Any 1981

EL “MEU” SENYOR QUIMET

Per Jaume Farriol

 

  La notícia m’ha arribat una mica desdibuixada en el temps i en la distància: s’ha mort el senyor Quimet. Suposo que de forma inesperada. En un home de la seva vivacitat, la mort ha de resultar sempre, sorprenent i inesperada.

  Alguns dels meus companys li deien en Quimet Colomer, amb una resolta i natural confiança. Per a mi, ves a saber per quins atavismes jovenils, ha estat sempre el “senyor” Quimet. Qüestions de llenguatge, certament. El costum, ja se sap. Perquè de fet, en la seva forma de ser i en la nostra relació personal no hi hagué pas cap mena de component  jeràrquic. Ésser el director del grup teatral on hom actua, no confereix cap distància autoritària. Però les coses són com són i ara no és pas el moment de plantejar  una qüestió que mai se m’havia acudit de formular-me: el perquè i el com, el que per altres era en Quimet, per a mí era el senyor Quimet.

  L’havia conegut des de la meva infància. Ja sigui enmig de les seves indescriptibles evolucions diabòliques de “dimoni gros”, fins a d’altres indeterminables demostracons teatrals.  En tot cas, els records importants del senyor Quimet venen aureolats per llum de colors i bambalines. La seva funció social, laboral, familiar, esportiva, queden en un terme llunyà, esquemàtic.

  Teatre i Art, fou una etapa important en les nostres relacions personals. Ell ens dirigia. Nosaltres érem joves i atrevits. I ens embarcàvem en il.lusionades aventures, Una va ser “Diario de Ana Frank” que nosaltres vàrem emprendre en el marc d’un concurs “provincial” de teatre. Recordo el moment que ens va demostrar que sabia el que es portava entre mans. L’escena de l’arribada dels Frank i l’altre matrimoni a la mena de golfa que els havia d’amagar de la persecució nazi era complexa: set personatges es movien per l’escena, parlaven gairebé simultàniament. Peter (Enric Tubert) i Ana (Josefina Julbe) es barallaven.. El primer assaig resultà un pandemònium indescriptible. El segon, una confusió total. Vàrem haver de deixar-ho còrrer i tots marxàrem a casa amb la convicció que ens havíem embarcat en un viatge que acabaria en naufragi. El senyor Quimet, capficat, donava la impressió, segunt els termes nàutics, que havia perdut la carta de navegar.

  L’endemà pujàrem a l’escenari, altra vegada. Des del pati de butaques, un senyor Quimet segur, transformat, ens indicà posicions, pauses, moviments. Havia resolt el trencacolls i ja, des d’aquell dia, “El diario de Ana Frank” seria  una fita del teatre local. En sortir, el senyor Quimet ens va explicar com havia resolt el problema:

-Ahir no podia dormir. Vaig plantejar l’obra sobre una taula; cada actor era una mongeta, un cigró, una avellana, un pèsol... Vaig estudiar tots els moviments com si fos una partda d’escacs.

  No cal dir que la nostra admiració l’afermà al seu lloc de director, de forma irrefutable.

  Després vingueren altres obres, altres moments, diferents ocasions i diverses circumstàncies. I van passar anys. I fets. De tant en tant, ens vèiem, ens saludava, xerravem. Xerrava. Ell era un xerraire impenitent, un home obert i afablement garlaire. Era una presència cordial que s’obria pas entre la gent només per fer-te arribar la seva efusió convertda en estreta, inconfusible, encaixada.

  El van operar de la gorja. Va perdre la parla. Jo no sé la tragèdia interior que, un home com ell, degué experimentar en la seva adversa circumstància. Ell, val a dir-ho, ho va dissimular. Va continuar somrient, va obrir-se pas entre la gent, va encaixar, va parlar, malgrat tot, amb la seva perpetua afonía quirúrgica, amb la seva nova veu, esbufegant i opaca.

