Dècada anys 70 - Any 1978

“DON GONZALO” A OLOT. Un cicle per bon camí.

 

  L’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles ha volgut retre homenatge a la Societat del Centre Catòlic d’Olot amb motiu del seu centenari, portant dintre del cicle de teatre lliure la tan representada obra de Llanas “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, que presentaren el dissabte dia 6 de maig.

  Amb el teatre completament ple, a dos quarts d’onze de la nit començà la representació que fou precedida d’unes paraules d’en Joan Olivas qui recordà els vincles que hi ha hagut entre les agrupacions teatrals de les dues poblacions pel fet de representar els mateixos “Pastorets” i rememorant al mateix temps les llunyanes representacions dels “veterans” actors de la “Secció Recreativa” que concursaren en el mateix local de la Societat olotina, quina Comissió felicità en nom de tots els actors banyolins i de la Junta de Cercle de Catòlics de Banyoles per la fita assolida de cent anys d’activitat.

  La representació fou seguida amb interés i el públic esclatà amb bones riallades aplaudint en moltes ocasions. Els setmanaris olotins han deixat constància del pas de l’Agrupació banyolna amb unes bones crítiques que extractem per a coneixement dels lectors:

  Semanari La Garrotxa: “... Pel que respecta a l’actuació escènica cal deixar constància del bon fer de l’Elenc de l’A.T del C. de C. de Banyoles, especialment en el repertori masculí, més viu i més expressiu que els tres personatges femenins que intervenen en “Don Gonzalo”. Bona actuació, però, de tot el conjunt del que en sobresortiren Jaume Oller, caracteritzat de ple com un d’aquests homes de la nostra pagesia que s’ho ha de menjar tot sense cap mena de perjudicis. Va saber donar-nos la mida exacta de la ingenuïtat,tant en el gest com en la vocalització de paraules aconseguint amb esplendidesa l’efecte que l’autor marcà en el curiós personatge, present encara dintre la nostra societat. Al costat de Jaume Oller cal posar-hi a Joan Olivas, perfecte imitador d’una d’aquestes persones que sempre  solen haver arreu; el “tonto” del poble, que d’atontat no en té res però que serveix per a crear situacions plenes d’acolorida gracia. Amb les seves ganyotes, Joan Olivas donava al personatge tot l’esforç que aquest demanava. Gran interpretacio la seva i la del seu company abans esmentat. Dels restants actors, Enric Tubert, el pretendent de la noia de la casa, va demostrar també les seves dots artístiques en una catacterització ben aconseguida a l’igual que passà amb Joan Geli, amb un personatge ofuscat i tossut que exigia certa identificació per tal d’expressar els seus sentiments de manera convincent”. “...Tenien l’obra molt ben estudiada i això fèu que, considerant-la dintre d’una temàtica del tot diferent a les visonades fins el dissabte passat, es fessin mes que mereixedors dels aplaudiments generals. De poder-se establir puntuacions, “Don Gonzalo” ocuparia al final del recull un lloc destacat. Més com que no és així valgui aquest comentari per a deixar constància de la bona interpretació desenvolupada per l’A.T del C. De C. De Banyoles”.

  Setmanari Olot- Misión”: “...Les tres hores que durà la representació no cansaren ningú, ans al contrari foren seguides amb atenció. Els minuts damunt de l’escenari van satisfer, resumint, i van deixar un bon regust. “Això marxa bé!”.semblaven expressar les cares dels organitzadors i les dels assistents, referint-se al nivell de qualitat de la Mostra, en acabar la sessió. No hi ha guardons per a cap Grup, però el guardó que es mereixeria el Grup li atorgà el públic en concloure la representació amb un llarg i unànim aplaudiment”.

Dècada anys 70 - Any 1978

DISTRET...PERÒ NO TANT...!

 

  Distreta comèdia, sí, però...potser no tant... no tant com la darrera presentada per l’Agrupació Teatral Banyolina (“Ronyons de recanvi”, de Muntañola) que n’era molt més plena de ritme i d’enginy.

