La direcció

Jo crec que qui fa d’intèrpret no pot dirigir; si ets a dalt interpretant no és convenient que dirigeixis: perquè t’oblides de tú per pensar en els altres, en els moviments dels altres, i no penses que tú també has de sortir a l’escenari i fer un determinat paper, que normalment és un paper llarg i important, i aleshores t’oblides de tú i no agafes el ritme de la comèdia fins que ja fa alguns dies que representes quan ja t’han marxat totes les preocupacions, si aquell llum s’encendrà, si es fa fosc bé, si aquella actriu et dirà aquella frase com li vas dir... Quan l’actor professional Ramon Martori vingué a Banyoles per dirigir i fer el paper protagonista de l’obra La setena paraula, va posar tanta atenció al seu treball de direcció descuidant-se en molts moments del text de l’obra. Feia pena veure’l actuar perdent-se continuament. El director ha de ser director i l’intèrpret ha de ser dalt de l’escenari i no preocupar-se de res més.

L'aprenentatge

En aquells anys quaranta si volies fer teatre t’havies d’espavilar. Se n’anava aprenent a mesura que veies representacions dels professionals. No era com ara que els joves poden assistir a cursets en aules de teatre o anant a estudiar a l’Institut del Teatre. En aquells temps podies dedicar-te a la teva afició en les estones lliures. I ho vaig fer aprenent-ho d’una manera ben senzilla: llegint obres, veient actuar als aficionats del Círcol de Catòlics i empassant-me totes les obres de la biblioteca dels meus oncles que eren aficionats al teatre i havien actuat a l’Ateneu Republicà abans de la guerra. Ja he escrit que vaig fer-me un tip de llegir obres de teatre. I en  anys successius feia algunes sortides cap a Barcelona, i les cames em portaven cap a la Llibreria Millà del carrer de l’Hospital i a l’Arxiu Teatral Modern de l’autor Santos Antolí al carrer de Balmes. Allí ens hi trobàvem tots els aficionats de Catalunya, i allí vaig triar obres al costat d’un jove que es deia Joan Pera. I mireu com son les coses: cap allà als noranta vaig tenir ocasió d’estrenar l’estudi de doblatge d’aquest Joan Pera (convertit ja en famós actor).  Fou una experiència de doblatge que vaig compartir amb Pep Cruz en un programa pilot d’una sèrie escrita per Joaquim Muntañola que vam filmar en un pis de l’autor a Barcelona.

La presència viva de l'espectador

 

Un amic meu es va estranyar quan li vaig dir que en la dècada dels anys quaranta del segle passat –segle XX-  jo anava a veure totes les companyies de teatre professional que actuaven a Banyoles. I se n’estranyà perquè sabia que en aquell temps de vaques flaques no tothom podia gastar-se uns diners per anar al teatre. Però jo em vaig espavilar treballant en una serralleria de davant de casa i guanyava quatre quartets pels meus estalvis. I així vaig poder seguir amb la meva afició al teatre com a espectador  i veure a moltes Companyies que actuaven entremig de setmana. Al teatre no hi anava gaire gent i feia pena veure tant de poc públic en aquella sala gran del  Mercantil. Però jo no hi mancava mai. Un dia vaig girar-me a contemplar la buidor de la sala i a darrera de tot vaig veure sota un tènue llum a Pepet Freixa que portava un quadern a la mà seguint el text de l’obra i escoltant a la vegada a l’actor Alejandro Ulloa que declamava els versos de La vida es sueño. A l’endemà, el nostre primer director i actor escènic em confesà que sabia tirades enteres de l’obra de Calderón de la Barca .