  Ara, definitivament, ha callat. La seva figura que formava part d’un paisatge ciutadà concret –els introvertits veiem sempre l’entorn, tant si és animat com ananimat, amb un concepte de paisatge. –s’ha esborrat per incorporar-se a un altre panorama: el paisatge extens, punyent, o amable, dels nostres records. Ell hi viu ara. Hi viurà sempre. Perquè, aquesta es una de les qualitats més impressionants de la condició humana: la de viure en l’amor i la voluntat dels altres, convertit en imatge, en sentiment i en record. O sigui que ell viurà mentre visquem nosaltres. Ell “serà” mentre siguem nosaltres. Per això, ara i ací amb la pena inevitable del mai més” l’incorporo a la galeria entranyable del “per sempre”.

  Només espero i desitjo que, a l’altre món, sigui com ha estat en aquest: actiu, optimista, cordial, amable. I que, cada any, al Nadal del cel, pugui fer els pastorets amb veu retrobada. Serà bonic tornar a sentir, algun cop, els seus bruels diabòlics, les seves impressionants exclamacions dramàtiques:

 “Siempre serás, ho, Miguel,

Quien con pérfidos desmanes

Destruyas los altos planes

Del desdichado Luzbel”.

  Només que ara, el “meu” senyor Quimet, podrà fer els pastorets amb una altra mena d’àngels.

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (i IV)

  La passió per “La Passió”

  L’obra de Colomer havia de tenir un coronament  important com a director teatal. I aquest  l’assoliria amb LA PASSIÓ DE BANYOLES, escrita per Frederic Corominas a començament dels anys seixanta.  Però en una obra d’envergadura que requeria un nombre molt important d’actors, no podia pas ésser realitzada per un home sol. Per això en Colomer es veié reforçat en la direcció artística per Joan de Palau j Josep Maria Capella. Del ressó que tingué “La Passió de Banyoles” no cal parlar-ne. La interminable corrua de gent que venia de fora n’han donat testimoni parlant-ne com una de les millors “Passions” fetes a Catalunya. La televisió i els cotxes foren la causa de que aquesta deixés de representar-se al cap d’alguns anys. I és que fou totalment impossible retenir 150 persones en escena durant set setmanes seguides. Desvantages del progrés.

  Quimet Colomer no tan sols tingué al seu cárrec la direcció compartida d’actors en “La Passió”, sinó que també aportà la seva figura a l’escena en el quadre “El Sanedrí”, interpretant el personatge d’Anàs, una de les seves darreres actuacions, ja que a causa d’una operació a la gorja es veié impedit del que li donava més notabilitat, gallardia i personalitat: la seva veu.

 

L’abraçada de germanor d’un gran home de teatre

  La veu d’en Colomer, vibrant, trèmula, neguitosa, imperiosa, apassionada, excitable i afectable, no s’ha pogut  impressionar ni tan sols en una cinta magnetofònica. La veu que havia cantat en orfeons, polifòniques i corals, la veu gallarda del “Ferran” d’El misteri del bosc”, la veu trèmola del financer avariciós de “La fallida”, la suau i càlida de l’”Ignacio” d’El divino impaciente”, la dèspota i exigent del pinxo “El Negre” d’El milionari del Putxet”,la soferta i angoixosa de l’”Agustinillo” Manos de plata”, l’enèrgica i dominadora veu amb rialla sardònica del Luzbel dels Pastorets, i sobretot pels aficionats al teatre, la veu imposant, imperiosa, cridanera, però al mateix temps manejable i complidora, la veu que dirigia a la joventut teatral banyolina, aquella veu tan inconfundible restà silenciosa durant una bona colla d’anys.

