Dècada anys 60 (XLV)

Els professionals (III)

 

Va ser a l’any 1968 quan els entusiastes joves del T.E.I. (Teatre Experimental Independent) van agafar les regnes per fer reviure els festivals Nits d’Art. El cinquè festival tingué lloc a la plaça del Monestir, i Déu n’hi dó del que va ser interessant la programació: Primera nit, representació de Proceso por la sombra de un burro, obra de Fredrich Durrenmat, a càrrec de l’Agrupació Proscenium de Girona, dirigida per Joan Ribas. Segona nit: presentació del grup de Mims Els Joglars, amb Albert Boadella interpretant cinc mimodrames; l’estrena a Catalunya de l’obra Els mites de Bagot, de Xavier Romeu, per el grup escènic Ca Barret, de Barcelona, dirigit per Ricard Salvat i J.A. Codina, i finalment la representació de Dones, flors i pitança, espectacle original de Maria Aurèlia Capmany, interpretat per Carme Sansa, Carme Liaño, Joan Miralles i Enric Casamitjana.

Sembla que hi hagué alguna oposició a la regidoria municipal pels espectacles programats. Fins i tot algún “concejal” va dir que s’havia de prohibir que fessin Dones, flors i pitreres. No va servir de res. L’obra de Capmany es va representar i fou molt aplaudida. Hi havia cançons, poemes i diàlegs breus, plens d’enginy i d’intenció satírica. Ens mostrava allò que la dona ha estat en el transcurs del temps dins una societat, amb auques, entrades còmiques, romanços, paròdies burlesques, tot mon ben enllaçat per la direcció de Josep Antoni Codina. Era el que aleshores en  deien teatre de cabaret, amb els quatre protagonistes recitant, cantant i ballant. Tots ells venien de La Cova del Drac barcelonina i ens oferiren un exemple típic de teatre de cabaret a la catalana. .

Aquell any 1968 les festes d’Agost van durar quatre dies. I en el tercer dia, dissabte, es van cloure les Nits d’Art a pluja batent. El cantant Paco Ibàñez  

va atreure molta gent de tota la província i el Mercantil s’emplenà de gom a gom.

I al cap de poques setmanes ja teníem la festa de Sant Martirià al damunt. Aquell any va ser una festa musical amb tres assenyalades figures de la Nova Canço Catalana: Lluis Llach, Pau Riba i Rosmi, tots ells joves de vint anys. El jove Lluis Llach va cantar, entre altres: El bandoler, Cop de destral i L‘estaca. Pau Riba: Els morts dels anys 40, La nina de porcel.lana, L’home estàtic, i El taxista. I en Rosmi: Tot és fosc.  En Llach ja havia gravat quatre discos; en Riba tres i un quart, i en Rosmi, un. En preguntar-los-hi si la Nova Canço Catalana seria una cosa passatgera o marcaria època, així respongueren, Llach:  “Una cosa que ha fet el poble no passa de llarg”. Riba: “serà una cosa passatgera”. Rosmi: “Si es consolida molt marcarà una època en la història de la música”.

Va ser un any de cançons, però també estigué present en aquella festa major el teatre de Companyies professionals. En el Victoria es presentava una Companyia amb Carlos Ballesteros i Dora Santacreu de protagonistes en l’obra de Jaume Salom, La casa de las chivas. Se’ns deia en el programa que dos-cents mil espectadors havien aplaudit aquella obra plena de “valors humans expressats amb força esgarrifadora” Aviat estava dit això. Més valdria que haguessin dit que en el coquetó teatre Moratín de Barcelona  els espectadors  van  anar a veure l’obra atrets per l’actuació d’una actriu que estava de moda per les seves intervencions a la petita pantalla: Amparo Baró, que a Banyoles no vam veure ni en forat ni en finestra. L’obra era plena de situacions de teatre tremendista, amb escabrositats que algunes vegades provocaven el riure als espectadors.. Els drames, per la festa major, no acaben de quallar.  Són dies que tothom va xampanyat i té ganes de riure. Que hi farem! Som fets així!.

