La dècada dels anys cinquanta (II)

EN  ELS  JARDINS  DEL  MONTSENY

 

Era un divendres de setembre de 1952 quan a l’oficina del Banco Hispano Americano de Banyoles una trucada telefònica demanava per en Joan Olivas. La veu era la de Carme Torres, qui des d’Arbúcies requería la meva presència per a un fi de festa en una representació teatral que feien els afeccionats d’aquell poble de la falda del Montseny. Aquella trucada telefònica va canviar el curs de la meva vida.

Tot depenía del permís que em donés el director del Banc per poder quedar-me en un dia de treball –el dilluns- a Arbúcies. En principi se’m va negar que deixés un dia de feina, però es veu que el director s’hi va repensar i a la tarda va venir a casa –les nostres vivendes eren davant per davant al carrer Major- i em va concedir el dia de permís. Poc podia pensar el director del Banc, en Pere Casellas, que amb aquest gest acabava de forjar el meu futur. A Arbúcies, fent comèdia hi trobaria l’amor de la meva vida.

Va ser la Carme Torres qui em va presentar la seva amiga, la Roser Recarens, amb qui havien actuat juntes en algunes representacions teatrals al teatre del Centre d’Arbúcies. La Carme i la Roser actuaven juntes en l’obra Sang blava, de Pous i Pagès. La Carme, en aquells primers anys de casada amb un banyolí, combinava les actuacions entre Arbúcies i Banyoles. Amb motiu de la festa petita del poble del Montseny – Aplec de la Capella de la Pietat- col.laborava en la posada en escena de la subsdita festiva comèdia.

En un entreatcte vaig sortir a l’escenari representant el monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges, sense causar gaire bona impressió a aquella noieta que es deia Roser i que enfarriolada amb un vestit amb farbalans i mirinyac esperava que jo acabés el monòleg per entrar ella a escena en el darrer acte de la farsa de Pous i Pagès. “-Que pesat que és aquest noi”, deia entre bambolines. Potser sí que ho allargava massa perquè quan el públic riu m’hi entretinc més del compte. A l’endemà, però, en Joan Olivas ja no era el pesat “teiatreru”. Ballant sardanes i prenent un vermut animador, Cupido devia fer de les seves, i quan la Roser em venia a acomiadar a l’autocar, jo li vaig robar una foto que m’acompanyaria en els moments ensopits de l’hivern venidor.

I a partir d’aquí, cartes i més cartes, trobades a Girona, i un cop al mes el festeig al jardí del Montseny – així batejat per Santiago Rusiñol en les seves estades a Arbúcies.

 El festeig va durar sis anys... Però…val més que seguim amb la comèdia.

Jo continuava rondant pels pobles de la província de Girona amb el nostre extens repertori. De tant en tant procurava esquivar-me de l’Agrupació Teatral Banyolina per anar a festejar, però deixava l’Elenc desfet i s’havia de procurar trobar un suplent.

Quan arribava aquest cas s’anava pels pobles a fer Els milions de l’oncle, que era una comèdia en la que jo hi tenia un petit paper; un personatge “agent de pompes fúnebres” que en les meves absències se’n va fer càrrec l’apuntador Josep Fontbernat. Se’n va sortir bé, però es va donar la circumstància que aquesta obra la van anar a representar a Cornellà del Terri on en Fontbernat hi tenia la seva xicota. A la sala també hi havia la

seva futura sogra que va quedar molt sorpresa en veure el xicot de la seva noia vestit tot ell de negre i ensenyant un mostruari de taüts. En sortir del teatre la dona va dir a la seva filla: “- Si aquest noi no plega de fer comèdia no entrarà més a casa”. No cal dir que d’ençà d’aquella, en Fontbernat no va fer més d’”agent de pompes fúnebres” i va tornar a la “curculla” fent d’apuntador, que aquesta sí que era una feina que feia molt bé.

