Dècada anys 70 - Any 1973

JOAN CAPRI – L’AMIC DEL MINISTRE

 

“L’amic del ministre” no és cap obra de teatre. Abans de que en Capri ens parli del ministre han transcorregut gairebé una hora de monòlegs, una hora força avorrida per l’espectador que busqui només la part  més entretinguda. A la segona part es repeteix el monòleg, una mica més “divertit”, i l’acció de l’obra ens ve servida sempre amb l’ajuda del telèfon. En aquest cas la comèdia es ressent d’una gran lentitud i monotonia.

  El decorat: cortina negra (no n’hi ha cap més), quatre cadires, un penja-robes, un tauleta que vol ser un escriptori i un water. Tot tant pobre com el text de l’obra de Carles Valls i Joan Capri.Una sola actriu – Teresa Cunillé- acompanya a Capri en la interpretació. Actua amb correcció oferint-nos quatre personatges femenins.

  Personalment crec que l’actor Joan Capri actua força millor que en els temps dels seus favorables éxits. I no em refereixo als continguts dels monòlegs i improvitzacions, sinó a la manera de dir-los, a les noves expressions i accents del gest. Capri, sens dubte, es repeteix molt, i és possible que els seus entusiastes només parin atenció a la part “xistosa” dels monòlegs. Crec que el millor de l’actor és precisament la seva manera que té d’explicar i no llur capacitat per l’acudit. Per això en obres com L’AMIC DEL MINISTRE passen desapercebudes incompatibles formes i expressions en virtut d’una injustificada expectació per la humorada que resulta ser d’una aclaparadora mediocritat.

Dècada anys 70 - Any 1973

“LA TERRA ES BELLUGA”

 

“La terra es belluga” es podria classificar dintre del teatre èpic: uns fets passats (visualitzats), en aquest cas la història de Galileu Galilei, suggereixen unes situacions actuals, uns problemes importants del nostre temps (també visualitzats) que es concreten en una qüestió moral, un problema generacional i una qüestió social. Globalment parlant podríem dir que és una crítica contra l’immovilisme. Contra la por al canvi, la por a la nova situació, encara que es vegi que aquesta nova situació supera i millora l’anterior.

  Cal deixar ben clar, però, que en l’obra no hi ha, ni hi volem veure, cap crítica contra l’Església ni contra la Bíblia, encara que hi siguin citades, sinó unes referències crítiques a les estructures eclesiàstiques de l’època de la Inquisició i al mal encaminat “ús científic” que es feia d’alguns textos bíblics.

  “La terra es belluga” és també una temptació per a qualsevol director: és una obra de muntatge, dóna una gran llibertat per a procurar fer més directe el missatge del text, incús apoiant les idees i les constatacions semi-exageradament

El “realisme èpic” de l’obra, un dels grans encerts de Jordi Bordas, fou aconseguit a base d’un exhaustiu estudi, per part d’un equip d’entesos, de la vida i fets de Galileu Galilei. Al text hi ha algunes parts tècniques que recolzen aquest realisme que al ser èpic abunda, encara més, en la idea de la lluita dialèctica, que porta l’obra contra l’immobilisme.

  El nostre muntatge ha volgut en principi ser fidel al text. Està d’acord amb les nostres possibilitats, però s’ha fonamentat en un profund estudi de l’original. Aquest ha estat molt treballat, molt pensat, molt meditat, i cada una de les situacions escèniques que veureu davant vostre, pretenen intencionar i potenciar el sentit de les paraules que Jordi Bordas ha posat en els llavis dels personatges.

  “La terra es belluga” pot o no pot agradar, perquè és un muntatge, però el text no deixa de ser un missatge actual, una crida interessada a qualsevol persona d’avui, gran o jove, que consideri que el teatre, a més de divertir, pot dir-nos alguna cosa.

  Sols ens queda convidar-vos a l’estrena a Banyoles de “La terra es belluga” de Jordi Bordas, que l’Agrupació Amics del teatre del Cercle de Catòlics posarà en escena el proper diumenge  dia 21 d’octubre, dintre les festes de Sant Martirià. Vosaltres sereu els qui haureu de fer la segona crítica del muntatge.

                           (Joan Solana a revista “Horizontes”.Octubre1973).

 

“LA TERRA ES BELLUGA”.

