Carme Quer

A l’estiu de 1981, en tornar d’un viatge a Alemanya, rebem  la trista notícia de la mort de Carme Quer.  Fou una mort molt sentida. Per a mi ha estat la millor actriu de l’escena banyolina. Vaig escriure un article de sis pàgines amb tot l’historial de la seva vida escènica. Transcric alguns fragments:

“Vas provocar un gran impacte davant d’un nombrós públic que t’aplaudí sorollosament en aquella escena de mare afligida plorant abraçada als genolls del padre Javier a El divino impaciente. Fou l’esplet emotiu del que havia d’ésser en el futur la teva sendera artística. Com si l’harmònic vers de Pemán t`hagués deixat petja en la teva veu curulla de tendresa, amaganyadora, veu temorenca, com si tingués por de fer mal; aquella veu tan dolça que feia que estiméssim els personatges que interpretaves, que aconseguia que se’t compadís com l’Elvira de Cinc fills. Era en el temps difícils de la postguerra en la que representaves els personatges de víctima innocent en els que el públic d’arreu s’hi identificava, ja que tu i en Freixa, extraordinaris tots dos, aconseguieu fer arrencar la llàgrima viva als espectadors. Ja tenies encarrilat aquell personatge de “mare dolorosa”, la mare soferta que interpretaries dotzenes de vegades, fins que amb la Tomasa de Don Gonzalo o l’orgull del gec et tornaries genuïda, espavilant la veu, ara gallarda i vigorosa, defensant el teu fill Gonzal i plantant cara al teu tossut i geniüt marit. I del drama, passaves fàcilment a la comèdia amb obres com El mil.lionari del Putxet. Sang blava, Flors i violes, i tantes i tantes obres del teatre català i també en comèdies de teatre en castellà com La educación de los padres en la que personificares una noia alegre, inquieta i esvalotada, alhora dolça i dòcil en la teva veu candorosa sempre plena d’ingenuïtat. Aquella descoberta del teu aspecte d’actriu de comèdia fou el comiat del teu recorregut escènic d’aquella primera època guiada per la mà directora d’en Pepet Freixa.

I amb el grup Teatre i Art aconseguires actuar amb un actor i director professional com Ramon Martori en el paper de Germana Teresa de la versió catalana de l’obra de Van Leyden, El gran cardenal, traduida per Tomàs Roig i Llop amb el títol de La setena paraula. I arribà l’eufòria de La Passió de Banyoles. Era natural que es pensés en tu per al personatge de  Maria, la Verge Dolorosa. I fores tu qui, més endavant tornares a trencar el motlle de l’encasellament en el teu nou personatge de Maria de Magdala. I un cop col.lapsat el cicle de La Passió retornares per a nous espectadors amb els personatges de Don Gonzalo i de la dida de Julieta, filla única, una de les teves millors creacions.

La teva darrera sortida a escena fou en el dia de sant Josep quan apareixiesen una representació en un envelat de la plaça de Les Rodes com a vídua joganera en Els corders de Blanes.

  Carme. Carme Quer. Ja no trepitjaràs més els escenaris de la nostra ciutat. Al del Catòlics que hi has passat tantes hores i hores d’assaig perfeccionant el teu bon fer per viure amb sentiment i amb força el món de la ficció. A l’escenari del Catòlics que hi has passat hores felices de la teva vida. Deixa’m, en aquest moment del comiat, recordar-te en aquells ja llunyans dies de La Passió. Deixa’m veure la teva figura retallada en el fons lluminós del ciclorama i recordar aquella noia que, en el quadre de La Verge Maria escoltava amb ulls serens el poema de Frederic Corominas que clourà aquesta última pàgina en blanc del teu bon acurat àlbum.

 

I quan l’hora final sigui arribada,

Regina de la pau.

Concediu-me l’empar d’una mirada

Ben dolça i tendra, sota un cel ben blau.

El teatre en els anys 1980-1981

En el teatre del Cercle de Catòlics les coses no marxaven prou bé. La Junta tenia un plet amb en Joan Gratacós (empresari del cinema Victoria i aleshores propietari de la sala del teatre del Catòlics). Hi hagué un plet i el guanyà la Junta de la Societat. Però a la sala no hi havia activitat. A l’any 1981 Els Pastorets en castellà foren representats en una única funció el dia de Reis, en la que hi vaig col.laborar com a regidor d’escena. El mateix mes de gener hi hagué una altra representació dels Pastorets, els de Folch i Torres, en una actuació a càrrec dels aficionats d’Arbúcies, amb els que la meva esposa hi havia actuat a la seva joventut, Ella fèu tots els tràmits perquè els seus antics companys i companyes d’escena vinguessin a representar aquells Pastorets.

