Decada anys 70. Any 1978

TEMPS ENÇÀ, TEMPS ENLLÀ

Per Frederic Corominas.

 

-Balanç definitiu: quatre pessetes de benefci- en to dramàtic anuncià en Ciset.

  Si pensava que ens enfadariem i ens posariem a cridar, anava errat de mig a mig. L’ampla riallada que va rebotre sobre les parets del petit despatx-biblioteca de l’antic Centre de Catòlics – el del carrer de l’Abeurador, amb pas reservat al carrer de la Canal- li donà la millor resposta.

  En aquella època, deu fer uns cinquanta anys, el nostre grup (Miquel Boixó, Miquel Vilanova, Josep Tremoleda, Francisquet Figueras, Josep Tarradas Farró, Josep Jofre, Pere Brugada i un etcètera no pas massa llarg, que en aquest moment la memòria es resisteix a contemplar), sota la tutela i direcció d’en Ciset carnicer, constituiem l’equip jovenívol d’aficionats. El gran equip, d’autèntica primera divisió i que ens servia de model i guia, estava integrat per magnífics actors: Pepet Freixa, Joaquim Colomer, Jaume Baus, Joaquim Tarafa, Maurici Garcia, Jaume Geli, l’”Esguerraborregos” (lamento recordar-ne només el motiu, el malnom), home enginyós i encara prou artista per pintar gran nombre de decorats, i ells, al seu torn, entroncaven amb una altra generació, de la que me’n queda un record força boirós: Martirià Figueras, l’avi Boixó,en Cufí... tots els quals, llavors que tot just érem als inicis del cinema, ompliren un important capítol en el camp de l’esbargiment ciutadà.

  Faig notar que només he citat noms masculins, i és que en aquella època benaurada la promiscuïtat de sexes era considerada un pecat gravíssim. Una secció d’homes i prou; a part, les Filles de Maria, que representaven només el dia de la Puríssima i omplien el teatre de gom a gom. D’aquí no es passava, no es podia ni parlar de col.laboració; la intransigent Junta del Centre s’hi oposà sempre rodonament. I tant com ens hauria agradat a nosaltres!... Però aquesta circumstància d’haver de fer teatre homes sols no limitava excessivament les nostres possibilitats a l’hora d’escollir les obres, doncs hi havia tisores prou ben esmolades per retallar i capgirar tot allò que hom trobava retallable i capgirable: que un dels personatges era la mestressa, la senyora de la casa?, se la convertia en un germà; així de senzill. I per aquest estil, d’una veïna se’n feia un veí; d’una criada, un criat; d’una dida, un didot, i a la promesa del protagonista la transformàvem sense gaires manies en un cosinet de lluny. Seguint aquest mètode i d’haver-nos-ho proposat, quasi hauríem pogut representar autèntics vodevils.

  Cada diumenge hi havia funció teatral: un drama dels de fer plorar, en dos o tres actes, i a darrera un sainet per treure el regust del llagrimeig. A vegades es tractava d’obres de les anomenades del “teatre catòlic”, o sigui escrites expressament per als elencs diguem-ne unisexuals (recordem entre altres les del banyolí mossèn Anton Figueras, amb divertides comèdies que solia musicar la senyora De Palau, esdevinguda més tad mare política d’en Maurici Garcia); però sovint també es recorria al “teatre gran”, amb peces com “El ferrer de tall”, d’en Frederic Soler (Serafi Pitarra) i “Don Gonzalo o l’orgull del gec” d’Albert Llanas, per esmentar solament les que potser aconseguiren major nombre de representacions. Doncs bé, nosaltres, els joves, ens posàrem al cap de guanyar força diners a fi de que el Centre ens pagués un viatge a Lourdes, i naturalment per poder-ho lograr no hi havia com fer moltes representacions. Una cada diumenge no seria suficient; en necessitàvem dues, amb públics diferents, és clar. No sé de qui va sortir la idea ni si va haver-hi discussió prèvia o no; el fet és que tots els diumenges, a primera hora de la tarda agafàvem un taxi, i cap a Rabós falta gent. La sala de ball ens anava esplèndida (l’escenari, petitoi, i per al públic, bancs de fusta, llargs i estrets, sense espatllera, segurament no massa còmodes, però que feien bon servei). Sempre hi donàvem una obra diferent, comèdia o drama, i a continuació,  tal com feien els grans, un sainet o bé –i això era creació nostra; una mena d’exercici per agilitzar la intel.ligència i guanyar reflexes...suposant que no ens hi entrebanquèssim pel mig- fent una improvització; és a dir, sortíem a escena sense la base d’una obra escrita; a la bona de Déu, i “si sale con barba, San Antón”. És clar que de tant en tant hi havia sorpreses absolutament impensades. Per exemple, en una certa ocasió,a en Boixó se li va ocòrrer de dir, amb aires de golafraria:

