Any 1981

ELS PASTORETS 1981

(De l’article de Francesc Feliu a la revista El Bagant – Desembre 1981)

 

  Els Pastorets són encara una de les tradicions més arrelades a casa nostra. Qui no s’ha disfressat de dimoni, àngel o pastor?. O qui no ha assistit com a simple espectador i no recorda encara amb simpatia les divertides batusses del dimoni amb els pastors, i les melodies enganxoses d’una música que s’ha anat transmetent de pares a fills?. Avui, quan per Nadal preferim anar al cinema o a la boite, quan moltes vegades hem considerat Els Pastorets com un espectacle vulgar, anacrònic, desorientador i excessivament fora de lloc, pot sorprendre que hi dediquem més ratlles. Raons?. Avu encara Els Pastorets no s’han deixat de representar, i segueixen representant-se.

(Segueix un estudi de la temàtica i la iconografia d’Els Pastorets extret d’un article que  fèu Joaquim Vila i Folch a la revista “Serra d’Or” el novembre de 1978. Per la seva extensió no crec adient publicar-lo. Anem al final del que escriu Francesc Feliu:)

  Com diu la presentació Els Pastorets de Banyoles tornen com cada any, com sempre, per a fer més viva, més intensa encara l’alegria de les festes de Nadal. Cada any, però, costa més trobar la gent que vulgui fer-los, i el públic que hi assisteix cada cop és més reduït. Darrerament només cumpleix la funció de divertiment infantil per la tarda del diumenge. Això ens ha de fer reflexionar sobre la seva validesa. Deixant de banda la crítica del seu contingut, hem de convenir que és un especacle que no es renova, la qual cosa el converteix única i exclusivament en una peça de museu.

Any 1981

JAUME I PORTA CUA

  La Junta del Cercle de Catòlics es va negar a acollir l’obra Jaume I el conqueridor, de Frederic Soler “Pitarra” que presenta el grup Atrezzo de Llagostera dintre la Campanya de teatre que subvenciona la Diputació, degut al seu contingut eròtic.escatalògic. Això, juntament amb problemes d’accés a la sala (durant les primeres representacions del cicle no es podia entrar doncs el bar era tancat per vacances) va fer decidir les conselleries de Cultura i Joventut de l’Ajuntament a traslladar el cicle de teatre al cinema Victoria.

  Jaume I el conqueridor és una obra que Pitarra (1839-1895) escriví per a divertiment d’amics i cercles reduïts i de la qual renegà més endavant; des d’aleshores ha circulat  com anònima, Aquesta mateixa obra, escenificada per una companyia professional, es representà al mateix cinema Victòria per Sant Martirià de 1978. Cal dir que amb un resultat lamentable, el màxim que poden donar de sí l’acumulació d’acudits verds i gags sense massa gràcia.

  Tanmateix no són criteris de qualitat els que mouen a la Junta dels Catòlics a vetar la representació d’obres teatrals doncs ja tenim un precedent: el novembre de 1979, l’obra Fastos infernals (TEI de Sant Marçal), un dels millors treballs de la temporada a les nostres comarques, s’ha de fer al Victòria, aquest cop per irreverències religioses. L’ANTÍGONA D’ESPRIU.

  Tampoc és la qualitat la nota característica de les obres que presenta la 3ra. Campanya de Teatre de la Diputació. Un bon exemple fou el muntatge que el grup Dafne de Tossa en fèu de Antígona de Salvador Espriu. Hi ha cops que les ganes i la bona fe no són suficients per a treure un resultat digne.

  Espriu construí un text dur i amarg, fortament marcat pel record de la Guerra Civil. El personatge de l’observador, greu, irònic, és l’element que ens distancia de la tragèdia i ens convida a reflexionar. Res d’això reflexava l’actor que s’encarregà d’aquest personatge, donant-li una incomprensible càrrega d’atabalament i a voltes d’intriga en un text que des del bon començament evita el suspense. No entenem la llum i el vestuari utilitzant colors cridaners (l’obra és pessimista, severa), la barreja de diferents tipus d’interpretacions (?) les solucions donades als quadres “coreogràfics”, la utilització de màscares ( a vegades d’efecte còmic) o la selecció del fons musical, Tot plegat una barreja sense cap unitat. Excepció feta del Tríptic del TEI de Sant Marçal poques esperances ens queden de veure teatre de qualitat.