Teatre èpic amb intenció didàctica. Una experiència prometedora.

(Crítica  d’Antoni Freixa a la revista “Horizontes”)

  L’obra “La terra es belluga” va dirigida en principi a un públic infantil. Per això la seva intenció és clarament didàctica. El seu llenguatge senzill i entenedor ens introdueix facilment al món interior i a la dinàmica del personatge central: Galileu Galilei. Des d’aquí i a cavall d’un constant paral.lelisme entre la vida i miracles del savi italià i llur aplicació al món dels nostres dies, l’autor llença el seu missatge clar i diàfan.. La vida ha de ser una lluita constant a la recerca d’un món millor. És una crida contra l’estancament i una denúncia de l’immobilisme burgés.

  L’obra resulta plenament vàlida per adults i es segueix amb interés, encara que li falta una certa consistència. Fou escrita en quinze dies i això es nota bastant. No és una obra madurada, ni massa important, emperò en Jordi Bordas demostra tenir intuïció i tacte. “La terra es belluga” és una mostra més d’aquest teatre èpic català, únic gènere que trobem dins la poc fecunda vena del teatre català dels nostres dies.

  EL MUNTATGE. Ha estat un pas endavant el donat per l’Agrupació Amics del Teatre del Círcol de Catòlics i en aquest cas concret cal felicitar al nou director, en Joan Solana. L’obra li ha permés un muntatge molt lliure i suggestiu alhora. Voltat de gent molt jove, ha adaptat el text a l’esperit que mou aquest grup i ha aconseguit que l’espectador es sentís interessat des de la primera escena. Jugant amb una escenografia molt senzilla, centrava l’atenció al personatge i sobretot a la seva paraula. Donava l’impressió d’interessar-li molt més el fons que la forma. La primera part segueix un ritme molt viu, on és constant l’anar i venir des de Galileu als nostres dies; portada amb molta serietat. Després, cap al final es cau en el grotesc i l’obra perd de l’interès inicial. Considero la part sonora totalment innecesària, massa “matxacona” i en desacord amb la senzillesa de l’obra. Potser la cançó d’en Bob Dylan si hagués estat cantada i no recitada li hauria donat més ritme al muntatge.

  En resum, una bona experiència, que de seguir per aquest camí significaria una nova revifalla del bon teatre banyolí.

  LA INTERPRETACIÓ.- Molts actors feien la seva primera experiència dalt l’escenari, i la veritat és que donaren mostra de formar un conjunt disciplinat i eficient. Alguns dels debutants apuntaren unes bones aptituds teatrals i si no destaco a ningú és perquè no ho crec pas oportú i perquè el que sobresortí fou veritablement el conjunt.

  Actuaren per ordre d’aparició en escena. Ramon Rabell, Miquel Feixas, Irene Oliver, Josep Font Miquel Figueras, Carme Pérez, Magdalena Escobosa, Josep Pagés, Jesús Bramon, Lluis Vila, Miquel Duran, Josep  Aurich, Glòria Xargay, Josep Figueras i Xavier Feliu.

Dècada anys 70 - Any 1973

Els pledejaires

 

  A la tarda del dilluns dia 16 de juliol unes noies que passaven pels carrers de Banyoles repartint programes ens invitaren a la representació teatral que tindria lloc el mateix dia a la Llotja del Tint. Organitzada la cosa a correcuita, ja presentíem una buidesa calfreda dintre el marc incomparable de l’edifii del carrer de sant Pere. Efectivament, a la nit ens trobàvem al primer pis del Tint acompanyats d’un parell de dotzenes d’espectadors contemplant la tarima on es desenrrotllaria l’acció de l’obra ELS PLEDEJAIRES original de Jean Racine, en versió catalana de F. Aleu. Els actuants eren del N.G.T.U. “Nou Grup de Teatre Universitari” de Barcelona. Els dirigeix Frederic Roda Fàbregas. El Grup va estrenar l’obra a Granollers, presentant-la seguidament al Romea de Barcelona, seguint després en una “tournée” que en els últims dies estigué ben replena (dissabte a Port de la Selva, en motiu de la concessió dels “Premis de teatre Josep M. de Sagarra”, diumenge a la casa de Cultura de Girona, i el dilluns, de passada, a Banyoles.

