Nadal 1980

“PASTORCILLOS” I PASTORETS

  Des del25 de desembre fis a mig gener, cada dia festiu s’han anat representant a Banyoles els tradicionals espectacles de “Pastorets”. En el Cercle de Catòlics, un grup entusiasta de jovent ha representat la típica sarsuelas de Molins i Rubió, “El Nacimiento del Salvador o la redención del esclavo”, sota la direcció artística de Josep Maria Angelats, amb l’ànim de copsar la participació de l’espectador infantil. Aquest s’anà lliurant a la col.laboració, primordialment en les danses ben animades per uns joves que saben que la infància necessita precisament engrescar-se i il.lusionar-se participant en l’espectacle.

  No hi ha mancat res del que s’acostuma a fer més vistosos aquests espectacles: llum, sonoritat -defectuosa, per cert- maquillatge relluent per la llum negra, efectes en ciclorama- i sobretot un enfervorit desvetllament de tot un grup que qui més qui menys tots han anat aportant el su esforç per reviure altra volta el missatge nadalenc en l’escenari on fa gairebé un segle es va representant en aitals diades. Els noms d’aquests joves prometedors que han portat a terme Els “Pastorcillos” d’enguany bé mereix que siguin esmentats: Esteve Angelats (Luzbel), Miquel Tarradas (Satan), Joan Gratacós (Borrego), Jordi Angelats (Bato), Josep M. Gratacós (Soff), Miquel Angelats (Uriel), Carme Mariscot i Montse Boix (Sant Miquel),Mariona Angelats, Agnés Teixidor (Sant Gabriel). A més a més de tot un estol de pastors, cors de dimonis (això de “cors” és un dir, perquè ¿quan arribarà el dia que els dimonis siguin de veritat un “Cor” i no hagin de necessitar el tan masegat “play back”?, soldats romans, Josep, Maria i el “nin” i una parella de dansaires que executen un ballet potser una mica massa llarg, que són l’Imma Mariscot i la Marta Artigues.

  El diumenge “passat festes”, el Grup del Casal Parroquial d’Arbúcies representà “Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús” de Josep Maria Folch i Torres, i el diumenge següent els mateixos Pastorets eren posata a escena per una agrupació de les escoles de la mare de Déu del Remei, els quals ja l’havien representat  a les Escoles i a l’Asil. I per acabar direm que a la finca de Casa Nostra un altre grup d’alumnes d’aquell col.legi representaren unes escenes d’uns Pastorets arranjats per unes srtes. de la Institució. No hi mancaren els efectes de llum i so per fer quedar bocabadats als pares dels alumnes que no regatejaren aplaudiments per tots els que amb llurs esforços van fer possible aquestes representacions nadalenques, que aquest any, com ha quedat comprovat han estat diverses i abundants.

Desembre 1980

“ElS PASTORETS DE BANYOLES”, UNA OBRA CASTELLANA

 

  Certament és una pena que es tracti d’una obra castellana,expressament escrita per als aficionats olotins i que aquí encara hi hagi la barra –sigui dit sense mala intenció d’anomenar-los “Els Pastorets de Banyoles”, quan, apart el veïnatge d’una trentena de quilòmetres, no hi ha absolutament res en comú entre aquesta revellida representació nadalenca, plena d’àngels cantarins i dimonis que ja no espanten ni les criatures, i la nostra particular manera de ser. Es podia admetre la seva adopció quan constituïa una novetat, sobretot perquè a Catalunya no hi havia cap obra equivalent prou reeixida i fins i tot en l’època durant la qual l’ús del català s’enfrontava obertament amb les delicades susceptibilitats de “la autoridad competente”. Però des de fa temps ja no és aquest el cas: tenim en primer lloc els magnífics “Pastorets” d’en Folch i Torres, amens com ho solen ser totes les seves obres teatrals i d’una indiscutible qualitat literària. I a més, ara tenim el dret d’expressar-nos en el nostre idioma.

  Continuar ferms i tossuts amb la mateixa obra (d’estructura tan passada de moda) un any sí i l’altre també, resulta francament ridicul.

