La dècada dels anys cinquanta ( i XX )

Final de dècada amb ànims decaiguts

 

El teatre d’afeccionats anava de gairell. Hi hagué molta confiança amb el naixement de Teatre i Art, però poc temps va passar perquè aquell clima es dissipés en abandonar l’escena alguns d’aquells prometedors joves. El teatre d’afeccionats estava decaigut. Hi mancava una injecció moral per tornar-lo a vitalitzar. Es confiava que el Centre Catòlic, amb la presència d’un home actiu com el nou consiliari mn. Manuel Pont, podria dir ben aviat algunes paraules  optimistes sobre la nova formació que havia de continuar la tradició teatral de la nostra ciutat. Però aquesta injecció no arribava. Un article a la revista Horizontes era com un toc d’alerta: “No sabem si algú s’ha aturat a pensar en el que representa tenir un teatre i una secció teatral en la vida d’un poble. És veritablement una cosa molt seriosa. Significa o hauria de significar, l´index major de cultura, ja que la seva acció és directa i la paraula, la paraula de cada circumstància, ha de manifestar-se en la seva integretat humano-literària. Però el teatre no és únicament escola de bones costums, sinó també com una paret on les dolentes cauen afusellades. Indica el grau de cultura d’un poble, i malament si no existeix, perquè sempre el poble està a l’assalt amb la seva deixadesa i la seva desgana característica. Aleshores es recòrre al cinema, on tot ens ho donen fet, o a rebre el que ens manin, en el ben entés de no fer cap esforç pel nostre compte”.

L’esforç l’haurà de fer una ciutat adormida que potser es desvetllarà guaitant un esdevenidor prometedor veient l’arribada a Roma del simpàtic Joan XXIII. I amb l’entrada de pantalles de cristall a les cases, aquesta “televisión que pronto llegará” com deia la cançó” i que, per desgràcia ens “españolizaria” a tots. Però també se’ns obririen més els ulls mirant un país que nosaltres anàvem fent mentre representàvem obres de teatre en la nostra llengua; llengua que vibrava i s’anava despertant quan fullejàvem llibres a la biblioteca i quan, dintre les nostres llars, repassàvem les ja permissibles Obres Completes de Maragall, Verdaguer, Rusiñol i Sagarra.

 

En l’apassionada dècada següent atalaiarem el camí que provaran de traçar en aquest sentit els afeccionats banyolins al teatre.

La dècada dels anys cinquanta (XIX)

Aficionats forans i “Filles de Maria” locals

Dins les programacions teatrals diumengeres del Cercle de Catòlics es van presentar en aquella dècada dels anys cinquanta alguns grups teatrals d’aficionats de les comarques gironines. Esmentem-ne alguns: la Companyia de Sarsueles Teixidor-Elíes, de Figueres, amb Los claveles i La contrata, amb la primera tiple Carme Jordi, el tenor Carles Mallol i com a actor còmic en Jaume Reixach; l’Agrupació del GEiEG de Girona, amb El port de les boires, de Tapias i Vendrell; Aficionados de Palafrugell, amb Nosotros, ellas y el duende, de Carlos Llopis; Patronat Artístic- Recreatiu de Salt, amb Clara, però no gaire, de Ramon Folch i Camarasa; Casal Popular de Palafrugell, amb La cena de los Tres Reyes, de Victor Ruiz Iriarte; Casal Marià d’Olot, amb El preu de la glòria, de Lluis Rossich; el Centre Catòlic d’Olot, amb La herencia, de Joaquín Calvo Sotelo.

I només ens resta a dir que gairebé cada any, per la festa de la Puríssima, les Filles de Maria de Banyoles oferien Selectas Veladas Teatrales que començaven amb el cant de l’Himno a la Inmaculada seguint amb cants rítmics i fragments de sarsueles (el cant i ball de Las lagarteranas no hi faltava mai), i a la segona part una representació teatral - amb obres com Maria Cris, Nido de golondrinas, etc, dirigides per Doña Carmen de Palau y de Romà i Miquel Vilanova, amb direcció musical de la senyoreta Lluisa Genover o Doña Maria Figueras de Masgrau. A finals de la dècada les puríssimes vetllades s’anaren extingint. Una de les últimes que tenim registrades és la de l’any 1957 en què després dels cants rítmics de consuetud es va representar la comèdia Solo un maniquí, d’Angelina Montells. La revista Horizontes diu que “las señoritas que la interpretaron fueron premiadas con nutridos y prolongados aplausos. Un ruidoso éxito”.

