Dècada anys 70 - Any 1976

JOSEP FREIXA (i V)

 

 Vaig deixar-li uns programes de la meva col.leció perquè els pogués repassar detingudament, i sé que va esplaiar-s´hi repassant-los detingudament durant moltes estones i revivint els seus records. Un dia em telefonà diguent-me que hi anés que em tenia reservada una sorpresa. La sorpresa va ser l’obsequi d’un voluminós paquet ple de les obres més representatives del “seu teatre”, el teatre que havia estat el somni de tota la seva vida, el teatre que des de la tendra jovenesa l’havia desvetllat, que el portava a les venes i que dia darrera dia l’havia anat desgranant en les vetlles dels assaigs del petit escenari del teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador, del més gran de la plaça Major (aleshores “plaza de España” i des del primer pis de Café Canadell; el teatre que l’havia portat a terme en execucions admirables en obres de conjunt en els escenaris dels teatres Catòlics, Modern, Mercantil i Victoria de Banyoles i en infinitat de sales que en aquells temps abundaven en els pobles de la nostra Catalunya.

  Ara, repassant aquest estol de llibres hi veig els personatges de ficció que Freixa havia viscut: el cardenal Cisneros,, el Francisco Javier de “El divino impaciente”, el banquer Jeroni Bancal de “Julieta, filla única”, l’embriac de “El calvari de la vida”, el senyor Rimbau de “Gent d’ara”, en Quildo de “Un mil.lionari del Putxet”; aquells pares de fibra dramàtica del teatre catòlic o els més tràgics com el de “Cinc fills”, el batlle de “Els corders de Blanes”, els mossèns rurals, i sobretot, i sempre, en Nasi de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” de Llanas.

  I és en la visió d’aquesta galeria de personatges, com hem anat veient la seva renovació constant, marcant l’època més floreixent i popular del teatre banyolí, una època teatral que ell, en Pepet Freixa, escapçà en la plenitud del seu art interpretatiu.

GONZALO.- Ahir a la tarda, que jo anava amb un magistrat que no el podia despedir, vosté em va tenir deturat cosa d’un quart d’hora davant del teatre Principal.

NASI.- Pues perquè ho sàpigues, ho vaig fer expressament, perquè vaig conèixer que paties. Estaríem frescos si els pares no poguèsim deturar els fills sempre que ens dongui la gana. Ja t’arreglaré jo d’aquí endavant. Ja te’l faré baixar aquest orgull!.

GONZALO.- Jo orgullós?. No ho sóc, ni ho he sigut, no puc ser-ho mai un orgullós... Si no s’enfadés, jo li demostraria que si hi ha algun orgullós en aquesta casa, no sóc pas jo.

NASI.- Potser si que ara sortirem en que l’orgullós és el teu pare!

GONZALO.- Però no en té cap culpa, perquè ho és sense adonar-se’n.

NASI. Si t’entenc, que em pelin!

GONZALO.- És que d’orgull n’hi ha de moltes maneres. Veu, vosté per  res del món es treuria el gec, quan ja se l’han tret quasi tots els demés amos de cotxeria de Barcelona... De l’orgull que té vosté, se’n podria dir l’orgull del gec.

NASI.- (amb orgull) Es que amb gec vaig nèixer i amb gec moriré. (Molt afectat) I que em moriré molt aviat si tu em dones aquests disgustos”

(Don Gonzalo o l’orgull del gec” d’Albert Llanas).

 

¿ Qué os admira, qué os espanta,

Si fué mi maestro un sueño,

Y estoy temiendo en mis ansias

Que he de despertar y hallarme

Orta vez en mi cerrada

Prisión? Y cuado no sea.

El soñaro solo basta:

Pus así llegué a saber

Que tota la dicha humana,

En fin, pasa como un sueño...

( LA VIDA ES SUEÑO de Calderón de la Barca era l’obra més “somniada” per Freixa per a poder-la representar algun dia, i gairebé se la sabia de memòria. Quan la Companyia de Alejandro Ulloa vingué a  Banyoles a representar-la en el teatre Mercantil, Josep Freixa assistí d’espectador.  Ell  anà a la “galeria” de dalt del teatre, i així pogué seguir la representació amb el llibret a les mans. Per primera vegada li havien ofert una representació exacte, tal com ell s’havia imaginat, del seu somni daurat, d’un somni que mai veuria convertit en realitat).