A manca d’actuacions banyolines, jo, a casa, em feia un tip de llegir obres de teatre. Amb l’Enric Tubert i en Jaume Oller vam escollir una comèdia per a representar al Catòlics i al Mercantil, Jo seré el seu gendre que obtingué un bon èxit en totes les tres representacions. Per la festa major decidírem fer altra volta unes funcions d’homenatge a Folch i Torres. Vaig enviar cròniques a diaris gironins. Vam posar a la venda les entrades i vuit dies abans ja eren esgotades per als dos dies de festa. La comèdia, Julieta, filla única obtingué l’éxit que sempre havia obtingut al llarg dels anys que la representàrem. Havien passat ja molts anys des que voltàrem per tota la província en una tournée inolvidable. D’aquell grup dels anys 50/60 només restàvem la Carme Quer i jo.

A l’any 1981 morí Joaquim Colomer. Vaig escriure un article a Revista de Banyoles sobre el seu lliurament al teatre banyolí com a actor i director. Una biografia molt extensa tal com havia fet anys enrera amb la mort de Josep Freixa, que per a mi fou el millor actor de l’escena banyolina.Amb ells havia actuat moltes vegades.

Per les festes nadalenques tornàrem a fer Los Pastorcillos i ens reunírem tots en un sopar de germanor. En el mes de març tornàrem a fer Els sis corders de Blanes representant-la per les comarques gironines en envelats de festa. A les taquilles s’esgotaren totes les entrades. I vam celebrar-ho amb una sortida a Barcelona per anar a fer un bon dinar i a veure una representació teatral. Encara ens sobraren diners per anar a fer un sopar a La Torre de Pujarnol.

Can Catòlics

A les darreries de la dècada dels setanta, Jaume Farriol escriví un article a Revista de Banyoles sobre el tema Can Catòlics, dedicat a Enric Tubert, company d’antigues i enyorades aventures teatrals. Entre altres coses deia:

Can Catòlics és el nom que li ha donat el poble. Tota la vida el poble havia rebutjat el nom de Círculo de Católicos de Bañolas y Comarca. Nosaltres tambe li dèiem Can Catòlics i quedàvem molt tranquils. I li direm Can Catòlics per més reformes i noms que li clavin al damunt.

Can Catòlics va conèixer una etapa de postguerra, dura i integrista. Fou un temps en que gairebé tot era pecat. I nosaltres que èrem joves, impulsius, i d’una bona fe sensacional, ens passàrem els diumenges i festes de guardar, resant el “Jo pecador”. Després els temps canviaren, i el catolicisme esdevinguè un afer més relaxat. (...) Per nosaltres, Can Catòlics havia estat una mena de casa de tots: un lloc on es podia anar a passar l’estona sense gastar-hi ni cinc. O tenir-hi reunions més o menys polititzades.  Fer-hi teatre més o menys transcendent.

A Farriol li arribaven notícies de plet. I ell donava un vot per Can Catòlics. Can Catòlics podria arribar a ser un centre popular de perspectives diàfanes i d’una positiva influència en el món cultural de la nostra ciutat. Per això caldria donar-hi una nova empenta, una nova dimensió de servei ciutadà. Cal Catòlics podría ésser el “Centre pro desenvolupament cultural i ciutadà de Banyoles i Comarca”. O bé, senzillament, “Can Catòlics 2000.

Can Catòlics, però, no va poder arribar al 2000. Anys a venir, amb l’ensorrament del sostre, Can Catòlics començaria a desaparèixer, Nosaltres, però, en guardem els més bells records.

Record d'en Cintet Mateu

A la dècada dels anys setanta morí en Jacint Mateu. En una de les representacions teatrals dels Pastorets que vam oferir en el teatre del Círcol de Católics vam interrompre la representació, una mica abans de l’arribada dels pastors al portal de Betlem per donar la notícia del seu decès. Jo mateix vaig llegir aquestes ratlles que poc abans havia escrit:

“Ens ha sorprés la mort del company Cintet Mateu, un dels homes que   havia representat dotzenes de vegades el paper de Bato dels Pastorets en aquestes diades nadalenques. En Cintet Mateu havia passat molt anys  visquent l’alegria nadalenca dels pastors que van cap a Betlem. Per a ell, com a tants d’altres que han trepitjat en tot temps aquest escenari, un Nadal no seria complert sense viure aquesta alegria de l’adoració del Nen, sense poder acompanyar-lo amb les tonades alegres de la música de Rubió. Recordarem sempre en Cintet Mateu animant els cants dels pastorets, la seva lleugeresa en esquivar el llop abans de la trencada d’olla, el seu saltironar, brincant lleugerament, burlant la temptació del dimoni, la seva murrieria quan tapava els ulls del borriquet, i sobretot, la seva veu, trèmula, aguda i emotiva quan explicava que en el seu somni havia vist un nen.

