Joan Solana

Des que un grup encapçalat per Joan Solana començà a reunir una colla de joves interessats pel teatre a partir de la representació de Vent de garbí i una mica de por, aquesta nova generació anà interessant-se en representar obres d’autors que destacaven en l’aspecte literari. Ja des de la dècada dels seixanta, Jaume Coll i Martirià Coll havien arribar a extrems insòlits amb la creació del T.E.I., i en aquells anys setanta el jove i futur professor de literatura, Joan Solana, estava disposat a arrancar amb força. Solana formava part del nostre Grup (ell sempre recorda i m’agraeix que jo li donés l’oportunitat de fer el seu primer paper a La Passió quan era molt jovenet), i com a bon organitzador que era sempre estava a punt per a fer representacions amb tota una colla de joves afeccionats. Tant ell com jo ens distanciàvem de les discòrdies i enrenous que a voltes hi havia en alguns grups. Fèiem teatre perquè el sentíem a dintre nostre. Participà amb nosaltres amb aquell Don Gonzalo floreixent i amb els jocosos Ronyons de recanvi, però a partir de 1977, amb la seva agrupació de joves anà a l’Institut de Girona i Palafrugell a representar l’obra de la Capmany Vent de garbí i una mica de por i també Morts sense sepultura, de Sartre i Escuadra hacia la muerte. Poc abans havia fet els assaigs de teatre literari amb Allò que tal vegada esdevinguè, de Salvador Espriu.  Solana, però, sabia combinar-ho bé, i amb nosaltres ens anà companyant a fer bolos per alguns pobles de l’Empordà.

Amb el Retaule del dia vuitè. (Grup Sarau, any 1978), Solana demostrà que era home de teatre. Així ho vaig escriure en la meva crítica a Revista de Banyoles: Penso que tota ressurrecció (teatral) és possible mentre subsisteixin homes de teatre com Joan Solana capaços d’emprendre un activitat teatral amb rigor, sensatesa i originalitat en el millor sentit del terme, és a dir, una activitat que no es deixi temptar pels fàcils mimetismes que moltes vegades solen enlluernar.

Les comèdies dels anys 70 (2)

A l’any 1979 vam posar en escena dues obres que obtingueren un bon èxit. En plena efervescència del nomenament d’un nou alcalde a Banyoles, es considerà que un títol com El cap i la fi o El cap de l’alcalde podria tenir ganxo, si bé no tingué un èxit nombrós de públic com s’esperava ja que en les darreries de maig i fent un bon temps la ciutat quedà deserta amb el començament de l’èxode cap a les platges.  La representació fou digne, amb una interpretació excel.lent de Carme Quer qui es trobà amb un dels moments més brillants del seu fer artístic. Amb canvis de modulació entre el seu plor i el seu riure dominà l’escena admirablement en el seu paper d’una dona egoísta, dominadora, alarmada pels desdenys d’una seva filla i emparada en el neguit rebel del seu plor sofocat.  Al seu costat brillaren excel.lentment Jaume Oller, Montse Oller i Dolors Cels. Cal esmentar que aquest fou un dels primers treballs en escenografia de Pep Oliver qui  més endavant seria un professional en el seu afer en els muntatges d’obres i serials a TV3 i en pel.licules del cinema català. El decorat amb empostissats en forma de persianes movibles causà sensació.

En aquesta obra no hi vaig col.laborar, però sí que ho fèu el meu company d’escena, Enric Tubert, però aquesta vegada en l’aspecte tècnic. En Tubert era un home per a tot.

Amb en Tubert vam tornar uns mesos després amb la popular comèdia L’amor venia en taxi, de Rafael Anglada. Era per la festa major, i com digué Farriol la tradició teatral, almenys per sant Martirià, sembla assegurada. Hi tornàvem a ser tots els del grup, i potser aquesta vegada hi mancava una mica d’assaig, però el crític escriví: sempre hi havia algun actor veterà a punt de treure l’encallament per fer sortir airosa l’escena.

