Qui no s'acontenta és perquè no vol

No he tingut mai un no per a ningú. En el teatre he fet de tot. He interpretat papers dels que abans en deien dramàtics, però especialment la majoria dels meus tipus han estat de personatges còmics. Un actor i director professional, barceloní, em va dir una vegada que jo tenia una personal vis còmica. N’hi ha que diuen que amb aquesta meva veu prima i esquerdada, traeixo un sentit de l’humor a mig camí entre la murrieria i la bonhomia. Potser si. Sóc molt procliu a parlar en clau de broma, però sovint fent broma se m’escapa alguna cosa seriosa.

Em sento molt satisfet d’haver nascut a Banyoles, a quatre passes de la Pia Almoina, a cinquanta de l’església de Santa Maria dels Turers, i a cent-cinquanta dels locals de teatre. Aquest ha estat tot el meu món al llarg de la meva vida. I l’estany, evidentment. Sense l’estany, segurament que no hauria fet moltes coses de les que he fet. Potser no hauria fet comèdia. Perquè vora l’estany, fins als desmais hi he passat moltes estones estudiant els papers de les meves comèdies.

He fet tots els papers de l’auca banyolina, tots en pla d’afeccionat, i deixant de banda el teatre, m’he passat trenta-set anys fent de redactor-periodista-escriptor-coordinador-fotògraf i altres coses a Horizontes- Revista de Banyoles, amb espais de temps en que la feia tota jo mateix, teclejant una màquina elèctrica marca Brothers passant directament els originals a impremta on solament havien de fer els fotolits, el tiratge i els  plegaments. Massa anys m’ocuparen aquests treballs ja que segurament m’hauria engrescat més a escriure i a fer altres taleies en les que únicament hi he deixat molts papers escrits en narracions, entrevistes i notícies, algunes signades amb pseudònims que potser mai ningú sabrà qui els ha escrit. He estat sempre molt tossut, fins a l’extrem de voler arribar al cinquantenari de la revista. Quan em vaig “jubilar” algú  devia quedar satisfet, sobretot jo mateix que em vaig treure un gran pes del damunt, ja que la revista em va

donar més pena que glòria. Ah!, i per si algú pensa que m’hi vaig fer ric, us diré que, com en tot el que he fet per afició, no vaig cobrar ni cinc, només allò que en diria una petita ajuda per treure’m els maldecaps del damunt. Comptat i debatut vaig tenir més despeses que guanys. Una disposició del Col.legi de Periodistes de Catalunya, deia que tot afeccionat al periodisme que portés almenys cinc anys treballant en una Revista podria obtenir “ipso facto” el Carnet de Periodista. Jo ja en portava més de trenta  i en omplir la fulla d’ingrés al Col.legi de Periodistes van preguntar-me quan guanyava.

Res. Ni cinc. “-Doncs, ho sento –van dir-me- no li puc omplir la fulla”.I així va quedar la cosa. Si no cobres no hi entres. Ja ho veieu, en la vida real

també he fet comèdia fent el paper de “burro”. Potser aquesta és la veritable afecció. Fer les coses amb total dedicació, sense cobrar. Ni en el periodisme, ni en el teatre, ni a la ràdio ni a televisió. No he cobrat mai res. Únicament en algunes actuacions a TV3 o en algun rodatge de pel.licula m’ha arribat alguna cosa important, una nómina ben rebuda que, en ésser ja jubilat del meu treball bancari, va resultar que amb les deduccions, poca cosa se m’ingressà. Tot i això, tinc la casa plena de medalles, plaques i cartes d’agraïment. Qui no s’acontenta és perquè no vol.

El teatre comic és la millor escola per a un actor?

No sé qui va dir que el teatre còmic és la millor escola per un actor, i que després et pots dedicar al dramàtic o al que vulguis. Jo crec que sí, que és una bona escola, sobretot si l’actor sap improvisar, si sap canviar. Quan es munta una comèdia, si la fas unes quantes vegades –cosa rara en els afeccionats- a la segona o tercera representació ja s’han canviat tots els moviments. El que interessa és que sàpigues que quan has de dir un text, has d’agafar el vas i ja l’agafes automàticament. Perquè ens podem trobar que un dia el vas ja no és allà mateix –si es que hi és-, perquè algunes vegades el muntador de l’escena s’oblida de posar-lo. El cas és que s’hi trobes el vas canviat de lloc, el que tu has de fer es moure’t o improvisar demanant o cridant al criat de torn que et porti un vas; el més natural, però, és que quan et trobes a faltar alguna cosa a escena, quedes fotut i no sàpigues que fer, això ho nota el públic. Cal ésser llest per improvisar. Recordo que una vegada en Els Pastorets, fent el paper de Bato en una escena en un decorat de bosc s’intercal.là una altra escena amb decorat d’infern amb els dimonis i Llucifer que estava assegut en un tron. En fer-se fosc i canviar l’escena, Bato es trobava sol al mig de l’escenari, fent l’adormit. En tornar la llum amb l’escena canviada altra vegada amb el decorat de bosc només sentia com el públic reia sorollosament. I ara perquè riuen?, em preguntava. En obrir els ulls vaig veure el pastitx; la cadira –o tron- del dimoni seguia allà al mig del bosc. Els desmuntadors de l’escena havien oblidat de treure’la. Jo no sabia pas el que havia de fer. Tot sol a escena amb una cadira al mig del bosc. Com ho havia de fer per treure-la?.  De cop i volta vaig improvisar, i com si somiés, fent l’endormiscat vaig anar fins a la cadira-tron, agafant-la emportant-la cap a l’extrem de l’escenari tornant a sortir de seguit sense la cadira i tapant-me la cara com si hagués tingut un mal somni.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

