Dècada anys 60 (XXVII)

EL TEATRE EN EL “CATÒLICS”- TEMPS DE “LA PASSIÓ”

 

El que hi havia de bo en aquella dècada era que seguiem encarrilant joventut al teatre, i Jaume Oller es va posar davant d’un grup que posà en escena una altra obra de Coquard, Amor, direcció prohibida, mentre en Joan Olivas es posava a dirigir un altre grup que arrancaria amb una sèrie d’obres de teatre infantil.

M’ho vaig agafar amb molta il.lusió perquè aquest tipus de teatre era  deixat de banda a la nostra ciutat i podriem dir també a tot Catalunya. Només uns afeccionats de Sabadell estaven totalment lliurats al teatre infantil. Era el grup de La Faràndula, que cada diumenge omplien el teatre –el més gran d’Espanya- construit gràcies a uns grups entusiasmats per l’obra i amb una voluntat de ferro per plantar cara a totes les dificultats. Gràcies a la joventut de La Faràndula de Sabadell vam poder obtenir les obres de Lluis Coquard, El petit dels tres tambors i La princesa Pell d’Ase. Coquard va ser premiat a Sabadell i pert causes imprevistes no va poder assistir a l’estrena a Banyoles de La princesa Pell d’Ase. És una comèdia deliciosa que arribava a la mentalitat infantil dels nens d’aquella època, un autèntic espectacle per a petits i una delícia per als majors. Versió lliure d’un conte famós, unía a la suau tendresa del relat clàssic, la comicitat dels setmanaris infantils, el dinamisme del cinema i la espontaneïtat d’un diàleg natural de lèxic modern.

Tot i que semblava que amb la incorporació de jovent, el teatre agafaria una embranzida, malgrat les cent persones i escaig que intervenien a La Passió, no es podia pas comptar, evidentment, amb la col.laboració de tot el personal . Alguns dels actors i actrius més fixes, van absentar-se temporalment de l’escena. No és res d’estrany que des de les pàgines de Horizontes, abans de començar la temporada 1963-1964 es fes una crida a l’afecció. S’estaven preparant les obres per a representar per la festa major i mancava personal. Tots els que tinguessin interés per el teatre sabien que trobarien les portes obertes de l’Agrupació. Amb penes i treballs es va arribar a les diades de la festa major sense que es pogués comptar amb les figures més importants del teatre banyolí. Aquell any 1964 va ser fluixet, triant-se una comèdia castellana de Luis Tejedor i Luis Muñoz Lorente, que tenia per títol Las tres B.B.B., obreta sense complicacions, sense complexes, però al mateix temps pregonament humana, amb una única situació que s’allargava indefinidament. Va passar sense pena ni glòria, amb algunes falles pròpies d’una primera i única representació. La crítica va dir que “s’ha de assenyalar en primer lloc l’eficaç i equilibrada escola còmica de Joan Olivas que va crear el personatge central de la comèdia amb un bon treball de saber estar en situació. Al seu costat, Feliciano Vizcaino interpretà bé el seu simpàtic i despreocupat germà, i Roser Colprim en el paper de Susana –que enamora als dos vellets protagonistes- demostrà tenir bones qualitats. Assumpció Garriga, molt graciosa. Molt bé Enric Tubert i molt notable la intervenció de segones figures com Montserrat Oller, Maria Àngels Saguer, Elionor Puig, Santiago Palmada i Josep Maria Mateu.

Teatre i Art anava coixejant cada vegada més. La Passió i les Nits d’Art els devien deixar atuïts, i en el curs d’aquells anys van fer molt poca cosa. En el 1964 només s’estrenava una entretinguda comèdia per la tradicional festa dels Pagesos, i una de més categoria per la festa de Sant Martirià. La de Sant Isidre va ser Dos tipus de pronòstic, original de Martí Camprubí, i el divertit sainet de Ramon Vidales, El carro del vi. En aquestes dues obres hi actuaria personal de La Passió, entre els que cal destacar Jaume Figueras, Francesc Mayolas i Lluis Soler. Aquest darrer fou tècnic de llum a La Passió i se li ocorregué de sortir de la cabina per actuar a l’escenari després de veure que havia tingut bona acollida per part del públic en les vetllades festives de Festes a l’Aire, en les que amb Miquel Batlle formaven una parella de pallassos batejada amb el nom de Quico i Pinito, parella que es va fer molt popular entre la mainada i que posteriorment formaren un trío amb Francesc Mayolas. Els “dos tipus de pronòstic” de la comèdia eren pillastres molt murris –Enric Tubert i Joan Olivas- que tornaven a ajuntar-se per formar aquesta parella simpàtica com la que anteriorment havien ofert en alguns diàlegs de fins de festa.

