Dècada anys 70 - Any 1971

ANY 1971. El teatre a Banyoles segons els comentaris a la Revista “Horizontes”.

GENER: “LOS PASTORCILLOS”.-  Aumentar el volumen de los altavoces es lo que está haciendo falta en “Los Pastorcillos”. Pero, por favor, no mucho, que luego suena a estridencias y nos gusta escuchar el “Pescadodores somos...” de la grabación magnetofónica por la desaparecida “Schola Cantorum”. Y es que en “ Els Pastorets” seguimos disfrutando con lo “camp” que hay en ellos: el trompazo de Satán; el suspense de la olla que no se rompe; la cortina que chirria; la burra de madera de Bato; las orejas de burro de Borrego.... !caramba! esto si que no lo entiendo. Si las burras de Torre de Ader son de madera, porque las orejas serán felpudas). Broma pesada, voto al hato!”.

LOS REYES MAGOS  se personaron en el teatro del Círculo de Católicos para escuchar los vítores de la chiquilleria que se desgañitaba pidiéndoles caramelos. El ciclo navideño concluía. Unos dias antes, Joan Solana havia dejado su huella escenogràfica con la representación del “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra y con una visión moderna y juvenil con aires de “folk”. Y con aires de folk se cerró del todo el ciclo con un festival en el Círculo de Católicos en el que el “Grup Tres Quarts” salvó el naufragio del espectáculo.

EL POEMA DE NADAL.-  El sábado 2 de enero, a las diez de la noche y en el teatro del Círculo de Católicos, fué presentado por los alumnos del 4º curso de Bachiller de la Academia Aband Bonito, “El Poema de Nadal” de Josep M. De Sagarra. La representación dirigida muy acertadamente por Joan Solana, fué presentada con todo esmero y propiedad, con acertada luminotecnia y selecto fondo musical, por lo que no nos ha de extrañar el clamoroso éxito obtenido.

FEBRER.- RAMON MARTORI.-  Recientemente fallecido en Barcelona. En su jubilación eran freqüentes sus visitas a la nuestra ciudad. Los que compartieron con él saben de su cortesia y atención para los amigos. Como actor recordemos a Martori en sus mejores momentos en los años cuarenta y cincuenta, cuando guiava a un inseparable muchacho llamado Aldolfo Marsillach en los escenarios del Mercanti y Círculo de Católicos, cuando su sola presencia bastaba para llenar los locales, en el que el público esperava oir una de las voces más escuchadas en las peliculas de la Metro de aquellos años, y recordémosle sobre todo en aquel mes veraniego que compartió con los aficionados locales, dirigiéndoles e interpretando el cardenal de “La setena paraula”.

JAUME COLL.- Subdirigiendo nadamenos que la compañia del  teatro nacional, llamada ahora de “Àngel Guimerá”, está el bañolense Jaume Coll. En letras grandes le hemos visto en las carteleras del teatro Poliorama de Barcelona, con la obra “La filla del mar”. Bien por Jaume que ha entrado de lleno en el teatro profesional al lado de un hombre de temple como Ricard Salvat.

“LA VIUDETA ES VOL CASAR”.-  Los estudiantes celebran la fiesta se San Tomás, con excelenta camaraderia, paterdeando por aquí y por allá, comiendo pantagruélicamente y fumando cigarrillos y algun purito extra, llenando de humo la sala del Círculo de Católicos en la velada teatral en la que pusieron en escena una obra tan poco estudiantil como “La viudeta es vol casar”. En teatro, los estudiantes siguen aún moviéndose dentro lo “camp”.