Ya os conozco, ya os conozco

Y sé que os pasa lo mesmo

Con qualquiera que se duerme:

Para mi no hay fingimiento;

Que, desengañado ya,

sé bien que la vida es sueño.

Dècada anys 70 -Any 1976

JOSEP FREIXA (IV)

 

 Jo crec que Freixa va aportar al teatre banyolí un trencament de l’antiga escola interpretativa. Quan ell va començar a fer teatre hi havia aquella escola que en deien “d’en Borràs” que marcava una època amb facultats histriòniques desbordants i que no menyspreaven els recursos efectistes. Si bé Freixa en els seus inicis imità els “monstres sagrats” del teatre de la “parrafada”, més endavant veié en el cinema (una de les seves grans aficions) que les interpretacions anaven per un camí més realista. Pensem que els actors de la generació escènica que ell va trobar no coneixien res del cinema parlat i no s’adonaven de les possibilitats d’investigació que oferia el nou mètode. Cal tenir present que en aquell moment el cinema era considerat una curiositat de fira i va ésser atacat durament.  Freixa va viure el canvi que es produí amb la presentació del cinema sonor, i va copsar-hi el nou model interpretatiu. No solament cuidà amb mirament aquest detall en ell mateix, sinó que procurà administrar-ho a tots els seus col.laboradors; d’aqui ve que la darrera època esmentada – 1950-1955- ( en la que es donaren més de 200 representacions d’una dotzena d’obres en poblacions foranes) fos el conjunt de l’Agrupació el que sobressortiria per haver-nos inculcat aquest  treball realista en escenes acurades fil per randa.

  Quan va desmuntar-se l’Agrupació Teatral Banyolina a l’any 1956, Freixa va abandonar el teatre tancant-se en la intimitat familiar, veient-se transportat a una sèrie de depressions que, pessimista com era, no l’ajudaren a revifar-se. Les noves generacions no han pogut conèixer l’art interpretatiu de Josep Freixa, bé que a vegades ell es sentia optimista per a tornar a reprendre l’activitat. Uns mesos abans de tenir l’accident (explosió d’una estufa de butà casolana que el desgracià fent-lo patir gairebé dos anys fins a la seva mort) vaig tenir una bona assentada amb el que jo qualifico de “gran primer actor banyolí”. Va passar una tarda molt agradable explicant anècdotes teatrals (que bo seria de poder publicar-ne algunes)- i el veia molt cofoi  repassant el meu arxiu de programes,satisfet com si es trobés altra vegada en els temps de la seva gran activitat. S’admirava de veure’e en tants de repartiments i fruïa en llegir els retalls de les crítiques dels diaris i revistes. La mirada li brillava com mai l’havia vist i s’animava en recitar fragments de les obres amb títols que anaven passant pelseus ulls.

-------------------------------------------------------------------------------------------

“Uno de los más viejos, un buen hombre: Juan –me dijo-, esta carga se hace inmensa.Bastante hemos sufrido los de abajo!.O nos dan más jornal,o no hay trabajo; nos explotan,y és la única defensa.Te escogems por ser el más antiguo,para decir al amo cortesmente que ha de aumentar nuestro salario exiguo o ha de vivir en fiesta permanente”.

(Fragment del monòleg LA HUELGA DE LOS HERREROS, de F.Copée,interpretat per Freixa l’any 1945).

Dècada anys 70 - Any 1976

PEPET FREIXA (III)

 

  Aquelles temporades del 1945-1950, sota el guiatge de Josep Freixa, hi havia hagut molta activitat teatrel a Banyoles. Es posaren en escena les obres “Un mil.lionari del Putxet”, “A mans obertes, ulls clucs”, “L’oncle rector”, “Els sis corders de Blanes”, a més de les del repertori habitual que solien ésser més d’una dotzena. Cada diumenge es podia assistir a les representacions teatrals del Círcol de Catòlics, ja que quan no era la Secció Recreativa n’eren les Companyies foranes de professionals les que ens oferien espectacles festius. D’aquesta faisó vam poder admirar actors com Ramon Martori, Adolfo Marsillach, Antoni Martí, Pere Cabré, Joan Estivill, Joan Xuclà, Ferran Capdevila, Emili Fàbregas (el popular senyor Dalmau de la ràdio), Pere Gener, Antoni Gimbernat, i actrius com Pepeta Fornés, Elvira Jofre, Rosa Mateu... així com incomptables agrupacions d’aficionats de la província.

