Teatre grotesc - 1983

El teatre grotesc del TEI de Sant Marçal

 

  El teatre és fugaç en molts sentits. No ens hem d’estranyar que aquesta fugacitat ens faci ignorar la vinguda a Banyoles de grups i espectacles que mereixen la nostra atenció. Com es el cas de Curial e Güelfa del teatre Curial. I sobretot de Retaule d’amor i mort del TEI de Sant Marçal presentada als Catòlics.

  El TEI de Sant Marçal, i sense ànim d’ofendre a ningú, és possiblement un dels millors grups teatrals de les nostres comarques, i no descobririem res de nou si afirmèssim que no ha d’envejar res a molts grups de Barcelona que traginen els seus espectacles arreu sota l’etiqueta del seu professionalisme.  Els del TEI també ho són de professionals. Però, és clar, són professionals de províncies que no és el mateix que ser de Barcelona. Deu ser per això que aquest any els de la Generalitat han retirat les subvencions al teatre de Girona (si anem errats, i no hi ha contraordre, tot es queda a Barcelona). Segurament, les dues-centes mil pessetes que van concedir l’any anterior al TEI, i les cinc-centes mil al Talaret de Salt, desaquilibrarien la balança dels presupostos desorbitants del Centre Dramàtic.

  Perquè si el que es nega al TEI és la seva professionalitat (que ho dubtem), ningú pot desentendre’s de la seva constància. El TEI de Sant Marçal va nèixer a principis dels setanta com una escissió del nostre TEI banyolí (1967), i des d’aleshores la seva lluita continuada per un teatre actual i modern ha representat l’única alternativa teatral a Girona fins fa ben poc. Perquè si el que es nega és la seva credibilitat, hem de reconèixer la gosadia de les seves propostes, la seriositat dels seus plantejaments i el rigor dels seus espectacles, malgrat que en alguns casos el producte final no hagi estat el que esperàvem.

  El que és cert és que avui per avui el TEI de Sant Marçal és un grup seriós, professional i competent, i ens ho acaba de demostrar amb l’espectacle Retaule d’amor i mort que va ser presentat a Banyoles la diada de Sant Joan. Espectacle basat en dues obres de Michel de Ghelderode, L’escurial i L’estrany genet. I és el tercer espectacle d’aquest mateix autor, després de Fastos infernals i Hop signor!.

  A L’Escurial ens presenten el famós palau de Felip II com un lloc vell i abandonat, on el reu Felip II és atés en les seves últimes fases de decrepitud febril pels seus gossos, el botxí, un monjo i el seu bufó flamenc, Florial. És simplement un joc sobre la decadència del poder. A L’estrany genet, un grup de vells viuen en una habitació d’un hospici, i descobreixen que és la mort que s’acosta cavalcant dalt d’un cavall. Cap dels vells es resigna a morir. Volem viure...De qualsevol manera, malalts, amb el cos ple de llagues i coberta de cucs la nostra pell, però viure!. La mort, però, no ha vingut per ells sinó per un infant que acabava de nèixer en una altra habitació. Cau el teló, mentre els vells inicien una dansa espasmòdica, amb la boca oberta i els punts closos.

  La bogeria poètica, el grotesc, la crueltat que mana de la ploma de Ghelderode són a a l’escenari. Assistim a un espectacle grotesc, fantàstic, monstruós i hipnòtic com una macabra dansa vivent sortida d’algun quadre de l’holandés Brueguel. Perquè Ghelderode crea el seu món, el Flandes medieval, a partir d’una visió del món brutalment grotesca i del dibuix d’unes caricatures malèvoles que presenten enormes deformitats: són descomunalment grossos o cadavèrics, nans d’apariència diabòlica o figures exagerament sinistres. Els seus drames són una curiosa combinacio d’obscenitats i aquel.larre. Com en els quadres de Brueghel, el món és un lloc on el dimoni és l’amo absolut i on regna la perversitat moral. I aixó és senzillament el que el TEI de Sant Marçal va posar al cim de l’escenari, a partir de la interpretació delicada i notable de la majoria dels seus actors, i de la recreació estètica d’aques món d’aquel.larre, combinat tot plegat a la perfecció amb una il.luminació suggerent i un fons musical angoixant.

