Dècada anys 60 (XVIII)

La Passió de Banyoles (10)

 

Abans d’acabar el capítol de La Passió em complauria molt que poguessim extreure unes pàgines de l’obra de Frederic Corominas, Ecce Homo, L’hora de Crist, que no es van incloure en el llibre editat per l’Ajuntament de Banyoles l’any 1991 en la col.lecció Els llibres del Tint, a cura de Joan Solana i Figueres. Potser es van perdre els originals o potser ningú va recordar que els exemplars on figuraven aquests quadres es guardaven a l’arxiu teatral d’en Joan Olivas. Crec que aquests fragments  poden servir per a completar l’extraordinari text del llibre de Frederic Corominas, tan ben acurat per l’entusiasta Joan Solana.. Son tres quadres que es van afegir en el segon i tercer any de les representacions. El primer té per títol Perquè? i es desenvolupa a l’interior de la casa de Judes de Keriot. Després del Sant Sopar s’hi presenta Pere que troba a Judes arraulit, mig agenollat, comptant i recomptant les monedes de la venda:

PERQUÈ ?

PERE.- Perquè? ¡...

JUDES.- (amb un surt, recull de pressa els diners i els guarda dins de la bossa; alguna moneda li ha caigut a terra, i això l’acaba de posar nerviós). Eh?... Qui és?...

PERE.- Perquè?!...

JUDES.- (mig girat, sense moure’s de terra). Pere... a què has vingut? Què vols?

PERE.- Per què has marxat abans que el mestre deixés la taula? Per què la mirada de recel?, com un gos garrotejat? Per què el mestre ha dit que un de nosaltres el trairia? Per què has sortit de pressa, abans que ningú?

JUDES.- Jo... (buscant una sortida, com volguent-s’hi congraciar)) Pere, no havies vingut mai a casa meva.

PERE.- No, mai m’ha agradat entrar al cau del llop ni m’ha agradat la bafarada que s’hi respira.

JUDES.- Soc pobre; ja ho saps. El més pobre de la colla. No tinc res per oferir-te. Ben res, ben res.

PERE.- Digues, Judes, per què has fugit? per què has corregut a amagar-te al cau, com la serp després de la malifeta, com la salvatgina una vegada ha destrossat la presa?

JUDES.- (en actitud de defensa) Encara no... (però es corretgeix de seguida) No he fet res! Jo no he fet cap mal!

PERE.- “Encara no...” Què vols dir? Què vols dir? per què fugies, doncs?, per que... (Petita pausa). Si jo pogués endevinar el teu pensament, i penetrar-hi fins a saber que és el que somou la teva entranya!...

JUDES.- Ha sigut el mestre... Ell mateix m’ha dit que sortís, que... (com no gosant dir-ho) que fes aviat la meva feina.

PERE.- Exacte! Aquestes han sigut les seves paraules: “Allò que hagis de fer, fes-ho aviat”. Tots ho hem sentit; tots. Però només tu en saps el significat; tu... i ell, que abans de què el coneguessis ja sabia els teus pensaments d’ara, i els d’abans, i els de sempre. Si pogués saber-los jo també!...

JUDES.- (com encarant-se-li) Tu, Pere, ets un infeliç pescador i encara més infeliç et tornes cada dia. Tens força bruta, una gran força, no res més, i et recrema veure que et guanyo en intel.ligència i en astúcia; que et guanyo a tú i a tots els altres; que jo!, jo!, se trobar un guany allà on vosaltres no sabeu trobar-hi més que mal-de-caps i llagrimetes.

PERE.- Un guany? Que et proposes? Diga’m Judes...! (s’hi dirigeix ,menaçador, amb ànim de sacsejar-lo: però es conté amb treball i, després d’una petita lluita amb sí mateix torna a dir, amb to de veu molt diferent, mig plorós) Díga’m Judes: has complert ja allò que havies de fer?

JUDES.- No; no encara. Com vols...?

PERE.- (exasperat) Que esperes, doncs?! No ha dit que enllestissis de pressa? (l’aixeca d’un grapat i li dòna una empenta) Veste’n!

JUDES.- (abans de desaparèixer) Jo...

