La dècada dels anys cinquanta (V)

Amb motiu de la commemoració del Primer Centenari de la definició del dogma de la Immaculada Concepció celebrada arreu del món catòlic, Banyoles, fidel a la seva consigna de Bañolas por Maria va voler patentitzar una vegada més la seva pregona pietat mariana amb la preparació d’una gran festa.  El desembre de 1955 es clausurava l’Año Mariano amb una novena en honor de la Puríssima i un quinari predicat pel catedràtic del Seminari de Girona, Dr. Josep Maria Cases, qui també va fer unes conferències especials per a senyoretes. A la vigília de la Puríssima va sortir una Processó de Torxes, amb  una multitud pels carrers, i amb els balcons ben adornats. Les façanes de les cases eren il.luminades amb bombetes elèctriques i els balcons eren plens de domassos i anagrames marians. El dia de la Puríssima el temple parroquial de Santa Maria dels Turers va resultar petit per enquibir-hi la gent allí aplegada. L’Ofici Solemne va ser cantat per la coral local Schcola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat, amb assistència de les digníssimes autoritats, I a la nit s’anunciava una Gran Función de Teatro Selecto en el cine Canigó. S’estrenava Por la Virgen Capitana, un poema auto-religioso y drama romántico, original de –no podría ésser d’altre- José Maria Pemán. La direcció escènica anà a càrrec de Miquel Vilanova i l’artística de Joan de Palau amb una part musical pel conjunt Rossinyols del Llac. La feina més pesada la va tenir el caracterizador Salvi Marín qui se’n va veure un bull per maquillar els personatges que feien de generals, mariscals, capitans i tinents armats fins a les dents.

És un poema amb un pròleg auto-religiós que representava “fòra de temps i lloc, com una irrealitat celeste, el misteri inefable de la vinguda de la Verge, maternal i protectora, a Espanya, vençuda per la tossudesa amorosa d’Aragó: perfilant el caràcter i el tó més acusat i distintiu de la devoció espanyola a la Verge del Pilar””El drama romàntic que seguia en els sis quadres següents representaven l’aplicació i desenvolupament visible d’’aquesta anunciació. L’acció era en el 1808-1809, durant els “sitios de Zaragoza”, el quadre històric ombrívol de la Guerra de la Independència, i durant aquesta s’hi veia la protecció de la Virgen Capitana.

 

 

 

A la representació hi col.laboraren molts afeccionats. Entre els actors,- en total eren trenta-dos- hi destacaven l’Enric Tubert –com a capitán Zapata-, Pere Quer –general Palafox-,Joaquim Colomer –mariscal Bourdon-, i en Pere Pagès com a símbol de l’Aragó. Hi havia una carrandella de joves, nois i noies, entre elles hi debutava una futura actriu banyolina, Assumpció Garriga. Jo no hi vaig col.laborar perquè era el temps d’anar a festejar. Vaig celebrar l’Any Marià a la capella de la Verge de la Pietat d’Arbúcies. Allà no hi havia èpica ni guerra de la Independència; la meva Verge no és capitana i la meva idea està al marge dels plantejaments patriòtics. I és que Los sitios de Zaragoza  només els acceptava musicalment executats per les orquestres que cada any ens canonejàven amb tambors, timbales, bombos i platerets, trompes i trompetes victorioses que tancaven els alegres concerts de les festes de Sant Martirià de Banyoles.

La dècada dels anys cinquanta (IV)

LES  REVISTES  DELS   “BONITUS”

 

No els hi dèiem pas els “Bonitus”, pèrò nosaltres ens hem permés batejar-los així perquè gairebé tots eren alumnes de l’Acadèmia Abad Bonito, joves amics del divertiment, de la barrila, de la gresca, que es van esbargir escrivint sketschs còmics per a unes vetllades en les que xalaven de debó recreant-se en unes actuacions en què n’hi havia per llogar-.hi cadires. Alguns recordaven encara aquella revista de Taxi... a can Xampi! que havien vist en les seves adolescències, i potser aquest va ser el motiu per a engrescar-se a fer una cosa semblant. Escrivien els textos els joves Jaume

