Dècada anys 70 - Any 1977

GOODSPELL

 

  El dia 5 de juny.el grup “Fusta” de Barcelona va presentar en el Cercle de Catòlics l’espectacle musical “Goodspell”, organitzat pel grup de teatre “Sarau” format recentment a Banyoles.

  L’espectador s’adona que aquest espectacle és un exemple clar del que podrien ser els muntatges que avui es porten al cim d’un escenari: moviment constant, ritme, música, moments d’una veritable bellesa plàstica, una constant comunicació Actor-Espectador. Qui era a la sala l’hi va ser difícil d’inhibir-se com generalment solem fer, sinó que li vingueren unes ganes de participar en el desenvolupament de l’obra, cantar, alegrar-se, pujar dalt de l’escenari i acceptar el vi que els actors oferiren...

  Cert, que els qui ja havíem vist l’obra per Companyia professional, ens donà la sensació de que era una còpia d’aquella versió.

  -Efectivament, nosaltres vam limitar-nos a reproduir amb certes modificacions i aportacions personals el que havíem vist fer... –ens dirien elles.

  Qui ens parla és una d’aquestes noies que no fa gaire estava damunt de l’escenari. És la primera obra del grup “Fusta”, d’aquest grup de noies, totes elles molt joves, entre els quinze i disset anys..

-       Com va sortir el grup “Fusta”?

-       Fa un parell d’anys, les noies del col.legi anàrem a veure a Barcelona, “Goodspell” feta per els professionals. Ens entusiasmà tant l’obra i el muntatge, que en les hores lliures que teníem, tot un grup comentàvem l’obra...D’aquestes discussions va sortir l’idea de representar-la. Que quedi clar, que en un principi, només volíem fer una cosa que havíem vist i ens havia agradat moltíssim.

  També va agradar als banyolins. Perquè certament, l’obra ha agradat al públic que no està massa acostumat a veure espectacles d’aquest tipus amb aquest acostament entre actors i espectadors, i amb una senzillesa no esperada. Hem sentit que vosaltres mateixes us ho heu fet tot, no és així?

-       Doncs, si. Una vegada decidides tornàrem a veure cinc o sis vegades més l’obra. Primer, com a sessions de treball, preníem notes, gravàbem els diàlegs i les cançons... Quan tinguérem el material, cada una de nosaltres va escollir el paper que ella creia que més l’hi anava. Llavors, entre totes ho anàrem muntant tot, escoltant consells, però el treball és tot nostre.

-        Un treball molt digne, seriós i efectiu...

-       -Tingues en compte que les primeres vegades no va ser com avui, era molt més esquemàtic, molt poc aconseguit.

-         Evidentment, es noten les quinze representacions que porten amb aquesta increïble espontaneïtat i naturalitat que ens fa difícil de creure que sigui la primera obra del grup; aquest ritme sorprenent, la constant movilitat i la perfecta coordinació escènica.

-       - Hem millorat des de les nostres primeres representacions. Això ha estat possible corregint les faltes que al llarg de les quinze representacions hem anat trobant. Tingues en compte que la primera representació va ser una experiència portada a terme després d’haver assajat durant tres mesos, un cop a la setmana. Cada fi de setmana, ens reuníem totes a un col.legi de monges on hi ha un petit escenari, allà vam muntar el nostre “Goodspell”, d’una manera molt senzilla...

-         Extraordinàriament senzill, però molt ben aconseguida.

Algunes opinions del públic

-El text em va deixar indiferent, però vaig quedar satisfet del muntatge i la interpretació.

- No m’interessa el tema. Em sorprengué la movilitat i l’agilitat.

- Em va agradar molt, moltíssim. Molt bona interpretació, amb una perfecta coordinació.

- Molt bé. Em va agradar la manera de fer-ho, la comunicació existent entre actors i públic.