Dècada anys 60 (XXVI)

EL TEATRE AL “CATÒLICS” EN ELS ANYS DE LA PASSIÓ

 

Quan a l’any 1961 van iniciar-se les representacions de La Passió, el teatre seguia essent viu i Teatre i Art estrenava comèdies com Magnèsia, L’amor truca a la porta, El pintor de miracles. Els savis de Vilatrista i Com s’enreda la troca. Gairebé tots els seus components col.laboraven en les Festes a l’aire en sketchs ben divertits de tardes de diumenges , i com ja hem dit, es descobrien joves valors en formar grups dirigits per Enric Tubert, Pere Pagès, Jaume Oller i Joan Olivas. La representació de la comèdia Com s’enreda la troca iniciava una sèrie d’actuacions que Teatre i Art portaria a cap durant les tradicionals festes dels Pagesos. Durant molts anys, per la festa de Sant Isidre era tradicional anar al Catòlics a veure una comèdia còmica que portaven a cap els components de Teatre i Art. I per la festa major, el teatre s’omplia de rialles en les representacions de les comèdies L’amor venia amb taxi, de Rafael Anglada i La núvia portava cua, de Lluis Coquard. La núvia... fou dirigida per Joaquim Colomer, i per primera vegada es van presentar noves actrius forjades en els elencs juvenils: Maria Dolors Llach i Elionor Puig van compartir escena amb Anna Albertí, Enric Tubert, Pere Pagès, Miquel Fèlez i Joan Olivas. La històra de La núvia... era molt senzilla: una parella acabada de casar que tornen del seu viatge de nuvis; el marit ha de reintegrar-se al seu treball quotidià; la muller té cura del nou pis acabat d’estrenar. És el primer dia del matrimoni a la seva dolça llar. No hi manca cap detall. Però... quan al marit li sembla que tot és glòria, un núvol s’acosta per entelar la seva felicitat: uns tocs de timbre sonen a la porta del pis, i de cop i volta surt un detall important que l’esposa ha oblidat.. Així començaven les incidències –jocoses i divertides- quan el marit comprovava amb sorpresa que a vegades “les núvies porten cua”.

Molt més divertida va ser L’amor venia anb taxi. Va dirigir-la Pere Pagès amb una admirable agilitat del brillant joc escènic. Recordo les ovacions del públic en alguns mutis del taxista com també les bones actuacions d’en Pere Pagès, Dolors Llach i del meu germà, Xavier Olivas, en una breu escena en què portava un pollastre desplomat per regalar a la senyora de la casa. Jaume Oller, Elionor Puig, Teresa Garcia i Maria Àngels Saguer van posar igualment un decidit interès en treure bé els seus papers. La trama era enginyosa amb un humor que feia riure i somriure, plena de tipus ben observats i situacions gracioses que guardaven coherencia prestant a l’enginyós argument la desimboltura necessària. El critic teatral Alexandre Bellver l’encertà quan va dir “Si vas a veure-la i no rius és que tens el fetge malament.

A més a més, l’Agrupació Teatre i Art formava dos conjunts: un de comèdia i un altre de drama. Els “dramàtics” portaven  i reposaven una obra dels autors de moda –Santiago Vendrell i J.C. Tàpias- Feia sis anys ja l’havien representat i la seva reposició va ser ben acollida. Amb la marca del Premi Nacional de Teatre, l’obra, ben construida i amb efectes melodramàtics va ser portada a escena per Carme Quer, Anna Albertí, Assumpció Garriga, Teresa Garcia, Pilar Fèlez, Joan Geli, Miquel Fèlez, Joaquim Colomer, Enric Tubert i Salvador Palmada, sota la direcció de Joaquim Colomer.

Dècada anys 60 (XXV)

EL QUART FESTIVAL (REMULLAT) DE “NITS D’ART”

 

L’any següent –1965- no hi hagué Nits d’Art. Segurament que els organitzadors van quedar tal llomats l’any anterior plegant i desplegant cadires a la plaça del Monestir que a cap d’ells els hi van venir ganes de tornar a muntar un espectacle a l’aire lliure.

