Dècada anys 70 - Any 1977

Desvetllament teatral amb “Don Gonzalo...!

 

Entrevista d’ Elionor Puig a “Horizontes”-Revista de Banyoles.

 

“Serà possible que a Banyoles es retorni al teatre que exigeix moltes renúncies, però que també dòna moltes satisfaccions?.

  Si!. Ara val a dir que sí. Banyoles es desvetlla novament vers el teatre, com hem pogut comprovar últimament amb els joves de l’Agrupació Amics del Teatre, que han representat “Vent de garbí i una mica de por”, de Maria Aurèlia Capmany. Una actuació sumament meritòria..

  Ara, un grup d’aficionats al teatre, mes o menys veterans després d’estar molts anys inactius reapareixen amb una de les obres més representatives a la nostra ciutat: “DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC” d’Albert de Sicilia Llanas. Per recordar i retre un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’han viscuda des de que en 1920 es representà a Banyoles per primera vegada en especial als recordats Pepet Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova, extraordinaris creadors dels personatges de Nasi, Bialó, Don Gonzalo i Don Rafael.

  L’objectiu principal que ens proposem en aquest escrit és presentar els actors del Grup que la representarà en sessions de tarda i nit el dia 19 de març. Per aquest motiu ens apropem a ells perque ens donin la seva impressió per ordre d’aparició en escena, aixi ho fem:

CONXITA... JOSEFINA JULBE.-

-Que significa per a tu la reaparició en escena amb aquesta obra?

- Una reafirmació de la meva afició i il.lusió per el teatre, ja que si no fos així, degut a les meves obligacions i ocupacions, ben segur que no n’hauria pas fet.

LLUIS... ENRIC TUBERT

-Què opines de la part humorística de l’obra i del teu pers¡onatge?

- És un humor molt a l’estil de l’època en que fou escrita,  que no obstant  té unes situacions molt oportunes durant el transcurs de la representació. El personatge de “Lluís” “galán” enamoradís que té la seva gràcia, forma part d’aquestes situacions còmiques que l’autor ha sabut donar en aquesta divertida comèdia.

DOMINGO... MIQUEL FÈLEZ

-Creus adequada la teva actuació en aquesta obra?

-Si, com un manobre més a la “plantilla”.

NASI...JOAN GELI

-Què et representa el personatge que interpretes?

-Un grapat de records., ja que de petit mirava embadalit la formidable creació d’en Pepet Freixa, somniant que un dia pogués fer-ho la meitat de bé que ell. Ara tinc damunt meu la responsabilitat de comprovar-ho.

TOMASA... MONTSERRAT OLLER

-       És fàcil o difícil representar la figura d’una persona major?

-       - Sempre és difícil representar un paper d’una persona gran. Espero que sabré identificar-me.

BIALÓ... JAUME OLLER

-       Consideres difícil el paper de Bialó?

Per mi, sí, en tractar-se de tot un tipus al que tens d’estudiar a fons. I per altra part sempre tinc a la memòria la creació que hi feia en Maurici García. Però crec que val la pena l’esforç, per retre homenatge a la millor època del teatre a Banyoles. Qui no recorda a la “Secció Recreativa” amb títols tan gloriosos com el mateix “Don Gonzalo..” “Cinc fills, Julieta, filla única, etc i el muntatge de “El divino impaciente”?

GONZALO... JOAN SOLANA.

-       Que et suposa l’actuar enmig d’actors veterans del teatre banyoli?

-        .M’ha fet molta il.lusió que aquests “veterans” em convidessin a participar en una obra d’homenatge a homes del teatre d’altres temps. A tot actor jove li agrada actuar al costat de les figures que tant havia admirat. I més en el meu cas en que quan quedava bocabadat, ara fa uns quants anys, enmig dels “rompiments” de l’escenari, veient i escoltant les seves interpretacions dels personatges de “La Passió” somniava que algun dia jo podria deixar de fer de “poble”, per interpretar algun paper més important al seu costat. Han hagut de passar uns quants anys, masses, perquè és donés l’oportunitat. Evidentment, no ho podia desaprofitar.

