Joan de Palau

JOAN DE PALAU, HOME DE TEATRE

(De la revista “Horizontes”. Gener 1972)

  Joan de Palau no és pas un home d’una sola dimensió. La seva faceta artística no acaba a la pintura. És un enamorat de la composició escènica, de la plàstica escènica per a ser més exactes.

  És ja força coneguda la seva participació capdavantera a la “Passió”. Ell, darrera les cortines, entre els decorats que ell mateix havia creat, es movia amb entusiasme, seguia amb desfici la representació i valorava les incidències, més que des d’un punt de vista dramàtic, des d’una perspectiva estètica, - tornem-ho a repetir- plàstica.

  Concretament, els quadres plàstics, a les composicions a l’escenografia agafava més volum i consistència, la seva opinió era definitiva.

  El Sant Sopar havia estat resolt en una sola escena muda, on la composició de les figures, el color, la llum, tenien un ritme accentuat. Abans de començar el quadre, mentre darrera la cortina es preparava la representació, enmig del batibull que solen produir aquestes situacions teatrals es formava, amb la música un conjunt harmoniós. Ell donava els últims retocs:

  -Aquests apòstols... Poseu-vos més junts!. Tu, Sant Pere, aixeca més el cap!. Sant Joan, mira més fixament Jesús. Judes, estira aquest braç!. Jesús, una mica més al centre. Els focus més amunt.

  Quan s’encenien els llums i l’escena era oferta a l’atenta consideració del públic, l’efecte merament visual, l’impacte cromàtic, eren considerables. La lenta, dramàtica, tensa evolució dels braços de Jesús era seguida amb una atenció impressionant. I, al final, quan, harmonitzant amb l’explosió musical i els efectes de llum sobre el ciclorama, els braços del “Mestre” s’obrien en un gest solemne i patètic, la sala esclatava en un aplaudiment frenètic. En Joan de Palau, sempre, o quasi sempre, manifestava una gran satisfacció. Ell era, de prop o de lluny, el pare de la criatura.

  No faltava als assaigs, es movia entre la faràndula amb una il.lusió incontenible. Amb aquesta il.lusió que sap posar en totes les coses que estima. No sempre opinava, però quan ho feia els seus consells pesaven. Apart de la seva autoritat artística, deia les coses després de pensar-les. I, és clar, això era un factor imposant.

  La renovació dels “Pastorets”, que va afectar molt més la part plàstica que la literària, perquè, aquesta era pràcticament intocable, va ser servida per la seva aportació també entusiasta. Ell, formava part cabdal d’un equip del qual no vull dir noms perquè, encara que conec els principals, potser n’oblidaria algun i això podria provocar conseqüencies funestes, irreparables.

  I, no cal dir-ho, les “Nits d’Art”, a les quals ell va contribuir d’una forma decisiva, amb el plantejament, la tria de temes, escenaris i la mateixa posada en escena.

  Es pot dir que la seva participació al teatre banyolí, tot i no ser ell, un home de teatre, va representar, sigui per la seva actuació, sigui per un seguit de circumstàncies i persones, una etapa important, remarcable, de la vida de la ciutat. Actuant de catalitzador d’entusiasmes, de força impulsora, d’escenògraf, decorador, home gris d’entre bastidors, i tantes altres feines secundàries, ell va contribuir durant bona part dels anys seixanta, a mantenir viu i encés el caliu de l’art de Talía. Joan de Palau, home de teatre, heus ací una faceta que valia la pena recordar. Dóna una idea més arronida de l’artista, del creador, de l’home.

Dècada anys 70 - Any 1972

Nadal 1971 a Reis 1972. Els Pastorets

(De la revista “Horizontes”)

“Np podian faltar en estas fechas los tradicionales “Pastorets” que hogaño diéronse tres representaciones, y cuya organización corrió a cargo de la “Agrupació Amics del Teatre” del Círculo de Católicos. Esta zarzuela pastoril ha podido llevarse a cabo gracias a la colaboración espontánea de una serie de aficionados locales veteranos y otros entusiastas jóvenes que han sido dirigidos en la parte de dicción y gesto por Juan Olivas, y en la parte espectacular de luminotecnia, sonido, decorados, etc, por Luis Soler, Juan Padrés, Francisco Mayolas, Jaime Figueras y otros entiusiastas colaboradores. En total han intervenido en estas representaciones, entre actores y ayudantesm unas 80 personas.

