Dècada anys 70 - Any 1975

“SALOMÉ”, d’Oscar Wilde, a l’Estadi Municipal d’Esports

 

  A l’Estadi Municipal s’hi representà durant tres nits consecutives l’obra d’Oscar Wilde “Salomé”, organitzat i realitzat per el Grup de Màscares de Girona i els Amics del Teatre de Banyoles. El marc resultà excel.lent, aconseguint-se una bona luminotècnia que realçà la gespa verdosa del camp d’esports. A l’entrada una guarnició de manaies de Besalú, ben ordenats, donaren la impressió de que l’espectacle seria ben organitzat. En l’escenari, muntat davant la tribuna, hi jugaren els actors que davallant per una escala actuaren també per l’herbei,  aconseguint-se amb un bon muntatge la duplicitat d’escenaris. Una encertada col.locació dels personatges, un bon moviment escènic, així com una bona ordenada planificació musical, ajudà a elevar l’espectacle que en aquest sentit quedà perfecte, pel que cal felicitar el seu ordenador, el director escènic gironí Ramon Casellas.

  LA REPRESENTACIÓ DE “SALOMÉ”.- Peça curteta d’Oscar Wilde plena d’enginy, arrosegava en molts moments una lentitud que molts dels intèrprets no podien evitar. Morositat que es feia present quan alguns actors no agafaven al seu punt la frase corresponent. L’actriu principal s’esforçà en quedar bé, però es veia de lluny que no era la intèrprete adequada  per el personatge. Les escenes amb Joan a la presó i el monòleg final foren tan mancades de temperament que pecaren de reiteratives i de fredor. En tot i això, assolí algunes bones escenes com en la dansa dels set vels, en adaptació lliure original de Maribel Bover Vinyals, éxit esclatant de l’actriu i les ballarines. No obstant, pot dir-se que en general la interpretació fou positiva, si bé podia quedar millor d’haver-se repartit els papers amb més ajust. Molts d’actors que aquí han tingut una actuació breu poden ésser aprofitables en properes ocasions. Amb un bon guiatge, Ramon Casellas portant el timó dels grups gironí i banyolí, pot fer d’ara endavant coses positives. Ho veurem?

(Breus comentaris a la secció “Noticiari llampec” de la revista “Horizontes”).

Dècada anys 70 - Any 1975

LA TRAGÈDIA DE “MACBETH”

 

  El Grup de Teatre Independent es presentà el darrer dia de maig en el teatre del Cercle de Catòlics per representar “La tragèdia de Macbeth” de William Shakespeare en nova versió catalana de Jordi Pujol i Cofan. Aquest  Grup reuní els elencs teatrals de Roses, Castelló d’ Émpúries i Sant Pere Pescador. Tots sota la direcció de Martirià Coll. Assistí poca gent a la sala i fou una llàstima perquè és ara, més que mai, com els grups d’aficionats haurien de ser ajudats amb una bona compareixença d’espectadors. L’obra, excessivament llarga (s’acabà més tard de les dues de la matinada), d’encertada traducció, tingué en la representació més defectes que qualitats. No n’hi ha  prou de “llençar la casa per la finestra” amb un excel.lent vestuari i una bona escenografia – aquesta bastant mal parada el dia de l’estrena a Banyoles- (darrera representació després d’una gira per la província). Cal, sobretot, saber dit el text amb un mínim de dicció correcte, cal saber viure un personatge, cal saber “representar” i això solament ho aconseguí en Martirià Coll i alguns – pocs- actors més. L’actor `principal, a força de perfeccionar-se ell mateix ha descurat els altres. I els altres, eren tres grups de teatre de tres pobles distints que devien tenir les seves dificultats per reunir-se i assajar tots plegats. Aquesta manca d’assaig de conjunt ha estat el defecte que ha empobrit  la representació d’aquest ”Macbeth”. És el “desconjunt” el que ha enssorrat el primer Shakespeare d’aficionats vist en un teatre banyolí.

(Comentari a la secció “Noticiari llampec” de la revista “Horizontes”)

Dècada anys 70 - Any 1975

ESTRICTA VIGILÀNCIA- L’ESTRENA

(Comentari crític a revista “Horizontes”)

 

  No eren més d’un centenar de persones al teatre Victòria la nit en que es representà l’obra de Jean Genet pel Grup del TEI. La representació començà a les onze, i a les dotze s’acabava amb uns bons aplaudiments del públic encetats per la gravació magnetofònica. Per primera vegada s’escenificava una obra d’un autor maleït  com Genet, una obra en la que el mateix autor havia dit: “M’agradaria que aquesta peça no fos representada mai”. Potser té raó Genet. És molt repel.lent la visió d’aquest món de marginats que ell ha viscut. Tant, que fins i tot algun espectador no resistí pas l’hora de durada. Però potser té més raó Genet d’apartar-la de l’escena perquè ha capit que no és peça per a representar puix no pot entusiasmar a molta gent. A  nosaltres ens ha deixat indiferents, tot i que no hem deixat d’admirar el treball esgotador dels tres actors del T.E.I., en Martirià Coll, en Xavier Barrull i en Xavier Pagès, així com l’escenografia de Lluis Vilà, realitzada amb plàstics transparents dins una caixa que dòna una estranya sensació de presó flotant.

