Revifarem el teatre a Banyoles?

Entre els papers esbarriats he trobat set folis que vaig llegir en un debat cultural. No cal transciure’ls. Només deixar-ne constància amb aquestes línies finals: Revifarem el teatre a Banyoles? Sóc el primer a desitjar-ho, I per això avui he volgut a ésser aquí recollint el convit del servei de Cultura i Educació de l’Ajuntament, per reflexionar col.lectivament sobre el teatre a Banyoles. Perquè, malgrat tots els inconvenients que en el món d’avui es troben, tinc esperança de que el teatre es revifi a la nostra ciutat. Tinc esperança de que part d’algunes persones que han fet teatre tornin als escenaris banyolins; i tinc esperança de que els joves s’hi acostin per descobrir-lo. I és amb aquesta esperança, i dintre de les meves limitacions que avui m’ofereixo per endegar aquest revifament que cal donar al fet cultural teatral. No sé fins a quin punt puc arribar per a donar a tots els interessats aquesta injecció d’entusiasme que cal per a reanimar l’apaivagat escalf teatral. Jo, ara sóc un jubilat, i si bé com he dit tinc les meves limitacions, no em manca, gràcies a Déu, l’entusiasme. Malgrat els inconvenients, segueix viva la meva afició, i encara que sol, m’he sabut espavilar per mantenir-me en activitat; en aquests darrers cinc anys he pogut conèixer el món dels rodatges de cinema, he intervingut en tres treballs de televisió, i no ha mancat mai la meva col.laboració a tots els que me l’han sol.licitat, com la d’un apartat d’interpretació en un Taller de teatre a Girona o en la direcció d’un organitzat grup teatral a Fontcoberta. Amics, tenim a la cantonada un teatre per estrenar en el carrer Pere Alsius. I d’aquí uns anys potser en tindrem un altre de renovat, el Catòlics de la plaça major. Asseiem-nos i engresquem-nos per parlar d’aquests teatres, ajuntem-nos per parlar seriosament per a la formació de grups de jovent de cara al teatre del 2000. Per tal de que l’afecció al teatre torni a despertar-se necessitem de tots, joves i grans. Avivem-lo procurant que no sigui una flor d’estiu o d’hivern. Asseiem-nos junts per parlar de teatre. I de vídeo, i de televisió. Perquè el món dels mitjans audiovisuals és avui un complement fusionat amb el medi cultural teatral. I de cinema. Una altra cosa que n’havíem de parlar però que assignat no ens ho permet. Però si que cal dir- que l’any que vé es celebren els Cent anys del naixement del cinema, i crec que hi ha maneres de fer alguna cosa a Banyoles. Amb el meu amic Miquel Blanch, com a membres fundadors del Cinema Club Banyoles, ens oferim a desempolsar els nostres arxius per si es pot fer una exposició d’història del cinema a la nostra ciutat. Asseiem-nos, doncs, per parlar del fet del teatre a Banyoles. I formem-lo entre tots, grans i joves afeccionats, perque el teatre torni a ésser el que ha estat sempre a Banyoles: una llarga i viva tradició cultural. Banyoles, any 1994.

Crisi del teatre?

