Apunts: teatre pels pobles de la "província" (I)

Dècada anys 50 del segle XX.- Hem anat a fer teatre a Montagut. Éxit. Ens han tornat a llogar per d’aquí quinze dies. He voltat per el poble amb quatre grosses barretes de pa que he comprat a una fleca i quatre llonganisses ben llargues en una carnisseria. Havíem de berenar una mica. Gairebé cada diumenge anem a fer teatre. Som els “artistes” de la Agrupación Teatral Bañolense”. El dia de Sant Josep vam anar a Santa Pau. El senyor rector de la parròquia es un “fan” de les meves actuacions. Tot el poble parla d’en Llàvia, un dels tipus que havia fet anys enrera en l’obra “El llaç etern”, quan fèiem teatre només homes sols en l’Agrupació del Círculo de Católics”. “El llaç etern” és un drama que feia plorar a tots els públics, però en Llàvia era l’únic personatge còmic. Des d’aleshores, a Santa Pau ja vaig quedar batejat com en Llàvia. “Si hi ha en Llàvia -deia el rector- l’éxit és assegurat”. Per això, en saber que jo actuaria, va fer posar en el programa que hi hauria un gran fi de festa amb en Llàvia “con lo más cómico de su repertorio”. Ens venen contractes d’arreu dels pobles del nostre entorn. A la tarda, a Montagut amb el drama “Cinc fills”, i a la nit a Castellfollit de la Roca amb “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. Al final de les representacions, acompanyat de la Maria Rosa Cuevas fem un diàleg original de Irene López Heredia que he traduît al català: “Totes les dones són iguals”. (14 març 1953).

Anècdotes "teiatreres" de joventut

“En Pepet “Mona” era un bon noi que no estava gaire bé del cap. Es passejava tot el dia anant pels carrers amb un parell de càntirs a les mans que els anava omplint a les fonts dels carrers del poble; un cop plens els anava a buidar a casa seva per tornar altra volta cap a les fonts. Emplenar i buidar càntirs era la seva feina diària. Els diumenges venia al teatre del Catòlics i sempre trobava un racó per veure la comèdia, però en “Els Pastorets” no hi tenia lloc perquè sempre era ple. Damunt de l’escenari hi teníem travessat un tauló, i en aquest tauló s’hi va asseure en Pepet “Mona” per poder veure més bé els dimonis. La sorpresa i l’espant va ser gros quan vam veure que en Pepet davallava del cel. Sortosament no es va fer mal, però ja us podeu imaginar les rialles del públic en veure baixar en Pepet, que espolsant-se les calces i posant-se les mans al cap s’afegia amb els pastors camí de Betlem. A l’endemà, com si no hagués passat res, en Pepet “Mona” seguia omplint i buidant càntirs per les fonts de la ciutat. Una altra de bona va ser la d’una apagada de llum enmig d’una escena. La sala va quedar a les fosques i només se sentien els xiulets dels espectadors i els xisclets de les espectadores. Amb espelmes i una llanterna es va fer llum a en Jaume Geli que va sortir amb l’escala llarga portada de can Trull, i vestit de dimoni es va enfilar a l’escala per a arreglar els fusibles. Un cop encesos els llums va poder seguir la representació fins al final. Els aplaudiments foren per en Jaume Geli, el dimoni gros dels Pastorets. Les memòries de ”Un jove comediant” seguien amb els capítols De l’infantesa a l’acabament de la guerra civil – Del 1925 al 1939-. Del 1925 al 1939. Passo de llarg ja que hi ha moltes anècdotes que no corresponen al teatre i que ja són en altres llibres meus. Els capítols que fan referència al teatre són: A ca l’Enriquet carregat de cistells - Comèdies al carrer – La comèdia en camisa blava - . Seguia amb la Dècada dels anys quaranta, amb el debut fent el paper d’un sastre en l’obra “Trampa y cartón” i en “Don Juan Tenorio” en la que hi col.laborà l’actriu professional Elvira Jofre. Així ho vaig escriure: “ Elvira Jofre es va dedicar al doblatge de pel.licules. Amb la nova llei d’obligatorietat de doblatge en espanyol aconseguí tenir feina per molts anys, i va tenir el privilegi de doblar actrius com Greta Garbo, Greer Garson i Katherine Hepburn en els films de la distribuidora Metro Goldwyn Mayer. El meu debut.- Érem una colla que fèiem Els Pastorets al teatre del Catòlics. I quan es va representar el “Don Juan Tenorio” al teatre Mercantil ens van assignar un paper als més joves. Havíem de fer de “alguaciles, soldados, curiosos, esqueletos y estatuas”. Entre els “curiosos” n´hi havia de “embozados” i en aquest grup hi era jo amb la cara tapada per l’ala d’una capa. Contemplàvem una disputa entre “Don Juan” i “Luis Mejía”, i en un moment d’escena violenta, els “embozados” ens destapàvem i cridàvem “Don Juan!!”. És la vegada que he aprés el paper més de pressa. L’endemà, en els comentaris de carrer es deia que n’hi havia un tapat de cara que feia molt de riure. Jo em penso que feia llàstima. M’hauria volgut fondre. Només de començar ja em volia retirar del teatre, però en Pepet Freixa (director escènic i un dels primers actors de la Recreativa del Catòlics, i també director d’aquell Tenorio del Mercantil) m’havia vist fer el sastre de la comèdia de Muñoz Seca i el vell Soff dels Pastorets i em va venir a trobar a casa per engrescar-me a fer un paper en una obra que preparaven. Amb la meva timidesa no gosava presentar-me en un grup “dels grans”. Allò per a mi ja era massa. Se’m va emportar a l’escenari del teatre del Catòlics al carrer de l’Abeurador i allí començaria la meva llarga singladura artística.

