Dècada anys 70 - Any 1979

MAGNÈSIA

L’efervescent arrancada dels joves

 

  Tanmateix aquests joves han pogut sortir amb la seva. Feia molt de temps que sentien el pessigolleig escènic, però mai s’atrevien a posar la primera pedra. No sé quantes comèdies han assajat, potser tres o quatre, però a mig fer tot quedava aigualit. Els hi mancava la persona que sapigués posar el punt saborós a l’aigua, la que aconseguís arrancar-los de l’estancament mitjançant un petit pols de “magnèsia” a l’aigua adormida en el vas on es negava el grup.  L’empenta els hi ha donat una home d’experiencia com és l’Enric Tubert qui els hi ha endosat la coneguda “MAGNÈSIA”, obra senzilla sense gaires complicacions de muntatge a fi de que sigués també de bon treure per el director per tal de permetre’li dedicar-s’hi unes hores a ensinistrar-los. El mateix novell Grup ho diu en el programa”

“Aprofitant el Cicle de Teatre en el Cercle de Catòlics ens hem presentat com un grup de joves que la majoria ja hem fet quelcom dins el món del teatre, alguns han col.laborat amb l’Agrupació del Cercle i el Grup Sarau, d’altres amb grups escolars, i tots d’una manera o altre hem fet els nostres Pastorets.

  No som un grup amb nom, sinó uns joves que ens agrada el teatre, i amb el temps irem formant la idea que portem de fer un grup estable. La nostra línia teatral també l’anirem decidint a mesura que el grup es vagi formant, ja que per a nosaltres “fer teatre” és quelcom més que representar una obra, és un mitjà d’esplai, d’expressió, de fer grup, etc.

  Malgrat que aquesta obra sigui un tant senzilla, l’hem triat perquè hem vist que per ser la primera en conjunt estava al nostre abast.

  Tant de bo, doncs, que el nostre grup pugui tirar endavant i ser d’aquí un temps un grup estable de teatre”.

 

La farsa còmica de Joaquim Fernández Carbonell és molt coneguda per l’assidu al teatre i assistent a les representacions del teatre del Cercle de Catòlics. Amb el temps, la comèdia ha guanyat en efectivitat puix la trama que desenvolupa sembla ara més plaent i mordaç. L’acció passa en el país imaginari de Magnèsia amb un règim monàrquic que se’n va per terra, que uns conspiradors aprofiten per enfonsar-lo més a base de fer explotar inofensives bombes. Els anarquistes triomfen i escalen el poder però ignorant que en el nou govern hi hauran les mateixes persones. És allò que  sempre hem sentit dir “que s’ha de produïr un canvi per...seguir tot igual”.

  La comèdia l’han feta amb un bon ritme, potser a vegades una mica massa esvalotats, però tenia un avantatge que no sempre es pot dir d’un grup que comença: que no varen fer patir el públic, no va haver-hi llacunes ni despistaments propis de principiants, tot va anar planer, es tenien el text ben sabut i rebatut, anaven tranquils, vaja. És evident que els hi mancava una mica més d’eficiència en els ressorts còmics ja que es podien haver aprofitat molt més algunes situacions, però no anem a mirar tan prim puix els repartiments en gent que comença es fan una mica improvisadament, “tu faràs aquest paper, jo faré aquell altre”, sense pensar que n’hi podien haver d’equivocats. Que això ha passat en aquest “·debut” és evident, però s’ha vist bé que tots han fet el que els hi ha pertocat amb un gran entusiasme resultant-ne una representació favorable deixant en el públic una sensació com si haguèssin actuat més d’una vegada. És clar que alguns d’ells ja ho havien fet: l’Enric Tubert, fill, que va interpretar el rei movent-se per l’escena amb una agilitat que podríem dir-ne hereditària i una dicció més acompassada (“frena, noi” devia dir-li el seu pare tot sovint)¸s’han vist ben dessimbolts els germans Gratacós, tant en Josep com en Joan; ha causat bon efecte en Xavi Constans, amb una bona veu i dicció,molt prometedor; en Josep Alsina ha estat un romàntic Galanetti; en Lluis Masgrau, escotorit i efectiu per la seva talla i decisió en el paper de Tiquis, encara que una mica orfe per mancar-li el seu company Miquis desaparegut com per art d’encantament dels personatges de la farsa.  L’Esteve Pagés s’ha agafat el personatge una mica seriosament, el prefecte de policia “sense forces” és prest a ridiculitzar-lo, ell però li ha donat un tomb molt més formal dintre una característica pròpia que promet molt. L’Esteve Angelats ha donat bé el tipus de revolucionari Barbutti, però l’Angelats ha de treballar una mica la seva veu engolada que en enraonar precipitadament fa que el públic perdi moltes paraules. Les noies totes han donat un to festiu tal com convenia a la comèdia, tant la Princesa, la Marta Rigau, com la Reina, la Carme Llach, i la serventa, Montse Boix, han servit la “magnèsia adequadament. Elles i ells han fet amb llur naturalitat i enardiment que aquest primer vas de “magnèsia” fos efervescent sense vessar. Si alguna cosa s’ha vessat ha estat l’entusiasme d’un públic que espera veure molt aviat que aquesta nova agrupació sense nom segueixi endavant.