  (Jaume Ribera a la revista El bagant. Novembre 1981)

Any 1981

NO ÉS MAI TARD...SI S’ARRIBA D’HORA

 

  Els dies 24 i 25 d’octubre tingueren lloc en el teatre del Cercle de Catòlics en funcions de nit, les tradicionals representacions teatrals de les festes de sant Martirià a càrrec de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, la qual en aquesta ocasió escollí una altra comèdia d’un autor ja conegut com en Jaume Vilanova de qui l’Agrupació ja va representar “Jo seré el seu gendre”.

  L’obra triada aquest any fou “No és mai tard...si s’arriba d’hora”, comèdia d’ambició moderada, però de bon gust, àgil i intel.ligent. Una obra que forma part encara avui, ben dignament, d’un bon repertori de teatre català de comèdia.

  Vilanova posseïa un sentit teatral del diàleg i amb les seves modestes gràcies de joc escènic aconseguia arribar amb èxit fins el públic, sempre que la comèdia anés acompanyada d’un bon conjunt d’intèrprets. Recordem que la Companyia Maragall n’havia ofert una excel.lent representació recolzada amb un repartiment de categoria – i que fa anys es pogué veure a Banyoles- amb Empar Baró (molt abans de que aquesta bona actriu fos coneguda per les seves intervencions televisives), Rafel Anglada, Carles Lloret, Teresa Cunillé,¡ i Lluis Nonell entre d’altres.

  Podem dir que l’Agrupació Teatral del C, de C. l’ha servit amb molta eicàcia i generositat de recursos, especialment per l’Enric Tubert, en Joan Geli i la Maria Colomer. L’’ENRIC TUBERT, en un aparentment senzill paper de majordom, de subordinat rígid que aguanta els capricis del seu patró, assolí, amb la seva veterania aixecar l’escena en moments dificultosos, amb retinguda mímica i expressiva dicció. JOAN GELI fou aquest personatge sempre incòmode en que no es mou gairebé mai d’escena i que requereix molta movilitat.Sapigué ésser aquest home dinàmic que no escolta mai al seu interlecutor i que sempre va a la seva, brusc i falaguer ensems cridaner quan s’enfada, però, que li passa seguidament. Amb molta naturalitat canvia d’aspecte en el segon acte convertint-se en un “jove” sense caure mai en ridícol. . MARIA COLOMER ens sorprengué en una de les seves millors interpretacions: una secretaria vulgar, vestida sense coqueteria, per la qual no no existeix res més que la seva feina, però que es transforma completament en el tercer acte, quan per conquistar al financer s’esforça en aconseguir que aquest es quedi extasiat davant la seva figura, plena de discreció i de bon gust. És precisament, a partir d’aquest canvi quan l’obra té més transcendencia i es veu l’encert de l’autor en fer una critica suau als poderosos,als homes immersos al món del  negoci, oblidats de tot el que no sigui diner, descuidats de tot el que els volta, sense pensar que a la vida hi ha coses molt més importants, i que ells ignoren, malgrat ésser-ne constantment contornejats en llurs vides quotidianes.

  Per no allargar-nos citarem la resta dels actors i actrius que deixaren una bona empremta del conjunt artístic: JOSEFINA JULBE sapigué ésser una criada “despistada” tal com requeria el personatge. ASSUMCIÓ GELI fou la sorpresa de la vetllada, una noia que gairebé es pot dir que n’era el seu debut a l’escena. Imprimí un gran caràcter en un paper de noia moderna, i es mostrà superior en una escena com la del primer acte en què, nerviosa, escrivint al dictat del seu cap, se li trenca el llapis i restà esverada sense saber que fer, gesticulant i mirant qul seu amo, cercant la punta del llapis, sense gosar dir res, mentre el financer dicta a carrera feta. Fou una escena meravellosa en la que la Geli en esclatar a plorar es revelà com una bona actriu. JOAN OLIVAS fou l’empleat espantadís davant l’amo, a qui no s’atreveix a parlar; JOAN ANTONI TUDELA, un home dinàmic i nerviós. JAUME OLLER interpretà a un home casat de nou, víctima de la frenesia de la pressa que domina a l’home de negocis que viatja continuament. ELIONOR PUIG complí el seu breu  paper de professora de piano. A CARME LLACH li van bé aquests papers de noia dinàmica; fou també breu la seva intervenció de periodista a l’americana parlant com si li donessin corda..XAVIER VILANOVA encertà un personatge diferent al que ens tenia acostumats: en aquesta ocasió fou un jove atleta gelós, disposat a passar comptes amb el qui li prenia el seu amor, per més “patró” que fos. Un cop de puny ben donat arranja la situació a fi de que el poderós financer vegi la veritat i s’adoni que el món, el seu món, el que el volta, és diferent. I que aquell mirall que aparta sovint del seu davant li dòna la imatge de la seva realitat, com el senyal evident de que el temps passa i que moltes coses s’han d’arraconar, d’oblidar o de llençar, i sobretot s’ha de tocar de peus a terra i comprovar que quan hom es treu la vena dels ulls “mai és tard” perquè és aleshores quan “s’arriba d’hora”.