Farriol, Antoni Garcia de Palau (un dels fills del popular actor Maurici “Lei”) i l’Enric Tubert. Parodiant títols de pel.licules o obres de teatre cèlebres d’aquella època van sortir-ne espectacles com Cantando bajo l’alubia, Llevando anclas, Pan, amor i ratafia. Visicletas imperiales, Las monas de Euridíce, i en els sketschs que ells en dèien cachos seguien amb la taleia cinematogràfica: Fan Fan el imperdible, El hijo de la Faria, Apartado de teléfonos 2001, Llama un descosido, a més a més d’unes visions introspectives i teatrescòpiques de la cinemascòpia, amb paròdies d’òperes i d’emissions radiofòniques com Buscando la fama complementat amb quadres musicals de vaquers i pistoles, tots solos ante el peligro. A més dels tres promotors van col.laborar Martirià Comalat, Eugeni Pau, Josep Planells, Joan Prat, Pere Tarrés, Joan Coll, Miquel Felez, Josep Maria Melció, Jaume Triola, Esteve Oliveras, Joaquim Garcia, Geroni Moner. Enric Gratacós, Joaquim Fernàndez, Miquel i Joanet Martin i altres, entre els que cal destacar Joan Turró, qui sense ser Bonitu el fèien sortir en alguns cachos en situacions molt còmiques. En Joan Bosch feia d’apuntador en aquests zipi zapes arrevistados, en els que no hi van mancar bons decorats, vestuari i perruques de les millors cases de Barcelona per adornar l’escenari i el personal que intervenien en les paròdies de César y Cleopatra, del Don Cuan Tanorio i de La venganza de Don Mendo, amb la col.laboració del mestre Joaquim Casas (Bohigas) i Jaume Comalat –batejat com a mestre Komalawski.  En aquestes comèdies –arranjades per Farriol, Garcia i Tubert- hi vestien i desfilaven tota una munió de joves, col.laborant-hi estudiants banyolins a Barcelona –alguns ja esmentats- que aprofitaven les vacances nadalenques o estiuenques per refocil.lar-se donant un cop de mà a la gent que havia organitzat aquests xirois espectacles.

En l’escenificació de les tragèdies César i Cleopatra i La venganza de Don Mendo hi vam veure molt ben vestits tota una sèrie de joves fent de “nobles, guerreros, plebeyos ricos, plebeyos pobres pero honrados, carceleros, verdugos y traspuntes hábilmente disfrazados de frailes”. A més a més hi havia un Fi de Festa que amb el títol de La monda lironda es llençaven frenèticament a còrrer i disparar trets per aconseguir aquell regodeo que anunciaven en el programa.

Algunes vegades aquestes representacions solien ésser benèfiques, i en aquestes hi col.laborava en Joan Olivas en un monòleg original d’ell mateix que amb el títol, Amor per correspondència, potser caricaturitzava aspectes del seu festeig que en aquells moments hi estava lliurat escrivint dotzenes de cartes. En aquells fins de festa també hi col.laborava l’Agrupació Armonies del Llac, sota la direcció del mestre Josep Saderra, i la d’instruments de púa, Rossinyols del Llac.

Tot aquest jovent no podia mancar en les representacions nadalenques d’El nacimiento del Salvador o La redención del esclavo, els tradicionals Pastorets que aplegaven cada any més i més jovent per actuar fent de soldats romans, àngels, pastors i fúries infernals. A l’any 1955 hi estrenaven la seva joventut escènica els futurs afeccionats, Jaume Oller –fent de dimoni i pastor (Satán i Borrego); Joan Geli (en el paper cantant d’Uriel i el del pastor Bato que combinava amb l’Enric Tubert) i Josefina Julbe, una dolça i alada àngel Sant Miquel.