  D’altra banda, entre nosaltres hi ha tot un planter de joves escriptors i compositors, plenament capacitats –si se’ls hi proposa i ells es decideixen a fer-ho- per a donar-nos en aquest sentit una bella sorpresa. Aleshores si que amb tota justícia podríen ésser anomenats “Els Pastorets de Banyoles”.

  Vosaltres, els actors, perquè no hi doneu una empenta i deixeu d’una vegada aquesta carrincloneria de tants i tants d’anys?.

      (Frederic Corominas, Qüestions banyolines. Revista de Banyoles. Desembre 1980)

Nadal 1980

PASTORETS 1980

  Son les cinc de la tarda. És l’hora que en el teatre dels Catòlics una colla de jovent s’hi aplega per assajar Els Pastorets. Enguany tindrem Pastorets tots tres dies: per Nadal, Cap d’Any i Reis. Per això ja fa prop d’un mes que  s’han començat a preparar. Aquest any encara és més aconsellable que s’assagi més, car hi ha algú que hi treballa per primera vegada. I cal que aquesta gent tingui temps de sintonitzar amb l’obra.

  Han començat a assajar el ball dels dimonis al compàs de les conegudes notes. En Jordi, que en aquells moments no és a l’escenari, ens diu que està “una mica espantat, insegur”, ja que és un dels que fan el debut en Els Pastorets. Ell intenta –diu- “posar-me dins del personatge del Bato”.

  També parlo amb en Xari, el que treballa en l’espai escènic,on, per cert, sento a dir que hi hauran modificacions. Parlem de l’escenografia d’Els Pastorets. Ell creu que “cada acte ha de tenir un caire diferent, penso que uns Pastorets necessiten una decoració molt oberta, de cara al públic. La meva il.lusió seria que el púbilc se sentís al cim de l’escenari, que tot fòssim uns pastors o uns dimonis”. Recordem que altres anys n’hi ha hagut de transformacions, més o menys accidentals”.

   Quan els dimonis han acabat de dansar (aquests són els més joves) pugen a l’escenari els àngels i els dimonis “grossos”. Observo que aquests petits dimonis s’ho agafen amb molta afició.

  La Carme (S. Miquel) i l’Esteve (Luzbel) realitzen un bon treball, amb un diàleg segur i enèrgic en tot moment. En Josep Mª, sempre atent, els corregeix el més petit error.

  Quan acaben, assalto a l’Esteve. Li dic que aquest any sembla que Els Pastorets s’han revifat. A que et sembla que es deu això?-perque ho fa el jovent?- “El que ens interessa és quelcom que faci viure el Nadal, tant als grans com als petits. Ho fem nosaltres perquè crec que ens toca fer-ho.Això és feina que hem de fer els joves”. Encara li faig més preguntes: no creus que Els Pastorets ja estan superats?. Ell respon segur: “No. Els Pastorets és una cosa que sempre pot anar a més. Tod depén de la fantasia i la joia que s’hi posi”.

  A tots se’ls veu molt animats, malgrat les dificultats que suposo deuen haver de superar. “ Potser la dificultat més gran – diu la Carme-és que tots hem vist Els Pastorets, i a l’hora de fer-los sense donar-nos compte fem Els Pastorets que hem vist sempre, i ens costa d’identificar-nos en el nostre paper, i fer-lo a la nostra manera”. Creus convenient crear uns altres Pastorets?. “S’haurien de canviar. De moment hem introduït algunes reformes a aquests.  S’haurien de traduir aquests al català”. La proposta de la Carme queda a l’aire.

  M’assec. L’assaig continua. A tot l’equip que aquest anys ens presentarà Els Pastorets se’l veu amb una gran voluntat de fer unes representacins dignes dels Pastorets que sempre hem vist. Em sembla que l’intent és aquest. I crec que aquest senzill objectiu és molt important, sobretot de cares al futur. Aquesta gent serà la que més endavant sabrà fer coses noves, o reformar les velles. El que importa és que gent jove hi treballi”.