-       TÒFUL...JOAN OLIVAS

-       - Tu que coneixes tant l’obra, per haver-la representat moltes vegades, creus que ara tindrà la vigència que tenia fa 24 anys quan la representàveu arreu de la província?

-       Albert Llanas era un gran humorista i “Don Gonzalo...” n’és el reflexe d’aquest gran creador que fou també fundador i director del primer periòdic humorístic català titulat “Un tros de paper”. Potser, avui moltes escenes es trobaran ingènues, però tot i això crec que són vàlides per ajudar a la comprensió del problema. “Don Gonzalo...” avui resulta un quadre costumista molt ben acolorit per presentar-nos la lluita generacional. També hi hem de veure el triomf del progrés sobre la tradició. I això, és ara i avui, ben vigent.

-       DON RAFAEL...XAVIER VILANOVA.

-       - El teu personatge, el fas pensant amb el teu pare?

-       - No recordo massa bé i amb detall com el representava. Ara bé, tinc molt gravat  l’estil de naturalitat que li donava. Per tant, sí que hi penso, i per això voldria representar-lo amb el seu estil. Però estic molt lluny de la facilitat en que tots els actors d’aquell grup interpretaven les obres. De totes formes, tenim un punt de referència que cal imitar, posant el màxim esforç. Així, doncs, necessariament penso amb l’actor, mon pare, i amb la seva manera d’actuar.

-       DON MANUEL...JAUME ALBERTÍ

-       - Trobes difícil presentar el paper que t’han encomanat?

-       -Estava acostumat a interpretar personatges d’acord amb la meva edat, i el d’ara és d’una persona major, i sempre és difícil.

-       AGUSTINA...ELIONOR PUIG

-       -Un paper tal vegada insignificant, però imprescindible en l’obra. El faig amb molta il.lusió, potser per el gran amor que sento per el teatre.

Dècada anys 70 - Any 1977

“Don Gonzalo o l’orgull del gec”

“Resurrecció” d’una de les obres teatrals més representades a Banyoles

Cronologia

1891.- S’estrena al Teatre Novetats de Barcelona la comèdia en tres actes, de costums catalanes, original d’Albert de Sicilia Llanas, “Don Gonzalo o l’orgull del gec” per la Companyia d’Antoni Tutau.

1897.- És “gloriosament ressuscitada” l’obra de Llanas al teatre Català Romea per els grans actors Enric Borràs, Jaume Borràs, Enric Guitart i Maria Morera.

1920.- La Secció Recreativa del Círcol de Catòlics de Banyoles estrena “Don Gonzalo o l’orgull del gec” arranjada per a homes sols.

1925.- Per primera vegada es representa “Don Gonzalo...” a Banyoles amb personal femení per l’Agrupació Escènica de l’Ateneu Banyolí.

1930.- Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Baus, Joaquim Colomer, Miquel Vilanova, Jaume Geli i Joaquim Tarafa donen un nou aire interpretatiu a l’obra, sota la direcció artística de Josep Freixa.

1940.- Es representada novament pels veterans actors de la Secció Recreativa de C. De C. Incorporant-se en el repartiment els joves Pere Quer, Pere Pagès i Joan Olivas.

1945.- “Don Gonzalo...” emprèn una nova singladura a càrrec de la “Agrupación Teatral Bañolense”, presentant-se l’obra completa, ja amb personal femení.Hi actuen les actrius Carme Quer, Carme Torras, Carme Freixa, germanes Laura i Adela Geli, afegint-s´hi els actors Josep Torrent i Enric Tubert.

1950.- “Don Gonzalo...” viatja per tots els escenaris de la província.

1952.- La premsa de Girona diu: “el solo anuncio en esta Capital del prestigioso conjunto “Agrupación Teatral Bañolense” de Bañolas, que dirige D. José Freixa, es garantia suficiente de buen teatro. Muchos elogios habíamos escuchado del Cuadro Bañolense, más quedaron cortos ante la reciente interpretación de una comedia (Don Gonzalo) en esta Ciudad....”

