Dècada anys 60 (XIII)

La Passió de Banyoles (5)

 

En els soterranis del teatre, el personal .jueus, romans, botxins- contemplaven la televisió mentre esperaven que l’Albert Tubert –amb el micròfon a la mà al costat de l’escenari- els avisés per a posar-se a punt d’entrada en el quadre següent. Allí també hi havia Capella que ens va dir: “des del primer personatge al darrer comparsa, tothom treballa amb més ganes de fer quedar bé La Passió que de lluir-se personalment. I això amb constància, que al cap de tres o quatre representacions ratlla en sacrifici”.

Venia gent d’arreu de la província. S’organitzaven autocars en els pobles. En aquell tercer any n’arribaven de La Bisbal, Calella, Platja d’Aro, Figueres, Roses, Olot, Arbúcies, Tossa de Mar, Cassà de la Selva, Molló, La Cellera, Girona i Barcelona,   com també organitzaven sortides cap a Banyoles, els mossèns de les parròquies més properes – Santa Pau, Navata, Flaçà, Besalú-, gairebé en tots els pobles i poblets de la província hi havia desplaçaments cap al teatre del Cercle de Catòlics de Banyoles, i tothom amb les reserves d’entrades pels “Dies especials dedicats a la Província” . El delegat provincial de Turisme assistia a una representació i visitava els departaments tècnics de l’escenari interessant-se especialment pel quadre de llums del compartiment de luminotècnia i escoltant els plans i projectes del Patronat Artístic. Durant l’entreacte saludàvem al Governador Civil, a l’alcalde de Girona; a Joan Guillamet –professor de Literatura de l’Institut de Figueres-, al director de la revista Recull, de Blanes, a autoritats eclesiàstiques, a grups de teatre d’efeccionats i a alguns actors i directors de teatre professional. L’actor Ramon Martori s’emocionà amb les darreres escenes de La Passió, i acceptà una invitació per a venir a dirigir i interpretar una obra amb el grup Teatre i Art.

Es van rebre cartes de felicitació de moltes persones vinculades a l’art de Talía, i també una de molt curiosa d’un espectador de Roses, que em plau reproduir-ne un fragment: “Tant jo com els meus varem sortir-ne meravellats de l’espectacle. Havia sentit comentaris de La Passió però mai hagués dit que Banyoles posseís un quadre d’efeccionats com el que tenen. (...) Com afeccionat acèrrim a l’art de Talía i nadiu de poble de mar, he vist l’únic i insignificant detall que crec  que podria millorar-se. És el de les dones que adoben les xarxes (quadre d’Els pescadors). Amb tal motiu, per correu a part envío unes agulles d’adobar xarxes que podrien substituir les fustes que fan servir les dones”.

El públic es fixava en els més mínims detalls i això era bo per a nosaltres que procuràvem perfeccionar-nos cada any una mica més. Gràcies, doncs, a aquest bon senyor, els pescadors i pescadores del quadre de les xarxes van poder treballar amb agulles autèntiques. Però, segur que si hagués tornat a venir ens podría haver retret que cap de les enxarxadores sabia fer còrrer les agulles.. Potser necessitaven un curset d’’enxarxament. De fet, aquesta és una de les moltes anècdotes en aquella apassionada passió, que en aquell tercer any seguia essent , efectivament, molt apassionada, i prova d’això és que es van emplenar tres autocars per anar a veure la representació de la popular Passió d’Olesa de Montserrat Tot pagat –entrada i dinar-, que bé s’ho mereixia tot el personal. Els que no van poder venir se’ls va obsequiar amb un “suculent banquet” en un restaurant vora l’estany.

Dècada anys 60 (XII)

La Passió de Banyoles (4)

 

El més important de La Passió de Banyoles és el fet mateix de la seva posada en marxa, partint de zero, habilitant l’escenari, pintant els decorats, escrivint el llibre, confeccionant el vestuari, assajant l’obra i acurant tots els detalls fins arribar a l’estrena. Una empresa d’envergadura magna, portada amb impuls tan formidable que no seria pecar d’optimisme exagerat augurar per a un futur no llunyà un important lloc en el palmarés d’aquesta tradició teatral religiosa de nostra terra”.