Dècada anys 70 - Any 1972

Retaules
(Revista “Horizontes”. Setembre 1972)

Els que en el dia de la Mare de Déu d’Agost assistiren al teatre Victòria per contemplar l’espectacle teatral de Jordi Teixidor, amb música de Carles Berga, escenografia de Fabià Puigsercer i direcció de Feliu Formosa, titulat EL RETAULE DEL FLAUTISTA (Premi Josep Maria de Sagarra 1968), interpretat per “la Companyia del Retaule amb el mateix muntatge i els mateixos actors del teatre Capsa de Barcelona”, i... els que assistiren a la representació de la mateixa obra en el teatre del Cercle de Catòlics en la diada de Sant Martirià de l’any passat, posada en escena per una agrupació d’aficionats del Vallès, coincidiren en que la sessió dels aficionats, amb tot i els seus defectes, va tenir un aire joliu i burlesc, tan ple d’entusiasme i jovialitat que la diversió fou més plaent que la que ens abreujaren els barcelonins. No és infreqüent: les companyies professionals quan surten a fer “bolos” van una mica com escopetajats, que diria en Capri; el cansament dels viatges, les preparacions dels muntatges, el córrer d’un lloc a l’altre de la regió en desplaçaments a vegades força llargs, fa que els components de les Companyies tinguin ganes d’enllestir aviat, i si l’obra que es representa és com aquesta del “Retaule del flautista”, la qual s’ha representat un any enter, no és d’estranyar tampoc que ens la executin d’una manera mecànica, a corre-cuita, amb un apressament com si els hagués d’escapar el tren. El teló s’aixecà cinc minuts abans de les onze, es fèu un entreacte d’un quart, finalitzant l’obra a dos quarts d’una. Amb això creiem que ja està dit tot. En els pobles ens agrada que quan ve una bona Companyia professional de teatre, ens doni precisament això: bon teatre, teatre ben representat, saben prou bé els professionals que no es dóna amb aquesta fúria impetuosa en que s’ha representat “El retaule del flautista”. Inclús l’agilitat de l’obra – que és innegable- hauria sigut molt més remarcable si els actors haguessin lliurat la matisació de llurs personatges sense la fuetada de la precipitació. Sentint-ho molt per la Companyia del Retaule, quan recordem aquesta obra sempre pensarem amb la digna representació dels aficionats del poble del Vallés.La Companyia del Retaule ha passat com un llampec.

Dècada anys 70 . Any 1972

Cultura. Passivitat municipal

(Revista “Horizontes”. Juliol 1972)

Sempre hem cregut de les “Nits d’Art” eren l´única activitat cultural un xic rellevant que es podia disfrutar a Banyoles.Les Nits d’Art al Monestir o a l’estany eren una escletxa que desprenia un regust vell de finesa intel.lectual. El panorama cultural del poble, ofegat totalment per l’encarcarament de tot l’any, semblava ressuscitar, sortir d’una estranya letargia.  L’any passat, aprofitant l’avinentesa dels Campionats Mundials d’Esquí Nàutic, les Nits d’Art es varen traslladar al mes de setembre.

  El TEI, des de feia temps tenia cura de la programació. La financiació, però, de qui anava a càrrec?. Crèiem que les Nits d’Art les patrocinava l’Ajuntament. No pas sempre ha estat així. Perquè? Voldríem demanar des d’aquí a l’Ajuntament, a la Ponència de Cultura, concretament, quina relació té amb les Nits d’Art. Si són uns actes patrocinats per ells, perquè no es fan aquest any?. Si no ho són, no ho podrien ésser?

  El programa de festes d’aquest any és llastimós. De totes les activitats que s’hi anuncien, quines van dedicades expressament a la festa petita?. Quina personalitat té la nostra Festa?.

  Al cinema Victòria, la Companyia de Pau Garsaball ens portarà “El retaule del Flautista”. Un any de cartell a Barcelona. Una funció interessant – iniciativa privada- que ens permeterà poder jutjar un dels fenòmens més importants del teatre del país dels darrers anys.

  Per altra part, el TEI, a finals de mes té prevista la representació d’”Electra” o la caiguda de les Màscares”, l’obra que està recorreguent actualment els pobles de les nostres comarques.

  En resum, unes festes d’agost que passen migradament, entre interessants aportacions particulars, i una gran passivitat per part de l’Ajuntament.

Dècada anys 70 - Any 1972

“EL MAL CORRE”

(Comentari a la revista “Horizontes” (Juny 1972)

El T.E.I. ha tornat a Banyoles, després d’una llarga temporada d’estar-ne absent. Feia temps que no representaven els joves del Teatre Experimental Independent (dos, tres anys?), i en aquest període han passat força coses, entre elles una renovació de l’elenc en el qual hi entra un grup de jovent amb ganes de fer les coses bé. Per això considerem que ara el T.E.I. comença una segona etapa. La primera es va concloure d’una manera excepcional: amb la col.laboració dels dos Coll, Jaume i Martirià, en direcció i interpretació en el “Calígula” de Camus, en el marc incomparable del pati de la Pia Almoina on se’ns va oferir una de les més perfectes representacions en la història local del teatre.

