Dècada anys 70 - Any 1979

Els “ronyons” i el “cap de l’alcalde”

  L’estrena la nostra ciutat de l’obra de Carles Valls “El cap i la fi” o  “El cap de l’alcalde” fou representada per l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics els dies 19 i 20 de maig dintre el cicle “Teatre als Catòlics”, que, per etapes es va presentant des del febrer passat en el teatre del la plaça Major amb representacions per grups professionals i aficionats.

  L’Agrupació Teatral del Cercle, va començar llurs activitats aquest any repartint-se els papers de dues obres,  dintre aquest primer semestre de l’any. De la primera d’elles, “Ronyons de recanvi”, ja coneguda, puix com se sap, fou estrenada per les festes de Sant Martirià de l’any 1977, no cal dir-ne gaire cosa ja que en el seu dia se’n parlà extensament en aquesta revista. Sols dir que l’obra fou presentada en motiu de la festa del Ram de la Fusta en el teatre Mercantil i que assolí altra vegada un gran exit. , puix les rialles foren incessants. Hem de dir, això sí, que hi hagué uns canvis de papers: el “doctor Palau” fou intepretat per en Josep Maria Angelats en substitució de Joan Solana; el sr. Barrera l’interpretà en Xavier Vilanova, i l’”infermer”, el fill de l’Enric Tubert que substituí a Miquel Felez. Pel demés, tot seguí igual: Enric Tubert  i Joan Olivas altra vegada plens de gràcia desbordant en escenes com les del final del primer acte, amb Josefina Julbe, mostrant un treball perfecte, que com digué Muntañola, “ja voldrien per a ells moltes companyies professionals”. El contrapunt també divertit de la parella amorosa formada per Glòria Cunill i Jordi Domènech acabà d’arrodonir la diversió d’aquesta comèdia que ha deixat a l’escena banyolina un dels punts més culminants en quant a comicitat.

  “El cap i la fi” o “El cap de l’alcalde” fou representada, després d’haver estat ajornada un parell de setmanes, els dies 19 i 20 de maig. Deixarem el comentari  pel número vinent ja que la representació se’n mereix un de ben ampli que procurarem il.lustrar amb fotografies. Reproduim aquí el que es publicà en el programa del cicle:

  “Més enllà de la municipalia ficció que posseix aquesta obra, original de Carles Valls, planteja unes històries personals el context de les quals ha estat i és històricament autèntic. L’autor efectua el retrat d’una familia burgesa de Barcelona en els anys d’abans de la guerra i relata les actituds contraposades que durant el periode de la República i de la guerra civil adopten dos germans que es convertiran en els prototipus del guanyador i del vençut a partir del 1939. El primer farà una brillant carrera mentre que el segon només podrà optar per l’exili. Ja ho saben: un és de dretes i, com exigeix la simplificació, l’altre és d’esquerres. L’eficàcia de la comèdia resideix en el conjunt d’evocacions, conflictes i crisis que suscita el retorn del germà exiliat.

   En la història intervé la dona de l’alcalde, presumptuosa, hipòcrita i cursi; una nena progre, imatge massa esquemàtica i apologètica de les noves generacions, i com a nota marginal, una monja farfallosament reaccionària.

  El quadre, evidentment és topic, però respón a la conformació sociològica i Valls ha tingut l’habilitat suficient per traduir aquesta realitat a uns diàlegs vius que mantenen l’agilitat del relat des del començament fins al final.

  Ha estat bona la idea de Carles Valls de reincorporar a la nostra escena el tema que ens ofereix “El cap i la fi”, obra que per cert s’havia de denominar en principi “El cap de l’alcalde” i que dintre d’un teatre de categoria teatral menor, és un espectacle digne i que entreté positivament. Si haguéssim de buscar-hi allò que se’n diu “moraleja” que suposem que en català n’hem de dir “moralitat”, diríem que: “es tracta de demostrar una vegada mes, per si ho havíem oblidat, que un alcalde, com tot pecador, com tot mortal, malgrat les temptacions inherents al seu càrrec, també pot acabar bé”. Amb recança, a vegades.