  La farsa de Joaquim Puigbó tè els seus alts i baixos i potser es va allargar més del compte. Tal com ens deien els nostres actors en l’entrevista que se’ls fèu en les vigílies de l’estrena, l’obra requeria un ritme que no s’aconseguia del tot. Però afortunadament amb la gran visió dels tipus que crearen, la portaren amb un bon coixí que realçava els moments pausats. Una vegada superada la indecisió de les primres escenes –una equivocació en la que els personatges que parlaven del “pou” van establir una situació molt reiterativa (no hi havia manera de que sortissin del “pou”) l’obra s’engegà per obra i gràcia dels actuants que aconseguiren riallades i aplaudiments del públic que omplí el teatre Mercantil, sala molt ben disposada per a representacions teatrals (era la primera vegada que se n’hi feia), quin escenari molt ben arranjat amb fons de cortinatge i mobiliari adequat de la casa Constans formà un ample espai apropiat per a un bon moviment escènic que en tot el llarg de la representació saberen moure’s-hi com peixos a l’aigua tots els actuants els quals oferiren uns caràcters molt ben definits.

  Possiblement el que sorprengué més a l’espectador fou en Joan Geli que brindà un “doctor Poliol” molt ben estudiat de tipus creant un metge pedant, pretenciós, elegant, amanerat i llepissós. Molt bona execució la seva.

  Igualment Enric Tubert ens oferí una interpretació diferent a la que ens té acostumats: un funerari secallut, amb celles poblades i galtes d’un groc malaltís, ceremoniós i d’extremada seriositat, amb una escena francament hilarant quan ens va sortir amb l’estirabot “explosiu” que sorprengué amb el seu terrabastall a públic i actors.

 

  Jaume Oller en el paper mes ingrat i difícil de l’obra, l’heroi de la farsa que no es mou gairébe mai d’escena, salvà situacions força moroses i tingué una escena esplèndida quan s’acomiadava de la família abans d’emprendre l’aventura d’anar a treure l’espoleta de la bomba. La riallada i aplaudiment del públic fou xardorós quan es col.locà el casc protector.

   Com sempre la intervenció de Joan Olivas n’era esperada i així es poguè constatar quan sortí per primera vegada en el segon acte. Aquí ens engaltà un marit resignat amb cara de mussol que segueix a la seva esposa com un gosset sense dir ni “piu”, fins que arriba el moment en que ja no es  pot aguantar més i treu un geni de foc, fet que fou celebrat amb gran entusiasme pels espectadors. Olivas, en el persnatge de Farreres aconseguí espais en que el públic rigué per les butxaques com en l’escena de l’”strip tease” de cama i en la que la seva xafardera esposa l’obliga a agenollar-se i pregar davant del retrat del savi enginyer que creuen difunt.

  Dues intervencions tingué Xavier Vilanova, ben afortunades en el seu paper d’alcalde decidit, infantilment infatuat, que l’airejà amb sortides al.lusives a temes candents ara i avui, a la nostra població, que foren acollides amb grans aplaudiments.

  Els dos joves de l’agrupació, en Miquel Torrent i en Jordi Domènech donaren igualment els tipus amb encert, el primer, de pretendent de la noia de la casa, ben simpàtic i amb perfecta col.locació escènica, i el segon en un metge radiòleg, seriós i formal.

  No es pas costum deixar per últim a les actrius ja que algunes d’elles es mereixen un primer lloc. Tal és el cas de Carme Quer, que tots els que la recorden en tants d’ingrats papers de mare abnegada, plorosa i dramatitzant, aquí ens donà la sorpresa mostrant-se com una gran actriu en el paper de “Donya Marta”, una d’aquelles persones xerraires i enfaristolades que sempre tenen la feina feta, reprimint al seu pobre marit calçasses amb un domini d’escena que resolgué amb naturalitat.

  Maria Colomer va fer un paper que li anava com anell al dit: una dona moderna, emperifollada, que tocava més quarts que hores, badant constantment i a l’espera de la paraula bonica que l’afalagués. En el tercer acte, s’ensenyorejà de l’escena visquent interiorment el paper en els moments en que la farsa donava un tomb cap al melodramatisme.

  Glòria Cunill era la noia bonica,seriosa i trempada que es mogué amb soltesa per l’escenari. Paper complicat i difícil el seu, ja que potser era l’únic personatge que s’agafava les coses tràgicament.. El seu somiqueig entremig de les escenes còmiques era tan arriscat que solament amb la seva llestesa pogué evitar de no caure en en el ridícol.

