La dècada dels anys cinquanta (XII)

Dos vells veterans. I: En Maurici Garcia (en Maurici “Lei”)

Si Teatre i Art donava una nota d’optimisme en el renaixement d’una afecció entre la joventut, per altra banda en aquell temps –any 1958- vam tenir la dissort de perdre dos grans afeccionats veterans del teatre banyolí. Un d’ells era en Maurici Garcia. A la revista Horizontes l’acomiadava en un article dient que no solament era un gran home, sinó també un excel.lent company, i que davant del mutis definitiu de la seva vida, hom no pot menys que pensar en aquesta cosa viva que és el teatre: “Veient actuar a Maurici, i a tot aquest món emocionant que formem el cens d’actors i comediants de la nostra escena banyolina, ens adonem que el teatre ha estat una de les poques coses que s’han fet amb il.lusió a la nostra ciutat. I aquí son per afirmar-ho, els seus companys d’escena, Freixa, Baus, Geli, Colomer, Vilanova, Quer i altres que van viure amb ell les seves primeres inquietuds escèniques en aquella vella època del Círcol de Catòlics, d’aquell enyorat “teatre de butxaca” que no podem oblidar tots els que en ell hi hem debutat. Aleshores, nosaltres, noiets encara, els admiràvem amb il.lusió en aquella infinitat de tragèdies, drames, sarsueles i sainets que ens alegraven les tardes dels diumenges, aquelles dolces tardes de pa amb xocolata, en el seient del “Paradís” (unes grades amb bancs massissos d’estil circense) del teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador,  ignorant que un dia també hauríem de compartir amb ells en  reposicions de les mateixes obres que estàvem contemplant. En Maurici Garcia (Maurici “Lei”) era el traidor. Així va començar. Com tots. Sense trobar el seu tipus. Més endavant el descobriria: un home em plena maduresa, a vegades groller, ignorant; altres, dèspota, atrevit, però en el fons sempre un infeliç vessant de bondat i alegria en el seu cor, i obrint.nos el grifó del riure en cada representació”.

I recordava els seus personatges: el Cebrià d’El carro del vi; el Patau de Julieta, filla única; en Baldiri d’Els milions de l’oncle declarant el seu amor a la serventa; el Don Joan de Flors i violes, amb aquelles advertències de “Noi, reberàs!” acompanyades de clatellades que em propinava a cada dos per tres. I l’Esfera, el corder incrèdul d’Els sis corders de  Blanes, qui davant de la notícia del seu degollament s’apressava a demanar un capellà perquè el confessés. I el senyor Josep de Gent d’ara, pobre llàtzer de la seva esposa novel.lista de la que havia de suportar les seves “manxiules” literàries, i fins el mateix tio Cabuérnigo de La casa, malgrat la seva dificultat de pronunciació de l’idioma castellà. I entre tots i damunt de tots, la sava màxima creació: el Bieló, l’incomparable Grapa de Don Gonzalo....”

Pels pobles de la província en aquella llarga gira de cap a quatre anys: “Maurici sempre hi era present i cantava amb nosaltres aquells cants tan alegres que animaven els viatges. Tota la provincia va riure estrepitosament la gràcia desbordant dels seus personatges. Va ser en un d’aquells viatges que va sentir la molèstia asfixiant del seu angoixós respir, i malgrat aquesta dificultat va seguir acompanyant-nos sortint sempre a escena, perquè ell era feliç donant la seva gràcia en aquelles comèdies que amb el seu bon aplom de comediant l’impressionaven per l’esclat dels riures que provocava. En plena maduresa, li hem de donar el gran adèu, un adèu silenciós, com el d’un mutis de tragèdia que ell no aspirava a representar tan aviat, a costa de la seva pròpia vida”.