  S’ha enfrontat amb el muntatge i direcció d’aquesta nova etapa, en Martirià Coll, el qual ha escollit l’obra de l’escriptor occità en francès Jacques Audiberti, escrita l’any 1947 “El mal corre”, que ha sigut presentada en versió especial pel T.E.I. de Jordi Pujol Cofan i Joaquim Funtané, amb escenografia d’Alfons Romero i vestuari dissenyat per Maria Teresa Martí. L’obra fou representada el dimecres dia 21 de juny en el teatre Victòria. Com de costum, hi assistí poc públic.

  “El mal corre” és una peça de teatre barroc, imaginatiu, d’una gran riquesa lírica, plena d’influències avantguardistes. La “versió especial” pel T.E.I. és intel.ligent, afortunada en improvisacions i aconseguida en el punt de fer-nos entrar en el món  innoble, ple de trampa i mentida de Jacques Audiberti. Lleugeres escenes, flotants, com tretes d’un “ralenti” cinematogràfic ens recorden que encara pesen els efectes del “Marienbad” de Resnais, proves vàlides en el teatre actual experimental plé de reminiscències cinematogràfiques. El diàleg -      que és el més important- fou acurat en la dicció, notant-se l’esforç practicat en la direcció per aconseguir l’entonació adequada en els executants, que foren Marta Serra, Llorenç Rustullet, Josep Maria Barceló, Joan Sanchez, Maria Teresa Seseras, Josep Güell, Jordi Rosell i Santiago Bartomeu.

   Un advertiment: sabem que és complicada l’ordenació de director – intèrpret, però ens sembla que caldria fer l’esforç en les properes representacions: és molt necessària la col.laboració de Martirià Coll com actor, puix seria molt profitosa pel teatre Experimental Independent.

Dècada anys 70 - Any 1972

EL TEI CORRE

(De la revista “Horizontes”- Juny 1972)                   

  El TEI corre.Jacques Audiberti és un autor gairebé desconegut aquí. I no pas per culpa nostra. “El Mal Corre” de J. Audiberti. El TEI la representa. L’estrena, a Vidreres (“això és un món de folls”, diu Modest Prats). Cap allà: Roses, Palafrugell. Cap aquí: Girona, Banyoles. Tornem a començar.

  Acció: Manifestació d’una força  (Dic. Gral P. Fabra). “ El Mal Corre” és una de les accions d’aquests mesos. Simultàniament, TEI organitza un seguit de recitals sota el nom genèric d’”ENCAIX-27”.

  Així ho diu el programa de mà. Un seguit de recitals que es celebren (o s’havien de celebrar, RIP) a diferents pobles d’aquestes comarques. Sense problemes de “força major”, aquests recitals no han reeixit. Perquè?. Acció, però no tant.

  Cap aquí, cap allà. J. Audibert. El TEI corre. Dos muntatges simultanis, dos. “El Mal Corre” i “Electra o la caiguda de les màscares”. I un autor en estudi: Sartre, “Les Mans Brutes”. Cap aquí... cinquanta tres persones al teatre Victòria. El públic no està educat teatralment. El públic està desaducat. El deseducador que el des-deseduqui. El Barcelona va guanyar el Banyoles pocs minuts abans que el mal guanyés a Audiberti.

  El públic no està educat. Però, quin públic. Hi ha públic?. On és el públic?. Qui és el públic?. Cap aquí, cap allà. El TEI corre. D´on és el TEI?. Qui és el TEI?. Hi ha un TEI?. Teatre experimental independent. Experiments independents sobre teatre. Independència d’experimentació teatral!... Res més?.Hi ha alguna raó sota de tot això?. O no és necessari que n’hi hagi cap, de raó? Els del TEI – n’hi ha que són del TEI?- són filòsofs, artistes, malcontents, visionaris?. L’inefable TEI, L’infalible TEI, L’infalible- falible, difícil-fàcil, contradictori TEI. El TEI. O el tei...