La dècada dels anys cinquanta (XVIII)

Medea. Teatre clàssic a l’estany

Amb la meitat de professionals i l’altra meitat d’afeccionats es va presentar a la plaça de les Rodes la Compañía de Teatro Portátil Alvarez Quintero. A l’estiu de 1957 ens ofegàvem de calor sota el tendal contemplant Marianela, La malquerida, Los marqueses de Matute, Blancanieves y los siete enanitos,  i altres. Renovaven diariament el repertori, i amb preus populars van tenir un bon èxit. En acomiadar-se del públic banyolí van voler fer-ho actuant en el Cercle de Catòlics amb dues obres molt populars: La herida luminosa, de Josep Maria de Sagarra, traduida al castellà per José Maria Pemán, i La muralla, de Joaquin Calvo Sotelo. Des de l’escenari es van acomiadar emocionadament les actrius Angelita Aparicio i Lina Marcet.

I en el darrer estiu de la dècada, el teatre va anar a l’estany. A l’aire lliure, en el paratge entre els Banys Vells i el Club Natació, en dues nits caloroses es va representar la tragèdia grega, Medea, d’Eurípedes, traduida al català per Esteve Albert – especialista en realitzacions a l’aire lliure, com el Pessebre Vivent,d’Andorra i Pyrene, a França-. La direcció escènica va sobressortir amb una coordinació eficaç en el moviment dels actors, envoltada de prometedora joventut com l’enorme caràcter de Conxita Egea i la bona dicció de Francesc Vals, actuant també com a coordinador, un barceloní amic dels afeccionats al teatre banyolí, en Josep Solanas i Noès, un agent d’assegurances, director escènic del Centre Catòlic de Sants, que quan es trobava a Banyoles venia al teatre del Catòlics a donar-nos un cop de mà.

El cop de mà més important en la representació de Medea a l’estany, va ser el que va donar en “Quim de la Brigada” de l’Ajuntament en disposar d’un foc a terra que havia de cremar en el paratge de l’estany. Enmig de la representació  no hi havia manera d’encendre el foc, fins que, amagat darrera uns matolls va aparèixer en Joaquim Congost bufant el caliu per refer la flamarada. No cal dir que aquest entrebanc va provocar una gran riallada en el  públic que admirava la tragèdia grega que va seguir endavant fins a la gran espectacularitat on els protagonistes dins una barca s’endinsaven aigües enllà de l’estany.

La dècada dels anys cinquanta (XVII)

Teatre professional. (III). Joan Capri

 

A l’any 1956 es va anunciar per primera vegada l’aparició de Joan Capri, acompanyat per Paquita Ferràndiz, Maria Matilde Almendros, Pere Gil, Joan Velilla i Emilia Baró. Era per les festes de la Mare de Déu d’Agost quan es va presentar aquesta Companyia al teatre Victoria amb l’obra de Xavier Regàs, Camarada Cupido. Una nota curiosa en el programa informava que l’obra -més de 300 representacions a Barcelona- es representava sense apuntador des del dia de la seva estrena. Tots esperàvem que sortís el nou actor en escena pelant una poma en el seu primer monòleg d’èxit, però ni en Capri ni la poma van aparèixer en escena. Ens van escamotejar el monòleg i l’actor devia preferir anar a nedar a la seva piscina del Club Natació Barcelona abans que desplaçar-se pels poblets de la província gironina. Hauríem d’esperar encara un parell d’anys per conèixer al famós actor cómic. Va aparèixer en una comedieta excessivament reiterativa que tenía per títol Pum, pum...i el va matar!, original d’Armenteras i el mateix Capri. Era una comèdia tan insípida que si no hagués sigut perquè esperàvem més de Capri ja hauríem marxat al final del segon acte, però, sortosament, l’actor apareixia en el tercer acte, que fou gairebé tot ell un monòleg en el que el comediant s’hi va recrear tal com ell desitjava. Joan Capri va crear un personatge desmanegat, amb una gràcia peculiar en la seva flexibilitat interpretativa que li anava molt bé, enllaminant el públic des que sortia a escena. En la següent obra presentada a Banyoles, Romeu de 5 a 9, original de Valentí Moragas, Capri va tornar a ser el salvador d’un naufragi total en una comèdia molt deficient, en la que ni Teresa Cunillé ni Lluis Nonell van sortir-ne airosos. Capri va surar gràcies a un personatge bonatxàs i sentimental que, amb la seva ingenuïtat, malgrat la caricatura, vessava humanitat.

