I de les meves obres de teatre, què?

Jo també he escrit obres de teatre. I com el meu amic Miquel Blanch, també m’hi vaig posar quan em va arribar la jubilació, si bé en la meva joventut ja em vaig engrescar a fer una adaptació al català d’una obra de Muñoz Seca canviant l’ambientació andalusa amb una de ben catalana i banyolina al redós del nostre estany. Aquesta obra ja la tenia oblidada però en fer neteja he trobat els papers esbarriats i en rellegir-la m’he adonat que vaig tenir força enginy en capgirar-la gairebé totalment. L’originalitat de l’adaptació va ser el de considerar que el públic – l’espectador- formava part dels passatgers de la barca de l’Oca que navegava fins a l’altra part de l’estany i un cop allí, l’espectador-passatger podia contemplar l’acció amb alguns personatges que entraven a l’escenari que formava l’era d’una masia. Sort que aquesta comèdia no va arribar a representar-se. Potser els de can Morgat s’hi haurien oposat. Pecatta minuta. Deixem-ho De monòlegs també en tinc alguns d’escrits i sobretot he emplenat una infinitat de pàgines pels programes humorístics de la ràdio i les televisions locals. Em vaig posar a escriure teatre a partir de l’any 1999, o sigui quan jo ja tenia 74 anys. Vaig fer una estada de quinze dies en un hotel de Xàbia a la costa valenciana i allí vaig anar observant tot el tragí d’aquella gent i em vaig posar a ordir una trama amb acció desenvolupada per uns quants personatges que deambulaven per l’hotel. Allí, unes parelles hi vivien unes històries de ridícules conquestes, aparents “lligues” i gelosies produïdes en un mini-curset de informàtica. La comèdia tè el títol, “Els ben trobats”. Vaig presentar-la en el concurs de teatre d’humor El castells dels Tres Dragons, de Mollet del Vallès i em van donar el tercer premi. Al cap d’uns anys va ser estrenada a Port-Bou per una agrupació teatral que dirigia Josep Antoni Tudela i es va representar moltes vegades en bolos que es van fer pels teatres de l’Alt Empordà. Amb el premi obtingut a Mollet em vaig animar i a partir de llavors vaig anar escrivint una obra cada any. La segona va ser “Salsa picant”, en dos actes i un epíleg. Fou a l’any 2001. Tema: unes vacances inesperades en uns apartaments de la Costa Brava. L’arribada d’una “vedette” salsera embolica la pau d’un matrimoni estable. Contrapunt humorístic amb dos avis sords que entren pels passadissos del teatre fins que arriben a l’escenari on des d’allí es complauen en contemplar les banyistes de la platja que suposadament són estirades a la platea (platja) del teatre. La tercera obra que vaig escriure és una comèdia costumista patriòtica i humorística. El títol: “Can Felip 1746”. És la història dels components d’una família, afectada pels tristos successos de l’Onze de Setembre del 1714 que es reuneixen en motiu d’una festa cívica i religiosa a la vila de Banyoles. Hostils al regnat de Felip V, enfurismats i esporuguits, els veurem discutint, rient, plorant, pregant, renegant, flirtejant, treballant i lluitant per salvar la llengua catalana. Amb un llenguatge planer i ple d’expressions insòlites vaig procurar conferir un toc d’humor a uns personatges que expliquen les seves vivències sobre la persecució política de la llengua catalana en el segle XVIII. La quarta obra que he escrit és “Dotze jubilats sense pietat”. Hi he posat el subtitol de “Tertúlia amb infusions en dues jornades”. És una comèdia cómica amb les notes que he aplegat en reunions de persones jubilades que gaudeixen de les estades de Imserso en hotels del nostre litoral mediterrani. I per acabar, la darrera, la vaig escriure el 2003 i l’he titulat “Els fiscornaires”, en la que hi he aplegat una sèrie d’anècdotes de músics que van descabdellant els membres d’una família en la que en el llarg dels anys, tots els seus components han estat fiscornaires de diverses cobles.. Vaig recollir algunes anècdotes explicades per músics en alguns quaderns i llibres sardanístics. Fòra d’”Els ben trobats” no se n’ha representat cap més, si bé jo tampoc he fet cap pas per aconseguir que alguna agrupació teatral les representés. M’ho he passat molt bé en escriure-les i com bona part del material que he escrit penso lliurar-lo a l’Arxiu de la Ciutat. Alguna d’aquestes comèdies – no recordo quina- ja és a la Biblioteca de Banyoles.