   Els aplaudiments no escassejaren quan s’apagaren els llums pels pobres desgraciats i oprimits caràcters de Genet. Quan s’encengueren novament, aquells tres personatges, drets, saludant al públic, no semblaven pas les mateixes persones, ja no eren aquells estranys miserables, tipus rebutjats per la societat que durant una hora justa havíem vist arrossegar-se per terra privats de tota llibertat. Aleshores eren els tres actors que acabaven de viure l’experiència d’una representació de teatre gairebé “underground” i que ara adreçaven la testa novament vers una altra fita potser més remarcable. Jaló d’un camí on poden retrobar el veritable teatre que tots recordem haver-los-hi vist representar l’any 1969 en “Calígula”, la més important obra del T.E.I. i que està a quatre passes de la iniciada primavera. El nom del nou retrobament és fàcil de recordar: Macbeth, de Shakespeare, en versió catalana. Esperem que s’adrecin i sàpiguen caminar ben drets.

Dècada anys 70 - Any 1975

TEATRE INDEPENDENT. ESTRICTA VIGILÀNCIA

 

BANYOLES, VISITA OBLIGADA.- Divendres, dia 7 de febrer. Teatre Victòria. “Febrer Jove, 75” programa l reaparació a Banyoles de “Teatre Independent” amb l’obra “Estricta vigilància”, de Jean Genet. El muntatge es preparà a Palamós on va ser-hi estrenat. Ha passat per Olot, Roses, Girona i Palafrugell. Bona acollida de públic. Molta polèmica. Opinions per a tots els gustos i per a triar. Una única opció unànime: una cosa nova, molt treballada i ben presentada. Dos banyolins, Martirià Coll i Lluis Vilà, peces importants en aquesta aventura. Ells tenen la paraula:

  MARTIRIÀ COLL. L’obra és una successió de cerimònies amb els personatges desproporcionats, actituds violentes i molta mobilitat, alternant amb escenes lentes per a donar-li el contrast que vol traduir Genet en tota la seva obra. El teatre de Genet és un teatre de ritus i cerimònies. Teatre amb un sentit profund del religiós. Els personatges de Genet sempre són trets del món dels marginats: criminals, lladres, criades, negres... en definitiva el seu món real. Presenta, però, tots aquests personatges d’una manera irreal, com si les obres es desenrotllessin en somnis. Esdevé un món deforme que posseeix violents i cruents similituds amb el món actual.

  LLUIS VILÀ. L’obra de Genet ens vol mostrar una capada marginació, en denúncia contra una societat que ell acusa de culpable. El muntatge ens ha permés estructurar un doble estatge. L’escena és en primer terme un trapezi, que en dóna a entendre el món exterior del qual s’allunya i en el que al mateix temps rellisca per caure-hi, un segon terme presentat per una caixa de 3X2X2, on els actors es mouen, mancats de llibertat. Aquesta caixa té un fons, configurant un recinte molt més incoherent, amb un caire de nebulosa, inseguretat i duresa que reflecteix la circumstància natural on l’acció transcorre. Tot aquest muntatge s’ha realitzat amb plàstics transparents, intentant servir les intencions de l’autor i director.

MARTIRIÀ COLL. Per a “Teatre Independent”, Banyoles sempre és una cita obligada, però no la única. Per a mi, personalment és una representació especial, encara que quan estic dalt l’escenari no m’aturo pas a pensar si em trobo a Banyoles o en un altre lloc. De tota manera, això no deixen de ser suposicions ja que fa molt de temps que no he pujat en cap escenari de Banyoles; concretament des de l’any 1969 amb “Calígula”.

  LLUIS VILÀ. He fet aquesta escenografia amb “TeatreIndependent” perquè se’m va proposar i ho vaig creure interessant. De tota manera no és una col.laboració aïllada. Tenim d’altres projectes en comú molt ambiciosos, algun d’ells aviat es farà públic, i ja hi estem treballant. “Teatre Independent” no em planteja cap problema de compatibilitat sinó tot al contrari.

  MARTIRIÀ COLL. “Teatre Independent” ja no és un grup de Banyoles, perquè ha agafat un caire provincial, però jo sí que en sóc i m’he preocupat de que tota la província se n´’assabentés. Ho he aconseguit. Potser aquí és l’únic lloc que s’intenta oblidar. Banyoles ha estat sempre al davant de tot en tot. Ha marcat el ritme a les altres comarques. Compte en no perdre’l. Té l’obligació de continuar-lo marcant.

(Publicat a revista “Horizontes”, núm. 449. Hi ha una fotografia a la portada i una altra a la pàgina 9).