Els Pastorets en castellà seguien representant-se cada any, coixejant cada vegada més. Anaven sorgint grups jovenívols o infantils que se’n sortien com podien. Sempre, però, trobaven els tècnics a punt per deixar-ho una mica llest. Un grup juvenil va representar la divertida farsa Magnèsia que ja havíem estrenat nosaltres en els anys seixanta. El TEI tornava a reviscolar les Nits d’Art davant la façana de l’església de Porqueres. Amb Pep Cruz al davant van oferir un muntatge sobre poemes del poeta empordanès Carles Fages de Climent. I el Grup Sarau, amb Jesús Bramon al davant van representar un muntatge amb el títol de Ulls de gat negre dins la fosca amb textos de varis literats catalans. Vaig fer-ne una crítica a la Revista que ningú va entendre. Era com un joc de mots encreuats que pocs van poder desxifrar. Ni jo mateix. A vegades els crítics afeccionats també solem jugar amb les lletres. Posem-hi que allò va ser com un exercici literari, que si res més no, va servir per donar a conèixer alguns escrits fragmentaris de bons literats. Al capdavall molta ironia.

Ja abans, el TEI, sota la direcció de Martirià Coll, representà dues obres ben arriscades en quant a interpretació i muntatge. Estricta vigilància, de Jean Genet, presentada dintre una caixa realitzada amb plàstics transparents per en Lluis Vilà. És una obra de ritus i cerimònia amb personatges trets del món dels marginats que els tres actors del TEI interpretaren de forma ben ajustada. Bon encert d’aquest grup de teatre independent que més endavant tirà la casa per la finestra amb la representació de La tragèdia de Macbeth, de Shakespeare, en versió catalana de Jordi Pujol i Cofan i que tingué més defectes que qualitat, degut a la conjunció de tres elencs provincials, de tres pobles distints, que suposem devien tenir les seves dificultats per arreplegar-se en els assaigs. Obra de lluïment per un gran actor, una gran creació de Martiria Coll. Però en el teatre és el conjunt que s’ha d’afermar i aquest fallà estrepitosament.

Les comèdies dels anys 70 (1)

La tercera comèdia que vam representar en aquells anys setanta tingué lloc en el teatre Mercantil. Fou una funció benèfica per al Punt de Socors de la Creu Roja. Sota el col.lectiu de direcció Olivas-Tubert-Geli-Oller es presentà Distret... però no tant, una comèdia perquè el públic s’ho passés bé, que era el que es proposava. Llegeixo a la Revista de Banyoles l’apartat en què es fa referència a la meva actuació: Com sempre la intervenció de Joan Olivas n’era esperada i així es pogué constatar quan sortí per primera vegada en el segon acte. Aquí ens engaltà un marit resignat amb cara de mussol que segueix a la seva esposa com un gosset sense dir ni piu, fins que arriba el moment en què ja no pot més i treu un geni de foc, fet que fou celebrat amb gran entusiasme pels espectadors. Olivas, en el personatge de Farreres aconseguí espais en què el públic rigué per les butxaques com en l’escena de l’strip-tease de cama i en la que la seva xafardera esposa l’obliga a agenollar-se i pregar davant del retrat del savi enginyer que creuen difunt. La farsa, escrita per Joaquim Puigbó tenia els seus alts i baixos i potser s’allargà més del compte.

La quarta obra fou El fiscal Requesens. Encara no sé perquè vaig escollir aquesta obra per ésser representada per les festes de Sant Martirià.Potser perquè em feia il.lusió representar una obra de Josep Maria de Sagarra, (un autor que durant molts anys la seva obra fou marginada en els Centres Catòlics de la província de Girona), si bé que El fiscal...no és res més que una traducció en prosa d’una obra de Gogol que Sagarra va escriure per a Joan Capri. No hi podia faltar el monòleg caprinià que a mi em feia il.lusió de representar. Em va portar molta feina aprendre’m el text del fiscal protagonista de l’obra, però per sort vaig poder lliurar-me a estudiar-lo en unes vacances d’estiu a Arbúcies passejant-me pels bells paratges de La Corbadora. El dia de l’estrena vaig tenir la mala sort d’arribar tard als