1953.- Finalitza la “tournée” de l’obra de Llanas, i amb el retir de Josep Freixa i Maurici Garcia, s’acaba també la representació a Banyoles de l’obra més “gloriosa” de l’Agrupació Teatral Banyolina.

1977.- 19 de març – Diada de Sant Josep (24 anys després). Un grup de veterans actors ressuscita “Don Gonzalo o l’orgull del gec” dedicant un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’han viscuda al llarg de tots aquests anys, i en especial als recordats Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova, extraordinaris creadors dels personatges de Nasi, Bialó, Don Gonzalo i Don Rafael.

Dècada anys 70 - Any 1977

“Don Gonzalo o l’orgull del gec”

“Resurrecció” d’una de les obres teatrals més representades a Banyoles

Cronologia

1891.- S’estrena al Teatre Novetats de Barcelona la comèdia en tres actes, de costums catalanes, original d’Albert de Sicilia Llanas, “Don Gonzalo o l’orgull del gec” per la Companyia d’Antoni Tutau.

1897.- És “gloriosament ressuscitada” l’obra de Llanas al teatre Català Romea per els grans actors Enric Borràs, Jaume Borràs, Enric Guitart i Maria Morera.

1920.- La Secció Recreativa del Círcol de Catòlics de Banyoles estrena “Don Gonzalo o l’orgull del gec” arranjada per a homes sols.

1925.- Per primera vegada es representa “Don Gonzalo...” a Banyoles amb personal femení per l’Agrupació Escènica de l’Ateneu Banyolí.

1930.- Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Baus, Joaquim Colomer, Miquel Vilanova, Jaume Geli i Joaquim Tarafa donen un nou aire interpretatiu a l’obra, sota la direcció artística de Josep Freixa.

1940.- Es representada novament pels veterans actors de la Secció Recreativa de C. De C. Incorporant-se en el repartiment els joves Pere Quer, Pere Pagès i Joan Olivas.

1945.- “Don Gonzalo...” emprèn una nova singladura a càrrec de la “Agrupación Teatral Bañolense”, presentant-se l’obra completa, ja amb personal femení.Hi actuen les actrius Carme Quer, Carme Torras, Carme Freixa, germanes Laura i Adela Geli, afegint-s´hi els actors Josep Torrent i Enric Tubert.

1950.- “Don Gonzalo...” viatja per tots els escenaris de la província.

1952.- La premsa de Girona diu: “el solo anuncio en esta Capital del prestigioso conjunto “Agrupación Teatral Bañolense” de Bañolas, que dirige D. José Freixa, es garantia suficiente de buen teatro. Muchos elogios habíamos escuchado del Cuadro Bañolense, más quedaron cortos ante la reciente interpretación de una comedia (Don Gonzalo) en esta Ciudad....”

1953.- Finalitza la “tournée” de l’obra de Llanas, i amb el retir de Josep Freixa i Maurici Garcia, s’acaba també la representació a Banyoles de l’obra més “gloriosa” de l’Agrupació Teatral Banyolina.

1977.- 19 de març – Diada de Sant Josep (24 anys després). Un grup de veterans actors ressuscita “Don Gonzalo o l’orgull del gec” dedicant un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’han viscuda al llarg de tots aquests anys, i en especial als recordats Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova, extraordinaris creadors dels personatges de Nasi, Bialó, Don Gonzalo i Don Rafael.