(En aquest comentari de la Revista de Banyoles, num. 600, novembre 1981 s’inclou una foto del final de la represenatació en la que Joan Olivas, en nom de tota l’Agrupació, demana al públic que els aplaudiments es dediquessin a la persona que havia d´ésser amb ells interpretant un paper en l’obra:. Fou un emotiu homenatge a la CARME QUER que el públic, dempeus, correspongué amb sentiment en memòria de l’actriu recentment desapareguda).

Any 1981

CARME QUER – HOMENATGE PÒSTUM

 

LES FOTOS.- A l’article “Carme Quer. La millor actriu dramàtica del teatre banyolí” s’hi poden veure unes quantes fotografies de Carme Quer.

1:una Carme riallera en plena joventut.

2:  ataviada amb el vestuari del seu paper de Maria de Magdala a “La Passió de Banyoles (des del terrat de casa seva amb el fons del campanar de Santa Maria dels Turers).

3: una expressió dramàtica en una de les seves obres.

 4-5-6: Tres escenes en les que intervé al costat de Pepet Freixa, Pere Quer, Joaquim Colomer,Carme Freixa i Anton Garcia;

7: Programa de la representació de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” al Saló Modern de Banyoles (1 de gener 1952).

8: Una jovial escena amb Joan Olivas en la que Carme Quer es revelà com una bona actriu de comèdia., a “La educación de los padres”, estrenada l’any 1955 al teatre Victoria

9: Escena d’un poema dramàtic de José M. Pemán, amb Carme Quer, Enric Tubert, Josefina Julbe, Maria Colomer i altres. Fou dirigida per Miquel Vilanova i Joan de Palau.

10: Carme Quer a “La Passió de Banyoles”

11:  Amb Martirià Coll i Anna Albertí en un descans de l’assaig de “La setena paraula”, dirigida per Ramon Martori.

12: Escena de “Gent d’ara”, 1977.Amb Xavier Vilanova, Joan Geli, Maria Colomer, Miquel Torrent, Josep Feliu i Jaume Oller.

 13: Dedicatòria de l’actriu Mercè Broquetas: “A la Carme Quer, la gentil intèrpret de la Glòria d’”El cap i la fi”: Una abraçada de l’altra Glòria: Mercè Bruquetas.

14-15-16-17: Algunes expressions característiques d’interpretacions de la darrera etapa artístca de Carme Quer.

18: Glòria Cunill i Carme Quer a “Julieta, filla única” (festes de sant Martirià 1980)

Any 1981

CARME QUER (IV)

 

ÚLTIMA ETAPA.- Col.lapsat el cicle de La Passió, abandonares durant alguns anys tota activitat escènica per a reemprendre-la a l’any 1977 quan ens aplegàrem per a retre homenatge a la memòria d’en Pepet Freixa, un homenatge en que tu no hi podies faltar-hi.