PERE.- Veste’n!!...

(Surt Judes. Pere es deixa caure a terra i, recolzat a la banqueta, sanglota amb el cap entre els braços).                            TELÓ

Dècada anys 60 (XVII)

La Passió de Banyoles (9)

 

Segueixo amb la crónica del periodista J.B. “En el soterrani de l’escenari del teatre entro en un petit departament que diu BAR i allí em serveixo una Coca Cola. El rètol ho diu: “Serveix-te tu mateix” Col.loco el diner al lloc corresponent i contemplo les quatre seccions del soterrani. Admirat, m’haig de dir jo mateix: “és possible que tota aquesta gent càpiga aquí dins?”

El segon acte el veig des de la platea. Els espectadors aplaudeixen amb entusiasme totes les escenes. La més aplaudida és la d’El Sant Sopar. Em diuen que en aquell moment, a l’escenari no se sent ni una mosca. Abans, Joan de Palau ha col.locat els apòstols en la posició adequada. El quadre plàstic, únicament amb els moviments de Jesús i amb la delicada música de Mendelshon i els efectes de llum confereixen una qualitat extraordinària a l’escena. Quan comença el tercer acte hi ha un aplaudiment general a la sala: ha arribat el senyor Bisbe. A l’escenari, l’alegria és immensa. Sembla que tots actuïn amb més entusiasme. Els últims quadres, sense diàleg, son encara més impressionants. L’angoixa dels rostres dels actors es comunica al dels tècnics entre bastidors. Sempre hi ha por d’una equivocació, de la fallada d’algun mecanisme. Quan Jesús mor a la creu, m’espanta l’estrèpit del tro i la tamborinada que segueix. Els núvols travessen el cel del ciclorama i aquest efecte especial commou i esglaia a l’espectador. Al final, en la ressurrecció de Jesús encara és de tèmer una fallada tècnica, i fins que cau el teló per última vegada no hi ha respirs de satisfacció. Gràcies a Déu tot ha acabat bé. La Passió de Banyoles ha tornat a representar-se amb tota dignitat. Quan el bisbe de la diócesi entra a la sala més gran dels vestuaris on s’ha reunit el personal, és el primer que diu a tots: “Molt digne, molt digne, l’heu representat amb molta dignitat”. I amb les seves paraules elogioses i amb la seva simpatia, el Dr. Narcís Jubany saluda i parla amb tots ells que van a besar-li el seu pastoral anell. Un fort aplaudiment ressona en aquell petit soterrani quan el sr. Bisbe surt dels vestuaris per visitar altres llocs de l’escenari . Resto una estona assegut en una butaca de platea. Quan per allí passa el sr. Bisbe també beso el seu anell. Poc a poc tots van sortint. A l’escenari hi ha en Ciset ordenant el fustatge del sepulcre; Albert Tubert, amb l’aparell de fabricar núvols a la mà; Joan Olivas recollint exemplars; Josep Maria Mateu enrrotllant cintes magnetofòniques a la cabina del so; Lluis Soler, Joaquim Tarafa i Lluis Banal, a dalt de tot, apagant llums... I abaix, al soterrani, Salvi Gratacós i la seva muller tancant els darrers vestits en el seu departament. La Passió s’ha acabat –em diu- però demà a les sis del matí comença el treball que ningú veu: la feina d’endreçar-ho tot bé”

I va ser després de la funció del dia de Pasqua de l’any 1967 quan es va endreçar tot definitivament. La Passió de Banyoles va durar exactament set anys, representant-se cada any pels caps de setmana de la Quaresma, per Setmana Santa i per Pasqua de Ressurrecció.

Dècada anys 60 (XVI)

La Passió de Banyoles (8)

 

Amb la presència d’espectadors de la Catalunya Nord, l’eufòria dels dirigents del Patronat de La Passió arribà al summum, i com que el local de Teatre del Catòlics resultava insuficient per a enquibir-hi tanta gent que sol.licitava entrades, es va prendre l’acord d’aixecar un nou teatre que tindria una superfície de 1.300 metres quadrats, amb 15 metres de boca i 18 de fons, amb escenari basculant i un fossat per a poder inundar-lo d’aigua a fi de donar més autenticitat a diverses escenes. El ciclorama tindria una alçada de 15 metres i el solar el cedia l’Ajuntament, havent ja confeccionat el projecte l’arquitecte Jordi Masgrau. El pressupost inicial era de 10 milions de pessetes i les obres –es deia- que començarien aquell mateix any 1965. Tot se’n va anar aigua avall, ja que nigú preveia que a l’any següent La Passió començaria a trontollar.