Dècada anys 70 - Any 1977

Vent de garbí i una mica de por. L’estrena

 

  Contemplant VENT DE GARBÍ I UNA MICA DE POR representada en el Cercle de Catòlics per l’Agrupació A.A.T. (Amics del Teatre) de Banyoles, l’espectador s’adona a mesura que va transcorrent l’acció que està davant d’una obra valuosa de gran maduresa literària. No és res d’estrany que s’hagi qualificat aquesta obra de Maria Aurèlia Capmany com “una de les més importants del teatre català modern”, puix és una peça en la que l’autora obre un nou camí de realisme èpic, però empeltat en la línia que podríem anomenar catalana. Introduïnt  tipus que semblen extrets del sainet català, M.A. Capmany fa una dura crítica de la burgesia catalana en els tres moments crucials de la seva història, 1909, 1936 i 1964. La barreja de cançons populars, dades històriques i el to de farsa realcen una obra cabdal molt representativa d’un moment i d’unes circumstàncies. I també,  sobretot l’obra ofereix noves possibilitats, estètiques i ètiques, per el teatre realista català.

  Així ho ha comprés el grup de jovent de la A.A.T. els quals han realitzat un muntatge col.lectiu de direcció digne d’admirar. Amb tot i els seus defectes, visibles sobretot en les abundants retencions de paraules que deixaven turmentosos espais morts, la representació de l’obra, dificultosa, costeruda per la conjunció rítmica de l’extens repartiment, ha posseït abundància de moments ben encertats i sorprenents com en les intervencions dels fragments musicals en les que Joan Solana ens ha sorprès amb les seves dots extraordinàries d’animador com en l’escena del ball “El Continental” del film d’Astaire-Rogers “La alegre divorciada”, o en les populars del xicot escombriaire.

  En el llarg repartiment sobresurt especialment Joan Solana, i han entrat be en els personatges en Jordi Domènech en un “Don Paco”graciós per les seves reiterades respostes, Miquel Torrent, Xavier Feliu i Jesús Bramon. Han intervigut també Dolors Cels, Josep Sanchez, Mercè Coll, Montserrat Grau, Mani Cunill, Maria Gracia Vilarnau, Roser Coll, Anton Figueras i Josep Coll. El muntatge audiovisual anà a càrrec de Lluis Ametller i Jaume Ribera; de la decoració i espai escènic se’n cuidà Josep Oliver i els arranjaments musicals foren obra de Josep Font. Tots han realitzat un meritable treball digne d’aplaudiment.

  Creiem que aquest important esforç de l’A,T.T. de donar-nos a conèixer l’excel.lent obra de la Capmany no hauria de passar desapercebut, i s’hauria de tenir en compte sobretot de que no s’escorrís a l’arxiu de l’abandonament. És una obra per a tenir-la curosament guardada a l’espera de que en un dia de demà torni a l’escenari amb tota la cura de detalls que són necessaris.

  Potser amb l’ajuda i col.laboració de nous aficionats, o els mateixos, matisats els seus personatges, es podria gaudir d’una “representació” que per a Banyoles fos un rellevant retorn al teatre curosament executat.

  Si “Vent de garbí i una mica de por” ha estat, com diuen els programes, “una obra per a somriure i per a reflexionar, pensar, judicar i criticar, tots junts, espectadors i actors”, hem d’esperar que ho pugui ser també en un futur, esperançats amb una bona unió dels aficionats banyolins.

(Galat a la revista “Horizontes”, num. 497).

Dècada anys 70 - Any 1977

“VENT DE GARBÍ I UNA MICA DE POR”

(Article publicat a revista “Horizontes” per Joan Solana)

 

  Hi ha qui diu que el teatre està morint; que el cinema, la televisió, amb els recursos tècnics i els trucatges que admeten, han desplaçat definitivament el teatre. La prova que presenten és ben evident: la gent, ara, no va a veure teatre.

  Altres, però pensem que el teatre no ha mort. El que ha passat és que han intentat aniquilar-lo tots aquells que li han tret el seu gran valor, i, ara, potser l’únic que l’enalteix i el fa superior al cinema: el contacte directe de l’actor amb l’espectador; que exigeix la participació dialèctica d’aquest últim a l’espectacle. Tot aquell que pensi que el teatre és evasió, que ja tenim prous maldecaps per,a  sobre, anar a pensar al teatre, l’estan matant.