Hi havia entusiasme en el personal de La Passió. Les crítiques totes eren favorables i la ciutat vibrava enlluernada en veure l’apassionament possessionat pels “passionaris” del teatre del Cercle de Catòlics. L’any següent –1963- aumentava el nombre de representacions i s’ampliava l’obra estrenant-se set quadres més, afegits per a donar una major continuïtat i agilitat. Amb L’exasperació de Judes s’aconseguia una perfecció de llum i color en un nou decorat realista del sòrdid cau de Judes, amb una sorprenent transparència en la que es veia la comdemna de Jesús.; Perquè?, també en l’habitatge de Judes ens demostrava els encerts que hi havia hagut en alguns canvis de papers, ja que en aquest quadre es va poder escoltar una bona matisació en les veus de dos actors de classe; Jesús i els infants, breu i concís, mostrant-nos el contrast de dues belles escenes: tendre i dolça la dels nens i de fonda emoció la del Miracle del llebrós; Presència infinita, quadre renovat, amb un bell decorat del pati de la casa de la Verge Maria, amb un excel.lent moment impregnat d’emoció: el comiat silenciós de Jesús i Maria; Covardia, Pescadors i La mort de l’Home completaven la llista dels nous quadres, si bé també van millorar els canvis introduïts en alguns altres, com El Sermó de la Muntanya, Pilat i Crucifixió, aquest darrer, d’un impressionant realisme aconseguit pel mestratge dels actors i per l’ambició i eficaç joc de llums que permetia impressionar una gran tormenta sobre el fons del ciclorama.

En aquell segon any el total de personatges que es van veure en l’obra van ser 110, donant-se la coincidència que el nombre de persones mobilitzades per a les representacions també foren 110, separats en 75 actuants i 35 de personal interior.

A l’any següent –1964- les representacions de La Passió posseïen un ritme i una qualitat extraordinàries. Havia agafat totalment les regnes de la direcció en Josep Maria Capella, periodista, director del Quadre Escènic de Ràdio Gerona i del de La Salle, a més de co-autor –amb Narcís Jordi Aragó, de l’obra La llum de la veritat, és a dir de La Passió de Girona. Quan Joan de Palau va dir-li si ens podia donar un nou cop de mà en la direcció s’hi va il.lusionar enormement. Capella ja havia solucionat els problemes en la direcció d’alguns quadres de masses, però fins el segon any no va poder veure totalment la representació. Va produir-li un bon impacte, coneixia l’obra, el personal i l’ambient. El primer objectiu que es va proposar va ser el de perfeccionar la dicció. Es proposava arribar a la naturalitat, que els papers es visquessin més que es representessin. A part de les seves qualitats reconeixia que en l’obra hi havia certes dificultats, com el vers i la prosa alternats, si bé procuraria que es superessin amb bona voluntat.

Dècada anys 60 (XI)

La Passió de Banyoles (3)

 

El quadre del Diumenge de Rams, essent el més difícil de portar a cap, també en l’estrena va ser el més aplaudit de tota l’obra. Josep M. Capella va ajudar molt en els quadres que jo en dic de guirigalls, els més tumultuosos. Va ser la persona que va saber calmar el galliner i posar ordre en tota aquella olla de grills que esvalotava el galliner de La Passió.