- Deixant de banda el text, s’ha de reconèixer que el treball va ser molt seriós. Crec que un gran encert ha estat la constant mobilitat, i aquesta gran senzillesa i naturalitat.

- Molt bé. Una obra molt airosa, gens pesada i feta amb moltes ganes i entusiasme.

- Molt bé. Fet amb gracia i agilitat.

-Extraordinari el fet de que gent de quinze i setze anys demostrés una gran seguretat i veterania impròpies d’aquesta edat, tanmateix ho tinguéssim aquí tot això!

- Molt espontani i bona interpretació. Es mereixien més públic.

                     (F.X. a Revista de Banyoles. Hi ha una foto de Jaume Ribera).

Dècada anys 70 - Any 1977

L’orgull del gec, Don Gonzalo i altres consideracions formals

per Jaume Farriol

 

  La representació a l‘escenari del Cercle Catòlic de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” ha estat un dels fets més importants d’aquesta temporada. I jo diria que,  més que una representació de teatre ha estat, tot plegat, una mena de cerimònia ritual. I és que, Don Gonzalo, no és pas, a Banyoles, una obra qualsevol.

  Fa una pila d’anys que, per primera vegada, vaig veure el Don Gonzalo. Era al “teatro Moderno”, o sigui a ca l’Enriquet. Llavors, l’agrupació teatral de Banyoles viatjava sota la protecció legal i simbòlica de la “Educación y Descanso”, singular institució de l’època que no ens entretenim a comentar. Me’n queda una certa visió difusa de gestos i imatges i, clarament diferenciada, la cara d’en Maurici Garcia dient allò de “aquests morts de gana de l’Ajuntament”. Es veu que expressions d’aquesta categoria produïen llavors, impactes definitius.

  Des de llavors, parlar de Don Gonzalo és parlar d’un clàssic. És parlar d’una mena de tradició teatral banyolina. És parlar – per què no?-de nosaltres mateixos. Per això fer una ressenya crítica del Don Gonzalo és una mena de compromís entre la visió objectiva i una certa efervescència sentimental. Quan, sobre la fusta venerable i venerada de l’escenari Catòlic, els actors traçaven la seva peripècia artística, es dreçava dintre meu tot una processó inextricable de vivències antigues i records endreçats.

 Dire, per començar, que el Don Gonzalo, a Banyoles, ve marcat per l’empremta de dos actors que foren, durant molts anys una altra mena d’orgull per a tots nosaltres: en Pepet Freixa i en Maurici Garcia. Dos homes, dos actors autènticament populars i que feren un treball prolongat i inqüestionable. Semblava que fossin fets a mida per fer els dos papers “mestres” del Don Gonzalo: en Nasi i en Bieló. Per això, fer avui el Don Gonzalo ve a ser, com si diguessim, una mena de paral.lelisme inevitable que provoca, en els actors que l’han de salvar, un handicap important.

  I per això, dir que en Joan Geli i en Jaume Oller van estar a l’altura dels seus –diguéssim antecessors , pot ser el millor elogi que podríem fer-ne. Joan Geli té una veu esplèndida: fonda, rasposa, que va donar a Nasi una consistència dramàtica inesperada. Va viure perfectament el drama del seu gec, amb un aplom admirable.

  Jaume Oller va provocar la gran sorpresa de la diada. En Bieló, apart del seu cèlebre “morts de gana de l’Ajuntament” és un personatge clau. Una mena d’aresta cantelluda que burxa els sentiments paternals d’en Nasi i atia el contrapunt que enfronta pare i fill. Jaume Oller va aportar al “Grapa”, una vivacitat i agilitat i un nervi excel.lents. La seva fou una creació dinàmica, satírica que va infondre a l’escena una acció desbordant i rabïuda.