Quan convé, el públic banyolí sap reconèixer acceptant i aplaudint de debó el bon teatre. I això ho vam poder comprovar per les festes de la Mare de Déu d’Agost de 1969. Va venir novament a visitar-nos l’actriu Montserrat Carulla i aquesta vegada ho va fer amb l’obra Pigmalió. A l’escenari era Roseta, parlant xava amb un aire típicament estripat i aprenent de mica en mica un llenguatge correcte sota les ordres d’un professor de fonètica. Era venedora ambulant de flors, filla d’un drapaire i una dona immigrada, convertint-se en una dama digna de figurar en les millors reunions a l’alta societat barcelonina. Fou extraordinària la interpretació de Montserrat Carulla en aquell difícil personatge creat per Bernard Shaw en adaptació lliure de Joan Oliver, una versió escollida com a homenatge del teatre català a Pompeu Fabra en el centenari del seu naixement. Després de la representació vam esperar Montserrat Carulla asseguts al bar de la planta del vestíbul del Victoria. Ens digué que “l’amor al teatre, l’homenatge a Fabra i l’esperança que el teatre català vagi sortint de l’estancament, és el que ens ha mogut a representar aquesta obra. Perquè el panorama del teatre català és molt trist. I hem de mirar de dignificar-lo”.

Montserrat Carulla era una dona optimista i creia en l’empenta de la gent jove, dels intel.lectuals.

En la representació de Pigmalió hi intervingueren com a actors més destacats, Jordi Serrat, Joan Vallès, Josefina Tàpies, Joan Velilla, Nadala Batiste i Carme Molina. La direcció anà a càrrec d’Antoni Chic.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN ELS ANYS QUARANTA (II)

 

Les lectures que m’atreien més en aquella dècada dels anys quaranta eren les obres de teatre, i em vaig fer un tip de llegir les comèdies de Carlos Arniches i de Pedro Muñoz Seca. Des que vaig veure actuar a Paco Melgares en el teatre Mercantil en l’obra La pluma verde, de Muñoz Seca i La casa de Quirós, d’Arniches, em vingué la dèria de comprar obres d’aquests autors. Anys a venir havia de llegir en una revista de  teatre (que compràvem repartint-nos-la cada mes amb en Miquel Blanch i l’Isidre Oliveras) potser la millor obra d’Arniches, Los caciques. I tanmateix vaig debutar en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador representant  l’obra Trampa y cartón, de Muñoz Seca.

De Pedro Muñoz Seca m’entusiasmà la lectura de La mala uva, obra que vaig llegir i rellegir infinitat de vegades  fins al punt d’engrescar-me a traduir-la al català capgirant  una mica el tema i ambientant-la en l’entorn banyolí. Vaig inventar-me l’acció en una masia de l’altre costat d’estany. Fa poc en els meus arxius he trobat aquest desenrranjament i he vist que, en certa manera  vaig escriure alguna cosa original en descriure l’acció com si els espectadors fossin dintre una barca a l’estany desembarcant davant la masia. Fantasies meves que em feren passar bones estones. Vaig posar-hi per títol L’esbandida, significatiu de fer que se’n vagi una cosa que fa nosa, en aquest cas un grup de gent que s’infiltra amb mentides a la casa del protagonista que té molt mal geni.  Si tinc temps la rellegiré per esbandir-me una mica el cap.

