En Lluis "de la Parra"

En la mort d’en Lluis Soler, conegut per tots els banyolins com en Suvet o en Lluis de La Parra, vaig escriure un article a Revista de Banyoles. En transcric alguns fragments en els que comento algunes coses referents a les sevas actuacions teatrals: “En Lluis portava a les venes el món de l’espectacle del circ ja des de jovenet, quan a casa seva escoltava les converses dels artistes de circ que s’aplegaven al voltant de les taules de l’hostal de La Parra. Allí aprengué moltes coses d’aquells artstes que entre sessions dels circs fermats a la plaça de Les Rodes, anaven descapdellant anècdotes a l’hostal. Aplegà acudits i estrategemes que més endavant portà a l’escenari per complaure a centenars de nens i nenes que gaudien de debó amb les seves actuacions, amb  imitacions i sorprenents i desconcertants números de màgia.

Tambe fruïren els turistes dels càmpings quan en Lluis organitzava cada any unes Noches del Turista i diversos espectacles amb el nom de Torbellino... que durant els anys seixanta retornaven succesivament portant a vegades nous elements que ell havia “descobert”: nois i noies, treballadors de la fàbrica de Les Saques que amb angoixa i il.lusió trepitjaven per primera vegada les taules esceniques. Ell mateix fou un obrer actiu quan pujà damunt de l’escenari del Catòlics enfilant-se per les bastides i fent-se càrrec del quadre el.lèctric de la lluminotècnia de La Passió i per arranjar amb els tècnics els problemes de les màquines de fer còrrer núvols o d’emetre raigs lluminosos en el ciclorama, sempre corrent per tenir-ho tot a punt, com en Els Pastorets havia de tenir amanits els trucs més compromesos de la sarsuela nadalenca. Home inquiet i temperemental, no en tingué prou d’ésser un tècnic, eficaç en tota la maquinària teatral, sinó que també provà sort en la interpretació en obres de teatre, que com gairebé tots els aficionats comencen en Els Pastorets. Interpretà l’alcalde Borrego i impregnà en els seus tipus una certa parsimònia, que gairebé podria dir que n’era com un relaxe pel seu temperament inquiet. Havíem representat junts la parella de pastors, Bato i Borrego, i puc assegurar que durant setmanes el seu cap no parava per introduïr nous enginys de la seva feconda imaginació

En una certa època d’immobilització teatral formà el grup Amics del Teatre, encoratjant-se en interpretar papers dramàtics, d’entre els que destacaria en els de les obres Foc nou, d’Ignasi iglésias i Els comdemnats, de Baltasar Porcel.

Teatre d'Art de Banyoles

 

Foren els organitzadors d’una Roda de Teatre. Es constituiren legalment com a grup de teatre independent representant obres com L’última cinta de Krapp, La finestreta i Qui dies passa... Però és a partir del 1985 quan participaren en la Roda de Teatre per dinamitzar la vida cultural banyolina des del teatre. En la mostra de Roda de Teatre, representaren la comèdia de Boris Vian El berenar dels generals. La crítica banyolina anà a càrrec d’Eladi Crehuet a Revista de Banyoles.  Dues pàgines amb comentaris de l’obra i de la posada en escena. D’aquesta darrera en transcric alguns fragments: “S’ha de destacar la sobrietat dels escenaris –una paret semicircular que envolta els personatges em sembla un encert- així com també els esforços en gran part reeixits, dels actors per mantenir l’interés del públic al llarg de la representació. S’han introduït elements de pantomima –el general rus té la cara pintada de vermell; el general americà, de blau; el president del govern la té blanca, com un clown- i s’ha fet descansar el pes de l’obra sobre dos actors, Francesc Feliu i Miquel Torrent. Aquests dos actors, deixant de banda alguna exageració premeditada, en la concepció dels seus respectius personatges,aconsegueixen moments de gran comicitat. Tot l’elenc, en conjunt, va complir satisfactoriament.

El director de l’elenc fou Josep Pagés, que en el programa de mà sembla voler justificar l’elecció d’aquest Berenar, tot dient: “hem decidit tirar el projecte endavant, entre altres raons, perquè mai no hem entés prou bé aquest protagonisme dels militars, tant al nostre país com arreu”.