Un jove comediant

Ja fa una colla d’anys vaig començar a escriure una història del teatre local que ha servit per engrescar a l’amic Miquel Torrent per a decidir-se a escriure definitivament una història del teatre a Banyoles. Hi hem treballat molts dies i gràcies a la seva col.laboració i a la seva gran empenta aquest llibre haurà pogut sortir a la llum. Ha estat gràcies a en Miquel Torrent que s’haurà pogut portar a terme aquest llibre que amb les meves notes el tenia encallat amb una mini-història del teatre local fins als anys setanta del segle passat i que tanmateix entre tots dos hem pogut desencallar i tirar-lo endavant. El mèrit meu només és el de guardar tot el que ha fet referència al teatre local durant tots els anys de la meva vida. Però el mèrit principal és d’en Miquel. Sense ell la Història del Teatre a Banyoles no hauria pogut veure la llum. Aquell quadern de records personals sobre el teatre el vaig encapçalar amb el títol de Un jove comediant, i m’ha semblat que podria copsar-ne alguns fragments per acabar d’arrodonir més aquestes meves historietes teatrals. Aquelles pàgines que foren llegides per en Miquel van ser les que el van il.lusionar per emprendre l’aventura de seguir tots dos a escriure la Història del Teatre a Banyoles. A veure si sabré comprimir-ho. No ho sé. Això de fer reduccions és prou difícil. Som-hi! En la introducció signada pel pseudònim de Martirià Estany i Fontpudosa deia més o menys això: Sóc una ombra, una arrel, una fusió. Hem anat sempre junts en el transcurs de les nostres vides. Caminant pels carrers de la ciutat, asseguts de costat davant les pantalles polsoses dels cinemes banyolins, escrivint cròniques ciutadanes per a les pàgines d’una revista local, fotografiant i filmant les nostres festes populars, els actes religiosos, les manifestacions polítiques, les competicions esportives, captant el pols d’una ciutat petita i agredolça solcada d’aigua sulforosa amb un “lago de plata”, un estany plàcid o un llac rebomboriesc d’unes Olimpíades. He entrar amb ell pels escenaris locals i pels de la nostra “província”, clavant decorats amb martell de fuster o, des de les primeres files, rient de les seves gràcies, aplaudint-lo o criticant-lo quan convenia de les seves atzagaiades. La meva ombra, la meva arrel. Com una fusió. Us el presento en aquest llibre que intentarà ser un record d’un temps fugisser, un esbós, un batec del deambular d’unes existències durant la infantesa, adolescència i joventut, emmarcades en la història viscuda com afeccionats al teatre que procuraren omplir d’alegria milers d’espectadors traquetejats pels seus quefers quotidians. Amb ell recordarem moments deliciosos i tristos d’un temps passat, - des dels anys trenta fins als cinquanta- en uns diàlegs testimonials de les vivències d’una part de la cultura banyolina. Escrits amb senzillesa hi trobareu un particular món cultural (...) Us presento aquesta ombra meva que ha estat sempre el tímid decidit, en Joan Olivas i Coll. Cordialment: Martirià Estany i Fontpudosa Aquesta és la introducció. En el primer capítol hi havia referències que jo havia pogut recollir –del 1842 al 1900- en notícies a la premsa banyolina. Ho podeu llegir més extensament amb més bones referències en el treball fet amb més cura per Miquel Torrent. Seguien els capítols: En els inicis del segle XX – Algunes figures i figurants en els trenta-nou primers anys del segle XX – I una recopilació d’anècdotes divertides que havia recollit dels antics comediants quan vaig començar les meves actuacions a partir de la dècada dels anys quaranta. Moltes ja són recollides en la nostra “Història...”. I algunes que no hi són les transcriuré en aquests papers. I si us ve bé podreu llegir-les en els encapçalaments que figuren amb el títol de “Un jove comediant”.