ESCRIPTORS TOLERATS.-  De llibres catalans, en la postguerra  no en podíem llegir gaire. A les aparadors de les llibreries només hi havia llibres d’autors espanyols. Vam llegir-ne molts, així com traduccions d’obres estrangeres. Hi havia llibres d’escriptors tolerats que en aquells anys es van fer imprescindibles i que avui estan pràcticament en els llimbs literaris. En una bona biblioteca, entre dotzenes de llibres escollits, no hi podien faltar algunes obres de Vicki Baum, i una obra de necessària lectura com era Estación Victoria, de Cecil Roberts. L’hongarès Lajos Zilahy també tenia èxit entre els pocs lectors que hi havia a la nostra ciutat. Louis Bromfield va ser un dels escriptors que va arrassar més amb Vinieron las lluvias i no diguem Rebeca i Posada jamaica, de Daphne de Maurier, novel.les consagrades pel cinema en ésser realitzades per Alfred Hitchock. Climas, d’André Maurois també es llegia així com les obres de Stephan Zweig que per aquell temps es va suicidar i els diaris ni en varen parlar. Sembla que aquest escriptor no va suportar la guerra i la destrucció d’Europa i es va matar amb la seva dona el 1942

Dècada anys 60 (XLIII)

Els professionals (II)

 

Una altra comèdia de Muntañola es va representar una nit de festa major al teatre Victoria. La Companyia del Talía de Barcelona va deixar un dia de representació a la Ciutat Comtal per desplaçar-se a la nostra ciutat. Això no passava gaire sovint. La comèdia era Ja tenim 600. I, evidentment, en l’època en que tothom procurava aconseguir el seu primer cotxe 600 , tots els sis-centers banyolins i comarcans van omplir el teatre. El mateix dia, en el Catòlics, una improvisada Companyia barcelonina actuava en el drama d’Avel.lí Artís, Seny, amor, amo i senyor, amb Maria Dolors Busquets, l’actriu que va fer la Marta de Terra baixa amb Màrius Cabré. Que la Companyia era improvisada es notava en la interpretació conjunta on en tots moments els actuants estaven pendents de l’apuntador.

El més notable de l’estiu del 66 va ser en una nit de juliol al Victoria. Es presentava Núria Espert amb la seva Companyia, Premio Nacional de Teatro, quins oferiren l’obra d’Alejandro Casona, Nuestra Natacha en una representació molt digna que agradà generalment a tots els espectadors que mig ompliren el local per escoltar la veu de la tràgica actriu que portava a més a més un Rafael Arcos televisiu i una joveneta i prometedora Àngels Moll, dirigits pel marit de l’Espert, Armando Moreno. El meu interés per parlar amb la famosa actriu es va veure espatllat per la gran xerrada que va tenir un cop acabada la funció de nit amb el notari banyolí sr. Antonio Sauras, home de bona llàvia i conversa fàcil i plaent . No va ser fins l’any següent quan en un descans del rodatge de la pel.licula Laia a Cornellà del Terri vam poder conservar plàcidament amb l’actriu en una entrevista per a la revista Horizontes..

L’estiu del 67 va ser molt animat. Vam veure l’actriu Anna Maria Barbany en una comèdia de Jaume Picas – escriptor que coneixíem per haver-lo convidat a la presentació d’una pel.licula de Vittorio de Sica en una sessió de Cine Club Banyoles al cinema Victoria-. La protagonista de la comèdia La innocència jeu en el sofà era una Barbany eixerida, una xateta de 20 anys que ens va dir que després de la gira teatral es casaria amb el gerent de la Companyia, Joan Serrat. Aquesta noieta ja feia televisió, però encara no era prou coneguda. Vam desitjar-li un feliç matrimoni.

En aquells moments, una de les primeres actrius del teatre català era Paquita Ferràndiz. L’havíem vist actuar moltes vegades a Banyoles, però mai en un personatge caricaturitzat com el que va fer en la comèdia de Joaquim Muntañola, Ja venen els russos. Bona actriu la Ferràndiz. Li vaig recordar  quan va venir per primera vegada a Banyoles fent de “damita joven” en la Companyia de Maria Fernández Ladrón de Guevara amb el gran èxit de públic La madre guapa, d’Adolfo Torrado. Evidentment que havia plogut molt d’aleshores ençà i l’actriu comptava els seus passos pels escenaris catalans. Fins i tot, com algunes altres, havia fet les seves escapades figurant com a primera actriu de la Companyia d’Alejandro Ulloa al Broadway de Nova York.