La dècada dels anys cinquanta (III)

La darrera estropada de l’Agrupació Teatral Banyolina

 

En les darreres estropades de l’Agrupación Teatral Bañolense es van estrenar algunes obres, entre elles la de Josep Pous i Pagés, L’endemà de bodes, una comèdia d’ambient rural que es basa en un tema molt real i comú en la pagesia, o sigui el matrimoni considerat com un pacte d’unió de mesquins interessos, sense afinitat de caràcters ni coincidència de sentiments. Els contraents són empesos l’un per necessitat i l’altre per l’egoisme i l’avaricia. En els càlculs dels vells, no hi entren Rafelet (una de les primeres aparicions del jove Enric Tubert) i Roseta (Carme Torres), llurs fills que es casen el mateix dia que els seus pares, obligats per aquests. L’endemà de les noces, els esposats per interés i conveniència es consideren mutuament enganyats i se separen després de llançar-se violents retrets, mentre que els joves que han anat a l’altar es pot dir per força i sense parar compte en el que feien, se senten feliços perquè ha florit en ells l’estimació. Dòna un to sinistrament ombrívol a la comèdia que es converteix quasi en drama, la presència dels dos escanyapobres que havien conjuminat el doble matrimoni amb l’esperança de cobrar els diners que els devien els contraents i que, en veure’s decebuts, decideixen d’acudir a la justícia per tal de procedir contra les hisendes dels deutors. D’una forma breu, justa i segura,  l’autor ens dòna idea de l’amor a muntanya, sensual i materialista, sovint manifestament brutal.

 

Era a l’any 1953 quan, en finalitzar la temporada vam gastar-nos els diners que teníem a caixa per celebrar-ho en una excursió a Sant Sebastià, avui Donòstia. Havíem d’anar al país Basc perquè en Pepet Freixa tenia la fal.lera de visitar el castell de Xavier a Loyola. (El divino impaciente l’havia marcat molt). Va ser un viatge d’una setmana en la que vam gaudir visitant Saragossa, Tudela, Pamplona i Sant Sebastià. Per poc que podíem sortíem a les nits a veure teatre professional i vam poder veure actuar a un jove Francisco Rabal i a Assumpció Balaguer i fins i tot assistir a l’estrena de la pel.licula de Berlanga, Bievenido Mr. Marshall. Vam fer molta xirinola i fins i tot vam improvisar una coral cantant cançons de taverna –sabíem tot el repertori d’El carro del vi- essent molt aplaudits per un grup de turistes en una glorieta de la plaça major de Tudela.

 

A la temporada següent –1953/1954- tornaríem a reemprendre les actuacions altra volta per la província. A Girona vam actuar al teatre del Centre Cultural – avui desaparegut- al carrer de la Força, i la crítica en els diaris ens senyalava com el millor grup teatral de la província de Girona. Va ser aleshores quan es va incorporar el jove Enric Tubert a l’Agrupació Teatral Banyolina.

Aquell jove primet i esquifit aconseguiria ésser un dels millors actors del teatre banyolí. Es va presentar a l’Agrupació i de seguida va obtenir un paper important en l’obra Julieta, filla única. Inquiet, decidit i ràpid en l’acció va ser el tipus ideal per personificar en Belluguet de la comèdia de Josep Maria Folch i Torres. En alguna vetllada “acadèmica” (de l’Acadèmia Abad Bonito) ja havia sobressortit fent paròdies de personatges andalussos i va ser justament en un d’aquests personatges quan se li va acudir d’acoblar-lo en un monóleg que jo representava pels pobles de la província. Aquell monòleg era una pagesada que tenía per títol De Pelagalls a Barcelona, i de cop i volta, amb l’aparició de l’Enric Tubert es va convertir en un diàleg entre un pagés del terrós català i un enriolat i graciós andalús. A partir d’aquí els Fins de festa ja s’anunciaven amb els actors còmics Olivas i Tubert.

Tinc a mà el programa en que hi ha anunciat un Gran Fin de Fiesta a cargo de la pareja cómica Juan Olivas com su “primo” Tubert con risa asegurada. En algún poble –els que encara em posaven el sobrenom de Llàvia –el personatge que havia fet a El llaç etern- s’havia dit que en Llàvia actuava amb el seu cosí, i de cosins res de res, però amb el diàleg del pagés i l’andalús si que fèiem el “primo” en un joc de contrastos que

ens deixàvem enganyar fàcilment.