Mancava personal per muntar la tramoia que requeria tota aquella moguda. Era l’any de l’evasió i en els cotxes 600 ja es començaven a fer sortides a l’exterior. Només cal repassar els programes d’aquell any per comprovar com n’era d’esquifida aquella festa petita que només s’aguantava per la Prova Social de Pesca, i s’animava amb uns Campeonatos de Europa y del Mediterranio de Esquí Nàutico a l’estany. En quant a teatre, en veure que no hi havia Nits d’Art, l’empresari del cine Victòria va portar la Companyia del popular home televisiu Narciso Ibañez Serrador.

A l’any 1966 es tornava animar i s’anunciàva el IV Festival Nits d’Art. Aquesta vegada l’escenari fou l’antic camp de futbol del carrer Servites. No era un marc gaire adequat si el comparem amb els dels anys anteriors, però no podia ésser més cèntric. L’espai on avui hi ha el Casal dels Jubilats era molt gran i hi cabien molts espectadors. L’escenari gairebé el teniem llest  perquè ens va servir molt bé el carrer dels Servites, més enlairat que la zona del públic, amb la particularitat que darrera l’escenari hi havia l’edifici de Correus en construcció molt adient per vestuari dels actors –i de sopluig per als actors i músics que van intervenir en la representació de la sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra, amb la col.laboració de l’Esbart Dansaire Lluis Millet i l’Orquestra Simfònica de Barcelona. L’abundància de públic va ser inesperada. Us imagineu tot l’espai on avui hi ha el jardinet i el Casal de la Gent Gran tot ple de públic? Es van posar cadires de preferència i general, amb els músics davant l’escenari. A les onze en punt de la nit del 15 d’agost començava l’espectacle amb una presentació a càrrec de Joan de Palau i Albert Tubert, membres del Patronat Artístic. Tot seguit, l’orquestra inicià el preludi, mentre s’encenien els llums del prosceni i els focus descobriren un magnífic decorat que motivà un esclat d’admiració per part dels espectadors, que van anar seguint amb interés el curs del primer acte que no es pogué acabar a causa de la pluja que va obligar a suspendre momentàniament l’espectacle.  Potser va ser llavors quan començà “l’espectacle”. Llamps i trons esporuguien el públic que es refugiava allà on podia, i fugint a corre-cuita cap a les voltes de la plaça Major. Al cap de mitja hora deixà de ploure i la gent tornava a presentar-se al recinte asseient-se com podia damunt les xopes cadires. Començava el segon acte, i de cop, altra volta llampecs i trons i la gran ruixada i la desbandada general. Així es va acabar el IV festival remullat de Nits d’Art, parcialment cantat per la tiple Rosina Toledo, el baríton Joan Gual, el tenor Antoni Lluch i la parella còmica, Nuri Gili i Àngel Serol. Els cors, tan el de les noies, com el dels forjadors, potser per escàs, va ser força desconjuntat. La Simfònica, bé amb la nota còmica de la desaparició de tots els seus components parant la pluja amb els instruments al cap. Aquell any sí que es va fer realitat aquella dita de “músics i verra, tot per terra”.

En Josep Blanch, en la seva crònica a la revista Horizontes rememorava una altra atracció similar: la de les festes d’agost de 1917, quan es va muntar un escenari al final del passeig Dalmau, vora l’estany, amb el drama líric de Bizet, L’Arlesiana, amb una orquestra de 35 professors i un grandiós decorat de Moragas i Alarma que fou arrancat per les ràfegues huracanades que l’estavellaren dins l’estany. El vent s’emportà les fileres de seients, i ningú va poder contemplar aquell espectacle que els organitzadors anomenaren Teatre de la Naturalesa.

Representar espectacles a l’aire lliure sempre seran aventures arriscades. I davant d’aquell fracàs de l’any 1966, la pregunta que hom es feia era: S’atrevirà el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics a organitzar un nou festival Nits d’Art?. No. Aquell any va ser un any malastruc pel Patronat. S’acabava La Passió –set anys havia durat – i finalitzaven les Nits d’Art – quatre festivals-. Potser la nova joventut tornaria a arrancar-la amb una fresca embranzida. De moment, aquell any només es va poder escoltar la Polifònica en un recital al Club Natació, amb l’actuació també de la cantant figuerenca Maria Rosa Gratacós. Donem-ho, doncs,  per acabat: el Patronat es va enfondrar. . 