Tots els figurants es van portar molt bé, no solament en aquest quadre del Diumenge de Rams, sinó també en altres quadres com el de Pilat. on barrejats amb la multitud es barallàven amb els crits de Jesús!! i Barrabàs!!. Però, seguim amb els comentaris de S.M., un crític que tot ho trobava bé a la revista Horizontes: “Magnífiques, en general, les decoracions. Sobressurten les que emmarca Els dotze, la taverna de Neguits de Judes, Rams, Sanedrí, i el carrer de Jerusalem, de reiterada aparició. Molt encertada la distribució de figures en el segon quadre, així com inicialment en el requadre de la casa de Simó, talment un quadre d’escola flamenca, magistral la composició del Sant Sopar. Crucifixió, Davallament i Enterrament, admirables. Així surten les coses quan de l’artística en té cura un autèntic artista: Joan de Palau. Superiors els efectes sobre el Ciclorama. Sorprenent la projecció de resplandors i l’aparició de núvols. Senzillament real l’aurora del quadre d’Els dotze. L’efecte de la ressurrecció del Senyor és impressionant des del primer moment. Destaca l’agilitat de les mutacions. Albert Tubert i els seus col.laboradors han supervalorat la nostra Passió. Els actors, en general, han respost amb escreix la confiança que els deposità el director escènic. En la majoria dels casos els papers respectius són més viscuts que representats. I això no solament en els personatges principals sinó també –i això és esperançador- entre les figures secundàries”. I a partir d’aquí el comentari crític ja es tornava propagandístic en dir que “la Comarca i la Província acudeixen a la cita. Pobles, parròquies, entitats i elencs forasters tenen reservades entrades per les pròximes representacions programades. Va encertar –no hi havia cap dubte- qui va dir en les nostres pàgines de Horizontes que La Passió de Banyoles només se’n podia parlar en to triomfal. A la major glòria de Déu”.

En general, les crítiques en els diaris de la província lloaven La Passió de Banyoles, i algunes, com la de Joe a la revista Vida catòlica, de Girona, es deia que “partint de la tradició de l’encontre del nen Jesús amb el petit Barrabàs, en la fugida a Egipte de la Sagrada Família, l’obra de Frederic Corominas recull primerament diversos aspectes de la Vida Pública de Crist, amb el contrapunt del rebel i sediciós jueu com a personatge que serveix per vigoritzar l’acció dramàtica. Ja de plé en el tema de la Passió, culmina en les escenes del Pretori romà escrites en vers com ho és també el quadre en què Magdalena refusa a Barrabàs després de la seva conversió. I a partir de la sentència de Pilat es limita a marcar les acotacions per el muntatge d’una sèrie de quadres sense paraules, en els que es presenten plàsticament els darrers episodis de la redempció. A part els dos quadres versificats, de gran bellesa literària i extraordinària força emotiva, destaquen per la seva originalitat l’elecció dels dotze, la ressurrecció de la filla de Jaire i el tracte entre Judes i el Sanedrí, amb la novetat d’un regateig que mostra la baixesa de la traició. Sobre aquest canemàs, els artistes banyolins han brodat el tapís de les seves habilitats. En l’escenografia, un ciclorama esplèndid permet aprofitar al màxim els efectes de llum i color sobre uns decorats d’un to realista que acrediten el talent del seu realitzador Joan de Palau En la interpretació, amb 150 personatges dels que no és possible destacar-ne un perquè tots, fins els més insignificants, són objecte d’una vertadera creació dramàtica. En la direcció i muntatge amb una sàvia disposició de les figures, l’atrezzo, els efectes, que aconsegiueixen la gran harmonia del triomf artístic i l’exemplaritat temàtica.

Dècada anys 60 (X)

La passió de Banyoles (2)

Eren moltes les persones que col.laboraven a fi de que La Passió resultés ben exitosa. La propaganda ja anunciava l’estrena pel març de 1962, amb vuit representacions en els dies festius de la Quaresma fins el Diumenge de Pasqua. S’editaren tríptics amb publicitat de fondes i restaurants, amb guies de Bañolas pels visitants, amb horaris de misses i notes serioses com les de no permetre’s l’entrada a l’espectacle durant les representacions dels quadres. El tríptic informava que per a la realització i posada en escena de La Passió – Ecce Homo, L’hora de Crist-, fou necessari dissenyar i realitzar: l’escenografia, vestuari, sabateria, perruqueria i muntatge d’un grandiós Ciclorama amb tota la gamma de llums necessaris, adaptar la música i els efectes sonors adequats “per donar vida i esplendorositat a l’obra que l’autor D. Frederic Corominas ha escrit especialment per Bañolas. El millor quadre d’actors, més de 150 personatges en escena, directors escènics, musicals, tècnics electricistes, de gravació, d’efectes d’escenografia i la gran col.laboració de cases comercials i particulars, han contribuït a fer realitat el projecte del Patronat de La Passió”. (……)