I de les meves obres de teatre, què?

Jo també he escrit obres de teatre. I com el meu amic Miquel Blanch, també m’hi vaig posar quan em va arribar la jubilació, si bé en la meva joventut ja em vaig engrescar a fer una adaptació al català d’una obra de Muñoz Seca canviant l’ambientació andalusa amb una de ben catalana i banyolina al redós del nostre estany. Aquesta obra ja la tenia oblidada però en fer neteja he trobat els papers esbarriats i en rellegir-la m’he adonat que vaig tenir força enginy en capgirar-la gairebé totalment. L’originalitat de l’adaptació va ser el de considerar que el públic – l’espectador- formava part dels passatgers de la barca de l’Oca que navegava fins a l’altra part de l’estany i un cop allí, l’espectador-passatger podia contemplar l’acció amb alguns personatges que entraven a l’escenari que formava l’era d’una masia. Sort que aquesta comèdia no va arribar a representar-se. Potser els de can Morgat s’hi haurien oposat. Pecatta minuta. Deixem-ho De monòlegs també en tinc alguns d’escrits i sobretot he emplenat una infinitat de pàgines pels programes humorístics de la ràdio i les televisions locals. Em vaig posar a escriure teatre a partir de l’any 1999, o sigui quan jo ja tenia 74 anys. Vaig fer una estada de quinze dies en un hotel de Xàbia a la costa valenciana i allí vaig anar observant tot el tragí d’aquella gent i em vaig posar a ordir una trama amb acció desenvolupada per uns quants personatges que deambulaven per l’hotel. Allí, unes parelles hi vivien unes històries de ridícules conquestes, aparents “lligues” i gelosies produïdes en un mini-curset de informàtica. La comèdia tè el títol, “Els ben trobats”. Vaig presentar-la en el concurs de teatre d’humor El castells dels Tres Dragons, de Mollet del Vallès i em van donar el tercer premi. Al cap d’uns anys va ser estrenada a Port-Bou per una agrupació teatral que dirigia Josep Antoni Tudela i es va representar moltes vegades en bolos que es van fer pels teatres de l’Alt Empordà. Amb el premi obtingut a Mollet em vaig animar i a partir de llavors vaig anar escrivint una obra cada any. La segona va ser “Salsa picant”, en dos actes i un epíleg. Fou a l’any 2001. Tema: unes vacances inesperades en uns apartaments de la Costa Brava. L’arribada d’una “vedette” salsera embolica la pau d’un matrimoni estable. Contrapunt humorístic amb dos avis sords que entren pels passadissos del teatre fins que arriben a l’escenari on des d’allí es complauen en contemplar les banyistes de la platja que suposadament són estirades a la platea (platja) del teatre. La tercera obra que vaig escriure és una comèdia costumista patriòtica i humorística. El títol: “Can Felip 1746”. És la història dels components d’una família, afectada pels tristos successos de l’Onze de Setembre del 1714 que es reuneixen en motiu d’una festa cívica i religiosa a la vila de Banyoles. Hostils al regnat de Felip V, enfurismats i esporuguits, els veurem discutint, rient, plorant, pregant, renegant, flirtejant, treballant i lluitant per salvar la llengua catalana. Amb un llenguatge planer i ple d’expressions insòlites vaig procurar conferir un toc d’humor a uns personatges que expliquen les seves vivències sobre la persecució política de la llengua catalana en el segle XVIII. La quarta obra que he escrit és “Dotze jubilats sense pietat”. Hi he posat el subtitol de “Tertúlia amb infusions en dues jornades”. És una comèdia