Algunes de les coses que es fan per afecció són poc duraderes. Estem ocupats en els nostres treballs i en les nostres obligacions familiars i les afeccions requereixen uns esforços considerables. A Banyoles sabem fer-los i gairebé podriem dir que tenim un lema molt nostrat: fem les coses ben fetes, però poc duraderes, i que procurem sempre seguir més l’obligació que la devoció. Que el Patró dels còmics ens ajudi a seguir la devoció, que en el nostre cas és el fervor, l’amor i el respecte per l’afecció al teatre de la nostra ciutat, del nostre poble, del nostre país.

Dècada anys 60 (XXIV)

EL TERCER FESTIVAL “NITS D’ART”

 

I ja va passar a l’any següent amb el Tercer Festival Nits d’Art. El 1964 va ser l’any de l’obertura juvenil. L’any en què el jovent amb l’eslògan d’ Obrim una finestra encetava la seva primera Setmana de la Joventut. El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics seguia organitzant els festivals i tornava a la plaça del Monestir amb un programa de categoría..Per primera vegada a Banyoles actuava el tan esperat Esbart Verdaguer amb l’espectale del Ballet Mediterrani que havia assolit un gran èxit arreu de Catalunya, a tota la Península , com també en algunes ciutats d’Itàlia. Es va poder veure l’excepcional ballet de costums catalanes en tres quadres, original de Joan Valls, L’envelat, amb música popular i també dels mestres Vicenç Bou, Josep Serra, Esteve Burés i Enric Massana, arranjades pel mestre Agustí Cohí-Grau, coreografia de Salvador Mel.lo –director de l’Esbart- i figurins de Trabal- Altès.

El segon dia es presentava l’Agrupació Proscenium, de Girona, dirigida per Juan Ribas, amb l’obra de Jean Anouih, Becket o el honor de Dios, de muntatge modern, de ritme quasi cinematogràfic, amb diversitat d’escenaris. Aquesta obra d’Anouih la vam poder conèixer abans de la versió cinematogràfica. El drama coincideix amb els fets històrics que foren objecte de tractament escènic a Asesinato en la Catedral, de T. S. Heliot. Amb l’avantatge, pel que es refereix a l’obra d’Anouilh, de la seva millorr claredat expositiva, i fins a cert punt, també de la seva més desbordant i millor dirigida vena dramàtica. L’obra s’estrenà el mes d’octubre de 1960, interpretant Laurence Olivier el paper de Becket, i Anthony Quin el d’Enric II d’Anglaterra, obtinguent un dels èxits més ressonants  que es recordin en la crtítica teatral de Nova York. L’acció es desenvolupa en el segle XII i s’explica la història de Tomàs Becket, que fou el favorit d’Enric II i que més tard, en ser nomenat arquebisbe de Canterburi, s’enfrontà amb el propi Monarca quan aquest tractà de subjugar a l’Església, a fi de convertir-la en un instrument de les seves ambicions, fins que a l’any 1170 i per ordre d’Enric II, Becket foun traidorament assassinat sota les gòtiques voltes de la catedral de Canterbury.

El Grup Proscenium va resoldre amb un sentit molt viu del que és el teatre, aconseguint-se efectes plàstics de gran bellesa ajudat per les llums que donaven a les pedres de la façana del Monestir un matís inèdit, ple de realisme. On es va notar més la mà d’un bon director va ser sobretot en la col.locació escènica i en el moviment que donaven a les escenes els actors de l’obra. Hi hagueren molts aplaudiments als finals dels actes i en més de cinc ocasions en escenes ben resoltes per actors que van saber donar el to adequat, i principalment l’actor Josep Maria Capella que va saber mantenir el personatge Enric III d’Anglaterra en una tensió. un equilibri d’efectes sense que en cap moment cregués el públic que fingís. L’obra fou un triomf total per Capella, magnífic de gest, d’actituds i de veu- La interpretació de Joan Canals en el paper de Becket fou correcta i planera.

Molta feina va portar el muntatge d’aquesta obra per part pels components del Patronat, que van estar treballant uns dies abans movilitzant personal per a la construcció de tres escenaris i col.locacio d’altaveus, micròfons, llums i focus. Tant en l’espectacle musical com en el teatral, el públic, amb gran majoria de forasters, donaven a la plaça del Monestir un ambient d’altura cultural que bé es mereixia i necessitava la ciutat de Banyoles.