  A última hora se’ns anuncia que dintre el mes de juny veurem una altra obra de Carles Valls.Es tracta de “Mercé dels uns, Mercé dels altres”, que interpreta Mercè Broquetas i que vindrà a la nostra ciutat dintre la campanya cultural de “La Caixa·.

(Revista de Banyoles, maig 1979)

Dècada anys 70 - Any 1979

BOTIFLERS I CEBALLUTS

Un intent de teatre èpic

 

1.- Botiflers i Ceballuts necessita, abans que res, un aclariment, una diguem-ne explicació prèvia. Es tracta d’un intent de teatre èpic, didàctic, d’aproximació a fets i actituts que han estat com una mena de leit-motiv de la nostra història: la lluita dialèctica - i a vegades pràctica- entre els botiflers ( el que va amb els enemics de la seva terra, Fabra dixit) i els ceballuts (nom vagament despectiu dedicat als nacionalistes recalcitrants). És per tant, un teatre d’enorme actualitat.

2.-  Botiflers i cebaluts és una obra d’intencions ben definides i d’exposició diàfana perque té un destinatori ben concret: : la gent del poble. Necessita per tant, que la lliçó que enclou sigui entenedora, transparent, I digerible. És per això que Botiflers i Ceballuts tè un transcòrrer entre l’explicació i l’anècdota, pels camins de la sàtira, sense deixar la imprecació i, a vegades, el pamflet. Té, per tant, un plantejament lleugerament diferent al teatre clàssic,a  mig camí entre la lliçó magistral i el sainet.

3.- Utilitza, en la seva narració, un paral.lelaisme històric entre la memòria personal dels possibles espectadors i els fets que han estat escrits en el llbre de la Història de Catalunya. I, després, com una mena d’il.lustració gràfica – una vinyeta-  el quadre teatral curt, subratlla, la majoria de les vegades en un clar  to d’humor, l’explicació. Així, en un mètode senzill i repetit, transcorre una acció i es planteja a l’espectador, el recorregut dramàtic del poble de Catalunya, a través del temps entre els que estimen abans que res la llibertat i els que posen, abans que res, els seus interessos personals i de classe.

4.- Caldria dir alguna cosa sobre la gent que interpreta l’obra: també, com els destinataris, gent del poble. Gent del Vallés, de quatre poblets que, estan units geogràficament per la riera del Tenes, afluent del Besós, en un context problemàtic, al moment  precís de transformar la seva vida que fins ara havia estat agrícola i rural i que, molt ràpidament, passa pel trauma de la industrialització i la urbanització massiva. Pobles d’uns dos mil habitants – L’Ametlla, Riells-Bigues, Santa Eulàlia i Lliçà d’Amunt – sotmesos a una immigració important, però que guiats per la experiència d’altres poblacions veïnes, intenta de conservar lligams que els faci més valents davant l’allau industrial que, un dia o altre, ha de dissoldre’ls en un magma confús de ciment i xemeneies.

5.- Un grup de gent d’aquests pobles –diversa en edats i status social, però preocupada per les coses del país i la cultura-, va agrupar-se a l’entorn d’una taula i es dedicà, des de fa set anys, a comentar la realitat cultural, políitica, científica, econòmica, dels Països Catalans. Ha estat un grup divers, fins i tot canviant, que per identificar-se s’ha autodenominat d’”El pa amb tomàquet”, perquè el que si ha estat constant,ha estat el tomàquet sucat sobre el pa, el traguet de vi i l’ambient relaxat i amable que sol produir-se a l’entorn d’una taula. La Colla del Pa amb tomàquet, l’any passat, va escriure una pàgina prou interessant de la nostra peripècia col.lectiva: La volta en carro als Països Catalans.