  Bé que per imperatius de programació no pogueres actuar en el paper de Tomasa que tantes vegades havies representat a “DON GONZALO” O L’ORGULL DEL GEC, ajudares en tot a la teva amiga Montserrat Oller que en els assaigs estigué a les teves ordres a fi de poder-se adaptar en els moments més dificultosos que tú amb el teu saber els hi resolies. Si bé no estigueres fisícament a l’escenari del dia de la “ressurrecció” de “Don Gonzalo...” si hi fores present a l’endemà, on amb GENT D’ARA iniciares la teva nova i curta etapa amb la personificació d’una altre “mare soferta”, la senyora Rosa, enfrontada a l’altivesa d’un marit comerciant , clàssic senyor Esteve defensor de la botiga, dictador contra un fill “contestatari” al que tu havies de  defensar amb totes les teves forces. Magnífica intervenció aquella que feia preveure un bon començament dramàtic, ara en la plenitud del teu art, que no pogueres portar molt endavant puix l’Agrupació s´especialitzà en comèdies que tu treies correctament amb la teva veterania d’anys de domini escènic. I així vingueren DISTRET...PERÒ NO TANT! ( una dona que xerrava pels colzes, etzibant al seu marit aquell “Oi Ferreres?” de gran efecte còmic), L’AMOR VENUA AMB TAXI, i aquella excel.lent, magnífica Glòria d’EL CAP I LA FI o EL CAP DE L’ALCALDE.prodigosa en tots moments, desplegant totes les virtuts i defectes d’un personatge humaníssim en varis períodes de la seva vida, abnegada, egoista, enginyosa, envanida i arrogant al mateix temps que de cop i volta es tornava enyoradissa, satisfeta i nostàlgica quan evocaves aquell homenatge al teu marit alcalde i defensaves el català desfen-te amb castellanismes replens de graciositat:

  El català!. Però, qui l’ha prohibit el català? Com et vénen a felicitar, cada any, els nens de la Casa de la Caritat?. Com et canten els nens de la Casa de la Caritat?. I la cançó d’aquest any era tan “mona”. Ara, jo, encara la tinc aquí...

  I ens sorprenies amb la tonada d’El desembre congelat, canviant la lletra segons el mòdul de l’autor, Joan Vila i Casas, cantant a duo:

Glòria.- Un alcalde excepcional – senyor Folgarona.

Pere.- Que tot problema local. Prompte soluciona.

Glòria.- La crisi del carburant –ell la resol a l’instant.

Pere.- Enviant si cal, -més d’un “concejal””.

Glòria.- A la me...

Pere.- A la me...

Tots dos.- A la Mesopotàmia. – I muts i a la gàbia.

 

  Ara fa un any vas poder reviure un personatge que havies fet potser una vintena de vegades a la teva primera època. Ningú hauria dit que la dida de ·JULIETA. FILLA ÚNICA, de Folch i Torres havia de ser el teu comiat definitiu en les festes de Sant Martirià. Vas posar-hi tot el teu saber, après dels teus bon mestres de l’escena banyolina. Quan al mig de la narració dels teus amors de joventut, el públic et va interrompre amb un fort aplaudiment (després d’aquell fragment en què mig avergonyida descrivies entusiasmada el cop de tralla que el teu Vadó havia atiat al cavall cridant aquell “Arri, ooixque! ooixque! que sempre ens deies que no et sortiria bé) sapigueres superar-te i emotivament arribar al final arrancant en un plor que fèu eixordar la sala en la que el públic descobria o re-descobria aquella actriu dramàtica que sempre havies sigut i que tu esperaves tornar a forjar anunciant-nos  sempre que “per Sant Martirià” havíem de fer un drama”.

  I ens ho tornaves a dir encara en la teva darrera sortida escènica el dia de Sant Josep a l’envelat de la plaça de Les Rodes on en ELS CORDERS DE BLANES apareixies de vídua joganera amb un notari engrescadet.

        ...............

  No comptaves pas que els últims fulls del teu àlbum restessin en blanc per sempre més. Eren pàgines destinades al record de la teva actuació que havies d’oferir-nos en les festes de Sant Martirià d’enguany...

Carme

Carme Quer...

  Jo no trepitjaràs més els escenaris de la nostra ciutat. Al del Catòlics que hi has passat tantes hores i hores d’assaig perfeccionant el teu bon fer per viure amb sentiment i amb força el món de la ficció; a l’escenari dels Catòlics que hi has passat hores felices de la teva vida s’hi obrirà novament la cortina i sentirem un buit immens sense la teva presència... Deixa’m en aquest moment del comiat recordar-te en aquells ja llunyans dies de La Passió. Deixa’m veure la teva figura retallada en el fons lluminós del ciclorama i recordar aquella noia que, en el quadre de “La Verge Primavera” escoltava amb ulls serens el poema de Frederic Corominas que clourà aquesta darrera pàgina en blanc del teu ben acurat  àlbum:

  I quan l’hora final sigui arribada,

  Regina de la pau,

  Concediu-me l’empar d’una mirada

  Ben dolça i tendra, sota un cel ben blau.