  Tots els aficionats de Banyoles en tenim un record inesborrable del “senyor Quimet”, aquest home que en els darrers anys no podia actuar ni dirigir però que no deixava mai de venir a saludar-nos quan actuàvem a l’escenari dels “Catòlics” o del Mercantil, i que ens abraçava emocionat amb els ulls annegats de llàgrimes volent dir-nos moltes coses, però que havia de desdir-s’en perquè no podia expressar-se amb la seva inconfundible veu. Aquesta abraçada emocionada amb la seva incontenibe emoció queda en nosaltres. És l’abraçada de germanor del gran amic, del gran home de teatre que ha estat pels aficionats a l’escena banyolina, en Joaquim Colomer i Badia.

(En aquest reportatge de la Revista de Banyoles,num.589, abril 1981, hi ha cinc fotografies. En una d’elles hi veièm Josep Freixa procurant animar a un Joaquiim Colomer compungit. Dos actors “forts” de l’escena banyolina units en fraternal abraçada).

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (III)

 

Teatre i Art i “El diario de Ana Frank”

  Entremig, Colomer ens oferia sota la seva direcció, una obra que ell considerava com una de les seves millors actuacions, “MANOS DE PLATA”, de Serrano Anguita, on el seu personatge, “Agustinillo”, el va viure amb ple sentiment. Després d’aquesta intervenció vindria un període llarg d’absencia en els escenaris, fins que forçat davant la insistència d’uns joves que demanaren la seva col.laboració com a director, constituïren, amb mossèn Manuel Pont, la nova agrupació TEATRE I ART. El teatre havia evolucionat i així ho veieren aquell grup encapçalat per Jaume Farriol, Enric Tubert, Jaume Oller, Joan Geli, Anton Garcia, Miquel Félez, Josefina Julbe, Anna Albertí, Assumpció Garriga, Joana Cullell, Dolors Bravo, amb la col.laboració d’algun “jove veterà” com en Pere Pagés. Es feien muntatges complicats. Ja s’havien arraconat els decorats de paper i d’aleshores endavant es farien servir peces soltes amb blocs adaptables com en els jocs de “puzzles”. Era el temps del decorat anomenat “corpori” i es donava primordial importància als efectes de llum, que més endavant amb la incorporació del “ciclorama” s’aconseguirien efectes de meravella. Però era aviat encara per aquesta innovació lluminística, si bé els joves esmentats ja n’havien donat alguna prova espor[adica en una sèrie de “revistes blanques”. Ara som al moment de presentar per primera vagada a Banyoles a autors de categoria com Buero Vallejo (EN LA ARDIENTE OSCURIDAD( i de donar el primer impacte a la provincia amb el muntatge de EL DIARIO DE ANA FRANK. Fou en aquesta obra on Colomer acosegu’i el seu millor treball com a director. En un escenari diviidit en quatre espais, els personatges s-havien de moure en un ritme continu conjuminat amb els efectes lluminotecnics. Un espectacle d-aquesta mena no s-havia vist mai a Banyoles, i en Colomer es vei’e immers en aquesta peripecia de la que no sabia si s-en sortiria.. Els entusiastes joves actors l-animaren i un d-ells el sorprengu’e un dia portant/li un petit teatret que havia construït amb tot l-escenari muntat. Colomer es veia salvat. Pass[a nits de vetlla jugant amb el seu teatre. I fent moure les peces que tenia gravades amb els noms dels personatges. D-aquesta manera els assaigs anaren a la perfecci’o i es pogu’e arribar a l-estrena a la nostra ciutat =i en el teatre Municipal de Girona, aconseguint-se un dels  èxits m’es importants en la història del teatre banyolí. Els joves de TEATRE I ART amb el seu altre “jove” director, Joaquim Colomer, arribaren a una fita important, i una actriu, Anna Alberti, assolia en aquesta obra el premi a la millor actriu de la província en el Concurs Provincial de teatre. Mèrit que indubtablement el podia gaudir el seu direcor, ja que es pot dir que la jove actriu la fèu en Colomer,el qual l’ensenyà, com un nou Pigmalió, a saber tenir una bona dicció, a saber caminar amb soltesa i expressar-se en gest contingut, a ajudar-la en tot a ser aquesta bona actriu que més endavant hauria de donar-nos interpretacions excel.lents com en les obres de Santiago Rusiñol ELS SAVIS DE VILATRISTA i EL PINTOR DE MIRACLES.