La dècada dels anys cinquanta (XI)

Les primeres comèdies còmiques de“Teatre i Art”

I de cop i volta Teatre i Art es va eclipsar. Va desaparèixer com per art d’encantament: els nois i noies artistes, uns perquè festejaven i altres perquè es van absentar de la ciutat per anar a treballar a Barcelona, la qüestió és que el teatre va quedar estancat. Què va passar en aquells darrers anys de la dècada dels cinquanta?. Jo em vaig casar a Arbúcies amb la Roser Recarens. Era el dia 23 de juny de 1958. Ella era perruquera i va posar el seu saló a Banyoles en una caseta del carrer de l’Hospital. Allí també ens hi allotjàvem fins que el 1961 vam adquirir en propietat la casa número 33 del carrer Major on vam passar a residir-hi. Va ser en aquells anys quan em vaig engrescar a escriure a la revista Horizontes i van ser justament els companys de Teatre i Art quins em van “fitxar” per a col.laborar-hi. Alguns d’ells – Tubert, Farriol, García- portaven la revista, i em van dir si em veia en cor d’escriure una pàgina mensual sobre cinema. Vaig fer-ho, i va durar molts anys, combinant escrits de cinema i teatre. Llavors, el 1959, amb el meu company Miquel Blanch vam fundar el Cinema Club, i naturalment vaig escriure sobre aquest fet, i fent també les crítiques de les actuacions de les Companyies de teatre professional que es deixaven caure per la nostra ciutat.

A final de la dècada seguia treballant a les oficines del Banco Hispano Americano de Banyoles i la meva comesa era la d’anar de casa en casa i de carrer en carrer a presentar i cobrar lletres de canvi, i això segurament em donaria peu perquè en un demà –gairebé a finals de segle- pels coneixements que tenia del comerç i la indústria i de la gent que habitava en les cases banyolines, portés a terme un programa de ràdio que compartiria amb una persona de la mateixa edat, en Joan Alemany, que treballava també en una oficina bancària: el programa de Ràdio Banyoles, De casa en casa, que s’iniciaria el 1998 i acabaria en el primer any del segle XXI.

Però seguim en els anys cinquanta. En els anys cinquanta treballava en en el Banc i en aquell mateix establiment també hi remenava papers en Joaquim Colomer. Per tant, -deixant a part les coses bancàries, no vull ficar-m’hi-, si que diré que amb en Colomer tot sovint parlàvem de les nostres afeccions. El vaig veure molt preocupat quan dirigía el jovent de Teatre i Art en El diario de Ana Frank. Passava moltes estones capficat, i un dia em va dir que només pensava en els cigrons. I no pas perquè se’n fes un tip de menjar-ne, sinó perquè a casa seva en tenia una dotzena de grans crusos que els feia còrrer d’un costat a l’altra d’un escenari, un teatret que van muntar-li i regalar-li els germans Tubert per tal de que s’hi  esplaiés fent-los moure com si fossin els personatges de l’obra, i així els manipulava forjant el complicat moviment escènic que requeria l’obra que es representaria en un decorat de Sigfrido Burmann, amb sala, dormitoris, escales i golfes. En Colomer feia pujar i baixar cigrons escales amunt i avall, des dels dormitoris a les golfes del teatret com si fossin actors del drama a representar. Si les crítiques van destacar el bon movement escènic del drama, jo crec que això va ser gràcies als jocs de mans i el cap intel.ligent d’en Colomer en el moviment cigroner del teatret dels Tubert.

De casa en casa, de carrer en carrer i tancat a casa enyorava el teatre. Les meves cames, prou que em portaven sempre cap al teatre del Catòlics, i a l’escenari ajudava en el que podia, si res més no fent de traspunt amb el llibret a la mà.

Va ser a les darreries d’aquella dècada quan Teatre i Art va decidir fer unes comèdies còmiques. Comptaven amb mi perquè els hi triés una obra, cosa que vaig fer-ho, recomanant-los-hi una de molt divertida que havia llegit i que un meu oncle m’havia dit que l’havien representat amb bon èxit els components de la Joventut Artística de l’Ateneu cap allà els anys trenta. Vam llegir la comèdia i a tots ens va agradar. Era original d’Emili Graells i tenía per títol Com s’enreda la troca. Una altra comèdia que vam posar a punt de representar era El millor dependent del món, original de Llorenç Gràcia, un propòsit de l’autor de ridiculitzar –amb exageració- la ingenuïtat humana.

