2007/2008 - Sopar de cloenda temporada Pastorets

Cançó d’animacio amb tonada de “Fúries infernals” i “Carrascal”

 

(Música “Fúries infernals”)

 

Som Els pastorets / Xiribic, xiribic, pom pom / Dimonis i angelets / Xiribic, xiribic pom pom / vint anys que cantem / recitem i ballem, / vint anys que cantem / recitem i ballem.

N’han fet un bon llibre – Xiribic.../ en Jan, en Jep i en Xavi / Xiribic... / amb versos de glosa / remenats amb la prosa.

En Joan Solana – xiribic... / amb samarra de llana . x... / és bon director / sempre al peu del canó.

Amb la mà a l’orella / i aixecant la cella / en David va al cas / per si es perd el compàs.

Les mans de l’Ultano / toquen el piano / els del violí i la verra / ens donen molta guerra.

Hi ha tres tramoies / que ens fan anar de bòlit / als pastors de muntanyes / i als dimonis de banyes.

Sense gaire fressa / la Montse Baeza / cuida el vestuari / endreçant-lo a l’armari.

La Montse ens repassa / ulls, galtes i boquetes, / ens deixa ben pintats / i ben encartronats.

Tenim dos Borregos / que volen manar, / un no sap cantar / i l’altre sap saltar.

I dos secretaris, / l’Enric i en David, / son uns dos bandarres / menjant-se botifarres.

El dimoni gros “ és en Vilanova / de familia i tradició / de dimonis de debó. / El pare Vilanova / de dimoni ja no en fa. / és el pare Issaac, / un paper molt manyac.

 

 

(Amb música del “Carrascal”)

 

Oh, quina Satanassa / com una vampiressa / és l’Andrea d’ala estessa / i morro de tigressa.

Plena de lluentons / amb un sabre de punxons / la Laura cridanera / els llença a la foguera.

Aquest vell que canta i balla / al costat de la noieta /li diu “dòna’m la mà, Gemmeta / o cauré per l’escaleta”.

L’Uriel és jove i maco, / les pastores ja l’envolten. / Diuen que és un bon noiot / per passat-hi un fort ribot.

I la Sara, dolça i bella / és una Alba brillantína, / abraçada al seu esclau / li diu “No em deixis, babau!”.

Són la Júlia i la Lara / dos àngels molt voladissos, / van a l’infern comdemnats / amb els tipets siluetats.

En Miquel que és força “mantu” / ben sovint va ben de canto / fent l’Isaac amb mala llet / per deixar-ho aviat fet.

Són unes vint-i-cinc noies/ i una quinzena de nois, / tots canten amb molt bon Cor / a l’Infern, al Cel i a l’Hort.

Els veièm de color blau, / blancs i vermells molt sovint, /de color del rec del Tint / gràcies a n’en Valentín.

Només hi falta el Gitano, / en Cels i també el gran Koko/ que entre ales, vares i forques / ens fiquen dins les cavorques.

Apa, adeusiau pastorets, / dimonis i angelets, / músics i escenografistes / que tots sou uns bons artistes.

Que el Nadal vinent tornem / amb salut i alegria, / si Déu vol tots cantarem  amb bona companyonia.

 

Bon any 2.008 per a tots.

Joan Olivas.

1996.- Sopar dels Pastorets del Teatre Municipal

Cançó amb música de la Nadala “El 25 de desembre”.

 

Faltaven ja quinze dies, fum fum fum/ El Nadal ja s’acostava, fum, fum, fum// i ningú sabia, no, si es farien Pastorets/ en el nou Municipal, /tan de pressa no s’hi val, fum...

Va arribar la subvenció, fum.../ apa som-hi ben de pressa, fum.../ en Joan ens crida a tots, ens crida a tots/ no cal pas que ens encantem/ que hem d’anar fins a Betlem, fum...