 Han col.laborat també en aquesta representació en Miquel Tarradas,en Josep Constans, en Xavi Saderra i el Grup Sarau.

                                                  (Galat a Revista de Banyoles, juliol, 1979)

Dècada anys 70 - Any 1979

EL CAP I LA FI  O  EL CAP DE L’ALCALDE

 En poc espai de temps acabem de veure representades dues obres de Carles Valls: “Elcap i la fi o El cap de l’alcalde”, per l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles, i “Mercé dels uns i Mercé dels altres” per l’actriu professional Mercè Bruquetas. En una i altra s’hi adverteix el treball minuciós de l’autor en la seva forma aparentment senzilla de voler contar-nos les coses. Carles Valls (pseudònim en que s’empara l’artista Vila Casas) ha anat despullant gent de totes les edats, així com estaments socials i esbosant una ridiculització de certes premisses vigents durant tota una època presentant-nos la idea de l’oportunisme polític, de la hipocresia social, etc.  En les seves obres hi destaca sempre el treball d’un actor o una actriu i així ho veiem en la primera on sobressurt el protagonista que interpreta els dos papers (els dos germans, un de dretes i l’altre d’esquerres), però que aquí a Banyoles se’l repartiren en Joan Geli i en Jaume Oller en un treball excel.lent dels dos. En la segona obra era la “Mercé Dalmases”, una vídua explicant ella sola en escena una sèrie d’esdeveniments que li havien passat en una visió retrospectiva des dels anys vint fins quasi als moments actuals. Valls la va escriure per la Mercé Broquetas i l’actriu en un “tour de force” impressionant hi ha realitzat una interpretació extraordinària.

  Amb ELCAP I LA FI, l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics demostrà –per si no ho sabèssim llargament- que tenen embranzida per a represenra obres d’envergadura. Aquesta vegada no es tractava pas de fer la comèdia còmica amb ressorts típics en ells per aconseguir la riallada exuberant (cosa molt elogiable, ja que no tothom assoleix aquest punt elevat que tenen en la comèdia còmica), sinó que es tractava de demostrar dintre la senzillesa aparent de l’obra una naturalitat que havia de donar senyals d’un realisme ben clarificador. I si ho aconseguiren és perquè l’Agrupacio demostrà que té uns homes entre bastidors que dirigeixen i formen aquest “col.lectiu de direcció” i que són els mateixos que un dia actuen i altres reposen (i això de reposar és un dir, perquè treballen de debó i silenciosament) però que sempre procuren de mantenir l’acoblament de tot el grup en una  perfecta harmonia que lliscava per tot l’escenari dominant sobretot aquesta excel.lent actriu que és CARME QUER la qual es troba en un dels moments mes brillants del seu fer artístic. Sabem que la Quer ha estat “obsessionada” durant molt de temps en l’estudi d’aquest paper, passant dies i dies posant-se dintre la pell d’aquest personatge de “Glòria”, un personatge que potser se sortia una mica dels que ella solia encarnar en les seves actuacions de l’”Agrupació Teatral Banyolna” ( l’havien encasellat massa en els papers de “mare”, la bona dona que havia de soportar-ho tot).- En aquesta ocasió ens ha ofert una dona egoísta, dominadora, alarmada pels desdenys de la seva filla i emparada en el neguit rebel del seu plor sofocat. Amb canvis de modulació entre el seu plor i el seu riure, dominant l’escena admirablement, la Carme Quer es permeté àdhuc –en una escnea brillant amb en Jaume Oller- de dolcificar la seva veu en una cançó humorística d’excel.lent factura.