cómica amb les notes que he aplegat en reunions de persones jubilades que gaudeixen de les estades de Imserso en hotels del nostre litoral mediterrani. I per acabar, la darrera, la vaig escriure el 2003 i l’he titulat “Els fiscornaires”, en la que hi he aplegat una sèrie d’anècdotes de músics que van descabdellant els membres d’una família en la que en el llarg dels anys, tots els seus components han estat fiscornaires de diverses cobles.. Vaig recollir algunes anècdotes explicades per músics en alguns quaderns i llibres sardanístics. Fòra d’”Els ben trobats” no se n’ha representat cap més, si bé jo tampoc he fet cap pas per aconseguir que alguna agrupació teatral les representés. M’ho he passat molt bé en escriure-les i com bona part del material que he escrit penso lliurar-lo a l’Arxiu de la Ciutat. Alguna d’aquestes comèdies – no recordo quina- ja és a la Biblioteca de Banyoles.

Josep Cunill i Miquel Blanch

Cercant informació per a la Història del teatre a Banyoles, amb l’amic Miquel Torrent vam anar a visitar a Josep Cunill, que fou director de la sucursal de La Caixa a Banyoles i que en la seva jubilació es dedicà a dirigir obres de teatre amb un grup que formà amb gent gran al Casal dels jubilats. Josep Cunill ha estat sempre un gran aficionat al teatre i dels pocs aficionats que mai va deixar d’assistir a les representacions teatrals que es feien al teatre Municipal de la ciutat. Sempre es ficava a la darrera fila del teatre i molt sovint ens hi havíem trobat parlant de la nostra afició. Ell sempre em deia que estava ordenant els seu arxiu i que esperava la meva visita per a poder mostrar-me tot el seu interessant material. No vaig poder anar-hi mai degut a les meves ocupacions, però si que ho he fet aquest any 2010 amb l’amic Torrent. He quedat sorprès en veure els seus àlbums amb les fotos de les representacions teatrals que ell va fer com a actor a la seva joventut amb un grup d’aficionats a Barcelona. I he quedat sorprès en veure el treball que ha fet aquest home des de la seva jubilació. En el llibre de la Història del teatre banyolí ja dediquem un comentari de quan ell dirigí a un grup de teatre local que representaren l’obra de Baltasar Porcel, “Els comdemnats”. Com a delegat que fou de la Caixa de Pensions preferí que el seu nom no figurés com a director d’aquell grup escènic, però ja tenim escrit que en aquella agrupació – Amics del Teatre- s’hi notà especialment la força directiva d’en Josep Cunill. No va ser fins a la seva jubilació que entrà a la Llar de la Gent Gran per fer-se càrrec de la formació del grup teatral del Casal, i a partir d’aquí,no solament va fer un gran treball amb aquella gent que hi actuà –molts no havien fet mai teatre- sinó que a la seva llar es dedicà a escriure i ordenar el seu arxiu teatral. I és aquí quan jo he quedat petrificat en veure l’excel.lent treball que havia fet. M’ha deixat un bon gruix de pàgines escrites, i he restat com veient visions quan he llegit els comentaris que ha fet de les obres escrites pel meu amic Miquel Blanch. Jo sempre havia pensat que en Miquel tenia escrites quatre o cinc obres, però en Cunill en té registrades disset!. Gràcies, Josep!, gràcies , Miquel, amic que te’n vas anar d’aquest món deixant-nos uns textos teatrals que ignoràvem i que son gravats a l’estudi de la llar d’en Josep Cunill qui també els ha deixat com a testimoni a la vídua d’en Miquel. Que no es perdin!.