Dècada anys 60 (XXIII)

EL SEGON FESTIVAL “NITS D’ART” (2)

 

Aquelles Segones Nits d’Art es van completar en una representaciçó teatral que va tenir lloc el primer dia de les festes de la Mare de Dèu d’Agost en el teatre del Cercle de Catòlics. Es representava El gran cardenal, emotiva obra de Herald von Leyder, en versió catalana de Tomàs Roig i Llop, sota el títol de La setena paraula. La presentava el Quadre Escènic del Patronat Artístic del Cercle de Catòlics, amb la col.laboració de l’actor i director  Ramon Martori, qui va donar un cop de mà al director escènic Joaquim Colomer. Es va procurar, sobretot, que la dicció fos correcta. Hi havia cert nerviosisme –no passa cada dia això d’actuar amb un actor professional-, algunes falles de memòria i possiblement manca d’assaig. Ramon Martori, en el paper de cardenal, va ser, en matisos psicològics i de compostura escènica, un protagonista ideal, amb una figura majestuosa que irradiava personalitat. Es van notar, però, els moments en què la memòria li fallava, trencant-se l’encís d’algunes escenes. La interpretació femenina, a  càrrec de Carme Quer i Anna Alberti, correctíssima. Josep Maria Angelats –que se li donà el paper a la vigília de la representació, degut a haver-se posat malalt l’actor que havia d’interpretar-lo- va fer un veritable esforç a fi de que passés desapercebuda aquesta circumstància i va fer un Monsenyor molt digne; Frederic Corominas fèu una creació de Petrovich, un dels personatges més difícils de l’obra; Joaquim Colomer va interpretar amb encert el Mariscal, salvant amb la seva veterania més d’una situació compromesa. Enric Tubert, Joan Geli, Pere Quer, Martirià Coll, Lluis Soler, Rafael Cuenca, F.Vizcaino, Salvador Palmada i J.Grabuleda van donar vida als diferents personatges amb una sobrietat modèlica de com ha d’ésser una companyia ben conjuntada

Frederic Corominas va ser qui va portar l’il.lustre escriptor català Tomàs Roig i Llop, qui va fer la resentació de l’obra.

Ramon Martori va romandre a Banyoles durant gairebé un mes per dirigir  La setena paraula. A les tardes el podiem veure sempre en les tertúlies del cafè del Catòlics.  Vaig convidar-lo algunes vegades a sopar a casa i gaudia molt jugant amb el nostre fill, Xavier, que aleshores tenia tres anys, i li feia molta gràcia amb el seu cabell roig i cara de trapasser, tal com. l’havia vist a La Passió damunt d’una parada de fruites que jo, el seu pare, tenia muntada damunt l’escenari en el quadre del Diumenge de Rams.  Ramon Martori era tot un senyor i va passar moltes estones fullejant obres de teatre en el meu particular arxiu teatral i emocionant-se més d’una vegada en veure els repartiments de les obres de teatre en les que ell havia actuat, i més d’una llàgrima se li va escapar en comprovar que ja no eren en aquest mòn alguns actors i actrius que figuraven en els repartiments de les obres per ell estrenades a Barcelona. Ramon Martori era una figura important del teatre català. Havia inaugurat temporades al teatre Novetats i la seva Companyia Nicolau-Martori (l’actriu era Mercè Nicolau) emplenava temporades llarques al teatre Romea i passejant-se  amb les seves comèdies per tots els teatres de Catalunya. De Martori ja n’hem parlat quan en els anys quaranta venia a representar teatre en el Catòlics. Adolfo Marsillach, en les seves memòries diu que ell va començar a fer teatre amb el “juez Harvey”, i és que així era conegut Ramon Martori qui amb la seva veu inconfusible doblava a l’actor Lewis Stone en les pel.licules de la sèrie del jutge Harvey, que la distribuidora Metro Goldwyn Mayer ens portava molt sovint en els cinemes , amb actuacions dels nens/nois prodigis com Mickey Rooney, Judy Garland i Ann Rutherford. La seva veu era sempre reconeguda i amb ella hi feia filigranes, com es va demostrar en el recital de poesies que ens obsequià el dia de la representació de La setena paraula.