  No havia de durar aquella extraordinària arrancada, ja que per afers molt deplorables, la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics acordà separar-se de l’entitat. No per això  ens decepcionàrem els aficionats, ja que reorganitzàrem el teatre banyolí sota l’empara de “Educación y Descanso” amb el nom de “Agrupación Teatral Bañolense” i amb espai d’assaig en el primer pis del Bar Canadell de la plaça dels Turers. La missió de l’Agrupació era la de donar a conèixer el teatre català per tota la província. I efectivament, aquesta època -1950-1955- que qualificaria com la més esplendorosa sota el mestratge de Freixa es representaren gairebé en tots els teatres de les comarques gironines obres com “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, de Llanas, “Els milions de l’oncle”, de Carles Soldevila, “L’alcalde de Stilmonde” de Maternick, “L’endemà de bodes” i “Sang blava”, de Pous i Pagès, “Flors i violes”, de Pompeu Creheut, “Gent d’ara” d’Eduard Coca, “Julieta, filla única”, de Folch i Torres, “Cinc fills”, etc.

  Seria injust si no esmentés el personatge més ben acurat, més ben treballat i més matisat de la llarga galeria de tipus de Freixa: en Nasi de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. Contemplant-lo en l’obra de Llanas hi vèiem un home viu, un actor que no feia teatre, que no enganyava. I és que sovint interpretava els papers posant-se en moviment el seu interior, no sabem si el gran actor o l’home ferit en els seus sentiments. Moltes vegades era tot un altre, transfigurat; omplia l’escena, tot girava al seu voltant. Els seus accents eren comprenedors, patètics, en la seva veu cada vegada més matisada. No podem oblidar a l’actor Freixa sense que ens vingui a la memòria el seu Nasi, el seu “Canari” de “Don Gonzalo”. És inevitable.

BIELÓ:  Que et penses quina taula té l’Arcalde per escriure? Sembla un llit de matrimoni!, I vet-aquí que me l’he atrapat amb les mans al plat!

NASI: Que dius ara?

BIELÓ: Tal com ho sents. Figura’t que a l’altra banda de la taula hi havia un senyor dret, que no en portava pocs ni gaires de papers. Doncs, tants com n’hi passava davant dels ulls, l’Arcalde, sense llegir-los ni res, els hi firmava desseguida.

NASI: Devia ser algun dels de l’olla.

BIELÓ: Doncs jo que si que, veient que no em deia res, li he fet una cortesia en to de burla, i li he dit: “Faci, faci”, com volent dir... No sé si m’entens?

NASI: Si, home, si!. Si són uns morts de gana!

(DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC, d’Albert Llanas, Escena interpretada per Josep Freixa i Maurici Garcia i en la que els dos actors s’hi “recreaven”, ja que degut al seu treball de funcionaris municipals, a Banyoles els espectadors que els coneixien s’hi divertien de debó).

 ------------------------------------------------------------------------------------------

Dècada anys 70 - Any 1976

PEPET FREIXA (II)

 

  Vaig conèixer Pepet Freixa en els primers anys de la postguerra i vaig poder viure des de l’escena la seva gran interpretació en “El calvari de la vida”, aleshores reestrenada. (L’execució conjunta que aquesta obra oferí el grup banyolí en un concurs de teatre a Olot, l’any 1925, entusiasmà  tant al seu autor, mossèn Francesc Gay, que posteriorment dedicà a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics les seves “Estampes poemàtiques de la Història Eclesiàstica de Catalunya” anomenada “L’apòstol català” que fou premiada en el II Concurs de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic i representada a Girona l’any 1934). En els anys quaranta, “El calvari de la vida” es tornà a representar, així com les més reeixides de la “Recreativa” d’abans de la guerra i vaig poder gaudir de les interpretacions d’en Pepet Freixa acompanyant-lo en petits papers dels drames “El misteri del bosc”, “Com les òlibes”, “Arran l’abisme”, “Lluita de cors”, “El llaç etern”, així com en innombrables sainets i sarsueles de costums catalanes com “Els dos didots” “Els bandolers”, “Càpsules Mausser”, etc, etc.