  I deixem per últim a Josefina Julbe perquè és la que es mereix un comentari més ampli. El seu personatge, “Consol”, una noia de “servei”, descaradota i impertinent era dificilíssim per a ella. Possiblement avui dia no es trobaria en tot l’escàs repertori d’actrius banyolines  cap que pugués fer un paper d’aquest caire. Es requereix tenir una gran “vis còmica” per sortir-se’n airosament. Ella això ho sabia i es temia –segons ens va manifestar-  que sería una mica la culpable de que la cosa no marxés prou bé. Li ha costat molt d’aprendre’s el paper. Ha passat dies i mes dies estudiant-lo i procurant entrar en el tipus de minyona poca-solta. Ho ha aconseguit?. Creièm que se n’ha sortit molt bé. Les seves continues entrades i sortides han estat marcades amb puntualitat; la seva dicció ha tingut moments excel.lents, altres potser inversemblants, però a mesura que anava avançant la farsa, agafava un to cada vegada més grotesc, i si en certes ocasions del tercer acte extremava la caricatura era més degut a un forçament de la veu que podia  ser s’hi veiés obligada per evitar certa feblesa que ens semblava que s’anava apodernt dels seu extens treball de modulació.

  El públic, nombrós, rigué en moltes ocasions, aplaudint al mateix temps algunes de les millors escenes i sortides d’actors i actrius. I al final de l’obra, tots foren premiats amb una llarga ovació.

  La funció fou a benefici del Punt de Socors de la Creu Roja. El preu de l’entrada era assequible per a tothom. Segons ens han manifestat, els organitzadors de la vetllada han lliurat a la Creu Roja local – tretes totes les despeses- unes 95.000 ptes. Cal fer constar el despreniment de l’empresari del Mercantil, sr. Bosch, qui oferi el local gratuïtament i ajudà en tot el que fou necessari.

Dècada anys 70 - Any 1978

AL NOU ESCENARI DEL MERCANTIL

   

  Al teatre Mercantil s’estan donant els últms retocs als assaigs de l’obra “Distret...però no tant!”. Són les onze de la nit i a l’escenari hi ha moviment. Es van polint i retocant les escenes marcant els moviments amb ritme àgil. Els assaigs que en principi es feien en el Cercle de Catòlics, ara es fan al Mercantil i l’amplitud de l’escenari permet a l’actor moure´s amb mes desimboltura.

  M’assec al pati de butaques al costat de l’Olivas que posa una atenció extrema a una escena amorosa que interpreten els joves Miquel Torrent i Glòria Cunill.

-       No, no, no--- Això va lent, nois, això va lent!--- A veure. Tu, “Adela” l’has rebutjat. Seu a la butaca. Tu, “Enric”. Avança dos passos... acosta`t a la butaca. Per darrera... posa els braços al respatller.... inclina’t... acosta la cara a ella... No!, per aquest costat, no, per l’altra!. Ara!. Digues-li la paraula amorosa. Bé... pero més melós... Tu, “Adela”, ves seguint enutjada. Aixeca’t! Fes uns passos fins al sofà. Prou!... Atura’t!... d’esquenes a l’”Enric”. Bé. “Enric”, avança cap a ella. Posa-li les mans a l’espatlla. Bé. Torna-li a dir que l’estimes... Més melós...! Ara....! Noooo!... Des del públic no se’t veu la cara... Diga-li per l’altra costat. Per l’”hombrera” dreta... Ara resulta més bé això--- Però encara és massa lent. Una mica més de ritme!... Tornem-hi”

  Sembla mentida que això del teatre que hom veu en un parell d’hores que dura la representació porti tanta feinada en els assaigs.

  - Ja fa dos mesos que assaigem,-ens diu en Tubert- i... el que costa agafar un ritme àgil!. La comèdia moderna d’aquest tipus requereix molt d’assaig perquè és un continu entrar i sortir de personatges i ens fa estar en una continua atenció.

  - No sé si ens en sortirem -ens diu l’Oller, més pessimista ell,- Ens costa molt d’entrar en els personatges. Potser és perque hem volgut trencar motlles fent tipus diferents dels que alguns teníem per costum representar.

 - És una comèdia divertida?