Josep Cunill i Miquel Blanch

Cercant informació per a la Història del teatre a Banyoles, amb l’amic Miquel Torrent vam anar a visitar a Josep Cunill, que fou director de la sucursal de La Caixa a Banyoles i que en la seva jubilació es dedicà a dirigir obres de teatre amb un grup que formà amb gent gran al Casal dels jubilats. Josep Cunill ha estat sempre un gran aficionat al teatre i dels pocs aficionats que mai va deixar d’assistir a les representacions teatrals que es feien al teatre Municipal de la ciutat. Sempre es ficava a la darrera fila del teatre i molt sovint ens hi havíem trobat parlant de la nostra afició. Ell sempre em deia que estava ordenant els seu arxiu i que esperava la meva visita per a poder mostrar-me tot el seu interessant material. No vaig poder anar-hi mai degut a les meves ocupacions, però si que ho he fet aquest any 2010 amb l’amic Torrent. He quedat sorprès en veure els seus àlbums amb les fotos de les representacions teatrals que ell va fer com a actor a la seva joventut amb un grup d’aficionats a Barcelona. I he quedat sorprès en veure el treball que ha fet aquest home des de la seva jubilació. En el llibre de la Història del teatre banyolí ja dediquem un comentari de quan ell dirigí a un grup de teatre local que representaren l’obra de Baltasar Porcel, “Els comdemnats”. Com a delegat que fou de la Caixa de Pensions preferí que el seu nom no figurés com a director d’aquell grup escènic, però ja tenim escrit que en aquella agrupació – Amics del Teatre- s’hi notà especialment la força directiva d’en Josep Cunill. No va ser fins a la seva jubilació que entrà a la Llar de la Gent Gran per fer-se càrrec de la formació del grup teatral del Casal, i a partir d’aquí,no solament va fer un gran treball amb aquella gent que hi actuà –molts no havien fet mai teatre- sinó que a la seva llar es dedicà a escriure i ordenar el seu arxiu teatral. I és aquí quan jo he quedat petrificat en veure l’excel.lent treball que havia fet. M’ha deixat un bon gruix de pàgines escrites, i he restat com veient visions quan he llegit els comentaris que ha fet de les obres escrites pel meu amic Miquel Blanch. Jo sempre havia pensat que en Miquel tenia escrites quatre o cinc obres, però en Cunill en té registrades disset!. Gràcies, Josep!, gràcies , Miquel, amic que te’n vas anar d’aquest món deixant-nos uns textos teatrals que ignoràvem i que son gravats a l’estudi de la llar d’en Josep Cunill qui també els ha deixat com a testimoni a la vídua d’en Miquel. Que no es perdin!.