  Quan en 1942 s’emprengué l’aventura de posar en escena “El divino impaciente”, de Pemán, semblava que la barca del teatre banyolí s’abocaria a la deriva. Es va mantenir ferma perquè en les proves difícils es quan veritablement les agrupacions banyolines es solidaritzen prenent consciència amb un gran afany de quedar bé. Fou un gran èxit, i es donaren una sèrie de representacions que es remataren en la del teatre Municipal de Girona que es veié abarrotat de públic. La mateixa obra, (que en aquells dies estava en cartell a Barcelona per la companyia d’Alfonso Muñoz i Ricardo Calvo) fou un remarcable succès a Banyoles i arreu on la representà l’Agrupació banyolina. El “Francisco Javier” de Freixa obtingué més benaplàcits del públic que no pas el de l’actor professional que el representà a Barcelona.

  Es passà a canviar de local (una alegria immensa  imperà en tota l’Agrupació el dia que, tot assajant, se’ns va donar la notícia que aniríem al local de la “plaça” – arribant poc després la nova encara molt més agradable de que per fi el Bisbat concedia permís per a poder representar teatre mixte. “El divino impaciente” fou representada per primera vegada en el teatre de la plaça, ja amb personal femení. A partir d’aleshores el teatre de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics emprendria una nova singladura. “Els Pastorets” s’envestirien d’un nou aire en un escenari de més grans dimensions. Freixa es faria càrrec de dirigir el grup ajudant-los a saber dir un text en correcció. “Els Pastorets” serien realçats per una excel.lent interpretació en una sessió de gala en nit nadalenca. Els actors, sense l’esforç obligat de veu que imposa un públic infantil de tarda, pogueren modular i viure els seus personatges. Freixa es ficà dintre la pell de l’alcalde Borrego mostrant l’orgull, la gelosia, l’espant i el desesper del pastor de la Torre de Ader.

Dècada anys 70 - Any 1976

Recordant un gran actor banyolí.

PEPET FREIXA (1)

L’home que renovà l’art interpretatiu de la nostra escena.

 

  Quan a l’acabament de la guerra incivil espanyola va reorganitzar-se la secció recreativa del Círcol de Catòlics, un dels seus puntals, en Pepet Freixa, va cercar personal entre el jovent d’Acció Catòlica que en aquells anys difícils de la postguerra s’entretenien en representar comèdies traduïdes al castellà per el vicari mossèn Vicenç Vila. Vaig tenir la sort de que en Pepet de seguida em “fitxés” per l’agrupació de teatre i d’aleshores ençà es pot dir que gairebé mai vaig deixar d’actuar en les obres per ell escollides i representades. Per aquest motiu em complau deixar constància escrita del treball d’aquest company d’escena que ens va deixar a les primeries d’aquest any 1976, el qual he considerat un dels millors actors de l’escena banyolina.

  En Pepet Freixa va començar a fer teatre a l’edat de quinze anys un cop va deixar els estudis sacerdotals. Al Círcol de Catòlics (carrer de l’Abeurador) es reunien un grup de joves aficionats a les sardanes que aviat trobarien un gran recolzament en els homes “grans” de la Secció Recreativa que els captaren per administrar-los llur afició al teatre. Així es trobaren els joves Freixa, en Pere Riera, els dos Geli (Francesc i Jaume), en Jaume Baus, en Maurici Garcia, en Joaquim Colomer i d’altres... els quals actuaren amb una gran il.lusió amb els més veterans que aleshores eren en “Barones”, Tomàs Vidal, Pere Mata, Cirilo Masoliver, Martirià Figueras, Boixó... La primera obra que representà Freixa fou “Arthur de Ling” i en ella interpretava un petit paper de “mosso”. A partit¡r d’aquell moment el teatre l’arribà a captivar de tal manera que se’l veia sempre assistint a totes les representacions de les Companyies teatrals professionals que sovint actuaven a la nostra ciutat.  En una ocasió, en el teatre Principal, en Freixa aplaudí tot sol a Mariano Beut en una obra en la que l’actor personificava un tipus d’embriac. Aquesta execució quedà tan gravada en el magí del jove Freixa que més endavant representaria un paper molt idèntic en l’obra “El calvari de la vida”, aconseguint una excel.lent interpretació destacant de seguida com un dels millors actors de la “Recreativa”.