6.- L’experiencia de la Volta, amb la participació de gairebé dos cents participants –alternades en diferents etapes – va semblar un èxit prou rotund com per a intentar altres experiències de trobament  entre diferents  persones a l’entorn d’una idea. I si la Volta era un recorregut per la nostra geografia, era gairebé obligatòria una excursió a través de la història. Per això va sortir Botiflers i ceballuts. Per això, molta gent ue mai havia trepitjat un escenari es va embarcar a l’aventura. Entre pujalr dalt d’un carro i pujar dalt d’un escenari, segons quin siguin els objectius, hom pot observar innegables concomitàncie.

7.- Botiflers i ceballuts ha fet ja unes certes experiències. Jo diria que, el resultat ha estat positiu. L’obra presenta continades alternatives, sitacions canviants i una certa desimboltura formal, que, moltes vegades, sobta l’espectador. Però l’efecte dfinal és positiu: la seixentena de persones que pul.lula per l’obra sol imposar-se a la legítima posició  crítica del públic i, normalment, acaba ficant.s’el a la butxaca. Botifers i cebaluts, representa una actititud teatral diferent on el tó narratiu, la s’atira política i l’indubtable missatge pariòtic, formen una experiencia prou curiosa com per fer-lo reconable as amics. I als enemics. Sobretot si són botiflers de les últimes fornades.

 

                              (Jaume Farriol a Revista de Banyoles. Abril 1979)

Dècada anys 70 - Any 1979

“L’ARC EN EL CEL” i “EL TEATRÍ D’ESPARRAGUERA”

 

   El grup “L’Arc en el Cel”, constituït per la cantant Dolors Lafitte, de la comarca d’Osona i el guitarrista del Ripollés, Alfons Encinas, ha dut a l’escenari del Cercle de Catòlics -proseguint la lloable iniciativade “La Caixa a les escoles” -l’espectacle La Terra de Xauxa”, variat, amè, distret, amb contes, titelles, embarbussaments, endevinalles i cançons, entre les quals ens plau esmentar les titulades ·” L”Arc de Sant Martí”, “La masovera”, “La rateta Marieta”...

  No hi ha dubte, com remarca el programa, que es tracta d’un espectacle infantil integral que admet, per acabar-ho d’arrodonir, tots els suggeriments espontanis del públic: una fórmula perillosa si no hi ha un criteri tan ampli com estricte i no és simple paradoxa, però que en el present cas, gràcies al bon art i al “savor faire” de Dolors Lafitte, ha sigut plenament vàlida: la quitxalla hi disfrutà de debó, prenent-hi part quasi tan activa com els mateixos protagonistes.

  Quinze dies després venia l’anomenat “Centre de Creació d’Espectacles i d’Investigació”, “El Teatrí´ d’Esparreguera, notabilíssim conjunt constituït per Núria Bohigas, Francesc Castells, Joan Castells, Muntsa Gener, Lluis Julià, Lola Lizaran, Matilde Muñiz. Lei Palau i Ramon Tetas, que feren un divertit i atractiu muntatge sobre un conegut conte d’Anderssen, “Companys de viatge”, amb adaptació i guió originals del propi grup, i música escrita i interpretada per l’orquetrina “Batiscaff Monturiol”, així mateix d’Esparraguera.

 

POESIA

 

   No solament el teatre. Un recull seleccionat pel cantant i compositor – aquesta forma híbrida ara anomenada cantautor- Celdoni Fonoll i, com no podia ser altrament, sota els auspicis de “La Caixa”, duu a les escoles una mostra de la moderna poesia catalana a partir de Jacint Verdaguer, previa una breu ressenya biogràfica de cada un dels poetes escollits. No es tracta ni remotament d’una antologia ni era aquesta la seva finalitat, sinó d’una simple tria per fer arribar als nois, tal com queda indicat, una notícia, una idea de l’obra poètica d’autors tan representatius i considerables com Verdaguer, Maragall, Josep Carner, J.S.Pons, Foix, Salvat Papasseit, Sagarra, Pere Quart, Tomàs Garcés, Espriu i bastants d’altres que contribueixen a estructurar el complexe món literari de la nostra nacionalitat. Una obra important i oportuna, sobretot perquè ve a incrustar-se entre un gavadal de textos  oficials que per ara i fins avui no han descobert encara l’existència de poetes, dramaturgs, novel.listes, assagistes... en fi: no tenen o no volen tenir idea de que hi hagi una literatura catalana amb tanta tradició, amb tanta “solera” si més no, com la pròpia literatura espanyola.