A.Mic (Revista de Banyoles, Nadal 1980

Any 1980

JULIETA, FILLA ÚNICA

 

  Està vist que el públic que acostuma a assistir a les funcions teatrals és, per regla general, de gustos i aficions conservadores, poc amic de provatures i innovacions massa atrevides. Va a veure, empès per la propaganda o per mera curiositat, aquesta cosa revolucionària i que actualment s’ha posat de moda, anomenada “un muntatge”, a vegades encertat, curiós, original de bona llei, d’indubtable mèrit; d’altres, potser  les més un capriciós passatemps i prou, amb el sol propòsit d’”épater” la massa majoritària i amorfa dels “vells” que sobrepassen la trentena d’anys i no diguem la d’aquells  que ja poden començar a comptar arrugues (i sobretot els que ja no les poden ni comptar!). Lògicament, aquesta massa habituada a considerar les representacions teatrals com un petit esqueix de la vida real (adobada amb el degut complement de fantasia que el tema comporta, però sempre dintre d’un context visual que no s’allunya del món de cada dia), se sent, davant dels espectacles de nou encuny, o bé gratament sorpresa si l’encert hi ha estat present o al contrari, absolutament estafada quan l’autor i el director del muntatge no saben per quin mar naveguen, a desgrat dels bons propòsits. I aleshores és quan el públic, escamat, comença a desertar per acabar donant peu a la crisi i a les lamentacions. Diuen que s’ha d’educar el gust de la gent. D’acord; però, ja sabem cap on cau la veritat teatral?.

  No és estrany que quan una companyia, professional o d’aficionats, té el bon criteri d’oferir-nos una obra escrita a la manera clàssica i interpretada també d’acord amb els motlles tradicionals, aconseguexi, tot i tractar-se com en el present cas d’una reposició, d’omplir el teatre de gom a gom, fins al punt d’esgotar les localitats en cada una de les dues sessions ofertes i, sobretot, que els espectadors en surtin no ja contents, sinó autènticament entusiasmats.

  L’obra escollida, contribució a l’homenatge que el poble de Catalunya dedica enguany, centenari del seu naixement, a l’il.lustre i benemèrit escriptor Josep Mª Folch i Torres (reconeixença de l’importantíssima tasca de catalanització que al llarg de la seva vida dugué a terme de cara a tots els àmbits socials i a totes les edats), és la divertida comèdia en tres actes, el darrer dividir en dos quadres, intitulada “Julieta, filla única”.

  Moltes vegades, si bé no tantes com seria de desitjar, hem vist en acció el magnífic “Grup de teatre” del Centre de Catòlics. Queda lluny, per la culpa del cinema i la televisió, l’època de les representacions setmanals amb obra diferent cada vegada; però és indubtable que el deseiximent, les “taules”, que llavors adquirien els intèrprets amb l’abundor d’actuacions, ara ho aconsegueixin amb una imprescindible, intensa i meritòria profusió d’assaigs.. El resultat aquest cop, es fèu palès ja a les primeres de canvi i es mantingué viu, sense la més petita defallença, de cap a cap de l’obra, fins que la cortina es clogué per darrera vegada.

  I el més bonic, des del punt de vista de l’espectador, és que tots els actuants es manifestaren com un sol bloc on no hi havia fissures ni punts febles, on tot rutllà talment un engranatge perfecte, sense sotregades ni grinyols. Fins a tal punt fou així que assoliren, amb la difícil facilitat dels veritables artistes, que el públic entrés de ple en la “realitat” de la ficció que se li oferia i s’hi sentís talment identificat, i es neguitegés amb els neguits de Julieta, deliciosament incorporada per Glòria Cunill; amb les tafaneries i tripijocs de bona jeia, amb els emotius records de la Dida (Carme Quer) amb  el gest i l’expresió de la boníssima actriu banyolina. Així mateix, Montserrat Oller, amb les monomanies fisonòmiques de la senyora Salustiana, i Carme Llach, tan ben identificada amb la semineuròtica Tití; Jaume Oller, còmicament perfecte en el paper de Jeroni Bancal; el debutant Ferran Barba (Albert), que tot i les seves timideses se sabé endur el primer premi en forma de Julieta); l’Enric Tubert, pare, un belluguet de tal manera nerviós i magistral que només d’apareixer a l’escena ja ens feia ballar el cap a tothom; en Xavier Vilanova que sabé encertar i comprendre el tipus ampul.lós i campanut del senyor Granadell; l’Enric Tubert, fill, segur sobre la petja familiar, en el paper de ídem; el devassal de rialles lligat (com sempre a la impertorbable i despistada seriositat de Joan Olivas, aquest cop posat en una missió domestica útil per a qualsevol servei, i per acabar, l’aprofitat i besunya Patau, en la persona de Josep M. Angeats.