- Home, -ens diu en Geli- em penso que aconseguirem fer arrancar la rialla. És una comèdia d’aquelles que els italians en diuen un “divertimento”. De tot el que hem llegit en aquests últims temps, és la que hem considerat més encertada per la nostra Agrupació. Ha estat molt representada i fins i tot fou passada fa un parell o tres d’anys per el circuit català de T.V.E.

 -Com es que la representeu al Mercantil?

- Tractant-se d’una funció benèfica  -ens explica Olivas- interessa que hi hagi força públic, i el Cercle de Catòlics ha quedat petit. Els empresris de Banyoles s’han brindat a deixar-nos els locals i hem escollit el Mercantil perquè ens fa il.lusió ser la primera Agrupació que inaugurarà aquest escenari en teatre.

Dècada anys 70 - Any 1978

“WOYZECK”, per el Grup Espontani d’Olot

 

  Organitzat pel Grup Sarau, el dia 8 d’abril es presentà al teatre del Cercle de Catòlics en funció de nit el Grup Espontani d’Olot amb el drama “Woyzeck”, original de l’escriptor alemany Georg Bückner (1813-1837).

  El Grup Esponani d’Olot, amb més de nou anys d’existència, és sens dubte el col.ectiu teatral més regular d’Olot.La versió que oferí està basada en la traducció de Carme Serrallonga i ha estat muntada col.lectivament pel Grup. Muntatge en el que sembla que n`és força responsable en Ramon Barnera. Bon muntatge, bé que força après dels Joglars on tanta petja han deixat en el teatre català.

  “Woyzeck” és considera l’obra teatral més important de Bückner (autor de “La mort de Danton”, “Leonci i Lena” i “El missatger de Hesse”. La peça és una al.lucinada reflexió sobre la crueltat humana i sobre la manca de sentit de l’aventura de l’home sobre la terra. Sembla com si Bückner volgués portar una situació fins els darrers extrems perquè el públic faci ús de la seva capacitat de reflexió, i arribi a concloure que si al món es poden explicar històries com la del pobre soldat Johann Christian Woyzeck, és absolumant necessari fer un canvi radical en un món tan mancat de sentit humà i tan ple de desesperances. Cal recordar que “Woyzeck” és basada en un fet real i que, per tant, fou una anàlisi de les contradiccions del nostre món.

  El Grup Espontani començà l’obra amb un bon ritme, bé que a vegades trencat per la gravació musical – música per cert molt encertada- difícil d’apariar-se amb el moviment dels actors. No obstant, aquesta escena primera i algunes altres d’entremig foren les més ben tretes. En ocasions, però, fallava en  el muntatge l’ajustament de les escenes, l’acoblament dels diàlegs i una disciplina en els moviments dels actors. Disciplina més ajustada en els moments en que tancats a la presó metàl.lica “joglaresca”, els actors es veien precisats a fer més acrobàcies que “teatre”; la vigilància corporal en el sentic acrobàtic havia d’ésser estricta ja que sempre hi ha perill d’un pas en fals. Aquí tenim el trist cas de Glòria Rognoni d’Els Joglars (que caigué d’una bastida metàl.lica durant la representació d’”Àlies Serrallonga” i segons tinc entés d’una noia d’aquest mateix Grup Espontani d’Olot que uns dies després de la represenytació a Banyoles va caure de l’encavallada sense que afortunadament prengués mal.

  Al final de la representació el públic aplaudí l’esforç de tots els actuants d’aquesta obra curta que es troba llarga, malgrat els molts treballs d’un Grup que es deu haver passat molts dies arriscant-se per oferir-nos aquest díficil muntatge. A ells i al Grup Sarau, per haver-los fet venir, va el nostre aplaudiment.

Dècada anys 70 - Any 1978

L’ÚLTIM “SARSUELERO”

En la mort d’en Jaume Font

 

  Era al matí de la diada de Reis quan estava escoltant en família la música dels Pastorets que ha editat la societat del Centre Catòlic d’Olot amb motiu del centenari de la seva fundació. La veu de la romança d’Uriel sonava potent:

   Cual buscan las flores - del sol y el calor, -Dios de mis mayores -yo busco tu amor.