 

En el 1986, el mateix grup estrenà en el teatre Principal d’Olot, l’obra de Michel Deudsch, L’entrenament del campió abans de la cursa, guanyadora dels premis literaris Ciutat d’Olot en la modalitat de teatre. L’obra és una sàtira cotra un tipus humà despòtic, prepotent, megalòman i cínic. Les dues dones amb qui es relaciona no son sinó instruments alternatius del seu desig i de la seva ira. L’obra la presentaren a Barcelona, Torroella i altres poblacions de Catalunya en els cicles de Roda de Teatre. Al cap d’un parell d’anys –el 1988- el protagonista d’aquesta obra, Miquel Torrent fou l’actor seleccionat per per actuar a La mandràgora amb l’Agrupació Teatral de les Comarques Gironines, seleccionat per Xicu Masó.

 

Miquel Torrent tingué al seu càrrec un dels personatges mes importants de l’obra.

Les cadires del "Catòlics"

Josep M. Fonalleras, escriptor, guanyador del Premi Just Casero en 1983 i del Manuel Bonmatí 1984, escriví un article al Punt Diari el dia 13/4/1985.

Em plau trascriure’l per l’interés que té per tots els banyolins que frequentàrem aquellla sala d’espectacles. Fonalleras visqué part de la seva infantesa i joventut a la casa veïna del local del Cercle de Catòlics: el molí de can Codony, on avui és propietat de l’Ajuntament de Banyoles  i s’ha arranjat com a Oficina de Turisme deixant al descobert una part del molí “de can Cassó”.

“Les cadires dels “Catòlics” eren unes cadires realment incòmodes.Eren de fusta, una fusta podrida que semblava que tenia vida autònoma. Es queixava, somiquejava, no admetia cossos estranys. Quan t’hi asseies, et rebutjava, t’impedia el descans plàcid que reclamava tota activitat sedemptaria i t’empenyia cap al brogit esfereïdor del món exterior.

Les cadires dels “Catòlics” tenien una mena de muntanyeta al seient. Era impossible estar-s’hi trenta segons en una mateixa posició. Si mantenies una actitud hieràtica, normal, tal com demanen els bons costums, potser arribaves al minut. Però no et podies fer il-lusions. Si dominaves la difícil estratègia, immediatament sorgia l’atac del respatller. Un respatller dur i inflexible, inhumà gairebé.

Des d’un punt de vista estrictament hedonista, (molt subjectiu, d’altra banda), l’ensorrada dels “Catòlics” és una gràcia dels déus. Amb una mica de planificació, amb una deixalla de pressupost, els nous “Catòlics” poden ser uns “Catòlics” arrenglerats amb la teologia de l’alliberament...corporal. Els nostres cossos podran descansar en butaques de vellut amb respatllers satinats, si els “Catòlics” de demà passat, renaixent de les runes actuals, es converteixen en un teatre modern, digne i funcional.

Però què ens importa el plaer fugisser si, amb ell, perdem un estoig que emmagatzemava la nostra infantesa?

Recordo els matins dels “Catòlics”. Els dies de mercat, el meu avi s’acostava al porxo d’entrada a la casa de la plaça, s’asseia a la pedra que era esglaó i cadira alhora, i inciava un llarg discurs sobre la futilitat de les passions exagerades. Alehores no l’entenia, gairebé. Els meus germans i jo assistíem, impàvids, a una lliçó de filosofia casolana, amanida amb una bona xuia que tallava amb un ganivet de mànec blanc i noble.

Els pagesos entraven als “Catòlics”, en sortien, feien negocis i vermuts, i parlaven de bestiar i de gra amb el meu avi. La casa del meu avi era el

molí, i recordo que esdevenia una cruïlla festiva i assolellada, modificada, en certa manera, per la influencia humitosa de les voltes.

Era molt agradable aixecar-se al matí amb la fresca de la gent que preparava els taulells improvisats per al mercat. Rentar-se la cara, menjar coca dolça i beure una bona tassa de cafe amb llet. Sentir les hores d’un rellotge dissenyat amb sobrietat, baixar al carrer i veure passar gent amb conills, pollastres, blat de moro i galtes enceses.

