Dècada anys 70 - Any 1976

Recordant un gran actor banyolí.

PEPET FREIXA (1)

L’home que renovà l’art interpretatiu de la nostra escena.

 

  Quan a l’acabament de la guerra incivil espanyola va reorganitzar-se la secció recreativa del Círcol de Catòlics, un dels seus puntals, en Pepet Freixa, va cercar personal entre el jovent d’Acció Catòlica que en aquells anys difícils de la postguerra s’entretenien en representar comèdies traduïdes al castellà per el vicari mossèn Vicenç Vila. Vaig tenir la sort de que en Pepet de seguida em “fitxés” per l’agrupació de teatre i d’aleshores ençà es pot dir que gairebé mai vaig deixar d’actuar en les obres per ell escollides i representades. Per aquest motiu em complau deixar constància escrita del treball d’aquest company d’escena que ens va deixar a les primeries d’aquest any 1976, el qual he considerat un dels millors actors de l’escena banyolina.

  En Pepet Freixa va començar a fer teatre a l’edat de quinze anys un cop va deixar els estudis sacerdotals. Al Círcol de Catòlics (carrer de l’Abeurador) es reunien un grup de joves aficionats a les sardanes que aviat trobarien un gran recolzament en els homes “grans” de la Secció Recreativa que els captaren per administrar-los llur afició al teatre. Així es trobaren els joves Freixa, en Pere Riera, els dos Geli (Francesc i Jaume), en Jaume Baus, en Maurici Garcia, en Joaquim Colomer i d’altres... els quals actuaren amb una gran il.lusió amb els més veterans que aleshores eren en “Barones”, Tomàs Vidal, Pere Mata, Cirilo Masoliver, Martirià Figueras, Boixó... La primera obra que representà Freixa fou “Arthur de Ling” i en ella interpretava un petit paper de “mosso”. A partit¡r d’aquell moment el teatre l’arribà a captivar de tal manera que se’l veia sempre assistint a totes les representacions de les Companyies teatrals professionals que sovint actuaven a la nostra ciutat.  En una ocasió, en el teatre Principal, en Freixa aplaudí tot sol a Mariano Beut en una obra en la que l’actor personificava un tipus d’embriac. Aquesta execució quedà tan gravada en el magí del jove Freixa que més endavant representaria un paper molt idèntic en l’obra “El calvari de la vida”, aconseguint una excel.lent interpretació destacant de seguida com un dels millors actors de la “Recreativa”.

  El teatre català que es representava en aquella època en “els Catòlics” era un teatre per a representar “homes sols” i abundava el melodrama lacrimògen amb cops d’efecte que només cercaven el factor sorpresa, amb casos desesperats que a última hora eren resolts mitjançant elements que havien estat escamotejats a l’espectador. Els personatges eren d’una bondat i abnegació sense límits o d’una maldat i una hipocresia notòries, i naturalment, amb un contingut moral considerat “positiu”, segons les coordenades de l’època. A tal fi cal recordar l’anècdota d’un capellà de poble qui a l’anar a representar un melodrama d’aquest caire, al cap d’un mes trobà a Freixa i li digué: “Heu fet més bé vosaltres amb aquesta obra, que no pas jo amb cent sermons”.

 

JOSEP.- Que no et diu res, Pere Joan, de veure’ns negres?

PERE.- (Amb impressió forta) Morta? És morta la mare?

JOSEP.- És massa cert.

PERE (Amb gran plor) Morta! (Va als braços d’en Perot) Perot! Ara si que em treuran. Sense mare! (Llartuga i Lluneta van fins a ell a aconhortar-lo)

JOSEP.- No, Pere Joan, no marxis pas encara!

FERRAN.- És que jo vull!

JOSEP (Amb gènit) Però no manes... Encara sóc jo l’amo!