Es treballa amb gran furor, fum.../ els assaigs es fan diaris, fum.../ ja tenim l’Enric Tubert estudiant, estudiant/ s’ha aprés bé tot el paper/ comencem i el sap sencer, fum.../

Surten uns cartells ben grans, fum.../ els municipals s’esveren, fum.../ en veure el seu excelentíssim alcalde Solana/ convertit en un borrego:/ -“Això és una gamberrada”, fum.../

Es treballa dia i nit, fum.../ hi ha assaigs a totes hores, fum.../ ballant, cantant, cridant i esvalotant/ que el Nadal se’ns tira a sobre/ i no començarem l’obra, fum.../

Ja està tot gairebé a punt, fum.../ només falten quatre dies, fum.../ ja està tot quasi complet, quasi complet/ només falta un detallet,/ qui farà de sant Josep?, fum...

Ja n´hi ha un que aixeca el dit, fum.../ “.jo faré de sant patriarca”, fum.../ ens diu en Vicenç Ferrer, l’apuntador, l’apuntador,/ jo faré de bon pastor/ però cantant amb gran passió”, fum.../

Ja hem aixecat el teló, fum.../ ja s’han apagat els llums, fum.../ i la llum s’encén de nou, s’encén de nou/ quan surt la Ruth amb en Soff/ engegant-li el micro-soft, fum...

Ja tot es torna vermell, fum.../ els dimonis treuen forques, fum.../ i adoren a en Roger, dimoni ardit, dimoni ardit/ un diable molt ben parit./ Però la Marta és un confit, fum...

Quins dimonis més ardents, fum.../ canten amb gran delit, fum.../ es coneix que hi ha en David, hi ha en David/ un dimoni escarransit/ dirigint amb gran profit, fum...

Quan han sortit els pastors, fum.../ ja ho animen un bon tros, fum.../ l’alcalde ens deixa parats amb el “solo” que ens ha cantat/ i en Bato rejovenit/ salta molt més que un cabrit, fum...

Els pastors compleixen bé, fum.../ tots fan molt bé el paper, fum.../ n’hi ha un que calla molt, que calla molt/ és en Jaume Farriol, /només li falta un fluviol, fum...

Aquell odiós Isaac, fum.../ l’Oller l’ha ben canviat, fum.../ ara ja s’ha convertit en un simpàtic hosteler/ sembla sant Lluis Gonzaga / que la Sara l’amanyaga, fum...

Està molt ben comprovat,fum.../ que les sares són molt dolces, fum.../ ho sap prou bé en Loren quan la mira amb ulls de peix/ i l’abraça amb tot ardor/ cada vegada més fort, fum...

Els ulls ens fan pampallugues, fum.../ quan mirem la brillantor, fum.../ del vestit de sant Miquel que l’Olga porta amb esplendor/ i més en fan quan Gabriel/ estén les ales al cel, fum...

A l’infern s’han esverat, fum.../ aquest any hi ha baixat, fum.../ portant la clau del portal/ un dimoni que és capellà/ a tots els beneirà/ perquè al cel els vol portar, fum...

Pianista i tramoies, fum.../ els del llum i maquillatge, fum.../ vestuari, decorats/ ben apurats, ben acabats,/ que en Pep ha molt ben muntat,/ tot ha estat ben treballat, fum...

Tampoc no hem d’oblidar, fum.../ el que cuidava el detall, fum.../ el que tirava el teló / i el que parlava amb el só,/ el que encenia el foc / i el que feia bordar el llop, fum...

I en Jaret de la cantina, fum.../ que pagava i es rentava, fum.../ el que despenjava l’àngel/ i el que bufava la pipa/ el que cantava abans d’hora / i el que formatge devora, fum...

I aplaudim les nenes maques, fum.../ que han fet “solos” molt bonics, fum.../ I de Divula Teatre tota la seva actuació,/ són una excel.lent promesa,/ han complert amb gran destresa, fum...

Podem estar ben cofois, fum.../ del miracle pastoril, fum.../ en poc temps i amb il.lusió/ hem assolit un bon triomf,/ ara ens cal perseverança,/ l’any vinent tornar a la dansa, fum...

I aplaudim els comediants, fum.../ de la gran festa floral, fum.../ amb solistes i cantaires/ d’aquells que no en corren gaires,/ amb “El pintor” i “El malalt”/ Visca el Municipal! Fum. Fum,fum.

 

Joan  Olivas 1996.