Des d'un racó del Teatre Municipal

Estic escrivint des del compartiment a tocar de l’escenari del teatre Municipal de Banyoles. Fa poc que s’ha acabat la representació del primer quadre –el pròleg- dels Pastorets en un diàleg entre Soff (el pastor ancià) amb Ruth, la jove que m’acompanya tota l’estona i que interpreta la meva néta Gemma. Som a les acaballes del 2007 i aquesta és la tercera representació d’aquesta temporada nadalenca. Escolto la música “infernal” que acompanya els cants de l’escena de l’infern. Ja fa deu o dotze anys que represento aquest paper de Soff en el nou muntatge d’aquests Pastorets en català arranjats i escrits per Solana, Santaulàlia i Xargay. Compto que almenys he fet aquest paper unes cinquanta vegades. A la meva joventut el vaig fer quan vaig iniciar-me a actuar amb els Joves d’Acció Catòlica en el teatre del Círculo de Católicos a l‘any 1940 (devia tenir quinze anys). Vaig fer-lo durant molts anys recitant el castellà carrincló d’aquells Pastorcillos Era un personatge que ningú el volia fer. Jo el feia arrossegant els peus i tremolant de mans per adaptar-me al paper de vell. Ara, que tinc 82 anys, l’he rejovenit i el faig cantant, saltant i ballant, Gràcies a Déu encara puc actuar amb força, continguda, procurant que entre tots m’ajudin a no caure en els moments de pauses i apagaments de llums. Sortosament, tinc els teloners que m’acompanyen en aquests difícils moments de les apagades en els acabaments dels quadres. (En el meu record sempre hi tinc aquella caiguda de fa...10 o potser 12 anys en el batiport del costat de l’escenari). Sento el xerricar del teló que corre en el final d’acte de l’infern. Aplaudiments, i tot seguit comença el segon acte amb la lluita de l’àngel i el dimoni. Des d’aquí només escolto els crits dels dos actors. Em separen sis graons de l’escenari. Dintre poc hi hauré d’apujar per a preparar-me per la sortida a l’escena dels pastors. Escric vestit de vell pastor escoltant els cants del Victoria del Cor de Teatre. Altra volta el xerricar de la cortina. I em criden per sortir. Em poso la barba bé, agafo la vara i em barrejo amb els pastors. Sortirem tots i estarem força estona a l’escenari representant les escenes del sopar i l’anunciació de l’àngel Gabriel. El teatre és ple. Fem cinc representacions amb totes les entrades venudes. Cada any ens veuen unes 1250 persones. Déu n´hi dò!. Sento els tramoistes que avisen. Teló. Començo a posar-me en forma. Em criden. Ja vinc! Surto, ànim, Joan! Alegria. Som els pastors que entrem deixant el ramat. Visca l’alcalde Borrego!. Visca!. Al cap d’una hora. Mitja part. Aprofitem el descans de quinze minuts per reposar. Em torno a ficar dins el meu compartiment. Tinc un lloc reservat per a mi. La Roser, la meva esposa, m’ha portat una ampolla d’aigua d’herbes, calentona, de camamilla amb llimona. Em reconforta. Els cinc músics aprofiten el descans per menjar quatre galetes. De seguida passa aquest descans i ens hem de tornar a posar en els nostres llocs a l’escenari. Aquests cinc músics són fabulosos: Ultano Gòmez ha fet un arranjament amb una selecció dels millors