El primer acte finalitzava amb el quadre del Diumenge de rams. El segon, que no desmereix de l’anterior, literària i teatralment centra i emmarca la Passió, iniciant-se amb El Sanedrí i acabant amb La comdemna. El tercer acte, encapçalat pel quadre de Pilat, amb la versificació que ja hem lloat, l’obra literària va cedint pas a la plàstica fins a fondre’s amb ella. Crucifixió, Devallament de la Creu, Enterrament, quadres finals saturats d’eloqüents mutismes, de punxants silencis. Apoteòsic, triomfal, la Ressurrecció, Al.leluia. Hem llegit el quadre setze, Les Tres negacions, que no s’ha representat. Ho considerem una magnífica mostra de diàleg il.lustratiu. Posades en escena Les negacions... segurament tindria més sentit la digresió del primer acte, Els neguits...- i restarien més perfilades les figures de Barrabàs i Judes

Amb la direcció escènica d’Ecce Homo, Joaquim Colomer ens ha demostrat una vegada més la vàlua que li tenim reconeguda. Enquadrar a l’escenari del Centre una obra de tal envergadura amb un bon moviment de masses és tasca veritablement difícil i exigeix un total coneixement de la cosa teatral. No ens han sorprès les positives solucions que a tot el conjunt ha donat el sr. Colomer, veterà i ferm puntal de l’escena banyolina”.

La veritat és que si bé fou important la tasca del sr. Colomer en la direcció d’actors, també hem de fer-la extensiva als ajudants que va tenir per resoldre els problemes que li sortien al pas. Faltaven pocs dies per l’estrena de l’obra i encara no s’havia refermat l’escena del final del primer acte: Diumenge de Rams. Amb l’entrada de Jesús damunt la somera, amb més d’un centenar de persones fent voleiar rams damunt l’escenari, amb parades de venedors de fruita i catifes, que havien d’arraconar-se davant l’allau de gent, es formava un garbuix que no hi havia manera de posar calma als aldarulls per més que Colomer s’esgargamallés a crits. Va posar una mica d’ordre Frederic Corominas fent dialogar els personatges dels laterals i els del centre, però seguia l’esvalotament del clamoreig que ho ofegava tot. Allò no podia anar. Fins que Joan de Palau va portar un seu amic de Girona bregat en la direcció escènica de masses: va ser Josep Maria Capella qui va salvar la situació fent barrejar diàlegs entre els actors que eren en escena al mateix temps que la cridòria anava augmentant progressivament fins a l’entrada triomfal de Jesús, on els rams s’aixecaven voleiadissos ben enlaire mentre la música coral d’Al.leluia augmentava en un clímax poderós fins a la caiguda del teló.

Dècada anys 60 (IX)

La passió de  Banyoles (1)

El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics es va transformar en Patronat Artístic de La Passió de Banyoles. Un cop donat el primer pas amb la provatura d’El diví Mestre calia enfilar l’agulla escrivint el text. Aquesta feina es va encomanar al poeta local, Frederic Corominas. Amb ell vam fer algunes reunions, i en deixar-li llegir l’obra Jesús de Natzarè, d’Àngel Guimerà, crec que aquesta va ser-li una bona guia perquè l’operació comencés a funcionar. Ens anava portant els textos quadre per quadre, i en escoltar la lectura del primer versificat vam adonar-nos que hi hauria moltes dificultats amb l’actuació dels actors, sobretot per alguns de novells. Volíem fugir de les tradicionals Passions on els actuants solen enfonsar-se quan reciten paràgrafs poètics. El primer quadre en vers – Fugida a Egipte- ja estava escrit i vam decidir deixar-lo igual, recomanant a l’autor que escrivís l’obra en prosa per facilitar la dicció de gran nombre d’intèrprets, molts d’ells principiants en l’escena. Uns dies després, en la lectura del segon quadre, els responsables de les actuacions ja vam quedar més satisfets, i a mesura que l’autor ens anava lliurant els  subsegüents textos ja endevinàvem que la cosa podria rutllar.