                                  (Telò ràpid)

(EL MISTERI DEL BOSC, de Manuel Gomis Sentis)

-------------------------------------------------------------------------------------------

Dècada anys 70 - Any 1976

Els banyolins en el II Concurs Provincial de Teatre Amateur

 

  Un total de vuit elencs gironins han pres part en aquest Concurs que inauguraren els dos grups teatrals banyolins que representaren les obres “Allò que tal vegada esdevingué”, de Joan Oliver, i “Els comdemnats”, de Baltasar Porcel. El jurat està format per Ramon Casellas (com a Director del Departament de Cultura i Art i Assessor de teatre de Ei i D.; Pere Codina (director del teatre Municipal de Girona), Joan Roura (director cinematogràfic), Cecilia Gafarot (actriu), i Jaume Teixidor (Secretari provincial de l’Obra).Com a presidents d’honor han actuat els srs. Josep Segura, delegat provincial de Sindicats, i com a president executiu el sr.Josep Lluis Oliver, director provincial d’Assistència i Promoció Sindical.

  Aquest Jurat, després d’assistir a la nostra ciutat a les representacions de les dues obres esmentades, presencià en les poblacions respectives les obres següents: “Un pare de família”, de Carles Soldevila, per la secció teatrel C.E. Montclar, de Sant Feliu de Guixols; “Les flors marcides”, de F.Xaver Roca, per l’Agrupació teatral de Besalú; “Terra baixa”, de Guimerà, per el Grup escènic Cellerenc; “No es mai tard si s’arriba d’hora”, de Jaume Vilanova, per el Cercle de Breda; “Los árboles mueren de pie”, de Casona, per el GrupTeatral Vidrerenc, i “Maria Pineda”, de Garcia Lorca, per el C.E. Patronat Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell.

  No podem predir el resultat d’aquest Concurs, car no hem assistit a les representacions dels elencs forans, però com sigui que més o menys sentim opinions d’algunes persones que hi han estat presents, sembla que l’Agrupació Amics del Teatre de Banyoles té bones possibilitats d’aconseguir un lloc preeminent. No ens estranyaria, ja que l representació d’”Els comdemnats” assolí una posta en escena de perfecta conjunció. Adhúc cal posar en clar que si en el nostre anteror comentari deixàvem anotades algunes deficiències, sembla que en la segona representació en foren sostretes interposant-se més polidesa. Aquest resultat ben positiu dóna vigoria a un elenc  que per mitjà de les seves directrius es reuneix per anar llimant llacunes a fi de millorar i refinar el treball de conjunció.

  És en aquest punt que voldria fer esment d’una labor positiva que en el nostre anterior comentari omitírem. Aquest treball és el del regidor d’escena, element molt important a l’hora de valorar la tasca col.lectiva de tot un grup. Francesc Mayolas tingué gran cura en acomplir amb correcció i amb tot el coneixement aplegat en aquest càrrec en anys de servitud a l’escena. Així mateix hem d’esmentar a Joan Marieges, qui fou el que escollí l’obra i qui donà els primers impulsos d’escalf escènic.

  I no voldria deixar de banda als tècnics en llum i sonoritat com són en J.Sanchez, Lluis Ametller i “Pinito”.

  L’esforç reconegut per tots, sols caldria ara que pogués ésser-ne acceptat per un Jurat  amb visió ben oberta. A hores d’ara el resultat deu estar a la boca de tots. És benèvol per el nostre grup teatral?.

                                                         (“Galat” a revista “Horizontes”)

Dècada anys 70 - Any 1975

El  Segon Concurs Provincial de Teatre

 

  El dia 20 de desembre en el Cercle de Catòlics de Banyoles, l’Agrupació Amics del Teatre rebé la visita del Jurat que puntua les actuacions dels grups escènics que disputen el II Concurs Provincial de Teatre. Es presentà l’obra de Baltasar Porcel  ELS COMDEMNATS. Vuit dies abans, també amb la presència del Jurat d’aquest Concurs, un altre grup banyolí presentà l’obra de Joan Oliver  ALLÒ QUE TAL VEGADA S’ESDEVINGUÉ.