  Quan dos papers còmics com en Tòful i en Lluis, estan servits per actors com en Joan Olivas i l’Enric Tubert, al comentarista només li cal afegir que la seva actuació fou la que esperàvem. Cap sorpresa, certament. Olivas, un còmic que, per dir-ho d’alguna manera, “dissolt” els personatges escrits dintre de la seva forma de fer rotundament hilarant, perfectament característica. Olivas té una cara plàstica, fàcil, amb una boca que és una pura ganyota i uns ulls que salten com pilotes de goma, L’Enric Tubert serveix amb més docilitat el seu personatge. L’Enric té una gràcia precisa i un gest personal, i, quan en casos com aquests, representa un paper ben dibuixat, ell l’enriqueix amb una mímica àgil i un estil inconfusible. Va fer un Llluís tímid i divertit, jove, excel.lent.

  Els papers femenins van ser interpretats correctament per Josefina Julbe, Montserrat Oller i Leonor Puig. Els papers femenins de Don Gonzalo no tenen, per descomptat, les possibilitats dels masculins. Són una mica fets a correcuita i no permeten, ni de bon tros, altra tractament que el de la correcció, o sigui, acompanyar l’escena sense defalliments.

  En Joan Solana, va pintar perfectament el fill modèlic, d’una perfecció inaudita. El paper de Don Gonzalo, escrit amb el patró de l’obediència filial, comporta una certa irrealitat angèlica, però permet un plantejament de l’obra fàcil i transparent. En Xavier Vilanova, en una mena de tradició familiar, va trametre les  preocupacions possiblement inoqües sobre les desvantatges del gec, i l’Albertí va servir-nos un paper d’advocat cerimoniós i protocolari. En Miquel Félez va encarnar a Domingo, un personatge purament anecdòtic que ell va omplir amb una vivacitat notable:Els seus ulls subratllaren amb murrieria les fases i els gestos, sense deixar ni un sol moment que l’escena “caigués”.

  Don Gonzalo és obra antiga. Escrita al segle passat per Albert Llanas – humorista barceloní que va néixer fill de fabricant i va morir burot honorari- reflecteix les preocupacions i sentiments d’una classe mitja barcelonina situada a la cruïlla d’un canvi social.

  Es una obra clara, diàfana, d’un humor directe,planer, basat en la riquesa d’una situació i d’uns personatges extraordinàriament humans. Costa una mica de creure que una obra escrita amb els recursos humorístics i les situacions dramàtiques de fa gairebé cent anys, pugui mantenir viva l’atenció i la rialla d’un públic del nostre temps i que està de tornada de moltes coses. Aquesta sola constatació converteix el “Don Gonzalo” en una obra clàssica, viva i persistent.

  La representació del “Don Gonzalo” ha estat un gran encert. I per als que ja l’havíem vista tantes vegades, no deixarà de convertir-se en una referència més d’un transcórrer cultural i ciutadà que, de tant en tant, es desperta, per oferir-nos una mostra de que encara som vius, de que encara podem comptar amb alguna cosa. Podem comptar amb la gent que fa teatre, amb la gent que acut al teatre, amb la gent que, de cop i volta, s’adona que Banyoles pot vibrar, de tant en tant amn una certa il.lusió, en una trobada on es fonen, el record de l’ahir i l’esclat d’avui. I per damunt de tot, la pervivència teatral com a acte d’afirmació ciutadana.

Jaume Farriol

Dècada anys 70 - Any 1977

Qui era Albert Llanas?

 

-       Passi-ho bé, senyor Llanas!

  Era tan popular la figura d’Albert de Sicilia Llanas a les darreries del segle passat que només de veure’l passejar pels carrers de Barcelona, tothom el saludava amicalment:

-Passi-ho-bé senyor Llanas!

  Efectivament, Llanas era un dels noms més importants que trobem plenament inserit en un corrent de teatre popular, en l’autèntic sentit de la paraula, sense popularismes ni falses concepcions paternalistes.