 

M’era fàcil aprendre els papers de les comèdies que representàvem. Agafava el llibret de l’obra, em llegia el meu paper un parell de vegades i ja el deia de memòria sense necessitat d’apuntador a l’escena. Perquè en aquells anys teníem l’apuntador dintre el coverol. Però no el necessitava per res. Tenia una memòria prodigiosa i jo la feia treballar. La memòria vol un entrenament. Però arriba un moment que de la mateixa manera que vas perdent facultats en tots els aspectes de la vida i que t’has de posar ulleres per llegir, doncs, això, que també vas perdent memòria i avui dia aprendre’m un paper em costa molt d’esforç. Però, gràcies a Déu,en els meus 83 anys encara vaig seguint actuant amb la meva llarga tirallonga del monòleg final del vell Soff a la cova de Betlem dels Pastorets de Banyoles.

Darrerament, en aquest monòleg final de l’obra he procurat fer unes breus pauses. Em sento lliure quan puc fer el que vull, fent la pausa que em sembla convenient, perquè sé la pausa que és capaç d’aguantar el públic,

perquè això és viu, és únic. Tot això és el teatre, el que dòna la presència viva de l’espectador. Encara que alguna vegada algun espectador t’esguerri la pausa, com aquell nen petit que des de la falda de la seva mare, en el moment en que el Soff dels Pastorets diu: “Oh, Déu meu! , aquell missatge de l’arcàngel era cert: - l’Infant no és cap miratge ; no somio, estic despert!”, es va sentir la seva veu que deia: Mama, ara s’ha despertat!”.

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

En els anys quaranta si volies fer teatre t’havies d’espavilar. Se n’anava aprenent a mesura que veies actuacions de companyies professionals.

-------------------------------------------------------------------------------------------

El record de Paco Melgares en les meves actuacions

Una vegada vaig introduir un mutis estil Melgares a Don Gonzalo o l’orgull del gec en l’escena de la declaració d’amor del ximplet Tòful a Conxita, la protagonista. Anant de recules vaig procurar d’arrossegar les paraules fins al mutis definitiu. Els espectadors aplaudiren i...com era costum, vaig haver de sortir a saludar al públic. Aquella  moda de saludar el públic després d’haver fet un bon mutis no va ser mai del meu grat. Ho feien els actors professionals i també ho vam fer nosaltres en aquells anys quaranta i cinquanta. Sortir a saludar al públic després d’haver-lo complagut en una bona escena era un trencament del lligam de l’obra. Tímid com he sigut sempre, només de sortir a saludar amb un cop de cap com una reverència feta als espectadors em feia una vergonya horrible. Ara, només sortim a saludar al final de l’obra. I encara mostro la meva timidesa. Sempre he preferit més unes bones riallades que uns xardorosos aplaudiments.

De totes formes haig de dir que sempre, sempre, en les meves actuacions ha estat present el record d’aquell gran actor. I revivint les meves actuacions durant els llargs anys de la meva vida teatral, potser en alguns mutis, silencis i espaioses pauses hi havia alguna cosa de Paco Melgares, especialment en el personatges de Joan Mut a Massa temps sense piano, en l’oncle Jesús de Ronyons de recanvi o en l’infeliç anarquista d’Els sis corders de Blanes, i evidentment en el gamarús Agustí Banús de Rapsòdia en blau, de Jaume Farriol. Un dia, dinant a Barcelona amb l’autor

de Ronyons de recanvi, Joaquim Muntañola, aquest  em va dir que la meva actuació en aquella seva obra li havia recordat a Paco Melgares. Gairebé vaig plorar d’alegria.

L’actor Paco Melgares va morir jove. De ciarrosi, segons es digué. Fou un home massa aficionat a la beguda. En el teatre no tingué succesors.  Al cap d’uns anys – potser trenta o quaranta- vaig tenir ocasió de saludar a la vídua de Paco Melgares. Fou una de les actrius de la companyia de Narciso Ibáñez Serrador que es presentà al teatre Victoria en una comèdia titulada Aprobado en inocencia. En un entreacte vaig pujar a l’escenari del teatre per a fer una entrevista a l’autor de l’obra i al mateix temps parlar una mica amb l’actriu Consuelo de Nieva. Restà molt agraïda quan vaig dir-li que gràcies a les actuacions que havia vist del seu marit jo em vaig lliurar a la meva afició al teatre. L’actriu s’emocionà  i amb llàgrimes als ulls m’abraçà en veure que hi havia una persona que tenia un gran record de Paco Melgares. 