  Per sort, perquè les hem pogut rescatar; per desgracia, perquè, entre nosaltres, encara tenen plena vigència, sonen a acusació les paraules, que, a l’any 1936 un mes abans del seu assassinat, escrivia Federico Garcia Lorca sobre el teatre:

  “El teatro es uno de los más expresivos y útiles instrumentos para la edificació de un país y el barómetro que marca su grandeza o su descenso. Un teatro sensible y bien orientado puede cambiar en pocos años la sensibilidad de un pueblo; y un teatro destrozado, donde las pezuñas sustituyen a las alas, puede achabacanar y adormecer a una nación entera.

  El teatro es una escuela de llanto y de risa, y una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equívocas y explicar con ejemplos vivos normas eternas del corazón y del sentimiento del hombre. Un pueblo que no ayuda y no fomenta su teatro, si no está muerto, está moribundo; como el teatro que no recoge el latido social, el latido histórico, el drama de sus gentes y el color genuino de su paisaje y de su espíritu, con risa o con lágrimas, no tiene derecho a llamarse teatro, sino sala de juego o sitio para hacer esa horrinble cosa que se llama matar el tiempo.

  En este momento dramático del mundo, el artista debe llorar y reir con su pueblo. Hay que dejar el ramo de azucenas y meterse en el fango hasta la cintura para ayudar a los que buscan las azucenas. Particularmente yo tengo una ansia verdadera para comunicarme con los demás.Por eso llamé a las puertas del teatro y al teatro consagro toda mi sensibilidad...”

  Rient o plorant, sense caure en carrinclonaria ni en un fals sentimentalisme, el teatre ha de questionar l’espectador, ha de sacsejar consciències tranquiles, ha de demanar respostes concretes als problemes que es plantegen en moments determinats de la història d’un poble.

  És en aquesta línia que l’Agrupació Amics del Teatre (A.T.T.) de Banyoles hem presntat  ja “La terra es belluga” i “Allò que tal vegada  esdevingué”, dues obres on el somriure porta directament a la crítica contra la intransigència i els “valors suprems” de la burgesia, i “Els comdemnats”, una tragèdia psicològica que ens acosta a la problemàtica de la immediata postguerra a les Illes.

  Buscant una coherència en la nostra actuació, ara estem preparant dues obres: “Vent de garbí i una mica de por”, de Maria Aurèlia Campmany i “La muralla xinesa” de Max Fritsch. D’aquesta últma ja en parlaré en una altra ocasió.

  “Vent de garbí i una mica de por” és l’obra que presentarem el proper dia 5 de març al teatre Cercle de Catòlics”, dintre del “Febrer jove”.

  És l’evocació de tres moments crítics -1909 amb la Setmana Tràgica, 1936 amb l’inici de la guerra civil i 1976 amb l’interrogant obert de cara al futur- en els quals la burgesia del país (és a dir la classe influent) panxacontenta, egoista i inconscient, es desentén de la missió rectora que ha tingut la lleugeresa d’assumir. Aquesta dimissió de la nostra burgesia no és plantejada des d’un angle tràgic: M. Aurèlia Campmany ha evitat el to transcendentalista per adoptar un to burleta, incisiu i feridor. L’obra accepta unes limitacions ben concretes, la seva sàtira es cenyeix sovint al topic i a la caricatura i, a cop d’ull, tot el que hom diu a l’escenari pot semblar superficial: aquesta superficialitat, però, és només aparent.

  El que en realitat fa M. Aurèlia Capmany és ironitzar sobre aquells que resten impassibles davant els esdeveniments més greus i pretenen que el temps s’escola ahistòricament: l’autora sap prou bé que no és així: si no hi ha història tanmateix la pateix a l’hora de viure-la. La dimissió de la burgesia catalana el 1909 i el 1936, que l’obra ens presenta, ens deixa entreveure les aspiracions d’unes altres classes de la societat que només ens són presentades per referència.  Però tanmateix són aquestes classes les que l’obra té per destinatàries: a ells s’adreça l’autora en espera d’oferir un tema de reflexió.