En aquells temps, les tardes eren silents, i per Nadal, anàvem als “Catòlics” a veure els Pastorets. Recordo una rèplica sensacional dels devots de Lucifer. En castellà. La cantaven amb veu contundent: “Todos acatamos tu regio poder, todos suspiramos; viva Lucifer, viva Lucifer!” Més o menys era així. Vèiem els Pastorets des del primer pis del teatre.

Tot plegat era molt petit, però a la nostra edat, semblava majestuós i excitant, amb olor de cocacola i de patates fregides. Dimonis per terra i un àngel que s’aixecava i iniciava càntics dolços i precisos.

Amb els meus germans, quan les tardes eren ensopides, anàvem a jugar a ping-pong o a futbol. Arribàvem suats a casa del meu avi, després d’unes partides molt disputades, i la meva àvia ens feia berenar. Recordo, sobretot, les “cansalades” de la Puda i els barrets de marenga.

Les nits d’estiu, els “Catòlics”acollien un cert tipus de gent diferent de la que anava a prendre la fresca al bar “Plaça”, ben bé al davant. Després de sopar, nosaltres menjàvem gelats Frigo, “almendrados”, i esperàvem que fos una mica més tard per no haver de patir, al llit, una calor xardorosa. A l’interior, la gent jugava a cartes o als escacs, i a la plaça, banyolins i gavatxs excel.lien en l’art de les botxes. Anys més tard, he anat als Catòlics” a veure teatre per a gent gran, i, fins i tot, he assistit a una xerrada política d’en Cañellas, em sembla.

Però les cadires no canviaven. No podien canviar perquè m’havien acollit, des de sempre, amb una certa benevolència. Fa feredat veure-les, ara, anihilades, fetes miques. A la casa del meu avi hi ha una esquerda, i els tècnics estan rumiant solucions per prevenir desgràcies posteriors. No vull fer cap metàfora amb les cadires dels “Catòlics” ni amb l’esquerda de la casa de la plaça.

Sé, i perdoneu la retòrica proustiana, que un petit desastre local no pot trencar l’atmòsfera sentimental de la meva infantesa, de la meva adolescència, “l’odeur inconnue du vétiver”.

La fi del teatre del Catòlics

El dilluns de Pasqua, cap a les onze de la nit...tot es va acabar. Des de casa vaig sentir un gran espetec, un soroll fortíssim. El sostre del nostre estimat teatre es va desplomar. Sortosament no hi hagué cap desgràcia personal. Donem-ne gràcies a Déu, perquè a la vigília encara s’hi havia fet un espectacle infantil.

Vaig escriure a la Revista de Banyoles l’article Història d’un sostre contada per ell mateix. Un sostre que va veure sota seu les sessions de cinema mut del Cinematógrafo Vila; sessions de cinema sonor i representacions de teatre del grup de l’entitat Ateneu Republicà d’Esquerra; sessions de ball, de patinatge i sarsueles del Teatro-Café Español, i finalment, des del 1943, ja com a seu del Círculo de Católicos de Banyoles i  Comarca, funcions de teatre a càrrec de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, Teatre i Art, etc; de companyies foranes (Enric Borràs, Maria Vila, Pepeta Fornés, Ramon Martori, Els Joglars, Dagoll-Dagom, etc), de festes infantils, de La Passió de Banyoles, mitings de partits polítics, de... ¿Qui escriurà la història d’aquest local de teatre desaparegut per sempre més? Si algú llegeix aquestes notes i tè interés per  la història de l’espectacle banyolí que recordi que a l’arxiu de Banyoles hi deixaré programes i notes de la història d’aquest sostre que va acollir i emparar la cultura banyolina de gairebé tot el segle XX, i si acabem aquesta Història del teatre banyolí que fa anys que tenim començada i que escrivim amb en Miquel Torrent, esperem que la pogueu llegir.  En el bloc d’Internet que escriu Miquel Aguirre amb el títol de Xisca de Gardi, en data 21 de maig 2009, es diu, entre altres coses que l’obra continua empantanegada en la primera meitat del XIX. No és pas veritat. Ara ens hi posem de valent. La teníem mig embastada fins a l’any 1970, però ara la repassem per acabar-la d’una vegada. Aquest estiu del 2009 fem molta feina. Hem recopilat tanta informació que segurament que haurem de de fer-la en dos llibres. Ja veurem.