I els més joves posaven atenció en la parsimoniosa cançó que no havien tingut ocasió d’escoltar-la mai en Els Pastorets de Banyoles puix ja fa molts anys que en fou exclosa degut a les dificultats de trobar a l’actor-tenor que s’havia d’atrevir a cantar-la. La conversa girà entorn dels Uriel´s banyolins que l’havien cantada en els temps en que la sarsuela estava a l’ordre del dia i els aficionats amb bona veu pujaven als escenaris a desenvolupar llurs facultats líriques. Vaig esmentar el nom d’en Jaume Font, un jove amb veu de tenor, clara i filigarsada, durant una breu època animà l’espectacle musical banyolí aconseguint representar un seguit d’obres líriques, potser les últimes ofertes en els teatres locals pels aficonats banyolins. Mentre estava escoltant el cant melangiós de la romança d’Uriel, entrà una persona a casa per comunicar-nos una notícia que en aquell moment rememorable em deixà impressionat:

  -Sabeu qui s’ha mort? - digué-. En Jaume Font Albañà, de cala “Fustereta”.

  La veu de l’Uriel, en el disc, cançonejava estiragassada en el cant final

   Divino Mesías - toma el corazón;- de las penas mias- ¿ay!, ten compasión!.

  A la vigília dels Reis havia mort d’un infart de miocard a la ciutat de Mataró, lloc on residia últimament. En pau descansi.

      

  El coneixíem per en Met Font, però els seus amics li deien en Fleta, ja que la seva veu sonava potenta en el Cor banyolí de la Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat. De petit ja “tenoritzava” en els cants escolars i mossèn Albert de casa Missió el guarnia d’escolanet per cantar el Ressurrexit a l’església del Monestir en el matí de Pasqua. D’escolà també en va fer a l’escena del Cercle de Catòlics rossinyolejant en l’adaptació del poema de mossèn Cinto La mort de l’escolà. Però fou després de la guerra del 36-39 quan destacà per les seves facultats de “sarsuelero”. Foren un grup d’aficionats,  joves aleshores, els qui començaren a organitzar les primeres representacions teatrals de post-guerra. En aquells moments que tot era “Movimiento” van ésser els “requetès” banyolins quins van presentar la sarsuela “Los aparecidos” en la que ja en Met Font demostraria la seva classe de “primer galán-tenor” de “teatro l’irico”.

  En encetar l’any 1943 el vam veure en la vetllada lírico-musical, per la tradicional festa dels Reis del Pobre. Era en el teatre Mercantil que es representaria “La alegria de la huerta”, sota la direcció de Salvador Cufí. En Jaume Font hi actuà cantant la música de Chueca per primera vegada al costat d’una tiple professional. També intevingueren com a cantants, en Jesús Barba que causà sorpresa per la seva veu de baix en una romança d’un cec, i la noieta Laura Ylll en una alegre “gitanilla”, acompanyats de l’orquestra La Principal de Banyoles i l’orquestrina Danubio Azul, sota la direcció de Rossend Palmada i en el piano Josep Maria Dalmau. L’espectacle n’era realçat  per uns “Coros de Gitanos, Gitanas y Beatas” que juntament amb una orquestra paròdica formada per “el Caixa” Narcís Planells (àlies Nenas”), el “Trompa” Cels Mas, el “Flauta” Francesc Mir (en “Francesc del café), i el “Fogot” Jaume Sagarra “Ventoses” formaven un número còmic molt hilarant, acompanyats d’en Narcís Garanger (Friselda), Salvador Cufí, Narcís Montagut i Lorenzo Gàcia.

  En la primera part dels espectacles teatrals d’aquells anys,en Met Font hi estava present sempre en les seves cantades, i tant el vèiem un dia airejant la sardana del senyor Carré, “Història d’amor” com estrenant la cançó de Josep M. Dalmau, “Sublime placer·, sempre com a plat fort de la primera part de l’espectacle en els que no hi mancaven mai els recitals de poesia, “romances” sarsueleros,exhibicions pianístiques a càrrec dels dos Joseps (Casas i Dalmau) i cançons populars per el Sexteto local “Rancho Grande”, adornades sempre per les colles de ballets que puntejaven L’Espunyolet o el ballet de Punta i Taló.