Espectáculos infantiles

 La “Agrupació Amics del Teatre” del Círculo de Católicos se ha propuesto organizar la temporada 1971’72, presentando una serie de espectáculos que tendrán caràcter de continuidad durante todos los dias festivos. Iniciativa digna de alabanza por lo que supone de abnegación por parte de esta Agrupación en cuanto a la organización de unos espectáculos que han de solventar unos problemas para la infancia bañolense, cada dia más necesitada de diversiones propias para ellos.

 Con la tradicional vetllada de la Purísima se inauguró la temporada el dia 8 de diciembre. Compuesta la velada en tres partes, hicieron las delicias del público los niños i niñas de los colegios del Sagrado Corazón, Divina Providencia y casal Infantil “Magdalena Aulina”, con una serie de canciones rítmicas y danzas, interviniendo también la niña Lali Martinez con algunas canciones y poesias. En la segunda parte “Els Ermitans”, “Els Tres peus” y “Jep Enric”, amenizando estas partes el joven Joan Solana, con su amena presentación. La tercera parte del programa corrió a cargo de la “Agrupació Amics del Teatre” que pusieron en escena un divertido sainete titulado “La criada nova”, que fué interpretado por Carmen González, Joan Solana, Miquel Figueras y Rafael Serralvo, corriendo la dirección a cargo de Lluis Soler .

 En las acostumbradas fiestas navideñas se pusieron en escena los tradicionales “Pastorcillos” que tuvieron en esta ocasión la “novedad” de volver a representar una escena que en estos últimos años encontrábamos a faltar y que se habia suprimido para suplirla por otra de más espectacular. Nos referimos a la escena del sueño de Bato, una de las mejores de nuestros “Pastorcillos”, y que le han sabido dar un gran realce tres Batos de categoria: los actores Joan Solana, Enrique Tubert y Joan Olivas. Dos buenos actores veteranos, Jaume Figueras i Pere Pagés, bordaron con primor el papel de Alcalde Borrego. Y lucieron su nervio y agotaron su voz los tres Luzbeles José M. Angelats, Joan Celrá i Joan Solana. Este último, también incorporó el Soff, el viejo pastor, que se repartieron también Agustín Barceló y José M. Figueras.La larga perorata de Satán fué dicha por Salvi Gratacós y con mucho brio por Lluis Barba. Uriel, que sigue sin cantar, fué muy bien recitado por Jaume Albertí, colaborando en otros dias Anton Figueras y debutando Josep Figueras. La voz estridente de Rafael Cuenca atronó la escena en el cuadro de Isaach, personaje que fué interpretado también por un actor veterano como Joan Geli, y por otro actor joven, Rafael Serralvo. El ímpetu de San Miguel lo desarrollaron las actrices Asunción Heras, Carmen González y la debutante Carmen Comadevall. Excelente debut de una serie de chicas como Dolors Cels (en Sara), Carme Pérez (San Gabriel) y Margarita Farroni (en la Virgen Maria). El papel de Sara fué también interpretado por

Catalina Noguer y el de San Gabriel por Carmen González. Aplaudimos la presentación de la danza infernal, que hacia tiempo no veíamos representada con tanta seriedad. Asimismo  celebramos la presencia de la burra de Bato, que este año ha sido una burra autèntica de carne y hueso. Ahoro solo faltan las ovejas y corderos parada dar el tono realista que el espectáculo requiere.

 Pasadas las fiestas navideñas, se realizaron los espectáculos infantiles con el concurso local “Banyoles, nostra ciutat”, y la proyección de peliculas cómicas y de aventuras, con sorteo de juguetes al público asistente.

