L'espectacle de La Passió va durar sis anys

Durant els dies festius de la Quaresma es representava La Passió amb un èxit creixent de públic. Se’n feien una dotzena de representacions anuals. Les crítiques en els diaris foren excel.lents i s’organitzaren autocars cap a Banyoles. Va durar del 1961 al 1967. Un nou director, Josep Maria Capella donà embranzida als nous quadres que l’artista Joan de Palau preparava amb molta cura. La meva feina consistia en tenir a punt el personal per a dia de les representacions. Cada any ho tenia més difícil. A les darreries hi havia figurants que em deien que “tal dia no puc venir”. I és que era molt difícil aguantar tanta gent dintre el soterrani d’aquell teatre en què gairebé no hi cabíem. Per entretenir-los vam comprar un televisor, però quan començà la febre dels cotxes 600 el personal ja deixà de venir. Així s’acabà La Passió.

Vaig intervenir-hi com actor en un paper que l’autor em va escriure expressament per a mi: era l’únic personatge còmic de l’obra; un pescador enamorat de la Magdalena. El dia de Divendres Sant, des del clericat parroquial se’m va dir que en aquell dia hauria de procurar no fer riure, cosa que era impossible ja que el personatge era un pescador taral.lirot del poble que feia riure a les dones que treballaven les xarxes a la platja. En el quadre del Diumenge de Rams jo tenia al meu càrrec un venedor de fruita que discutia amb un venedor de catifes –inoblidable personatge que interpretava Francesc Figueras- i durant alguns dies vaig tenir el meu fill assegut damunt la parada menjant una taronja.

L'aventura de La Passió

Tot Banyoles parlava de la futura Passió i van ser molts els que s’apuntaren a la crida del Patronat. Cap a cent cinc persones vam reunir en el teatre per assajar La Passió de Banyoles, en text escrit per Frederic Corominas. Vaig ser el responsable del personal. Mai havia suat tant!

-------------------------------------------------------------------------------------------

En el 1961 es va formar un Patronat Artístic en el teatre del Círcol de Catòlics amb l’embranzida d’un muntatge i escenificació d’una Passió. Primer va ser El diví mestre, una obra de J. M. Carbonell en la que vam posar-hi unes estampes passionals en quadres plàstics que van ser el millor de l’obra. A partir d’aquí ja podíem anar per una Passió banyolina. Es va encomanar el text de l’obra al poeta local Frederic Corominas. Quan va llegir-nos el primer quadre escrit en vers vam adonar-nos que no ens en sortiríem ja que molts actors novells tindrien dificultats per expressar-se en vers i aleshores vam dir a l’autor que escrivís els següents quadres en prosa. I així ho féu, si bé deixà la seva bona versificació en alguns quadres excel.lents. Tot Banyoles parlava de la futura Passió i van ésser molts els que s’apuntaren a la crida del Patronat. Cap a cent cinc persones vam reunir en el teatre per assajar La Passió de Banyoles. Jo era el responsable del personal; Joaquim Colomer es féu càrrec de la direcció a l’escenari i vam repartir quatre grups de sots-direcció en altres espais de la sala: Enric Tubert, Pere Pagès, Jaume Oller i jo mateix. Al primer pis –damunt de la sala-cafè-, Jesús Barba. Llorenç Oliva i Josep Maria Mateu encolaven i preparaven els decorats i ajudaven a l’artista pintor Joan de Palau. Es van confeccionar una vintena de decorats. Es va construir un ciclorama pels efectes de llum i Albert Tubert tenia cura de la tècnica. S’assajava durant quatre hores diàries. En els bastidors treballaven una trentena de persones entre personal d’atrezzo, maquillatge, equips de sonorització, etc. En cases particulars es confeccionava el vestuari. En Mateu, encarregat del so s’esforçava en gravar en directe els sons més apropiats. La propaganda anunciava l’estrena pel mes de març de 1962 amb vuit representacions en els dies festius de la Quaresma. S’edità un tríptic. I per fi s’estrenà l’obra amb el títol d’Ecce Homo. L’hora de Crist.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

La meva feina consistia en tenir a punt el personal per al dia de les representacions. Cada any ho tenia més difícil. A les darreries hi havia figurants que em deien que tal dia no podien venir. I és que era molt difícil aguantar tanta gent dintre el soterrani d’aquell teatre en que gairebé no hi cabíem. Per entretenir-los vam comprar un televisor, però quan començà la febre dels cotxes 600 el personal ja deixà de venir. Havia començat la frenètica passió dels cotxes.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Dirigeixo teatre i preparem una Passió