Tot Banyoles parlava de la futura Passió –era un temps que les Passions estaven de moda- i van ser molts els que es van apuntar a la crida del Patronat per col.laborar en el que sigués. Cap a 105 persones es van reunir a l’escenari del Catòlics per assajar La Passió. En Joan Olivas era el responsable del personal, i a l’escenari, en Joaquim Colomer es feia càrrec de la direcció d’alguns quadres mentre que  en els soterranis de l’escenari, en els vestuaris i allí on podíem dirigirien altres quadres l’Enric Tubert, Joan Olivas, Pere Pagès i Jaume Oller. Al primer pis, damunt la sala-cafè,  Jesús Barba, Josep Maria Mateu i Llorenç Oliva encolaven i preparaven decorats ajudant a l’artista-pintor Joan de Palau lliurat a la llarga feina de confeccionar-ne una vintena. Mai s’havia vist tanta activitat en un local on totes les dependències, els dalts i els baixos es convertien en tallers d’escenografia. Pel costat del ciclorama, Albert Tubert, satisfet ell, aconseguia per fi solucionar el detall tècnic d’una escena que el tenia preocupat: el de la ressurreció final. El treball era intens. S’assajava durant tres o quatre hores cada dia.  Entre bastidors, una trentena de persones realitzaven diversos treballs, uns muntant decorats, altres col.locant vestuari... maquillatge, llums, equips de sonorització... En cases particulars –sobretot en el taller de modistes de Montserrat Llinàs- es confeccionava vestuari, amb la col.laboració d’un bon nombre de dones. En Mateu, encarregat del só s’esforçava per gravar en directe els sons més apropiats, més realistes, pero el realisme d’un temporal amb llamps i trons, gravat al cim del Puig Colomer no li va servir de res, perquè els trons sonaven esquifits i escardalencs. Va trobar la solució anant darrera la pantalla del cinema Victoria reproduïnt la seqüencia de la mort de Jesús en creu a la pel.licula Ben-Hur. En el pròleg de La Passió, en una escena d’un afusellament en els nostres dies es requeria un traqueteig de metralladores i, atrevit com era en Josep Mateu, va anar al Quarter de la Guàrdia Civil per demanar-los-hi permís per gravar en unes maniobres on la Benemèrita disparava metralladores a l’aire lliure. En escoltar la gravació, el traqueteig sonava com una torradora de castanyes. D’una forma o altra se’n va sortir, perquè vista l’escena resultava impressionant.

Dècada anys 60 (VIII)

“El diví Mestre” (i II)

 Joan Olivas i Albert Tubert  eren a l’escenari amb un munt de papers a la mà: “- Guions, són guions de llums, de sons, de moviments de decorats, d’efectes especials”. Tubert feia cara de preocupat: “- No es pot estar tranquil. Hi ha tants detalls que és difícil estar en tot. El carrer de l’Amargura em porta molta feina, però hi ha un altre quadre que em fa posar més nerviós: el de la ressurrecció de Llàtzer. Hem de sincronitzar exactament la cinta magnetofònica amb la cortina, la llum negra i els focus, a més del truc perquè s’aixequi Llàtzer. El truc és senzill però no te’l dic”. Olivas parlava del meravellós quadre plàstic del Sant Sopar: “- És irreal, fantàstic. Hem volgut que sigués com una cosa simbòlica, per això no l’hem tancat en unes parets, en unes circumstàncies. Hem volgut significar que la institució de l’Eucaristia ultrapassa la mesura del temps i de l’espai per a projectar-se a l’eternitat”.