La dècada dels anys cinquanta (I)

DOS  VETERANS:  FREIXA  I  COLOMER

L’Agrupación Teatral Bañolense, afiliada a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, va seguir el seu recorregut pels pobles de la província durant els cinc primers anys de la dècada, sempre amb el seu repertori d’una dotzena d’obres del teatre català. Al capdavant hi portàvem Don Gonzalo o l’orgull del gec, comèdia que ens feia quedar molt bé i ens obria les portes a nous contractes. L’Agrupació va patir un revés amb l’absència de les germanes Geli, però tot seguit es va incorporar una noia que donaria glòria al teatre banyolí: Carme Torres. Aquesta portuguesa, resident a Arbúcies, es casà amb un banyolí –Josep Maria Sarquella- i era considerada a la vila del Monseny com la millor actriu del Grup Teatral del Centre Arbucienc. Rosseta i boniqueta, Carme Torres va ser la persona més adequada per interpretar els personatges de noia ingènua plena d’innocència i candorositat. Va ser la intèrpret ideal en obres com Don Gonçal, Julieta, filla única, L’endemà de bodes i La casa. Amb ella també es van incorporar a l’Agrupació les germanes Vilanova – Montserrat i Rosa Maria-, les quals, juntament amb Carme Freixa, i més tard Carme Rovira, formarien el planter jove realçat sempre amb la presència com a primera actriu de caràcter de l’extraordinària Carme Quer.

En aquella dècada l’Agrupació Teatral Banyolina actuava poc en el teatre del Círcol de Catòlics, i si alguna vegada ho feia era amb el fi de col.laborar en algunes funcions benèfiques. En el II Homenatge a la Vellesa vam estrenar El miracle, obra de Joan Puig i Dalmau, un aficionat a la poesia, autor d’alguns llibres de Rondalles banyolines i col.laborador de la revista Horizontes. En el III Homenatge a la Vellesa presentàvem Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila. I en el IV Homenatge estrenàvem La casa, una obra en prosa de José Maria Pemán. En el programa ja s’anunciava la sala del teatre del Catòlics com a Teatre-Cine Canigó. No es res d’estrany que tornessim a representar una obra de Pemán en castellá. En llegir-la, a en Pepet Freixa li va agradar perquè era una obra diferent a les que ens tenia acostumat l’autor de El divino impaciente. Es tractava d’una comèdia moderna, de les de tresillo – que a l’escenari del Catòlics solien ésser de butaca i sofà perquè si hi havia massa mobles no ens podiem bellugar.

Recordo que era una sala de casa antiga i luxosa, moblada segurament per Mobles Tarradas o Constans, que van ser els encarregats de disposar l’escenari durant molts anys. Deixaven els mobles amb la condició de que en els programes s’havia d’anotar la seva procedència.

La casa és una comèdia replena de detalls poètics, de delicades i dolces apreciacions sobre el valor tradicional de la família, de la llar, de “la casa” al cap i a la fi.

Recordo el començament de l’obra amb tota una família vestida de negre que tornàven d’un enterrament. I la  senyora vídua – Carme Quer-  que havia de fer-se càrrec de portar el pes de “la casa”. I un industrial xocolater, un home astut i ordinariot, amb abric i paraigua, que tractava de conquistar a la vídua. Una bona interpretació d’en Pepet Freixa. Al seu costat, un oncle comerciant que canviava arròs per automòbils, bicicletes per oli, i blat de moro per pneumàtics.

Era en Maurici García. Tot un personatge, bon actor que només tenia un defecte; aixafar el castellà.El deia a borbolls, a la biorxa, molt precipitadament. Tampoc li ajudaven gaire les dents postisses, però encara que el seu castellà fos pèssim, en Maurici Garcia – en Maurici Lei li dèiem- era un actor de categoria. A La casa va fer un “tio Cabuérnigo”, estraperlista, que era una joia. Ara potser li diriem que era un tipus estraperlista català.

D’estraperlistes n’hi havia arreu: a Madrid, a Barcelona i sobretot en  trens de la Renfe, en els que també hi viatjaven dones banyolines que a la ciutat eren primetes i a dintre els vagons  eren molt grasses. Portaven tota la manduca – l’estraperlo- a la panxa, als malucs i a la pitrera.

La sorpresa interpretativa en aquesta comèdia va ser una deliciosa Carme Torres que es va posar a la pell d’una monja –la filla del propietari d’aquella casa que s’anava en orris-. La mongeta –un personatge de l’obra li deia “un bicho raro”- va ser la revelació d’aquella comèdia “diferent” del Pemán d’El divino impaciente, però sempre tendre, ajustat i ple de ressorts anecdòtics, satíric i bon pintor de costums, i naturalment, replena de poesía-

En el Vè Homenatge a la Vellesa –any 1954- tornàvem amb una altra obra en castellà: Los que quedamos, una comèdia dramàtica original d’un italià, Giovanni Cenzato. Freixa devia triar-la perquè podia interpretar un personatge dels que a ell li agradaven: un capellà, en aquest cas, un Monsenyor,  que en fèu una una excel.lent creació en una obra plena de contingut humà.