La dècada dels anys cinquanta (II)

EN  ELS  JARDINS  DEL  MONTSENY

 

Era un divendres de setembre de 1952 quan a l’oficina del Banco Hispano Americano de Banyoles una trucada telefònica demanava per en Joan Olivas. La veu era la de Carme Torres, qui des d’Arbúcies requería la meva presència per a un fi de festa en una representació teatral que feien els afeccionats d’aquell poble de la falda del Montseny. Aquella trucada telefònica va canviar el curs de la meva vida.

Tot depenía del permís que em donés el director del Banc per poder quedar-me en un dia de treball –el dilluns- a Arbúcies. En principi se’m va negar que deixés un dia de feina, però es veu que el director s’hi va repensar i a la tarda va venir a casa –les nostres vivendes eren davant per davant al carrer Major- i em va concedir el dia de permís. Poc podia pensar el director del Banc, en Pere Casellas, que amb aquest gest acabava de forjar el meu futur. A Arbúcies, fent comèdia hi trobaria l’amor de la meva vida.

Va ser la Carme Torres qui em va presentar la seva amiga, la Roser Recarens, amb qui havien actuat juntes en algunes representacions teatrals al teatre del Centre d’Arbúcies. La Carme i la Roser actuaven juntes en l’obra Sang blava, de Pous i Pagès. La Carme, en aquells primers anys de casada amb un banyolí, combinava les actuacions entre Arbúcies i Banyoles. Amb motiu de la festa petita del poble del Montseny – Aplec de la Capella de la Pietat- col.laborava en la posada en escena de la subsdita festiva comèdia.

En un entreatcte vaig sortir a l’escenari representant el monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges, sense causar gaire bona impressió a aquella noieta que es deia Roser i que enfarriolada amb un vestit amb farbalans i mirinyac esperava que jo acabés el monòleg per entrar ella a escena en el darrer acte de la farsa de Pous i Pagès. “-Que pesat que és aquest noi”, deia entre bambolines. Potser sí que ho allargava massa perquè quan el públic riu m’hi entretinc més del compte. A l’endemà, però, en Joan Olivas ja no era el pesat “teiatreru”. Ballant sardanes i prenent un vermut animador, Cupido devia fer de les seves, i quan la Roser em venia a acomiadar a l’autocar, jo li vaig robar una foto que m’acompanyaria en els moments ensopits de l’hivern venidor.

I a partir d’aquí, cartes i més cartes, trobades a Girona, i un cop al mes el festeig al jardí del Montseny – així batejat per Santiago Rusiñol en les seves estades a Arbúcies.

 El festeig va durar sis anys... Però…val més que seguim amb la comèdia.

Jo continuava rondant pels pobles de la província de Girona amb el nostre extens repertori. De tant en tant procurava esquivar-me de l’Agrupació Teatral Banyolina per anar a festejar, però deixava l’Elenc desfet i s’havia de procurar trobar un suplent.

Quan arribava aquest cas s’anava pels pobles a fer Els milions de l’oncle, que era una comèdia en la que jo hi tenia un petit paper; un personatge “agent de pompes fúnebres” que en les meves absències se’n va fer càrrec l’apuntador Josep Fontbernat. Se’n va sortir bé, però es va donar la circumstància que aquesta obra la van anar a representar a Cornellà del Terri on en Fontbernat hi tenia la seva xicota. A la sala també hi havia la

seva futura sogra que va quedar molt sorpresa en veure el xicot de la seva noia vestit tot ell de negre i ensenyant un mostruari de taüts. En sortir del teatre la dona va dir a la seva filla: “- Si aquest noi no plega de fer comèdia no entrarà més a casa”. No cal dir que d’ençà d’aquella, en Fontbernat no va fer més d’”agent de pompes fúnebres” i va tornar a la “curculla” fent d’apuntador, que aquesta sí que era una feina que feia molt bé.