-       Renoi, amb la gana que porto, si ara tingués aquí les costelles de la Dolores Costello!...

Un acudit poca-solta, es veu prou; també d’una ignoscència total. La senyora Costello, una guapa celebritat cionematogràfica de l’època.

  A penes el nostre director Ciset, exseminarista i permanent moralista, va sentir aital heretgia, saltà com si l’haguessin punxat, bo i braolant ple de sant horror:

-       Teló...Teló... Que baixi el teló de seguida!...

  Ell mateix agafà la corda, al veure que el sorprés tramoista no anava prou diligent, i el deixà caue amb tanta violència que si ens arreplega a sota ens deixa estabornits.Sort que de cua d’ull vegèrem l’acció i les cames tenien prou agilitat!...

  Acabada la funció a Rabós, altre cop cap al taxi i, sense despintar-nos tan sols, a correcuita cap a Banyoles a donar la segona representació. Com autèntics professionals, vaja!

  El tràfec durà tot un hivern. Ja ho sabíem que els viatges en taxi resultaven cars, però diantre!...

-       Quatre pessetes de benefici” – insistí encara en Ciset-; aquest és el balanç de tota la temporada.

  En realitat no era tampoc el balaç definitiu; faltava comptabilitzar a l’apartat de pèrdues la caixeta de pintures i perruques que algú deixà oblidada al marxapeu del cotxe (en aquella època quasi tots en duien) per culpa de les presses del retorn... i adèu capsa; més ben dit, la capsa si la vam recuperar uns dies més tard, caiguda a la cuneta; però del contingut (valia cent vegades més que no el guany de quatre pessetes) no en sabèrem mai més res- Seria curiós de conèixer qui se n’aprofità i de quina manera; perque tanmateix...

- I amb aquestes quatre miserables pessetes hem d’anar a Lourdes?...

Doncs, si senyor, hi vàrem anar; la Junta del Centre se sentí generosa en extrem i ens pagà el viatge amb una estada de cinc o sis dies. I, per cert, com ens ho vàrem passar!!!--- Confesso humilment (vailetots de 16 o 17 anys) que de devoció potser no en teníem gaire alguns de nosaltres; però, renoi, com ens vàrem divertir!!!...

Dècada anys 70 - Any 1978

GROLLERIES EN ESCENA

 

  Tots hem sentit parlar de “cultureta”. Un mot posat en circulació per al.ludir pejorativament tantes manifestacions populars que, persones sense tortuoses complicacions mentals, han promogut amb la única preocupació de mantenir vives les costums i tradicions – en definitiva valors autèntics- del país.

  En el mateix to burleta s’havia parlat abans del “floralisme” i s’ha al.ludit sovint també a la educació del “boy-scout”.

  Moltes vegades, encara, quan s’ha tractat de manifestacions amb neta rel religiosa s’ha tirat més a fons i s’ha parlat de “subcultura”.

  És veritat que ni tot lo vell és bo pel sol fet de ser vell ni totes les manifestacions de la cultura popular són prou reeixides i són intocables.

  El que ens escama és que amb el pretext d’una lliberació cultural i amb l’etiqueta d’impulsar i afavorir la cultura autòctona, se’ns doni molt sovint gat per llebre.

  El “xaronisme” és un veritable corc de la cultura i avui se’ns presenta com si fos la seva millor característica.

  Les expressions barroeres, siguin plàstiques, orals o bé “literàries” es saluden com el màxim exponent cultural, amb la sola condició de que se’ns serveixin un xic envernissades. I un vernís molt emprat per aquí sol ser la catalanitat i la contestació.

  No ens sentim puritans ni creiem que el que passa sigui arribar a escandalitzar-nos. Però ens avergonyeix.

