divendres, 14 de novembre del 2014

Gener 1984 - La Gàbia de Vic


LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS

Per La Gàbia de Vic

 

  Continuant les activitats de l’Assemblea de Joves ha tingut lloc al Cercle de Catòlics una representació teatral a càrrec de La Gàbia de Vic, un grup gairebé professional amb una activitat ininterrompuda a partir del 1973 amb un total de 24 obres representades. L’obra que presentaren el 20 de gener fou “Laura a la ciutat dels sants”, adaptació de la novel.la de Miquel Llor per Jaume Vidal i Alcover. Considerada la novel.la (1931) com una obra dins la tradició que va del Modernisme al Noucentisme on s’hi reflectia l’atmòsfera repressora d’una ciutat de comarques, ancorada en el passat, a través d’un bon estudi psicològic. La versió teatral de Vidal Alcover és respectuosa a l’obra, i la interpretació, correcta, amb una escenografia esquemàtica per tal d’adaptar-se als canvis de situació que marca la novel.la. Muntar un espectacle d’aquesta classe era arriscat i difícil i els de la Gàbia de Vic han sabut fer-ho francament bé.

Cap d'Any 1984


Pastorets i “Pastorcillos”

 

Nadal 1983. Cap d’Any 1984

Tres representacions dels Pastorets en la versió catalana. En el repartiment hi figuren: Esteve Angelats, Mariona Angelats, Cesca Sanchez, Jordi Angelats, Joan Pairó, Lluis Tarradellas, Miquel Angelats, Maria Felez. J- A. Tudela, Toni Gala i Paqui Juanola. Control de so i efectes: Miquel Rustullet; Lluminotècnia: Lluis Bosch i E. Angelats; Tramoia i decoració: Joan Masó, Quim Tarafa, Narcís Saubí, Ravent. Regidors d’escena: Francesc Mateu i Pere Bassols. Maquillatge i vestuari: Montse Olivas,  Paqui Juanola  Dolors Liu. Control i direcció musical: Ultano Gómez i Jesús Frigolé.

 

“Los Pastorcillos”. Única representació

  La darrera representació dels Pastorets de Banyoles ha anat a càrrec d’un grup de veterans actors els quals han ofert la sarsuela tradicional en castellà “El Nacimiento del Salvador o la la redención del esclavo”. En el repartiment hi figuraven: Joan Geli, Salvi Gratacós, Josefina Julbe, Carme Planas, Josep M. Angelats, Joan Solana, Josep M. Mateu, Jaume Albertí, Rafel Cuenca, Ravent, i Glòria Figueras.

MARIA ROSA, de Guimerà -1983


“MARIA ROSA”, d’Àngel Guimerà

Presentada per la festa major de Banyoles al teatre Victòria

 

  Hi ha en el muntatge actual una colla d’elements que mereixen ser analitzats. Ens limitarem, però, recollint l’opinió de la crítica especialitzada, a tres aspectes concrets: l’adaptació, la direcció i els autors.

  L’adaptació és de Josep M. Benet i Jornet, que va fer també la de Terra baixa. Com en aquella ocasió, Benet i Jornet a més d’introduïr noves perspectives i noves suggestions, s’atreveix a anar molt més enllà, i ha subratllat temes i moments cenyint només l’alè tràgic que havia composat Guimerà, on el cor (Tomasa, Badori, Calau, El Gepa...) té una personalitat i una força psicològica semblant a la de Maria Rosa o Marçal.

  La direcció d’entrada oferia unes garanties considerables. John Strasberg, americà fill de Lee Strasberg i director actual del Actor Studio (d’aquí han sorgit la majoria de grans actors americans com Brando, Hoffman, Newman...) és un gran coneixedor del teatre realista. Influenciat sobretot per Williams i Miller. Però sembla com si no hagués entès el Guimerà de Maria Rosa, o no ha sabut copsar la intensitat psicològica dels seus personatges. El fet que s’inclini per l’aspecte extern del drama defugint en profunditat la patologia dels personatges, i entrant de ple en la trampa del melodrama: sexe, sang i catsup en un espectacle que té més de cinematogràfic que de teatral. Això no obstant, s’ha de considerar l’excel.lent treball dut a terme, d’una gran bellesa plàstica i precisió, l’encertada i funcional escenografia de Guinovart de bracet a un vestuari impecable de Ibars, i la sorprenent música de Ramon Muntaner.