  Al seu costat, en Joan Geli i l’esmentat Jaume Oller, interpretaren els dos germans –l’exiliat i l’alcalde- sense exagerar mai la nota, destacant-se sobretot en els monòlegs de l’Oller i en les telefonades d’en Geli.

  Montse Oller era una monja “republicana de tota la vida” i tingué unes escenes molt ben executades principalment en les de l’ensenyament a la nena (una altra promesa, la nena Montse Oller Pujolàs), inculcant-li la disciplina de l’ensenyament religiós-polític d’una època determinada. I per últim hem de fer esment d’aquesta noia que interpretà amb la mes gran naturalitat el paper de la filla “rebel” de la casa. Dolors Cels imprimí una força inaudita al seu tipus de caràcter dominant. Els que la coneixiem desconfíavem una mica d’aquesta noia perque l’haviem vist sempre bastant atropellada en la dicció. La seva veu, baixa i enfarfollada era perillosa i es temia que en algunes escenes no se’n sortís. Però la Dolors Cels causà sorpresa a tothom. La seva interpretaició fou de debó boníssima. Crec que aqui si que s’ha notat un bon treball del “col.lectiu de direcció” i un gran esforçde la noia per a dominar-se ella mateixa. D’aquí endavant, la Cels si continua fent teatre, amb un bon guiatge de direcció, pot arribar a ésser una  d’aquests bones actrius joves que tanta falta avui dia en els escenaris banyolins.

  Hem d’esmentar el treball laborios de l’Enric Tubert i en Jordi Noguer en els llums, més vibrant en la segona representació; així com l’escenografiaa d’en Pep Oliver ideada amb empostissats en forma de persiana movible, i que també pot ésser de gran utilitat per futures representacions d’altres obres.

  En moltes de les continuades mutacions i apagades de llums en canvis d’escena, foren constants els aplaudiments del públic que donaren la seva calurosa acollença final a la memorable actuació de tota l’Agrupació.

  El públic no fou tan nombrós com en altres ocasions, Arriba l’èxode cap a les platges i la gent sembla que li ve de repel haver de tancar-se en locals d’espectacales. De totes maneres, EL CAP I LA FI és una obra per tornar a veure-la i perquè la vegi molta més gent. Crec que això ho hauria de tenir en compte l’Agrupació Teatral procurant, passat l’estiu, de tornar-la a representar.

Dècada anys 70 - Any 1979

Els “ronyons” i el “cap de l’alcalde”

  L’estrena la nostra ciutat de l’obra de Carles Valls “El cap i la fi” o  “El cap de l’alcalde” fou representada per l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics els dies 19 i 20 de maig dintre el cicle “Teatre als Catòlics”, que, per etapes es va presentant des del febrer passat en el teatre del la plaça Major amb representacions per grups professionals i aficionats.