  En resum. Una gratíssima vetllada, però amb una doble recança final, l’enyor de tantes altres obres deixades pel creador d’”En Patufet” (si no recordo malament, la Companyia d’en Jaume Borràs representà en el desaparegut Teatre Principal una memorable “Ventafocs”) i el migrat nombre d’actuacions d’aquest magnífic grup d’aficionats banyolins, que amb la seva dedicació (quan s’ho proposa) sap revifar i mantenir entre nosaltres la flama del bon art teatral.

(Frederic Corominas a Revista de Banyoles,num 579, novembre 1980)

Any 1980

FOLCH I TORRES I EL TEATRE BANYOLÍ

 

  En la història del teatre banyolí, Josep Maria Folch i Torres no ha estat pas molt representat. A la llunyana època del teatre Principal hom recorda unes representacions de LA VENTAFOCS per una Companyia forana,i una dels Pastorets per un grup d’aficionats formats per Cels Mas, Joan Blanch i altres, amb l’intent de seguir-los representant en els anys subsegüents per a fer-los tradicionals, cosa que fallà ja que el nostre poble estava molt arrelat en la música de Rubió i en les trapelleries de Bato i Borrgo. El que cal ressaltar és que durant tota una època, el personatge d’En  Patufet, de Folch i Torres, animava moltes vegades les vetllades benèfiques en les que sempre estava a punt algun o altre actor aficionat, per sortir a explicar acudits o rondalles agençat amb la típica barretina i faixa d’en Patufet.

  A principis de l’any 1940, la Companyia de Jofre-Gener vingué al Mercantil a presentar la versió castellana de”LaVentafocs” amb el títol de “La pobre Cenicienta”, i alguns anys després la mateixa Companyia d’Elvira Jofre i Pere Gener ja van representar-la en català al Cercle de Catòlics en motiu de les festes de Sant Martirià de 1947. Per poder veure una altra representació de “La Ventafocs” hauríem d’esperar un grapet d’anys més.  Era pels anys 60 quan l’Agrupació “Amics del Teatre” va fer-ne una de molt digne, potser la millor que s’ha vist a Banyoles, puix en aquells moments la tècnica teatral en quan a luminotècnia i só estava molt avançada.

  Grups de teatre aficionats forans van representar en tardes de diumenge al teatre dels Catòlics les comèdies “D’aquesta aigua no en beuré” i “La marqueseta que no sap que té”.

  Però sens dubte que l’èxit més gran aconseguit a Banyoles per una obra de Folch i Torres fou el que assolí l’”Agrupación Teatral Bañolense” dirigida per Josep Freixa, els quals donaren més d’una dotzena de representacions en “bolos” per la província de Girona amb la comèdia “JULIETA, FILLA ÚNICA, una de les millors obres del prolífic autor i que serà representada aquest any -1980- per la festa Major, per l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics.

  També cal esmentar que aquesta mateixa obra fou representada uns anys després per un grup de jovenalla dirigits per Pere Pagés, Jaume Oller i Joan Olivas.

  JULIETA, 1980

  El paper de l’eixerida Julieta l’interpretarà Glòria Cunill, la primera actriu jove del Grup. L’hem vista en els assaigs i és la que ens diu:

-He sentit dir a molta gent de Banyoles que la sra. Carme Torres feia una gran creació de la “Julieta”. Jo no he vist actuar mai a aquesta actriu que, segons diuen, era una de les que més partit sabia treure en els personatges de noies escotorides i mogudes. És un paper molt bonic i jo el faig amb una gran il.lusió.

  Carme Quer i Joan Olivas són els que havien interpretat aquesta obra en altres ocasions. Tornen a fer els mateixos personatges.