En un dels programes radiofònics que tenia al meu càrrec a l’emissora local vaig llegir un article que es publicà al diari Avui on l’escriptor Ramon Solsona digué, entre altres coses: “Amb la represa de la vida cultural catalana, es va haver de reinventar el teatre. Només un Capri o un Pau Garsaball mantenien l’antiga força dels actors ribotejats per l’escenari. La vella companyia amb noms de capçalera i amb aprenents que s’iniciaven amb papers de tercera fila va donar pas a les cooperatives i les creacions col.lectives van substituir l’obra d’autor. A la crisi del teatre tradicional, es va respondre amb teatre experimental, amb una obsessió febrosa per l’originalitat. Sorprendre, provocar, reinventar el text, fins i tot rebentar-lo... En una reaccio contra la comercialitat i els decorats convencionals, contra la rutina. De resultes d’aquesta commoció, el concepte teatre s’ha eixamplat tant que hi cap tot, des de la sola gestualitat fins a la nuesa pura del text. Pau Garsaball definia les noves modalitats teatrals com el crit i la tombarella. Va ser un xerampió que va deixar moltes víctimes pel camí, des d’espectadors fastiguejats fins a actors que no van sobreviure a la duríssima travessa del desert. Només a força de tenacitat, sacrificis personals i afany de superació, el teatre ha tornat a tenir presència ciutadana. I continua essent una lluita per la supervivència. Queden alguns tics de mal teatre experimental com en queden del teiatru. Però el retorn del text és una de les bones noves dels darrers quinze anys. Això vol dir que torna –a poc a poc- la dicció acurada i que tornen –a poc a poc- els dramaturgs, aquests éssers que des de fa segles omplen o buiden les platees segons allò que han escrit en uns fulls que prèviament són blancs. Catalunya va recuperant el teatre. Amb mil problemes, amb companys fràgils i locals que d’un moment a l’altre es poden convertir en garatges o hamburgueseries, amb subvencions polèmiques, capelletes, vedettismes desaforats, programacions estranyes, fracassos anunciats... Eppur si muove. Si el públic respon, per alguna cosa deu ser. Crisis del teatre? Si, sempre. Vitalitat, doncs”. Evidentment que l’autor es referia al teatre professional, però això també va per a nosaltres, els afeccionats que tota la vida ens hem dedicat al teatre. I per això vaig acabar l’espai radiofònic dient: “Estem a la vigília de les festes de Sant Martirià i el teatre a Banyoles no el veièm enlloc. Únicament, avui, aquesta nit, veurem a Maria Àngels Gonyalons en el seu espectacle musical Memory, en el Mercantil. Aplaudim a l’Ajuntament perquè almenys ha fet portar un espectacle encara que sigui a les vigílies de les festes. Els dies claus, però, els de les festes de Sant Martirià, els escenaris banyolins restaran buits. Perdó. He dit escenaris? On són els escenaris? El del Catòlics, enfonsat; el del Victòria, enderrocat; el del Nou Victòria, embarrancat; el del Mercantil, empantallat... A Banyoles, la crisi del teatre és perquè no hi ha escenaris on es pugui actuar. De jovent aficionat al teatre, n`hi ha. Es van forjant grups jovenils en escoles, i esperem que tots estiguin a punt pel dia que a Banyoles hi hagi teatres. Quan arribi aquest dia, aleshores sí que podrem dir Vitalitat. Si aquest any no podem fer-ho, esperem que a les festes de l’any vinent ja poguem parlar de Vitalitat teatral banyolina”. ( A Ràdio Banyoles, 1-10-1992).

Expressió teatral (i III)