( Nota a la secció Ventana local de la revista “Horizontes)

 

Actividad teatral

  En el teatro del Cercle de Catòlics ha tenido lugar un Cicle de Promoció de Teatre organizado por la Agrupació Amics del Teatre de nuestra  ciudad, en el que durante ocho sábados han desfilado ocho Cuadros Escénicos de nuestra provincia. Lasrepresentaciones se iniciaron el sábado 11 de octubre, dia en el que abrió el Ciclo el Cuadro Escénico La Gespa de Palamós con la obra de Alexandre Ballester “Fins el darrer mot o La rosa dels vents”.Prosiguieron despuès los siguientes grupos:Màscares, de Girona, con “El inocente” de Joaquin Calvo Sotelo (dia 17 de octubre); Grup Escènic Cellerenc, con “Terra baixa”, de Guimerá (18 octubre, fiesta mayor); Amics del Teatre de Banyoles, con “Allò que tal vegada s’esdevingué”, de Joan Oliver (dia 25 de octubre), “Grup Coturns”, de Girona, con “Proceso a la vida” de Jaume Ministral (8 de noviembre); Grup Faula, de Sarrià de Dalt, con “La mosqueta”, d’Angelo Leonte “Ruzzante” (15 noviembre); Grup Traspunt, de Caldes de Malavella, con “Jo seré el seu gendre”, de Jaume Vilanova (29de noviembre) y finalizando el Ciclo, el dia 6 de diciembre, la Agrupació Amics del Teatre de Banyoles con “Els comdemnats” de Baltasar Porcel.

  Salvo en la representación del dia de la fiesta amayor, que se vió muy concurrida, en las otras sesiones fue muy escaso el número de público asistente. Cabe afirmar que una de las mayores sorpresas del Ciclo nos la deparó la agrupación local con “Els comdemnats” que estuvo muy bien ejecutada por todos sus componentes que estrenavan nueva y acertada dirección. Unas semanas después la misma obra volvia a ser representada en el mismo teatro, esta vez con la presencia del jurado de un Concurso Provincial de Teatro que acabava de iniciarse una semana antes con la presentación de la obra “Allò que tal vegada esdevingué”, puesta en escena también por segunda vez, por “Amics del Teatre”, ésta bajo la dirección de Joan Solana.

(Nota informativa a la secció “Ventana local” de la revista “Horizontes”.

Dècada anys 70 - Any 1975

“SALOMÉ”, d’Oscar Wilde, a l’Estadi Municipal d’Esports

 

  A l’Estadi Municipal s’hi representà durant tres nits consecutives l’obra d’Oscar Wilde “Salomé”, organitzat i realitzat per el Grup de Màscares de Girona i els Amics del Teatre de Banyoles. El marc resultà excel.lent, aconseguint-se una bona luminotècnia que realçà la gespa verdosa del camp d’esports. A l’entrada una guarnició de manaies de Besalú, ben ordenats, donaren la impressió de que l’espectacle seria ben organitzat. En l’escenari, muntat davant la tribuna, hi jugaren els actors que davallant per una escala actuaren també per l’herbei,  aconseguint-se amb un bon muntatge la duplicitat d’escenaris. Una encertada col.locació dels personatges, un bon moviment escènic, així com una bona ordenada planificació musical, ajudà a elevar l’espectacle que en aquest sentit quedà perfecte, pel que cal felicitar el seu ordenador, el director escènic gironí Ramon Casellas.

  LA REPRESENTACIÓ DE “SALOMÉ”.- Peça curteta d’Oscar Wilde plena d’enginy, arrosegava en molts moments una lentitud que molts dels intèrprets no podien evitar. Morositat que es feia present quan alguns actors no agafaven al seu punt la frase corresponent. L’actriu principal s’esforçà en quedar bé, però es veia de lluny que no era la intèrprete adequada  per el personatge. Les escenes amb Joan a la presó i el monòleg final foren tan mancades de temperament que pecaren de reiteratives i de fredor. En tot i això, assolí algunes bones escenes com en la dansa dels set vels, en adaptació lliure original de Maribel Bover Vinyals, éxit esclatant de l’actriu i les ballarines. No obstant, pot dir-se que en general la interpretació fou positiva, si bé podia quedar millor d’haver-se repartit els papers amb més ajust. Molts d’actors que aquí han tingut una actuació breu poden ésser aprofitables en properes ocasions. Amb un bon guiatge, Ramon Casellas portant el timó dels grups gironí i banyolí, pot fer d’ara endavant coses positives. Ho veurem?