Un romà, amb túnica, majestuós, porta una bombeta a la mà i s’agafa a la conversa: “-Parlant de símbols, aquí em tens fent de Pilat i d’electricista. Coses de la vida!”. És l’Enric Tubert, qui afegeix. “- Sóc especialista en ciclorames, això tan bonic que es veu vermell, groc, blau i de tots colors. Vaig anar a veure’n un a Girona i quan el vam muntar aquí em vaig posar a fer d’electricista. Ja ho veus, en l’obra faig de Ponç Pilat, rentant-me les mans sempre que puc. Pilat era un senyor molt net”.  En Pere Pagès fa de Nicodemus i explica que “vam gravar a l’església del Monestir per les condicions de sonoritat i ressonància. Vaig pujar al presbiteri per gravar la frase: Llàtzer, aixeca’t!!, cridant amb tota la meva força. A la segona vegada que vaig dir “aixeca’t!!, unes dones que estaven agenollades en els darrers bancs, es van aixecar i van sortir a corre-cuita”.  Els vestuaris són plens de soldats romans i poble barbut. Un soldat,. amb un ninot a la mà, em diu que és el degollador dels innocents. És en Jacint Mateu, afeitat de bigoti. Embolicat en un llençol i amb cara pàl.lida, Llàtzer està fumant. És en Salvi Gratacós, molest perquè el públic creu que Llàtzer és un ninot: “L’any que vé vull caminar arrossegant el llençol”.  En Salvi és un dels més incansables treballadors de la Passió. Ell ha fet la creu i la taula del Sant Sopar,a més a més de tenir cura de tot l’atrezzo. Em convida a beure una coca-cola amb els apòstols Pere, Jaume i Joan –Salvador Palmada, Pere Colomés i Salvador Oliva- que estan asseguts bevent i jugant a cartes.  També hi ha Sant Josep –Miquel Batlle- menjant galetes, i un botxí –Joan Turró- amb una fatxa que fa por.  Jaume Baus –Caifàs- està escoltant música en una ràdio portàtil amb Josep Maria Angelats i Anna Albertí –la dona de Pilat-, la nostra premiada com a primera actriu “provincial”. Assumpció Garriga també és allí amb Maria Carme Coll, Jaume Oller, Teresa Garcia, Mercè Tallada i un grup de nens i nenes. Hi ha també Pere Quer i Josep Tallada. I molts altres. Veterans i joventut units en La Passió. Abans de començár es reuneixen tots entre bastidors, es donen unes advertències seguides d’un silenci “·sepulcral”. Es resa una Ave Maria. Seguidament, el poble agafa palmes i llorers i puja a l’escenari. Colomer, Tubert, Olivas i De Palau estan organitzant l’escena. S’encenen els llums de colors del Ciclorama. Els apuntadors es col.loquen als seus llocs. Comença La Passió.

Els quadres d’El diví Mestre van entusiasmar al públic, i la crítica va dir que “l’obra de Josep M. Carbonell és senzilla, amb una trama sense complicacions. L’escenificació molt ben aconseguida, donant-li qualitat els

magnifics quadres plàstics que en nombre de deu s’intercalen al llarg de la representació”. El paper més destacat: el de Judes Iscariot. Uns monòlegs interminables en l’original, a través del que es pretén analitzar l’estat d’ànim, les reaccions, el caràcter i les tortures de l’ànima de l’home que va vendre al Messies. Sortosament, i amb molt bon criterii, bona part d’aquests han estat suprimits. (...) Els 37 actors van complir adequadament en el paper que se’ls assignà. Gràcies a la seva excel.lent actuació, l’obra es va salvar. Foren de gran efecte els jocs luminotècnics i de ciclorama. Molt encertada la introducció d’altaveus amb una ambientació d’efectes sonors i musicals aconseguits a través de magnetòfons. Encertat el vestuari, així com el mobiliari i la perruqueria. En resum: la representació va assolir l’èxit que es mereixia”.

Parlant amb termes cinematogràfics jo diria que aquell Diví Mestre va ser com un tràiler, una anticipació de La Passió de Banyoles que s’estrenaria l’any següent.

Dècada anys 60 (VII)

“El diví Mestre” (I)

Durant la Quaresma de 1961, el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics presentava l’Agrupació Teatral que havia emprès el muntatge i l’escenificació, per damunt de les innombrables, de les complexes dificultats que li van anar sortint al pas, d’unes estampes passionals, unes visions plàstiques, dintre el context de l’obra de Josep Maria Carbonell, El diví Mestre. Aquests quadres plàstics van impressionar els espectadors banyolins que sortien entusiasmats del teatre diguent allò de que era un sensacional espectacle,  amb una sumptuosa presentació escènica i una “gran simfonia de llum i color”. Els passatges evangèlics d’aquest drama sacre van impactar al públic gràcies als efectes especials i a la construcció d’un ciclorama, cosa nova en l’espectacle teatral banyolí. El diví Mestre va ser la provatura i el punt de partida que havia de portar al muntatge d’una Passió totalment banyolina en la preparació del qual ja s’hi estava treballant.