Dècada anys 60 (XXI)

EL SEGON FESTIVAL “NITS D’ART” (1)

 

El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics va presentar el II Festival Nits d’Art –15 i 16 d’agost de 1963- sota el patrocini de la Diputació i Ajuntament de Girona, l’Ajuntament de Banyoles, i la col.laboració d’Industrias Coromina S.A.. Davant de l’església de Sant Esteve, a la plaça del Monestir, es va fer un Festival de Cançons i Dances Catalanes, amb l’Esbart Montserrat, Els Setze Jutges, Els Quatre Gats, i el cantant Raimon. A la revista Horizontes, Salvador Oliva i Rosa M. Vilanova ens feien veure la nova cara de la canço: “ Contrastant amb la música lleugera que envaeix els aparells de ràdio i televisió, un grup d’intel.lectuals de Barcelona interpreten unes cançons que ens reflexen les senzilles realitats de cada dia amb la llengua de la nostra terra. Per tractar-se d’intel.lectuals es podria pensar que les cançons estan destinades a una minoria. Ha succeit tot el contrari. Han desvetllat gran curiositat i un veritable moviment d’adhesió popular. Així ho confirmen els èxits assolits en tots els ambients. És molt probable que fins avui hagin estat desconeguts per la majoria dels banyolins. Ells s’han donat a conèixer personalment en cercles dissemblants de Barcelona, i concretament a la Universitat. Els que hem tingut l’oportunitat d’escoltar-los vàrem creure interessant fer-los arribar a Banyoles, suggerència que fou acollida amb molt d’interés per part del Patronat del Cercle de Catòlics. No dubtem que els banyolins sabran apreciar la gran qualitat d’aquesta segona Nits d’Art, en la que juntament amb Els Setze Jutges, Els Quatre Gats i en Raimon veurem actuar una vegada més l’Esbart Montserrat (...) Certament avui la majoria estem cansats de cançons traduides, d’una total falta de substància en les lletres. Era d’esperar una renovació, i ens pot enorgullir que sigui a Catalunya on sorgeix aquesta nova onada amb empenta i bon gust, ressuscitant uns valors musicals gairebé oblidats i creant-ne de nous.

“ AIXEQUEM LA NOVA VEU I ALEGREM L’ANTIGA TERRA. diu Espinàs, per fugir d’una generació amanerada per un excès d’estrangerització. El seu ideal és que sigui a cada poble on es plasmi en cançons el reflexe de la llur societat. Aconseguint així l’arrelament cada vegada més ferm entre l’home i la seva terra”

Em mateix Salvador Oliva ens feia la crítica d’aquesta actuació en el número de Horizontes de la segona quinzena d’agost: “Els Quatre Gats ens oferiren blues, rocks i algun que altre twist. Aquests xicots volen conrear –perquè no?- el ballable català, malgrat a voltes ho facin valent-se de traduccions. (...) Els Setze Jutges, que només són set, van estar representats aquó per Francesc Pi de la Serra i Xavier Elíes. Ens van alegrar molltíssim, son els “jutges” més joves i podem dir que són uns poetes que han sorgit de la cançó. Ironía i sàtires untades de sentiment. (...) Ens van agradar Les portes, El sr. Batista, L’home del carrer i Els faritzeus, per part d’en Francesc. El despreocupat, Encara que és negra nit i Sóc cristià, per part d’en Xavier (...). Raimon va ser el crit de la nit. Les seves cançons tenen el poder de desvetllar els adormits. Raimon no pot ser escoltat amb indiferència. O entusiasma o molesta. La seva sinceritat és patètica. Allà hi viu tota la palpitació de l’adolescència erigida en crit, afirmació o interrogant. La seva música té influència Blue. Pero també força interioritzada i personal, com els seus companys “jutges”. Ens va cantar  Al vent, Som, A clops, Digues no, La pedra, Disset anys i un poema de Salvador Espriu, musicat per ell (...)

“La segona part  fou a càrrec de l’Esbart Montserrat. Nosaltres encara l’enyorem en les altres ocasions que va venir a Banyoles. Malgrat les dificultats, incloïda la cobla, va sortir-se’n discretament bé. Els dansaires anaven forçats, fins que ho interpretaren al piano. Malgrat fos desafinat, tothom ho preferí a la cobla. L’Esbart Montserrat tingué un gran encert al seguir els camins de l’Esbart Verdaguer quan aquest es decidí a interpretar la cosa tradicional per mètodes actuals. Aquest sembla el camí definitiu que pren el ballet català. Almenys aquest fou l’acord entre els “grans” del ballet amb motiu del festival català que tingué lloc a París el dia 18 d’agost del 1963. L’espectacle en general fou de l’agrat del públic, especialment de la joventut, cosa que cal tenir en compte”.