I amb aquestes dues obres vaig tornar a reemprendre les meves actuacions en escena. Recordo la meva ingenuïtat amorosa en recrear-me fent un xicot enamorat que anava un diumenge a dinar a casa de la xicota, i li portava un paquetet que aguantava amb un cordill, i quan la xicota em va dir que era  li portava, jo responia que era una “palpitació” per a ella. (Les “palpitacions”, a Banyoles són uns dolços coberts de nata). Vaigs provocar molt el riure en aquesta escena que, com en altres vegades, era una “morcilla”, un afegitó que emt vaig inventar. Ho feia sovint. No sé si és un defecte o una virtut. En tot cas, els afegitons que hi feia eren ben pensats, i més d’un autor m’ho ha agraït. Però el que vull destacar és que en aquestes dues comèdies vam aconseguir fer riure molt el públic,  però va ser també gràcies al dinamisme de l’Enric Tubert. En El millor dependent del món va treure aquell seu tipus nerviós, actiu i diligent que sempre, sempre, dotava de bon ritme les comèdies.

Gairebé podriem dir que amb aquestes dues comèdies s’iniciaria un nou període de Teatre i Art que es desenvoluparia a principis de la dècada següent.

La dècada dels anys cinquanta (X)

EL  CONCURS  PROVINCIAL  DE  TEATRE

En el teatre Municipal de Girona, durant tres diuemenges consecutius van actuar-hi els tres grups teatrals considerats com els millors de la província de Girona. En el I Concurs Provincial de Quadres Escènics hi participaven el conjunt teatral de la Catequística de Figueres, que dirigit per Toni Montal,  van representar El admirable Crichton, de l’autor anglès, James B. Barnie; el grup de Palafrugell, amb Crimen perfecto, de Frederick Knot, i Teatre i Art de Banyoles amb El diario de Ana Frank. En acabar les representacions cada grup havia de posar en escena –a efectes de classificació al Concurs- el primer acte d’una obra en català sobre la temàtica dels capellans obrers: El port de les boires, de Vendrell i Tàpias, els mateixos autors d’Una història qualsevol. No sabem quina va ser la persona que va escollir aquesta obra, però tanmateix asseguraria que va ser algun afeccionat que la coneixia prou bé per haver-la dirigit segurament a Girona i que es va ficar dintre un Jurat no pas molt equànim.

La representació d’aquell primer acte va ser un tip de riure per als que el van veure. El grup de Figueres, sense donar-hi cap importància se’n va burlar executant-lo amb els personatges llegint el text d’esquenes al públic, amagant-lo entre les mans asseguts a una taula. Era increïble que els mateixos que tan magníficament havien representat El admirable Crichton s’agafessin la cosa tan alegrement. Els de Banyoles i Palafrugell van posar interés per quedar bé., i en els nostres va sobressortir la interpretació de tot el conjunt en aquesta obra “de lluïment. També hi vaig col.laborar en un personatge de pescador brusc que feia petar la xerrada amb gent portuària. Recordo que vaig fer el paper donant-li un to humorístic que va sorprendre principalment als components del grup teatral de Figueres que des de la llotja van aplaudir-me en un mutis.

En aquell Port de les boires hi havia de tot menys boira. Si per cas, la boira es va ficar dins la llotja on hi havia el jurat del Concurs, una boira que va impedir-los-hi de veure com els de Figueres es burlaven d’ells. Alguns d’aquells senyors del jurat no van voler o no van saber veure l’insult i van donar un trofeu que portava tota la gebra i humitat que envoltava la llotja, premiant un conjunt que havia destrossat totalment l’acte de la comèdia boirosa. Les bases del concurs no es van fer valdre. El veredicte no va convèncer a ningu.

Prescindint de l’acte d’aquest port boirós, si haguessin qualificat les representacions que els grups van fer de les obres presentades, haig de dir que els de Figueres es mereixien un bon premi. El seu director, Toni Montal va escenificar magníficament El admirable Crichton, combinant amb encert els jocs de llum, acurant tots els extrems anb la mateixa perfecció, i modelant els seus actors, que van conferir als seus personatges una varietat de matisos que acreditaven un director que sabia el que es portava a les mans. Amb ironía, finesa i subtilitat, a vegades imperceptible en l’humor anglès, va tenir una posada en escena veritablement excepcional.