Efectivament, a l’any 1966 només es van fer quatre representacions i feina hi havia per a substituir personal. La dèria automobilística anava augmentant i rares  eren  les  famílies  que no programessin  sortides cada diumenge amb els seus cotxes 600 acabats d’estrenar. Vam fer un esforç considerable par salvar La Passió que en la darrera representació ja es deia que es considerava acabada. Però encara es va poder fer un any més gràcies a la voluntat de mossèn Batchellí, qui, amb tu, Joan, vareu anar casa per casa del personal a recomanar-los-hi que fèssin l’esforç de col.laborar un any més a fi de poder aixecar el teló. I amb un gran esforç per part de tots es van poder fer les darreres representacions. (5)

En el penúltim any, un periodista, J.B. va captar l’ambient de La Passió d’aquesta manera: “Vaig passar cap a les sis de la tarda pel carrer de la Canal. Nens i nenes vestits amb túniques estaven berenant asseguts a la vorera. Homes amb barba i bigoti, amb la mateixa indumentària i amb turbants al cap passejaven fumant pel mig del carrer. Un d’ells, espellifat i geperut, em digué: “Adèu, home, que no em coneixes?”. Era en Salvi Gratacós, l’encarregat de l’atrezzo i de interpretar els personatges de Llàtzer i Llebròs. L’home es desviu per La Passió. Quan em diu: “Vina, que veuràs la Passió per dintre” penso que serà molt difícil entrar i ficar-me entre bastidors. Efectivament, amb penes i treballs aconsegueixo passar per entremig d’uns soldats romans i col.locar-me en un racó per contemplar silenciosament una escena. De cop i volta s’apaguen tots els llums, i d’entre la foscor només s’hi afinen els petits raigs de llum de les llanternes dels apuntadors. Astorat, veig la fluorescència en els punys i coll de la camisa: són els efectes de la llum negra que donen en aquell moment un tó de qualitat a l’escena. Quan baixa el teló contemplo l’anar i venir de la gent

de Jerusalem. Albert Tubert. amb el micròfon a la mà i pulsant un timbre amb l’altra, diu: “Atenció secció decorats, baixeu el teló número 7”. Un altre polsament i: “Secció llums, a punt pel ciclorama”. Un altre: “So, comença la música”... I pugen i baixen decorats. Un d’ells em passa vora el nas; un manaia em trepitja, mentre Narcís Ferrer –tots el coneixen per en Ciset-, suant d’un costat a l’altra em diu: “Dona’m aquests tamburets”. I em poso a repartir tamborets que precisen per a les pròximes escenes. Haig de sortir d’aquell espai perquè destorbo... Baixo per una escala i em trobo en els vestuaris. La sala també és plena. M’assec a un costat, vora l’encarregada de repartit vestits que em diu: “Quin número tens?” Em demanava un tiquet amb un número per posar-me un vestit i fer-me sortir de “poble”. Els maquilladors també em volien posar barba i bigoti. M’escapo com puc i m’assec al costat d’en Pere, en Jaume i  en Judes. Els tres apòstols junts contemplen la televisió al costat de les seves xicotes, vestides, aquestes també de “gent de poble de Jerusalem”. Un d’ells em diu: “D’aquí poca estona, vosté ja podrà respirar, ara ve allò del quadre del Diumenge de Rams, i aquest soterrani quedarà buit. En aquest Quadre hi entra tot el personal, amb burra inclosa. Efectivament, per l’altaveu se sent: “Diumenge de Rams, tothom a dalt!”. I en un tres i no res el soterrani resta buit.