Dècada anys 70 - Any 1971

Estiu 1971

Experimental Independent

(El T.E.I. no es mort, encara)

(De la revista “Horizontes”)

Fa cinc anys que el TEI va nèixer a Banyoles. Això, i que el TEI té cinc anys. (...). El TEI és viu encara. La desmoralització fa plegar moltes veles, i a voltes, s’intenta donar certes dosis d’aquesta metzina a alguns vaixells amb l’esperança d’enfonrsar-los... Però el TEI no és mort encara. I no ho és, perque cinc anys d’aguantar tempestes acaben ensenyant. I manera d’arranjar les destrosses. (...) El TEI ha canviat molts pistons, i és una màquina nova, a punt d’arrancar. Avui TEI vol dir Teatre Experimental Independent, tant aquí com a Madrid, perquè avui és una associació legalitzada. I és oberta a tothom; potser per això no s’ha mort encara: no és pas només el grup de Banyoles, hi ha gent de molts punts de les comarques, i es vol seguir per aquest camí. El TEI està rebent inscripcions de socis de moltes ciutats veïnes, i també espera comptar amb l’ajut de nosaltres, els banyolins.

 Certament no té massa bona fama, a Banyoles, aquesta associació. Però, voleu dir-nos, qui més ha organitzat una vetllada cultural del relleu de les que ens ha ofert el TEI?. El TEI ha fet una aportació al món cultural banyolí, que, en aquests 5 anys, llevat comptades excepcions, ben poques societats l’han igualat en tota llur existència. Des dels recitals de cançó, fins al teatre propi o d’altres grups del país, passant per tres anys seguits – i aquest serà el quart- d’organitzar les Nits d’Art. I aquest fet, des del nostre punt de vista, és claríssim: si aquí s’és feta alguna vegada una representació que valgués la pena al TEI hi deguèrem una gran part.

  Avui el TEI ha obert les portes de bat a bat, perquè sempre és bo de renovar un xic els aires. Ara, el TEI té socis més enllà de Banyoles, i organitza coses a altres pobles de les comarques. No ens quedem nosaltres enrera, i ajuntem-nos-hi. Serà una gran manera de col.laborar-hi, contra l’ensopiment de la gent d’aquest nostre país que hem de revifar. El TEI no és mort, encara. Nosaltres podem contribuir a fer més llarg aquest “encara”.

 Veient les primes que es guanyen els futbolistes, aquests dies, val la pena que meditem una mica amb què i amb qui col.laborem.... Si voleu informació, sense comprometre-us a res, sobre el funcionament del TEI i com fer-se’n socis, us podeu servir de les fulles que us adjuntem.

GRUP

Dècada anys 70 - Any 1971

Primavera 1971  

(Notes a la revista “Horizontes”)

HEM SENTIT DIR...que els veïns de la plaça “Vieja” han tramés a l’Ajuntament, per via reglamentària, una sol.licitut demanant el canvi de nom de dita plaça; que volen que es digui: Plaça del Teatre. Ho trobem molt bé, per quan aquest mot de “Vieja” no ens ha agradat mai; doncs en tot cas s’hauria de dir “Antigua”, ja que així consta en la paperada d’aquells temps.

Plaça del Teatre ens agrada, doncs ens recorda i a l’ensems deixaria constància d’aquell magnífic Teatre Principal que, malauradament va ésser enderrocat en lloc d’arranjar-lo.

La manca que ens fa!.

“FESTA DELS PAGESOS”.- Como es norma en esta festividad, tuvo lugar en el teatro del Círculo de Católicos la representación de la divertida comedia en tres actos original de Antonio Santos, A LA LLUNA NO HI HA PINS, cuya acción transcurre en un lugar de veraneo de la costa catalana, y en la que nuestros jóvenes valores teatrales, bajo la dirección de Juan Olivas, supieron darle mucha fluidez representativa, sacando muy buen partido de las escenas jocosas que, de continuo, arrancaron la carcajada al público asistente.

LA “ISIDRADA” de este año se tituló “A la lluna no hi ha pins” y el centenar de personas que la vieron aplaudieron al final al cuadro de intérpretes que bien se merecen que citemos en nuestras “Noticias en cadena”. Las señoritas primero como norma de educación: Catalina Noguer, Maria Angeles Reverter y Filomena Rodriguez (que nervios, chicas, que nervios!, que no hay para tanto!). Después los jóvenes: Rafael Serralvo, Jaume Albertí, Joan Solana; luego los veteranos Lluis Soler i Joan Geli, y como final un “gosset” molt “mono” que actuó con mucha naturalidad sin decir ni “guau”. Dirigió, apuntó y en ocasiones se “berrinchó”, nuestro Jefe de Redacción, Joan Olivas. Al final se destapó una botella de coñac, se aplacaron los nervios, y todos contentos.