Com a compensació, el jurat del Concurs ja havia tingut abans una consideració amb Teatre i Art. En veure la representació a Banyoles de En la ardiente oscuridad i El diario de Ana Frank, van quedar admirats en contemplar l’espectacular figura de llarga i sedosa cabellera negrosa de la jove actriu Anna Albertí, una noia a la que es pot dir que va forjar com a actriu el director escènic banyolí, Joaquim Colomer, qui va ensinistrar-la en la dicció i en el caminar. El moviment escènic i l’impressionant bellesa d’Anna Albertí va enganxar al jurat del Concurs Escènic quins no van dubtar gaire en procamar-la la millor actriu de teatre de la província de Girona.

La dècada dels anys cinquanta (IX)

Els moments culminants de “Teatre i Art” (II)

“El diario de Ana Frank”

La cimera de Teatre i Art arribaria amb El diario de Ana Frank). D’això es tractava: de representar l’obra teatral que Frances Goodrich i Albert Hacket –guardonats amb el Premi Pulitzer i dels crítics de Nova York-  havien escrit sobre el diari de la noia jueva Anne Frank, en el qual explica les peripècies i angoixes que ella i la seva família van passar a la casa d’Amsterdam on restaren amagats del 1942 al 1944.

L’obra va ser presentada també al teatre Municipal de Girona en motiu d’un Concurs Provincial de Quadres Escènics, amb el teatre ple de gom a gom. ¿ Com van veure la representació els gironins i com la van veure els banyolins? Extractem alguns fragments de la crítica de Joan Olivas publicada a la revista Horizontes: “ Era arriscada la posada en escena que requería molt d’esforç. Amb molta voluntat es van vèncer les dificultats, obtenint un sorprenent èxit aconseguit per un expert moviment escènic que ha sabut desenvolupar l’hàbil mà de Joaquim Colomer. En quant a la interpretació vam veure un esforç notable en tots els actors, sobressortint del conjunt, Josefina Julbe, que protagonitzà a la jove heroïna. Aquesta jove actriu, que sap passar fàcilment del riure al plor, que va viure el seu paper amb una sensibilitat artística i un nervi poc comú en les nostres actrius, s’endinsà en el personatge de la nena Anne Frank, fins i tot en els moments més insignificants, algunes vegades inadvertits per l’espectador que segueix la trama de l’obra, i en els que es calibra la categoría d’un bon comediant, o sigui en els moments en què l’actriu segueix l’acció, escoltant els diàlegs, ja que no és el mateix saber representar que saber escoltar. I amb la Josefina, les dues coses van juntes. Després, a la segona part, va seguir la mateixa tònica perfecta de la primera, quan en realitat, Anne Frank no era la mateixa nena dels tretze anys; potser si ella hagués prescindit una miqueta de la mímica –aquest gest de mossegar-se les ungles molt enginyós i molt hàbil en la primera part i completament desfavorable en la segona – hagués assolit molt més amotllar-se al caràcter creat pels autors.. Una altra interpretació que va sobressortir va ser la de Pere Pagès en el senyor Van Daan. Pagès està en el millor moment de les seves actuacions. Quan en Els milions de l’oncle se’l va substituir en els tipus que solia interpretar, canviant els impossibles galants pel dels homes durs, va nèixer en ell un nou actor, amo de l’escena que domina amb la seva naturalitat d’expressió i dicció. Anna Albertí va fer honor al seu títol, (feia poc que a Girona van concedir-li el títol de la millor actriu del teatre gironí) envoltant a la senyora Frank d’una suau feminitat, i en algunes escenes, com la del malson d’Anne, va saber donar aquell to maternal precís en la claredat de la veu”.

 Segueixo amb la crítica d’Horizontes: “Anton García, magníficament sobri en el seu paper del senyor Frank, va tenir alguns moments precipitats en la dicció, subsanats en succesives representacions, donant caràcter al seu personatge amb una actitud digne de bon comediant. Peter, amb la seva timidesa, era un paper molt ingrat per a Enric Tubert, qui ens va donar una sorpresa, reprimint-se i mostrant el seu esperit d’actor. Jaume Farriol va lluitar per mantenir l’edat del personatge, va comprendre el complex de les seves reaccions manifestant-se sempre amb intel.ligent sobrietat. Assumpció Garriga, sempre molt personal i efectiva en el paper de senyora Van Daan; Angelina Tarafa demostrant que pot conferir vida a una escena tan complexe com la que dòna la notícia de la invasió aliada; Miquel Fèlez, superant passades actuacions, i Joana Collell, justa en el seu debut, van contribuir a l’èxit aconseguit pel conjunt.