                                                   Frederic Corominas.  

Dècada anys 70 - Any 1979

RECORD I HOMENATGE A EN CINTET MATEU (veure article RECORD D’EN CINTET MATEU entrat en aquest bloc el 29-1-2013)

 

ANTAVIANA

 

  Hem de donar les gràcies als organitzadors del cicle de “Teatre als Catòlics” per haver començat amb l’extraordinari muntatge del grup Dagoll Dagom que ens oferí ANTAVIANA que tots els que la presenciàrem recordarem com un dels espectacles més bons que s’han presentat darrerament a Banyoles.

  Ja sabem que el grup Dagoll Dagom, arrel d’aquest espectacle els ha estat concedit el Premi Crítica Serra d’Or (juntament amb Pere Calders) i el Premi Especial “Nuevo Fotogramas”.

  Perlem amb dos membres, l’Anna Rosa Cisquella i Joan Lluis Bozzo perquè ens diguin algunes coses de la història d’aquest excel.lent Grup de teatre.

El Grup Dagoll Dagom el vam formar l’any 1973. Abans de professionalitzar-nos érem un grup universitari. La primera obra que vam fer se’n deia “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”, sobre poemes de Rafael Alberti. Després vam fer “Nocturn per acordió” sobre poemes de Salvat Papasseit. Més endavant vam muntar “No hablaré en clase” de Joan Oller i Josep Parramon, que ja la vam venir a representar a Banyoles. Degut a l’èxit que vam obtenir amb aquest espectacle decidírem professionalitzar-nos i començàren a produir-se canvis en el grup. Del Dagoll Dagom inicial avui només en queden dos: en Pepe Rubianes i en Josep Parramon.

Ja en pla professional ens vam plantejar fer un nou muntatge col.lectiu que fos visual i poètic, apte per un gran públic i en un llenguate assequible a tothom. Es quan vam decidir fer aquest muntatge de contes de Pere Calders que el coneixíem i li haviem fet un guió per televisió que no ens varen acceptar.

 -Amb el vosre espectacle hi ha hagut molta gent que s’ha interssat per Pere Calders.

Efectivament. Fa pocs dies a Pere Calders li han donat el “Premi Crítica Serra d’Or” pel seu llibre “Invasió subtil i altres contes”. A partir de l’exit d’”Antaviana” s’han adonat de l’interés d’aquest autor i les seves obres s’han exhaurit.

- Muntar un espectacle d’aquesta mena deu costar moltes pessetes. Heu rebut alguna subvenció?

Un milió de pessetes de l’Ajuntament de Barcelona. Però el muntatge ens ha costat el doble: més de dos milions i mig. Per fer-lo hem tardat cinc mesos, dels quals ens hem passat més de la meitat sense cobrar ni cinc. En un principi ens havíem assignat un sou de 20.000 pessetes al mes, però vèiem que si els cobràvem no tindríem diners per a pagar l’escenografia.

-I els beneficis que us ha deixat “Antaviana”?

Tot el que hem guanyat ha servit per comprar material que ens feia falta. Cobrant només 30.000 pessetes al mes, amb tot el de taquilla no en tenim per comprar una furgoneta que és el que més falta ens fa.

-Etern problema del món teatral això dels pressupost...