(Joan Olivas i Coll. Revista de Banyoles. Octubre 1981)

Any 1981

CARME  QUER (III)

 

LA GERMANA TERESA AMB RAMON MARTORI.-  Després d’una absència, arribaria un estancament teatral que donaria pas a la formació del grup TEATRE I ART. Els seus joves capdavanters (forjadors més endavant de la teva darrera etapa) cercarien la col.laboració d’en Joaquim Colomer per a dirigir-los. Un home de teatre com en Colomer havia de comptar amb la teva presència per enaltir les festes de sant Martirià de l’any 1962 en l’obra de Vendrell i Tàpies UNA HISTÒRIA QUALSEVOL, i més endavant un actor i director professional, en Ramon Martori, t’escolliria per interpretar el paper de Germana Teresa en la versió catalana de l’obra de Harold van Leyden LA SETENA PARAULA, que vingué a presentar l’escriptor Tomàs Roig i Llop dintre els festivals de Nits d’Art 1963.

LA VERGE DE LA PASSIÓ.- Som ja en plena eufòria de LA PASSIÓ, el compacte moviment que ajuntaria a tots els aficionats de Banyoles. Era natural que es penses en tú per a representar la màxima figura de la mare del Crucificat. ¿Qui més adient que aquella noia que tantes vegades havia fet de “mare sacrificada” per personificar a la Verge Dolorosa?.

 Sí: fores tú la Verge inoblidable que Frederic Corominas cantà amb delicada rima:

Qui pot fer el compte de temors passades

Quan avui sotja un nou pressentiment,

Més gran, més viu, potser perque és el d’ara,

Potser perquè serà definitiu

O potser perquè el meu amor de mare

Voldria fer-lo esquiu i n’és captiu.

  Fores tu la Dona que amb ulls negats de llàgrimes acomiadava al Fill amb una escena inoblidable, silenciosa, on la teva mirada amorosa, preveia una angoixa propera.

  Fores tu la Mare angoixosa que l’espectador et contemplava al peu de la creu veient morir un Fill que en el desprendiment l’acollies als teus braços per a fer-nos reviure amb dignitat admirable el quadre solemne, immemoriable, de la Pietat.

  Fores tu que, dolorosament seguires el pas de l’enterrament acompanyada de Maria de Magdala i formant una de les més emotives i belles composicions escèniques portades a cap pel nostre artista Joan de Palau.

  I fores tu qui, en aquesta segona època, tornares a trencar el motlle de l’encasellament i t’afermares en voler demostrar que la teva inquieta vena artística cercava majors expansions. I les aconseguires en les darreries de La Passió declamant apassionadament el verb i la prosa del nostre poeta que entroncava perfectament en el teu nou personatge de Maria Magdalena quan descomposta, amb veu trencada, a punt de plorar deies contemplant el rosre del Natzaré:

  Acosta’t, Natzaré... T’he sentit parlar ben sovint i, encara que no ho entenc, em plau tot el que dius (...) I no tindràs una paraula gentil per a mi? (...) Ja estem sols...no cal que temis (...) Què hi ha en els teus ulls...,quin foc hi ha en els teus ulls, que encara que no em mirin em sotraguen i sembla que m’arrenquin les entranyes?... Què hi ha en els teus ulls que tot l’urc es fon i es torna vergonya?...Què hi ha en els teus ulls, que em sento tota nua davant teu i hi veig el meu passat i m’hi veig a mi mateixa?...Què he fet, Dèu meu, que he fet?...

Any 1981

CARME QUER (II)

 

LA MARE SOFERTA.- A”El divino impaciente” ja hi afluïa tot l’esplet emotiu del que havia d’ésser en el futur la teva sendera artística . Com si l’harmónc vers de Pemán t´hagués deixat petja en la teva veu curulla de tendresa, amaganyadora, veu temorenca com si tingués por de fer mal; aquella veu dolça que feia que estimèssim els personatges que interpretaves aconseguint que se’t compadís, com l’Elvira de “CINC FILLS, una de les teves millors interpretacions d’aquesta obra centenària en la que la companyia Vila-Daví assolí fer aixecar el cap del teatre català que aleshores molts volien destruir.