Des d'un racó del Teatre Municipal

Estic escrivint des del compartiment a tocar de l’escenari del teatre Municipal de Banyoles. Fa poc que s’ha acabat la representació del primer quadre –el pròleg- dels Pastorets en un diàleg entre Soff (el pastor ancià) amb Ruth, la jove que m’acompanya tota l’estona i que interpreta la meva néta Gemma. Som a les acaballes del 2007 i aquesta és la tercera representació d’aquesta temporada nadalenca. Escolto la música “infernal” que acompanya els cants de l’escena de l’infern. Ja fa deu o dotze anys que represento aquest paper de Soff en el nou muntatge d’aquests Pastorets en català arranjats i escrits per Solana, Santaulàlia i Xargay. Compto que almenys he fet aquest paper unes cinquanta vegades. A la meva joventut el vaig fer quan vaig iniciar-me a actuar amb els Joves d’Acció Catòlica en el teatre del Círculo de Católicos a l‘any 1940 (devia tenir quinze anys). Vaig fer-lo durant molts anys recitant el castellà carrincló d’aquells Pastorcillos Era un personatge que ningú el volia fer. Jo el feia arrossegant els peus i tremolant de mans per adaptar-me al paper de vell. Ara, que tinc 82 anys, l’he rejovenit i el faig cantant, saltant i ballant, Gràcies a Déu encara puc actuar amb força, continguda, procurant que entre tots m’ajudin a no caure en els moments de pauses i apagaments de llums. Sortosament, tinc els teloners que m’acompanyen en aquests difícils moments de les apagades en els acabaments dels quadres. (En el meu record sempre hi tinc aquella caiguda de fa...10 o potser 12 anys en el batiport del costat de l’escenari). Sento el xerricar del teló que corre en el final d’acte de l’infern. Aplaudiments, i tot seguit comença el segon acte amb la lluita de l’àngel i el dimoni. Des d’aquí només escolto els crits dels dos actors. Em separen sis graons de l’escenari. Dintre poc hi hauré d’apujar per a preparar-me per la sortida a l’escena dels pastors. Escric vestit de vell pastor escoltant els cants del Victoria del Cor de Teatre. Altra volta el xerricar de la cortina. I em criden per sortir. Em poso la barba bé, agafo la vara i em barrejo amb els pastors. Sortirem tots i estarem força estona a l’escenari representant les escenes del sopar i l’anunciació de l’àngel Gabriel. El teatre és ple. Fem cinc representacions amb totes les entrades venudes. Cada any ens veuen unes 1250 persones. Déu n´hi dò!. Sento els tramoistes que avisen. Teló. Començo a posar-me en forma. Em criden. Ja vinc! Surto, ànim, Joan! Alegria. Som els pastors que entrem deixant el ramat. Visca l’alcalde Borrego!. Visca!. Al cap d’una hora. Mitja part. Aprofitem el descans de quinze minuts per reposar. Em torno a ficar dins el meu compartiment. Tinc un lloc reservat per a mi. La Roser, la meva esposa, m’ha portat una ampolla d’aigua d’herbes, calentona, de camamilla amb llimona. Em reconforta. Els cinc músics aprofiten el descans per menjar quatre galetes. De seguida passa aquest descans i ens hem de tornar a posar en els nostres llocs a l’escenari. Aquests cinc músics són fabulosos: Ultano Gòmez ha fet un arranjament amb una selecció dels millors moments musicals per a la introducció que s’ha fet ja de bon començament abans d’obrir el teló. Per primera vegada, jo (Soff) i la néta, Gemma (Ruth) érem asseguts, i és emocionant escoltar la música a les fosques. Quan s’obre el teló i la llum ens enfoca comença el diàleg en vers. En acabat ve l’escena infernal. Però parlo en passat. Ara estic en el meu compartiment, tot sol, en un banc amb tots els estris teatrals: focus, cables, llums vermelles, escales i olles que s’hauran de trencar a escena. Mentre escric escolto un tro fort que m’eixorda. Bato i Borrego estan representant les trifulgues amb el dimoni, Des del costat de l’escenari la comparseria els està mirant. Són divertides aquestes escenes. A la meva joventut les havia fet moltes vegades. Dotzenes de vegades havia fet el personatge del pastor Bato i feia bogeries pròpies de la joventut. Ara recordo quan el dimoni ens perseguia i els dos pastors baixàvem a la platea. Un dia vaig pujar a dalt , en els costats del teatre del Catòlics de la plaça. En aquell primer pis del teatre hi havia butaques amb un públic que s’alegrava en veure que el dimoni també pujava a dalt perseguint-me. Vaig ser molt atrevit, ja que en veure com Lucifer se m’acostava, vaig mirar a baix i em va passar pel cap de saltar a l’escenari. Que en vaig ser de beneït!. Vaig sentir un fort dolor al peu, però vaig acabar la representació. Resultat: vuit dies coix. Ara escolto els espectadors com riuen. La mainada crida en veure l’escena on els dos pastors han baixat a platea i els músics enceten una alegre tonada..... (Fins aquí el que vaig escriure en un bloc durant una de les representacions dels Pastorets. Ho he transcrit sense corregir. Hauran quedat registrades com un breu document d’un escrit fet a corre-cuita des de dalt d’un escenari. Potser és únic. O no?.

El teatre d'ara

Els joves actuants d’avui dia formen part d’unes generacions molt distants a la meva i representen uns conceptes i unes formes de fer molt diferenciades de les que he viscut. Ara hi ha uns mètodes de treball nous. Jo convisc amb aquestes generacions des de fa molts anys, i sense tenir cap problema. Suposo que adaptar-se a aquesta manera de fer a alguns els deu costar més que altres. A mi no m’ha costat gaire. En els darrers anys he tingut directors de teatre -i de cinema i televisió- que sempre m’han respectat. En els assaigs moltes vegades et canses, t’esgotes, i si et trobes amb algun director d’aquests que en diuen “professionals” a vegades et fan posar nerviós. Un director professional de cinema, en una ocasió, per fer-me entrar en el personatge que tenia al meu càrrec en una pel.licula, em colpejà les galtes i fèu tota una comèdia com si volgués hipnotitzar-me. Va creure que m’havia convençut, però jo ja sabia on anava. No calia fer-me tants escarafalls perquè entrés en situació. Un cop acabada la pel.licula i contemplant-me en la projecció es féu més clarivident que el que havia d’entrar en situació era ell mateix -co-director i protagonista- ja que la seva sobreactuació exagerada resultava completament desentonada amb la resta dels personatges.