  Ens sembla que no n’hi ha per menys quan veiem, per exemple, com un seguit de noms dels que sonen en l’ambient artístic, entre els que no hi ha mancat el d’un senador, es movilitzen, i amb l’apoi d’una entitat – no sabem ben bé si cultural o consumista, però amb butlla d’avantguarda”- presenten com una gran conquesta cultural l’estrena de “Don Jaume el Conquistador” d’en Pitarra.

  Aquesta obra que en Frederic Soler va escriure en pla de gresca per un grup d¡’amics i de la que més tard ell mateix s’avergonyia - intentà retirar-la de la circulació insistentment-, obra que sempre havia circulat de sota mà i en uns cercles determinats, ara s’estrena pel públic i es representa com un gran avenç.

  Cal convenir que una gran part de la crítica desaprovà el que s’hagués desempolsat aquesta obra que ben poc favor fa a en Pitarra i a la cultura catalana. Una cosa és demostrar que s’han acabat quaranta anys de censura i l’altra evidenciar que se’n van en orri el sentit de la dignitat del llenguatge i del respecte al bon gust que, durant quasi un segle, havien mantingut arraconada aquesta obra.

  Si encara conservem un mínim de sensibilitat, no ja moral sinó ètica i de dignitat humana, hem de rebutjar moltes manifestacions de “llibertat cultural” que invadeixen les cartelleres i publicacions.

  Ens fa un mal servei al poble esmussant-li el paladar per aconseguir que s’empassi, sense el més lleu parpelleig, qualsevol menjar que se li doni per agre, picant o deteriorat que sigui.

                                                                        R de B.

 

(“Don Jaume el Conqueridor” s’anuncià com a Farsa Eròtico-Escatològica atribuïda a Frederic Soler “Pitarra”. Es presentà al teatre Victoria de Banyoles la nit del 21 d’octubre de 1978. En versió lliure de Borras i Andreu fou interpretada per Joan Borras, Montse Garcia Sagués, Enric Serra, Jaume Nadal, Ricard Borras i Pere Pinyol. Al piano: Carles Puertolas. Música: La Trinca. Decorats: El Perich. Direcció: Adrià i Joan M. Gual).

Dècada anys 70 - Any 1978

La segona nit de Porqueres

L’OBRA DE CARLES FAGES DE CLIMENT DAVANT LA FAÇANA ROMÀNICA

 

  Per segona vegada, l’esplanada de davant de l’església de Porqueres va servir d’escenari per el muntatge d’una obra de teatre. Els que recordem aquella primera “Nit d’Art” on davant de la magnífica portalada romànica se’ns oferí un extraordinari concert de la “Polifónica de Banyoles”, i es representà una obra clàssica pels actors del Cercle de Catòlics, ara deu fer potser més de tres lustres, els que gaudirem d’aquell excel.lent espectacle de “llum i color” sabíem de les magnifiques condicions d’aquell paratge, i per aquest motiu no podíem faltar a la cita teatral que ens brindaven la nit del dissabte dia 12 d’agost els components del Grup de Teatre del T.E.I. de Sant Marçal els quals ens oferiren un muntatge sobre dos poemes llargs del poeta empordanès Carles Fages de Climent, “El sabater d’Ordis”, “Les bruixes de Llers”, així com altres poemes inèdits, els rodolins o “El testament”.

  Els del TEI saberen donar al muntatge tot el caire popular que calia, aconseguint un ritme excel.lent en tot el llarg de la representació on hi hagueren moments meravellosos com els de la festa del poble amenitzada per una orquestra de ninots, amb espetec de coets i apunts sardanistics on els dansaires actuants convidaven al públic a ballar sardanes participant així al magnífic espectacle on es bellugaven els mites creats pel poeta mentre les bruixes dansaven al voltant de la foguera, recitant els versos amb bona entonació.

  Cal destacar tot el conjunt dels actuants als que felicitem per aquesta extraordinària representació que ens oferiren en una calorosa nit d’estiu i que els assistents pogueren gaudir gràcies a l’Obra Cultural de La Caixa que ha estat qui s’ha interessat per donar acollida a l’obra del nostre gran poeta empordanès, i la que ha emprés amb entusiasme la tasca de promoure la realització d’aquest muntatge teatral en honor del poeta, realitzat pel TEI de Sant Marçal.