(Breus comentaris a la secció “Noticiari llampec” de la revista “Horizontes”).

Dècada anys 70 - Any 1975

LA TRAGÈDIA DE “MACBETH”

 

  El Grup de Teatre Independent es presentà el darrer dia de maig en el teatre del Cercle de Catòlics per representar “La tragèdia de Macbeth” de William Shakespeare en nova versió catalana de Jordi Pujol i Cofan. Aquest  Grup reuní els elencs teatrals de Roses, Castelló d’ Émpúries i Sant Pere Pescador. Tots sota la direcció de Martirià Coll. Assistí poca gent a la sala i fou una llàstima perquè és ara, més que mai, com els grups d’aficionats haurien de ser ajudats amb una bona compareixença d’espectadors. L’obra, excessivament llarga (s’acabà més tard de les dues de la matinada), d’encertada traducció, tingué en la representació més defectes que qualitats. No n’hi ha  prou de “llençar la casa per la finestra” amb un excel.lent vestuari i una bona escenografia – aquesta bastant mal parada el dia de l’estrena a Banyoles- (darrera representació després d’una gira per la província). Cal, sobretot, saber dit el text amb un mínim de dicció correcte, cal saber viure un personatge, cal saber “representar” i això solament ho aconseguí en Martirià Coll i alguns – pocs- actors més. L’actor `principal, a força de perfeccionar-se ell mateix ha descurat els altres. I els altres, eren tres grups de teatre de tres pobles distints que devien tenir les seves dificultats per reunir-se i assajar tots plegats. Aquesta manca d’assaig de conjunt ha estat el defecte que ha empobrit  la representació d’aquest ”Macbeth”. És el “desconjunt” el que ha enssorrat el primer Shakespeare d’aficionats vist en un teatre banyolí.

(Comentari a la secció “Noticiari llampec” de la revista “Horizontes”)

Dècada anys 70 - Any 1975

ESTRICTA VIGILÀNCIA- L’ESTRENA

(Comentari crític a revista “Horizontes”)

 

  No eren més d’un centenar de persones al teatre Victòria la nit en que es representà l’obra de Jean Genet pel Grup del TEI. La representació començà a les onze, i a les dotze s’acabava amb uns bons aplaudiments del públic encetats per la gravació magnetofònica. Per primera vegada s’escenificava una obra d’un autor maleït  com Genet, una obra en la que el mateix autor havia dit: “M’agradaria que aquesta peça no fos representada mai”. Potser té raó Genet. És molt repel.lent la visió d’aquest món de marginats que ell ha viscut. Tant, que fins i tot algun espectador no resistí pas l’hora de durada. Però potser té més raó Genet d’apartar-la de l’escena perquè ha capit que no és peça per a representar puix no pot entusiasmar a molta gent. A  nosaltres ens ha deixat indiferents, tot i que no hem deixat d’admirar el treball esgotador dels tres actors del T.E.I., en Martirià Coll, en Xavier Barrull i en Xavier Pagès, així com l’escenografia de Lluis Vilà, realitzada amb plàstics transparents dins una caixa que dòna una estranya sensació de presó flotant.

   Els aplaudiments no escassejaren quan s’apagaren els llums pels pobres desgraciats i oprimits caràcters de Genet. Quan s’encengueren novament, aquells tres personatges, drets, saludant al públic, no semblaven pas les mateixes persones, ja no eren aquells estranys miserables, tipus rebutjats per la societat que durant una hora justa havíem vist arrossegar-se per terra privats de tota llibertat. Aleshores eren els tres actors que acabaven de viure l’experiència d’una representació de teatre gairebé “underground” i que ara adreçaven la testa novament vers una altra fita potser més remarcable. Jaló d’un camí on poden retrobar el veritable teatre que tots recordem haver-los-hi vist representar l’any 1969 en “Calígula”, la més important obra del T.E.I. i que està a quatre passes de la iniciada primavera. El nom del nou retrobament és fàcil de recordar: Macbeth, de Shakespeare, en versió catalana. Esperem que s’adrecin i sàpiguen caminar ben drets.