  L’Agrupació Teatral del Cercle, va començar llurs activitats aquest any repartint-se els papers de dues obres,  dintre aquest primer semestre de l’any. De la primera d’elles, “Ronyons de recanvi”, ja coneguda, puix com se sap, fou estrenada per les festes de Sant Martirià de l’any 1977, no cal dir-ne gaire cosa ja que en el seu dia se’n parlà extensament en aquesta revista. Sols dir que l’obra fou presentada en motiu de la festa del Ram de la Fusta en el teatre Mercantil i que assolí altra vegada un gran exit. , puix les rialles foren incessants. Hem de dir, això sí, que hi hagué uns canvis de papers: el “doctor Palau” fou intepretat per en Josep Maria Angelats en substitució de Joan Solana; el sr. Barrera l’interpretà en Xavier Vilanova, i l’”infermer”, el fill de l’Enric Tubert que substituí a Miquel Felez. Pel demés, tot seguí igual: Enric Tubert  i Joan Olivas altra vegada plens de gràcia desbordant en escenes com les del final del primer acte, amb Josefina Julbe, mostrant un treball perfecte, que com digué Muntañola, “ja voldrien per a ells moltes companyies professionals”. El contrapunt també divertit de la parella amorosa formada per Glòria Cunill i Jordi Domènech acabà d’arrodonir la diversió d’aquesta comèdia que ha deixat a l’escena banyolina un dels punts més culminants en quant a comicitat.

  “El cap i la fi” o “El cap de l’alcalde” fou representada, després d’haver estat ajornada un parell de setmanes, els dies 19 i 20 de maig. Deixarem el comentari  pel número vinent ja que la representació se’n mereix un de ben ampli que procurarem il.lustrar amb fotografies. Reproduim aquí el que es publicà en el programa del cicle:

  “Més enllà de la municipalia ficció que posseix aquesta obra, original de Carles Valls, planteja unes històries personals el context de les quals ha estat i és històricament autèntic. L’autor efectua el retrat d’una familia burgesa de Barcelona en els anys d’abans de la guerra i relata les actituds contraposades que durant el periode de la República i de la guerra civil adopten dos germans que es convertiran en els prototipus del guanyador i del vençut a partir del 1939. El primer farà una brillant carrera mentre que el segon només podrà optar per l’exili. Ja ho saben: un és de dretes i, com exigeix la simplificació, l’altre és d’esquerres. L’eficàcia de la comèdia resideix en el conjunt d’evocacions, conflictes i crisis que suscita el retorn del germà exiliat.

   En la història intervé la dona de l’alcalde, presumptuosa, hipòcrita i cursi; una nena progre, imatge massa esquemàtica i apologètica de les noves generacions, i com a nota marginal, una monja farfallosament reaccionària.

  El quadre, evidentment és topic, però respón a la conformació sociològica i Valls ha tingut l’habilitat suficient per traduir aquesta realitat a uns diàlegs vius que mantenen l’agilitat del relat des del començament fins al final.

  Ha estat bona la idea de Carles Valls de reincorporar a la nostra escena el tema que ens ofereix “El cap i la fi”, obra que per cert s’havia de denominar en principi “El cap de l’alcalde” i que dintre d’un teatre de categoria teatral menor, és un espectacle digne i que entreté positivament. Si haguéssim de buscar-hi allò que se’n diu “moraleja” que suposem que en català n’hem de dir “moralitat”, diríem que: “es tracta de demostrar una vegada mes, per si ho havíem oblidat, que un alcalde, com tot pecador, com tot mortal, malgrat les temptacions inherents al seu càrrec, també pot acabar bé”. Amb recança, a vegades.

  A última hora se’ns anuncia que dintre el mes de juny veurem una altra obra de Carles Valls.Es tracta de “Mercé dels uns, Mercé dels altres”, que interpreta Mercè Broquetas i que vindrà a la nostra ciutat dintre la campanya cultural de “La Caixa·.

(Revista de Banyoles, maig 1979)

Dècada anys 70 - Any 1979

BOTIFLERS I CEBALLUTS

Un intent de teatre èpic

 

1.- Botiflers i Ceballuts necessita, abans que res, un aclariment, una diguem-ne explicació prèvia. Es tracta d’un intent de teatre èpic, didàctic, d’aproximació a fets i actituts que han estat com una mena de leit-motiv de la nostra història: la lluita dialèctica - i a vegades pràctica- entre els botiflers ( el que va amb els enemics de la seva terra, Fabra dixit) i els ceballuts (nom vagament despectiu dedicat als nacionalistes recalcitrants). És per tant, un teatre d’enorme actualitat.