  Maria Rosa tenia un tercer al.licient, la recuperació pel teatre català de Julieta Serrano (Maria Rosa). Julieta Serrano compleix i prou, i a dir de la crítica sovint es veu superada per la qualitat interpretativa de Montserrat Carulla (Tomasa) que juntament amb Felip Peña (Quirze) es converteix en protagonista de la vetllada. Mario Gas dibuixa amb la seva interpretació esquemàtica, Marçal. La resta (Luchetti, Dalmau, Madern, Valls, Vallès i un llarg nombre de noms) compleix amb la dignitat el rol que se’ls va encomanar.

  Hi ha qui diu que ara és el temps de recuperar la nostra tradició teatral, i que això només es pot fer a través del teatre de l’espardenya, que és l’única tradició teatral que tenim, i que és ampiament acceptada pel públic. Doncs bé, el millor Guimerà és el Guimerà de l’espardenya, i Maria Rosa un dels millors drames de Guimerà.          

(Fragment del comentari de Francesc Feliu a la revista El Bagant. Octubre 1983)

dijous, 13 de novembre del 2014

"Don Gonzalo", per la festa major,


“DON GONZALO o L’ORGULL DEL GEC”.

Obra de festa major. Comentari de Frederic Corominas.

Representada per l’Agrupació Teatral del Centre de Catòlics.-

 

  Vaig arribar-hi prou d’hora i em quedà lleure per esplaiar la mirada sobre parets i sostre- tenim entés que hom pensa restaurar-ho aviat,- sobre les portes de cada banda de l’escenari i admirar encara els respectius rètols informatius: el de la dreta, “SALIDA”; el de l’esquerra, “PROHIBIDO FUMAR”, i a més, “SOLO ACTORES/PROHIBIDA LA ENTRADA”. Vaig pensar esparverat:

 - Posats a fer, aquests caralls són capaços de donar-nos el “Don Gonzalo” en castellà.

  Però no; actors i actrius eren gent assenyada i ens el van oferir en l’idioma original. Una obra, d’altra banda (malgrat els anys transcorreguts des de la seva estrena, el “desfase” del fil argumental respecte als nostres costums actuals i també a desgrat del gran nombre de representacions que se n’han donat entre nosaltres) que encara fa impacte i sap mantenir l’interés de l’espectador. Naturalment, a aquest resultat hi contribueix el sòlid conjunt d’intèrprets, un dels més complets que hem tingut a Banyoles i al qual només és equiparable el que havien format, fa molts anys, els Pepet Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli, Quimet Colomer, Andreu Malagelada...

  Enguany no tinc cap programa de mà i em trobo a faltar noms i personatges; per això deixo de banda aquests darrers i em limitaré a esmentar els actors que bonament pugui. I començo per Josefina Julbe, que feu una deliciosa dama jove; molt ajustades en les seves comeses, la Oller i la gentil cambrera. En Joan Olivas, ja ho he dit altres vegades, és un còmic fòra de sèrie; en aquest cas concret, sabia trobar en el seu personatge, apocat i estòlid, les sortides més desguitarrades i hilarants. Magnífics i divertidíssims en Tubert i l’Oller. En Joan Geli interpretà el seu paper de forma molt diferent de com en altre temps ho havia fet en Pepet  Freixa, però també amb resultat molt eficaç i positiu. En Barba ha guanyat en seguretat i fèu un “Don Gonzalo” molt correcte. A en Xavier Vilanova li vam veure la interpretació més justa i encertada de totes les que li coneixiem. La resta d’actors, el nom dels quals lamento ignorar, no desentonaren en cap moment del conjunt, contribuint en bona mesura a la seva envejable uniformitat.

  En resum i deixant de banda l’exagerat luxe del vestuari emprat pels personatges diem-ne senyorívols, un nou i merescudíssim èxit d’aquesta important formació teatral banyolina. Enhorabona!

dimarts, 11 de novembre del 2014

Nou Grup Juvenil - 1983


L’ENDEMÀ DE BODES

Debut d’un Grup teatral.-El Grup “Amics del Teatre” del Cercle de Catòlics presentà en dues actuacions el drama rural en tres actes, de Josep Pous i Pagès, “L’ENDEMÀ DE BODES”. Sota la direcció de Josep Antoni Tudela, actuaren Carme Llach (sorprenent en un paper dramàtic de difícil execució), Assumpció Geli, Josep A. Tudela, Jordi Domènech, Josep Coll, Esteve Angelats i Jaume Albertí. Col.laboraren en llum i só, Miquel Rustullet i Ultà Gomez; en l’escenografia, Jaume Geli Julbe, Miquel Tarradas i Joan Masó; de traspunts, Dolors i Francesca Juanola, amb veus de Fina Geli, Gemma Geli i Núria Heras.