Notes de teatre (1980-1984)

RICARD III.- Inteatrex es presenta a la plaça del Monestir amb l’obra de Shakespeare Ricard III. Grup jove, animós i que pensa arribar molt enllà. Format a Palamós l’any 1978. Han estudiat, traduït i adaptat l’obra que representen a l’aire lliure i en teatres de les comarques gironines. Primer actor i director: el banyolí Martirià Coll.

CANIGÓ.- A l’Estadi Municipal, el teatre Popular de Barcelona dramatitza l’adaptació del poema de Verdaguer, realitzada per Esteve Polls, amb música de Martínez Comín. Destaca el Grup de Dansa Contemporània. Actuen Margarida Minguillon, Miquel Cors i d’altres.

CONSUETA DE SANT JORDI.- Per el Grup de teatre del Casal d’Olot. Davant la façana del Monestir. Tots recordem la representació que es fèu d’aquesta peça davant la portada romànica de l’església de Porqueres en la Primera Nit d’Art d’ara fa divuit anys. Peça breu. Per això, a la plaça del Monestir la funció acaba amb una audició de sardanes.

DE L’HOMENATGE A FOLCH I TORRES.- La sala del Catòlics s’eixordà quan en Xavier Vilanova que presentà l’homenatge es sublimà en rematar dignament el seu parlament amb el vers final de l’himne dels Pomells de Joventut del nostre estimat i mai oblidat escriptor català Josep Maria Folch i Torres: Per l’amor del bon Déu i de la nostra Pàtria/ en cada cor d’infant una flor hi ha esclatada/ Pomells de Joventut nuats amb dues llaçades/ l’una és del blau del cel, l’altra és amb sang barrada.

SOLANA I LA CULTURA TEATRAL.- L’Institut de Batxillerat de Banyoles ha organitzat la vinguda del grup de teatre La Gàbia de Vic que van representar al Catòlics l’obra de Roland Dubillard La casa d’Os. El professor de l’Institut, el nostre amic Joan Solana, home que sent plenament el teatre com ha demostrat en la seva trajectòria artística, fèu una presentació en la que remarcà l’interés de l’obra com a text literari.

CALÍGULA.- Inteatrex presenta l’obra d’Albert Camus al Cercle de Catòlics. Des de 1978, aquesta formació liderada pel banyolí Martirià Coll ha portat el teatre clàssic arreu de les comarques gironines.

ESTRENA D’UN BECKETT.- El nou grup Teatre d’Art ofereix una obra del premi Nobel de Literatura de l’any 1969, traduïda del francès per

Jaume Ribera i revisada de l’anglès per Salvador Oliva, ambdos de Banyoles. La concepció del treball teatral com un tot, des de la primera lectura fins al disseny del cartell anunciador i el procés selectiu dels elements dramàtics han conformat una manera de treballar. El treball escènic de l’obra L’última cinta de Krapp és de Josep Pagés i Jesús Bramon.

GRUP ATEL.LANA.- El novell grup de teatre Atel.lana que feia pocs mesos va estrenar a la nostra ciutat l’acurada representació de l’obra de Rodolf Sirera, La pau torna a Atenes portà en escena en el Cercle de Catòlics l’obra de Xavier Romeu, Els mites de Bagot. En la direcció col.lectiva actuaren els germans Josep i Joan Gratacós, Lluis Masgrau i altres.

EL TALLERET DE SALT.- També actuà en el Catòlics el Col.lectiu de Dramaturgia del Talleret de Salt en l’espectacle Estruços d’escenari, construida a l’entorn de textos de Shakespeare. En el comentari critic que vaig fer a Revista de Banyoles hi deia “Aquesta és l’Agrupació de més qualitat que tenim a les comarques gironines. En el repartiment hi figuren Ferran Frauca, Xicu Masó, Pilar Prats, Joan Domènec i altres. La direcció és de Quim Masó.

SANT MARTIRIÀ 1983.- Un clàssic popular del teatre català. Al Victòria, Maria Rosa, de Guimerà, sota la direcció de John Starsberg en versió de Benet i Jornet,. Actúen Montserrat Carulla, Joan Dalmau, Pep Ferré, Màrius Gas, Francesc Luchetti, Felip Peña, Enric Serra, Julieta Serrano, Joan Vallès... amb tema musical creat per Ramon Muntaner.