La dècada dels anys cinquanta (XVI)

Teatre professional (II)

 

La darrera obra de Tàpias i Vendrell –evidentment estaven de moda aquests dos autors catalans- la va portar la Companyia de Maria Vila, amb Ramon Duran, Mercé Bruquetas i J. Castillo Escalona: Passaport per a l’eternitat fou un encert d’interpretació i direcció escènica a càrrec del que no faltava mai a la cita, Esteve Polls.

De pas per Banyoles vam tenir ocasió de presenciar una de les Companyies més ben conjuntades d’aquells anys, la de Ismael Merlo, que va presentar una atrevida humorada que tenía per títol La vida en un bloc, original de Carlos Llopis, amb actors i actrius que més endavant gaudirien de bona fama en el teatre espanyol: Milagros Pérez de León, Charo Soriano, Encarna Paso i José Vivó.

Va tornar també Enric Guitart, l’actor que en la dècada anterior se’ns va mostrar afectat amb la seva mà al pit amb petulància de mosqueter descorrent les cortines de Felipe Derblay. Amb deu anys més, Guitart va donar un tomb. Ja no era el d’aquella vella escola de crit i afectació, ja no era aquell Guitart que va tenir crítiques molt dures amb un Hamlet mutilat i arranjat al seu gust. Amb Las manos de Eurídice –presentada al Mercantil- va saber trobar la seva “gallina d’ous d’or”. Es tractava d’un llarg monóleg original del brasiler Dr. Pedro Bloch, i que l’actor s’hi va recrear amb una gran interpretació. També va poder cridar tant com podía, però igualment va saber matisar i mantenir en tot moment una tensió i un equilibri d’efectes que des del gest a la paraula, del moviment fins al detall més mínim, va ser inmillorable. Pel seu treball en aquesta obra, Guitart va obtenir premis d’interpretació i va representar el monòleg arreu d’Espanya més de dues mil vegades.

Una de les comèdies més brillants d’aquell temps la vam poder veure al teatre Victoria gràcies a que l’empresa va contractar en un dia feiner –per tant, pocs espectadors a la sala- la Compañía de Teatro de Cámara de Barcelona (premio Nacional de Teatro 1953). Dirigida per Antonio Cabo i Rafael Richart, la comèdia La luna es azul, original de Hugh Herbert, va ser interpretada per Berta Riaza –l’extraordinària “Ana Frank” de Madrid i Barcelona-, Ricardo Lucía, Rafael Navarro i Enrique Navas.

La dècada dels anys cinquanta (XV)

Teatre professional (I)

 

El teatre professional que es veia a Banyoles en la década dels anys cinquanta seguia el mateix traçat de la década anterior si bé amb menys quantitat. En les primeres festes majors encara ens endinyaven sarsueles a tot drap. La “gran Compañía de Ramon Guitart” ens va portar Bohemios, La del soto del parral, La marcha de Cádiz i El huèsped del sevillano. La junta del Catòlics va fer un gran esforç per portar aquesta Companyia convidant a un actor cantaire molt conegut a Banyoles pels nostàlgics de la sarsuela: Mariano Beut. Aquest actor-cantant havia fet llargues temporades al vell i enderrocat Teatre Principal de la plaça de la Vila Vella, i a Banyoles hi va trobar antics companys i va plorar en públic en el comiat d’aquest sarsueler espectacle amanit amb la música de la “gran orquestra Barcelona” reforçada amb fagots, tímpans i oboes, cosa mai vista a Banyoles. Amb aquesta “grandiositat orquestral” van finalitzar les grans temporades sarsueleres i festa-majoneres de caire professional.

A la festa major de 1952 el panorama canviava una mica amb la presència de les companyies de Pepeta Fornés i Antoni Martí, amb Ramon Martori i amb Elvira Jofre-Pere Gener. Les dues companyies – Farnés i Martori- van fer treure mocadors per plorar a Chiruca, d’Adolfo Torrado i En un burro, tres baturros, d’Alberto Novión. En canvi, Jofre-Gener oferien teatre català i també van fer enternir el públic en sessions de tarda i nit amb El romanç de Bernadette, original d’Emili Graells amb apuntacions poètiques de Domènec Juncadella. En el programa s’anunciava que la seva estrena en el Romea de Barcelona fou un èxit apoteòsic, i que ningú se la deixés perdre perquè l’escena de l’aparició de la Verge i de la pelegrinació eren memorables.