Potser la mainada d’avui no recordarà el Bato d’en Cintet Mateu. Feia alguns anys, pocs, que estava allunyat de l’escenari. A ell, però, sempre, en aquestes diades el veiem sempre voltat de figures de pessebre en la seva botiga del carrer Major, i amb rialla a flor de llavi passava les figures de mà en mà rememorant les altres que rondaven per aquest escenari. I quantes vegades el vam veure en el taller d’impremta, davant de la màquina, cantant les cançons dels Pastorets! Si; en Cintet Mateu no oblidava mai aquestes diades. I si un dia deixava pas a que el seu Bato passés a altres actors, ell, no per això deixava la samarra de pastor, es posava la més vella, la de més abrigall, blincava el cos, es col.locava una barba, i amb passa curta, tremolosa la veu, ens oferia el Soff, el més ancià pastor del redol. I si no trobava samarra, es posava la túnica d’Isaac o el vestit vermell de Satanàs o simplement s’ajuntava amb els pastors del grup per ser un més de la comparseria, capaç d’animar-los a tots i treure les angúnies dels altres amb la frase sempre a punt.

En Cintet Mateu ens ha deixat en aquests dies d’esplendorositat nadalenca, Encara va tenir temps de viure el Nadal, de rebre l’Infant i adorar-lo. El dia 27 ens deixava sobtadament. El camí de Betlem l’ha volgut seguir aquesta vegada, autènticament. Potser quan arribi al Nadó, li haurà dit: - Jo t`havia vist en somni: “era ros com l’or, / rosat com l’aurora...” I la seva besada d’adoració es veurà coronada de càntics de glòria. Aquests cants de Glòria que en finalitzar la representació dels Pastorets d’avui, entonarem tots junts en record del nostre estimat company, en Cintet Mateu”

Joan Solana

Des que un grup encapçalat per Joan Solana començà a reunir una colla de joves interessats pel teatre a partir de la representació de Vent de garbí i una mica de por, aquesta nova generació anà interessant-se en representar obres d’autors que destacaven en l’aspecte literari. Ja des de la dècada dels seixanta, Jaume Coll i Martirià Coll havien arribar a extrems insòlits amb la creació del T.E.I., i en aquells anys setanta el jove i futur professor de literatura, Joan Solana, estava disposat a arrancar amb força. Solana formava part del nostre Grup (ell sempre recorda i m’agraeix que jo li donés l’oportunitat de fer el seu primer paper a La Passió quan era molt jovenet), i com a bon organitzador que era sempre estava a punt per a fer representacions amb tota una colla de joves afeccionats. Tant ell com jo ens distanciàvem de les discòrdies i enrenous que a voltes hi havia en alguns grups. Fèiem teatre perquè el sentíem a dintre nostre. Participà amb nosaltres amb aquell Don Gonzalo floreixent i amb els jocosos Ronyons de recanvi, però a partir de 1977, amb la seva agrupació de joves anà a l’Institut de Girona i Palafrugell a representar l’obra de la Capmany Vent de garbí i una mica de por i també Morts sense sepultura, de Sartre i Escuadra hacia la muerte. Poc abans havia fet els assaigs de teatre literari amb Allò que tal vegada esdevinguè, de Salvador Espriu.  Solana, però, sabia combinar-ho bé, i amb nosaltres ens anà companyant a fer bolos per alguns pobles de l’Empordà.

Amb el Retaule del dia vuitè. (Grup Sarau, any 1978), Solana demostrà que era home de teatre. Així ho vaig escriure en la meva crítica a Revista de Banyoles: Penso que tota ressurrecció (teatral) és possible mentre subsisteixin homes de teatre com Joan Solana capaços d’emprendre un activitat teatral amb rigor, sensatesa i originalitat en el millor sentit del terme, és a dir, una activitat que no es deixi temptar pels fàcils mimetismes que moltes vegades solen enlluernar.

Les comèdies dels anys 70 (2)

A l’any 1979 vam posar en escena dues obres que obtingueren un bon èxit. En plena efervescència del nomenament d’un nou alcalde a Banyoles, es considerà que un títol com El cap i la fi o El cap de l’alcalde podria tenir ganxo, si bé no tingué un èxit nombrós de públic com s’esperava ja que en les darreries de maig i fent un bon temps la ciutat quedà deserta amb el començament de l’èxode cap a les platges.  La representació fou digne, amb una interpretació excel.lent de Carme Quer qui es trobà amb un dels moments més brillants del seu fer artístic. Amb canvis de modulació entre el seu plor i el seu riure dominà l’escena admirablement en el seu paper d’una dona egoísta, dominadora, alarmada pels desdenys d’una seva filla i emparada en el neguit rebel del seu plor sofocat.  Al seu costat brillaren excel.lentment Jaume Oller, Montse Oller i Dolors Cels. Cal esmentar que aquest fou un dels primers treballs en escenografia de Pep Oliver qui  més endavant seria un professional en el seu afer en els muntatges d’obres i serials a TV3 i en pel.licules del cinema català. El decorat amb empostissats en forma de persianes movibles causà sensació.