I tant!. Només cal pensar que del pressupost que el Ministeri de Cultura ha donat al teatre aquí a Catalunya n’han arribat  9 milions, els quals s’han destinat integrament al Lliure. Si no hagués estat pel milió de l’Ajuntament, “Antaviana” no s’hagués pogut fer. Ara “La Caixa” ens subvenciona les representacions a les escoles i la propaganda.

-Quins projectes teniu d’ara endavant?

De moment seguim amb “Antaviana”. Després de Girona anirem al teatre Municipal de Palma de Mallorca a actuar-hi uns quinze dies. Ara estem preparant la versió castellana que ens ha fet feliu Formosa, i segurament que després de Setmana Santa anirem a Madrid.

Dècada anys 70 - Any 1978

EL FISCAL REQUESENS

 

  Evidement, és una qüestió d’atmòsfera. El teatre, per Sant Martirià, té una mena d’aureola col.lectiva, com de realització festiva i total. No és pas estrany, doncs, que la nit de Sant Martirià hagi estat posada a disposició del grup de teatre local. El localisme, en aquest cas concret, és un acte de marcada coherència.

  L’expectació fou total. Cadires als passadissos. Gent penjada en altures insondables. Gent al carrer.  En un ambient d’eufòria de característiques mai vistes, es preparà l’actuació del Grup. No crec que la història del teatre local presenti una pàgina d’expectació tan estricta. Possiblement algun altre grup podrà arribar-hi algun dia. De moment, una mena d’acceptació tan unànime només l’ha assolida el Grup de Teatre. Que ha arribat a trencar les barreres psicològiques que imposava a cert públic el nom de “Círculo de Católicos”, per altra banda ja depassat.

  L’obra escollida fou “El fiscal Requesens”. Es tracta d’una elucubració de Josep Maria de Sagarra, basada en un conte de Gogol i feta a mida, com un sastre, per a Joan Capri, al moment gloriós de la seva plenitud. L’ombra de Joan Capri plana durant tota l’obra, si més no, per fer-nos passar que es tractava d’una peça inconsistent, basada en una sèrie de situacions de debilitat escènica inqüestionable i que podien haver conduït la nit de teatre a una segona edició de l’enfonsament del Titànic. I tot això ho diem per fer més evident, encara, que si l’enfonsament no es produí, si es logrà mantenir durant gairebé tota l’obra una línia de flotació divertida, podem donar les gràcies als nostres actors.

  Joan Olivas interpretà la figura del fiscal, i li donà tota l’estona, una actitid caracteríestica de perfecte cagadubtes matrimonial, que centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada amb una certa lentitud acabés, finalment, arribant al bon port de l’aplaudiment final. Tots esperavem l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi interpretat fins ara. Era, per dir-ho d’alguna manera, el primer “long play” d’en Joan Olivas. I, a fe, que se’n va sortir magníficament. Ell i l’Enric Tubert, van guarnir una acció ben lligada, saviament complementada, rica de gestos i d’expressions. I després de les vacil.lacions de l’arrancada, varen adreçar l’acció cap a un segon acte curull d’encerts i que culminava al final d’acte en una escena deliciosa, en la que, col.locats tots els actors en presència de la protagonista, assolien una plenitud realment admirable. Aquell final del segon acte, quedarà, dintre el gènere de comèdia humorística, com un encert antològic. Formidable, i punt, que es diu ara.

  El dissabte, dia de l’estrena, el tercer acte tingué alguns moments de lentitud. Després, recuperà el ritme, i arribà feliçment a la conclusió de tota la peripècia escènica. El públic, conscient de que aplaudia més als actors que a l’autor de l’obra, sortí convençut de que acabava de presenciar una exhibició de “savoir faire” teatral. Realment, el Grup de Teatre ha arribat a cotes importants de professionalitat.