-El paper de la Dida l’he fet sempre amb molt agrat – ens diu Carme Quer- .Es ple de matisos que m’emocionen. Crec que Folch i Torres va crear un personatge molt representatiu en el nostre país. La narració que fa del Vadó des de dalt del carro és un prodigi de llenguatge clar i català.

  El paper del financer Geroni Bancal el farà Jaume Oller. Nervïut i metòdic té la manía de fer-ho apuntar tot. A en Josep , el criat (l’Olivas) el té ben atabalat.  L’Enric Tubert  fa un paper dels seus, un home dinàmic que necessita fer molta feina.

  L’Enric Tubert, fill, debuta en un paper llarg, és el fill de pares nous rics que només té al cap els autos i les motos. El que actua per primera vegada és Ferran Barba. Té una bona veu. Ja li ve de família, i actúa amb força naturalitat. És el secretari partiucular del financer, enamorat de la seva filla, acovardit, perquè  pensa que “només se la pot mirar i prou”.

  El matrimoni Granadell, nous rics engallats – ell, amb el “piloru” obturat, ella amb la mania de voler passar per entesa i ficant-se continuament de peus a la galleda- és interpretat per Xavi Vlanova i Montse Oller. L’escena del lliurament de l’anell de prometatge a la Julieta és francament còmica. Vistos en l’assaig ens ha sorprés la seva actuació. Semblava verament que s’hi trobessin, igual que la Carme Llach en l’amiga de Julieta, arribada de París, ben admirable pel seu esparpillament

  En Josep M.Angelats intervé en un personatge d’idees estrafolàries, aprofitador i amb un fons d’humanitat.

  Abans d’acomiadar-nos ens hem interessat per si es farà una presentació d’homenatge a Folch i Torres.

-Efectivament,  llegirem unes notes d’homenatge a aquest escriptor català. I per altra banda us hem de dir que tindrem un gran respecte al llenguatge de l’obra, i que l’ambientem en els anys mateixos en que fou escrita-anys trenta-, ja que no es pot ambientar de cap manera en els moments atuals puix moltes de les situacions es podrien trobar ridícules.

-Ben mira- ens diu algú- potser les trobarem ben actuals. Pensem que moltes coses tornen. I l’època no es és tan llunyana. Mireu –ens diu la noia encarregada del vestuari ensenyant-nos uns figurins de l’època. La moda mateixa d’aquells anys, ara ha tornat a venir. A cap sastreria teatral de Barcelona hem trobat vestits de l’epoca. Diuen que gairebé és la mateixa que la dels moments actuals.

Any 1980

EL TEATRE DE FOLCH I TORRES

 

  Sap greu que durant els anys del franquisme els escenaris de Catalunya hagin estat tan escasos del teatre que escrigué amb tanta profusió Josep Maria Folch i Torres. Crec que hi tenim un deute amb aquet prolífic escriptor català. És inútil que ara, per justificar-se ens surtin amb l’estirabot de que no es podia representar teatre en català. Això no és veritat, ja que mai ni el teatre infantil ni el teatre per a grans de Folch i Torres estigué prohibit, excepte, en els primers anys del franquisme que ho era tot el que es referia a la nostra llengua. Altra cosa era escollir una obra i passar pel tub de la “Delegación de Información y Turismo” que acostumava a posar gairebé sempre traves, demorant en moltes ocasions, el permís que no acabava d’arribar mai de Madrid.Els responsables de grups teatrals sabem molt d’aquests desànims que acabaven per fer-nos abandonar l’obra escollida que acostumava a arribar amb el permís un cop havíem abandonat el projecte.

  El cert és que si exceptuem ELS PASTORETS i LA VENTAFOCS, poca cosa més s’ha representat pels escenaris catalans. I no és pas que els arxius teatrals no  fossin ben assortits, puix he remenat força vegades per un dels més proveïts de Barcelona i sempre he pogut constatar que només eren demanades les dues obres esmentades pels grups teatrals d’arreu de Catalunya,i tot el més “D’aquesta aigua no en beuré” i “Una noia per casar”. Les altres obres, salvant alguna excepció, eren desconegudes.