  L’obra “Les plaudiers” fou escrita per Jean Racine l’any 1688 i és una de les poques comèdies que escrigué l’autor francès, puix la seva millor producció està en les tragèdies. ELS PLEDEJAIRES té molts elements procedents de la “Comedia dell’arte” i el mateix autor pensà en escriure-la en la probable estrena per part dels comediants italians que durant molts anys s’instal.laren a París visquent de les rendes d’aquell important moviment renovador.

  “Els pledejaires” és una sàtira bastant ingènua sobre el funcionament de la Justícia, i en l’embolic es manegen interessos económics i familiars,desembocant en un animat enfrontament dels pledejaires entorn d’un dissortat gos que s’ha cruspit un missérrim capó. L’autor ens explica que per els seus pledejaires el que compta és la pugna i la martingala judicial, molt més que el que s’aireja davant dels tribunals, els quals, de passada descobreix tots els seus draps bruts.

  La primera part de la comèdia és bastant avorrida, millorant en la segona meitat, en la que ressalten les troballes purament escenogràfiques, agençades per un “nou” personatge “Mateu Tramoia”, interpretat per el director Frederic Roda, qui va disposant l’escena sobre una reduïda tarima. Veritablement excel.lent la recreació de vestuari, així com la interpretació de tot el conjunt del N.G.T.U., que foren, a més del propi director, les Srtes. Rosa M. Ferez i Montserrat Mirabet, i els actors Damià Barbany, Jordi Faura, Joan Ollé, Ignaci Roda i Francesc Romeu.

  Aquesta ha sigut la primera representació teatral que ha tingut lloc a la Llotja del Tint. Hi hagueren deficiències de visura que podien haver-se superat en un escenari un poc més enlairat. Potser hauria quedat tot més perfecte d’haver-se muntat l’espectacle en els baixos del Tint. Algunes de les arcades allí disposades en sentit diferent a les del primer pis podrien afavorir les representacions en quan a espai pels actors i en quan a visibilitat pels espectadors. Es podria tenir en compte en altres representacions.

Nota afegida el mes d’abril del 2014:

Dos dels actors que actuaren en “Els pledejaires” foren Frederic Roda i Joan Oller. Extracto les seves biografies:

FREDERIC RODA. Fou un director, crític teatral i promotor cultural català. El 1954 va fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona de la quan en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus (Shakespeare, Brossa, Ionesco, Espriu, Bretch. Txècov). El 1963 promogué el premi Josep Maria de Sagarra i exercí la crítica teatral a “Destino” i La Vanguardia. De 1970 a 1980 fou subdirector de l’Institut del Teatre a Barcelona. El 1995  va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Morí a l’any 2006.

JOAN OLLER.- Professor de l’Institut del Teatre i director de Sitges Internacional del 1992 al 2001. Membre de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure el 2003 i 2004. Col.laborà en programes de ràdio i televisió. Director d’escena en espectacles del Dagoll Dagom. El 1977-78 va dirigir dos éxits que van consolidar la seva carrera: “No hablaré en clase” i “Quan la ràdio parlava de Franco. Director escènic aCentre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Muntatges a “Antígona” de Salvador Espriu; produccions al teatre Grec de Gran Teatre del Liceu, i un llarg etcètera. JOAN OLLER ha estat el director dels actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya, des de l’any 2009

Dècada anys 70 - Any 1973

Estampes d’una Passió

 

  En la passada Setmana Santa l’Agrupació Amics del Teatre del Cercle de Catòlics reuní a una bona colla de joves per embrancar-se en l’aventura de la representació d’una Passió. L’obra escollida fou I.N.R.I., original de Mn. Agustí Burgas, que durant molt de temps fou més coneguda per “La Passió de Figueres”. En la versió lliure que ens presentaren d’aquesta obra s’afegiren textos de ECCE HOMO. L’HORA DE CRIST”, de Frederic Corominas, acreditada com La Passió de Banyoles”, de tan bon record a la nostra ciutat. També s’hi agregà alguna poesia de Mn. Cinto Verdaguer,  agençant-se una mescla ben desconcertant, puix tal com quedà l’estructura dels quadres, la fragmentària història de  lladregots capitanejats pels gestes de l’obra figuerenca i els incomplets emplaçaments de les sortides del Barrabàs de l’obra banyolina, quedaren sense cap mena de il.lació, compresant-se en una incoherència aclaparadora. Bé que a mida que avançava la representació i es desfeien els lligams argumentals de les dues obres, donant entrada als quadres de “Passió”, l’execució guanyava en tots sentits ressaltant primordialment la poesia i prosa de Frederic Corominas, que ens feia reviure tota la vivesa del llenguatge de La Passió de Banyoles”. El quadres de “Judes no perdona” i “Pilat” dignificaven aquestes estampes enaltides per la extraordinària bellesa dels decorats de Joan de Palau, que es destacaven en gran relleu quan en alguns moments hi sapigueren donar uns bons reflexes de luminotècnia.