  L’Enric Tubert, que feia de contrapunt decidit a la frenètica dubitació del fiscal, fou un punt important durant tota l’obra. No va defallir, va aguantar el ritme i serví sàviament a Olivas en algunes situacions. Joan Geli fèu un senyor Tortell impressionant. Jaume Oller, fèu una mena de marineret mig carnestoltes, molt divertit. Josep Angelats executà un dels papers millors que mai li hàgim vist. Albertí, correcte, en un paper de per se, poc definit. Josefina Julbe, en la solterona que espera que el cagadubtes del fiscal s’acabi de decidir, Maria Colomer en una bocamolla llevadora –constructora de casaments, i Elionor Puig en una tieta esperançada en casar la neboda amb una “persona decent”, feren els seus papers dintre els límits que havia dibuixat l’autor, una mica imprecisos en quan la personalitat del personatge, però amb la soltura i naturalitat que calia en cada moment.

  Completant el repartiment, la part jovenil integrada per Assumpció Geli, Enric Tubert fill i Joan Gratacós, cumplí perfectament en les seves breus intervencions.

  El fiscal Requesens ha passat, no pas sense pena ni glòria, sinó amb una mica de cada cosa, i que quedi clar que, en aquest cas, tota la glòria és pels actors i tota la pena és per un autor que ha donat a la nostra literatura moments molt més brillants que aquest “fiscal” indefinible

Decada anys 70. Any 1978

TEMPS ENÇÀ, TEMPS ENLLÀ

Per Frederic Corominas.

 

-Balanç definitiu: quatre pessetes de benefci- en to dramàtic anuncià en Ciset.

  Si pensava que ens enfadariem i ens posariem a cridar, anava errat de mig a mig. L’ampla riallada que va rebotre sobre les parets del petit despatx-biblioteca de l’antic Centre de Catòlics – el del carrer de l’Abeurador, amb pas reservat al carrer de la Canal- li donà la millor resposta.

  En aquella època, deu fer uns cinquanta anys, el nostre grup (Miquel Boixó, Miquel Vilanova, Josep Tremoleda, Francisquet Figueras, Josep Tarradas Farró, Josep Jofre, Pere Brugada i un etcètera no pas massa llarg, que en aquest moment la memòria es resisteix a contemplar), sota la tutela i direcció d’en Ciset carnicer, constituiem l’equip jovenívol d’aficionats. El gran equip, d’autèntica primera divisió i que ens servia de model i guia, estava integrat per magnífics actors: Pepet Freixa, Joaquim Colomer, Jaume Baus, Joaquim Tarafa, Maurici Garcia, Jaume Geli, l’”Esguerraborregos” (lamento recordar-ne només el motiu, el malnom), home enginyós i encara prou artista per pintar gran nombre de decorats, i ells, al seu torn, entroncaven amb una altra generació, de la que me’n queda un record força boirós: Martirià Figueras, l’avi Boixó,en Cufí... tots els quals, llavors que tot just érem als inicis del cinema, ompliren un important capítol en el camp de l’esbargiment ciutadà.

  Faig notar que només he citat noms masculins, i és que en aquella època benaurada la promiscuïtat de sexes era considerada un pecat gravíssim. Una secció d’homes i prou; a part, les Filles de Maria, que representaven només el dia de la Puríssima i omplien el teatre de gom a gom. D’aquí no es passava, no es podia ni parlar de col.laboració; la intransigent Junta del Centre s’hi oposà sempre rodonament. I tant com ens hauria agradat a nosaltres!... Però aquesta circumstància d’haver de fer teatre homes sols no limitava excessivament les nostres possibilitats a l’hora d’escollir les obres, doncs hi havia tisores prou ben esmolades per retallar i capgirar tot allò que hom trobava retallable i capgirable: que un dels personatges era la mestressa, la senyora de la casa?, se la convertia en un germà; així de senzill. I per aquest estil, d’una veïna se’n feia un veí; d’una criada, un criat; d’una dida, un didot, i a la promesa del protagonista la transformàvem sense gaires manies en un cosinet de lluny. Seguint aquest mètode i d’haver-nos-ho proposat, quasi hauríem pogut representar autèntics vodevils.