La dècada dels anys cinquanta (I)

DOS  VETERANS:  FREIXA  I  COLOMER

L’Agrupación Teatral Bañolense, afiliada a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, va seguir el seu recorregut pels pobles de la província durant els cinc primers anys de la dècada, sempre amb el seu repertori d’una dotzena d’obres del teatre català. Al capdavant hi portàvem Don Gonzalo o l’orgull del gec, comèdia que ens feia quedar molt bé i ens obria les portes a nous contractes. L’Agrupació va patir un revés amb l’absència de les germanes Geli, però tot seguit es va incorporar una noia que donaria glòria al teatre banyolí: Carme Torres. Aquesta portuguesa, resident a Arbúcies, es casà amb un banyolí –Josep Maria Sarquella- i era considerada a la vila del Monseny com la millor actriu del Grup Teatral del Centre Arbucienc. Rosseta i boniqueta, Carme Torres va ser la persona més adequada per interpretar els personatges de noia ingènua plena d’innocència i candorositat. Va ser la intèrpret ideal en obres com Don Gonçal, Julieta, filla única, L’endemà de bodes i La casa. Amb ella també es van incorporar a l’Agrupació les germanes Vilanova – Montserrat i Rosa Maria-, les quals, juntament amb Carme Freixa, i més tard Carme Rovira, formarien el planter jove realçat sempre amb la presència com a primera actriu de caràcter de l’extraordinària Carme Quer.

En aquella dècada l’Agrupació Teatral Banyolina actuava poc en el teatre del Círcol de Catòlics, i si alguna vegada ho feia era amb el fi de col.laborar en algunes funcions benèfiques. En el II Homenatge a la Vellesa vam estrenar El miracle, obra de Joan Puig i Dalmau, un aficionat a la poesia, autor d’alguns llibres de Rondalles banyolines i col.laborador de la revista Horizontes. En el III Homenatge a la Vellesa presentàvem Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila. I en el IV Homenatge estrenàvem La casa, una obra en prosa de José Maria Pemán. En el programa ja s’anunciava la sala del teatre del Catòlics com a Teatre-Cine Canigó. No es res d’estrany que tornessim a representar una obra de Pemán en castellá. En llegir-la, a en Pepet Freixa li va agradar perquè era una obra diferent a les que ens tenia acostumat l’autor de El divino impaciente. Es tractava d’una comèdia moderna, de les de tresillo – que a l’escenari del Catòlics solien ésser de butaca i sofà perquè si hi havia massa mobles no ens podiem bellugar.

Recordo que era una sala de casa antiga i luxosa, moblada segurament per Mobles Tarradas o Constans, que van ser els encarregats de disposar l’escenari durant molts anys. Deixaven els mobles amb la condició de que en els programes s’havia d’anotar la seva procedència.

La casa és una comèdia replena de detalls poètics, de delicades i dolces apreciacions sobre el valor tradicional de la família, de la llar, de “la casa” al cap i a la fi.

Recordo el començament de l’obra amb tota una família vestida de negre que tornàven d’un enterrament. I la  senyora vídua – Carme Quer-  que havia de fer-se càrrec de portar el pes de “la casa”. I un industrial xocolater, un home astut i ordinariot, amb abric i paraigua, que tractava de conquistar a la vídua. Una bona interpretació d’en Pepet Freixa. Al seu costat, un oncle comerciant que canviava arròs per automòbils, bicicletes per oli, i blat de moro per pneumàtics.

Era en Maurici García. Tot un personatge, bon actor que només tenia un defecte; aixafar el castellà.El deia a borbolls, a la biorxa, molt precipitadament. Tampoc li ajudaven gaire les dents postisses, però encara que el seu castellà fos pèssim, en Maurici Garcia – en Maurici Lei li dèiem- era un actor de categoria. A La casa va fer un “tio Cabuérnigo”, estraperlista, que era una joia. Ara potser li diriem que era un tipus estraperlista català.

D’estraperlistes n’hi havia arreu: a Madrid, a Barcelona i sobretot en  trens de la Renfe, en els que també hi viatjaven dones banyolines que a la ciutat eren primetes i a dintre els vagons  eren molt grasses. Portaven tota la manduca – l’estraperlo- a la panxa, als malucs i a la pitrera.