Dècada anys 70 - Any 1978

NURIA ESPERT

(Fent cultura es fa país. Per Frederic Corominas. Revista de Banyoles ,num. 529. Agost 1978)

 

  No a toc de clarí ni proclamat a viva veu. La promoció que actualment es fa de la darrera obra teatral d’un dels màxims poetes catalans d’avui dia l’he descobert per casualitat en escoltar, gràcies a les vacances d’estiu, un programa televisiu de tarda. Algú interviuava l’eminent actriu Núria Espert, que està representant “Una altra Fedra, si us plau”, de Salvador Espriu; la porta no solament a molts indrets de les contrades catalanes sinó encara a diferents països estrangers, gràcies a l’ajut de “la Caixa”. Aquesta darrera indicació va donar-la de passada, quasi sense fer-hi esment. Com escau a una senyora de l’escena que sap ésser senyora en la vida real.

  Heus aquí una manera bonica de difondre la nostra cultura, terra endins i enllà de les nostres fronteres.

  Afortunadament la cultura catalana és complexa i diversa. Tant com pugui ésser-ho la de qualsevol país més poblat. Més extens, económicament més poderós, factors en definitiva no exclusius ni determinants de la riquesa espiritual d’una comunitat. Es el pas de les generacions el que forma la pàtina i el noble sediment del seu patrimoni i sap trobar-li cada vegada noves variants, noves modalitats, inèdites facetes, que la prestigien i li donen personalitat.

  Queden lluny, per l’estil i la manera de pensar, les civilitzacions hermètiques, que es cloïen en si mateixes, no sabem si empeses per un urc exagerat o per una humilitat mai entesa. La inevitable conseqüencia fou, tard o d’hora, ja no importa, la desaparició llur, no deixant altre rastre que el d’una inoperant estirilitat.

  L’obra de “la Caixa”, per contra – Núria Espert ens ho acaba de corroborar- impulsa la cultura catalana, la dòna a conèixer, la difon, la internacionalitza, l’enriqueix... és a dir, contribueix a infondre-li major vitalitat.

Dècda anys 70 - Any 1978

UNES EXTRAORDINÀRIES REPRESENTACIONS TEATRALS

 

 “TEATRE ALS CATÒLICS”. Amb aquest eslògan engegat pels organitzadors. (el Grup Sarau de Banyoles)-, s’oferiren en el mes de juny unes extraordinàries representacions teatrals. Representacions que foren encapçalades pel mateix Grup Sarau els quan posaren en escena l’obra de Jean Paul Sartre “Morts sense sepultura” (ja comentada en aquesta revista en el número anterior), a la que seguiren amb la representació de la “Companyia Mar i cel” de Barcelona que posà en escena el dia 18 en funció de tarda l’obra d’August Strindberg, traduïda per Feliu Formosa DANSA DE MORT; i el dia 24, el Grup Dagoll Dagom, també de Barcelona, l’espectacle NO HABLARÉ EN CLASE (PA AMB OLI I SUCRE D’ALTRES LLETANIES).

  Variat i contradictori, violent i amarg és el teatre de Strindberg, sempre a la descoberta de la psicologia més oculta. Strindberg és un dels més grans representants del naturalisme el teatre que formà escola a les darreries del segle passat contra les exageracions del romanticsme que fregava el melodrama. El naturalisme era una realitat capaç d’investigar seriosament la complexitat humana des dels més diversos punts i perspectives.

  Strindberg (1849-1912) era un home de vida estrafolària, tormentat per mil fantasmes que el portaren a l’alienació, i que abocà tot el doll de les seves preocupacions a la seva producció escènica. Inicià la carrera de dramaturg amb algunes obres de recreació històrica, imbuïdes encara d’un romanticisme retardat tal com “El mestre Olof” i “El viatge de Pere l’Afortunat” per abraçar un naturalisme “sui gèneresi” a “La senyoreta Júlia”, obra d’una extraordinària intensitat, aconseguida amb una parquetat de mitjans realment remarcable. Després presentaria “Els acreedors”, “El pària” i “El mes fort”, retornant als temes històrics amb un nou enfoc a “Gustau Vasa”, “Erik XIV” “Gustau Adolf”, “Carles XII”, per deixar-los en les seves darrers produccions “Després de l’incendi”, “El drama del somni” “Dansa de la mort”, etc.