Muntatge, luminotècnia i el decorat de Burmann excel.lents, i en quant als efectes especials, alguns defectuosos. Magnífica la cançó de Januka amb que finalitza la primera part, composta per Manuel Saderra i Puigferrer.

I a Girona, què? va ser ben rebuda El diario de Ana Frank?

El públic, dret, va aplaudir fervorosament i la crítica va ser justa envers tothom. El setmanari V.P., però, va fer.ne una critica més serena. Llegim-la: “Per fi, amics, hem vist a Anne Frank a Girona Per fi hem pogut viure tancats amb ella i amb els seus a les golfes d’Amsterdam. Per fi hem pogut conèixer la seva íntima aventura, i hem pogut escoltar dels seus llavis que, malgrat tot, els homes són bons. No estic d’acord amb Antoni García en què la dramatització de Frances Goodrich i Albert Hacketh sigui una obra teatral perfecta, però si crec de veritat que és un document humà que es precís conèixer com pregonament representatiu de les misèries i les esperances de la nostra generació. Per això, el sol fet d’haver portat l’obra a Girona és ja un punt a favor de l’Agrupació Teatre i Art de Banyoles.

“La representació d’El diario de Ana Frank està eriçada de dificultats capaces d’espantar al director i als actors més competents. Malgrat això, els banyolins no han volgut espantar-se i un èxit molt agradós els ha acompanyat en la seva aventura

“Si se’m permet, destacaré un únic nom en el capítol de la interpretació: Enric Tubert, que ens va fer un Peter Van Daam inoblidable, sense altra exageració censurable que la del tremend embolic que en cert moment es fa amb la corbata i el mocador.  Els demés van servir els seus papers amb absoluta correcció, amb singulars encerts de posició i gest per damunt d’altres de dicció. La intèrpret d’Anne Frank no aconseguí captar del tot la psicologia de la noia. En la seva preocupació per acriaturar-se ho va fer en excés, oblidant que Anne, pel que es desprén del text, era una nena precoç.

“El punt més alt de qualitat va coincidir amb el moment més aconseguit de l’obra: l’últim quadre del segon acte. Oportuns els efectes sonors. Esplèndida la tasca de conjunt, que acredita la perícia del director”.  La crítica anava signada per Ariete, que segons diuen era el periodista Narcís Jordi Aragó.

La dècada dels anys cinquanta (VIII)

ELS  MOMENTS  CULMINANTS  DE  “TEATRE  I  ART” (I)

“En la ardiente oscuridad”.

Després dels èxits aconseguits en les dues obres representades, Teatre i Art es va proposar seguir donant a conèixer obres d’actualitat al públic. Havien recuperat ja un veterà actor com a director escènic: Joaquim Colomer, qui essent de la vella escola va saber emmotllar-se molt bé a unes formes teatrals modernes tan diferents a les de la seva època. I si es va assolir aquest encaix va ser gràcies a una estreta col.laboració amb tots els elements joves de Teatre i Art, ja que a vegades, col.laborant així director i intèrprets s’obtenen resultats òptims, com es va veure en la següent obra escollida per l’agrupació, En la ardiente oscuridad, d’Antonio Buero Vallejo. Aquest dramaturg era considerat un escriptor problemàtic. Empresonat el 1939, a conseqüencia de la seva participació en la guerra civil, va estrenar el 1949 l’obra Historia de una escalera, i a partir d’aquí donà lloc a la reaparició d’una problemàtica realista i crítica, absent de l’escena castellana des de 1939, influint damunt dels autors posteriors. Amb En la ardiente oscuridad –estrenada el 1950 i presentada a Banyoles pel grup Teatre i Art el mes d’octubre de 1957- va vorejar la metafísica, i com diu la Gran Enciclopèdia Catalana “planteja els obstacles que limiten la condició humana i que, o són externs, i aquí s’inscriu el seu vessant social i polític, o interns, i aquí la seva ambigüitat transcendent. Per a ell el coneixement humà es mou angoixat entre les insuficiències físiques i la inseguretat de les intüicions –expressades en personatges i situacions fantàstiques”. Durant dues nits l’obra va ser representada al Círcol de Catòlics amb pocs espectadors al pati de butaques, i els que la van veure van sortir-ne veritablement impressionats. La realització escènica va ser perfecte, admirant-se els assistents de la seguretat de tots els seus intèrprets. La ceguesa dels personatges va ser viscuda per tots ells sense caure en cap falla, i en alguns moments s’aconseguiren escenes impressionants difícils de resoldre. En els tres actes de l’obra es va veure l’esforç directriu en la posició escènica, en la dicció dels actors i en tot el conjunt interpretatiu.