 

A partir de 1957 les companyies professionals ja rodaven fent “bolos” per les quatre províncies de Catalunya, i així es va poder disposar en succesives festes majors d’estrenes de comèdies com No és mai tard si s’arriba d’hora, Ella i ella, i altres del repertori del Romea que encapçalaven actrius com Mercè Bruquetas, Teresa Cunillé i actors com Carles Lloret i Lluis Nonell. D’aquestes comèdies catalanes cal destacar la que ens va portar la Companyia de J. Castillo Escalona, L’amor venia en taxi, original de Rafael Anglada que ell mateix es va fer càrrec de la interpretació del personatge del taxista  assolint una feliç  i divertida creació. La comèdia, molt enginyosa, i amb alguns efectes de sorpresa va ser ben portada a escena, dirigida per Esteve Polls, i amb Maria Vila, Mercé Bruquetas, Ferran Velat i altres. A l’estiu, en el teatre Victoria també ens visitaven Companyies de teatre català, algunes com la Companyia Maragall, dirigida també per Esteve Polls, que van presentar Jo seré el seu gendre, original de Jaume Vilanova, amb Teresa Cunillé, Mercé Bruquetas, Maria Vila, Lluis Nonell, Ramon Duran i Domènech Vilarrasa. Comèdia d’èxit que la mateixa Companyia tornaria a portar a Banyoles al cap de tres mesos en el Círcol de Catòlics en els dies de festa major.

El programador del cinema Mercantil, Pere Vaqué, també s’interessava –si bé no tant com en la dècada anterior- de contractar Companyies entremig de setmana en funcions que sempre solien ésser amb escassetat de públic. Vam poder veure la Companyia del que es considerava el millor actor de teatre clàssic d’aquella época, Alejandro Ulloa, qui va recitar-nos els versos de Shakespeare traduïts per Tomás Borràs a Otelo. I també ens va tornar a portar el drama de Parker, El cardenal, força decepcionant ja que es recordava l’excepcional interpretació que n’havia fer Enric Borràs.

La dècada dels anys cinquanta (XIV)

La pujança musical i el declivi teatral

 

En acabar-se la dècada –el 26 de novembre de 1959- el Cercle de Catòlics es vestia de gala per rebre trenta veus masculines i trenta-cinc de femenines que van formar l’harmoniós conjunt de la Polifónica de Banyoles, sota la direcció de Manuel Saderra i Puigferrer. Era el temps de la pujança musical i el declivi teatral. La cara trista d’aquell Nadal se’ns va exposar en el lamentable espectacle dels Pastorets. Ja feia alguns anys que no eren el que tots desitjàvem que fossin. La interpretació, la decoració, la presentació escènica, tot estava descuidat en aquest espectacle nadalenc que demanava a crits una bona direcció.. Es representaven desacuradament i es tenia l’esperança que en el 1960 tornaria a renèixer l’afició amb uns Pastorets renovats. A les pàgines d’Horizontes, Joaquim Colomer deia que “si se n’estrenen uns de nous han de ser de qualitat”, però que “s’haurien d’alternar amb els tradicionals Pastorcillos en Belén”. Pere Quer creia convenient la introducció d’uns nous Pastorets i confiava “amb l’inspirada ploma de mossèn Manuel Pont per escriure’n uns de nous”, però també que “el cicle nadalenc s’hauria de començar i acabar amb els tradicionals”. Pere Pagès també creia necessari el canvi “per uns altres de més moderns i dinàmics, perquè de la manera que s’estan representant és totalment contraproduent posar-los en escena”. Francesc Figueras reconeixia com a “molt bona la iniciativa d’estrenar-ne uns de nous”, creient també que “els tradicionals “no han de morir”; de la manera que es fan els actuals amb tan poca responsabilitat, ja s’han convertit en “un ball de passada”. Josep Freixa considerava “un disbarat dels grossos deixar de representar els actuals Pastorets”, si bé creia necessari “ampliar-los amb més música i color i suprimint part del recitat”. Miquel Vilanova  deia que “el que siguin reemplaçats depèn de la qualitat dels nous, però encara que els nous siguin superiors, es podrien alternar amb els tradicionals; aquests poden resultar anacrònics però tenen moltes qualitats teatrals, si bé difícils d’adaptar a les noves modalitats interpretatives”. I finalment, Jaume Baus es negava totalment a reemplaçar-los, admetent que els nous podien ésser de tanta o més qualitat que els tradicionals.

Amb els tradicionals “Pastorcillos” –que encara haurien de durar molts i molts anys- començava el declivi teatral a la nostra ciutat. En la pròxima dècada les coses del teatre haurien de canviar radicalment.