N’hi ha que diuen que amb aquesta meva veu prima i esquerdada traeixo un sentit de l’humor a mig camí entre la murrieria i la bonhomia. Potser si. Sóc molt procliu a parlar en clau de broma, però sovint fent broma se m’escapa alguna cosa seriosa.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Fer riure

Les actuacions del teatre en aquella primera dècada dels anys quaranta solien ésser de gestos, actituds, contorsions i declamacions interminables. El treball en equip tardaria encara alguns anys a venir. Hauria d’arribar La Passió per fer evident l’expressió corporal, la música i els sons que en certa manera substituirien la paraula en molts passatges de l’obra.  En principi, en les meves actuacions procurava que el públic rigués i per fer riure em vaig inventar un truc que consistia que jo mateix havia de riure. No hi ha res que s’encomani tant com el riure. Si rius, l’altra gent també riurà amb tu. En canvi, si plores, ploraràs sol. En aquell temps vaig veure algunes pel.licules del director francés Marcel Pagnol, basades en obres de teatre escrites pel mateix que eren protagonitzades pel gran actor Raimu. Interessat en l’obra de Pagnol, vaig poder llegir-ne algunes, i en una d’elles parlava del riure. Em plau copiar-ho. Deia Pagnol: “Quan es fa riure a escena o a la pantalla, un home no es rebaixa pas. Molt al contrari, fer riure aquells pagesos que tornen dels camps amb les seves grans mans tan dures, que amb prou feines poden tancar-les, o aquells homes pàl.lids que surten de les seves feines a la ciutat, empresonats en sòrdids despatxos, amb el tórax enfonsat, que no coneixen el gust de l’aire, o fer riure aquells que

tornen de la fàbrica, amb el cap baix, les ungles trencades i amb oli negre dibuixant les tavelles de les mans... Fer riure aquells que moriran, fer riure tots els que han perdut la seva mare, o que la perdran..., aquells que riure els fa oblidar durant un instant les seves petites misèries, la fatiga, l’angoixa i la mort. Qui fa riure persones que no tenen altres motius que plorar els dòna força de viure. El riure és una cosa sobrehumana, una virtut que només depèn dels homes i que Déu potser els l’ha donat per consolar-los de ser intel.ligents”.

 

En aquells anys tan difícils de postguerra jo vaig procurar fer riure amb aquesta voluntat de regalar l’alegria a tothom. Donar alegria és una cosa molt important.

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Quan et trobes a faltar alguna cosa a escena, quedes fotut i no saps que fer. Això ho nota el públic. Cal ésser llest per improvisar.

Teatre banyolí

Sempre m’he sentit molt banyolí. És la meva ciutat i la conec molt bé. Tinc per Banyoles aquesta mena d’amor que tens per les grans passions. Me l’estimo molt i m’agrada viure-hi. Algunes vegades he portat Banyoles a l’escenari. Sigui en una obra escrita a la meva joventut: L’esbandida, ambientada en una masia de l’altre costat de l’estany, o en shows humorístics com El gran mamut o en arranjaments ambientals al balneari de la Fontpudosa en la comèdia Com s’enreda la troca o en monòlegs com El desmemoriat on un tipus despistat contava els seus amors perseguint una noia pels carrers de la ciutat. En altres aspectes, com el periodisme, per exemple, -que encara no sé com m’hi vaig veure embolicat- ha estat com una espina clavada que m’ha turmentat durant molts anys, però que també m’ha proporcionat bells moments de pausa, d’estudi, de tranquil.litat.  Banyoles es la ciutat dels meus amors. Una ciutat i uns escenaris que he estimat tant que fins i tot li perdono que m’hagi encomanat la malaltia al.lèrgica amb el pol.len dels arbres plàtans de vora l’estany i amb les humitats del rec Major en el seu pas pels vestuaris de sota l’escenari del teatre del Catòlics amb la pols dels vells decorats que m’han fet estornudar i llagrimejar impedint-me fins i tot de sortir a escena amb bones condicions saludables.