També hi hagué les seves crítiques. Alguns deien que l’obra va ser representada amb lentitud, però si la lentitud va ser un dels principals defectes del grup en anteriors actuacions, jo crec que no es podia dir d’aquesta, perquè si bé algunes escenes no posseïen un ritme continuat, això provenia de la mateixa obra, ja que així ho indicava l’autor, aclarint-nos en el seu comentari algunes feixugueses en els dos darrers actes, i, com a exemple podriem esmentar l’escena d’un assassinat en el tercer acte, pèrquè la melodia de Peer Gynt, de Grieg, que s’escoltava per ràdio era un clar exponent del ritme que havia de seguir la representació en aquell moment.

Jo crec que cap dels que  coneixíem l’obra podíem preveure una posada en escena tan equilibrada. Sabíem les dificultats en què s’exposaven i estàvem encuriosits per veure’ls sortir airosos de l’experiment. Per això la sorpresa va ser gran en comprovar un resultat excel.lent. Els cinc personatges invidents van ser interpretats meravellosament per Anton García, Jaume Farriol, Josefina Julbe –molt aplaudida en un mutis-, Anna Albertí i Enric Tubert. El director del Centre d’invidents va ser personificat per Joan Geli i el dificilíssim de Doña Pepita per Assumpció Garriga, procurant els dos de viure uns personatges d’edat avançada sempre difícils pels joves afeccionats. Molt bé en Pere Pagès en la seva breu comesa demostrant la seva veteranía en un mutis digne d’aplaudiment, com també Carme Freixa que va donar una nota d’optimisme en una escena, igualment que Miquel Fèlez. Vaig trobar molt encertada la composició escènica que Colomer va donar a alguns personatges, col.locant-los darrera d’un “cadàver” en la darrera escena, perfecta de plasticitat.

Que, cal tenir-ho en compte, es van aconseguir gràcies als efectes especials amb apagada de llum en les que l’espectador va sentir-se interioritzat en l’atmòsfera del drama.

Es que a vegades s’ignora a aquestes persones que no es veuen i que fan molta feina, i aquí calia fer constar que els que encenien i apagaven els llums tenien molta importància; els tècnics eren Sebastià Rigau i Joan Coll. I amb els llibrets a la mà hi havia l’Agustí Fontbernat i en Pere Frigolé, aquest darrer, futur mestre d’ensenyament musical que s’extasiava escoltant la música de Grieg.

Teatre i Art estava ben encarrilat, però encara havia d’arribar el seu moment culminant, aquell que tots els grups tenen com a cimera. (Recordem que en les diferents èpoques en la història del teatre banyolí,els grups assoliren les seves cimeres: en els anys trenta, la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics amb L’apòstol català; en els anys quaranta, la mateixa secció en El divino impaciente; en els anys cinquanta, l’Agrupacion  Teatral Bañolense amb les infinites representacions en català de “Don Gonzalo” o l’orgull del gec per tota la província de Girona.