  La seva figura, una mica enfosquida per la presència de Guimerà, de qui fou contemporani, correspon plenament a la de l’intel.lectual bohemi de l’època. De família benestant, es posà ben aviat al capdavant del negoci tèxtil patern, però s’arruinà en les empreses de teatre que promogué tant a Barcelona com a Madrid. El 1863 comença a deixar-se veure en les reunions del cafè Cuyàs, on es reunien tots els artistes i lletraferits de Barcelona. Dos anys més tard, quan en tenia 25 (havia nascut a Barcelona el 28 de desembre de 1840), Llanas funda i dirigeix Un tros de paper, primer periòdic humorístic escrit en català. Home molt enamorat de tot el que fa olor d’escenari i bambolines, aviat el trobem d’empresari del teatre Circ Barcelonès i més tard del teatre Principal. A Madrid, dirigeix, com empresari, els teatres de la Bolsa i Novedades. Tradueix Moratin (El si de las niñas), de qui aprèn que el teatre serveix per a plantejar conflictes reals, a nivell d’una problemàtica social.

  En 1885 estrena El marquès de Santa Llúcia, i l’any següent No es tan fiero el león...; però la seva millor obra és Don Gonzalo o l’orgull del gec estrenada en 1891.

  Adapta al català altres obres de Moratín, així com de Calderón de la Barca i Shakespeare. És autor d’ Una grossa de pensament en vers (1895) recull d’aforismes en el qual resta palès el seu decidit conservadorisme, tot i que de jove tingué tendències federalistes. En 1901-1902 publica a “La veu de Catalunya” una sèrie d’articles amb el títol de Trenta anys de teatre, de valor més pintoresc que documental. Més aportacions seves al teatre són, entre d’altres Perdiu per garsa; Qui no té res que fer el gat pentina, Veste’n Anton, La germana gran i L’oncle Bernat.

  Llanas es molt recordat per un saborós anecdotari que com el de Santiago Rusiñol ha estat molt falsejat. No obstant en podem treure una, la més coneguda, potser per ser la darrera: el dia 10 de desembre de 1915, Albert Llanas moria i en el seu llit de dolor es s’acomiadava d’ell mateix estrenyent-se les dues mans i dient-se solemnement:

-Passi-ho bé, senyor Llanas!.-

(Galat a Horizontes-Revista de Banyoles. Num. 498. Primera quinzena d’Abril 1977).

Dècada anys 70 - Any 1977

La tradició al teatre ressorgeix

 

   La tradició llargament mantinguda per en Pepet Freixa i en Maurici Garcia a la dedicació teatral a Banyoles, després d’un silenci potser produït per la mateixa problemàtica del Círcol de Catòlics, va tenir una continuació en l’Agrupació TEATRE I ART que va posar en escena obres tan importants com “El Diario de Ana Frank” i “En la ardiente oscuridad”. Fou en aquesta època quan Banyoles va subratllar en el camp teatral els noms de Jaume Farriol, Enric Tubert, Anton Garcia de Palau, Pere Pagés, Anna Albertí, Joan Geli, Josefina Julbe i d’altres que en aquest moment no em venen a la memòria. No he esmentat explícitament a en Joan Olivas perquè ell ha estat, en certa manera, l’ànima teatral de Banyoles durant molts anys. En realitat fou ell -juntament amb l’inoblidable amic Joaquim Colomer els que varen enllaçar l’època Freixa-Maurici Garcia amb la de TEATRE I ART. Ara veig que molts noms com el d’en Jaume Oller que hem de situar en la llista dels fundadors, com la mateixa Bravo, i els de Montserrat Oller i el mateix Xavier Vilanova, estaven inscrits en l’elenc jovenil que es creava entorn de TEATRE I ART. M’adono que Banyoles no ha perdut el seu amor al teatre i ho demostra l’entrevista esquemàtica que Leonor Puig ha realitzat en un dels darrers números de la revista. Tots són per a mi noms coneguts, admirats, estimats. Donant una ullada al propòsit d’entrevista de Leonor Puig, m’he sentit com a casa i he exaltat d’alegria perquè veig que la tradició al teatre ressorgeix a Banyoles amb l’amor de sempre. Gràcies.