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (II)

 

Postguerra: Teatre-ressopó i el miracle d’”El divino impaciente”.- Acabada la guerra incivil, un cop organitzada altra volta la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics es tornaren a reposar les antigues obres del teatre catòlic per a homes. Vingueren les primeres estrenes en castellà: “De tú a tú”, “¿Quien es el culpable?”, “La flor del espino”, etc., fins que es donà permís per a representar teatre en català “únicament” en teatres d’entitats recreatives  catòliques. Aleshores es tornaren a treure dels prestatges les obres tradicionals ja esmentades que a més a més de ser representades als “Catòlics” ho eren també pels pobles de “pagès”. En la postguerra, anar a fer teatre en un poble de “pagès” ens era per a nosaltres aficionats, una gran il.lusió. I es que entremig hi havia el seu bon ressopó amb bons plats de mongetes amb botifarra o aquell “llom” que per a molts era un somni. Llavors vingué l’aventura d’”EL DIVINO IMPACIENTE”.

  Quan en Freixa va fer el repartiment, en Joaquim Colomer no sé per quins motius no hi tenia paper, però per un percanç a la llar d’un dels actors – en Miquel Vilanova- que havia interpretat el personatge de Ignacio de Loyola a l’estrena en els “Catòlics vells del carrer de l’Abeurador-en no poder actuar, s’hagué de donar el paper a en Colomer.  Era el dia de la inauguració del nou local a la plaça de “España” i en vigílies d’estrena es plantejava de si s’havia de suspendre la representació. En Colomer ens animà a tots per tirar endavant; ell faria l’”Ignacio”. En un dia s’estudià el paper, i com si no hagués passat res es portà a cap la representació d’”El divino impaciente” –amb dones per primera vegada- i en Colomer assolia un èxit extraordinari.

Organitzador de la vinguda de Companyies de Professionals.- Sota la direcció d’en Pepet Freixa, després d’”El divino impaciente”, la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics oferia una sèrie d’obres en castellà com “Cisneros”, “Los que quedamos”, “La casa” (sempre Pemán), “La educaión de los padres”, (que més endavant agafaria com a obra de repertori l’actor professional Paco Martinez Soria),  i en Colomer combinava les seves actuacions amb la tasca organitzadora de portar companyies forànies de teatre professional en les tardes dels dies festius al nou escenari del teatre “dels Catòlics”. Així, gràcies a ell vam poder veure actuar a Ramon Martori, Adolfo Marsillach, Elvira Jofre, Pere Gener, Pepeta Fornés, Antoni Martí, Antoni Gimbernat, Joan Carratalà, i altres actors i actrius del teatre català, que en aquells anys es veien obligats a “guanyar-se la vida com a dobladors de pel.licules en els estudis cinematogràfics barcelonins, i els diumenges sortien “a provincias” actuant en obres de teatre català, en els teatres d’entitats catòliques, únics llocs on els hi eren permeses llurs actuacions en la llengua que aleshores en deien “vernácula”. ”

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (I)

 

Quan en Quimet era un gallard jove.- En el seu bon temps fou l’actor més destacat de l’antiga escola teatral banyolina. No n’hi havia cap més com ell per declamar amb veu creixent intensament, fins arribar al paroxisme quan rematava la frase final per aconseguir l’aplaudiment eixordador de la Galeria i del Paradís de l’acollidor local del Cercle de Catòlics del carrer de l’Abeurador.