  El teatre català que es representava en aquella època en “els Catòlics” era un teatre per a representar “homes sols” i abundava el melodrama lacrimògen amb cops d’efecte que només cercaven el factor sorpresa, amb casos desesperats que a última hora eren resolts mitjançant elements que havien estat escamotejats a l’espectador. Els personatges eren d’una bondat i abnegació sense límits o d’una maldat i una hipocresia notòries, i naturalment, amb un contingut moral considerat “positiu”, segons les coordenades de l’època. A tal fi cal recordar l’anècdota d’un capellà de poble qui a l’anar a representar un melodrama d’aquest caire, al cap d’un mes trobà a Freixa i li digué: “Heu fet més bé vosaltres amb aquesta obra, que no pas jo amb cent sermons”.

 

JOSEP.- Que no et diu res, Pere Joan, de veure’ns negres?

PERE.- (Amb impressió forta) Morta? És morta la mare?

JOSEP.- És massa cert.

PERE (Amb gran plor) Morta! (Va als braços d’en Perot) Perot! Ara si que em treuran. Sense mare! (Llartuga i Lluneta van fins a ell a aconhortar-lo)

JOSEP.- No, Pere Joan, no marxis pas encara!

FERRAN.- És que jo vull!

JOSEP (Amb gènit) Però no manes... Encara sóc jo l’amo!

                                  (Telò ràpid)

(EL MISTERI DEL BOSC, de Manuel Gomis Sentis)

-------------------------------------------------------------------------------------------

Dècada anys 70 - Any 1976

Els banyolins en el II Concurs Provincial de Teatre Amateur

 

  Un total de vuit elencs gironins han pres part en aquest Concurs que inauguraren els dos grups teatrals banyolins que representaren les obres “Allò que tal vegada esdevingué”, de Joan Oliver, i “Els comdemnats”, de Baltasar Porcel. El jurat està format per Ramon Casellas (com a Director del Departament de Cultura i Art i Assessor de teatre de Ei i D.; Pere Codina (director del teatre Municipal de Girona), Joan Roura (director cinematogràfic), Cecilia Gafarot (actriu), i Jaume Teixidor (Secretari provincial de l’Obra).Com a presidents d’honor han actuat els srs. Josep Segura, delegat provincial de Sindicats, i com a president executiu el sr.Josep Lluis Oliver, director provincial d’Assistència i Promoció Sindical.

  Aquest Jurat, després d’assistir a la nostra ciutat a les representacions de les dues obres esmentades, presencià en les poblacions respectives les obres següents: “Un pare de família”, de Carles Soldevila, per la secció teatrel C.E. Montclar, de Sant Feliu de Guixols; “Les flors marcides”, de F.Xaver Roca, per l’Agrupació teatral de Besalú; “Terra baixa”, de Guimerà, per el Grup escènic Cellerenc; “No es mai tard si s’arriba d’hora”, de Jaume Vilanova, per el Cercle de Breda; “Los árboles mueren de pie”, de Casona, per el GrupTeatral Vidrerenc, i “Maria Pineda”, de Garcia Lorca, per el C.E. Patronat Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell.

  No podem predir el resultat d’aquest Concurs, car no hem assistit a les representacions dels elencs forans, però com sigui que més o menys sentim opinions d’algunes persones que hi han estat presents, sembla que l’Agrupació Amics del Teatre de Banyoles té bones possibilitats d’aconseguir un lloc preeminent. No ens estranyaria, ja que l representació d’”Els comdemnats” assolí una posta en escena de perfecta conjunció. Adhúc cal posar en clar que si en el nostre anteror comentari deixàvem anotades algunes deficiències, sembla que en la segona representació en foren sostretes interposant-se més polidesa. Aquest resultat ben positiu dóna vigoria a un elenc  que per mitjà de les seves directrius es reuneix per anar llimant llacunes a fi de millorar i refinar el treball de conjunció.