  El públic, nombrós en la primera actuació (que oferiren en homenatge a Josep Saderra) aplaudí als finals d’acte i a la cloenda de la representació,

  Aquest Grup teatral (anunciat per Joan Geli com un grup jovenil del Cercle de Catòlics) ha començat meritoriament una nova singladuraa teatral que desitgem vagi prosperant i assolint bons éxits en el futur.El Cercle necessita gent nova per proseguir el fecund i inportant treball dels seus grups de teatre que poden entreseguir-la aquests afeccionats qua van sorgint dedicant-se a aquesta comesa. Josep A. Tudela, que sent el teatre profundament, pot ésser l’home que doni aquest impuls al teatre banyolí, puix a “L’endemà de bodes” hi ha encerts en escenes de “conjunt” que ens demostren que l’home, com a director, pot assolir una tasca ben fructífera.

dijous, 6 de novembre del 2014

JOSEP MARIA FLOTATS -1983


 

JOSEP MARIA FLOTATS

 

  Amb motiu de la presentació de la “Comèdie Française” al Gran Teatre del Liceu està d’actualitat la insigne Companyia i el seu primer actor Josep Maria Flotats. Segur que serà un dels màxims aconteixements de la Diada Nacional de Sant Jordi.

  A París, ciutat en el qual el conreu del teatre assoleix cotes culturals memorables i envejables, el que un català en sigui un capdavanter no deixa d’ésser com un miracle, donada la migrada escena que mig vivim. Allà, la “Comèdie” hi ha donat brillants representacions des de la seva fundació el 1680, en el seu marc neoclàssic i barroc, que és una pura meravella. El secular centralisme francés ha obtingut en ocasions resultats positius. A diferència d’altres contrades,amb centralisme i sense resultats, és un fet innegable que el el teatre del que parlem, subvencionat per l’Estat, n’és un clar exemple.(...)

  En un corredor amb la freda racionalitat arquitectònica de finals del XX em trobo de sobte amb l’actriu Claire Vernet, dreta i bella, abillada amb llarga túnica blanca de lli, i un ram de roses roges entre les fines mans, visiblement cansada, però radiant, de la interpretació de fa uns minuts. Em somriu:

-És a mi qu em busca?...Ah!, al senyor Flotats...un moment si us plau.

  Al cap d’uns segons apareix el rostre jovenívol de JMF. L’actor és d’estatura més alta de la que aparenta a l’escenari, potser 1.80. Se m’adreça d’antuvi en francès, ben cordialment, com en la prolongació de la cortesia de la que encara porta la vestimenta que acaba d’interpretar en el paper d’un noble personatge de Mariveaux. Al contestar-li en la nostra llengua em fa ja en català:

-Perdoneu, però és que és sorprenent”. Una persona de Banyoles...Aquí és una mica rar que hi aribin catalans. I més en els vestidors...no hi ha gaires espontanis que ens visitin, i pocs catalans, per no dir-ne cap... I així vos sou del Terraprim de l’Empordà, de Banyoles... que n’és de bonic l’estany!... Mercés de la vostra felcitació. Realment és recomfortant que un català de Banyoles vingui... Sabeu, nosaltres per sant Jordi donem a Barcelona el “Dom Juan” de Molière... Si, aquí les coses em van força bé. La direcció de la Comèdie m’acaba d’oferir un contracte per a deu anys. D’altra banda la Generalitat vol que endegui una campanya en pro del teatre del nostre país, cosa no gens fàcil, sabeu, doncs caldria fer una planificació seriosa a llarg termini. El teatre català ha restat tan abandonat!...cal, com aquell qui diu, començar-ho tot de bell nou...No sé...m’hi vull pensar...caldrien garanties. Aquí a París, pel seu costat, deu anys m’afalaguen molt,però també penso que és molt de temps, potser massa...un problema de llibertat personal. Em trobo amb un veritable trencaclosques...Ai, perdoneu, però la feina em reclama de nou. Mercès de la visita i les meves salutacions als afeccionats al teatre de Banyoles. Veniu al Liceu...”