vestuaris del teatre, quan tot ja era a punt i tots patien per la meva absència. Per aquesta causa vaig haver de maquillar-me ràpidament sense poder fer-lo més adequat per la figura del fiscal. Tot i aquesta inconveniència del maquilllatge, em sembla que la crítica de Farriol fou benèvola: Joan Olivas interpretà la figura del fiscal i li donà tota l’estona una actitud característica, de perfecte cagadubtes matrimonial que centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada amb certa lentitud acabés, finalment arribant al bon port de l’aplaudiment final. Tots esperàvem l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi interpretat fins

ara. I a fe, que se’n va sortir magníficament. Ell i l’Enric Tubert van guarnir una acció ben lligada, sàviament complementada, rica de gestos i d’expressions. I després de les vacil.lacions de l’arrencada, varen adreçar l’acció cap a un segon acte curull d’encerts i que culminava el final de l’acte, en una escena deliciosa, en la que, col.locats tots els actors en presència de la protagonista, assolien una plenitud realment admirable. Aquest final del segon acte, quedarà dintre el gènere de comèdia humorística, com un encert antològic. Formidable!

El que no sabia Jaume Farriol era que aquell final el vaig arranjar per donar més força humorística en la cloenda de l’escena. Hi tenia la mà trencada en fer arranjaments per aconseguir uns rítmics i jocosos finals. Ja amb Ronyons de recanvi ho havia provat. Potser per això, l’autor em digué que desconeixia l’obra. Ho havia fet amb altres obres i mai cap autor se’m va queixar. Al contrari, alguns fins i tot m’ho van agrair.

Joaquim Muntañola i els seus "Ronyons de recanvi"

Vaig fer una entrevista a aquest dibuixant i escriptor humorista que es va presentar un dia a casa en motiu d’haver-li anunciat que estrenaríem la seva obra Ronyons de recanvi. En preguntar-li quina opinió li mereixien les agrupacions de teatre d’aficionats, va respondre:”Penso que son una gent admirable, capaços de treure’s hores de son i de lleure per aprendre’s tirallongues que a l’endemà de l’estrena no seran més que fum. És un cremar-se constant, en bé de l’art, de la cultura i generalment de la bonhomia”. L’autor d’obres populars com En Baldiri de la costa i Ja tenim 600 ens agraïa d’haver-lo ressuscitat teatralment i ens desitjava molt d’èxit. El dia de l’estrena de l’obra –23 d’octubre de 1977- assistia a la representació en companyia de la seva muller. L’èxit fou total. L’autor hagué de pujar a saludar a l’escenari ja que el públic aplaudí requerint la seva presència.

Ens envià un comentari sobre la interpretació de la seva obra que es va publicar a Revista de Banyoles. Entre altres coses deia: Hi havia molta gent, cosa gairebé imprescindible perquè “funcioni” una peça de teatre còmic. El públic seguia les incidències (les ximpleries, podria dir) de la comèdia amb atenció, i no perdia cap dels efectes pensats per sorprendre’l o divertir-lo. I per damunt de tot, vaig “disfrutar” d’una interpretació que per a ells voldrien moltes formacions professionals. Una interpretació que treia el màxim profit de situacions, diàlegs i silencis”.

Jaume Farriol en la seva crítica va dir: Crec que el senyor Muntañola estava content, perquè, els autors, encara que pateixin mentre dura l’obra, al final, solen recollir la satisfacció del públic, que sempre és agraït (...) En sortir al carrer, en la fresca de la nit, tot eren comentaris. Aquesta és la gràcia i la sal del teatre: la impressió de la sortida, el comentari interessant, el somriure a flor de llavis.