MÉS “PASTORCILLOS”.- La de l’any 1984 podría ésser la darrera representació dels Pastorets en castellà. Hi actuaren Joan Geli, Josefina Julbe, Josep M. Angelats, Joan Solana, Josep M. Mateu, Jaume Albertí, Rafel Cuenca. Salvi Gratacós, Carme Planas..

LA GÀBIA DE VIC presentà en el Catòlics una adaptació de la novel.la de Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants, adaptació de Jaume Vidal Alcover.

TEATRE D’ART presentà en el Catòlics Qui dies passa... (drames i farses de Txècov) amb muntatge i direcció de Jesús Bramon i escenografia de Pep Oliver. Actuaren Josep Alsina, Dolors Cels, Francesc Feliu, Laura Moncaiola, Josep Pagés, Jaume Ribera i Miquel Torrent.

PER LA FESTA MAJOR TOCA RIURE- Any 1984. Una comèdia de Lluis Coquard, La núvia portava cua es celebrada amb grans riallades. Set personatges actúen sota la direcció d’Enric Tubert: Josefina Julbe, Sussi Geli, Carme Llach, Ferran Barba, J.M. Angelats, Joan Geli i Joan Olivas.

JOAN CAPRI actúa en una selecció de monòlegs en un envelat a la plaça de Les Rodes. L’activitat artística de Capri ha  minvat considerablement en els darrers anys per motius de salut.

EL TEATRE PORTA CUA.- Una carta a la secció Full Obert de R. De B. assenyala que “el teatre porta cua, que som moltes les persones que desitgen anar a passar una vetllada divertida amb les actuacions de l’Agrupació teatral del Cercle i que no hi tenen cabuda ja que aquest local s’emplena en un tres i no res....Crec que l’any vinent caldria pensar-hi, o sinó molts ja ens desdirem de fer cua”

(Poc podia pensar l’autor de la carta que a l’any següent –en el Sant Martirià del 1985- ja no podria entrar a la sala del teatre del Catòlics. A partir de l’abril d’aquell any la sala no existiria degut a la catàstrofe de l’enfonsament del sostre.

DEBUT D’UN FUTUR ACTOR DE LA SAGA DELS OLIVAS.- Fou en uns Pastorets infantils, de les darreres escorrialles dels Pastorets en castellà que debutà Albert Olivas, el meu nebot que havia de seguir la saga teatral dels Olivas. L’acompanyà un altre nebot, Francesc Ros Olivas.  El teatre de Cercle de Catòlics encara va funcionar en aquell any 1985 amb espectacles infantils en sessions de tarda  i amb una representació de l’obra de Tenesee Williams, Figuretes de vidre que dirigi Josep A. Tudela.

"Massa temps sense piano"

A l’any 1982 estrenàrem Massa temps sense piano. Jaume Farriol fou qui escriví en la seva crítica a Revista de Banyoles: “El Grup de Teatre havia viscut “massa temps sense piano”. Havia fet un teatre amable, divertit, sense cap mena de complicació ideològica (...) Sense cap menyspreu per obres com Els corders de Blanes o L’orgull del gec, era necessari un cop de timó –“paraula de Tarradellas”- per assolir altres cotes teatrals de més envergadura. I el cop de timó s’ha donat. Massa temps sense piano és una obra difícil... per la complicació del muntatge i la gens fàcil simbiosi entre la profunditat del text i l’esperpèntica acció que l’embolcalla. El Grup de Teatre ha assolit, amb aquesta obra, una de les fites més importants de la seva important trajectòria... Tant l’obra, com la interpretació, com el muntatge teatral, han assolit tots els objectius imaginables: han comunicat l’idea al públic, li han transmés un missatge, l’han captivat. I l’han divertit”.

Després d’esmentar la interpretació de cada un dels actors, Jaume Farriol diu: “I deixo per al final en Joan Olivas. A l’hora de fer la crítica de la seva actuació, hom sent una certa perplexitat. Olivas ha convertit en Joan Mut en l’Harpo dels germans Marx, en una interpretació que es pot qualificar d’absolutament magistral. Voleu que escrigui la paraula?. Doncs, l’escriuré: genial. Més que provocar la rialla del públic, l’ha arrancat. L’ha sacsejat amb els seus gags, l’ha dominat amb una soltura i “savor faire” excepcionals. I, malgrat tot, un es pregunta si era ben bé això el que l’obra demanava. En Joan Mut era un dels personatges que podien provocar més el públic; fer-lo riure i fer-lo pensar. Possiblement, en la versió de Joan Olivas, tot es queda en el riure. De totes formes, repeteixo, la interpretació ha estat excepcional.