A la Companyia de la Barbany hi actuava Pedro Van Leyva i quan va sortir a escena de seguit el vaig reconèixer. No sé perquè es va canviar el nom. Era Pere Gili, que ens havia fet suar molt en el muntatge de Cançó d’amor i de guerra en les IV Nits d’Art que no van servir de res ja que a mig acte va ploure a bots i a barrals. Pere Gili, després de passar per la direcció i interpretació estrenaria dintre poc una comèdia escrita per ell en gira per tot Catalunya. Mentrestant, aquell home, molt actiu, seguia fent sarsueles i es proposava tornar a Banyoles per fer el muntatge de La del manojo de rosas i La Dolorosa que la Companyia de Joan Gual representaria en el barri de Sant Martirià, amb la seva filla, la també actriu, Núria Gili, escotorida tiple sarsuelera. La sarsuela sempre ha agradat molt al públic, i aquesta de La del manojo de rosas es va representar moltes vegades a Banyoles. Fins i tot els sabaters i curtidors en la seva festa patronal van contractar la Companyia Ases Líricos, amb Joan Gual de primera figura per cantar la sarsuela de Sorozóbal.

Dècada anys 60 (XLII)

Els professionals.(I)

 

Terra baixa s’anunciava com l’obra que iniciava un Cicle de teatre català. Bé, molt bé. Un cicle que comença amb Guimerà mereix aplaudiments unànims. Però no va tenir continuïtat. Va ser un cicle reduït. La companyia de Paco Tusset i Enriqueta Font representà L’endemà de bodes, de Pous i Pagés, anunciant-se que com a deferència de l’escenògraf barceloní Pou Vila s’estrenava un decorat. Els del Catòlics ens ho mereixiem. Eren dotzenes les vegades que al llarg de la nostra vida teatral havíem obert les caixes de Pou Vila desplegant els decorats que muntàvem entre tots a l’escenari.

El Cicle de teatre català no va avançar. Potser la propaganda no fou encertada. Potser els organitzadors es cansaren de la feina i per la poca assistència d’espectadors . Amb la representació d’El drapaire del carrer Vell, de F. Lorenzo Gàcia, comèdia que obtingué el Premi J.M. Folch i Torres, la Companyia Tusset-Font s’acomiadava del públic banyolí tancant el curt Cicle de teatre català.

Va ser per les festes de la Mare de Déu d’Agost d’aquell mateix any quan vaig poder parlar amb la vídua de l’actor de teatre que vaig admirar més i que va ser el que amb les seves creacions de diferents personatges va aconseguir que em fes afeccionar al teatre. Era la senyora Consuelo de Nieva, vídua de Paco Melgares, (el millor actor de teatre que he vist en la meva vida) i em va agraïr amb la veu entretallada per l’emotivitat i amb una forta  abraçada  el record que vaig tenir per el seu marit. L’actriu va tenir una breu actuació en el teatre Victoria amb la comèdia Aprobado en inocencia, un simple entreteniment escrit per Narciso Ibàñez Serrador. A l’autor vaig fer-li una entrevista per a la revista Horizontes, i es va veure una mica atrapat quan vaig dir-li perquè a la seva Companyia no hi figurava Carlos Casaravilla, el bon actor que havíem vist a la pel.licula de Bardem, Muerte de un ciclista, molt ben reconegut per l’estrena d’una de les obres de teatre mès populars d’aquells anys: La muralla, de Joaquin Calvo Sotelo. Vaig dir que a Banyoles estàvem una mica escamats en veure que en els repartiments de les obres que portaven les Companyies, moltes vegades no hi figuraven els actors anunciats en el programa. Li vaig dir que en moltes ocasions se’ns ha donat gat per llebre. Ibàñez va assegurar que no, i si es mantenia el nom de Casaravilla en el programa era perquè havien enviat uns cartells antics. També vaig saludar a Josep Castillo Escalona, a qui anys a venir vam poder passar bones estones  parlant de teatre durant els descansos del rodatge de  la sèrie Secrets de família per a Televisió de Catalunya. I en l’obra de Ibàñez vam poder admirar a aquella bona actriu que era Luisa Sala, qui pocs dies després de l’actuació a Banyoles moriria d’una forma desgraciada en ennuagar-se mentre menjava en un restaurant.