(Manuel Pont a Horizontes- Revista de Banyoles, núm 498. Primera quinzena d’abril 1977).

Dècada anys 70 - Any 1977

Desvetllament teatral amb “Don Gonzalo...!

 

Entrevista d’ Elionor Puig a “Horizontes”-Revista de Banyoles.

 

“Serà possible que a Banyoles es retorni al teatre que exigeix moltes renúncies, però que també dòna moltes satisfaccions?.

  Si!. Ara val a dir que sí. Banyoles es desvetlla novament vers el teatre, com hem pogut comprovar últimament amb els joves de l’Agrupació Amics del Teatre, que han representat “Vent de garbí i una mica de por”, de Maria Aurèlia Capmany. Una actuació sumament meritòria..

  Ara, un grup d’aficionats al teatre, mes o menys veterans després d’estar molts anys inactius reapareixen amb una de les obres més representatives a la nostra ciutat: “DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC” d’Albert de Sicilia Llanas. Per recordar i retre un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’han viscuda des de que en 1920 es representà a Banyoles per primera vegada en especial als recordats Pepet Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova, extraordinaris creadors dels personatges de Nasi, Bialó, Don Gonzalo i Don Rafael.

  L’objectiu principal que ens proposem en aquest escrit és presentar els actors del Grup que la representarà en sessions de tarda i nit el dia 19 de març. Per aquest motiu ens apropem a ells perque ens donin la seva impressió per ordre d’aparició en escena, aixi ho fem:

CONXITA... JOSEFINA JULBE.-

-Que significa per a tu la reaparició en escena amb aquesta obra?

- Una reafirmació de la meva afició i il.lusió per el teatre, ja que si no fos així, degut a les meves obligacions i ocupacions, ben segur que no n’hauria pas fet.

LLUIS... ENRIC TUBERT

-Què opines de la part humorística de l’obra i del teu pers¡onatge?

- És un humor molt a l’estil de l’època en que fou escrita,  que no obstant  té unes situacions molt oportunes durant el transcurs de la representació. El personatge de “Lluís” “galán” enamoradís que té la seva gràcia, forma part d’aquestes situacions còmiques que l’autor ha sabut donar en aquesta divertida comèdia.

DOMINGO... MIQUEL FÈLEZ

-Creus adequada la teva actuació en aquesta obra?

-Si, com un manobre més a la “plantilla”.

NASI...JOAN GELI

-Què et representa el personatge que interpretes?

-Un grapat de records., ja que de petit mirava embadalit la formidable creació d’en Pepet Freixa, somniant que un dia pogués fer-ho la meitat de bé que ell. Ara tinc damunt meu la responsabilitat de comprovar-ho.

TOMASA... MONTSERRAT OLLER

-       És fàcil o difícil representar la figura d’una persona major?

-       - Sempre és difícil representar un paper d’una persona gran. Espero que sabré identificar-me.

BIALÓ... JAUME OLLER

-       Consideres difícil el paper de Bialó?

Per mi, sí, en tractar-se de tot un tipus al que tens d’estudiar a fons. I per altra part sempre tinc a la memòria la creació que hi feia en Maurici García. Però crec que val la pena l’esforç, per retre homenatge a la millor època del teatre a Banyoles. Qui no recorda a la “Secció Recreativa” amb títols tan gloriosos com el mateix “Don Gonzalo..” “Cinc fills, Julieta, filla única, etc i el muntatge de “El divino impaciente”?

GONZALO... JOAN SOLANA.

-       Que et suposa l’actuar enmig d’actors veterans del teatre banyoli?