  De Strindberg poca cosa coneixíem al nostre país – recordem solament alguna obra publicada en col.leccions minoritàries de teatre i l’estrena de la pel.licula d’Alf Sjoberg, adaptació de “La senyoreta Júlia” (1950), extraordinari film mai projectat a Banyoles. Per això, veure’ns immersos en el món de Strindberg ens ha emocionat (no dic sorprés perquè en cinema, Bergman ha estat sempre molt a la vora de Strinberg), i hem trobat molt satisfactòria la manera com ha plantejat el Grup Mar i Cel la representació de teatre naturalista de l’autor suec. Ha presentat DANSA DE MORT com una farsa “esperpèntica” de gran eficàcia executant-la amb una folla exesperació dialèctica, amb una cruel pressió mental de la convivència, i així el combat entre “Alícia” i el “Capità” potser se’ns ha fet més convincent, més comprensiu a través del gir caricaturesc que li han conferit.

  La representació escenogràfica ha estat intencionada i constrenyida, amb un bon muntage i una interpretació extraordinària de jocs de gest amb contraccions intencionadament burlesques, que ha estat excel.lent per part de Maria Vilanova, i potser una mica artificiós en Joan Romeu. És una gran interpretació la que han ofert aquesta actriu i actor, que han estat molt ben secundats per Eduard Delgado i Marta Serrahima, i dirigits per Joan Lluis Bozzo.

  L’entrada al teatre fou gratuïta gràcies al Pla d’Acció Cultural de “La Caixa”. Així i tot sols fòrem una cinquantena de persones els que gaudírem d’aquesta extraordinària representació. Els aplaudiments sonaren com si hagués el teatre plé.

  El Grup DAGOLL DAGOM és un grup que es va donar a conèixer a Barcelona amb un muntatge sobre Alberti i que, després s’havia acostat a la vida i a l’obra de Salvat- Papasseit amb “Nocturn per acordió”. Aquest espectacle que se’ns va oferir la nit de Sant Joan, NO HABLARÉ EN CLASE (PA AMB OLI I SUCRE I D’ALTRES LLETANIES), d’una gran perfecció formal, és una reflexió sobre l’educació (?) en els anys cinquanta. Joan Ollé, responsable de la coordinació ha realitzat un mosaic de sensacions amb una cura i una pulcritut extremes. L’escenografia participa d’aquest meticulós treball amb que Dagoll Dagom planteja les situacions. La foscor domina la major part de les escenes, potser intencionadament, com si volgués il.lustrar l’època de l’escassetat. En algunes escenes sens mostra un compacte silenci com el el sopar del col.legial amb la seva mare, plena d’angoixa. També la llum juga un paper important conjuminant-se en escenes plenes de mala intenció, com és la de les monges vestint a l’alumna-novícia transfigurada en una virginal imatge.

  Aquesta vegada l’assistència del públic fou una mica més nombrosa, amb major afluència d’espectadors joves.

 L’entusiasme teatral, fa poc reviscolat, haurà estat un engrescament voladís?

                                                      (“Galat” a Revista de Banyoles)

Dècada anys 70 - Any 1978

EL TEATRE BANYOLÍ A OLOT

 

Representants del teatre banyolí en la cloenda del recull de teatre Provincial Lliure d’Olot.

 

  Els organitzadors del centenari del Centre Catòlic d’Olot volgueren rematar el  final del Recull de Teatre Provincial Lliure amb una festa de cloenda on es preparà una taula rodona presidida per l’actor, més que popular, Emili Gutièrrez Caba. Després d’inaugurar-se l’exposició muntada per l’Institut del Teatre de Barcelona, s’inicià a la Sala d’Actes de l’entitat la taula rodona a la que hi participaren representants de tots els grups que prengueren part en el recull de teatre lliure. La coordinació va estar a cura dels olotins Jaume Bosch i Pere Serrat, membres de l’actual junta del Centre Catòlic olotí. Emili Gutièrrez Caba, que malgrat expressar-se en castellà parla el català en forma molt convincent va explicar que existia una veritable crisi en teatre especialment evidenciada a nivell professional. Recalcà com s’han de tenir en consideració els diversos grups d’aficionats i que la clau d’un bon actor és l’expresivitat que aquest demostra sobre l’escenari. Un bon actor – digué-, ho pot ser tant un professional com un aficionat, sempre que aquest aconsegueixi captar l’emotivitat dels espectadors. Manifesta que a hores d’ara és del tot impossible continuar fent el teatre que s’ha vingut fent i que cal emprendre una educació teatral a tots nivells, tota vegada que el teatre és un mitjà més de comunicació.