  Els del TEI de Sant Marçal diuen, estimem Guelderode i ens apassiona. Ens ho han demostrat sobradament. Ah, i que no oblidin els de Barcelona que la seva mateixa crítica barcelonina afirma que El TEI de Sant Marçal és el grup que millor ha representat Ghelderode a Catalunya.

                                                      (Francesc Feliu a la revista El Bagant – Juliol 1983)

Introducció del vídeo -Any 1984-

Teatro i vídeo

 

  La introducció del vídeo i la seva popularització creixent han obert noves possibilitats en nombrosos camps (ensenyament, comunicació, investigació, etc) i, sense voler entrar ara en la discussió de la seva competència amb el cinema i el teatre, el fet és que, lluny d’enfrontar-se directament, aquests espectacles se n’han beneficiat en les noves possibilitats que els ofereix aquest mitjà.

  Així, el cinema se n’aprofita fent servir la videocassette en els rodatges com a eina de prova per la gravació i producció immediata que permet (Carlos Saura a “Carmen”) o com experimentació dels colors utilitzant també aparells electrònics (Antonioni a “El misterio de Oberwald”). El poder passar les imatges de vídeo o pel.licula, i a l’inrevés, fa que s’eixamplin les possibilitats comercials del producte.

  Encara que menys, el teatre no ha pas desaprofitat aquesta eina; de primer, facilita la feina d’arxiu i documentació. Aixi com no va ser possible poder enllaunar els espectacles teatrals fins l’aparició del cinema, el poc cost i la facilitat de manejar l’aparell de vídeo permet que quasevol obra pugui ser gravada sense dificultat. De moment, l’Institut del Teatre de Barcelona i el Centre Dramàtc de la Generalitat tenen cura d’una videoteca teatral que és a la disposició dels aficionats i estudiosos del tema. A Banyoles, el Teatre d’Art ha gravat els seus dos darrers espectacles, i no fa gaire, l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics anunciava l’enregistrament de “Com s’enreda la troca”. Pensem la sort que tindríem si a hores d’ara poguèssim veure, per exemple, les primeres obres del T.E.I. o les representacions de les Nits d’Art.

  Altres grups de teatre han utilitzat el vídeo com un element dramàtic més, provant els nous camps d’experimentació que sempre ens obre la nova tecnologia. Així, Pere Planella utilitzava a “Marat-Sade” dues càmeres i sis pantalles amb projecció simultània d’imatges durant l’espectacle. També, sense anar més lluny, Teatre d’Art integrava el vídeo, el circuit tancat de televisió i la informàtica a “La finestreta”.

  Finalment, pels grups de teatre, disposar d’un equip de gravació pels assaigs els facilita la feina de direcció i autocorrecció de l’actor. Aquest, segons després d’haver actuat pot veure’s a la pantalla i esmenar els seus propis errors.

  El vídeo és una eina que tenim a l’abast de la mà, no hem de fer res més que fer-la funcionar. El material que es pot gravar i fer servir per a l’ensenyament, la investigació o la simple diversió és molt ampli.La creació d’una videoteca municipal, des d’aquesta perspectiva, no és pas descabellada.

 

                                    (Jaume Ribera a El Bagant. Juny 1983)

Cultureta banyolina 1984

Piloteig i tasca artística

 

(De la secció La cultureta banyolina de Revista de Banyoles. Juny/Juliol 1984)

 

  Ja ha arribat la cultureta als camps de futbol. Ens ho demostra la representació teatral qua han afaiçonat els jugadors del Real Club Deportivo Espanyol al teatre Martinez Soria de Barcelona amb l’obra de Muñoz Seca “La venganza de Don Mendo” en la que hi destaca el banyolí, o millor dit, el camosenc Miquel Duran que, com saben molt bé els esportistes és el porter suplent de l’equip blanc-blavós. No ens ha d’estranyar que en Miquel porter se’ns mostri tan esparpillat fent el personatge de Don Mendo, ja que som molts els que recordem el seu pare (en Pitu de cala tia”), com des de l’escenari del Mercantil feia malabarismes amb pilotes (o potser eren taronges?) que arreplegava amb les mans, així com també amb un podall de segar herba que després de llençar-los enlaire els escopsava sempre pel mànec, aguantant-se damunt d’una escala del “bastarral” que havia portat de la masia de casa seva a la Perpinyana, escala que aguantava l’altre Duran, en Maurici, periodista “futbolero” i polític de les Cortes en la darrera fornada parlamentària franquista. O sigui, que això de les pilotes i les taules escèniques “ja li ve de família”. En Miquel sap molt bé escopsar pilotes i orginar rialles d’un públic benvolent que aplaudeix els seus futbolistes preferits engrescats a treure la pols d’una peça de museu com “La venganza de Don Mendo”, en una obra benèfica admirable i digne d’aplaudiment pel cluc “periquito”.