Dècada anys 60 (XXI)

LES NITS D’ART (2)

(Primer festival davant de l’església de Por  queres)

 

Quan es van encendre els llums, la façana romànica i els xiprès que flanquejaven l’església enlluernaven d’esplendorositat. Començava la representació de La Consueta de Sant Jordi. Els espectadors s’estranyaven i es preguntaven que seria això de la Consueta. S’havia d’aclarir que el terme Consueta, indica, de primer antuvi “coses acostumades, funcions sagrades fetes de consuetud”, i passà més tard a indicar la mateixa representació. Equival, doncs, en aquest cas, a la denominació de “misteri” o a la castellana “auto”. La que es representava tenia per tema la victória de Sant Jordi sobre el drac. El criteri que es va seguir per l’adaptació de l’obra, segons Modest Prats “·es pot resumir en aquesta fòrmula negativa: evitar el pur arqueologisme. No s’ha intentat, de cap manera, fer una representació per a ús de filòlegs i esperits refinats, Hi ha una lleugera modernització de la llengua,  hem suprimit algunes de les aparicions del drac que podrien semblar grotesques. Hem volgut fer d’aquesta consueta una cosa viva, un impacte eficaç en l’ànim de l’espectador del segle XX, com, indubtablement, ho fou per l’espectador del segle XIV. En el que hem tingut un criteri més rigurós ha estat en la part cantada. Una música que senyala l’autor i, actualment, és introbable, l’hem substituit per una tonada popular del segle XIII que el P. Cocagnac ha descobert recentment al Rosselló”.

Una representació molt digne que jo recordo especialment dos passatges per a l’anècdota: l’arribada del cavaller Sant Jordi, que enfilava la carretera damunt del seu cavall i frenava de cop el trot en veure tanta gent a l’esplanada. La bèstia es va espantar i aixecà les potes del davant, amb el conseqüient sobresalt dels espectadors de les primeres files. Sort es va tenir d’una persona especialista en arranjar els problemes que sorgien entre els espectadors de les representacions a l’aire lliure: Com havia fet uns anys abans, sortint a encendre el foc en la representació de Medea a la vora de l’estany, també sortí aquesta vegada per evitar accidents, agafant per les relles el cavall de Sant Jordi i apartant-.lo cap a un costat. Aquell home es mereixeria tot un homenatge; era en Joaquim Congost, conegut popularment com en Quim de la Brigada de l’Ajuntament.

El que estava indignat era “el cavaller Sant Jordi”, qui, amb penes i treballs va poder baixar del cavall. Evidentment que, per encarnar el personatge s’havia d’escollir una persona que sabés muntar un cavall, i en el grup teatral només teníem un actor-genet, era en Miquel Fèlez, qui, un cop curat de l’espant va poder traspassar la portalada de l’església , que s’obrí en una mostra d’espectacularitat amb una lluminària com no s’havia vist mai en aquell temple. Travessant el passadís del mig, el cavaller Sant Jordi va arribar davant l’altar on l’esperava la seva promesa. Un acabament ple d’esplendorositat que va entusiasmar a tots els espectadors.

A la segona part es presentava l’Agrupació Polifònica de Banyoles després dels seus èxits aconseguits a diverses audicions a La Bisbal,, Círcol Olotí, Associació de Música d’Olot, Figueres, Tortellà, Palafrugell i darrerament a l’església de Sant Pere de Ceret, alternant amb l’expert concertista, Rafael Tapiola. Sota la direcció de Manuel Saderra i Puigferrer s’interpretaren obres de Bach, Schubert. Txakovski, Mozart, Jusly i Mendelshon. La premsa va destacar l’èxit d’aquest I Festival Nits d’Art reconeixent que un marc tan adequat com el de l’església romànica de Porqueres “con las quietas y plateadas aguas del lago a sus pies, vetustos vestigios, cipreses que la flanquean y el magnífico paisaje que desde este montículo se presenta al que contempla por primera o enésima vez, no lo tienen todas las poblaciones, y ese don de”. Dios, ha sabido ser aprovechado con dignidad, lo que equivale a decir con acierto.