Els mutis de Paco Melgares en les meves actuacions

Paco Melgares ha estat l’actor que més m’ha impressionat. Jo era un jove de 16 anys quan el vaig veure actuar en el teatre Mercantil en les obres La casa de Quirós, de Carlos Arniches, i La pluma verde, de Pedro Muñoz Seca. Es presentà com a Grandiosa Compañia de Comedias Cómicas i en el repartiment de les seves obres hi figuraven actors i actrius que en el futur gaudirien de gran renom com Fernando Rey, José Maria Rodero, Consuelo de Nieva... amb repartiments en que també hi havia figures de l’escena catalana com Maria Morera. Alexandre Nolla, Pau Garsaball i altres. S’anunciava com “la mejor Compañia presentada en Bañolas”. I era cert. El conjunt era extraordinari. Paco Melgares era el  director escènic i cap de la Companyia. Com a actor era impressionant. En cap d’aquestes dues obres fou “primer actor”.Ell havia escollit uns petits personatges. Però la seva sortida a escena era sorprenent. No crec que ningú sabés descriure el que feia aquell gran actor. Adolfo Marsillach en les seves Memòries diu que era únic, que el que feia no es pot descriure. Era un actor fòra de sèrie.

 

Em van impressionar els mutis que feia en els personatges d’aquelles dues obres. En una d’elles era un revolucionari cridaner, esvalotat esgargamellant-se expressament en la dicció; en l’altre era un pobre infeliç mosso que es feia un garbuig repetint constantment unes paraules emborbollades arrossegant la veu mentre anava reculant lentament iniciant un mutis que en desaparèixer aconseguia que tots els espectadors aplaudissin fervorosament davant d’una interpretació d’uns tipus genials. Els mutis de Paco Melgares eren únics. Segueixo recordant-los com de les coses més insòlites i portentoses jamai vistes en  actuacions teatrals. Ho sento, però jo també –com digué Marsillach- soc dels que no puc descriure aquelles genials interpretacions. I que consti que només vaig poder veure aquelles dues descrites. He tingut alguns companys que mentre feien la mili

a Barcelona es van apuntar  a la claca en el teatre en què actuava Melgares. Eren un temps en que els empresaris pagaven a unes persones perquè en moments determinats aplaudissin als actors. Paco Melgares no necessitava cap claca. Els seus extraordinaris mutis eren tan sensacionals que entusiasmaven a tots els espectadors. Em sap greu haver perdut un llibret sobre caracteritzacions en que hi havia pàgines amb fotografies de Paco Melgares en diferents caracteritzacions de les moltes obres que va representar. Crec que si jo vaig començar a agafar afició al teatre fou per haver vist actuar a Paco Melgares. Prou que en alguna ocasió vaig provar d’aprendre alguna cosa dels seus mutis, però no ho vaig poder aconseguir

mai. Melgares era únic. Inimitable.

Enric Borràs

Diuen que Borràs era “una autèntica força de la naturalesa, i que la seva

Terra baixa no ha estat superada, una creació definitiva del personatge de Manelic. L’escriptor Frederic Corominas ha escrit més d’un article a Horizontes/Revista de Banyoles, entusiasmat sempre amb el Manelic d’aquest actor que va veure a Banyoles a la seva joventut. S’ha dit que Enric Borràs era un home molt afectuós, molt senyor. Ho vaig poder comprovar quan en les festes de Sant Martirià de l’any 1946, juntament amb en Jaume Baus i en Joaquim Colomer vam acompanyar-lo a l’hotel Flora on s’hostatgeria durant els dos dies que actuaria en el teatre del Círcol de Catòlics.  A la sala de recepció de l’hotel, Enric Borràs es trobà amb el seu germà Jaume-actor també de gran categoria que era a Banyoles per actuar en el cine Modern. Feia anys que els dos germans no es veien i vam poder veure com es feren una gran abraçada. Es digué que allí segellaren l’amistat d’uns germans que feia anys eren renyits. Enric Borràs actuà en el Catòlics en dues obres: El ferrer de tall i El cardenal. La sortida en escena en aquesta darrera obra sempre l’he recordat com un dels moments més impressionants que he vist mai en unes entrades a escena.