  “Vent de garbí i una mica de por” és evidentment, una obra per a somriure i per a reflexionar, pensar, judicar i criticar, tots junts, espectadors i actors.

  L’A.T.T. vol aprofitar aquesta presentació de “Vent de garbí i una mica de por” per fer una crida a tota la gent jove que cregui amb la força del teatre com a signe i transformació d’una societat: que ens trobi, que s’ajunti amb nosaltres. El nostre grup és un grup ben obert i necessitem de molta gent, quanta més millor, per enriquir-lo i potenciar-lo.

(Joan Solana. De l’A.T.T de Banyoles).

Dècada anys 70 - Any 1976

JAUME PICAS

 

Escrit a la secció “Els que se’n van” de la revista “Horizontes” amb motiu de la mort de Jaume Picas.

 

Jaume Picas no era únicament un home de cinema, per més que el coneguéssim principalment en aquest aspecte com un gran crític i un excel.lent conferenciant. Jaume Picas vingué a Banyoles a presentar la pel.licula de Vittorio de Sica “El techo” en una de les primeres sessions de la primera època de Cine Club Banyoles, i els que vàrem compartir amb ell la vetllada sabem de la seva bonhomia que desbordava de la seva figura corpulenta. Es curiós, però en la vida de tots els pobles de Catalunya, el nom de Jaume Picas ha sonat sempre d’una manera constant. No solament perquè entrava a les cases per mitjà del programa català de televisió, sinó perquè també en una o altra manifestacio cultural el nom de Picas sempre hi deixava empremta. En el cas de la nostra ciutat recordem l’estrena teatral de “La innocència jeu al sofà” que interpretà amb gràcia desbordant Anna Maria Barbany, com també recordem el pas de l’Esbart Verdaguer en una “Nit d’Art” davant de l’església del Monestir, on hi podíem veure els vestits dels dansaires projectats perJaume Picas. Escrigué dues novel.les importants: “Un gran cotxe negre” i “Tren de matinada”; dues comèdies musicals per La Trinca; feu el llibret de l’òpera “Amunt” i fou un dels primers de crear la Nova Cançó Catalana. Ha fet crítica de dansa i especialment de cinema a la revista “Fotogramas” i “Mundi Diario”, de “Tele/Estel” i del diari “Avui”. Com actor de cinema secundari l’hem vist en moltes pel.licules i alguna en paper important (“La piel quemada”). Una tasca important de Picas ha estat la de l’arranjament de discos antològics com “Història de Catalunya en cançons” i les “Llegendes de Catalunya”. El pas de Jaume Picas per la vida de l’art i de la cultura de Catalunya ha estat molt significatiu.

Dècada anys 70 - Any 1976

Un Homenatge al Teatre Català

 

  Amb aquest encapçalament es van presentar dues obres famoses del teatre català en els dies de la Festa Major. Una d’elles, L’HOSTAL DE LA GLÒRIA fou de les més representades de Josep Maria de Sagarra. A Banyoles son molts els que varen poder viure l’estrena per la Companyia de Maria Vila i Pius Davi, i després de la guerra també la varen portar, a més de Maria Vila altra vegada, actrius remarcables com Pepeta Fornés i Encarna Sánchez. En la festa major d’aquell any 1976 la portà  una actriu que deixà un bon record a la nostra ciutat: Maria Matilde Almendros, qui ja feia dos anys que ens oferí una excel.lent interpretació de l’obra de Pitarra “La dida”.

  La segona obra que es posà en escena en aquells dies de la festa major a Banyoles en el tetre del Cercle de Catòlics fou “El ferrer de tall”, de Frederic Soler, “Pitarra”. La representà una agrupació d’aficionats de Canet de Mar. En el transcurs dels temps ha estat aquesta una obra de lluïment per actors aficionats de l’escena banyolina d’entre els que recordem a Jaume Geli i Joaquim Colomer personificant el cèlebre “Mestre Jordi”. També en el mateix escenari dels “Catòlics” en feu una creació el famós actor Enric Borràs el 25 d’octubre de 1946.