La sorpresa interpretativa en aquesta comèdia va ser una deliciosa Carme Torres que es va posar a la pell d’una monja –la filla del propietari d’aquella casa que s’anava en orris-. La mongeta –un personatge de l’obra li deia “un bicho raro”- va ser la revelació d’aquella comèdia “diferent” del Pemán d’El divino impaciente, però sempre tendre, ajustat i ple de ressorts anecdòtics, satíric i bon pintor de costums, i naturalment, replena de poesía-

En el Vè Homenatge a la Vellesa –any 1954- tornàvem amb una altra obra en castellà: Los que quedamos, una comèdia dramàtica original d’un italià, Giovanni Cenzato. Freixa devia triar-la perquè podia interpretar un personatge dels que a ell li agradaven: un capellà, en aquest cas, un Monsenyor,  que en fèu una una excel.lent creació en una obra plena de contingut humà.

El següent Homenatge a la Vellesa – any 1955 – el vam fer al teatre Victoria, considerant que ja en teniem prou de drames i calia fer una comèdia còmica. Es va escollir La educación de los padres, de José Fernández Villar, una comèdia molt divertida que posteriorment, cap als anys setanta se’n va fer una versió cinematogràfica amb el títol de Hay que educar a papá que va interpretar Paco Martínez Soria. Jo crec que d’aquesta representació al Victoria cal destacar-ne la col.laboració de Joaquim Colomer, qui juntament amb la seva filla, Maria Colomer, es van reincorporar al teatre, que n’estaven absents des que es va representar El divino impaciente a la dècada dels anys quaranta. La foto d’en Freixa i en Colomer abraçant-se en una escena d’aquesta obra és com un símbol de tornada a una amistat escènica allunyada durant dotze anys entre aquests dos veterans del teatre banyolí.

Gent del camp. La batalla de Maià de Montcal

Després d’aquell temporal vingué la calma, però el dimecres següent, a la parada de la cistelleria Olivas a la plaça d’España s’hi presentà en Maurici Duran  per comentar el fet, i allí vingué una comissió de gent d’Esponellà dient-nos que ens preparèssim que allò no havia acabat. Efectivament, al cap de quinze dies anàvem a representar Gent del camp a Maià de Montcal, i allí s’hi presentà gent d’Esponellà per boicotejar l’espectacle. Dos “actors” que havien format part de Taxi... a can Xampi! –els estudiants universitaris Jordi Masgrau (futur advocat a Banyoles) i Miquel Gussinyer (futur professor de literatura  a Mèxic) van voler tranquil.litzar-nos acompanyant-nos per representar un dels seus quadres en que sortien vestits de militars. Sembla que l’ordre per començar el rebombori era en el moment en que sortissin els de les cornetes vestits de soldats. Però els provocadors espectadors que havien vingut d’Esponellà   van donar ordre de fer-ho més aviat, ja que en veure sortir els dos nois que ens reforçaven vestits de militars, allí començà el bombardeig i l’escenari s’emplenà de tomàquets llefiscosos,taronges podrides i troncs de cols que tots els “actors” anàvem retornant a la sala en la que els espectadors disfrutaven amb aquella gran batalla vegetal. “Es la guerra!” que dirien els germans Marx!. Tant de bo totes les guerres fossin tan divertides com aquella de Maià de Montcal!

Després d’aquelles dues actuacions, la Companyia Duran’s & Olivas seguí  la seva tournée pels altres pobles de la comarca. I sempre amb un èxit. Clamorós. A tots els pobles ens acolliren bé.

"Gent del camp" - El "xou" dels pagesos de Camós

Devia ser a finals de l’any 1948 quan en el teatre Mercantil es presentà un espectacle amb el títol de Taxi... a can Xampi! que organitzaren un grup d’estudiants com una producció Kels-Kim. En Kel era en Miquel Gussinyer, fill del metge que es ésser un dels dirigents d’Esquerra Republicana es veié obligat a marxar a l’exili a Mèxic. En Quim era un dels fills de l’empresari del Cine Moderno, Enric Gratacós. Com que jo treballava a Olot, la meva participació  va ser en un monòleg. En el programa hi havia una nota que deia:” En este espectáculo colabora el gran actor comico Juan Olivas”- La part mes sorprenent de l’espectacle  fou un número acrobàtic que presentaren els dos cosins Duran, de Camós.- En Maurici Duran era el que aguantava una escala “del bastarral” i en Pitu de cala tia feia jocs malabars amb taronges i amb un  podall que feia volar i l’escopçava sempre pel mànec. Fou un èxit pels dos pagesos. Tot Banyoles en parlava.

