LES “NITS
D’ART” (I)
(Primer festival davant la façana de
l’església de Porqueres)
A l’hivern, Passió; a l’estiu, teatre i
música a l’aire lliure. Acabada d’estrenar La
Passió, de Frederic Corominas, el
Patronat es va entusiasmar amb el projecte que Joan de Palau amb alguns responsables del teatre en aquell temps es
van proposar a portar a terme: organitzar uns festivals a l’aire lliure Amb el
personal de La Passió i amb la
col.laboració de la Polifònica de
Banyoles es va endegar el Primer
Festival Nits d’Art en el marc romànic
de l’església de Porqueres. Però, per
aconseguir-ho s’havia de triar una obra adequada per representar-la davant de
l’església. No sé de qui va sortir l’idea de que es fes La siega, de Lope de Vega.
En llegir-la vam adonar-nos que necessitàvem molt de personal que sabés dir bé
els recitats en castellà. Es va fer allò que ara se’n diu un càsting. Va col.laborar amb nosaltres el
professor mn. Modest Prats, qui en
escoltar les veus dels qui van fer la lectura va adonar-se que allò no marxaria
ni en rodes. Aleshores va proposar que es fes La Consueta de Sant Jordi, un text del segle XIV –o potser del
XV- que ell guardava, i que conserva
característiques plenament medievals. El que interessava, per damunt de tot,
era l’element espectacular. Les pedres de la façana de l’església de Porqueres
constituien un marc adequadíssim per a la representació d’aquesta obra de
teatre hagiogràfic medieval català. Pel grup teatral de Banyoles, aquella va
ser una il.lusionada aventura.
Modest
Prats aixó ho descrivia en un bell article: “Era ben
fosc i l’estany semblava un abim ple de tenebres solidificades. Per la
carretera passaven grups de gent insensibles a l’encant d’aquella hora, i, a
intervals, queia una pluja fina i menuda. L’atmòsfera era pesant i hom
endevinava, en la foscor, uns núvols baixos i opressius.
Quan arribàrem davant de l’església de
Porqueres callàrem sorpresos; la Polifònica
cantava Les fulles verdes. A la llum
dels focus del cotxe la pedra del temple tenia uns tons dolços de molsa seca i
daurada. Les veus dels cantaires adquirien modalitats transparents i fresques,
però plenes d’un misteri gairebé palpable. El xiprer tenia un color verd gras,
quasi negre.
Feia ja una estona que èrem allà quan algú
advertí: “Mireu: les estrelles”. S’havien esquinçat els núvols i havien florit
els estels; amb ells acabava de florir tambe la il.lusionada aventura”.
Així descrivia Modest Prats aquella nit d’agost, una nit d’assaig davant
l’església de Porqueres. Quan arribà la nit del 15 d’agost –any 1962- el cel
era ben llis i el públic omplia totalment la plaça de l’Església. Els que
organitzàvem tota aquella tramoia vam suar
de valent. Arribàven cotxes de la Teisa que sortien de la plaça Major de
Banyoles, i davant de l’allau de gent dreta vam haver d’anar a corre-cuita a
llogar més cadires a Girona. Es va començar una mica tard. però el públic tenia
paciència perquè també era tot un espectacle contemplar tan nombrosa
concurrència, alguns enfilats fins i tot en els llocs més inverosímils, dalt
dels pallers a tocar els orinals dels pals.