  És en aquest punt que voldria fer esment d’una labor positiva que en el nostre anterior comentari omitírem. Aquest treball és el del regidor d’escena, element molt important a l’hora de valorar la tasca col.lectiva de tot un grup. Francesc Mayolas tingué gran cura en acomplir amb correcció i amb tot el coneixement aplegat en aquest càrrec en anys de servitud a l’escena. Així mateix hem d’esmentar a Joan Marieges, qui fou el que escollí l’obra i qui donà els primers impulsos d’escalf escènic.

  I no voldria deixar de banda als tècnics en llum i sonoritat com són en J.Sanchez, Lluis Ametller i “Pinito”.

  L’esforç reconegut per tots, sols caldria ara que pogués ésser-ne acceptat per un Jurat  amb visió ben oberta. A hores d’ara el resultat deu estar a la boca de tots. És benèvol per el nostre grup teatral?.

                                                         (“Galat” a revista “Horizontes”)

Dècada anys 70 - Any 1975

El  Segon Concurs Provincial de Teatre

 

  El dia 20 de desembre en el Cercle de Catòlics de Banyoles, l’Agrupació Amics del Teatre rebé la visita del Jurat que puntua les actuacions dels grups escènics que disputen el II Concurs Provincial de Teatre. Es presentà l’obra de Baltasar Porcel  ELS COMDEMNATS. Vuit dies abans, també amb la presència del Jurat d’aquest Concurs, un altre grup banyolí presentà l’obra de Joan Oliver  ALLÒ QUE TAL VEGADA S’ESDEVINGUÉ.

( Nota a la secció Ventana local de la revista “Horizontes)

 

Actividad teatral

  En el teatro del Cercle de Catòlics ha tenido lugar un Cicle de Promoció de Teatre organizado por la Agrupació Amics del Teatre de nuestra  ciudad, en el que durante ocho sábados han desfilado ocho Cuadros Escénicos de nuestra provincia. Lasrepresentaciones se iniciaron el sábado 11 de octubre, dia en el que abrió el Ciclo el Cuadro Escénico La Gespa de Palamós con la obra de Alexandre Ballester “Fins el darrer mot o La rosa dels vents”.Prosiguieron despuès los siguientes grupos:Màscares, de Girona, con “El inocente” de Joaquin Calvo Sotelo (dia 17 de octubre); Grup Escènic Cellerenc, con “Terra baixa”, de Guimerá (18 octubre, fiesta mayor); Amics del Teatre de Banyoles, con “Allò que tal vegada s’esdevingué”, de Joan Oliver (dia 25 de octubre), “Grup Coturns”, de Girona, con “Proceso a la vida” de Jaume Ministral (8 de noviembre); Grup Faula, de Sarrià de Dalt, con “La mosqueta”, d’Angelo Leonte “Ruzzante” (15 noviembre); Grup Traspunt, de Caldes de Malavella, con “Jo seré el seu gendre”, de Jaume Vilanova (29de noviembre) y finalizando el Ciclo, el dia 6 de diciembre, la Agrupació Amics del Teatre de Banyoles con “Els comdemnats” de Baltasar Porcel.

  Salvo en la representación del dia de la fiesta amayor, que se vió muy concurrida, en las otras sesiones fue muy escaso el número de público asistente. Cabe afirmar que una de las mayores sorpresas del Ciclo nos la deparó la agrupación local con “Els comdemnats” que estuvo muy bien ejecutada por todos sus componentes que estrenavan nueva y acertada dirección. Unas semanas después la misma obra volvia a ser representada en el mismo teatro, esta vez con la presencia del jurado de un Concurso Provincial de Teatro que acabava de iniciarse una semana antes con la presentación de la obra “Allò que tal vegada esdevingué”, puesta en escena también por segunda vez, por “Amics del Teatre”, ésta bajo la dirección de Joan Solana.

(Nota informativa a la secció “Ventana local” de la revista “Horizontes”.