 

Un dels actors més intel.ligents del teatre català en aquella dècada va actuar en el teatre Victoria fent el protagonista de la popular comèdia de Joaquim Muntañola, En Baldiri de la Costa. Pau Garsaball era un jove actor que va salvar temporades de teatre català a Barcelona en obres de Josep Maria de Sagarra. L’èxit més apoteòsic li vingué quan el van posar en pla de gran actor còmic a Bala perduda, de Lluis Elias . Amb el temps es va veure que allò no li anava, i menys encara fent el Baldiri de la Costa. A Banyoles li recordo una llunyana intervenció en la Companyia de Paco Melgares abans de ser “famós”. En Baldiri no li anava, no encaixava en el personatge. I és que Pau Garsaball, diguin el que vulguin, era un actor de teatre dramàtic. La seva dicció, el seu gest, ens anaven descobrint a cada moment el seu gran temperament dramàtic. Seguien encara desconeixent el bon fer de Pau Garsaball.

Dècada anys 60 (XLI)

MARIO CABRÉ I LA VARA DEL SOFF D’ELS PASTORETS

L’any en que representàvem Assaig general de l’Escobar, tinguerem a l’endemà de la festa major la presència del “torero”, poeta i actor, Màrio Cabré. L’obra representada requeria ésser interpretada amb molta força. Cabré va ser el Manelic de la Terra baixa, de Guimerà i portava com a primera actriu a una amiga locutora de ràdio, Maria Dolors Busquets, que havia vingut més d’una vegada a Banyoles amb la companyia Tusset-Font. El drama va agradar molt al públic, un públic molt diferent del que trenta anys enrere havia escoltat el text de Guimerà en aquella mateixa sala quan els afeccionats banyolins de l’Ateneu l’havien representat. El públic del Catòlics aplaudia a cada mutis i Màrius Cabré va sortir-ne tan emocionat que fins i tot va voler emportar-se un record. Ens va pispar la vara recorquillada que el vell Soff s’hi recolzava en Els Pastorets. Potser avui, en algún museu de teatre s’hi exposa aquell gaiato dur, llarg i bonyegat com a signe d’haver-lo portat Marius Cabré fent el Manelic. Pobre Soff ¡ En els anys següents  hagué de recolzar-se en un branquillós i senzill bastonet.
El que s’havia de recolzar en un bastó era l’actor Lluis Carratalà, a qui jo  sempre havia admirat. Va ser el millor actor interpretant l’avi Tomàs de Terra baixa. Aquell vell actor era present gairebé sempre en els repartiments de les antigues Companyies de Maria Vila i Pius Daví. En venir a Banyoles, feia poc que havia complert les seves Bodes d’Or teatrals. Era un gran actor que no s’espantava ni en les més difícils proves interpretatives del teatre modern i mai defraudava en les seves creacions dramàtiques

Dècada anys 60 (XL)

JOAN CAPRI

 