"El burro d'en Tocason"

Repassant l’arxiu del Cercle de Catòlics m’ha sortit una llibreta en la que hi havia fragments de l’obra “Don Gonzalo...” escrita en “tinta xina”. Entremig d’aquests fulls hi he trobat quelcom que m’ha fet reflexionar, fent-me comprendre que “Don Gonzalo”, a més d’haver-se popularitzat a Banyoles per la bona interpretació que li havien donat els actors en diferents époques, s’hi tenia una estima perquè en aquesta comèdia de costums catalanes s’hi reflexava una història que vivien uns homes quina professió era força arrelada a Banyoles: els carreters, els llogaters de cotxes de cavalls, els que tenen com a patró Sant Antoni Abat, que tots sabem que a la nostra ciutat ha estat una tradició llarga i molt arrelada. El que he trobat és una partitura amb la lletra d’una cançó que fou cantada per un aficionat en un entreacte de la representació de “Don Gonzalo...”. La cançó té per titol El burro d’en Tocason. Arranque improvitsat de carinyo i admiració que dedica J.B. al seu burro”. Val la pena llegir-ne un fragment:

Al.legreto – Tornada: Jo en tinc un burret molt maco / que de tant maco que n’és / si el compressin / no voldria donar-lo per cap diner./ Té unes orelles tan rebufonetes / que encar que no hi sentin / n’estic molt content /perquè fan molt aire / i si es mouen gaire / sembles dues ales / de molí de vent. / I amb una boqueta / tan repetiteta / que xuclant s’empassa / un sac de favons./ I aquells llavis rossos / tan finets i hermosos / que trobo tan dolsos / quan me fan petons./ I aquella cueta / tan estiradeta...

Bé, fins aquí l’anècdota perquè veieu com “L’orgull del gec” en certa època formava part de l’admiració d’una munió de banyolins que aleshores tenien carro i burrret que era tan necessari com avui tenir cotxe”.

“Tot allò que configura el nostre jo tè dimensions de passat; per tant, entretenir-nos una part del nostre temps en el record significa no renegar d’allò que és essencial, d’allò que som”. (Dr. Joan Corbella).

La recuperació de "Don Gonzalo..." (2)

Crec que era a l’any 1918 quan “Don Gonzalo...” es va representar per primera vegada pels aficionats a l’Ateneu Banyolí (al carrer de la Canal) tal com l’havia escrit Llanas, amb personal mixte. Dediquem també un record a aquest grup i especialment a una persona que tota la gent gran recorda: l’Andreu Malagelada, que va fer-se càrrec del paper de Lluis. A la dècada dels anys trenta ja podem llegir el repartiment de l’obra a càrrec de la Secció Recreativa del Círcol de Católics. Hi figuren, a més dels esmentats Freixa i Garcia, en Jaume Geli –a qui recordem també avui, creador del personatge de l`’advocat Don Gonzalo-, Joaquim Colomer, Jaume Baus i Joaquim Tarafa.

A l’any 1945 es representa per última vegada amb homes sols amb els Freixa, Garcia, Colomer, Tarafa, Baus, Olivas, Miquel Vilanova (al que avui també dediquem un record) i Josep Maria Torrent.

Pocs anys després, el Bisbe Dr. Cartañá obre la veda, concedint permís a les agrupacions dels centres catòlics per a poder representar teatre mixte. Aquest primer “Don Gonzalo...” amb homes i dones es fa en motiu de les festes del centenari de la Fundació del Montepío de la Mare de Déu dels Dolors (any 1949) i en el repartiment hi veièm a Carme Quer, Laura Geli, Adela Geli, Freixa, Pere Quer, Garcia, Josep Tubert, Torrent, Olivas, Tarafa i Agustí Agustí.

A partir de llavors l’obra es representaria sempre que hi havia una ocasió de celebrar festivals benèfics – Reis del Pobre, Homenatges a la Vellesa, etc- i a principis dels anys cinquanta, l’Agrupació Teatral Banyolina, sota la mà directora de Freixa seria l’obra capdavantera de repertori per anar a representar-la en dies festius en diferents teatres de la província. En la darrera actuació de Don Gonzalo o l’orgull del gec hi actuaren Carme Quer, Carme Torras, Carme Freixa, Josep Freixa, Pere Quer, Maurici Garcia, Joan Olivas, Pere Pagés, Josep Maria Torrent, Miquel Vilanova i Germà Granés. S’han comptabilitzat en total a la vora d’unes cinquanta representacions.