La dècada dels anys cinquanta (VII)

ELS INICIS DE “TEATRE I ART” (i II)

“Una historia qualsevol” va agradar i el debut de l’agrupació Teatre i Art va entusiasmar el públic banyolí. D’aquesta primera actuació del nou grup, la revista Horizontes va publicar-ne una crítica signada per un tal M.U.S, que deia: “Han aconseguit el seu objectiu. Han obert un solc profund en el vast camp de l’escena banyolina. Cordialitat, fluidesa, simpatía i bona voluntat. Però, a més a més, art, bon gust i impuls prometedor. La representació es desenvolupà sense vacil.lacions i amb un pler domini de la situació. Els valors femenins sobrepassaren netament l’actuació dels seus companys, que no obstant es desenvoluparen meritoriament”. Veiem que diu el crític de les noves actrius: “Josefina Julbe es va mantenir fins al final a l’alçada del seu lloc, de primer ordre, que li va tocar en el repartiment; Anna Albertí, gràcia, garbo i espontaneïtat, sense intentar-ho emplena l’escena; Assumpció Garriga, actriu consumada, intencio, mímica i simpatia; Maria Dolors Bravo, senzillesa, dolcesa i clara dicció; Mercé Tallada, coneixedora de la difícil facilitat d’un paper senzill” I ara toca als joves: “Anton García va superar la seva qualitat ja demostrada, acreditant el seu llinatge artístic; Enric Tubert va demostrar clarament que és molt més que el dinàmic caricato que coneixem; Joan Geli no va sorprendre a ningú, el cognom és molt conegut a la casa... bon conversador; Jaume Oller, una comesa gràvida de dramatisme, desenvolupant el seu paper perfectament; Joan Coll va demostrar simplement un cinisme que –ni par-lar-ne!- no posseeix, i aquest és un bon detall”. Del director escènic es deia: “Joaquim Colomer va saber modelar el conjunt, respectant, aconduint la personalitat de cada individu. Cap dels nous actors va acusar regustos d’aquesta expressió, d’aquesr dir tan seu –tan convincent- que tots hem aplaudit. El públic va respondre a la crida captant amb sentiment el missatge de l’obra i la qualitat de l’execució. Prolongadíssims aplaudiments. Teatre i Art en marxa. Ànim, nois!”

I els ànims van acrèixer! Perquè al cap de tres mesos Teatre i Art tornava a representar una altra obra, aprofitant la diada anual dels Homenatges a la Vellesa. Aquesta vegada era una estrena original de mossèn Manuel Pont, un capellà poeta que residia a Casa Missió. La comèdia dramàtica Maria Clara va agradar al públic i el seu autor –en ésser-ne requerida insistentment la seva presència- va sortir a l’escenari per agraïr les aclamacions del públic. Manuel Pont va rebre un obsequi de mans de Miquel Vilanova, president del Patronat Local de la Vellesa. Maria Clara tenia més part de drama que de comèdia, i així ho remarcava l’autor que concedia una importància decisiva a l’acció, interessant i emotiva, amb un diàleg abundant en matisos irònics i en valors ètics i literaris. Un argument simple amb intriga dosificada i diàleg incisiu. M.U.S. a la revista Horizontes definia que semblava una obra plantejada per Josep Maria de Sagarra i resolta per Folch i Torres. Actuaven Dolors Bravo, Josefina Julbe –gairebé sempre en escena, amb naturalitat i espontaneïtat-, Anna Albertí, en el personatge de Maria Clara; Assumpció Garriga, Anton García, Enric Tubert –un galant segur i noble-, Pere Pagès, Joan Geli i Agustí Fontbernat, tots dirigits per Joaquim Colomer.

A principis d’estiu els components de Teatre i Art van anar en autocar a fer un bon dinar a La Salut de Sant Feliu de Pallarols, i en aquesta població van representar Maria Clara. Jo també els vaig acompanyar perquè al final de l’obra hi vaig representar un dels meus monòlegs. De Sant Feliu de Pallarols en tinc un mal record perquè hi vaig fer la meva primera caiguda: al Centre Catòlic i Cultural hi vam entrar a les fosques, i abans d’encendre els llums, mentre anava reculant a dalt de l’escenari vaig caure darrera la batería, al fòrum, prop de la boca, en el fossat disposat pels músics. Em vaig desllorigar un peu, cosa que em va fer anar coix tot el dia, fent d’aquesta manera que la representació del monòleg No em vinguin amb metges fos més realista. A la nit, Maria Clara es va representar a Anglès, vila natal de l’autor de l’obra. Crec que va ser allí on vaig estrenar una nova versió del monòleg Amor per correspòndència, amb algunes humorades tretes de les dotzenes de cartes escrites a la meva xicota, guardant-me, evidentment, les interioritats.