Setmana Cultural a l’Escola de Sant Esteve de Guialbes.- Vaig recitar una poesia dramàtica i la inevitable escena del Tòful de Don Gonzalo... i acabant dient que “potser he exagerat una mica. És possible. Els actors a vegades també ens passem. I en algunes actuacions hem tingut entonacions rimbombants i estem afectats en molts passatges, perquè els actors també tenim moments de falta d’estudi en gradacions i detalls. També en molts artistes es nota una desgraciada propensió a exagerar els traços còmics, a vegades caièm en el grotesc i en la caricatura. Per això ens és molt necessari una persona que ens sàpiga conduïr: un director escènic. Perquè una representació teatral no existeix sense una ordenació intel.ligent. Fins i tot, sense una harmonització de tots els seus elements (escenografia, espai teatral, vestuari, maquillatge, etc). Es necessita un director que condueixi. La direcció escènica és un treball difícil i complexe. Ha de conjuminar-ho tot. Ha de saber dosificar, integrar i harmonitzar tots els ingredients. Una representació de teatre comporta l’esforç de moltes persones, cada una de les quals té tanta importància com les altres, per petita i insignificant que pugui semblar la seva participació, però és al director a qui correspon la responsabilitat de la coordinació. Amb coneixement de causa i seguretat. Us he dit al principi que darrerament m’he mogut en uns altres mitjans de comunicació. I he tingut ocasió de col.laborar en alguna pel.licula i en algunes sèries de televisio. Us en parlaré una mica i acabaré passant-vos unes escenes d’un vídeo perquè us fèu càrrec del diferent que és una actuació teatral a una d’imatges. Segurament que heu llegit en algunes entrevistes a actors de teatre que s’han fet famosos precisament actuant a televisió, i gairebé tots diuen que prefereixen actuar en el teatre. És lógic. Un actor no es pot desprendre mai del món teatral. Perquè els personatges els pot viure més intensament. En cinema i televisió s’actúa per blocs, en escenes curtes, en espais breus. Quan vaig ficar-me en aquest món, vaig comprovar que, per un actor de teatre li era fàcil actuar en imatges, per la senzilla raó de que gairebé no ha d’estudiar el text assignat, ja que en ser, com he dit, en escenes curtes –a vegades en pla i contrapla- són fàcils de recordar. L’actor de cinema o televisió ha d’estar molt pendent de la qüestió tècnica: li senyalen una ratlla en un espai a terra, i no pot passar d’allà. Us explicaré un parell d’anècdotes del rodatge en la sèrie televisiva Els misteris de Vilaür. (Explico escena jardí amb Alfred Luchetti i escena explosió del motor de l’autocar). Bé, potser m’hauré fet una mica pesat amb aquesta exposició, i em sembla que serà millor que ho acabem. Ho rematarem amb algunes seqüencies d’una sèrie de televisió que ja fa alguns anys es va realitzar -és una cinta potser una mica deficient en quant a só, ja que és la primera cinta d’un programa pilot de la sèrie Pare i fill, amb guió de l’humorista Joaquim Muntañola. Serà millor acabar-ho rient, no us sembla? Son unes escenes que he triat perquè es fèu una idea de que va el tema: és un pare vidu que voldria que el seu fill, ja una mica gran, trobés una noia per a casar-se. I el fill el que voldria és que fos el pare qui es tornés a casar. Hi ha una criada pel mig, que un dia no pot anar a fer les feines al pis, però hi fa anar la seva noia. I d’aqui venen tots els embolics. Ho veureu seguidament. (Fragments del capítol Una brossa a l’ull”: Direcció: Antoni Bolinches. Intèrprets: Pep Cruz, Joan Olivas, Dolrs Crua, Carme Capdet). I amb els fragments d’aquest episodi, jo ja m’acomiado de tots vosaltres agraint-vos la vostra atenció, i sobretot el vostre riure i el vostre somriure, perquè si d’alguna cosa puc estar joiós d’aquest meu viure intensament el teatre durant tants d’anys, és d’haver pogut veure com en el final de les representacions tothom en surt satisfet amb cares rialleres. Veure com la gent gaudeix de debó, produeix una alegria immensa als actors de teatre, sobretot els que com jo, i hem dedicat tota una vida per afició, i especialment al gènere còmic. Gràcies a tots.

Expressió teatral (II)

Setmana Cultural a l’Escola de Sant Esteve de Guialbes D’aquelles primeres representacions teatrals que vam fer en la dècada dels anys quaranta del segle passat recordo perfectament la que vam fer aquí, a Sant Esteve de Guialbes. Vam representar El llaç etern, un drama amb fons moral dels que es solien fer en aquells temps i que eren representats per homes sols (perquè llavors el Bisbat tenia prohibit que actuessin homes i dones junts en els teatres dels Cercles Catòlics). Era un drama d’aquells que feia enternir a tots els públics: la història d’una família que tenien una botiga en un poble de pagés –una botiga d’aquelles que venien de tot, des de granussa, oli, arengades, espardenyes, sacs de guano pel bestiar, rosquitlles i caramels per la mainada, càntirs, galledes i orinals, i sobretot, vi a dojo. L’amo d’aquella casa, i pare de família, era un home vidu. I es volia tornar a casar amb “una mala donota” que no el deixava ni a petja. El fill no ho veia bé perquè entrant madastra a la casa se li girarien els daus, ja que del que n’era amo en passaria a ser-ne mosso. Li cou que es casi el seu pare. Però el pitjor és que pel mig s’ha ficat a la casa el fill de la “donota”, que és un jugador que només vol arreplegar diners. Escoltem un fragment d’una escena del primer acte. Son els dos nois que se les tenen (un es diu Raimundo i l’altre Pepe). Després intervé el pare (en Joan). Ho faré d’una manera una mica exagerada, tal com es feia el teatre d’aquells temps. L’obra s’hi prestava. (Escena) És molt gros això, eh? Drames com aquest eren dels que es representaven en aquella època. Avui poden fer riure, però en aquells temps s’aconseguia que moltes espectadores ploressin a llàgrima viva; els mocadors abundaven per totes les sales. En el meu record hi ha un escenari molt petit, improvisat en els baixos d’una masia. El sostre era baix i els actors més alts havien d’ajupir-se perquè el públic els hi veiés el cap. I també en el meu record ha quedat la visió d’una dona que a la primera fila deixava anar les llàgrimes mentre donava de mamar a una seva filleta de mesos que es perdia buscant els mugrons de la seva mare que estava més pendent del que passava a l’escenari que de l’alimentació de la seva filla. (Segur que aquesta criatura avui deu ésser una senyora gran que pateix al.lèrgia al teatre). Anant pels pobles a fer teatre en aquella postguerra es vivien experiències interessants que hom guarda com a records inesborrables en la vida rural del nostre país. Us podria explicar moltes anècdotes divertides que ens havien passat quan arribàvem als pobles i vèiem com s’obrien les finestres i la gent sortia als balcons per veure passar els còmics, però ens allargariem molt i val més que anem de dret en el tema d’aquesta xerrada. Us parlaré de l’aspecte del teatre en el que hi he dedicat més temps: el de la interpretació. Per a mi, el teatre ha estat, és, una expressió artística que he portat a les venes i que he sentit –i sento encara- vibrar amb força dintre meu. (I a partir d’aquí tornava amb els meus punts de vista teatrals que ja havia exposat en la conferència de Les Alzines, de Girona, si bé en parlar del meu rejoveniment, representava un monòleg del personatge de Llàvia de El llaç etern. Era l’unic personatge còmic d’aquell drama: un home xerraire que sempre deia que “Jo, molt d’aquí (pels ulls), molt d’aquí (per les orelles), però d’aquí (la boca), res de res!”. Seguidament, representava el personatge del monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges maquillant-me davant dels assistents.