2.-  Botiflers i cebaluts és una obra d’intencions ben definides i d’exposició diàfana perque té un destinatori ben concret: : la gent del poble. Necessita per tant, que la lliçó que enclou sigui entenedora, transparent, I digerible. És per això que Botiflers i Ceballuts tè un transcòrrer entre l’explicació i l’anècdota, pels camins de la sàtira, sense deixar la imprecació i, a vegades, el pamflet. Té, per tant, un plantejament lleugerament diferent al teatre clàssic,a  mig camí entre la lliçó magistral i el sainet.

3.- Utilitza, en la seva narració, un paral.lelaisme històric entre la memòria personal dels possibles espectadors i els fets que han estat escrits en el llbre de la Història de Catalunya. I, després, com una mena d’il.lustració gràfica – una vinyeta-  el quadre teatral curt, subratlla, la majoria de les vegades en un clar  to d’humor, l’explicació. Així, en un mètode senzill i repetit, transcorre una acció i es planteja a l’espectador, el recorregut dramàtic del poble de Catalunya, a través del temps entre els que estimen abans que res la llibertat i els que posen, abans que res, els seus interessos personals i de classe.

4.- Caldria dir alguna cosa sobre la gent que interpreta l’obra: també, com els destinataris, gent del poble. Gent del Vallés, de quatre poblets que, estan units geogràficament per la riera del Tenes, afluent del Besós, en un context problemàtic, al moment  precís de transformar la seva vida que fins ara havia estat agrícola i rural i que, molt ràpidament, passa pel trauma de la industrialització i la urbanització massiva. Pobles d’uns dos mil habitants – L’Ametlla, Riells-Bigues, Santa Eulàlia i Lliçà d’Amunt – sotmesos a una immigració important, però que guiats per la experiència d’altres poblacions veïnes, intenta de conservar lligams que els faci més valents davant l’allau industrial que, un dia o altre, ha de dissoldre’ls en un magma confús de ciment i xemeneies.

5.- Un grup de gent d’aquests pobles –diversa en edats i status social, però preocupada per les coses del país i la cultura-, va agrupar-se a l’entorn d’una taula i es dedicà, des de fa set anys, a comentar la realitat cultural, políitica, científica, econòmica, dels Països Catalans. Ha estat un grup divers, fins i tot canviant, que per identificar-se s’ha autodenominat d’”El pa amb tomàquet”, perquè el que si ha estat constant,ha estat el tomàquet sucat sobre el pa, el traguet de vi i l’ambient relaxat i amable que sol produir-se a l’entorn d’una taula. La Colla del Pa amb tomàquet, l’any passat, va escriure una pàgina prou interessant de la nostra peripècia col.lectiva: La volta en carro als Països Catalans.

6.- L’experiencia de la Volta, amb la participació de gairebé dos cents participants –alternades en diferents etapes – va semblar un èxit prou rotund com per a intentar altres experiències de trobament  entre diferents  persones a l’entorn d’una idea. I si la Volta era un recorregut per la nostra geografia, era gairebé obligatòria una excursió a través de la història. Per això va sortir Botiflers i ceballuts. Per això, molta gent ue mai havia trepitjat un escenari es va embarcar a l’aventura. Entre pujalr dalt d’un carro i pujar dalt d’un escenari, segons quin siguin els objectius, hom pot observar innegables concomitàncie.

7.- Botiflers i ceballuts ha fet ja unes certes experiències. Jo diria que, el resultat ha estat positiu. L’obra presenta continades alternatives, sitacions canviants i una certa desimboltura formal, que, moltes vegades, sobta l’espectador. Però l’efecte dfinal és positiu: la seixentena de persones que pul.lula per l’obra sol imposar-se a la legítima posició  crítica del públic i, normalment, acaba ficant.s’el a la butxaca. Botifers i cebaluts, representa una actititud teatral diferent on el tó narratiu, la s’atira política i l’indubtable missatge pariòtic, formen una experiencia prou curiosa com per fer-lo reconable as amics. I als enemics. Sobretot si són botiflers de les últimes fornades.