  Un anys després vèiem ja a Met Font en la representació de L’hereu Riera, obra de costums banyolines original de Miquel Vilanova que també s’estrenaria en la tradicional vetllada a benefici dels Reis del Pobre. Com de costum, en la primera part no hi podia faltar el seu “pinyol líric” que  es va concloure amb la cançó “Adeusiau rosselles” del mestre Lamote de Grignon.

  Jaume Font no solament era un bon cantaire, sinó que també deixà a l’escena banyolina un seguit d’interpretacions notables que recordem tots els que amb ell varem actuar.

  Tant és el cas de “El divino impaciente”, en la qual homenatjà a l’actor que l’havia interpretat darrerament (Jaume Geli), fent una creació inoblidable del missatger indi Patamar; a “Cisneros” donà emotivitat al personatge de Diego i a ”El misterio del bosque” (s’anunciava així en castellà “por orden gubernativa”), bé que “El misteri del bosc” es representés en català) sota la direcció d’en Pepet Freixa ens mostrà tota la dolenteria d’un personatge de fulletó com n`’era el Ferran de l’obra de Gomis. En els entreactes se li perdonava la mala entranya perque ens alegrava amb la seva veu cristal.lina, embalant-se amb La cançó del traginer, La Monteria i la sempre repetida cançoneta d’en Dalmau.

  Crec, però, que l’actuació més encertada d’en Jaume Font fou en l’obra “Els bandolers” que en plens anys quaranta es representà “miraculosament”  degut potser que la “Comisión de Censura” no estava del tot organitzada i deixava passar moltes obres que devien considerar inofensives si es representaven en “Centos Católicos y recreativos”. Recordo molt bé que a la davantera del grup de bandolers hi destacava la figura gallarda de Jaume Font qui, amb veu puixant recalcava poderosament l’”estribillo” de la cançó entremig de companys-bandolers que l’havien alliberat:

   El jovent de Catalunya

   Per valent se’n pinta sol,

   Puix quan ell les armes empunya,

   Ningú li pot fer la pols.

   Quan després d’aques cant final, dirigint-se al públic demanava una aplaudiment als Bandolers, poc podia pensar que aquest hauria d’ èsser el darrer aplaudiment que rebria en els escenaris banyolins. En Jaume Font, degut al seu treball professional, marxaria de Banyoles, deixant orfe el teatre líric que ell, en pocs anys havia reviscolat.. A partir de llavors es pot dir que aquest gènere fou completament consumit. Àdhuc la “sarsuela pastoril” aniria caminant pausadament cap a la desfeta: amb la gravació magnetofònica començarien les veus metàl.liques, i s’esvaniria  l’actor cantant.

  L’allunyament de Jaume Font de les taules banyolines haurà quedat marcat en la història del teatre local com un rematament d’un gènere que a casa nostra hi havíem posat l’ànima del poble, amb les nostres cantades, les nostres tristeses, la nostra joia i la nostra expansió.

(Publicat a Revista de Banyoles. Segona quinzena de març 1978).

Dècada anys 70 - Any 1978

CRÒNICA VELLA DEL “RETAULE DEL DIA VUITÈ”

Per Jaume Farriol

 

  Han passat dies. El temps corre. Seria d’una banalitat incomprensible dir que el temps passa volant. En tot cas, llisca, com una mena de tapís “roulant”. Podríem dir com els senyors de l’UCD: “El temps en marxa”. En tot cas aquesta crònica s’hauria d’haver escrit fa un mes. En fi, tots els retaules tenen octava...

  El retaule ha estat una elucubració de Joan Solana. Ara, de les elucubracions se’n diuen “parides”. És el progressisme, que, en realitat, ho domina tot. Dir que “El retaule del dia vuitè” “ha estat una parida de Joan Solana”, em sembla en tot cas, poc seriós. Com si diguèssim, frívol. Per tant no ho diré.

  “El retaule del dia vuitè” és una de les empreses teatrals banyolines més atrevides del que va de segle, No recordo massa bé aquell “Divino impaciente” i si, recordo perquè hi era, “El Diario de Ana Frank”. En tot cas, foren fites importants, que han estat superades.