Expressió teatral

Una conferència a la Setmana Cultural de l’Escola de Sant Esteve de Guialbes (I) Ricard Prat, mestre de l’escola de Sant Esteve de Guialbes, va convidar-me perquè prengúes part en un dels actes que organitzà sota el títol “Abril enmanllevat” en el que volia fer una cosa similar al Febrer Jove que s’havia organitzat a Banyoles. Va ser en una de les moltes vetllades de l’abril del 1998 quan vaig fer una xerrada sobre teatre còmic. I ho vaig fer així: El tema d’avui que està anunciat és, segons ha posat en el programa el vostre mestre i director de l’escola, l’amic Ricard Prat, és “El teatre és expressió... o no?”.- El teatre. Què és el teatre?. Darrerament vaig ésser present en una escola que també feien una setmana cultural, i en el programa, un alumne va posar-hi aquesta frases: “La prosa és descriure, la poesia és somniar, el teatre, que és?” I també es feia aquesta pregunta: “El teatre és expresió?”. Jo diria que si l’expressió és una facultat de manifestar vivament, clarament, el que hom sent, aplicada al teatre és una facultat que tenen els actors per manifestar els sentiments mitjançant la paraula, les actituds, representant-les sota una forma sensible. Bé, és una mica complicat. Jo procuraré expressar-me parlant-vos d’aquesta “expressió” que es pot portar a terme amb les representacions teatrals adaptant-les als personatges que hom ha d’interpretar. Però abans us vull fer una mica d’esbós històric del teatre a la nostra comarca, perquè encara que us pugui semblar una cosa preparada per quedar bé amb la gent d’aquest poble que avui em trobo, no us enganyaré –no faré teatre-, és de debó el que us diré: la meva història teatral, o sigui, la història d’en Joan Olivas com a afeccionat al teatre va tenir en els seus inicis una de les primeres intervencions en un escenari de...Sant Esteve de Guialbes. De jovenet, quan vaig entrar en el local del Centre de Catòlics de Banyoles per fer un breu paper de pastor d’aquests que tots els aficionats més o menys hem fet en Els Pastorets, escoltava els veterans actors que parlaven de les actuacions que havien fet per les poblacions de la nostra comarca, i el nom del poble de Sant Esteve de Guialbes l’esmentaven sempre en les seves anècdotes. Es veu que en un temps –abans de la guerra del 36- aquells veterans actors, que aleshores eren joves, venien sovint a aquest vostre poble, i explicaven que feien una representació teatral a les tres de la tarda, per seguidament anar a Cornellà de Terri a començar-ne una altra a les sis – i no pas per guanyar-se les “garrofes”, no, perquè tot el nostre benefici era un pa amb tomata o un plat de mongetes amb botifarra. I aquells mateixos joves d’antany –que un cop acabada la guerra (en els anys quaranta) - ja eren tots uns veterans actors de la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics, van buscar col.laboració amb els que llavors érem jovenets –deviem tenir quinze o setze anys- i amb ells vam actuar per primera vegada en unes obres dramàtiques que es representaven en el local de la plaça de Banyoles, i que en setmanes succesives a l’estrena, anàvem a fer el que se’n diuen “bolos” o “tourneés” per tots els pobles de la comarca, la que avui és el Pla de l’Estany, i també per a la Garrotxa.