  Cada diumenge hi havia funció teatral: un drama dels de fer plorar, en dos o tres actes, i a darrera un sainet per treure el regust del llagrimeig. A vegades es tractava d’obres de les anomenades del “teatre catòlic”, o sigui escrites expressament per als elencs diguem-ne unisexuals (recordem entre altres les del banyolí mossèn Anton Figueras, amb divertides comèdies que solia musicar la senyora De Palau, esdevinguda més tad mare política d’en Maurici Garcia); però sovint també es recorria al “teatre gran”, amb peces com “El ferrer de tall”, d’en Frederic Soler (Serafi Pitarra) i “Don Gonzalo o l’orgull del gec” d’Albert Llanas, per esmentar solament les que potser aconseguiren major nombre de representacions. Doncs bé, nosaltres, els joves, ens posàrem al cap de guanyar força diners a fi de que el Centre ens pagués un viatge a Lourdes, i naturalment per poder-ho lograr no hi havia com fer moltes representacions. Una cada diumenge no seria suficient; en necessitàvem dues, amb públics diferents, és clar. No sé de qui va sortir la idea ni si va haver-hi discussió prèvia o no; el fet és que tots els diumenges, a primera hora de la tarda agafàvem un taxi, i cap a Rabós falta gent. La sala de ball ens anava esplèndida (l’escenari, petitoi, i per al públic, bancs de fusta, llargs i estrets, sense espatllera, segurament no massa còmodes, però que feien bon servei). Sempre hi donàvem una obra diferent, comèdia o drama, i a continuació,  tal com feien els grans, un sainet o bé –i això era creació nostra; una mena d’exercici per agilitzar la intel.ligència i guanyar reflexes...suposant que no ens hi entrebanquèssim pel mig- fent una improvització; és a dir, sortíem a escena sense la base d’una obra escrita; a la bona de Déu, i “si sale con barba, San Antón”. És clar que de tant en tant hi havia sorpreses absolutament impensades. Per exemple, en una certa ocasió,a en Boixó se li va ocòrrer de dir, amb aires de golafraria:

-       Renoi, amb la gana que porto, si ara tingués aquí les costelles de la Dolores Costello!...

Un acudit poca-solta, es veu prou; també d’una ignoscència total. La senyora Costello, una guapa celebritat cionematogràfica de l’època.

  A penes el nostre director Ciset, exseminarista i permanent moralista, va sentir aital heretgia, saltà com si l’haguessin punxat, bo i braolant ple de sant horror:

-       Teló...Teló... Que baixi el teló de seguida!...

  Ell mateix agafà la corda, al veure que el sorprés tramoista no anava prou diligent, i el deixà caue amb tanta violència que si ens arreplega a sota ens deixa estabornits.Sort que de cua d’ull vegèrem l’acció i les cames tenien prou agilitat!...

  Acabada la funció a Rabós, altre cop cap al taxi i, sense despintar-nos tan sols, a correcuita cap a Banyoles a donar la segona representació. Com autèntics professionals, vaja!

  El tràfec durà tot un hivern. Ja ho sabíem que els viatges en taxi resultaven cars, però diantre!...

-       Quatre pessetes de benefici” – insistí encara en Ciset-; aquest és el balanç de tota la temporada.

  En realitat no era tampoc el balaç definitiu; faltava comptabilitzar a l’apartat de pèrdues la caixeta de pintures i perruques que algú deixà oblidada al marxapeu del cotxe (en aquella època quasi tots en duien) per culpa de les presses del retorn... i adèu capsa; més ben dit, la capsa si la vam recuperar uns dies més tard, caiguda a la cuneta; però del contingut (valia cent vegades més que no el guany de quatre pessetes) no en sabèrem mai més res- Seria curiós de conèixer qui se n’aprofità i de quina manera; perque tanmateix...

- I amb aquestes quatre miserables pessetes hem d’anar a Lourdes?...