El “Amics del Teatre” han fet un assaig per una nova “Passió”, que realitzada amb l’empenta que porten, podria donar fruits. Es veuen noves cares jovenils que prometen,i són ells els qui ho han d’ensolcar. Per realitzar el que es proposen en l’esdevenidor, és necessari en primer lloc aconseguir una bona unió en treball d’equip. Si la solidaritat fos sòlida, invariable, l’intent podria reeixir. Abans, però, d’emprendre la peripècia, aconsellaríem als “Amics del Teatre” que llegissin l’obra de Frederic Corominas, i de bon principi s’aturessin en el pròleg, en aquesta “Mort de l’Home”, que ells han tornat a escenificar aquest anys. La força viva, l’esgarrifança, l’emoció que produeix en l’ànima de l’espectador la imatge del Crist afusellat, encara pot tornar a donar-se en tot el llarg de l’obra en una nova línea de teatre modern. La nova o la mateixa “Passió” banyolina, seguint la trajectòria marcada per aquest principi, podria donar excel.lents resultats.

  Podría, però, tornar a fer renéixer l’afició, avui tan displicent?.

  Heus aquí l’enigma.

Dècada anys 70 - Any 1973

Els Pastorets

 

  Com diu molt bé el nostre poeta Frederic Corominas en el pròleg d’Els Pastorets de Banyoles....”avui tornem, com sempre, a fer més gran, més viva encara, l’alegria de les festes de Nadal”. I es que veritablement, un Nadal sense Pastorets a la nostra ciutat, seria un Nadal trist. Per això n’hem de tenir un gran goig quan els veiem anunciats. Sabem el que costen i sabem també que no es representen amb la perfecció que hom voldria. També ho saben els organitzadors de l’Agrupació Amics del Teatre del Círcol de Catòlics. Però el que interessa és que Els Pastorets es facin, i aquest any s’han representat tres vegades. El públic hi ha assistit i potser ha estat més nombrós que en els últims anys; i tots, grans i petits, hem seguit a la colla de pastors camí de Betlem, i hem taral.lejat les cançons que ens han transmés l’alegria de les festes de Nadal perqué... “El Cristo ha nacido – en Belén dichoso, - con amor rendido, - le vamos a ver, a ver, a ver”.

  En la diada dels Reis, els Mags assistiren a la representació. Abans, asseguts en un tron especial repartiren bosses amb caramels a tots els que entraven al teatre. I al final de l’espectacle, travessant el pati de butaques, repartiren caramels, pujaren a l’escenari a fer l’Adoració al Nen Jesús, mentre el cant del “Gloria” s’expandia amb aires de música triomfal.

 

Massa temps sense piano

 

Febrer Jove 73. - Representació al teatre del Cercle de Catòlics, per el grup del teatre del Casal de Mataró, amb muntatge i direcció de J. Rodri. L’autor de l’obra és Alexandre Ballester, un dels autors més interessants del teatre català contemporani, força desconegut per el públic en general, però que ha obtingut quatre premis de teatre en els anys 1966, 67, 68 i 69. “Massa temps sense piano” està plena de suggerències escèniques, té una estructura plenament aconseguida i l’humor satíric domina en tota la representació. Els de Mataró l’han representada molt bé, en una adaptació que s’endevina ha estat feta amb força llibertat, bé que l’autor ho autoritzi als grups de teatre, com aquest del “Casal”. Ells han sapigut aprofitar aquesta llibertat de forma positiva, aconseguint una representació àgil i fresca. Han afegit algunes escenes i n’han tret d’altres, però tot això sense desfigurar per res la intenció inicial de l’obra. Em sembla que ha quedat ben clara tota la profunditat del tema, o sigui, la progressiva influència de l’imperialisme sobre la societat d’un país imaginari.