En els quadres passional d’El diví Mestre hi van intervenir 37 actors; la direcció escènica i artística anà repartida entre Joaquim Colomer, Joan Olivas, Joan de Palau i Albert Tubert. Tot plegat impressionat amb grans efectes de llum en el ciclorama. Jaume Farriol, convertit en periodista, es va ficar dins l’escenari fent preguntes als responsables d’aquella primera Passió. Entre personatges gairebé desconeguts, veus peremptòries, moviment de tramoistes transportant mobles i fustatge, amb soroll de martellassos, es va trobar en un ambient plé de sabor i nerviosisme: “Joaquim Colomer tornava a les taules com a actor personificant el personatge d’Anàs”, i destacava “l’esforç i entusiasme de grups d’homes i joves actuants” i “sobretot dels que realitzen el paper més ingrat, que és quedar-se entre bastidors. Un vell travessant l’escenari s’assembla a Josep Maria Mateu. Ho és. “Home, ens havien dit que tu eres un d’aquests homes grisos que es queden entre bastidors”. – Doncs, no. Sóc el que obro la funció. I el que em dius de gris deu ésser pel cabell i el maquillatge”, respon en Mateu, que a més a més és dels que fabriquen la banda sonora. Està il.lusionat: “-Tenim altaveus, amplificadors, cintes magnetofòniques i un ampli stock de discos”. Joan de Palau, suat, en mànegues de camisa i amb un pinzell a la mà és un altre home gris, dels que més es mouen abans de començar i quan el teló concedeix un respir als personatges: “- L’obra que fem – El diví Mestre- no encaixa amb el que pretenem, però aquest any no hi havia altra solució que adoptar una obra escrita per quadres escènics reduïts. L’any vinent tindrem la nostra Passió. Aquest any hem adaptat una línia plàstica, suprimint diàlegs i escenes i intercalant quadres plàstics, música i veus en off. El disseny dels decorats és obra meva, però la realització ha estat feta per Esteve Juncà”. Amb el pinzell a la mà ha transformat el cos i el rostre de Jesus Barba, de cap a peus: “-La pintura i els efectes de llum donen aquest tó peculiar a la seva figura. Per pintar el personatge de Jesus he anat a l’església parroquial per fer-me l’idea de com pintar-lo. L’església era fosca i vaig encendre el llum manipulant varis interruptors. Vaig estar una estona prenent notes, i encara no havia acabat quan se’m va presentar el senyor rector: - “Què has fet, Joan? Tot el poble vindrà alarmat a l’església”. Resulta que sense adonar-me’n havia posat en marxa el dispositiu de totes les campanes”.

“Assegut en un banc hi ha un home de cabell i barba vermellosos. Una bossa penjada del seu cinturó indica clarament la seva personalitat. Jaume Oller opina que el personatge de Judes és desdibuixat, exagerat i en alguna escena, folletinesc: “.M’ha costat ambientar-me, -diu-, la meva veu no és adequada. Haig de forçar-me molt”.  L’espatlla i les cames de Jesús es veuen d’un color morat, amb les pinzellades de Joan de Palau zigzaguejades sobre la pell de Jesús Barba, qui afirma: “-És impressionant encarnar el personatge de Jesús. Em produiex la sensació de que no sóc jo mateix. A vegades tinc por. Sobretot en els moments del quadres plàstics, degut al silenci d’angoixa que hi ha en el públic.Tinc por de posar en ridícul la figura de Jesús”. “- Em deixes estirar la barba?”, li diu en Farriol. “- Amb la meva barba hi fan bromes. I és que Jesús Barba es deixa barba per fer de Jesús”.