Aquell èxit els trastocà i decidiren fer una tournée pels pobles de la comarca. En Maurici va escriure uns quadres pel xou i vingué a trobar-me per s´hi volia col.laborar i dirigir l’espectacle que seria totalment agropecuario-musical-teatral i ciircense. El títol, Gent del camp, únicament amb artistes de pagès que no havien actuat mai. M’hi vaig engrescar i la veritat és que em vaig divertir molt. Anava a dirigir-lo en una masia de Camós. Un d’ells era especialista en aparells electrònics que a l’hora de la veritat no van funcionar. En Maurici –que tenia afeccions literàries- va escriure alguns sketch. A la Quaresma del 1949 decidírem presentar l’espectacle en alguns pobles de la comarca i s’anunciava com el mayor acontecimiento de la Cuaresma (en aquells temps durant les set setmanes de Quaresma era prohibit fer ball en els pobles. Per tant, l’èxit era assegurat). Evidentment, va ser un èxit, però també un fracàs, sobretot en el poble d’Esponellà. Aquells pagesos artistes estaven entusiasmats. En Maurici Duran s’anunciava com a Betis, gracia al por mayor i feia la paròdia d’una dona quan es despullava i es vestia; en Serrat era un acordeonista que es dedicava a fer ballar la gent pels pobles de pagès i aquí sortia amb un sac en el que hi treia l’acordió i es posava a tocar polques, valsos i sardanes. El Charro rural cantava cançons mexicanes, però com que en el debut no se’n sortí prou bé, en les següents actuacions vaig fer una nova lletra de la cançó Yo soy mejicano, adaptant-la i cantant jo mateix Jo sóc de Camós. El que s’anunciava com a Profesor Frak-Asho era jo amb un monòleg de Rusiñol. Los tres Harry James, magos de la trompeta eren els tres cosins Duran que tocaven les cornetes amb tocs que havien aprés fent la mili (Quinto levanta, Que malito estás, Silenci, etc).

A Esponellà ens esperaven amb candeletes. Hi havia cua per entrar a la sala de can Roca. Fèiem pagar més que el que s’acostumava a pagar en un ball de festa major. “-És clar, l’espectacle s’ho val”-es deia- a Banyoles ha estat un èxit”. En  un principi tothom es divertia. Fins que van sortir els tres pagesos cavant faves. Maurici Duran –que posteriorment es dedicaria a escriure llibres, ho explica així a la seva monografia de Camós: “Als pagesos d’Esponellà no els hi va agradar l’humorada. Cansats de cavar faves tota la setmana, maleïda la gràcia que els hi va fer la representació. Van tirar-nos peles de taronja i tomates. També la clau del portal i un llum de carbur vell. Tot arribava disparat a l’escenari”. Però a mi em sembla que el públic es molestà en veure que a la mitja part sortia davant del teló en Pitu de cala tia a rifar un tortell. Aquella rifa excità els espectadors i ens cridaven “Lladres, estafadors, atracadors i malfregits!”- En Pitu hagué de marxar sense rifar el tortell. Pujà gent a l’escenari, fins i tot el secretari de l’Ajuntament que ens demanava el permís de la Societat d’Autors, el certificat de menors i no sé quantes coses més. Jo vaig calmar una mica el públic dient-los-hi que la representació no havia acabat i que esperessin fins el final que havia de venir el més bo. La segona part començà amb un monòleg meu i la gent s’anà calmant, però a la que tornaven sortir els pagesos la brama del públic anà augmentant. Quan van sortir els Tres Harry James, l’esvalot amb crits i xiulets ofegaven les cornetes. L’espectacle no podia seguir i nosaltres vam endreçar les eines –aixades, acordió, trompetes i l’escala del bastarral sortint corrent cap al cotxe rubia d’en Generet que ens esperava a la carretera vigilant que no li reventessin les rodes. Vam marxar a corre-cuita amb la majoria dels espectadors corrent al nostre darrera. En arribar a Banyoles vam anar a un bar a menjar-nos el tortell.