A l’any 1960 vaig dirigir un grup de teatre juvenil amb la reposició de la comèdia de Josep Maria Folch i Torres que tantes vegades havíem representat en el nostre grup (Julieta, filla única). També vaig actuar en la comèdia L’amor truca a la porta i vaig seguir fent crítiques de teatre a la revista Horizontes. Amb la Roser vam anar a algunes representacions en una barraca muntada a l’antic camp de futbol de darrera del museu Darder. Allí, una companyia estable durant uns quants mesos actuava en un teatre portàtil. Representaven drames i comèdies de teatre castellà i fins i tot s’atreviren a representar una Pasión. Potser fou aquell el ressort que fèu moure els afeccionats banyolins per a què ens decidíssim a fer una Passió nostrada.

En l’Espanya catòlica d’aquells temps, les Passions apassionaven a la gent. El moviment catòlic dels Cursets de Cristianitat banyolins van veure bé la idea de que a Banyoles poguessin tenir una Passió pròpia a l’estil de les d’Olesa i Esparreguera. L’artista pintor Joan de Palau –que també l’engrescaren per anar als Cursets de Cristianitat (coneguts com a Colores)  fou el qui posà fil a l’agulla per a l’arrencada d’una Passió. Però primer havíem de veure si era possible fer-la en el teatre del Catòlics. I vam posar en marxa una obra passional que tenia per títol El diví Mestre.El millor de l’obra foren els decorats i els quadres plàstics muntats per De Palau i els germans Albert i Enric Tubert. La prova d’assaig anà bé. A partir d’aquí ja podíem anar per preparar la nostra Passió.

Un record ben grat

Em produí una gran satisfacció veure com els components del grup teatral de Figueres amb el seu director Toni Montal es posaven drets a la llotja del teatre Municipal de Girona aplaudint-me un mutis en l’obra El port de les boires. Feia mesos que no trepitjava els escenaris i allí vaig voler fer un mutis reculant a l’estil dels de Paco Melgares. En sentir aquells aplaudiments vaig plorar d’alegria.

---------------------------------------------------------------------------------

 

Em vaig casar el 23 de juny de 1958 a l’església parroquial d’Arbúcies, i evidentment aquell fou un temps en què no estava pas per comèdies. No era convenient sortir de nits per anar a assajar, però a casa em vaig dedicar a escriure cròniques de teatre per a la revista Horizontes, entre elles les que feien referència a les actuacions de dos actors veterans banyolins amb quins havia actuat: Maurici Garcia (en Lei) i Jaume Geli que van morir en aquells anys. Em sap greu no tenir cap foto de les actuacions que havia fet amb ells. Amb en Maurici “Lei” vam actuar junts en moltes obres, i en el meu record ha quedat la seva excel.lent personificació del barroer Grapa de Don Gonzalo o l’orgull del gec. Amb ell també hi havia actuat en Els Pastorets. Fèiem tots dos la parella de pastors Bato i Borrego. (Quantes vegades vaig fer el paper de Bato? Uui!). Vaig ésser el pastor secretari d’alcaldes Borregos com Josep Freixa, Salvador Comerma, Miquel Vilanova, Francesc Figueras, Pere Pagés i alguns més. En els primers anys de casat ja hi havia formada l’agrupació Teatre i Art i els ajudava com a traspunt en els dies de les representacions. Vaig tornar a reprendre les actuacions amb motiu d’un Concurs de Teatre Provincial col.laborant en un breu paper en el  primer acte d’El port de les boires, un acte que tots els grups concursants havien de representar. El meu personatge era el d’un treballador de port que durant tota l’estona estava assegut amb un grup en una taverna. En un moment donat m’aixeco i faig un mutis d’aquells que havia aprés del gran Paco Melgares. El públic aplaudí de debó i em produí una gran satisfacció en veure com els components del grup teatral de Figueres dirigits per un gran home de teatre –Toni Montal- es posaven drets a la llotja aplaudint-me amb entusiasme. És potser el record més grat que tinc d’aquella breu intervenció després de gairebé dos anys sense fer teatre. Però la meva afecció seguia i ho manifestava escrivint crítiques y cròniques teatrals a la a la revista local Horizontes.