  “El retaule del dia vuitè” té una volada impressionant. Quasi, jo diria, excessiva. Les intencions de l’obra podien haver sobrepassat les forces físiques de la Companyia. Hi havia, evidentment, el perill de l’extenuació. Veure caure, rodolant, algun actor, en plena funció hauria estat, en tot cas, perfectament possible. Era una mena de desafiament de les lleis de la gravetat teatral. Val a dir, i no s’alarmin, que l’obra arriba al final sense cap mena d’accident important. I va arribar a bon terme, malgrat totes les dificultats.

  En aquesta mena de crònica de pecats capitals de la nostra societat moderna, hi ha de tot i força. Hi ha, en tot cas, una denúncia implacable de la violència i l’egoisme. Una persecució continuada de la societat de consum. Una moderada crítica de la institució eclesiàstica. Un atac als tòpics i defectes de la gent del nostre temps. Una impressionant elegia d’innocència i de la llibertat. Tot, en conjunt, té una indiscutible categoria. Que hi ha coses més ben aconseguides que altres és evident. Una obra no pot tenir un ritme constant. No totes les situacions poden volar a la mateixa altura. Hi ha, però, moments estelars. Sempre recordaré l’últim quadre de la primera part, on un seguit de frases i escenes, agafen un ritme accelerat, un martelleig patètic. O l’últim quadre, hàbil en la combinació de bastons i música, que es redreça amb un final dramàticament brillant.

  No voldria fer una crònica llarga. Només insistir en l’esforç que s’endevina darrera tota l’estructura del muntatge. En el gaiarebé immillorable ritme escènic, en la bona interpretació, en el gest atent i indesmaiable dels actors i en l’excel.lent qualitat i interpretació de la música. Tot plegat converteix el “Retaule del dia vuitè” en una magnífica peripècia teatral, que ens ha proporcionat aquella emoció inèdita, irrepetible, que tenen els dies d’estrena, quan el risc i l’emoció de l’aventura teatral, agafa la seva significació més pura.

  Ha passat el “Retaule”. Dintre de nosaltres queda, arrenglerat amb els moments més importants, el record d’una nit de teatre.

Dècada anys 70 - Any 1978

RETAULE DEL DIA VUITÉ

Obra- muntatge de Joan Solana

 

  En el mes de febrer s’aconseguí per fi una realitat llargament esperada: el gruo SARAU de teatre banyolí assolia un èxit esclatant amb la representació d’una obra que podem considerar perfecta d’execució.

  El Grup SARAU, que començà l’any 1973 amb “La terra es belluga” seguint el 1975 amb “Allò que tal vegada s’esdevingué” en uns primers intents d’un plantejament diferent del teatre a Banyoles, tornava l’any passat amb “Vent de garbí i una mica de por”, ja molt més equilibrat. Havia de venir un grup de noietes barcelonines a representar l’òpera rock “Godspell” perque en Joan Solana s’engresqués a cercar una conjunció dels dos elencs  i animar-se a escriure aquesta obra-muntatge que ara acabem de veure representada pels dos grups units (SARAU de Banyoles i FUSTA de Barcelona), en un treball honest, difícil i  entusiasta que els hi portà cap a la vora de mig any d’assaig.

  La nit de l’onze de febrer i la tarda del 12 al Cercle de Catòlics de Banyoles, i a la setmana següent al teatre del Casal Catòlic de Sant Andreu de Barcelona, el públic aplaudia amb entusiasme “El retaule del dia vuitè”. Val a dir que nosaltres també aplaudíem frenèticament puix en molts anys de veure teatre representat per grups jovenívols mai com ara n’havíem vist un de tan coherent i amb tan gran sentit d’equip i treball en comú.

  Crec que mentre es produeixin espectacles com aquest serà precís pensar que el públic pot tornar a omplir les sales d’aquest teatre català independent del qual molts en fugien com a gats escaldats. Penso que tota la resurrecció és possible mentre subsisteixin homes de teatre com Joan Solana capaços d’emprendre una activitat teatral amb rigor, sensatesa i originalitat en el millor sentit del terme, és dir, una activitat que no es deixi temptar pels fàcils mimetismes que moltes vegades solen enlluernar.