60 anys passejant-me pels escenaris

M’han dit que jo sóc una aproximació molt fidel a alló que se’n diu una institució banyolina. Si aixó és veritat o mentida, no ho sé. El que si puc dir que és cert que he portat cap a seixanta anys passejant-me pels escenaris de Banyoles, i a la meva joventut, per alguns de la que llavors en deiem “província” de Girona. Alguns d’aquells teatres ja no hi son: (el del Catòlics del carrer de l’Abeurador, el del mateix Catolics de la plaça Major, el Modern, el Victoria i el Mercantil. I a Girona, el Centre Cultural. Tots han desaparegut, gairebé tots enderrocats). Si algún reconeixement he rebut per part del Municipi banyolí ha estat el d’haver tingut l’honor d’obrir el teló del nou teatre Municipal quan aquest s’inaugurà l’any 1994, i això ho dec al que aleshores era alcalde de la ciutat de Banyoles, l’amic Joan Solana. I també el d’haver estat homenatjat per sorpresa per uns deu grups teatrals amb motiu dels deu anys del Teatre Municipal de Banyoles.

Enric Tubert

Ha estat una de les persones que més vegades hem actuat junts. Vaig descobrir-lo a la meva joventut, quan ell, més jove que jo, se’m presentà en un teatre d’un poble de la comarca de la Garrotxa dient-me que podria col.laborar amb mi en un monòleg que jo feia en un fi de festa, imitant un personatge andalús. I així vam començar, convertint el monòleg amb diàleg. En un moment donat ell intervenia amb uns quantes imitacions amb accent andalús. Més endavant s’introduí en el nostre grup teatral fent el personatge de Lluiset a l’obra Don Gonzalo o l’orgull del gec, de Llanas, ell fent de pretendent número 1, i jo del taral.lirot Tòful, pretendent número dos. I així vam començar formant una parella molt ben acollida pel públic. Enric Tubert ha estat un dels millors actors del teatre banyolí. Primer fent atzagaiades en els shows muntats per Jaume Farriol i Anton Garcia, i de cop i volta sorprenent al públic de Banyoles i Girona en el personatge del noi enamorat d’Anna Frank en El diario de Ana Frank. El seu major èxit fou en la Rapsòdia en blau, de Jaume Farriol interpretant una diversitat de personatges. S’ha dit que interpretar tants personatges es un xic exagerat. A Banyoles no s’havia fet mai una cosa així. Va ser el primer cop en la història del teatre banyolí que algú s’atreví a fer-ho. Sé que Enric Tubert no ho va fer per demostrar que era millor o pitjor. Ell es divertí molt en fer-los. I ens vam divertir tots, i especialment el públic que amb els personatges de l’Enric Tubert rigué tant com el que jo vaig compondre amb aquell Agustí Banús gamarús que en Jaume Farriol escrigué especialment per a mi. Durant una colla d’anys formàrem un binomi (Tubert-Olivas), en comèdies com les esmentades i a més a més en Dos tipus de pronòstic, Massa temps sense piano, Ronyons de recanvi, El fiscal Requesens, Don Gonzalo i altres. Hi hagué un temps en que quan algú volia saber si la funció del teatre del Cercle de Catòlics seria divertida, solia dir: Si actuen en Tubert i l’Olivas, riure segur!”.