El següent Homenatge a la Vellesa – any 1955 – el vam fer al teatre Victoria, considerant que ja en teniem prou de drames i calia fer una comèdia còmica. Es va escollir La educación de los padres, de José Fernández Villar, una comèdia molt divertida que posteriorment, cap als anys setanta se’n va fer una versió cinematogràfica amb el títol de Hay que educar a papá que va interpretar Paco Martínez Soria. Jo crec que d’aquesta representació al Victoria cal destacar-ne la col.laboració de Joaquim Colomer, qui juntament amb la seva filla, Maria Colomer, es van reincorporar al teatre, que n’estaven absents des que es va representar El divino impaciente a la dècada dels anys quaranta. La foto d’en Freixa i en Colomer abraçant-se en una escena d’aquesta obra és com un símbol de tornada a una amistat escènica allunyada durant dotze anys entre aquests dos veterans del teatre banyolí.

Gent del camp. La batalla de Maià de Montcal

Després d’aquell temporal vingué la calma, però el dimecres següent, a la parada de la cistelleria Olivas a la plaça d’España s’hi presentà en Maurici Duran  per comentar el fet, i allí vingué una comissió de gent d’Esponellà dient-nos que ens preparèssim que allò no havia acabat. Efectivament, al cap de quinze dies anàvem a representar Gent del camp a Maià de Montcal, i allí s’hi presentà gent d’Esponellà per boicotejar l’espectacle. Dos “actors” que havien format part de Taxi... a can Xampi! –els estudiants universitaris Jordi Masgrau (futur advocat a Banyoles) i Miquel Gussinyer (futur professor de literatura  a Mèxic) van voler tranquil.litzar-nos acompanyant-nos per representar un dels seus quadres en que sortien vestits de militars. Sembla que l’ordre per començar el rebombori era en el moment en que sortissin els de les cornetes vestits de soldats. Però els provocadors espectadors que havien vingut d’Esponellà   van donar ordre de fer-ho més aviat, ja que en veure sortir els dos nois que ens reforçaven vestits de militars, allí començà el bombardeig i l’escenari s’emplenà de tomàquets llefiscosos,taronges podrides i troncs de cols que tots els “actors” anàvem retornant a la sala en la que els espectadors disfrutaven amb aquella gran batalla vegetal. “Es la guerra!” que dirien els germans Marx!. Tant de bo totes les guerres fossin tan divertides com aquella de Maià de Montcal!

Després d’aquelles dues actuacions, la Companyia Duran’s & Olivas seguí  la seva tournée pels altres pobles de la comarca. I sempre amb un èxit. Clamorós. A tots els pobles ens acolliren bé.

"Gent del camp" - El "xou" dels pagesos de Camós

Devia ser a finals de l’any 1948 quan en el teatre Mercantil es presentà un espectacle amb el títol de Taxi... a can Xampi! que organitzaren un grup d’estudiants com una producció Kels-Kim. En Kel era en Miquel Gussinyer, fill del metge que es ésser un dels dirigents d’Esquerra Republicana es veié obligat a marxar a l’exili a Mèxic. En Quim era un dels fills de l’empresari del Cine Moderno, Enric Gratacós. Com que jo treballava a Olot, la meva participació  va ser en un monòleg. En el programa hi havia una nota que deia:” En este espectáculo colabora el gran actor comico Juan Olivas”- La part mes sorprenent de l’espectacle  fou un número acrobàtic que presentaren els dos cosins Duran, de Camós.- En Maurici Duran era el que aguantava una escala “del bastarral” i en Pitu de cala tia feia jocs malabars amb taronges i amb un  podall que feia volar i l’escopçava sempre pel mànec. Fou un èxit pels dos pagesos. Tot Banyoles en parlava.