 

                              (Jaume Farriol a Revista de Banyoles. Abril 1979)

Dècada anys 70 - Any 1979

“L’ARC EN EL CEL” i “EL TEATRÍ D’ESPARRAGUERA”

 

   El grup “L’Arc en el Cel”, constituït per la cantant Dolors Lafitte, de la comarca d’Osona i el guitarrista del Ripollés, Alfons Encinas, ha dut a l’escenari del Cercle de Catòlics -proseguint la lloable iniciativade “La Caixa a les escoles” -l’espectacle La Terra de Xauxa”, variat, amè, distret, amb contes, titelles, embarbussaments, endevinalles i cançons, entre les quals ens plau esmentar les titulades ·” L”Arc de Sant Martí”, “La masovera”, “La rateta Marieta”...

  No hi ha dubte, com remarca el programa, que es tracta d’un espectacle infantil integral que admet, per acabar-ho d’arrodonir, tots els suggeriments espontanis del públic: una fórmula perillosa si no hi ha un criteri tan ampli com estricte i no és simple paradoxa, però que en el present cas, gràcies al bon art i al “savor faire” de Dolors Lafitte, ha sigut plenament vàlida: la quitxalla hi disfrutà de debó, prenent-hi part quasi tan activa com els mateixos protagonistes.

  Quinze dies després venia l’anomenat “Centre de Creació d’Espectacles i d’Investigació”, “El Teatrí´ d’Esparreguera, notabilíssim conjunt constituït per Núria Bohigas, Francesc Castells, Joan Castells, Muntsa Gener, Lluis Julià, Lola Lizaran, Matilde Muñiz. Lei Palau i Ramon Tetas, que feren un divertit i atractiu muntatge sobre un conegut conte d’Anderssen, “Companys de viatge”, amb adaptació i guió originals del propi grup, i música escrita i interpretada per l’orquetrina “Batiscaff Monturiol”, així mateix d’Esparraguera.

 

POESIA

 

   No solament el teatre. Un recull seleccionat pel cantant i compositor – aquesta forma híbrida ara anomenada cantautor- Celdoni Fonoll i, com no podia ser altrament, sota els auspicis de “La Caixa”, duu a les escoles una mostra de la moderna poesia catalana a partir de Jacint Verdaguer, previa una breu ressenya biogràfica de cada un dels poetes escollits. No es tracta ni remotament d’una antologia ni era aquesta la seva finalitat, sinó d’una simple tria per fer arribar als nois, tal com queda indicat, una notícia, una idea de l’obra poètica d’autors tan representatius i considerables com Verdaguer, Maragall, Josep Carner, J.S.Pons, Foix, Salvat Papasseit, Sagarra, Pere Quart, Tomàs Garcés, Espriu i bastants d’altres que contribueixen a estructurar el complexe món literari de la nostra nacionalitat. Una obra important i oportuna, sobretot perquè ve a incrustar-se entre un gavadal de textos  oficials que per ara i fins avui no han descobert encara l’existència de poetes, dramaturgs, novel.listes, assagistes... en fi: no tenen o no volen tenir idea de que hi hagi una literatura catalana amb tanta tradició, amb tanta “solera” si més no, com la pròpia literatura espanyola.

                                                   Frederic Corominas.  

Dècada anys 70 - Any 1979

RECORD I HOMENATGE A EN CINTET MATEU (veure article RECORD D’EN CINTET MATEU entrat en aquest bloc el 29-1-2013)

 

ANTAVIANA

 

  Hem de donar les gràcies als organitzadors del cicle de “Teatre als Catòlics” per haver començat amb l’extraordinari muntatge del grup Dagoll Dagom que ens oferí ANTAVIANA que tots els que la presenciàrem recordarem com un dels espectacles més bons que s’han presentat darrerament a Banyoles.