-        .M’ha fet molta il.lusió que aquests “veterans” em convidessin a participar en una obra d’homenatge a homes del teatre d’altres temps. A tot actor jove li agrada actuar al costat de les figures que tant havia admirat. I més en el meu cas en que quan quedava bocabadat, ara fa uns quants anys, enmig dels “rompiments” de l’escenari, veient i escoltant les seves interpretacions dels personatges de “La Passió” somniava que algun dia jo podria deixar de fer de “poble”, per interpretar algun paper més important al seu costat. Han hagut de passar uns quants anys, masses, perquè és donés l’oportunitat. Evidentment, no ho podia desaprofitar.

-       TÒFUL...JOAN OLIVAS

-       - Tu que coneixes tant l’obra, per haver-la representat moltes vegades, creus que ara tindrà la vigència que tenia fa 24 anys quan la representàveu arreu de la província?

-       Albert Llanas era un gran humorista i “Don Gonzalo...” n’és el reflexe d’aquest gran creador que fou també fundador i director del primer periòdic humorístic català titulat “Un tros de paper”. Potser, avui moltes escenes es trobaran ingènues, però tot i això crec que són vàlides per ajudar a la comprensió del problema. “Don Gonzalo...” avui resulta un quadre costumista molt ben acolorit per presentar-nos la lluita generacional. També hi hem de veure el triomf del progrés sobre la tradició. I això, és ara i avui, ben vigent.

-       DON RAFAEL...XAVIER VILANOVA.

-       - El teu personatge, el fas pensant amb el teu pare?

-       - No recordo massa bé i amb detall com el representava. Ara bé, tinc molt gravat  l’estil de naturalitat que li donava. Per tant, sí que hi penso, i per això voldria representar-lo amb el seu estil. Però estic molt lluny de la facilitat en que tots els actors d’aquell grup interpretaven les obres. De totes formes, tenim un punt de referència que cal imitar, posant el màxim esforç. Així, doncs, necessariament penso amb l’actor, mon pare, i amb la seva manera d’actuar.

-       DON MANUEL...JAUME ALBERTÍ

-       - Trobes difícil presentar el paper que t’han encomanat?

-       -Estava acostumat a interpretar personatges d’acord amb la meva edat, i el d’ara és d’una persona major, i sempre és difícil.

-       AGUSTINA...ELIONOR PUIG

-       -Un paper tal vegada insignificant, però imprescindible en l’obra. El faig amb molta il.lusió, potser per el gran amor que sento per el teatre.

Dècada anys 70 - Any 1977

“Don Gonzalo o l’orgull del gec”

“Resurrecció” d’una de les obres teatrals més representades a Banyoles

Cronologia

1891.- S’estrena al Teatre Novetats de Barcelona la comèdia en tres actes, de costums catalanes, original d’Albert de Sicilia Llanas, “Don Gonzalo o l’orgull del gec” per la Companyia d’Antoni Tutau.

1897.- És “gloriosament ressuscitada” l’obra de Llanas al teatre Català Romea per els grans actors Enric Borràs, Jaume Borràs, Enric Guitart i Maria Morera.

1920.- La Secció Recreativa del Círcol de Catòlics de Banyoles estrena “Don Gonzalo o l’orgull del gec” arranjada per a homes sols.

1925.- Per primera vegada es representa “Don Gonzalo...” a Banyoles amb personal femení per l’Agrupació Escènica de l’Ateneu Banyolí.

1930.- Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Baus, Joaquim Colomer, Miquel Vilanova, Jaume Geli i Joaquim Tarafa donen un nou aire interpretatiu a l’obra, sota la direcció artística de Josep Freixa.

1940.- Es representada novament pels veterans actors de la Secció Recreativa de C. De C. Incorporant-se en el repartiment els joves Pere Quer, Pere Pagès i Joan Olivas.

1945.- “Don Gonzalo...” emprèn una nova singladura a càrrec de la “Agrupación Teatral Bañolense”, presentant-se l’obra completa, ja amb personal femení.Hi actuen les actrius Carme Quer, Carme Torras, Carme Freixa, germanes Laura i Adela Geli, afegint-s´hi els actors Josep Torrent i Enric Tubert.