La dècada dels 40. Primeres actuacions

A la meva joventut, tot just acabava d’actuar fent el sastre de l’obra de Muñoz Seca i l’”embozado” de Don Juan Tenorio vaig seguir representant una sèrie de personatges que van ser una carrandella d’ancians. Era molt jove i havia d’arrossegar els peus, tremolar de mans i enrroncar la veu. De vells Soff d’Els Pastorets n’hi havia escassetat. A ningú li agradava fer un paper que sempre havia tingut el marcatge de vell geperut i tremoladís. Recordo els Pastorets de la nostra infantesa i els primers dies que es van fer després de la guerra en el Mercantil en una sessió de nit en la que hi van intervenir veterans actors banyolins. En aquells anys que en deien “victoriosos”, la gent del poble va qualificar aquella representació amb el sobrenom d’”Els Pastorets dels ex-combatents”. De fet, tots els actors que hi col.laboraven havien fet la guerra en el bàndol franquista i gairebé tots en el “tercio” de Ntra. Sra. de Montserrat. Un cop passada aquesta efervescència “gloriosa”, en el teatre Catòlics del carrer de l’Abeurador van tornar “Los Pastorcillos” amb les “viejas glorias del teatro local”, i els joves, arriats pel vicari del poble també ens vàrem embrancar en la “zarzuela pastoril”. En aquells Pastorets escrits per a homes sols es permetia introduir-hi un parell de personatges femenins que curiosament solien ésser els àngels Sant Miquel i Sant Gabriel. D’aquells primers repartiments no recordo que hagués sobresortit cap jove per seguir la carrera d’afeccionat local. Només en Pere Pagés Garcia i jo vam ser els que vam continuar fent teatre, si bé alguns d’ells van col.laborar en feines d’atrezzo durant molts anys, com en Jaume Teixidor i en Salvi Gratacós. No recordo pas qui dirigia el conjunt teatral, perquè durant molts anys el nom del director escènic era sempre absent en els programes, com si es volgués amagar al responsable de les representacions per si de cas no fos tot un desballestament. Perquè d’esguerrades escèniques n’hi havia moltes en Els Pastorets que sempre s’havien fet en pocs dies d’assaig. Més d’una vegada, quan estàvem a punt de començar ens faltava el noi que havia de fer el paper de dimoni Satán i l’havíem d’anar a buscar al cinema trobant-lo escarxofat a la butaca veient la pel.licula sense pensar que aquell dia li tocava fer el salt mortal amb forca, banyes i cua a l’escenari del Catòlics. A les sessions de tarda en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador el local era ple de mainada. Moltes mares solien portar la quitxalla al teatre per estar tres o quatre hores tranquiles. Fins i tot els petits corrien pels passadissos. El personal acomodador de la sala tenia molta feina a corregir aquell allau infantil. Amb aquest esvalotament i cridadissa infantívola, nosaltres, els actors, apreníem a fer un teatre cridaner, forçant la veu, defecte que ens arrossegaria durant alguns anys. (...) En sistema de combinació castellà-castellà vam anar conjuminant sessions, algunes potser una mica conflictives en aquella època de censura, com la de la sarsuela “Els bandolers”. En aquells primers anys del franquisme els responsables de la Censura en els locals d’espectacles solien ésser els Ajuntaments i sortosament dintre la Casa de la Vila hi havia gent de teatre que feia la vista grossa i donava el “visto bueno” amb via lliure per a les representacions. I com que els programes de mà eren impresos en castellà i les obres es feien en un teatre catòlic podíem fer tranquil.lament obres en català sense que cap estament oficial se n’assabentés. I a més a més, algunes vegades rematàvem les representacions amb alguna obreta d’un acte en castellà. Com, per exemple, “Una limosna por Dios”. En “Una limosna por Dios”, al costat dels veterans hi actuava el jove Jaume Font – en Met de cala Fustereta- que esdevingué el primer cantant sarsuelero d’aquells anys. El nen Josep Ramió Dilmé –que feia poc havia cantat un Himne dedicat a la burra del seu avi en el teatret de can Llorà (antic escenari de La Lliga- va enternir al públic gemegant tota l’estona amb el clam famolenc de “Abuelo, dame pan!”. Veure plorar un nen demanant pa al seu avi era impressionant en aquells temps “victoriosos” en que bona part del públic seguia recordant la gana passada en els darrers anys de la guerra. Per oblidar-ho, la Schola Cantorum sempre interpretava “motetes religiosos”-I els actors cantaven i ballaven seguint la tradició sarsuelera que tant havia animat als espectadors de principis de segle. No solament cantava el tenor Jaume Font, sinó que també ho feien els actors Josep Freixa, Joaquim Colomer i Pere Quer amb “Càpsules Maüsser” i més endavant també ho faria en Josep Maria Torrent i jo mateix en un diàleg sarsueler molt popular que tenia per títol “Els dos didots”. I es cantava en els entreactes davant del teló mentre preparàvem els decorats per l’acte següent. En Jaume Font delectava al públic cantant la “Serenata de Schubert”, la “Rosó” i “ La taverna d’en Mallol”, i l’Agrupació Vocal Rancho Grande ens corejava “La capilla junto al mar” i Solamente tú, i tú i tú y nadie más que tu”.