  Ja sabem que el grup Dagoll Dagom, arrel d’aquest espectacle els ha estat concedit el Premi Crítica Serra d’Or (juntament amb Pere Calders) i el Premi Especial “Nuevo Fotogramas”.

  Perlem amb dos membres, l’Anna Rosa Cisquella i Joan Lluis Bozzo perquè ens diguin algunes coses de la història d’aquest excel.lent Grup de teatre.

El Grup Dagoll Dagom el vam formar l’any 1973. Abans de professionalitzar-nos érem un grup universitari. La primera obra que vam fer se’n deia “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos”, sobre poemes de Rafael Alberti. Després vam fer “Nocturn per acordió” sobre poemes de Salvat Papasseit. Més endavant vam muntar “No hablaré en clase” de Joan Oller i Josep Parramon, que ja la vam venir a representar a Banyoles. Degut a l’èxit que vam obtenir amb aquest espectacle decidírem professionalitzar-nos i començàren a produir-se canvis en el grup. Del Dagoll Dagom inicial avui només en queden dos: en Pepe Rubianes i en Josep Parramon.

Ja en pla professional ens vam plantejar fer un nou muntatge col.lectiu que fos visual i poètic, apte per un gran públic i en un llenguate assequible a tothom. Es quan vam decidir fer aquest muntatge de contes de Pere Calders que el coneixíem i li haviem fet un guió per televisió que no ens varen acceptar.

 -Amb el vosre espectacle hi ha hagut molta gent que s’ha interssat per Pere Calders.

Efectivament. Fa pocs dies a Pere Calders li han donat el “Premi Crítica Serra d’Or” pel seu llibre “Invasió subtil i altres contes”. A partir de l’exit d’”Antaviana” s’han adonat de l’interés d’aquest autor i les seves obres s’han exhaurit.

- Muntar un espectacle d’aquesta mena deu costar moltes pessetes. Heu rebut alguna subvenció?

Un milió de pessetes de l’Ajuntament de Barcelona. Però el muntatge ens ha costat el doble: més de dos milions i mig. Per fer-lo hem tardat cinc mesos, dels quals ens hem passat més de la meitat sense cobrar ni cinc. En un principi ens havíem assignat un sou de 20.000 pessetes al mes, però vèiem que si els cobràvem no tindríem diners per a pagar l’escenografia.

-I els beneficis que us ha deixat “Antaviana”?

Tot el que hem guanyat ha servit per comprar material que ens feia falta. Cobrant només 30.000 pessetes al mes, amb tot el de taquilla no en tenim per comprar una furgoneta que és el que més falta ens fa.

-Etern problema del món teatral això dels pressupost...

I tant!. Només cal pensar que del pressupost que el Ministeri de Cultura ha donat al teatre aquí a Catalunya n’han arribat  9 milions, els quals s’han destinat integrament al Lliure. Si no hagués estat pel milió de l’Ajuntament, “Antaviana” no s’hagués pogut fer. Ara “La Caixa” ens subvenciona les representacions a les escoles i la propaganda.

-Quins projectes teniu d’ara endavant?

De moment seguim amb “Antaviana”. Després de Girona anirem al teatre Municipal de Palma de Mallorca a actuar-hi uns quinze dies. Ara estem preparant la versió castellana que ens ha fet feliu Formosa, i segurament que després de Setmana Santa anirem a Madrid.

Dècada anys 70 - Any 1978

EL FISCAL REQUESENS

 

  Evidement, és una qüestió d’atmòsfera. El teatre, per Sant Martirià, té una mena d’aureola col.lectiva, com de realització festiva i total. No és pas estrany, doncs, que la nit de Sant Martirià hagi estat posada a disposició del grup de teatre local. El localisme, en aquest cas concret, és un acte de marcada coherència.