-Però, és que tenia més obres de teatre, Folch i Torres?- em diu una persona d’aquelles que es queixaven continuament de què no hi havia teatre infantil a Catalunya, i que si li parlaven de Folch i Torres et feia “esquifinyots” mostrant la seva desplaença que no era res més que desconeixença de l’obra.

  Perquè us en feu càrrec, vull esmentar un seguit d’obres teatrals de l’autor, de les quals he procurat fer-ne una llista per ordre alfabètic. Si no hi són totes, crec que poques en mancaran. Potser això pot servir d’orientació als nombrosos grups de teatre que estan mal informats sobre el fecund  treball de Folch i Torres, ja que en tots els articles que s’han publicat en aquest any en revistes i diaris catalans en motiu del Centenari dels seu naixement, no he pogut veure en cap d’ells una selecció d’obres el més extensa possible.

( I aquí segueix un llistat en el que s’hi poden comptar 40 obres de teatre de Josep Maria Folch i Torres. Es pot trobar en el número 576/577 deRevista de Banyoles, extraordinari d’octubre 1980).

Any 1980

EL GRUP DEL CASAL D’OLOT

  En l’entrevista amb els dirigents del Casal d’Olot ens diuen que ja fa més de cinquanta anys que al Casal d’Olot es fa teatre. La gent,  l’estil ha anat canviant, però en certa manera el Grup va nèixer en aquest ambient. Començaren fent Els Pastorets, després han anat fent altres obres: Fang, L’endemà, Romanç de cec, i ara La Consueta.

-Per a nosaltres, el teatre són moltes coses. En primer lloc,un treball que fem entre tots, un cert “espai de llibertat·”, que se’n diu ara.Podríem parlar del teatre en sí i del treball que suposa muntar una obra. Som aficionats. Fer teatre ens agrada,però també valorem molt tot l’esforç conjunt, i tot el que això suposa de relació personal. De fet som una colla de gent que ens hem fet amics tot fent teatre.

- Quin sentit pot tenir representar un text del segle XVI per a un espectador d’avui?

- Una mica de ganes de conèixer  un tipus de teatre diferent del que havíem fet fins ara. A més, la Consueta ens posa en contacte amb la més pura tradició del teatre medieval. Van ésser bàsicament les raons per les que decidírem fer-la. Cal dir també que la Consueta de Sant Jordi ens ofereix un text de molt bona qualitat literària.

- La Consueta ens ha arribat a Banyoles amb escasses modificacions i adaptacions. Perquè aquest aparent intent de conservar el text de la mateixa manera de com era representat ara fa uns quans segles?

- La fidelitat al text i a la representacio “medieval” va ser una opció provocada pel mateix text. Ens va ser molt interessant de recuperar i mostrar les representacions medievals, oferint a l’espectador totes les referencies possibles. Per això volguèrem construir les escenes amb el màxim rigor que ens fou possible, tot i que som conscients que utilitzem elements tècnics que no són, evidentment, de l’època.-Però això lliga amb l’espectacularitat que busca el teatre els segles quinze i setze. Ens ha representat un cert esforç, però també ens ha posat en contacte amb els antecedents del nostre teatre. En certa manera ha volgut ser un retorn a les fonts.

-Com valoreu aquesta experiencia fta a Banyoles?

-Tot i les dificultats, lògiques per altra banda, que suposa muntar una obra d’aquest tipus, valorem l’experiència molt positivament. Tant pel contacte amb el grup de joves que fèu possible la representació, com per la collaboració que hem trobat, i que us agraïm. Ens ha agradat fer teatre a l’aire lliure. A partir d’aquesta experiència, ens agradaria fer un recorregut pel teatre clàssic. Entre els projectes hi ha el de representar una tragèdia grega. Per altra banda, creiem que hi ha una certa crisi d’autors teatrals.

  Aquestes foren les paraules que mantinguèrem amb els nostres amics d’Olot. Tots creiem que l’experiència viscuda aquell 15 d’agost és digne de tornar-se a repetir, malgrat les moltes dificultats, i d’entre totes la pluja, que no fou obstacle que privés al nostre   Sant Jordi cavalcar de nou pels nostres camins, després d’una vintena d’anys.