Dècada anys 70 - Any 1971

Teatre infantil

(Notes a la revista “Horizontes” de Banyoles)

Secció “Noticias en cadena”

-      “Hay que ver como se divierten los chiquillos y como se desternillaban de risa algunos padres acompañantes ante las peripecias del pintor haragán de “Tres i no res”, esta pequeña obrita de Apel.les Mestres, prodigio de ingenio y habilidad”-

-      “ Los colaboradores del espectáculo navideño dels “Pastorets” celebraron el tradicional ágape en la fonda Can Banal, reinando entre todos una gran camaraderia”.

-      FESTINFANTILANDIA.- Organizado por los estudiantes del 4º Curso de la Academia Abad Bonito y bajo el patrocinio de la junta directiva del Círculo de Católicos i “Agrupació Amics del Teatre”, tuvo lugar el domingo por la tarde el 1èr Gran festival Festinfantilandia”, cuyo programa, establecido en tres partes, corrió bajo la dirección y montaje musical de Joan Solana, secundado por Joan Padrés en la parte luminotécnia. El festival, de caràcter más bien musical y cómico, fué muy entretenido y del agrado del público infantil que llenó el local del teatro Círculo de Católicos, saliendo todos muy complacidos por esta velada.

LA REPRESENTACIÓN DE “LA VENTAFOCS”.- En el Grupo Teatral del Círculo de Católicos crece el desánimo entre sus componentes. A principios de temporada se propusieron organizar unas representaciones de teatro especialmente dedicado a la infancia, combinando con otras de carácter más amplio y popular. Desde octubre que no han dejado de ensayar casi diariamente habiendo presentado las siguientes obras “El divino impaciente”, de Pemán; “Tres i no res” de Apel.les Mestres; los tradicionales “Pastorcillos”; “Nines i ninots” de Lluis Coquard, y recientemente “La Ventafocs” de Folch i Torres. Pero el esfuerzo realizado por el Grup teatral no se ve coronado por el éxito y se extiende el desaliento sobre todo por la dificultades que les van saliendo al paso y van atenazando cada vez más al elenco.

 A la chita callando y sin publicidad -verdadero contratiempo- se representó en dos sesiones de escaso público la obra de Josep M. Folch i Torres LA VENTAFOCS. Partiendo de la base de que en un espectáculo infantil, un adulto debe asistir como si fuera un espectador más con verdadero espíritu de niño ( de no ser así, no resistiriamos ni cinco minutos de griterio) uno ha compartido con ellos, sufriendo y gozando, y aplaudiendo al final a un Elenco que, a pesar de sus quebraderos de cabeza, ha volcado todo su entusiasmo para contentar a este conjunto de chiquillos entregados totalmente en seguir el desarrollo de un –para ellos- ignorado y atractivo argumento.

Dirigida por Jaume Albertí, “La Ventafocs” ha sido interpretada por un grup formado por las actrices Carme González en una expresiva “Poncellina” que se ganó todas las simpatias del público; Filo Rodríguez en la “Vella Maria”, bien en su papel de mujer anciana, quizá el más bien resuelto de todo el reparto; Maria Àngels Miret en la “vaquera” Pepona, desenvuelta y garbosa; Cata Noguer i Asun Freixa en los papeles de “Girasol” y “Roserblau”, deliciosament antipáticas, aunque bastante atascadas en la dicción; Maria Àngels Reverter en la madrastra “Florinda”, sentenciosa y concisa en sus  rèplicas. Los actores fueron Joan Solana en Badinet el paje, personaje simpático de la obra y el que salvó junto con Lluis Soler (en Fidel, el viejo mayordomo) muchas indecisiones de conjunto; Francesc Mayolas pleno de naturalidad y acertando difíciles situiaciones en el primer acto, y Jaume Albertí en el príncipe, difícil papel resuelto con admirable sencillez. En breves papeles actuaron Rafel Serralvo, Josep Masó i Joan Padrés, prestando una meritoria ayuda en la labor de conjunto.