  És important destacar l’acord que entre text i muntatge s’ha produït en l’execució de l’obra. I sobretot perque això ha sortit d’un plantejament profund del treball a realitzar i de les possibilitats d’aquest grup. Continuant  en aquesta línia, veiem que alguns actors i actrius de l’obra, podrien donar-nos dintre algun temps la imatge aproximada d’uns actors i d’uns exercicis formats en una bona escola.. Perquè, subjectes a llurs exactes recursos, llur actuació té avui, almenys a la meva manera de veure, una dignitat excel.lent. Aquest seria, aquest ha d´ésser i no altre, el progrés que ha de conèixer el grup, tota vegada que el tractament del text, la magnífica escenografia de Pep Oliver i vestuari, la direcció escènica, em semblen factors plenament aconseguits.

  Crec interessant reproduir el que escriu Joan Solana en el programa:

  “El “Retaule del dia vuitè” neix, en primer lloc, de la necessitat de donar una forma escrita a unes experiències interioritzades, relacionades amb una visió del món des d’un lloc i unes circumstàncies molt concretes; i en solidaritat amb la tragèda de les persones que, en el nostre Estat, han mort sense haver vist acomplerts els seus afanys de transformacio i millora (AVI: “D’aquí uns anys comprendreu... quina és la pau que vivim. Pero jo i molts altres ja no hi serem”). I, amb la tristesa dels que, perque ja tenen resolta la vida, “tot els hi passarà i no seran protagonistes de res” (JOAN).

  Al “Retaule del dia vuitè” no aneu a cercar-hi respostes: jo no les tinc; tampoc veritats absolutes: a on són?. Senzillament veieu-hi uns paràboles sobre el nostre món, des d’un dels molts punts de vista possibles.

  L’obra va evolucionant des de la paràbola llunyana a nosaltres, que ens és introduïda cinc vegades per l’home-mim, cap a una paràbola actual de la qual cadascún de nosaltres podría haver esdevingut protagonista. Aquests dos tipus de paràboles es corresponen amb les dues parts de l’espectacle.

  El muntatge té, a la vegada, diferents moments, llargs o curts, on s’intenta donar compte a l’espectador que si bé allò que té al davant no és veritat, a la història s’han produït fets molt semblants. És la funció de la diapositiva a l’obra: l’enllaç entre la ficció i la realitat. Al quadre sisè, inclús, l’enllaç es converteix en fusió i les paraules dels actors són les mateixes dels personatges –reals- de les diapositives.

Voldria també remarcar la presència de dos tramoistes que sense cap mena de respecte a les fomes dramàtiques ni als fets que colpegen als personatges es passejaran per l’obra amb una total indiferència respecte al que passa. Ells saben que és teatre: ells han vist les escenes i els quadres moltes vegades. El que diu l’obra no els interessa. Agraeixen poder intervenir-hi, però van per feina. Són un reflex del públic teatral?”.

 

De la interpretació, tota ella molt coherent, és en el sentit d’equip i treball en comú del que, sens dubte, s’han trobat animats els nois i noies de SARAU de Banyoles i FUSTA de Barcelona.

  Han actuat en el RETAULE DEL DIA VUITÉ les següents persones:

  Del grup SARAU de Banyles:Lluis Ametller, Teresa Barceló, Jesus Bramon, Montse Busquets, Dolors Cels, Roser Coll, Pere Coll, Mani Cunill, Jordi Domenech, Anton Figueras, Francesc Feliu, Jaume Ribera, Josep Sanchez, Miquel Torrent i Maria Gr[acia Vilarnau.

  Del Grup FUSTA de Barcelona: Sílvia Argemí, Pilar Arribas, Mercè Bonet, loles Bonilla, Patrícia Manuel, Montse Palau, Pili Perez i Tony Ros.

  La coreografia i cant ha estat a càrrec de Dinna de Rosa. La decoració i espai escènic de Josep Oliver. La llum i muntatge elèctric, de Jordi Coderch i Josep Pagés. La música original de Mercè Domènech i Maritxu Saenx de Villaverde. La interpretació musical, per Mercè Domenech, Maritxu Saenz de Villaverde i Vadó Boix. El vestuari de Teresa Barcelo i Isabel Mestres. De regidor d’escena, Jaume Ribera, i d’Ajudant de Direcció, Anna Herrero. Cal esmentar també la part d’ajuda tècnica de Joan Geli, Sebastia Serra, Anton Maria Rigau Oliver, Xavi Olivas i Xavi Palmada, així com la col.laboració fotogràfica de Galeria.

(Galat a Revista de Banyoles. Març 1978).