  Temps difícils aquells d’una postguerra en la que representaves els personatges d’una víctima innocent en els que els públics d’arreu de les nostres comarques s’hi identificava, ja que tu i en Freixa, extraodinaris tots dos, aconseguieu fer arrancar la llàgrima viva. Ingenuïtat, candorositat?. Jo no ho crec, perquè així es vivien aquells moments. Ja ho deia aquell rector de poble, emocionat, després de la representació, quan en acomiadar-nos a tots els de L’Agrupació Teatral Banyolina, et confesava a tu i a en Freixa: “Heu aconseguit fer més bé vosaltres amb aquesta obra, que no pas jo en tots els sermons de l’any”.

  Ja tenies encarrilat el teu personatge de “mare dolorosa”, la mare soferta que interpretaries dotzenes de vegades, fins que amb la Tomasa de DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC et tornaries geniüda, espavilant la veu, ara gallarda i vigorosa defensant el teu fill – Don Gonçal- i plantant cara al teu Nasi carreter (Freixa) dient-li plena de nervi:

Tomasa:- Nasi!, Nasi!

Nasi:- Tu cuida’t de tu.

Tomasa:- Em cuido de mi i dels meus fills que obligació hi tinc.

Nasi:- Ja et dic jo que si que te’n cuides!. Ves si cuidar-se dels fills vol dir deixar-los fer la seva santa voluntat?.

Tomasa:- Perquè els flils fan el que han de fer!. Malaguanyats per a tu el fills que tenim.

Gonzalo. – Però si tot això no val la pena que vostés s’enfadin.

Nasi.- Pots ben enraonar tu!. Està clar que has de defensar a la teva mare!. Ja t’asseguro que si no hagués estat ella, ni a estudi hauries anat!

Tomasa:- I ara seria un burro de cap a peus, i el podries regalar a en Bieló, perquè li fes tirar un carro!.

DEL DRAMA A LA COMÈDIA. Havies de fer moltes vegades aquest paper de mare soferta. Quasi cada diumenge, en un poble o altre del nostre país, t`havies d’enfrontar amb el mirall per veure com el maquillador et solcava d’arrugues el teu rostre jovenívol i t’emblanquinava els cabells que t’havies emmonyat per identificar-te encara més amb els personatges de l’antiga època que representaves. I així anares apuntant les moltes obres que interpretares: UN MIL.LIONARI DEL PUTXET, de Gastó A. Mantua; SANG BLAVA, de Pous i Pagés, EL PINTOR DE MIRACLES, de Rusiñol; L’ONCLE RECTOR, de Folch i Torres; L’ASE DE LES RELIQUIES, de Miquel Llosas ELS MIl.LIONS DE L-ONCLE, de Carles Soldevila, JULIETA, FILLA ÚNICA, de Folch i Torres (el dia 25 d’abril del 1948 representares per primera vegada el paper de Dida), A MANS OBERTES, ULLS CLUCS, de Francesc Presas, UNA NOIA PER CASAR, de Folch i Torres; EL MIRACLE, de Joan Puig Dalmau; FLORS I VIOLES, de Pompeu Crehuet; “MANOS DE PLATA” de Serrano Anguita; “LA CASA”, “POR LA VIRGEN CAPITANA” i “LA LUZ DE LA VISPERA, de Pemán, “LOS QUE QUEDAMOS”, de Giovanni Cenzato...

  Com tota persona que sent el coratge escènic dins les seves venes, vas voler sortir de l’encasellament dramàtic per mostrar-nos que en la comèdia dominaves les taules amb la teva encomanadissa jovialitat i el teu bon joc escènic, i va ser amb LA EDUCACIÓN DE LOS PADRES de Fernández del Villar que vas deixar de dramatitzar personificant una noia alegre, inquieta i esvalotada alhora que dolça i dòcil amb la teva veu candorosa sempre plena d’inigenuïtat. Aquesta descoberta del teu aspecte d’actriu de comèdia va ser el comiat del teu recorregut escènic de la teva primera època guiada per la mà directors d’en Pepet Freixa..