  Va passar aquí. Havia de passar aquí. Era absolutament necessari que a Banyoles no es permetés allò que no està permés de permetre. Ens podem sentir més banyolins, més dolorosament banyolins, més primàriament fills seculars de la terra i l’estany, Banyoles, ciutat pubilla/ Banyoles, ciutat del llac. El TEI corre. Vidreres, Roses, Palafrugell, Girona. Corre. I els que corren són susceptibles d’ésser jutjats. Criticats. Escèptica, indiferent, favorable, contrària, raonable, irracional, apassionada, objectivament. Cap aquí, cap allà. I va ésser a Banyoles. “El Mal Corre” va ésser jutjat a Vidreres, Roses, Palafrugell, Girona. A Banyoles va portar cua. I problemes. Podem sentir-nos ferotgement satisfets, Individualitzadament orgullosos.

  Cap aquí, cap allà. L’Agost que vé, NITS D’ART. L’honor cultural banyolí salvat, un cop més, pel Tei. Per satisfacció plena de masoquistes i cia. NITS D’ART A BANYOLES.

  Organitza: Tei. El Tei corre, La victòria més terriblement sarcàstica o la derrota més sarcàsticament humiliant. Segons com es miri. Cap aquí, cap allà. Tornem a començar.

(Escrit per Jaume Boix).

Dècada anys 70 - Any 1972

FOC NOU

( De la revista “Horizontes”. Abril 1972)

  El dissabte dia 15 d’abril, l’Agrupació “Amics del Teatre del Cercle de Catòlics de Banyoles i Comarca” representà en el seu local l’obra en tres actes original d’Ignasi Iglesias, FOC NOU. Hi assistí molt poca gent: famílies d’actors i alguns aficionats dels que encara en queden. A les onze de la nit començà la representació.

  Segons el programa, els personatges de “Foc nou” pertanyen a la burgesia de les ciutats petites de la Catalunya rural. El conflicte es presenta entre una mare acostumada a no tenir més preocupacions que les que dóna una bona administració de la casa i els seus fills, mal educats pel pare, al moment de la mort d’aquest i trobant-se que la casa, que semblava tan segura, no es pot mantenir.

  Al llarg de tota l’obra es veuen dues idees centrals: una, la dona deixa d’ésser una mena de barreja de nina, administradora i mare de família, per a passar a ésser una persona amb tots els drets civils i morals; l’altra, la redempció dels fills pel treball. Potser una mica brusc el canvi dels dos fills grans, perquè sobta que al final de l’obra, quan durant tota l’estona s’han mantingut en una posició enfront de la mare, sostingut per l’avi, sentin aquell entusiasme pel treball. En un final una mica forçat teatralment, però, en canvi, en les intencions d’Ignasi Iglésias, és completament volgut.

  La primera representació tingué els seus alts i baixos. Alguns defectes suposem es corregirien en les successives representacions. Les falles més visibles foren sobretot en les entrades dels personatges, algunes massa tardanes, les quals obligaven a l’actor que estava en escena a sentir-se molest, cosa que es notava molt des del públic. Creiem que això és defecte interior, possiblement per falta d’un regidor d’escena que donés les entrades.

  En la direcció es veu ben clar que Joan Olivas va formant el cos d’aquest “conjunt” que tant el preocupa, i que espera poder aconseguir a força de representacions per tal de treure el nerviosisme d’alguns actors que encara no es veuen prou segurs. La mà directiva es nota sobretot en les escenes de conjunt – magnígfica la del final del segon acte-, en algunes pauses i reaccions dels actors, alguns molt posats dintre el personatge, i en la col.locació escénica.

  Rosa Pujolàs, ,Lluis Soler, Joan Solana, Caterina Noguer i Rafel Serralvo foren els actors que tenien al seu càrrec els papers claus en les escenes de discusions familiars, i donaren a les actuacions conjuntes un to molt elevat. Un paper ingrat, el de la vella serventa Teresa fou interpretat per Carme Comadevall d’una manera que qualificariem de magnífica. L’emoció que es desprenia de la seva parla i en els seus silencis d’angoixa interior, foren el millor del tercer acte, que per altra banda resultà el més fluix de l’obra. Ben desinvolta digué el seu paper la nena Lali Martinez; molt ben tret el personatge del notari per Francesc Mayolas, i cumpliren en els seus breus papers Carme González i Miquel Figueras.