(En un enterrament d’un familiar a Badalona, en passejar-me pel cementiri contemplant les tombes vaig ensopegar amb el gran monument funerari de l’eminent Enric Borràs. Em sapigué greu no poder captar una imatge fotogràfica davant aquell darrer escenari de la seva vida.  L’amic pintor, gran artista del paisatge empordanès, Lluis Roura, bé dedicà un homenatge a Van Gogh davant la seva tomba).

Pels vells escenaris de la comarca

En els vestidors dels teatres hi vaig arreplegar una al.lèrgia que em va acompanyar molts anys. Els escenaris eren polsosos i abans de les representacions havíem d’escombrar, netejar, i clavar els decorats. En els entreactes sortíem a respirar en els patis o en els carrers foscos de darrera els escenaris. A mi m’encantava llegir els programes enganxats a les parets en els departaments plens de baguls, de cordes i de tota classe d’entrebancs.

Al teatre del Catòlics de Banyoles hi vam passar fred en els dies d’hivern. No hi havia calefacció i en els assaigs havíem d’anar ben abrigats, amb

l’inconvenient que començaven més tard de les hores anunciades perquè sempre hi havia algú que no es presentava a l’hora. Eren un temps en que alguns treballaven fent hores extres i sopaven tard a casa seva. El director ens feia crits, sobretot els dies d’assaig general en que tot solia fallar. Quan s’estrenava una obra hi havia molts nervis. Els actors repassàvem el paper abans de començar, i abans d’aixecar el teló s’havia de resar un parenostre i persignar-se perquè tot sortís bé. L’apuntador estava preparat. Fumava. S’espolsava. Algunes vegades el teló xerricava i no s’obria. El director es mossegava les ungles. La primera actriu es mirava al mirall aixecant-se els sostenidors. Els homes miràvem que no hi hagués una bargueta oberta en els pantalons. Començàvem. Hi havia molt soroll al pati de butaques. Els espectadors que s’esperaven al cafè entraven  quan nosaltres ja feia estona que actuàvem. “Ja han començat?, deien alguns. I aleshores entraven. En un poble de pagès, l’apuntador s’aturà perquè no podia resistir la mala olor.  Baixà al vestidor per treure una olla plena de merda en un racó. Tornà a posar-se dintre el coverol hi agafà el llibre. S’ha perdut. Ha girat un full de més i no sap trobar el punt. Els actors improvisen. L’actriu s’atabala. La gent riu. Tornem a enganxar l’obra. S’acaba el primer acte. Aplaudiments. Un actor novell es posa nerviós dient “No me’n recordo del paper. Què haig de dir?” Busca el traspunt. Mira la pàgina de l’exemplar de l’obra. Es posa les ulleres. Repassa el paper. Segueix representant-se la comèdia. N’hi ha un que s’entrebanca i un de dintre que diu Xiist!. El tramoïsta s’eixuga les llàgrimes en el final dramàtic del segon acte.

-------------------------------------------------------------------------------------------

A la meva joventut era un noi molt callat. Llegia, estudiava i escrivia en un petit escriptori d’un raconet de casa meva. A vegades feia passejades teatrals de la cuina al menjador, on els meus pares i germana em contemplaven rient per sota el nas. Assajant gestos en un mirall fent cares estrafolàries vaig veure que un veí des del terrat em contemplava trencant-se de riure.

-------------------------------------------------------------------------------------------