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (V)

Temps de festeig.- Des que festejo amb la Roser Recarens, d’Arbúcies (ens vam conèixer el 28 de setembre de 1952 en motiu de l’anada a aquella població del Montseny on vaig anar-hi per representar un monòleg) tinc problemes amb el grup de teatre banyolí ja que haig de fer moltes combinacions per anar a festejar, almenys una vegada al mes. Per anar a Arbúcies, sortint de Banyoles en un dia festiu, hi estic set hores. Es necessita estar molt enamorat per fer aquest “sacrifici”: sortir a les cinc del matí amb la Teisa; esperar-me una bona estona a l’estació del tren a Girona fins que arriba el tren de França en direció a Barcelona. Pujo al tren que em porta fins a Breda (on abans ha estat aturat una bona estona a l’estació de l’Empalme). Un cop a Breda, m’haig d’esperar al bar de l’estació ja que l’autobús d’Arbúcies-Sant Hilari no surt fins que han passat tres o quatre trens. Arribo a Arbúcies a les dotze del migdia. Els diumenges és dia de mercat i la Roser treballa a la seva perruqueria. No tanca fins a les dues. Anem a casa seva a dinar. I a les quatre de la tarda haig de tornar a marxar per tal de poder enllaçar en el tren. O sigui, que gairebé podria dir que vaig a Arbúcies a dinar a casa la xicota. Sort que la futura sogra fa un bon arròs. No es res d’estrany, doncs, que algunes vegades porti de bòlit a l’Agrupació Teatral ja que quan els hi dic que “aquest diumenge toca festeig”, han de fer moltes combinacions per poder actuar sense jo. En aquests casos, sempre es fa la comèdia “Els milons de l’oncle” ja que en tenir-hi una breu actuació em pot suplir el nostre apuntador Josep Fontbernat. Aquest noi, en el seu debut teatral es va impressionar tant en veure’s davant d’un teatre ple d’espectadors que li van tremolar les cames i va quedar plegat com un acordió. De totes maneres, gràcies amic per deixar-me anar a festejar de tant en tant. En Fontbernat és també un company meu de treball a les oficines del Banco Hispano Americano.

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (IV)

Un ball clerical.- A Sant Esteve de Llèmana hi hem arribat a les cinc de la tarda. Anem a saludar el senyor rector de la parròquia i ens diu: “Hem hagut de variar la programació. Ara, en comptes de la comèdia farem ball, però després del ball fareu la comèdia”. Potser no havia vist mai que un capellà organitzés un ball. El motiu era perquè s’havien de “sufragar” els “gastos” de la festa de la Vellesa. Els músics es posen sota l’escenari, perquè nosaltres poguem muntar els decorats. Ho fem al compàs de la música. Sembla que en fem més via.. Un com acabat el muntatge, que hem de fer?. Doncs, a ballar!. Tots els components del grup de teatre, nois i noies, ens posem a ballar. Ballo amb totes les actrius del grup, i les noies del poble ens contemplen admirades mentre esperen que algun actor se’ls hi acosti per treure-les a ballar, i com que ja ens havien vist actuar altres vegades (teníem un repertori de quinze obres del teatre català) totes esperaven poder ballar amb els “galants”. I els nois del poble s’atrevien a portar a ballar la primera actriu que estava “com un tren”. I les noies deien “Goita en Tòful com balla!”. Perquè des que vam fer “Don Gonzalo”, per la gent d’aquell poble jo sóc en Tòful. Quan s’acaba el ball, col.loquem les butaques i nosaltres comencem l’actuació. Éxit com sempre. En acabar, ja només pensem en la pròxima actuació, que serà a Salt en un escenari a l’aire lliure. Que no plogui. (13 maig 1953).