  Poca gent al local, però tots aplaudint de debó als components del Grup de Mataró per la excel.lent representació que ens donaren de la faula cronicada d’Alexandre Ballester.

Dècada anys 70 - Any 1972

JOAN CAPRI

                                       

  L’actor Joan Capri ha omplert el teatre del Cercle de Catòlics amb la representació d’una de les seves últimes obres estrenades: JO SÓC UN VIU, treta d’una comèdia del bon humorista Aldo de Benedetti. Com totes comèdies de l’autor italià, aquesta és un bon “passatemps” on s’hi esquitlla la ironía i la sàtira, encara que a l’espectador li és prou fàcil d’endevinar el que és de Benedetti i el que és de Capri. Els que passen de la quarantena recordaran moltes comedietes de Benedetti que havien sigut representades a la nostra ciutat en uns temps que les Companyies Teatrals ens visitaven tot sovint. Una de les seves millors obres fou sens dubte “Dos docenas de claveles”, que es representà en el Mercantil per una Companyia anomenada “Los Cuatro Ases”. Més endavant es veié una versió cinematogràfica de la mateixa obra amb el títol de “Rosas escarlatas”, amb un Vittorio de Sica molt rejovenit. Benedetti es revela com el guionista ideal d’aquell cinema denominat de “telèfons blancs”, la missió dels quals era la de fer somriure als pacients espectadors de l’època del racionament. Mal que a vegades es deixés portar per sentimentalismes de color rosat com en “A las nueve, lección de química”, que aleshores interpretà una noieta anomenada Alida Valli.

  Joan Capri quedà parat quan, en un entreacte li vaig recordar la versió cinematogràfica de JO SÒC UN VIU?, i la interpretació que n’havia fet De Sica. El que ni ell ni jo recordàvem fou el títol de la pel.licula. Però pel cas és igual. Capri em digué tot d’una: “-Oh, carai! D’això ja fa molts anys!”. Evidentment que les coses vistes en l’adolescència són les que queden més en el record. Com m’haurà quedat en el record aquella xerrada amb l’actor, per demostrar-me amb quina facilitat ha d’interpretar Capri els seus personatges, ja que veritablement el seu estil és tot el seu tarannà habitual.

  Feia anys que en Capri no venia a Banyoles, i ha vingut aquesta vegada recreant-se en la seva interpretació, matisant cada frase i buscant la dicció i el gest adequat, divertint-se ell mateix allargant els monòlegs – el que finalitza l’obra el prolongà un quart més- cosa que agraí el públic que es divertí en gran manera, aplaudint llargament al famós comediant català.

Dàcada anys 70 - Any 1972

Dècada anys 70 . Any 1972

Com s’enreda la troca

  Les representacions d’aquest any en el Cercle de Catòlics, únic local on s’ha representat teatre en les diades de Sant Martirià, han estat enfocades baix el signe de la comèdia còmica, El segon dia de festa, l’Agrupació Amics del Teatre local ha representat l’obra d’Emili Graells i Castell, COM S’ENREDA LA TROCA, obra que els aficionats locals sempre tenen en cartera. (Abans de la guerra els de l’Ateneu la tenien força treballada, i fa uns deu anys, en donà un parell de representacions ben tretes el Grup “Teatre i Art”.

  Aquesta vegada l’obra pecà de morositat, sobretot en el tercer acte, però s’aconseguí un ambient estimable que no es veié en cap de les precedents execucions.  El fet de muntar un pati de balneari amb la seva font i els seus bancs, trencà la monotonía de la típica i usada escenografia de paper que tant s’usa i abusa, i s’alliberà la opresió sainetera dels dos últims actes que fins ara estaven realitzats en interiors per tal de jugar amb els embolics porterils de vodevil moral. El vestuari ajudà també molt a crear aquest ambient, i entre tot s’aconseguí que el poc públic assistent es trobés predisposat a riallejar amplament. La vis còmica de l’Agustí Barceló guanyà a l’espectador per sobre de tots, que cumpliren qui més qui menys a que la cosa resultés més o menys encertada. Els altres actors foren: Caterina Noguer, Carme Comadevall, Jaume Figueras, Miquel Figueras, Francesc Feliu, Josep Figueras, Josep Aurich i Lluis Vila.