En la dècada dels 60, la Companyia de teatre Professional que aconseguia omplir les sales de teatre banyolines era la que encapçalava l’actor Joan Capri. Es va recrear en el personatge de l’Harpagon, l’avar de Molière en una adaptació lliure de Josep Maria de Sagarra, El senyor Parramon. Les crítiques dels diaris barcelonins ens deien que la seva interpretació fou molt mesurada per no caure en el seu vell estil i que va ser un prodigi de matisació i detall. No podem dir el mateix de la seva interpretació a Banyoles. Va ser el Capri de sempre, bon actor còmic que va alegrar l’obra amb un lleuger i divertit to de farsa, però mancada de la personalitat que precisava el senyor Parramon. La Companyia fou reduïda en la gira per províncies i més de la meitat dels actors foren –emprant un símil esportiu-, reserves. La direcció d’Antoni Chic fou bastant desballestada. Tots anaven al seu aire, i sort es va tenir que Joan Capri al final de la representació va entretenir i divertir molt al públic amb el seu monòleg El maniàtic, amb les seves singulars facultats d’expressió i la seva forma personalíssima de dir i accionar.

Per la festa major de 1963, Capri tornà al teatre Victòria amb una obreta de Gilbert Laporte traduida per Xavier Regàs, Que vagi de gust, senyor comissari, una comèdia de boulevard on l’actor s’hi va poder lluir improvisant al seu gust. Capri acostumava a adoptar l’actitud del que explica acudits, no interpretava, estava pendent de quina reacció tenia el seu interlecutor per sortir-li amb quatre gracietes, que eren les que agradaven al públic. La direcció d’Esteve Polls va ser l’adequada al que esperava sempre Capri d’una direcció.

En la festa major de 1964, Capri tornà amb Tres angelets a la cuina, una obra ja coneguda per haver existit una versió cinematogràfica amb el títol de No somos ángeles, interpretada per Humphrey Bogart i Peter Ustinov. Estrenada a Barcelona amb la incorporació de les actrius Maria Vila i Mercé Bruquetes i de l’actor Rafael Anglada, constituí un gran èxit . Cap d’aquests va venir a Banyoles. Capri només va conservar els tres angelets que van representar-la amb perfil caricaturesc.

Dècada anys 60 (XXXIX)

F.E.S.T.A.   I  DESPESES

 Al començament de 1960 ens vam afiliar a una entitat al servei del teatre catòlic: F.E.S.T.A. (Foment d’Espectacle Selecte i Teatre d’Associació). Inicialment F.E.S.T.A. tenia com a finalitat de posar ordre pel que feia a l’orientació de les obres i les formes d’interpretació que existien en els centres d’afeccionats en general, i parroquials, en particular. F.E.S.T.A. ens enviava una revista, SCENA, que feia d’enllaç entre els associats i la secretaria de l’entitat, un arxiu teatral amb obres de tots els gèneres, previ pas per la censura eclesiàstica, amb una fitxa completa de cada una d’elles, indicació de personatges que intervenen, decorats, pressupost general, dificultats de muntatge amb la seva solució, fins i tot referències de la representació en altres centres, les facilitats d’adquisició a preus econòmics, dels accesoris indispensables per a una representació (decorats, mobiliari, vestuari, entre altres coses). No vam fer servir gaire els serveis de F.E.S.T.A. , però la revista Scena ens interessava per conèixer la marxa del teatre d’afeccionats a Catalunya. Organitzaren concursos teatrals que no hi participàrem, perquè en aquells anys hi hagué un interval entre els nostres grups teatrals. Això de què en un concurs teatral es designés per a la fase final la representació d’un acte d’El port de les boires no ho vèiem gaire bé. Potser si ens haguèssim ficat més amb F.E.S.T.A. es podia haver aconseguit que alguns dels nostres actors s’haguessin incorporat a algun Institut de teatre i qui sap si algun dels nostre joves actors hauria pogut dedicar-se al professionalisme, perquè de la promoció d’intèrprets adherits a F.E.S.T.A. en sortiren afeccionats que seguiren el camí de la professionalització, com ara Carles Lloret i Josep Maria Caffarel  (del Club Maria Guerrero), i Rafael Anglada (de l’Ateneu Catòlic de Sant Gervasi).Tots ells barcelonins. Als banyolins, però, Barcelona ens quedava massa lluny. Així és que no ens vam moure de casa i seguírem llegint Scena i les obres que ens recomanaven. F.E.S.T.A. com a entitat estava preocupada per la proliferació de Grups i, sobretot, perquè n’hi havia molts que funcionaven i no s’hi havien adherit.. Amb alts i baixos, F.E.S.T.A. es mantingué com a entitat fins  el setembre de 1972 en que fou dissolta.