La obra fué presentada en vestuario actual (nos dicen que debido a la dificultat de alquiler de trajes de la época, por su elevado precio). La escenografia ayudó eficazmente al logro de la representación con cuatro extraordinarios decorados de los legados por el artista local Joan de Palau al Círculo de Católicos, verdaderas obras de arte que fueron pintadas para La Passió de Banyoles” y que sirvieron magníficamente a la obra de Folch i Torres. Los efectos especiales fallidos en la primera representación, tuvieron un mayor acierto en la segunda, no así la luminotecnia que tuvo sus altibajos. Los efectos musicales (grabaciones de Martinez Valls i Granadas) coadyuvaron a dar el clima apropiado en muchos momentos. Lástima que no se acierte aún con la tonalidad adecuada que precisan los altavoves de la sala. La música que debia ser de fondo sobreponíase al diálogo, corrigíéndose frecuentamente sobre la marcha produciendo un efecto pésimo.

 En fin, se representó LA VENTAFOCS a pesar de todo, y pudimos constatar que gustó a los espectadores. A la salida vimos un grupo de pequeños que esperaban en la plaza, para poder contemplar a Poncellina vestida en traje de calle. Al reconocerla una niña preguntó: “No la tornareu a fer un altre diumenge?”. Una señora anciana afirmó: “Aquestes sí que m’agraden perquè són del meu temps!”. He aquí el signo de unas generaciones que siguen aceptando La Ventafocs, la “rondalla de vora del foc”, que de la mano del insigne Josep Maria Folch i Torres consiguió ser la obra más representada, milenaria en toda Cataluña, y que por primera vez ha sido representada en catalán en un teatro bañolense gracias a la Agrupación Teatral del Círculo de Católicos.

Dècada anys 70 - Any 1971

1:Teatre per a infants- 2: El TEI.

(Notes a la revista “Horizontes” de Banyoles)

Teatre per a infants.- En el teatre Círcol de Catòlics han començat les representacions de teatre per a infants amb la representació de la fantasia de Lluis Coquard “Nines i ninots”  que interpretaren l’Agrupació “Amics del Teatre” sota la direcció escènica de Jaume Albertí. I amb l’actuació de les actrius locals Cata Noguer i Filo Rodriguez i els actors Anton Figueras, Rafel Serralvo, Josep Maria Figueras i Joan Solana, amb la col.laboració del conjunt musical infantil “Els Harrisbourg”. (Horizontes)

                                                                                               

TEI: Legalització i projectes

 El TEI de Banyoles havia iniciat les seves actuacions l’any 1966. “FANG” va ser el muntatge que motivà la seva constitució, amb elements d’altres elencs. A aquella primera presentació han seguit “Lectures de poetes alemanys” “L’aniversari”, Questi fantasma”, La mort i la paraula”, “Antígona”, “Morts sense sepultura” i “Calígula”. També en el seu programa podem apuntar-hi recitals de cançó, i actuacions d’altres grups independents de Catalunya, d’Espanya i àdhuc de l’estranger.

 Un dels objectius del TEI ha estat el de limitar les seves actuacions a un lloc en exclusiva. Les seves “tournées” per les comarques els han guanyat una certa popularitat.

 Els darrers temps havien estat particulaarment dificils. L’any passat, després d’una sèrie de recitals de Pi de la Serra, i actuacions d’una companyia xilena, va venir la suspensió dels recitals de Raimon i Paco ibáñez. Des d’aquell novembre, el TEI ha treballat en silenci, i tot just ara es pot anunciar el seu retorn a l’activitat.

 El primer pas important ha estat l’obtenció de la legalització del grup com a societat ”para el fomento del arte dramático”. Amb això s’espera una major facilitat per afrontar els tràmits burocràtics.

 Per altra banda, se’ns ha informat que l’equip escènic del TEI està preparant un muntatge de Michel de Ghielderode, i una obra de George Kaiser, amb intenció de presentar-les la propera primavera. També hi ha el propòsit de presentar un recital important de cançó.