I no cal dir que el muntatge ha estat impecable. Professional. S’endevina darrera les cortines i focus una quantitat indeterminable de Tubert’s. La saga des Tubert comença a ser un fet a tenir en compte en el panorama teatral de Banyoles”.

Recuperant la "Troca" i el "Don Gonzalo..."

Per la festa major de 1982 decidírem tornar a fer la divertida comèdia Com s’enreda la troca. Degut a que ens faltava personal, per tal de salvar la posada en escena vaig decidir convertir la comèdia en un musical posant lletra a la música que vaig manllevar de composicions com La violetera i d’algunes sarsueles i sardanes. Ambientada en el balneari de la Fontpudosa en els anys trenta del segle XX l’obreta assolí un èxit extraordinari. Es feren quatre representacions i per primera vegada es gravà una obra de teatre en vídeo gràcies a la novella televisió local iniciada per Josep Compte amb la col.laboració de Joan Comalat. Transcric un fragment de la crítica de Frederic Corominas”:

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        L’obra teatral d’Emili Graells Castells és d’argument i de construcció senzills; potser una mica antiquada, però gràcies a l’art i dedicació plena dels intèrprets i a les divertides incrustacions musicals que hom ha tingut l’encert d’afegir-hi es guanya la simpatia i ben sovint la franca riallada del públic.” Com Jaume Farriol, Frederic Corominas  deixava per al final el comentari de la meva actuació:  “He deixat a posta per al final el nom d’en Joan Olivas, perquè, realment, es tracta d’un cas apart. Al llarg dels meus records teatrals que arrenquen poc més o menys de l’any 1920, o sigui quan jo en tenia 10, he conegut i admirat uns quants artistes còmics banyolins de diferents estils, si bé tots d’excel.lent factura. Probablement me’n deixaré alguns, però ara em venen a la memòria els noms d’en Celso Mas, l’Andreu Malagelada, en Maurici Garcia; quan convenia, en Pepet Freixa; el magnífic Jaume Baus, l’Enric Tubert... i en Joan Olivas, que està en la línia de qualsevol d’ells quan atenyien els seus millors moments, perquè sap trobar el gest oportu i convertir l’expressió més innocent o la més desguitarrada, en una situació tan còmica i absurda com vulgueu, però en definitiva possible, verossímil, perquè és la que correspon al personatge que interpreta, o més ben dit, que crea i al qual dòna vida, en una dimensió estrictament pèrsonal”

A principis de 1983 ens reunírem per veure si el personal es despertava. Ningú tenia interés a tornar a fer teatre per Pasqua. Al cap d’unes setmanes l’alegria tornà en un sopar a can Xavanet, però...no es parlà de tornar a reemprendre les actuacions. Seguíem gastant els diners que teníem com a fons en sopars i també en una altra sortida a Barcelona per contemplar l’exposició de Casas, la col.lecció de Cambó a la Virreina i a una representació de l’obra de Sagarra El cafè de la Marina. Més cap a l’estiu ens tornàrem a reunir per portar la comèdia Com s’enreda la troca pels envelats dels pobles de la comarca. Passada aquesta efervescència

estiuenca, el teatre només tingué unes breus representacions de l’obra de Pous i Pagés L’endemà de bodes que dirigí J.A. Tudela. I per Sant Martirià decidírem tornar a fer Don Gonzalo o l’orgull del gec ja que per problemes de repartiment no podíem fer l’obra que escollírem. L’obra de Llanas sempre era una solució. Ja ens la sabíem de memòria. Feia sis anys que l’havíem representat i només havíem de canviar un parell de personatges. Jo tornava a fer el Tòful per...almenys un centenar de vegades.

Dues representacions més i a esperar el Nadal amb Els Pastorets que seguien representant-se en castellà. Per primera vegada, la meva filla, Montse Olivas Recarens debutava com a maquilladora oficial del teatre banyolí.