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (III)

Un repiscolabis teatral.- A les nou del vespre, l’alcalde de Banyoles ens convida a tots els del grup teatral a fer un repiscolabis com agraïment de la bona actuació que vam fer el dia de la funció benèfica dels Reis dels Pobres del passat mes de desembre. Hi som tots. La sala biblioteca de l’Ajuntament sembla un galliner. L’alcalde Miquel Boix ens ha donat les gràcies, al mateix temps que ens ha respatllat perquè col.laborem en la funció benèfica de la Festa de la Vellesa. Ha estat una trobada molt divertida ja que han sortit moltes anècdotes teatrals. Aquests veterans en saben un niu. Com és natural, ha sortit l’anècdota de sempre per part dels dos empleats de l’Ajuntament, en Pepet Freixa i en Maurici Garcia, que en l’obra “Don Gonzaloo l’orgull del gec” en l’escena que estàn berenant tots dos, disfruten de debó poguent dir aquella frase: “Aquests morts de gana de l’Ajuntament!” (29 abril 1953). Un fracàs teatral de públic.- A la tarda hem tingut un gran èxit de públic a Celrà. I a la nit ens han boicotejat l’espectacle a Flassà. En aquest poble tenen un Orfeó de 80 persones i un grup de teatre. Resulta que ells assaigen “Don Gonzalo...” i en saber que nosaltres hi anàvem a fer-la abans que ells, van fer una campanya dient a tots els habitants del poble que no anessin al teatre. Fins i tot van cremar els programes. I a l’entrada del teatre hi havia una comissió que no deixava entrar a ningú, fent-los entornar a tots cap a les seves cases. Fins i tot, l’empresari del local va estar una estona en contra nostra ja que es va absentar i no el trobàvem enlloc. Vam anar a casa seva i a la porta vam trobar un paper escrit que deia que si volíem actuar havíem de pagar per endavant els drets d’autor i el lloguer de la sala. Però nosaltres, en el nostre grup hi tenim dos representants dels drets d’autor, que ens van dir que si no ens deixaven actuar el que se la carregaria seria l’empresari. Resultat: que vam actuar amb pocs espectadors i que els pocs espectadors que hi havia a la sala van aplaudir al final de la representació. Vam anar a sopar tranquils i vam tenir discussions amb els dirigents de l’Orfeo Flassanenc. Al final es van disculpar i vam acabar donant-nos les mans. (1 de maig 1953).

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (II)

Dècada anys 50 del segle XX. Un “reventón” de nit.- La representació de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” a Castellfollit de la Roca ha estat un èxit. Jo crec que és la vegada que ens ha sortit més bé. Potser perque feia un any que no la representàvem i tots ja teníem ganes de tornar-la a fer. En l’escena del segon acte, quan els dos pretendents estem asseguts en un banc contemplant a la Conxita, en el moment en que fent el personatge de Tòful dic al primer pretendent que “jo tinc el número dos”, l’Enric Tubert s’aixeca del banc i jo caic a terra, amb tanta mala sort que per no perdre l’equilibri em vaig agafar a la cama d’una tauleta, cau la tauleta, enganxa el decorat, cau el decorat pel meu cim, trenca un porró que era a l’escena, es vessa tot el vi, i haguè un xix xap i un tip de riure de por. Es va tirar el teló i aquí no ha passat res. Havent acabat la funció (eren les dues de la matinada) vam haver de sopar perquè ja el teníem encarregat. I després de sopar vam sortir ràpidament cap a Banyoles, però a mig camí vam sentir un “poff!”. “Reventón”. Entre una cosa i una altra vam arribar a Banyoles a les cinc de la matinada. En Sarquella –marit de l’actriu Carme Torrres-, ens esperava a la plaça dels Turers. Ens va fer uns crits, dient-nos que “Això no és anar a fer comèdia, això és anar a fer el burro. S’ha acabat de fer teatre amb la meva dona. Noia, cap a casa!. Ja et pots despedir de la comèdia!”. (29 març 1953).