Dècada anys 60 (XV)

La Passió de Banyoles (7)

 

No van ésser suspicàcies ni recels, ni odis personals els que van fer que La Passió anés poc a poc a la deriva. Aquell any 1965, l’encarregat de personal ja va començar a tenir problemes. Els enemics de La Passió van ser dos: el cotxe i la televisió.  Jo procurava fer “miracles” per salvar situacions que es donaven quan algú em venia a dir: “Joan, diumenge vinent no podré venir perquè...”. I es donava qualsevol excusa, però tots sabíem que els “passionaris” que se n’anaven desentenent era perquè el “diumenge vinent” sortirien amb les seves famílies a donar un tomb amb els seus quatre rodes acabats d’estrenar. I jo, ben tranquil, no em molestava per res perquè sabia que sempre hi havia algun o altre que podria suplir els personatges. El jove Martirià Coll era un d’aquests que es sabien tots els papers i si convenia podia ésser el suplent, fins i tot, dels protagonistes de l’obra. En Martirià personificava el personatge de Pilat. Potser aquelles seves interpretacions van ésser els primers engrescaments per a la seva formació com a bon actor, ja que en un pròxim futur s’integraria en un Grup on ell mateix personificaria herois semidéus d’un teatre clàssic que portaria en actuacions a les ruïnes d’Empúries i en altres indrets, gairebé sempre a l’aire lliure, de la província de Girona.

La caiguda de La Passió va començar quan gairebé tots els actuants estrenaren cotxes. Allò era una novetat, i a la primavera feia il.lusió sortir a passar les tardes i conèixer llocs i poblacions de les que fins aleshores eren inasequibles. S’havia de conèixer món, el nostre món, el petit món de la nostra Catalunya que descobriríem en els nostres vehicles.. “Joan, no puc venir”, “Joan, diumenge seré fora”, Joan per aquí, Joan per allà, sempre el mateix: “No puc venir, no puc venir, seré fora...” I en Martirià Coll i alguns altres anaven fent els papers de La Passió. També s’hi refeia doblant papers un jovenet que va tenir una gran alegria el dia que li vaig donar un paper d’un personatge mut: només havia de travessar l’escena carregat amb una àmfora. Era el nen del carter, es deia Joan Solana i parlava papissot. Vaig veure que tenia molta afició quan vociferava esvalotat entremig del poble jueu esgargamellant-se cridant: Barrabàzz!!, Barràbazz!!. Vam donar-li una altra oportunitat per cridar més pausadament en l’escena d’Els pescadors on havia d’estirar la xarxa dient: “Dòna més, dòna més” convertit en un “Dòna méx, dòna méz”. El director, Josep M.  Capella, ens digue alarmat: “M’heu tret el jove que feia aquest personatge perquè parlava a borbolls, i ara me’n porteu un de papissot!”. Sortosament, però, el noiet de l’àmfora i la xarxa, amb el temps aprendria a parlar tan bé que arribaria a ser professor de Literatura, alcalde de Banyoles i actor i director de la Companyia del Teatre Municipal, un teatre que ell mateix planejaria, maquinaria i estrenaria trenta anys després en uns moments en què Banyoles no disposava de cap local de teatre.

En una de les crítiques aparegudes al diari Los Sitios de Gerona es deia que el paper de Jesús l’interpretava Joan Olivas, però el cert és que el crític –Gil Bonancia- es va equivocar de nom, perquè el personatge el va fer el meu germà, Xavier. Era el Jesús suplent, ja que es combinaven les actuacions. El primer Jesús va ser Jesús Barba; el segon, el seu germà, Lluis Barba, i el suplent, en Xavier Olivas. Va ser un Jesús més ben plantat que els Barba, ja que era molt alt d’estatura, fins al punt que les mans li sortien de la creu, i es va haver d’allargar el travesser. En Xavier tenia molta acceptació amb les noies forasteres que assistien a les representacions de La Passió. Moltes l’esperaven a la sortida per a parlar amb ell i li demanaven signatures d’autògrafs. Segurament que ha signat més autògrafs ell amb aquelles funcions que no pas jo amb tots els meus seixanta anys d’actor afeccionat. En una de les darreres representacions, en Xavier va fer una mala caiguda en el quadre de la Via Dolorosa: en caure per tercera vegada es va lesionar un genoll i l’hagueren d’intervenir. Va ser el primer i únic accident de La Passió, i sortosament no va ser molt greu. Aquest va ser el motiu perquè en Xavier deixés d’apassionar-se amb La Passió, i gràcies a Déu, l’any següent va tornar a ser actiu en l’afició que li agradava més: l’esport del bàsquet.