Aquell èxit els trastocà i decidiren fer una tournée pels pobles de la comarca. En Maurici va escriure uns quadres pel xou i vingué a trobar-me per s´hi volia col.laborar i dirigir l’espectacle que seria totalment agropecuario-musical-teatral i ciircense. El títol, Gent del camp, únicament amb artistes de pagès que no havien actuat mai. M’hi vaig engrescar i la veritat és que em vaig divertir molt. Anava a dirigir-lo en una masia de Camós. Un d’ells era especialista en aparells electrònics que a l’hora de la veritat no van funcionar. En Maurici –que tenia afeccions literàries- va escriure alguns sketch. A la Quaresma del 1949 decidírem presentar l’espectacle en alguns pobles de la comarca i s’anunciava com el mayor acontecimiento de la Cuaresma (en aquells temps durant les set setmanes de Quaresma era prohibit fer ball en els pobles. Per tant, l’èxit era assegurat). Evidentment, va ser un èxit, però també un fracàs, sobretot en el poble d’Esponellà. Aquells pagesos artistes estaven entusiasmats. En Maurici Duran s’anunciava com a Betis, gracia al por mayor i feia la paròdia d’una dona quan es despullava i es vestia; en Serrat era un acordeonista que es dedicava a fer ballar la gent pels pobles de pagès i aquí sortia amb un sac en el que hi treia l’acordió i es posava a tocar polques, valsos i sardanes. El Charro rural cantava cançons mexicanes, però com que en el debut no se’n sortí prou bé, en les següents actuacions vaig fer una nova lletra de la cançó Yo soy mejicano, adaptant-la i cantant jo mateix Jo sóc de Camós. El que s’anunciava com a Profesor Frak-Asho era jo amb un monòleg de Rusiñol. Los tres Harry James, magos de la trompeta eren els tres cosins Duran que tocaven les cornetes amb tocs que havien aprés fent la mili (Quinto levanta, Que malito estás, Silenci, etc).

A Esponellà ens esperaven amb candeletes. Hi havia cua per entrar a la sala de can Roca. Fèiem pagar més que el que s’acostumava a pagar en un ball de festa major. “-És clar, l’espectacle s’ho val”-es deia- a Banyoles ha estat un èxit”. En  un principi tothom es divertia. Fins que van sortir els tres pagesos cavant faves. Maurici Duran –que posteriorment es dedicaria a escriure llibres, ho explica així a la seva monografia de Camós: “Als pagesos d’Esponellà no els hi va agradar l’humorada. Cansats de cavar faves tota la setmana, maleïda la gràcia que els hi va fer la representació. Van tirar-nos peles de taronja i tomates. També la clau del portal i un llum de carbur vell. Tot arribava disparat a l’escenari”. Però a mi em sembla que el públic es molestà en veure que a la mitja part sortia davant del teló en Pitu de cala tia a rifar un tortell. Aquella rifa excità els espectadors i ens cridaven “Lladres, estafadors, atracadors i malfregits!”- En Pitu hagué de marxar sense rifar el tortell. Pujà gent a l’escenari, fins i tot el secretari de l’Ajuntament que ens demanava el permís de la Societat d’Autors, el certificat de menors i no sé quantes coses més. Jo vaig calmar una mica el públic dient-los-hi que la representació no havia acabat i que esperessin fins el final que havia de venir el més bo. La segona part començà amb un monòleg meu i la gent s’anà calmant, però a la que tornaven sortir els pagesos la brama del públic anà augmentant. Quan van sortir els Tres Harry James, l’esvalot amb crits i xiulets ofegaven les cornetes. L’espectacle no podia seguir i nosaltres vam endreçar les eines –aixades, acordió, trompetes i l’escala del bastarral sortint corrent cap al cotxe rubia d’en Generet que ens esperava a la carretera vigilant que no li reventessin les rodes. Vam marxar a corre-cuita amb la majoria dels espectadors corrent al nostre darrera. En arribar a Banyoles vam anar a un bar a menjar-nos el tortell.

Fent riure a Sant Miquel

Vaig pujar per primera vegada a Sant Miquel de Campmajor en els anys següents de l’acabament de la guerra civil. Devia ésser cap allà a l’any 1.941 quan, un cop deixada l’adolescència vaig embrancar-me a fer teatre amb un grup de joves a la societat del que aleshores anomenàvem Círculo de Católicos de Bañolas. Els diumenges ens desplaçàvem pels pobles de la comarca per fer riure als seus habitants en representacions d’obres de teatre que eren molt ben rebudes pels públics desitjosos de treure’es les penes de sobre i els maldecaps passats durant la guerra. Anàvem il.lusionats per aquells pobles amb l`ànsia també per fer els  bons ressopons que se’ns oferien un cop acabades les actuacions teatrals. El teatre que representàvem en aquella dècada dels quaranta era el que el bisbat gironí  permetia que es fes en els centres catòlics. Solien ésser comedietes interpretades per a homes sols. Tots èrem jovenets i disfrutàvem fent comèdia i sobretot aconseguíem que el públic esclafís a riure.