  En les diverses intervencions es posà de manifest la necessitat d’adaptar-se a obres realitzables pels grups. Algunes opinions indicaren que es precís adaptar-se al gust del públic, i d’altres que les obres han de reflectir el pensar del grup teatral. Es parlà, així mateix, de la crisi d’autors catalans. I es finalitzà concretant que cal impartir l’ensenyament del teatre a les escoles. Pot ser un primer pas, tot i que no s’ha de deixar de banda, tal com va dir l’Emili Gutièrrez Caba una mentalització genaral vers el teatre i la cultura tota.

  Com a final de la xerrada, amb intervencions del públic del pati de butaques, s’entregaren als participants a la mateixa uns pergamins commemoratius del recull de teatre organitzat amb motiu del Centanari del Centre Catòlic, els quals foren lliurats a tots els elencs participants i als mitjans de comunicació olotins per l’ajuda prestada en les crítiques formulades per a totes les obres Tot seguit, i a l’hotel Montsacopa, es serví un sopar amb diversos parlaments i cants, poesies i altres animades intervencions.

  A continuació donem els títols de les obres i els grups que les representaren en l’escenari de l’entitat d’Olot.

  EL COR DEL POBLE, d’Ignasi Iglésias, per el Casal de l’Obrera de Lloret de Mar.

  HISTORIA DEL ZOO, d’Edward Albee, per la Secció Dramàtica del Centre Catòlic d’Olot.

  DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC, d’Albert Llanas, per l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles.

  TOT ESPERANT GODOT, de Samuel Beckett, per el Grup Màscares de Girona.

  EL MALENTÈS, d’Albert Camús, per el Grup Espontani d’Olot.

  MORTS SENSE SEPULTURA, de Jean Paul Sartre, per el Grup Sarau de Banyoles.

  EL CAFÈ DE LA MARINA, de Josep Maria de Sagarra, pel Grup de Teatre Xixanet de Tossa.

  ES PERILLóS FER-SE ESPERAR, de Josep Maria Espinàs. Per l’Orfeó Popular Olotí.

  LA SALA D’ESTAR, de Graham Greene, per l’Agrupació Teatral “Marià Font” de Ripoll.

  Des d’aquestes planes volem felicitar al C. de C. d’Olot per haverse recordat del teatre, a tots els elencs pel seu esforç i reafirmar-nos en la idea que aquest podria ésser el punt de partida d’una cita anyal amb el teatre, que podria tenir lloc en diferents pobles de la provincia, el que potser faria ressuscitar a més d’un grup que han deixat de fer teatre... qui sap si per la falta d’interés general que socialment s’ha creat entorn del teatre.

(A Revista de Banyoles hi ha dues fotos amb els següents peus: 1.- No pot fallar: és parla de teatre i l’Enric Tubert deu haver explicat algun acudit graciós a jutjar per la cara somrient de l’actor Emili Gutierezz Caba i de Joan Olivas. Els acompanya l’actriu Dolors Vilaplana del Grup de Ripoll. A primer terme esquerra es pot veure el vestit que portà Enric Borràs en l’obra “El cardenal” que figurà en l’exposició muntada per l’Institut del Teatre de Barcelona.. A la segona foto: Representants dels grups teatrals de la província entorn de la taula rodona que presidida per l’actor Emili Gutièrrez Caba, es desenvolupà en l’acte de cloenda del recull de Teatre Provincial Lliure al Centre Catòlic d’Olot. A l’esquerra, segon i tercer lloc, els representants banyolins, Jaume Ribera i Joan Olivas.

Dècada anys 70 - Any 1978

MORTS SENSE SEPULTURA

 

  L’obra de Jean Paul Sartre MORTS SENSE SEPULTURA fou representada pel Grup Sarau de Banyoles a Olot, i després a Banyoles, en el teatre Cercle de Catòlics.