  En conjunt podem dir que fou una bona actuació que ens anima per el futur de l’Agrupació Amics del Teatre.

Dècada anys 70. Any 1972

IGNASI IGLESIES

(De la revista “Horizontes”. Febrer 1972)

                   

Es digne d’elogi aquest estudi que fa l’Agrupació “Amics del Teatre” de donar a conèixer algunes obres d’autors catalans pràcticament desconeguts per molts dels joves que actuen en el grup, els quals van descobrint per mitjà de lectures expressives que celebren en el local del Cercle de Catòlics. Així, dies passats amb motiu del X aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, feren la lectura de les obres “La ferida lluminosa”, en prosa, i “Reina”, en vers, analitzant tota l’obra teatral del famós poeta català.. Ara, aquesta Agrupació està preparant un homenatge a Ignasi Iglésies, adherint-se als que arreu de Catalunya s’han celebrat amb motiu del centenari del seu naixement.

  La personalitat d’Ignasi Iglésies ha estat estudiada en els seus diversos caires pels crítics i historiadors literaris catalans,  els quals han publicat sincers elogis de la seva obra, sobretot en la projecció de caire social d’alguna de les seves produccions dramàtiques, com “Les garces”, “Els vells”, “El cor del poble” i “Foc nou”. Tingué intuïcions realment genials en el camp de la inquietud, i sabé exposar, amb naturalitat i molt gust artístic, molts dels problemes de la societat del seu temps. En totes les seves creacions, tant teatrals com poètiques, hi alena un extraordinari esperit de puresa i d’elevació espirituals tot pensant d’una maner especial, en les ànimes afligides per l’adversitat.

  L’autèntic Poble, el que no canvia en el seu fons, qualsevol que siguin els atzars de la Història del país, venerà aquesta figura, aureolada del noble romanticisme. Per això, Joan Maragall, tan sensible a les finors col.lectives, en un bell article li donà el títol de “Poeta dels humils”.

  A l’any 1914, Iglésies guanya el Premi Fastenrath, amb la seva obra “Foc nou” que li és atorgat, altra vegada, l’any 1930, amb “La llar apagada”. El Govern francés, l’any 1921, el fa cavaller de la “Legió d’Honor”. Guanya la Flor Natural, amb una medalla d’Or l’any 1925, als Primers Jocs Florals catalans a Cuba, amb la poesia “Els Dos Amors”; i l’Institut Nacional de Previsió, l’any 1926, li concedeix la seva Medalla d’Or, sens dubte en record de la seva magnífica obra teatral precursora “Els vells”, el problema de la qual, malauradament continua tan viu com aleshores.

  Els millors actors i actrius catalans i castellans, interpretaren i alguns estrenaren, obres seves; ja no cal dir: Enric Borràs, Margarida Xirgu, Maria Morera, Pius Daví, Joaquim Montero, Maria Vila, etc.

  A Banyoles, alguns d’aquests actors i actrius esmentats, interpretaren obres d’Iglésies en el desaparegut teatre Principal, i els aficionats locals (Agrupacions de l’Ateneu i Cercle de Catòlics) representaren també algunes de les seves millors obres. L’última oba de Ignasi Iglésies representada a Banyoles, fou precisament aquest “Foc nou” que presentaran ara els “Amics del Teatre”. Eren pels anys quaranta, i l’interpretaren, entre d’altres, “Pepet” Freixa, Joaquim Colomer, Maria Colomer, Pere Quer i Carme Quer.

  L’any 1935, arrodonint una gran campanya teatral, la comissió “Pro-Biblioteca Ignasi iglésias, a Sant Andreu de Palomar, d’on era fill, edità un “Llibre d’Or”, dedicat a la seva persona i a les seves creacions artístiques, volum molt interessant i de necessària consulta per a l’estudi d’Iglésies i del teatre català.