  Altres peces de museu que s’han tret dels prestatges polsosos dels arxius teatrals són les quatre obres –drames i farses- d’Anton Txecov – que el grup teatre i Art ha representat al Teatre dels Catòlics davant de varis espectadors que gairebé omplien el teatre durant dos dies per a fer-nos veure que la cultureta banyolina es va afinant i que aquí també sabem païr un excel.lent menjar adobat de cuina soviètica amb plats potser una mica massa atapeïts en els que només hi mancava aquell resquitx de vodka precís per a escalfaïr-los i fer-los un punt més sucosos. Que en tenia de raó l’escriptor Baltasar Gracian quan deia allò de “Lo bueno si es breve, mejor”.

Els Amics del Cercle

L’ENDEMÀ DE BODES

 

Amics del Cercle és un nou grup de teatre que s’estrenà el dia de sant Jordi amb l’obra de Josep Pous i Pagès, L’endemà de bodes. El gruix de components prové de l’Agrupació del Cercle de Catòlics i, ara per ara, per l’obra triada i la manera de fer podríem dir que són la secció jove d’aquesta entitat.

  Quant a L’endemà de bodes, escrita l’any 1904 per un autor que destacà més en la novel.la (Vida i mort d’en Jordi Fraginals) que en el teatre, ens fa dubtar de l’oportunitat de la tria. En escollir un text –en aquest cas- de principis de segle, cal pensar en la voluntat de recuperar un clàssic, o un material que, per la seva temàtica o força dramàtica conserva alguns valors que fan que tingui interès pel públic d’avui. No creiem pas que aquest sigui el cas. Pous i Pagès es mou entre el drama rural i la comèdia de costums sense encertar-la per cap cantó, té una estructura que allarga massa les situacions, les fa pesades. Ni pel tema, ni per la força dramàtica, ni per l’entitat dels personatges té el suficient interés per atreure el públic actual.

  El treball del Grup pot tenir sentit, una certa lògica, quan, deixant de banda la qualitat teatral de l’obra, el que busca és una història, i uns personatges que s’adaptin a les característiques dels actors i permetin el lluïment d’aquests i la diversió del seu públic. (Com l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics). No ha estat pas així. S’ha triat un text amb una bona dosi de dramatisme però que no s’aguanta, la part còmica és mínima  i a algun personatge se li ha donat forçadament una comicitat que l’obra no té. S’ha comptat amb gent jove que no pot fer papers de gent gran. I el que és pitjor, s’ha suplantat el ritme de l’obra al dels apuntadors, als alts i baixos que pot haver-hi entre els actors que s’han après el paper i els que no,en un text que ja és lent per ell mateix.

  Partint d’aquest punt en contra, el muntatge es mou, com l’obra, en l’ambigüitat; les espectatives del públic de passar-ho bé queden diluïdes entre el dramatisme descafeïnat i la comicitat forçada. Això sí, el que va a veure el parent o conegut que fa teatre s’ho passa d’allò més bé quan aquest deixa anar qualsevol ocurrència damunt l’escenari, en un espectacle que s’acosta més a la funció pàrroquial o escolar –amb tots els respectes per a aquestes activitats- que el teatre seriós.

  Malgrat tot, no volem deixar d’esmentar la seguretat i les possibilitats que demostrà, en un paper que per edat no li anava, la Carme Llach.

                                                       (Jaume Ribera a El Bagant.Maig 1983)

 

Repartiment_ Carme Llach (Pepa), Assumpció Geli (Roseta), Josep A. Tudela (Cinto), Jordi Angelats (Rafalet), Jordi Domènech (Xibeques), Josep Coll (Quirze), Esteve Angelats (Joanic), Jaume Albertí (el campaner).