Dècada anys 70 - Any 1974

LA  DIDA

 

 Quan un membre de la Junta del Cercle de Catòlics m’assabentà que per la festa major vindria la Companyia de teatre català de Maria Matilde Almendros i em digué els tres títols de les obres del seu repertori, no vaig dubtar ni un moment en recomanar-los que fessin LA DIDA. Que ningú ho trobi estrany, ni aquells que van manifestar que  en els Catòlics sempre fan el mateix, puix és inexacte aquesta afirmació ja que LA DIDA és una obra que tot just s’ha representat un parell de vegades en els darrers cinquanta anys, i si no vaig equivocat, la darrera representació que donà a Banyoles la Companyia de Pepeta Fornés ja es deu enfilar cap a la ratlla dels trenta anys.

  Recordo que quan es va celebrar a Barcelona el festival del Centenari del teatre Català – ara fa uns deu anys- es representà entre moltes altres obres, aquesta peça de Pitarra amb la col.laboració del popular Joan Capri que va fer una versió personal del “Baró de santa Agnés”. Doncs bé,, aquesta fou l’obra que obtingué més éxit popular de totes les representades. L’adhesió del públic fou copiosa i pràcticament unànime. I és que LA DIDA, malgrat els seus hòrrids recursos sentimentals, té una humanitat pintoresca d’un parell de personatges i una habilitat consumada en el desenvolupament de l’acció, així com una força satírica d’un sol tipus grotesc, que sempre provoca un esclat plenari de satisfacció.

 

EL DECLIVI.

  Quatre anys després d’haver-se estrenat “La dida”, tornà Pitarra a desenvolupar la mateixa temàtica amb EL DIDOT. Ja en els versos de LO FERRER DE TALL sonaven per tots els escenaris d’arreu de Catalunya, i es succeïren altres èxits populars com EL PUBILL i L’HEREU. En dotze anys escriví més de trenta obres, però moltes no obtingueren l’èxit estrident de les anteriors. I és que els competidors començaren a neguitejar Pitarra. La irrupció al món de l’escena de “Gala Placidia” d’Àngel Guiimerà, el 1879, després del seu triomf als Jocs Florals, despertà la malfiança de l’empresari del Romea que posà obstacles a l’estrena de les obres de Guimerà. Però la qualitat poética de l’autor de “Mar i cel” fa que el vers de Pitarra sembli pobre, i més endavant la crítica es mostra tan dura amb Frederic Soler que s’arriba a emprar el mot “pitarrisme” per designar allò que esdevenia de mal gust. Però creiem que el desdeny no basta per a explicar l’obra d’un home que fou considerat el fundador del teatre català modern, la figura del qual dominà  la nostra escena durant un terç de segle.

Dècada anys 70 - Any 1974

Esteve Albert, amb el record de “Medea” a l’estany de Banyoles.

 

  Esteve Albert i Corp és un poeta i autor teatral, entusiasta promotor d’espectacles com “El Pessebre vivent d’Engordany” i el “Retaule de Sant Ermengol”. A Banyoles li recordem una acceptable “Medea” que portà a les voreres de l’estany l’any 1959, amb Francesc Vals i el nostre bon amic i amant del teatre, conegut de molts banyolins, que fou el malaguanyat Joan Solanas Noes (e.p.d.), de Barcelona. Ara, Esteve Albert presenta a l’Auditorium- Teatre Montjuïc de Girona l’espectacle ”PYRENE” (la llegenda històrica de la fundació dels Pirineus i la població del litoral per celtes i grecs). També presentarà aquest estiu un festival de música i Dansa dels trobadors medievals en homenatge al gironí Berenguer de Palol, “Veles negres” (el curs a través dels segles i les cultures de la civilització mediterrània) i espectacles folklòrics. Val la pena assistir a aquestes representacions que amb tanta il.lusió presenta aquest home que ha dedicat vint anys de la seva vida a relacionar entre ells, als grups inquiets i promocionals del Rosselló, d’Andorra, de Barcelona i comarques.

Dècada anys 70 - Any 1973

Llegenda de Font Romeu

 

  A  la segona part de la tradicional vetllada de la Puríssima en el Cercle de Catòlics, l’agrupació Amics del Teatre  presentà l’escenificació inspirada en una rondalla original de Pere Mauri Ribas, “Llegenda de Sant Romeu”. Cal dir que aquesta fou una representació ben acurada i que mantingué l’atenció del nombrós públic. En aquestes vetllades  on predomina tant el públic infantil és interessant presentar obres d’aquest gènere, ja que la mainada segueix en interés la representació, cosa que s’havia fet difícil en els darrers anys per l’equivocació de donar a conèixer comedietes intranscendents.

  Encara que s’hagi aconseguit del tot un seguiment de silenci a la sala, l’experiència d’aquest any ha de fer obrir els ulls als organitzadors per tal d’estudiar per la festa de la Puríssima del 74, una obra  de “teatre infantil modern”. Creiem que amb una representació digne d’aquest caire tots hi sortirem guanyant.

  “La llegenda de Font Romeu” fou interpretada per Josep Aurich, Lluis Vila, Jaume Figueras, Josep Figueras P, Francesc X. Feliu, Miquel Figueras, Xavier Olivas, Josep M. Viñas, Joan Palmada i el nen Jordi Angelats.