Conferència i actuació a Les Alzines (i III)

Permeteu-me que m’apropi més a vosaltres i faci un petit miracle: convertir-me en un jovenet. Ja és una mica difícil, però miraré de fer l’esforç de treure’m anys de sobre i convertir-me en un jove enamorat.Us representaré una escena d’una obra de teatre que es va fer molt popular a l’escena catalana. És una obra original d’Albert Llanas que té per títol “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. En aquestra comèdia que té l’acció a finals del segle passat, en l’època en que encara no hi havia cotxes i en comptes de taxistes hi havia carreters, uns homes que portaven uns cotxes de cavalls. En aquest obra jo interpretva el paper d’un noi que es deia Tòful i que era una mica ximplet. Estava enamorat d’una noia, però aquesta n’estimava un altre. Bé, avui, a falta de noia hauré de fer els dos papers, però si hi hagués alguna voluntària que m’ajudés a llegir el paper de la noia, quedaria tot més arrodonit. (Diàleg de Tòful i Conxita amb una noia que pujà a l’escenari) Ara seguiré posant-me en el túnel del temps i tornaré a retrocedir a la joventut. Ja us agrada això, no? Doncs, mireu, ara em convertiré amb un jove enamorat d’una veïna, i com que era una mica tímid li va escriure una carta. Escolteu aquesta declaració d’amor: (Declaració d’amor. Vers humorístic) I d’aquest “burro” enamorat, passem ara a un altre enamorat. Aquest, però, ja té xicota, però resulta que fa temps que és fòra i no en sap res. Fa temps que no l’ha escrit. Mireu aquest pobret enamorat, menancoliós i ploramiques, escrivint a la seva xicota. (La carta d’amor, de Karl Valentin). ( Les VIII Jornades Culturals va tenir lloc del 14 al 18 de febrer del 1994, participant-hi també la meva filla Montse que s’anuncià com a professora de maquillatge i que fèu una demostració a les alumnes de secundària de les diverses tècniques del maquillatge teatral).

Conferència i actuació a Les Alzines (II)

Us haureu adonat, segurament, que en aquest monòleg he procurat actuar marcant uns moviments escènics, anant d’un costat a l’altre de l’escenari, i amb uns gestos d’expressivitat i una mímica que he ressaltat amb els objectes que he fet servir. L’expressió, la mímica i els objectes que he manipulat m’han ajudat a realçar i donar més vida al personatge. Tot aquest “tinglado” que he muntat i tot el que he manipulat no és marcat en el text de l’autor del monòleg, perquè si els actors ens limitèssim només a dir el text escrit poca vida donaríem al personatge. Això és la inventiva de l’actor o la direcció. No tothom té expressivitat en el rostre, no tothom té una bona dicció i sobretot no tothom sap actuar amb una bona mímica que és una de les forces més importants de les actuacions. Us donaré un exemple: (Exemple: actuacions en el cinema i serials televisius: molts actors i actrius no saben que n’han de fer de les mans, i els directors ho arreglen posant-los-hi algun objecte i gairebé sempre una copa de licor –falsetat d’aquestes escenes: recurs de la direcció per evitar que es vegi que els actors no actúen prou bé .Retallada de cossos en pla mig per evitar el moviment escènic) La veu. La veu és molt important en el teatre. S’ha de saber dir bé el text escrit per l’autor. Cal aprendre sobretot a recitar poemes-és la millor escola. Escolliu una poesia qualsevol i si té rima, procureu dir-la trencant la cantarella de la rima procurant fer els punts i les comes, i respirant en el moment adequat. Ara us posaré com a orientació per a un bon recitat una poesia curteta de mossèn Jacint Verdaguer, que té per títol “L’espigolera”. Procurem no cantar la poesia com si fos el “vers de Nadal” en la que totes vosaltres heu recitat de petites pujant dalt d’una cadira després d’haver fet cagar el tió. (Ex: recitar primeres “estrofes” de “L’espigolera” amb cantarella infantil, seguit de la recitació de la poesia tal com correspon). Ara veureu les modulacions que es poden fer amb la veu. Escolteu aquest diàleg i podreu comprovar les entonacions que es poden fer amb una sola paraula. En aquest cas és amb la paraula NO. (Diàleg NO, de Karl Valentin)