  Començà de molt jovenet en Quimet Colomer, amb tota una colla de nois com en Freixa, en Baus, Vilanova, , Maurici Garcia, Tarafa i altres, i arribà a fer estremir la concurrència jovenil que assistia gairebé cada diumenge a les representacions teatrals que es portaven a cap a l’entitat. Les noies s’emocionaven en escoltar les tirallongues planyívoles amb somics i sanglots del jove i gallard Quimet Colomer en els drames i tragèdies escrites expressament pel “teatre catòlic”, únic i exclusivament per a representar amb personal masculí. EL CALVARI DE LA VIDA, EL LLAÇ ETERN, EL MISTERI DEL BOSC, ARRAN L’ABÍS o LA FALLIDA eren obres que es representaven moltes vegades durant els anys vint, i el jovent d’aleshores hi acudia a veure’ls per entusiasmar-se cada vegada més.

  Era un temps en què en el teatre professional “tallava el bacallà” l’Enric Borràs, i en el seu teatre grandiloqüent i efectista s’hi enmirallava l’afeccionat d’aquell moment.

La rialla sardònica de “Luzbel”.-  La veu vigorosa i engolada d’en Colomer, que sabia fer vibrar fins al tremoleig, assolia un climax perfecte en les llargues declamacions del “Luzbel” dels “Pastorets”. S’ha dit – i ho reconec- que en Quimet Colomer fou un dels millors intèrprets de la figura del demoníac personatge. Durant molts anys, si es parlava dels Pastorets de Banyoles i s’evocava la figura de “Luzbel”, s’havia de pensar certament en la rialla sardònica que expel.lia la gorja d’en Colomer. Fins en Joan de Palau, en la caricatura que li fèu per a una entrevista d’en Rigau a la revista “Horizontes” el veié d’aquella manera “ “mefistofèlica” (mireu el dibuix d’en Joan de Palau a la portada de la Revista de Banyoles, num 589, abrl 1981). Encara recordo la impressió que em causà, quan el meu pare, de petit, em portà als vestuaris del teatre del Cercle de Catòlics per “ensenyar-me els dimonis”. La visió del rostre d’en “Luzbel Colomer”, no em va deixar dormir durant tota la nit.

  El “Luzbel” l’interpretà una infinitat de vegades. Gairebé podríem dir fins que no va poder actuar degut a la seva indisposició a la gorja. A la meva joventut – ho recordo bé, en Colomer, de Luzbel, em feia còrrer molt esverat per l’escenari en el meu tràngol del  pastor Bato. Els meus companys d’aventures pastorívoles poden prou afirmar que en Colomer actuava amb tanta “naturalitat” i amb tanta “força dramàtica” que no escatimava pas els cops. De bofetades, cops de puny i puntades de peu n’arreplegàvem per tots cantons i solíem acabar la representació ben estomacats Ës clar que primer l’havíem fet còrrer fins a deixar-lo esgotat, ja que aleshores teníem molt de delit i no paràvem de fer-lo enrabiar. Al cap i a la fi, allò era la substància bàsica d’aquella escena pastorívola del lligament dels dos pastors pel dimoni.

  En tot i això cal repetir que el vers desgranat en castellà per la seva enèrgica veu, solia ésser acabada sempre per una descàrrega d’aplaudiments que l’esperonaven - perquè no?- a cercar en tots els personatges que interpretava aquesta declamació propensiva envers el clímax.

Any 1981

TEATRE D’ART BANYOLES. ESTRENA D’UN BECKETT

 La presentació de L’ULTIMA CINTA DE KRAPP es revesteix d’una certa novetat. Un grup nou, Teatre d’Art, ofereix una obra del premi Nobel de Literatura de l’any 69, traduïda del francés per Jaume Ribera i revisada de l’anglès per Salvador Oliva, ambdós gent d’aquí.

  Parlar de l’obra després de sis mesos d’haver-la encetat resulta atraient i difícil alhora. En tot cas valdrà més la pena potser deixar constància del treball fet. Les intencions, l’emmarcament, la lectura que se n’ha fet formen part de l’espai inviolable de cada u, després d’haver fruït, des de la cadira teatral d’un text d’aquest home, imprescindible en el teatre d’aquest segle, del nostre segle.