1950.- “Don Gonzalo...” viatja per tots els escenaris de la província.

1952.- La premsa de Girona diu: “el solo anuncio en esta Capital del prestigioso conjunto “Agrupación Teatral Bañolense” de Bañolas, que dirige D. José Freixa, es garantia suficiente de buen teatro. Muchos elogios habíamos escuchado del Cuadro Bañolense, más quedaron cortos ante la reciente interpretación de una comedia (Don Gonzalo) en esta Ciudad....”

1953.- Finalitza la “tournée” de l’obra de Llanas, i amb el retir de Josep Freixa i Maurici Garcia, s’acaba també la representació a Banyoles de l’obra més “gloriosa” de l’Agrupació Teatral Banyolina.

1977.- 19 de març – Diada de Sant Josep (24 anys després). Un grup de veterans actors ressuscita “Don Gonzalo o l’orgull del gec” dedicant un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’han viscuda al llarg de tots aquests anys, i en especial als recordats Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova, extraordinaris creadors dels personatges de Nasi, Bialó, Don Gonzalo i Don Rafael.

Dècada anys 70 - Any 1977

“Don Gonzalo o l’orgull del gec”

“Resurrecció” d’una de les obres teatrals més representades a Banyoles

Cronologia

1891.- S’estrena al Teatre Novetats de Barcelona la comèdia en tres actes, de costums catalanes, original d’Albert de Sicilia Llanas, “Don Gonzalo o l’orgull del gec” per la Companyia d’Antoni Tutau.

1897.- És “gloriosament ressuscitada” l’obra de Llanas al teatre Català Romea per els grans actors Enric Borràs, Jaume Borràs, Enric Guitart i Maria Morera.

1920.- La Secció Recreativa del Círcol de Catòlics de Banyoles estrena “Don Gonzalo o l’orgull del gec” arranjada per a homes sols.

1925.- Per primera vegada es representa “Don Gonzalo...” a Banyoles amb personal femení per l’Agrupació Escènica de l’Ateneu Banyolí.

1930.- Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Baus, Joaquim Colomer, Miquel Vilanova, Jaume Geli i Joaquim Tarafa donen un nou aire interpretatiu a l’obra, sota la direcció artística de Josep Freixa.

1940.- Es representada novament pels veterans actors de la Secció Recreativa de C. De C. Incorporant-se en el repartiment els joves Pere Quer, Pere Pagès i Joan Olivas.

1945.- “Don Gonzalo...” emprèn una nova singladura a càrrec de la “Agrupación Teatral Bañolense”, presentant-se l’obra completa, ja amb personal femení.Hi actuen les actrius Carme Quer, Carme Torras, Carme Freixa, germanes Laura i Adela Geli, afegint-s´hi els actors Josep Torrent i Enric Tubert.

1950.- “Don Gonzalo...” viatja per tots els escenaris de la província.

1952.- La premsa de Girona diu: “el solo anuncio en esta Capital del prestigioso conjunto “Agrupación Teatral Bañolense” de Bañolas, que dirige D. José Freixa, es garantia suficiente de buen teatro. Muchos elogios habíamos escuchado del Cuadro Bañolense, más quedaron cortos ante la reciente interpretación de una comedia (Don Gonzalo) en esta Ciudad....”

1953.- Finalitza la “tournée” de l’obra de Llanas, i amb el retir de Josep Freixa i Maurici Garcia, s’acaba també la representació a Banyoles de l’obra més “gloriosa” de l’Agrupació Teatral Banyolina.

1977.- 19 de març – Diada de Sant Josep (24 anys després). Un grup de veterans actors ressuscita “Don Gonzalo o l’orgull del gec” dedicant un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’han viscuda al llarg de tots aquests anys, i en especial als recordats Josep Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova, extraordinaris creadors dels personatges de Nasi, Bialó, Don Gonzalo i Don Rafael.