Ocell de mitja nit

Si exceptuem les representacions teatrals o sessions cinematogràfiques, no he sigut mai un pájaro de noche per sortir en reunions, festivals o discoteques. En tot cas he estat ocell de mitjanit, sortint de casa a les nou i passant-me gairebé tres hores assajant, primer a l’escenari del teatre del Catòlics vell del carrer de l’Abeurador, seguint al Catòlics de la plaça i també en el petit escenari que hi havia al primer pis del cafè de can Grilló a la plaça dels Turers, passant també en assaigs generals al cine Moderno, al Mercantil, Victoria i finalment al teatre Municipal.  Ah!... i  a la fàbrica Castanyer que l’enderrocaren per construir.hi un pàrking quan  crèiem que era el lloc adient per construir-hi el local de teatre de gran cabuda que tots hem somiat.

Un personatge de Pompes Fúnebres

Durant anys, en el Banc on jo treballava feia la feina de cobrador de carrer anant de casa en casa a dir-los-hi que “d’aquí vuit o quinze dies” passaria a cobrar.los-hi la lletra de canvi, o sigui el document de pagament d’una mercaderia que devien. En aquells temps difícils, poques lletres de canvi es pagaven. Gairebé tothom deia que ja passarien a pagar al Banc. Si passaven o no passaven això només ho sabíem els empleats encarregats de la cartera d’Impagats. Bé, és igual. Deixem-ho. Dic això perquè en moltes botigues , si el botiguer havia vingut a veure’m actuar en el teatre, quan els deia que havien de pagar una lletra, des de darrera el taulell es posaven a riure. I és que la meva cara, tot i ser seriosa, i sobretot la meva veu escardalenca, eren tot un convit a la rialla. Havia de ser còmic per força. Per acabar-ho d’arreglar, el Banc ens proporcionava uns uniformes blaus-negres amb botons daurats. Recordant aquesta imatge de cobrador de carrer penso que devia semblar talment el personatge d’agent de pompes fúnebres que posteriorment havia de interpretar en la comèdia de Carles Soldevila  Els milions de l’oncle.

Joan Capri

Quan algunes persones em veien actuar fent papers còmics o explicant anècdotes divertides en llargs monòlegs solien dir-me que els que em voltaven a casa meva havien de divertir-se molt i que la vida al meu costat  havia de ser un tip de riure. Doncs, no, jo era un noi molt callat. Llegia, estudiava i escrivia en un petit escriptori d’un raconet de la casa. Això no vol dir que a vegades no fes les meves passejades teatrals de la cuina al menjador, on els meus pares i germana que em contemplaven no fessin algun riure per sota el nas. Recordo que un dia estava assajant gestos davant d’un gros mirall que teníem davant la porta que donava a un pati. Tot fent cares estrafolàries no vaig adonar-me que des de dalt del pati, en una eixida d’una casa plena de roba estesa,  m’estava contemplant el veí trencant-se de riure.

No sé si ho he escrit en aquests fulls. Potser ho repetiré. Quan Joan Capri començà a fer teatre i a posar de moda els monòlegs, alguns que em coneixien poc m’havien arribat a dir que copiava els seus monòlegs, i això no és veritat. Jo ja havia fet una diversitat de tipus en alguns monòlegs d’Apel.les Mestres, de Carles Gumà i Santiago Rusiñol en el temps en que Joan Capri tot just venia patates i mongetes pels mercats de Barcelona. Quan començà a fer teatre aquest gran actor que ha estat Capri, jo ja portava alguns anys fent teatre d’afeccionats

En els seus desplaçaments a Banyoles, Joan Capri emplenava els teatres. En el Cercle de Catòlics hi actuà algunes vegades. Quan vingué a representar la comèdia Sóc un viu, adaptació d’una obreta italiana del bon humorista Aldo de Benedetti, li vaig retreure que aquesta comèdia ja feia molts anys que jo l’havia vista en el Mercantil representada per una Companyia anomenada Los cuatro ases amb un altre títol que ara no em ve

a la memòria, i que també fou adaptada per al cinema i interpretada per l’actor Vittorio de Sica. L’actor Joan Capri quedà astorat en veure que jo recordava aquelles representacions tan llunyanes de les comèdies de Benedetti. Joan Capri em digué: “Oh carai!, d’això ja fa molts anys!”. I és que les coses vistes en l’adolescència són potser les que queden més fixades en el record. Com em va quedar en el record aquella xerrada amb Joan Capri per demostrar-me amb quina facilitat ell interpretava els seus personatges, ja que veritablement tots eren representats amb el seu estil habitual. Quan vam tenir aquella xerrada amb Capri, l’actor ja feia anys que no venia a Banyoles, i s’hi trobà molt bé quan veié que el públic s’entusiasmava i reia sorollosament. Els còmics sabem molt be que quan el

públic és més alegre i riu amb ganes es justament per les festes majors quan s’està una mica xampanyat. Aquell dia, Joan Capri allargà molt més el seu monòleg final. El públic ho agraí i aplaudí llargament al famós comediant català.

De Joan  Capri vaig recollir aquestes paraules que les faria meves: “ Amb els anys he arribat a la conclusió que l’única manera de ser feliç en aquest món es haver fet feliç una altra persona”.