  L’expectació fou total. Cadires als passadissos. Gent penjada en altures insondables. Gent al carrer.  En un ambient d’eufòria de característiques mai vistes, es preparà l’actuació del Grup. No crec que la història del teatre local presenti una pàgina d’expectació tan estricta. Possiblement algun altre grup podrà arribar-hi algun dia. De moment, una mena d’acceptació tan unànime només l’ha assolida el Grup de Teatre. Que ha arribat a trencar les barreres psicològiques que imposava a cert públic el nom de “Círculo de Católicos”, per altra banda ja depassat.

  L’obra escollida fou “El fiscal Requesens”. Es tracta d’una elucubració de Josep Maria de Sagarra, basada en un conte de Gogol i feta a mida, com un sastre, per a Joan Capri, al moment gloriós de la seva plenitud. L’ombra de Joan Capri plana durant tota l’obra, si més no, per fer-nos passar que es tractava d’una peça inconsistent, basada en una sèrie de situacions de debilitat escènica inqüestionable i que podien haver conduït la nit de teatre a una segona edició de l’enfonsament del Titànic. I tot això ho diem per fer més evident, encara, que si l’enfonsament no es produí, si es logrà mantenir durant gairebé tota l’obra una línia de flotació divertida, podem donar les gràcies als nostres actors.

  Joan Olivas interpretà la figura del fiscal, i li donà tota l’estona, una actitid caracteríestica de perfecte cagadubtes matrimonial, que centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada amb una certa lentitud acabés, finalment, arribant al bon port de l’aplaudiment final. Tots esperavem l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi interpretat fins ara. Era, per dir-ho d’alguna manera, el primer “long play” d’en Joan Olivas. I, a fe, que se’n va sortir magníficament. Ell i l’Enric Tubert, van guarnir una acció ben lligada, saviament complementada, rica de gestos i d’expressions. I després de les vacil.lacions de l’arrancada, varen adreçar l’acció cap a un segon acte curull d’encerts i que culminava al final d’acte en una escena deliciosa, en la que, col.locats tots els actors en presència de la protagonista, assolien una plenitud realment admirable. Aquell final del segon acte, quedarà, dintre el gènere de comèdia humorística, com un encert antològic. Formidable, i punt, que es diu ara.

  El dissabte, dia de l’estrena, el tercer acte tingué alguns moments de lentitud. Després, recuperà el ritme, i arribà feliçment a la conclusió de tota la peripècia escènica. El públic, conscient de que aplaudia més als actors que a l’autor de l’obra, sortí convençut de que acabava de presenciar una exhibició de “savoir faire” teatral. Realment, el Grup de Teatre ha arribat a cotes importants de professionalitat.

  L’Enric Tubert, que feia de contrapunt decidit a la frenètica dubitació del fiscal, fou un punt important durant tota l’obra. No va defallir, va aguantar el ritme i serví sàviament a Olivas en algunes situacions. Joan Geli fèu un senyor Tortell impressionant. Jaume Oller, fèu una mena de marineret mig carnestoltes, molt divertit. Josep Angelats executà un dels papers millors que mai li hàgim vist. Albertí, correcte, en un paper de per se, poc definit. Josefina Julbe, en la solterona que espera que el cagadubtes del fiscal s’acabi de decidir, Maria Colomer en una bocamolla llevadora –constructora de casaments, i Elionor Puig en una tieta esperançada en casar la neboda amb una “persona decent”, feren els seus papers dintre els límits que havia dibuixat l’autor, una mica imprecisos en quan la personalitat del personatge, però amb la soltura i naturalitat que calia en cada moment.

  Completant el repartiment, la part jovenil integrada per Assumpció Geli, Enric Tubert fill i Joan Gratacós, cumplí perfectament en les seves breus intervencions.

  El fiscal Requesens ha passat, no pas sense pena ni glòria, sinó amb una mica de cada cosa, i que quedi clar que, en aquest cas, tota la glòria és pels actors i tota la pena és per un autor que ha donat a la nostra literatura moments molt més brillants que aquest “fiscal” indefinible