D’aquella dècada he pogut salvar de l’estripament o de la cremada unes factures que em sembla bé anotar en aquest apartat a fi de que sigui possible que el lector d’aquest memorial teatral es pugui fer càrrec de com anaven els trets escènics en aquells temps. Una factura de la diada de Sant Josep de 1960 ens descriu així les despeses:

Lloguer decorats de “jardín i salita”, 260 pessetes; lloguer d’exemplars, 60 ptes; recader Cros, ports decorats, 30 ptes; tramoia, 300 ptes; ferreteria Agustí, claus per muntatge escena, 25 ptes;  Sociedad General de Autores de España, 216 ptes; Coca-cola i galetes per obra de teatre, 16 ptes; . Total: 907 ptes.

En la posada en escena de Melocotón en almíbar es recollien en dues representacions 4916 ptes. Les despeses eren de 1968 ptes i s’entregaven al Patronat Artístic del Círcol de Catòlics, 1474 ptes. O sigui que restaven en caixa 3972’45 ptes. No sé si n’hi havia per fer un dinar, perquè de despeses n’hi havia moltes més. S’havia de pagar a l’Arxiu teatral Modern de Barcelona on ens obligaven a fer dipòsits en lliurar-nos els papers d’estudi que solien ésser mecanografiats i engrapats en petites cartolines. Eren jocs de papers que ben sovint se’n perdien alguns i havíem de pagar per material perdut. Tambè hi llogàvem obres per a llegir. A dotzenes les devoràvem.

Tinc a la mà una llista prou llarga de factures i notes. També té el seu interés deixar-ho escrit:   a Sebastià Rigau li pagàvem bombetes i treball de luminotècnia; a Maderas Llorens, peces de fusta envarillades; a Narcís Ferrer (l’incansable Ciset, fuster escènic) pels seus treballs de tramoia; al conserge del bar del Catòlics, per consumicions en les obres representades; moltes més factures de la Sociedad General de Autores de España per permisos de representacions – no se’ls n’hi escapava cap!-; als recaders Cros i Vilardell per portar-nos dels arxius barcelonins les caixes de decorats, vestuari i algunes vegades d’armeria; més factures de decorats del taller Pou Vila; a la confiteria Boadella per alguns pastissos; a les encarregades de la neteja de la sala; a la impremta Mateu per confeccins de programes; a Jesús Barba per pintar pissarres; conferències telefòniques; visats de programes... I per acabar, aquí teniu aquesta factureta de Jaume Coll del carrer de la Divina Pastora que posa que “per passar 1000 programes i mui grandes i plantar 4 carteles” ens cobra 125 ptes. Em recorda que anys enrere vaig veure una altra factura d’uns nens que ens van ajudar a muntar una paradeta i entre altres coses ens cobraven tres pessetes “por el trabajo de cansarnos”.

eria; més factures de decorats del taller Pou Vila; a la confiteria Boadella per alguns pastissos; a les encarregades de la neteja de la sala; a la impremta Mateu per confeccins de programes; a Jesús Barba per pintar pissarres; conferències telefòniques; visats de programes... I per acabar, aquí teniu aquesta factureta de Jaume Coll del carrer de la Divina Pastora que posa que “per passar 1000 programes i mui grandes i plantar 4 carteles” ens cobra 125 ptes. Em recorda que anys enrere vaig veure una altra factura d’uns nens que ens van ajudar a muntar una paradeta i entre altres coses ens cobraven tres pessetes “por el trabajo de cansarnos”.