Traspunts. Dolors Juanola, Francesca Juanola

Llum i so. Miquel Rustullet, Ultano Gómez

Escenografia: Jaume Geli, Miquel Terradas, Joan Masó

Veus: Fina Geli, Gemma Geli, Núria Heras

Direcció: Josep Antoni Tudela.

Grp del Cercle, 1984

UNA OBRA DE TENESSEE WILLIAMS

 

Figuretes de vidre

 

  Tanmateix ja és hora que una agrupació teatral banyolina comencés a respirar. Des de les festes de sant Martirià que no havíem vist actuar a cap grup local. Ara, el Grup del Cercle, després de moltes setmanes d’assaig, representarà sota la direcció de Josep Antoni Tudela aquesta famosa obra que tant n’hem sentit a parlar i que mai hem pogut veure representada als escenaris banyolins. FIGURETES DE VIDRE, (coneguda en castellà com “El zoo de cristal”) escrita a l’any 1945, primera obra de Tennesse Williams, i la que li va donar fama internacional.

  T. Williams va nèixer a Colombus (Mississipi) el 1914. Als tretze anys es va traslladar amb la família a Sant Lluís, on pasaar una joventut difícil fins que aconseguí l’èxit amb l’estrena de “The glass menagerie” (Figurets de vidre),obra bona part autobiogràfica. Wiliams va ajudar, efectivament, la seva germana a formar una col.lecció de figuretes de vidre, i el seu pare treballava en un magatzem de calçat. L’autor ja ho confessa; es tracta sobretot d’una història de records; els sentiments que hi predominen són l’enyorança, la tendresa, a vegades el descoratjament.

  Amb la present versió de B. Vallespinosa –doblement fidel a la lletra i a l’esperit de l’original- l’obra de Williams, autor mundialment conegut i celebrat, començà a ser una peça de Museu de l’escena catalana.,

  Obra de pocs intèrprets (cosa que suposa un gran esforç pel quadre d’actors) serà oferta pel Grup del Cercle amb els següents actors i actrius: Josep A. Tudela, Pep Gómez, Carme Llach, Lali M. Rovira i Ferran Barba. Son part important de l’escenificació, el llum i el so que aniran a càrrec de Miquel Rustullet, Jordi Angelats, Joan Pedro i Esteve Angelats. Com a regidors d’escena col.laboren Asumpció Geli i Joan Bosch.

(Revista de Banyoles, abril 1984)

El teatre que es fa a Banyoles - Any 1984

El teatre banyolí

(De la revista El Bagant)

 

  Doneu un cop d’ull, si voleu, al teatre que es fa a Banyoles i us donareu compte, potser, que ara mateix podem comptar quatre grups o nuclis d’activitat teatral: L’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, Atel.lana teatre, Teatre d’Art de Banyoles i Rialles. Una apreciació superficial podria dur-nos a creure que passem unes temporades de vaques grasses: la situació, però, no és tan esperançadora com sembla. Veiem, sinó, algunes coses que ens duen a creure-ho així.

1.- Podem dir, exceptuant el cas de Rialles, que aquests grups produeixen un sol espectacle a l’any.

2.- Comptant el temps i els esforços esmerçats no tenen un mitjà de públic raonable o bé no assoleixen el nombre de representacions respectables.

3.- No solen tenir ajuts d’entitats –públiques o privades- d’una forma que els permeti una seguretat i contnuitat en la seva feina.

4.- No disposen d’un local permanent on desenvolupar les seves activitats. Això ho ha suplert el Cercle de Catòlics d’una manera no sempre satisfactòria.

5.- Per aquests motius i altres de caire intern la inestabilitat és una característica d’aquests grups.Fet que és extensible als darrers anys del teatre banyolí,

6.- No hi ha una infraestructura adient perquè els interessats en el teatre puguin iniciar-s’hi: prou activitats escolars, poques oportunitats de veure espectacles,

7.- L’única iniciativa amb caràcter regular en aquest camp ha estat la promoció del teatre per la mainada (Campanyes amb el suport de la Caixa, de la Diputació amb els grups gironins TEI de Sant Marçal i Talleret de Salt, i darrerament, les activitats de Rialles).