moments musicals per a la introducció que s’ha fet ja de bon començament abans d’obrir el teló. Per primera vegada, jo (Soff) i la néta, Gemma (Ruth) érem asseguts, i és emocionant escoltar la música a les fosques. Quan s’obre el teló i la llum ens enfoca comença el diàleg en vers. En acabat ve l’escena infernal. Però parlo en passat. Ara estic en el meu compartiment, tot sol, en un banc amb tots els estris teatrals: focus, cables, llums vermelles, escales i olles que s’hauran de trencar a escena. Mentre escric escolto un tro fort que m’eixorda. Bato i Borrego estan representant les trifulgues amb el dimoni, Des del costat de l’escenari la comparseria els està mirant. Són divertides aquestes escenes. A la meva joventut les havia fet moltes vegades. Dotzenes de vegades havia fet el personatge del pastor Bato i feia bogeries pròpies de la joventut. Ara recordo quan el dimoni ens perseguia i els dos pastors baixàvem a la platea. Un dia vaig pujar a dalt , en els costats del teatre del Catòlics de la plaça. En aquell primer pis del teatre hi havia butaques amb un públic que s’alegrava en veure que el dimoni també pujava a dalt perseguint-me. Vaig ser molt atrevit, ja que en veure com Lucifer se m’acostava, vaig mirar a baix i em va passar pel cap de saltar a l’escenari. Que en vaig ser de beneït!. Vaig sentir un fort dolor al peu, però vaig acabar la representació. Resultat: vuit dies coix. Ara escolto els espectadors com riuen. La mainada crida en veure l’escena on els dos pastors han baixat a platea i els músics enceten una alegre tonada..... (Fins aquí el que vaig escriure en un bloc durant una de les representacions dels Pastorets. Ho he transcrit sense corregir. Hauran quedat registrades com un breu document d’un escrit fet a corre-cuita des de dalt d’un escenari. Potser és únic. O no?.

El teatre d'ara

Els joves actuants d’avui dia formen part d’unes generacions molt distants a la meva i representen uns conceptes i unes formes de fer molt diferenciades de les que he viscut. Ara hi ha uns mètodes de treball nous. Jo convisc amb aquestes generacions des de fa molts anys, i sense tenir cap problema. Suposo que adaptar-se a aquesta manera de fer a alguns els deu costar més que altres. A mi no m’ha costat gaire. En els darrers anys he tingut directors de teatre -i de cinema i televisió- que sempre m’han respectat. En els assaigs moltes vegades et canses, t’esgotes, i si et trobes amb algun director d’aquests que en diuen “professionals” a vegades et fan posar nerviós. Un director professional de cinema, en una ocasió, per fer-me entrar en el personatge que tenia al meu càrrec en una pel.licula, em colpejà les galtes i fèu tota una comèdia com si volgués hipnotitzar-me. Va creure que m’havia convençut, però jo ja sabia on anava. No calia fer-me tants escarafalls perquè entrés en situació. Un cop acabada la pel.licula i contemplant-me en la projecció es féu més clarivident que el que havia d’entrar en situació era ell mateix -co-director i protagonista- ja que la seva sobreactuació exagerada resultava completament desentonada amb la resta dels personatges.