Dècada anys 60 (XIV)

La Passió de Banyoles (6)

 

Una bona part del personal “passional” ja va començar a “desapassionar-se” en el cinquè any de les representacions –1965-, un any en què el crític gironí Joan Ribas alertava del perill que se’ns acostava per aconseguir la continuïtat. Crec interessant reproduir la crítica que d’Ecce Homo va fer-ne l’entusiasta amant del teatre que sempre ha estat el gironí Ribas. De les que jo conec, potser aquesta és la més encertada: “L’obra Ecce Homo té, al meu entendre, molta agilitat. Anàvem a veure La Passió resignats a aguantar un sermó de quatre hores, com sol ocòrrer normalment. I el temps ens va passar volant, ja que el desenvolupament i desenllaç de les escenes és ràpid, amb varietat de temes i personatges, sortint-se moltes vegades del motlle evangèlic, cosa que li confereix originalitat, aconseguint-se que el públic s’interessi per l’obra i no pugui preveure el que ha de passar cada vegada que s’aixeca el teló. Molt encertades les intervencions en off. Tal vegada en alguna ocasió els versos pronunciats es perden per al públic, però en els demés casos, aquestes gravacions de la veu de Jesús i de la narració, fan viure més escenes i paraules que es dissoldrien si fossin pronunciades a viva veu damunt l’escenari.

La posada en escena de La Passió de Banyoles, crec sincerament que ha assolit quant era possible, en les condicions en què es desenvolupa. Sempre hi ha defectes a polir, paràgrafs per matisar, efectes per aconseguir, però això entra ja en el pla d’aquesta superació necessària que sens dubte ens oferiran els banyolins en els propers anys. És evident que s’ha realitzat un esforç notable per aconseguir sortir d’aquella primitiva forma de recitar teatre, que era costum en els quadres escènics amateurs, a aquesta manera de “viure el teatre” que s’estila a La Pasió.

Una menció especial mereixen els decorats de Joan de Palau que, sense apartar-se de la línia tradicional, confereixen el clima que precisa. Per al meu gust, el millor és el que serveix de marc a l’escena d’Els pescadors, però en tots s’endevina la mà de l’artista i la dedicació d’una persona entusiasta. Al costat d’ells destaquen  diversos efectes i trucs escènics que en determinats moments contribueixen a despertar l’interés dels espectadors. El ciclorama dòna profunditat a les escenes que el requereixen. Quelcom difícil en un escenari de tan reduides dimensions.

L’actuació és senzillament bona. El personatge de Jesús –el més difícil de representar- s’aconsegueix mitjançant una actuació sòbria, tancada; amb la millor intenció el text no li ha donat a l’actor encarregat d’aquest difícil paper, moltes paragrafades, per evitar que descobrim l’impossible de representar l’Home-Dèu damunt d’un escenari. Juntament amb ell destaquen en els seus papers, Barrabàs, Judes, Sant Joan, Sant Pere i Pilat. Menció a part mereixen les actrius, Maria, mare de Jesús, es magníficament interpretada. També Maria de Magdala té molta qualitat en aquesta actuació. Juntament a ells, hi ha bons actors encarregats de papers de menor importància. Oblidar-los seria un error, ja que ells formen aquest clima de l’obra, cosa que no s’aconseguiria amb unes quantes primeres figures destacades treballant al costat dels “actors del muntó” per als papers secundaris. Els fariseus, el Centurió, els apòstols, fins i tot algún personatge còmic, s’emporten, al meu entendre, la majoria dels aplaudiments pel seu treball de conjunt.