 

Vam actuar a Sant Miquel de Campmajor en un espai tancat, que si no vaig errat era la rectoria de la parròquia. Allí hi vam posar els bancs de missa que ens  va proporcionar el senyor rector, si bé algunes persones es portaven les cadires de balca per asseures en renglera al costat d’un carro allí arraconat que també s’omplí d’espectadors santmiquelencs. Teníem un bon repertori teatral a base de sainets costumistes de l’antic teatre català, comedietes amb títols com Cebes al cap, Per no entendre el castellà, L’ànima en pena, Les aventures d’un retratista, Els dos didots, etc.. Les representacions acabaven gairebé sempre amb el monòleg d’Apel.les Mestres No em vinguin amb metges, on jo mateix, maquillat de vell i arrossegant les cames m’esplaiava parlant de metges, curanderos i saludadores. El personatge que interpretava en aquell monòleg parlava de les recomanacions que li feien els remeiers: fer unes bones fregues de greix de gallina i mel, posar-me unes baietes velles ben untades amb oli d’oreneta i perfumades amb caps d’esbarzer i herba cuquera… De potingues aconsellades n´hi havia per dar i per vendre, i els espectadors reien de debó quan escoltaven aquell personatge que deia que una saludadora (considerada com una dona santa) li feia prendre uns paperets a cada hora d’àpat on hi havia escrit un rodolí que deia “A Betlem hi ha tres niñas – i una en cura les anginyas, i que cada vegada havia de cremar el paperet, deixatant cendra amb vi de dir missa i bevent-lo en  tres glops dient a cada glop “Ave Maria Dominus Tecum”. I seguia dient-li que fes unes gàrgares d’herba de cementiri que ella mateixa anava a collir al punt de la mitja nit de cada lluna nova. I no acabava aqui la tirallonga de potingues, ja que per a recuperar la salut havia de fer unes bones fregues a tota la post del pit i a la biga de l’esquena i a les copes dels genolls amb oli de la llàntia de no sé quina santa.. El personatge del monòleg acabava dient que ell no prenia mai potingues, que n’estava massa escarmentat de les que li havien receptat els metges i mai més cap metge li havia pres el pols.

Vaig arribar a representar tantes vegades aquell monòleg que en tots aquells pobles de les nostres contrades van posar-me el motiu –o sobrenom- de En Potingues (cosa que vaig acceptar perquè, gràcies a Déu, tenia –i segueixo tenint- molt bon sentit de l’humor). I és que als actors de teatre, en els pobles ens coneixen més per la denominació d’una frase ben dita amb gràcia o pel nom d’un tipus de personatge predisposat a la hilaritat. A Santa Pau, per molts anys em van conèixer sempre com en Llàvia, un simpàtic personatge d’una comèdia de l’època.

 

Anys a venir, un cop ficat com a redactor de la revista Horizontes de Banyoles, i posteriorment, ja com a cap de redacció, les notícies de Sant Miquel de Campmajor entraven molt sovint a casa amb els articles o notes que em portaven algunes persones del poble, sobretot alguns sacerdots que col.laboraren a la revista per donar notícies del poble a la secció Ecos de la Comarca en un temps que era obligat a escriure en castellà.  Posteriorment, amb el nom canviat de Revista de Banyoles, les notícies foren ben acollides escrites en la nostra llengua, i quan convenia cercava i rebuscava fotografies del poble per a il.lustrar alguns reportatges.

 

En el pas dels anys, a Sant Miquel de Campmajor ens hi hem arribat quan convenia fer un bon dinar en algun dels bons hostals o restaurants del poble o de la contrada. Ens hi hem aplegat en reunions i dinars de treball entre amics dels mitjans de comunicació i amb celebracions familiars, atrets sempre per la bellesa del paisatge, per l’encant meravellós d’una de les valls més obertes i rialleres de les nostres comarques. 

(Article publicat a la revista Golany de Sant Miquel de Campmajor).