Fer memòria dins un espai nou

La periodista Imma Merino destacà a Punt Diari la importància que tenia pels banyolins la inauguració del nou teatre Municipal que, oficialment es faria el dia 10 d’abril am la presència de la ministra Carme Alborch. “La ministra, però, es perdrà l’espectacle inaugural d’homenatge al teatre popular banyolí, que el nou escenari acollia el 24 de maig de 1995”. Imma Merino escrivi la següent crònica abans de la inauguració oficial del teatre: “Entre uns decorats de paper, com els de les primeres representacions, als anys quaranta, de l’obra a Banyoles, una noia enamorada i un noi ximplet apareixeran a l’escenari en companyia de cotxers i tartaners. D’aquesta manera, amb la representació d’unes escenes de Don Gonzalo o l’orgull del gec,del gairebé oblidat Albert de Sicília Llanas, contemporani d’Àngel Guimerà-, començaran les representacions amb les quals els banyolins estrenaran el Teatre Municipal –un espai polivalent amb capacitat per a 250 espectadors, dissenyat per Lluis Pau – i retran homenatge a una experiència teatral que, a mitjan dels anys 60, també va obrir-se a l’experimentalisme. En tot cas, Don Gonçal o l’orgull del gec – en què un pare tartaner i un fill advocat donen joc al conflicte entre la tradició i el progrés- és una obra ben representativa de la proposta- popular, i malgrat les circumstàncies dels anys 40 i 50, a la vegada fidel a la tradició teatral catalana –dels membres de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, que l’any 1951 va reformar-se amb el nom d’Agrupación Teatral Bañolense. Bona part, però, dels membres d’aquesta agrupació van crear el 1957 una nova secció als Catòlics: Teatre i Art. Un any després, van representar una adaptació teatral del Diari d’Anna Frank, unes escenes de la qual completaran la primera part.. L’obra s’ha escollit pel fet que coincideix amb el 50è aniversari de la mort d’Anna Frank i també perquè amb ella el teatre banyolí va obtenir un cert reconeixement al Municipal de Girona dins del Concurs Provincial de teatre. L’escenografia, però, era prou ambiciosa i complicada com perquè aleshores no pogués dur-se de “bolos” per la comarca i ara no es pugui reproduïr fidelment. Tot just estrenada la dècada dels 60, a Banyoles va començar a gestar-se una Passió que es representaria amb notable èxit de públic fins al 1968. Eren els anys d’efervescència de les “Passions” –Olesa, Esparreguera-, però la dificultat de reunir 200 persones va interrompre la continuîtat. La Passió de Banyoles –Ecce Homo- reviurà fugaçment aquests dies amb una escena entre Jesús, Pilat i Caifàs. Mentre la Passió agonitzava, alguna cosa es removia com perquè l’any 1969 el TEI – Teatre Experimental Independent- es presentés amb Morts sense sepultura, de Sartre. El TEI va transcendir el marc de Banyoles, va arriscar-se amb obres de Camus i Genet, va reprendre els tràgics grecs, però com a tal no estarà present avui a l’escenari del Municipal. La seva influència –ja que va obrir nous camins en el teatre banyolí i gironi –perviurà, però, amb les escenes d’El berenar dels generals, que Teatre d’Art, creat i pràcticament dissolt durant els 80- recuperarà a l’ocasió. RECORDAR UNA ALTRA INAUGURACIÓ I ESPERAR UNA REVIFALLA Joan Olivas, que avui tornarà a representar el ximplet Tòful de Don Gonçal o l’orgull del gec, és l’actor còmic banyolí més brillant de la seva generació. Memòria viva del teatre de la ciutat, Olivas recorda que, ara fa 52 anys, va participar en la inauguració d’un altre espai teatral a Banyoles: el teatre del Círculo de Católics, on no van poder actuar amb dones –“per representar el Tenorio havíem d’anar al Mercantil”, comenta- fins que el bisbe Cartañá va aixecar la “veda”. L’aleshores nou teatre va obrir-se amb l’obra El divino impaciente, del dramaturg del règim José Maria Pemán. “De les 25 persones que hi vam participar, 15 ja estan mortes. De les 10 restants, només n’hi ha dues, en Pere Pagès –que també fa un paper a Don Gonçal –i jo, que viurem activament aquesta nova inauguració”, comenta Olivas. L’escenari del Cercle de Catòlics va acollir els grups teatrals banyolins fins que, l’any 1985, va ensorrar-se el sostre del local. Miquel Torrent, vinculat al grup Teatre d’Art, remarca que aquest fet marca una ruptura dins l’experiència teatral banyolina: “Senzillament, abans disposàvem gratuitament d’un lloc on assajar i representar”. Sense un escenari –malgrat que el mateix Teatre d’Art va estrenar obres, com ara El berenar dels generals al desaparegut i finalment reconvertit Teatre-Cinema Victòria-, el teatre banyolí va disminuir la seva activitat o, en tot cas, va sortir al carrer amb un grup com els Babaus, que aportarà algunes accions a l’espectacle inaugural. L’esperança en la revifalla i renovació teatral banyolina es fonamenta en el nou teatre i també en els joves del Grup Teatral de l’Institut Pere Alsius, que dirigit per l’alcalde Joan Solana recrearà la figura llegendària d’El comte Arnau, a partir dels poemes que Joan Maragall li va dedicar. Imma Merino – El Punt. 24 març 1995.