Doncs, si senyor, hi vàrem anar; la Junta del Centre se sentí generosa en extrem i ens pagà el viatge amb una estada de cinc o sis dies. I, per cert, com ens ho vàrem passar!!!--- Confesso humilment (vailetots de 16 o 17 anys) que de devoció potser no en teníem gaire alguns de nosaltres; però, renoi, com ens vàrem divertir!!!...

Dècada anys 70 - Any 1978

GROLLERIES EN ESCENA

 

  Tots hem sentit parlar de “cultureta”. Un mot posat en circulació per al.ludir pejorativament tantes manifestacions populars que, persones sense tortuoses complicacions mentals, han promogut amb la única preocupació de mantenir vives les costums i tradicions – en definitiva valors autèntics- del país.

  En el mateix to burleta s’havia parlat abans del “floralisme” i s’ha al.ludit sovint també a la educació del “boy-scout”.

  Moltes vegades, encara, quan s’ha tractat de manifestacions amb neta rel religiosa s’ha tirat més a fons i s’ha parlat de “subcultura”.

  És veritat que ni tot lo vell és bo pel sol fet de ser vell ni totes les manifestacions de la cultura popular són prou reeixides i són intocables.

  El que ens escama és que amb el pretext d’una lliberació cultural i amb l’etiqueta d’impulsar i afavorir la cultura autòctona, se’ns doni molt sovint gat per llebre.

  El “xaronisme” és un veritable corc de la cultura i avui se’ns presenta com si fos la seva millor característica.

  Les expressions barroeres, siguin plàstiques, orals o bé “literàries” es saluden com el màxim exponent cultural, amb la sola condició de que se’ns serveixin un xic envernissades. I un vernís molt emprat per aquí sol ser la catalanitat i la contestació.

  No ens sentim puritans ni creiem que el que passa sigui arribar a escandalitzar-nos. Però ens avergonyeix.

  Ens sembla que no n’hi ha per menys quan veiem, per exemple, com un seguit de noms dels que sonen en l’ambient artístic, entre els que no hi ha mancat el d’un senador, es movilitzen, i amb l’apoi d’una entitat – no sabem ben bé si cultural o consumista, però amb butlla d’avantguarda”- presenten com una gran conquesta cultural l’estrena de “Don Jaume el Conquistador” d’en Pitarra.

  Aquesta obra que en Frederic Soler va escriure en pla de gresca per un grup d¡’amics i de la que més tard ell mateix s’avergonyia - intentà retirar-la de la circulació insistentment-, obra que sempre havia circulat de sota mà i en uns cercles determinats, ara s’estrena pel públic i es representa com un gran avenç.

  Cal convenir que una gran part de la crítica desaprovà el que s’hagués desempolsat aquesta obra que ben poc favor fa a en Pitarra i a la cultura catalana. Una cosa és demostrar que s’han acabat quaranta anys de censura i l’altra evidenciar que se’n van en orri el sentit de la dignitat del llenguatge i del respecte al bon gust que, durant quasi un segle, havien mantingut arraconada aquesta obra.

  Si encara conservem un mínim de sensibilitat, no ja moral sinó ètica i de dignitat humana, hem de rebutjar moltes manifestacions de “llibertat cultural” que invadeixen les cartelleres i publicacions.

  Ens fa un mal servei al poble esmussant-li el paladar per aconseguir que s’empassi, sense el més lleu parpelleig, qualsevol menjar que se li doni per agre, picant o deteriorat que sigui.

                                                                        R de B.

 

(“Don Jaume el Conqueridor” s’anuncià com a Farsa Eròtico-Escatològica atribuïda a Frederic Soler “Pitarra”. Es presentà al teatre Victoria de Banyoles la nit del 21 d’octubre de 1978. En versió lliure de Borras i Andreu fou interpretada per Joan Borras, Montse Garcia Sagués, Enric Serra, Jaume Nadal, Ricard Borras i Pere Pinyol. Al piano: Carles Puertolas. Música: La Trinca. Decorats: El Perich. Direcció: Adrià i Joan M. Gual).