Dècada anys 70 - Any 1975

TEATRE INDEPENDENT. ESTRICTA VIGILÀNCIA

 

BANYOLES, VISITA OBLIGADA.- Divendres, dia 7 de febrer. Teatre Victòria. “Febrer Jove, 75” programa l reaparació a Banyoles de “Teatre Independent” amb l’obra “Estricta vigilància”, de Jean Genet. El muntatge es preparà a Palamós on va ser-hi estrenat. Ha passat per Olot, Roses, Girona i Palafrugell. Bona acollida de públic. Molta polèmica. Opinions per a tots els gustos i per a triar. Una única opció unànime: una cosa nova, molt treballada i ben presentada. Dos banyolins, Martirià Coll i Lluis Vilà, peces importants en aquesta aventura. Ells tenen la paraula:

  MARTIRIÀ COLL. L’obra és una successió de cerimònies amb els personatges desproporcionats, actituds violentes i molta mobilitat, alternant amb escenes lentes per a donar-li el contrast que vol traduir Genet en tota la seva obra. El teatre de Genet és un teatre de ritus i cerimònies. Teatre amb un sentit profund del religiós. Els personatges de Genet sempre són trets del món dels marginats: criminals, lladres, criades, negres... en definitiva el seu món real. Presenta, però, tots aquests personatges d’una manera irreal, com si les obres es desenrotllessin en somnis. Esdevé un món deforme que posseeix violents i cruents similituds amb el món actual.

  LLUIS VILÀ. L’obra de Genet ens vol mostrar una capada marginació, en denúncia contra una societat que ell acusa de culpable. El muntatge ens ha permés estructurar un doble estatge. L’escena és en primer terme un trapezi, que en dóna a entendre el món exterior del qual s’allunya i en el que al mateix temps rellisca per caure-hi, un segon terme presentat per una caixa de 3X2X2, on els actors es mouen, mancats de llibertat. Aquesta caixa té un fons, configurant un recinte molt més incoherent, amb un caire de nebulosa, inseguretat i duresa que reflecteix la circumstància natural on l’acció transcorre. Tot aquest muntatge s’ha realitzat amb plàstics transparents, intentant servir les intencions de l’autor i director.

MARTIRIÀ COLL. Per a “Teatre Independent”, Banyoles sempre és una cita obligada, però no la única. Per a mi, personalment és una representació especial, encara que quan estic dalt l’escenari no m’aturo pas a pensar si em trobo a Banyoles o en un altre lloc. De tota manera, això no deixen de ser suposicions ja que fa molt de temps que no he pujat en cap escenari de Banyoles; concretament des de l’any 1969 amb “Calígula”.

  LLUIS VILÀ. He fet aquesta escenografia amb “TeatreIndependent” perquè se’m va proposar i ho vaig creure interessant. De tota manera no és una col.laboració aïllada. Tenim d’altres projectes en comú molt ambiciosos, algun d’ells aviat es farà públic, i ja hi estem treballant. “Teatre Independent” no em planteja cap problema de compatibilitat sinó tot al contrari.

  MARTIRIÀ COLL. “Teatre Independent” ja no és un grup de Banyoles, perquè ha agafat un caire provincial, però jo sí que en sóc i m’he preocupat de que tota la província se n´’assabentés. Ho he aconseguit. Potser aquí és l’únic lloc que s’intenta oblidar. Banyoles ha estat sempre al davant de tot en tot. Ha marcat el ritme a les altres comarques. Compte en no perdre’l. Té l’obligació de continuar-lo marcant.

(Publicat a revista “Horizontes”, núm. 449. Hi ha una fotografia a la portada i una altra a la pàgina 9).