Teatre català en els anys 40

He de fer una correcció en el text anterior. Quan esmento l’estrena de l’obra de Pemán “El divino impaciente” hi he posat que les obres de teatre que es representaven en el Círculo de Católicos s’anunciaven en castellà però es representaven en català. Evidentment que en el cas de l’obra de Pemán la representació va ser amb el text íntegre en castellà. El que sí que es feia quan es representava una obra de teatre en la nostra llengua era posar en el programa el títol en castellà, però la representacíó era totalment amb el text original en català. En aquells primers anys del franquisme, en el Círculo de Católicos vam representar una infinitat d’obres de teatre. Inicialment actuàvem homes sols, però no s’allargaria més d’un any. Les obres teatrals d’aquells anys foren, entre d’altres “El misteri del bosc”, “Lluita de cors”, “Arran l’abísme”, El calvari de la vida”. Obres populars com “Don Gonzalo o l’orgull del gec”,“L’alcalde de Stilmonde” i “El misteri del bosc” s’anunciaven amb els títols en castellà: “Don Gonzalo”, El alcalde de Stilmonde” i “El misterio del bosque”. En castellà es representaven cada any “Los Pastorcillos” i obres com “La flor del espino”o “Cisneros” (un altre Pemán).

(Veure el llibre “El teatre a Banyoles”, de J. Olivas i Miquel Torrent. Edició Ajuntament de Banyoles, Diputació de Girona, 2011).

Dècada anys 40. Obres de teatre català

 Acabada la guerra vaig aprendre molt amb les lectures dels llibres que vaig emportar-me de casa dels meus oncles de can Coll del carrer Nou on hi vaig trobar un munt d’obres de teatre català, entre les que n’hi havia algunes que foren representades pel grup de teatre de l’Ateneu Republicà, però aquestes les havia de llegir d’amagat. Acabada la guerra vaig anar a conferència amb el senyor Miquel Parnau. Va durar poc perquè havia d’anar a treballar. Les meves llibretes  quedaren abandonades a l’escola del sr. Parnau i segons m’han dit alguns antics alumnes, aquestes llibretes passaven de mà en mà com a exemple de bona resolució.  Els problemes –resolts o no- almenys tenien una bona cal.ligrafia.

En aquells anys de la meva adolescència, jo era un noi tímid i molt tancat per dintre –encara ho soc-  una mica solitari i lector empedreït, interessat pel descobriment dels grans escriptors de totes les èpoques. No llegia, devorava! tot el que queia a les meves mans. Llegia per tot arreu. Hi ha una foto en la que em veig llegint assegut en una cadira davant de la façana de casa. Als hiverns llegia vora del foc o eixancallat al braser.  Els diumenges anava al cinema. Era molt aficionat al cinema i gràcies a la meva voluntat vaig poder penetrar en el món del teatre d’aficionats. Qüestió d’esforç íntim, del que em sentia molt capaç. En sortir a escena desapareixia la meva timidesa per lliurar-me a donar vida als personatges creats pels autors: el catacúmen negre de El divino impaciente,  el vell Soff  dels Pastorets i d’altres ancians en papers dramàtics en drames llagrimejadors. Fins que un dia en Pepet Freixa descobrí –en la meva veu i en la dicció- una vena còmica que ja mai m’abandonaria.  I a partir d’aquí ja aconseguiria a ser l’actor aficionat en que tothom em diria que tenia una personal vis cómica.

El divino impaciente era una obra original de José Maria Pemán, autor de la lletra “Cara al sol”. En els programes dels primers anys quaranta s’anunciaven els títols de les obres en castellà però les representacions es feien en català.

En el temps de la imposició de la lengua del Imperio s’arribà a extrems de ridiculesa, i fins i tot havia vist i escoltat una dona castellana al mig de la plaza de España que escridassava a un banyolí dient-li que parlés “en cristiano”. En les oficines d’administració pública –especialment a Girona- es col.locaren cartells que deien “En esta dependencia no se hablará otra lengua que la oficial de España”.  Però els oficials, que eren catalans seguien parlant entre ells en català, i també amb el públic mentre no es presentés algú que pogués semblar comprometedor. Recordo que es van castellanitzar tots els rètols, no només de centres oficials, sinó també de tots els establiments.  Uns anys més tard, quan ja treballava en el Banc, si un els meus directors o apoderats em manava que posés un rètol amb els horaris d’oficina, jo tenia ben clar que l’havia d’escriure en català. Mai ningú m’ho va retreure.