8.- Les primeres expectatives de consolidació d’un públic de teatre a Banyoles (primera èpocaa del grup Sarau i un cert èxit del cicle fet als Catòlics l’any 79 i altres espectacles vinguts de fora) no quallaren de forma definitiva. Tal vegada per la reducció d’activitat, la progressiva desaparició d’especacles de grups no banyolins, el treball més espaiat d’aquests, la tendència de Teatre i Art a fer un tipus d’obra amb menys ganxo per a l’espectador potencial. La –diguem-ne-,especialització en un sol tipus d’obra de l’Agruació del Cercle de Catòlics tampoc ha ajudat a eixemplar aquest públic de teatre. L’Atel.lana tot just acaba de nèixer i cal veure quin paper  hi jugarà.

                                                                                                                 Jaume Ribera.

Pep Comas

Pep Comas: dels Catòlics al Paral.lel

 

  Ben segur que en el moment de llegir aquest article ja s’haurà produït en el teatre Martinez Soria de Barcelona l’estrena de “Tres boleros” de l’americà Harwey Fierstein. (...) Pels banyolins, encara que sigui des d’un punt de vista paternalista i provincià, té un interés especial; el bateig oficial al teatre professional d’un jove banyolí, en Pep Comas.(...) El més curiós del cas, pensem que són les circumstàncies favorables que han provocat la meteòrica ascensió d’en Pep als escenaris de Barcelona i al costat de reconeguts actors professionals de l’escena catalana, “Quan sortia de veure l’espectacle que va dirigir en Mesalles sobre Brossa, Brossrium, em va cridar en Joaquim Cardona”. Ens comentava en Pep. “Em va dir que buscaven un actor de les meves característiques físiques, que l’anés a veure, si m’interessava, I vaig anar-hi. Em van fer unes proves,...i encara estic amb ells.

  En Pep Comas, el fill del veterinari, té 21 anys, i no fa gaire més de dos que es dedica al teatre. El vam veure per primera i única vegada el maig passat al Cercle  de Catòlics amb el grup Atel.lana, que va presentar “La pau retorna a Atenes”, de Rodolf Sirera. Aleshores ja s’havia traslladat a Barcelona, i seguia un curs d’iniciació a la interpretació a l’Institut del Teatre. En Pep volia ser actor i es preparava per accedir als cursos d’interpretació que es donen en aquell centre. L’octubre passat, però, no va superar les proves d’ingrés. “És un rotllo estrany. No es sap quin és el mètode d’elecció que segueixen i hi entra qui menys esperes. El cas és que van dir-me que a mi m’aniria millor el curs de direcció que el d’actor”. Ni en pep ni ningú (només els déus) sabran mai si això fou el veritable inici de la meteòrica ascensió d’un aprenent d’actor als escenaris del Paral.lel barceloní.

  (...) Sens dubte, l’equip que treballa a “Tres boleros” és un conjunt de professionals competents i reconeguts. L’obra va traduir-la al català l’escriptor Quim Monzó. És en realitat la primera traducció que es fa d’aquesta comèdia des que el maig passat es va estrenar la “La Mamma” de Nova York i que no ha deixat d’acaparar els aplaudiments més fervorosos de la crítica i del públic de Broadway.

  L’ha dirgida en Ventura Pons, director de la pel.lucula “El vicari d’Olot”; l’escenografia és d’Enric Majó. Els actors, a més d’en Pep són: Joaquim Cardona ,que és reconegut d’ençà de la seva interpretació a “Ubu Rei” que va dirigir Albert Boadella al teatre Lliure; Joan Miralles, que l’agost passat vam tenir ocasió de veure a “Terra baixa”  en el paper de l’amo Sebastià; Maria Matilde Almendros, famosa per la seva sèrie televisiva del “Doctor Caparrós” i prou coneguda del públic banyoli; Rosa Morata i Josep Ponce.

  En Pep Comas va decidir un dia que volia ser actor. Dels Catòlics al Paral.lel, i avui en Pep Comas és actor. Només els déus saben quin és el seu destí.

(Francesc Feliu a El Bagant. Febrer 1983)