Un amic, Josep Maria Capella, dirigeix La Passió de Banyoles. Diré, senzillament, i sense afalacs inútils, que ha realitzat un bon treball, que els personatges es mouen bé i donen expressió a les seves paraules i gestos. Que la majoria de les escenes són dramàticament ben concebudes i realitzades. En fi, que es nota la seva mà, I que li suggerim no deixi de dedicar en anys succesius l’atenció que reclama una obra d’aquesta importància

El més important de La Passió de Banyoles és l’obstinació dels seus promotors en portar-la a la cima, i la cordialitat i la col.laboració sincera que hem pogut apreciar en tots ells. Hi ha possibilitats que surtin amb la seva. Des d’un punt de vista analític, Banyoles i la seva Passió constitueixen un reclam per l’atenció del públic català que pot engrandir-se ràpidament i situar-se en un primer pla. Per això, i recollint l’experiència que m’ha tocat viure en altres llocs, haig de dir que primer de tot és que aquest esperit de germanor no es perdi per res. En les organitzacions de tipus cultural o artístic, solen formar-se a la llarga tendències i grups oposats. Això és magnífic si condueix a un diàleg obert que faci veure més clar els problemes comuns, però això és nefast si es desencadena en suspicàcies, recels, decantaments i a vegades, fins i tot, odis de tipus personal. Aquest és el perill més gran. I mentre tots els seus components lluiten per evitar-ho, La Passió de Banyoles seguirà assolint els ambiciosos objectius proposats”.

Dècada anys 60 (XIII)

La Passió de Banyoles (5)

 

En els soterranis del teatre, el personal .jueus, romans, botxins- contemplaven la televisió mentre esperaven que l’Albert Tubert –amb el micròfon a la mà al costat de l’escenari- els avisés per a posar-se a punt d’entrada en el quadre següent. Allí també hi havia Capella que ens va dir: “des del primer personatge al darrer comparsa, tothom treballa amb més ganes de fer quedar bé La Passió que de lluir-se personalment. I això amb constància, que al cap de tres o quatre representacions ratlla en sacrifici”.

Venia gent d’arreu de la província. S’organitzaven autocars en els pobles. En aquell tercer any n’arribaven de La Bisbal, Calella, Platja d’Aro, Figueres, Roses, Olot, Arbúcies, Tossa de Mar, Cassà de la Selva, Molló, La Cellera, Girona i Barcelona,   com també organitzaven sortides cap a Banyoles, els mossèns de les parròquies més properes – Santa Pau, Navata, Flaçà, Besalú-, gairebé en tots els pobles i poblets de la província hi havia desplaçaments cap al teatre del Cercle de Catòlics de Banyoles, i tothom amb les reserves d’entrades pels “Dies especials dedicats a la Província” . El delegat provincial de Turisme assistia a una representació i visitava els departaments tècnics de l’escenari interessant-se especialment pel quadre de llums del compartiment de luminotècnia i escoltant els plans i projectes del Patronat Artístic. Durant l’entreacte saludàvem al Governador Civil, a l’alcalde de Girona; a Joan Guillamet –professor de Literatura de l’Institut de Figueres-, al director de la revista Recull, de Blanes, a autoritats eclesiàstiques, a grups de teatre d’efeccionats i a alguns actors i directors de teatre professional. L’actor Ramon Martori s’emocionà amb les darreres escenes de La Passió, i acceptà una invitació per a venir a dirigir i interpretar una obra amb el grup Teatre i Art.

Es van rebre cartes de felicitació de moltes persones vinculades a l’art de Talía, i també una de molt curiosa d’un espectador de Roses, que em plau reproduir-ne un fragment: “Tant jo com els meus varem sortir-ne meravellats de l’espectacle. Havia sentit comentaris de La Passió però mai hagués dit que Banyoles posseís un quadre d’efeccionats com el que tenen. (...) Com afeccionat acèrrim a l’art de Talía i nadiu de poble de mar, he vist l’únic i insignificant detall que crec  que podria millorar-se. És el de les dones que adoben les xarxes (quadre d’Els pescadors). Amb tal motiu, per correu a part envío unes agulles d’adobar xarxes que podrien substituir les fustes que fan servir les dones”.