(Fragment de l’article “L’actor Josep M. Flotats saluda als afeccionats banyolins de teatre” de Jordi Gimferrer, a Revista de Banyoles. 23 abril 1983).

dilluns, 3 de novembre del 2014

Els Pastorets 1983


Els Pastorets de Banyoles en català

 

Per segon any consecutiu.- Una vegadaa més i seguint una tradició que quasi cent anys, per les festes nadalenques hem tingut entre noisaltres “Els Pastorets”. Aquest any, per segona vegada han estat interpretats en català, en una adaptació de l’olotí Joaquim Danés, i ara, de la mà de Mn. Jaume Angelats s’hi han afegit uns fragments nous. Els que els hem anat a veure, que segurament hauríem estat més de no ésser per la poca capacitat del teatre, ens hem trobat amb uns “Pastorets” canviats, diferents d’altres anys, no tan sols per la llengua sinó fins i tot per la decoració i la manera de fer les coses, que va canviant amb els actors.

  “Els Pastorets” comencen amb la presentació dels personatges, ja típica d’altres anys, però comptant amb la presència de dos àngels dansaires, l’Imma Mariscot i la Marta Artigas. Llavors vé la típica estampa de l’infern, però amb gran sorpresa veièrem que el regne de Luzbel havia canviat, doncs l’escenografia, (a càrrec de Jaume Geli i Miquel Tarradas), era diferent i molt més tètrica que els altres anys. Aquí, els dimonis executaven les seves danses, fins l’aparició de Luzbel, interpretat per Lluis Masgrau i Esteve Angelats, segons els dies, que saberen posar-se molt bé dins els seu paper de “dolent” de l’obra. I a partir d’aquí, en l’escena següent passem al portal on hi té lloc una escena romàntica entre Sara (Mariona Vallmajó) i Uriel (Miquel Angelats), que donaren pas a tot el formiguer de pastors, dirigits  per l’alcalde Borrego, paper que interpretaven Joan Gratacós i Jordi Domènech, que juntament amb el Bato, el secretari (Jordi Angelats), són els dos personatges més simpàtics de l’obra, especialment per a la quitxalla, doncs arranquen les riallades de tothom.

  En altra part de la història, contemplem la lluita entre sant Miquel (el Bé) i Luzbel (el Mal); Sant Miquel estava interpretat per Montse Boix i Mariona Angelats. I és a partir d’aquest moment quan comencen les desventures d’en Bato i Borrego, doncs després de l’aparició de Sant Gabriel (Cesca Sánchez i Rosor Brugada) als pastors, -escena en la que hi té molta importància la il.luminació,- Luzbel comença a perseguir-los amb la intenció de sembrar l’odi entre ells, provocant les situacions més divertides de l’obra; aquesta part s’acaba amb una persecució pel mig de la gent que fèu xisclar a més d’un.  Però, com que tot ha de tenir un final feliç, sant Miquel venç Luzbel i l’envia cap a l’infern, acabant-se així les cabòries dels pastors.que poden anar a adorar l’Infant Jesús. I en la diada del 8 de gener, els Reis Mags tanquen la representació i omplen de caramels les butxaques dels petits.

  Els altres personatges de l’obra foren interpretats per Xavi Frigolé i Josep Coll (Satanàs); Jesús Frigolé i Lluis Masgrau (Soff); Josep Gómez (Isaac). Ramón Marés i “Raven” (Sant Josep). Dolors Julià i Isabel Boix (Maria); i tota la legió de dimonis, angelets i pastors. S’encarregaren de les tramoies Joan Masó, Joan Rigau i Agustí Fontbernat; del maquillatge i vestuari, Montse Olivas i Dolors Liu; de l’atrezzo, Raven; del so i la lluminotècnia, Miquel Rustullet i Jou Royo; de la música, Ultà Gómez, i de la decoració, Jaume Geli i Miquel Tarradas.. La direcció artística anava a càrrec de tot el grup.

  Anotem que enguany hi ha hagut la participació d’una Coral i la col.laboració de l’Esbart de Dansaires de Fontcoberta.

Aa s’han d’endreçar les eines i amagar els personatges, que tornarem a tenir entre nosaltres, si Déu vol, per les pròximes festes nadalenques. Fins llavors, Pastorets!

(Xavi a Revista de Banyoles)