Assaigs

Son els moments més interessants de la teva relació amb l’obra, en què et replanteges constantment la teva lectura del text i hi jugues, en què el vas descobrint, en què vas renunciant a moltes coses. Quan una obra s’estrena, tot això s’ha acabat. Es clar que arran del contacte amb el públic vas descobrint nous matisos que mai no t’havies imaginat. Però, amb tot, el moment més apassionant, ha acabat amb l’estrena. Evidentment, també depèn del director amb el qual treballes, Hi ha directors que es queden a un determinat nivell. I n’hi ha que son una caixa de sorpreses. Te’n vas a dormir creient que ja controles el que et proposa, i a l’endemà pots trobar-te que has de començar de nou. A vegades el director et demana coses que en un primer moment et fan dubtar. No sempre veus clar per on et pot fer anar. Ni sempre tens ganes de fer el que et demana. Sobretot quan el director és l’autor de l’obra. Segurament que jo, alguna vegada m’hi hauria barallat, però he aprés de mossegar-me la llengua, Els autors de les obres no haurien de ser mai els que la dirigeixen.

Personatges dramàtics

De tot el catàleg d’obres en que he intervingut n´hi ha dues en que vaig fer uns personatges ben dramàtics. Una fou a la meva joventut, gairebé als inicis de la meva afecció teatral. Fou  en l’obra El divino impaciente, de José Maria Pemán on tenia al meu càrrec  una escena ben emotiva amb Josep Freixa. Aquell nostre gran director i actor feia el personatge del pare missioner Francisco Javier, i jo era un jovenet catecùmen negre arrapat sempre a la seva sotana. El dramatisme de l’escena era en el moment en que el padre Javier fèu un miracle: de les seves butxaques es desprenien veinte monedas de plata. La meva estupefacció, tremolant i ploriquejant amb una cantarella apropiada pel versos pemantians produïen en el públic una emoció sostinguda. Un parell d’anys més tard, ja vaig passar a fer el personatge d’un ancià . No em venia de nou, ja que cada any arrossegava els peus i tremolava de mans fent el vell Soff dels Pastorets. Aquell personatge de l’obra de Maeterlink, L’alcalde de Stilmonde era un jardiner ancià que plorava ajagut pel terra i emocionava al públic en veure’s apallissat per una grup de soldats que saquejaven la mansió on el vell Claus treballava. Escoltar com t’aplaudeixen fent un paper diferent dels que acostumava a fer em produí una gran emoció. D’aquestes dues obres en tinc uns records entranyables. 

 

A la meva joventut no em va venir de nou fer un personatge dramàtic en l’obra El divino impaciente. No em venia de nou ja que cada any arrossegava els peus i tremolava de mans fent el vell Soff d’Els Pastorets. En aquells anys també vaig fer un personatge molt dramàtic en l’obra de Materlink, L’alcalde de Stilmonde.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Llibres de teatre

N’he llegit molts, però potser els que m’han interessat més son els de Xavier Fàbregas. Cap al final dels anys seixanta vaig posar-me a llegir els escrits de teatre de Xavier Fàbregas. I amb ell vaig poder conèixer la realitat del teatre a Catalunya. Per tot el país operaven grups en unes condicions de marginalitat més o menys acusadors. Llegint Fàbregas t’assabentaves, t’informaves, sobre persones, grups, entitats i institucions compromeses en algunes activitats teatrals que es produïen al país. De fet, el teatre independent trobava en Fàbregas el “primer cronista oficial del moment”. Sense ell, el teatre independent hauria estat mancat de l’estímul principal que podia arribar a través dels periódics, al marge de tots els assessoraments i ajuts personals que el crític dedicava constantment a les persones i als col.lectius que integraven la nòmina d’aquest teatre.  El teatre català, en els  anys setanta girà a l’entorn d’aquest fenòmen teatral del Teatre Independent. Xavier Fàbregas va ser el minuciós notari d’aquest moviment de resistència cultural escampat arreu de Catalunya. A l’Institut del Teatre de Barcelona hi va fer una feina important. En el seu personalíssim consultori teatral, tots els afeccionats al teatre, en un moment o altre, hi havíem de recòrrer. Com havíem de recórrer també a la col.lecció El Galliner, coordinada per ell mateix.

Avui dia, a l’Institut del Teatre de Barcelona hi estudien alguns banyolins. Un d’ells, -que començà a actuar en el nostre grup al teatre Municipal- és Roger Coma, qui ha intervingut com actor en obres de teatre, en pel.licules i sèries de televisió. Amb altres joves estudiants ens trobem cada any en les representacions dels Pastorets. No cal deixar mai els orígens.