El públic es fixava en els més mínims detalls i això era bo per a nosaltres que procuràvem perfeccionar-nos cada any una mica més. Gràcies, doncs, a aquest bon senyor, els pescadors i pescadores del quadre de les xarxes van poder treballar amb agulles autèntiques. Però, segur que si hagués tornat a venir ens podría haver retret que cap de les enxarxadores sabia fer còrrer les agulles.. Potser necessitaven un curset d’’enxarxament. De fet, aquesta és una de les moltes anècdotes en aquella apassionada passió, que en aquell tercer any seguia essent , efectivament, molt apassionada, i prova d’això és que es van emplenar tres autocars per anar a veure la representació de la popular Passió d’Olesa de Montserrat Tot pagat –entrada i dinar-, que bé s’ho mereixia tot el personal. Els que no van poder venir se’ls va obsequiar amb un “suculent banquet” en un restaurant vora l’estany.

Dècada anys 60 (XII)

La Passió de Banyoles (4)

 

El més important de La Passió de Banyoles és el fet mateix de la seva posada en marxa, partint de zero, habilitant l’escenari, pintant els decorats, escrivint el llibre, confeccionant el vestuari, assajant l’obra i acurant tots els detalls fins arribar a l’estrena. Una empresa d’envergadura magna, portada amb impuls tan formidable que no seria pecar d’optimisme exagerat augurar per a un futur no llunyà un important lloc en el palmarés d’aquesta tradició teatral religiosa de nostra terra”.

Hi havia entusiasme en el personal de La Passió. Les crítiques totes eren favorables i la ciutat vibrava enlluernada en veure l’apassionament possessionat pels “passionaris” del teatre del Cercle de Catòlics. L’any següent –1963- aumentava el nombre de representacions i s’ampliava l’obra estrenant-se set quadres més, afegits per a donar una major continuïtat i agilitat. Amb L’exasperació de Judes s’aconseguia una perfecció de llum i color en un nou decorat realista del sòrdid cau de Judes, amb una sorprenent transparència en la que es veia la comdemna de Jesús.; Perquè?, també en l’habitatge de Judes ens demostrava els encerts que hi havia hagut en alguns canvis de papers, ja que en aquest quadre es va poder escoltar una bona matisació en les veus de dos actors de classe; Jesús i els infants, breu i concís, mostrant-nos el contrast de dues belles escenes: tendre i dolça la dels nens i de fonda emoció la del Miracle del llebrós; Presència infinita, quadre renovat, amb un bell decorat del pati de la casa de la Verge Maria, amb un excel.lent moment impregnat d’emoció: el comiat silenciós de Jesús i Maria; Covardia, Pescadors i La mort de l’Home completaven la llista dels nous quadres, si bé també van millorar els canvis introduïts en alguns altres, com El Sermó de la Muntanya, Pilat i Crucifixió, aquest darrer, d’un impressionant realisme aconseguit pel mestratge dels actors i per l’ambició i eficaç joc de llums que permetia impressionar una gran tormenta sobre el fons del ciclorama.

En aquell segon any el total de personatges que es van veure en l’obra van ser 110, donant-se la coincidència que el nombre de persones mobilitzades per a les representacions també foren 110, separats en 75 actuants i 35 de personal interior.

A l’any següent –1964- les representacions de La Passió posseïen un ritme i una qualitat extraordinàries. Havia agafat totalment les regnes de la direcció en Josep Maria Capella, periodista, director del Quadre Escènic de Ràdio Gerona i del de La Salle, a més de co-autor –amb Narcís Jordi Aragó, de l’obra La llum de la veritat, és a dir de La Passió de Girona. Quan Joan de Palau va dir-li si ens podia donar un nou cop de mà en la direcció s’hi va il.lusionar enormement. Capella ja havia solucionat els problemes en la direcció d’alguns quadres de masses, però fins el segon any no va poder veure totalment la representació. Va produir-li un bon impacte, coneixia l’obra, el personal i l’ambient. El primer objectiu que es va proposar va ser el de perfeccionar la dicció. Es proposava arribar a la naturalitat, que els papers es visquessin més que es representessin. A part de les seves qualitats reconeixia que en l’obra hi havia certes dificultats, com el vers i la prosa alternats, si bé procuraria que es superessin amb bona voluntat.