  “Hem de dir que davant de la seva actuació ens hem de treure el barret”. No som nosaltres els qui ho manifestem: és la premsa olotina que s’abocà en elogis.: “”tots els intèrprets estigueren en el seu punt, donant l’expressiò adequada a cada moment, a cada circumstància, a cada fet. Representàven amb perfecció el dolor, la desesperació, el sofriment... Una gran interpretació la seva que no voldríem restés desconeguda en altres àmbits teatrals de les comarques catalanes. El Grup Sarau pot presentar-se amb “Morts sense sepultura” en qualsevol lloc i amb un èxit assegurat. Tenen l’obra treballada, cuidada i profunditzada, fet aquest darrer que és potser el més important”.

  Ens feia angúnia assistir a la representació de l’obra de Sartre, ja que sabíem que el Grup Sarau s’havia embrancat en una aventura difícil. És aquesta una obra que requereix un bon conjunt interpretatiu que encara no s’havia donat mai en aquest grup banyolí. (El “Retaule...” de Solana n’era una altra cosa: teatre-espectacle, obra-muntatge amb guspires intel.lectuals que portà força dialèctica en algunes reunions per la seva fluctuosa temàtica. Obra en la que els actuants, superades les dificultats s’hi van trobar com peixos a l’aigua). MORTS SENSE SEPULTURA era la “prova de foc” en la que els actors de Sarau havien de demostrar el seu vertader punt d’honor interpretatiu. No és fàcil entrar en l’interior dels personatges angoixosos del món existencialista de Sartre. Les reaccions humanes davant d’una situació on la mort està sempre a l’aguait, eren tremendament difícils. I a fe que aconseguiren salvar tots els obstacles i a entrar en força en els caràcters. S’aconseguiren moments impressionants gràcies al sentiment viscut al llarg de l’obra pels presoners interpretats per Miquel Torrent i per Joan Solana. Difícils, excel.lents interpretacons les seves (que n’era de fàcil caure en l’exageració en l’escena de la tortura, com també caure en un sentimentalisme apegalós en el plor del jove François, i que bé sapigueren constrenyir-se Solana i Torrent!). Foren acompanyats amb bona actuació de Pere Coll, Francesc Feliu, Mani Cunill i Josep Pagès: tots ells sapigueren representar el dolor, el sofriment, la resistència a l’última cosa que els quedava en secret, el lloc on s’amagava el seu capitost. I a l’altre costat d’escena –escenari partit en dos: presó i cel.la de botxins). Uns homes dominants i odiosos, cruents interrogadors, amb el re-descobriment d’un actor a tenir en compte, Josep Sànchez (en el “Retaule...” ja es va “destapar” amb gran encert), que sap cerca¡r els ressorts de la sorpresivitat; en Jordi Domenech esforçant-se en el matís en un personatge ben tret i aconseguint en la darrera escena una valoració extraordinària. I Jaume Ribera, en un bon domini i tonalitat de veu, rabiüda i despòtica. Àdhuc els dos joves de breu intervenció, l’Enric Tubert fill i Joan Gratacós, posseïren una serenitat en els seus papers que es notà s’havien treballat a fi d’aconseguir l’ajustada conjucció artística tan llargament esperada.

  Dirigí Jesús Bramon amb la col.laboració en l’espai escènic de Josep Oliver, molt destre: els presos dintre la xarxa han estat, a la nostra ciutat, una novetat molt ben acollida. Llum i sonoritat han tingut gran importància i per això cal deixar constància del treball en aquest sentit de Lluis Ametller. El vestuari seguint la línia realista, tal com requeria l’obra de Sartre, fou molt apropiat, lluint tots els actors els adhesius de “llibertat d’expressió” a les solapes en conformitat als Joglars. Llibertat d’expressió que ells, els del Grup Sarau han pogut gaudir en “Morts sense sepultura”, representació que a més d’oferir-la als Joglars hauria volgut molt la pena que també s’hagués dedicat un record a aquells altres actors banyolins, els del TEI, que fa nou anys representaren ·Morts sense sepultura” al gimnàs del Club Natació Banyoles, i que no varen poder gaudir ni de la més mínima llibertat d’expressió.

                                                        ( Galat a Revista de Banyoles).