La dècada dels anys cinquanta (VI)

ELS  INICIS  DE  “TEATRE  I  ART” (I)

Desfeta l’Agrupació Teatral Banyolina, a la ciutat de Banyoles es va patir un lapse teatral de dos anys, però hi havia esperança de continuïtat amb els joves que havien representat Por la Virgen capitana. Van seguir un parell d’anys difícils en què els afeccionats es reunien només per acudir a la cita anual d’Els Pastorets. Tanmateix, però, se’ls veia interessats pel teatre i assistien a una lectura original de Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella que aquests dos gironins van fer a la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions. Els va presentar el director de La Caixa, sr. Martí Xena, com a components d’un Patronat de La Passió de Girona. L’obra llegida, La llum de la veritat, va ser l’avançament d’una possible Passió gironina que s’havia de representar al teatre Municipal de Girona, i també un apassionament per part dels actors banyolins per un possible projecte d’una Passió banyolina.. Aquells joves, però, van arribar a l’edat d’anar a fer el servei militar, i en absentar-se de Banyoles tot va quedar aparcat.

No obstant,encara es podia veure algun concurs amb títols manllevats de programes de ràdio, com un Pasaporte a la fama, en la que el jove Jaume Oller aconseguiria un premi com a rapsoda.

El naixement del nou grup Teatre i Art va esdevenir-se els dies 9 i 10 de març de 1957, i en el programa es deia que es presentava jubilós per primera vegada davant del selecte públic de Banyoles: “Després d’uns anys de deplorable silenci en les taules, la nova agrupació, batejada amb el dinàmic nom de “Teatre i Art” –símbol de les inquietuds i orientacions que la encoratgen- ve a omplir el buit que sentia Banyoles per l’absència del teatre. La nostra ciutat, essencialment artística, no podia sentir-se completa sense l’autèntic signe cultural que confereixen les temporades teatrals. L’agrupació “Teatre i Art” es presenta cordialment, amb una simpatia fresca i amiga. L’integren elements tots ells joves. Potser els hi manca experiència i la perfecció aconseguida a base de triomfs; però posseeixen la garantia de tot èxit: l’esforç tenaç i entusiasme juvenil, juntament amb un coneixement perfecte de la responsabilitat de la seva empresa. Tot el passat teatral de la nostra ciutat, exhuberant en aplaudiments, vol ressorgir amb renovat i audaç  impuls vital, en aquest nou elenc, gràvid de promeses, perquè està format per una joventut que sent el teatre i no és avara en sacrificis. Esperem que la nostra presentació serà acollida pel públic banyolí, comprensiu i amant de tot art, amb el més càlid dels aplaudiments”.

I amb el més càlid dels aplaudiments va ser rebuda la nova agrupació al final de les representacions d’Una història qualsevol, un drama original de J. C. Tàpias i S. Vendrell. En aquell temps l’obra es qualificava com “una de les mostres més ben aconseguides del nostre teatre modern”, però aquella modernitat no deixava de ser, en el fons, no res més que pura aparença. Els fets de la història eren presentats per un personatge, Albert, que, sol en escena recordava el que havia passat. L’historiador de teatre, Xavier Fàbregas, va dir que “aquest recurs innovador, així com el de la veu en off, pot obeïr a la influència dels serials radiofònics, però, hi ha també, sens dubte, la influència del cinema d’aquells anys” – i aquí recorda la pel.licula Rebeca, de Hitchock, amb la veu en off present en algunes seqüencies. L’element de modernitat pretenia vestir una temàtica d’actualitat: la de l’estraperlo periclitat i la conseqüent adaptació dels membres d’una família de nous rics a aquesta dramàtica situació. Des d’un punt de vista melodramàtic tampoc hi faltava res: la filla que, abandonada pel promès, no sap acostumar-s’hi i mor tuberculosa, el pare que un cop arruïnat es dòna a la beguda, etc, etc...

O sigui que gairebé podríem dir que era una versió catalana de les obres d’Adolfo Torrado que enlluernaren el públic femení en la dècada dels anys quaranta.