 Les forces vives del TEI, prop de 40 persones, estan constituïdes en dos equips, un escènic i un d’organització. Estan confiats que aquesta vegada no els faltarà gent que vulgui integrar-se al Grup.

( De Revista Presència, de Girona).

Dècada anys 70 - Any 1971

LA DESCONEGUDA “VENTAFOCS” DE FOLH I TORRES

.

(Març 1971.- Crònica a la revista “Horizontes”)

Els infants banyolins no coneixen La Ventafocs de Folch i Torres. Ni cap jove ni persona de maduresa, dels que foren infants en els últims trenta anys us sabrà donar raó dels espectacles per a infants de Josep M.Folch i Torres. Jo encara l’havia arribat a aconseguir. Recordo que de petit anava a la ferreteria de Can Saguer a comprar El Patufet i L’Esquitx i m’entusiasmava llegir les Pàgines viscudes. També al centre Parroquial – el d’abans de la guerra- on m’hi embadalia amb les projeccions de Les aventures d’en Massagran, i les d’en Pere Fi, que mossèn Constans ens explicava sobre els gravats d’en Junceda. Un dia em vaig posar a llegir obres de teatre i les d’en Folch i Torres m’entusiasmaven. Llegia molt aleshores i m’assavantava que arreu dels escenaris del nostre país Els Pastorets i La Ventafocs aconseguien centenars de representacions. Jo no ho recordo, però diuen que Els Pastorets d’en Folch i Torres s’arribaren a representar a Banyoles i sembla que no obtingueren gaire éxit. Estem molt acostumats als d’Olot nosaltres.

 En quant a La Ventafocs no us puc assegurar si abans de la guerra s’arribà a estrenar, però si que us poc dir que a l’any 1942, la  Companyia de l’actriu Elvira Jofre la presentà al Mercantil. Aleshores encara no deixaven representar teatre català, i per aquest motiu, La Ventafocs es convertí en La pobre Cenicienta. La vaig anar a veure perquè Elvira Jofre era llavors l’actriu de moda i la seva veu era molt coneguda pels doblatges de les pel.licules de la Metro. Tancant els ulls et donava la impressió que escoltaves a Greer Garson o Mirna Loy. A més, calia anar-la a veure, puix la Jofre havia vingut a reforçar els aficionats banyolins en una representació de Don Juan Tenorio, de Zorrilla,  obra en la que hi vaig debutar com a “curioso embozado”, i vaig poder aconseguir veure com Don Juan (l’actor banyolí Antoni Visa) aixecava l’actriu, que evidentment, feia de Doña Inés i com se l’emportava a pes de braços, esbufegant per entre bastidors.

Fora d’aquella representació castellana de La Ventafocs, l’obra de Folch i Torres segueix inèdita, puix cap Companyia s’atrevia a representar-la, degut a les grans despeses que ocasionava el muntatge. Els aficionats no ens atrevíem tampoc a muntar-la, i amb Folch i Torres arribariem, tot el més, a la Julieta, filla única.

 Ara, un grup jove, amb la col.laboració d’alguns ja veterans, portaran a terme la representació de La Ventafocs. Crec que val la pena de conèixer aquesta Ventafocs nostrada, espurnejant de gràcia i plena de sentiment. Els infants, i els que no ho som, que coneixen solament “La Cenicienta” del “cuento” de l’escombra lligada al llibre, i també la versió cinematogràfica de Walt Disney, em sembla que quedaran sorpresos de veure una obra d’una eficàcia i una exemplaritat excepcional. El Grup que la posarà a escena són els “Amics del Teatre” que aquesta temporada es proposen fer ressorgir el teatre per a infants. Per a ells va el nostre aplaudiment avançat, pel fet de fer conèixer als infants de Banyoles la desconeguda Ventafocs catalana, i pel fet de dedicar la representació com a homenatge al gran conreador de teatre infantil, Josep Maria Folch i Torres, a l’amic de la infància de molts banyolins que aprengueren a llegir el català a les Pàgines Viscudes d’ El Patufet”.