Avui, després de 24 anys, “Don Gonzalo o l’orgull del gec torna amb la voluntat posada per aquest grup que la representa. Bé o malament, no ho sabem, això vosaltres ho direu al final de la representació. Però el que si volem remarcar és que hi hem abocat tot el nostre interés. S’ha procurat que els joves aficionats, actors i actrius que no la coneixien, i els més grans que la tenien vagament en el record, s’adaptessin a les mateixes formes de representació teatral que eren vàlides en els darrers anys en que es posà en escena. Si ho són ara, vosaltres ho heu de dir. Nosaltres creiem que avui fem un teatre de record, un teatre de nostàlgia, un teatre popular i una obra que anys endarrera havia aconseguit que Banyoles fos veritablement orgull i  capdavantera de les agrupacions teatrals de la província.

Gràcies per la vostra assistència”.

-------------------------------------------------------------------------------------------

“La vida d’una persona està permanentment condicionada pel fet de la temporalitat; en viure el present s’adona d’allò que fa; en projectar el futur, viu les seves il.lusions i també les seves pors; en recordar el passat, pren consciència de qui és”. (Dr. Joan Corbella)

La recuperació de "Don Gonzalo..." (1)

He trobat en els meus papers esbarriats la presentació que vaig fer en la recuperació de l’obra “Don Gonzalo...”. Llegiu-la si us ve bé:

“ M’han encomanat que faci una introducció a l’homenatge i a l’obra que avui anem a representar. Com heu pogut llegir en els programes de mà que s’han repartit, ens hem reunit un grup d’aficionats al teatre per a “ressuscitar” una obra que feia 24 anys que no es representava i que ha estat per a Banyoles potser l’obra més popular i que més vegades s’ha representat a la nostra ciutat. Arrel de la mort del recordat Pepet Freixa i en motiu d’un article que es va publicar a la revista local, un grup d’aficionats vam decidir retre un homenatge a aquell gran home de teatre que fou en Freixa, i a tots els seus companys d’escena que avui, malauradament no estan al nostre costat. Es va proposar fer “Don Gonzalo o l’orgull del gec” i la idea era força descabdellada. S’havia fet un elenc tan perfecte en aquells anys quaranta i cinquanta quan portàvem arreu de la província l’obra de Llanas, que no era res d’estrany que pensessím que sense la col.laboració dels dos grans actors que brodaven tan perfectament la comèdia, com en Freixa i en Maurici Garcia, era gairebé impossible tornar-la a recuperar. Però allò que en diem

el cuc de l’afició va fer engrescar-nos per a portar endavant el projecte que avui veurem realitzat i que ens ha portat molts dies de desvetllament.

Com heu pogut veure en la cronologia que s’ha publicat, “Don Gonzalo..” es va estrenar a Barcelona l’any 1891, per ésser “gloriosament ressuscitada” – (així es diu en l’obra publicada per la col.lecció Catalunya Teatral de l’Editorial Millà) sis anys després per la companyia d’Enric Borràs.

Quan es va representar per primera vegada “Don Gonzalo” a Banyoles? És una mica difícil de saber-ho, però apostaríem que segurament la va presentar alguna d’aquelles companyies professionals que a principis de segle passaven temporades estiuenques a Banyoles i canviaven de repertori dues vegades a la setmana. Si fou al teatre Casino Bañolense (que era en aquest mateix local) o fou en el Teatre Principal de la placeta del Teatre, no podem pas afirmar-ho. El que si que es pot assegurar es que la Secció Recreativa del Círcol de Católics la va presentar per primera vegada, arranjada com era natural en aquells temps en els teatres dels centres catòlics, únicament per a homes sols. En Quimet Tarafa podria molt bé explicar-nos les facècies del seu paper de mosso que no es movia mai d’escena ja que s’apropiava de tots els papers femenins. Tan aviat era la mare, com la filla, com la criada. Era el típic mosso o onclet que tot ho feia.

En aquells temps, el Consiliari del Centre devia passar moltes estones fent de censor i “arreglador”.

  -----------------------------------------------------------------------------------------

“L’única manera de viure en el present és no ignorar el passat”. (Dr. Joan Corbella).