  L’spai inviolable de cada u, aquesta obertura respecte a l’espectador, té continuació en l’esperit que ha presidit tot el muntatge. La concepció del treball teatral com un tot, des de la primera lectura fins al disseny del cartell anunciador i el procés sel.lectiu dels elements dramàtics, han conformat una manera de treballar.

L’OBRA I L’AUTOR.- Krapp acaba de complir 69 anys. Ve de celebrar-ho a la taverna. Una vegada cada any, pel seu aniversari grava una cinta magnetofònica. Abans de fer-ho, però, n’escolta una altra gravada fa trenta anys. Krapp escolta, recorda.

  Més endavant, com cada any,en gravarà una altra. I aixi succesivament.. D’aquesta manera es podria descriure, emmarcar (?) “’l’acció”. Però, no passa res: “El que no passi res pot esdevenir una forma de presentar els més extraordinaris i profunds succesos, de la mateixa manera que succeir moltes coses pot arribar a ser una manera de presentar el buit” (Alfonso Sastre).

  Krapp, “l’home que es fa vell – o un món- concentra l’atenció sobre tot allò que abans ha viscut i que és el seu propi passat. I ho fa perque s’adona que ja no li queda res més”. (Maurici Serrahima).

  No hi ha solució, no és possible sortir-se’n, sembla dir Beckett sense explicar-ho. I al capdavall aquesta és l’actitud que es troba reflectida en el desenvolupament de tota la seva obra artística. La qual va des del cinema (“Film” amb Buster Keaton) amb ràdio fins al teatre, la novel.la o la poesia, sempre aconseguint la màxima expressivitat. Beckett ha calculat i estudiat tots els llenguatges (paraula, veu, mim) perquè afectessin el menys possible la seva intencionalitat.

  D’altra banda, transporta igualment aquestes inquietuds en els seus personatges i quan parla d’ells diu que “les incerteses i ambigüitats que els envolten són elements essencials pel seu impacte total”.

                                                                                           Teatre d’Art

ANY 1981

TORNEN “ELS SIS CORDERS DE BLANES”

 “Els corders de Blanes” que tant d’èxit assoliren el dia de Samt Josep en la inauguració de l’envelat de la festa del Ram de la Fusta, tornaran a estar presents a Banyoles, aquesta vegada a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics. L’autor de l’obra, Vicenç Coma i Soley fou un comediògraf ple de recursos i d’enginy per fer moure els personatges amb gran desinvoltura. Si aquests són viscuts pel grup banyolí de l’Agrupació Teatral del Cercle, no és res d’estrany que la gran comicitat no decaigui en el decurs de l’obra, mantenint sempre l’espectador amb el somriure a flor de llavis.

  Quan acabà la comèdia enmig de grans aplaudiments a l’envelat, vam pujar a l’escenari, i mentre els intèrprets guardaven amb gran cura les faixes i gipons, les gorres de satí, els “refajos” i les espardenyes de pinxo, els hi vam preguntar si tenien intenció de tornar a fer l’obra. No estaven encara decidits, però en haver passat quinze dies i davant la petició de molts que no assistiren a la representació, ara ho han determinat.

-Si, la tornarem a fer la nit de Pasqua al Cercle de Catòlics –ens diuen- , i aquesta vegada la farem ”al nostre aire”. Penseu que el de l’envelat ha estat una experiència. Hem hagut de fer un teatre “diferent”, ja que a fi de que tothom pogués sentir-nos bé l’hem representada forçant la veu, d’una manera baladrera. Ens vam fer un tip de cridar ja des del primer dia d’assaig, i ens va donar un bon resultat, però més que res hem quedat molt esgotats. Fer teatre en un envelat no és el mateix que fer-lo en una sala adequada amb més bona acústica., Per això en el teatre dels Catòlics podrem matisar molt més la veu i fer l’obra amb el nostre aire natural.