En aquesta obra no hi vaig col.laborar, però sí que ho fèu el meu company d’escena, Enric Tubert, però aquesta vegada en l’aspecte tècnic. En Tubert era un home per a tot.

Amb en Tubert vam tornar uns mesos després amb la popular comèdia L’amor venia en taxi, de Rafael Anglada. Era per la festa major, i com digué Farriol la tradició teatral, almenys per sant Martirià, sembla assegurada. Hi tornàvem a ser tots els del grup, i potser aquesta vegada hi mancava una mica d’assaig, però el crític escriví: sempre hi havia algun actor veterà a punt de treure l’encallament per fer sortir airosa l’escena.

Els Pastorets en castellà seguien representant-se cada any, coixejant cada vegada més. Anaven sorgint grups jovenívols o infantils que se’n sortien com podien. Sempre, però, trobaven els tècnics a punt per deixar-ho una mica llest. Un grup juvenil va representar la divertida farsa Magnèsia que ja havíem estrenat nosaltres en els anys seixanta. El TEI tornava a reviscolar les Nits d’Art davant la façana de l’església de Porqueres. Amb Pep Cruz al davant van oferir un muntatge sobre poemes del poeta empordanès Carles Fages de Climent. I el Grup Sarau, amb Jesús Bramon al davant van representar un muntatge amb el títol de Ulls de gat negre dins la fosca amb textos de varis literats catalans. Vaig fer-ne una crítica a la Revista que ningú va entendre. Era com un joc de mots encreuats que pocs van poder desxifrar. Ni jo mateix. A vegades els crítics afeccionats també solem jugar amb les lletres. Posem-hi que allò va ser com un exercici literari, que si res més no, va servir per donar a conèixer alguns escrits fragmentaris de bons literats. Al capdavall molta ironia.

Ja abans, el TEI, sota la direcció de Martirià Coll, representà dues obres ben arriscades en quant a interpretació i muntatge. Estricta vigilància, de Jean Genet, presentada dintre una caixa realitzada amb plàstics transparents per en Lluis Vilà. És una obra de ritus i cerimònia amb personatges trets del món dels marginats que els tres actors del TEI interpretaren de forma ben ajustada. Bon encert d’aquest grup de teatre independent que més endavant tirà la casa per la finestra amb la representació de La tragèdia de Macbeth, de Shakespeare, en versió catalana de Jordi Pujol i Cofan i que tingué més defectes que qualitat, degut a la conjunció de tres elencs provincials, de tres pobles distints, que suposem devien tenir les seves dificultats per arreplegar-se en els assaigs. Obra de lluïment per un gran actor, una gran creació de Martiria Coll. Però en el teatre és el conjunt que s’ha d’afermar i aquest fallà estrepitosament.

Les comèdies dels anys 70 (1)

La tercera comèdia que vam representar en aquells anys setanta tingué lloc en el teatre Mercantil. Fou una funció benèfica per al Punt de Socors de la Creu Roja. Sota el col.lectiu de direcció Olivas-Tubert-Geli-Oller es presentà Distret... però no tant, una comèdia perquè el públic s’ho passés bé, que era el que es proposava. Llegeixo a la Revista de Banyoles l’apartat en què es fa referència a la meva actuació: Com sempre la intervenció de Joan Olivas n’era esperada i així es pogué constatar quan sortí per primera vegada en el segon acte. Aquí ens engaltà un marit resignat amb cara de mussol que segueix a la seva esposa com un gosset sense dir ni piu, fins que arriba el moment en què ja no pot més i treu un geni de foc, fet que fou celebrat amb gran entusiasme pels espectadors. Olivas, en el personatge de Farreres aconseguí espais en què el públic rigué per les butxaques com en l’escena de l’strip-tease de cama i en la que la seva xafardera esposa l’obliga a agenollar-se i pregar davant del retrat del savi enginyer que creuen difunt. La farsa, escrita per Joaquim Puigbó tenia els seus alts i baixos i potser s’allargà més del compte.

La quarta obra fou El fiscal Requesens. Encara no sé perquè vaig escollir aquesta obra per ésser representada per les festes de Sant Martirià.Potser perquè em feia il.lusió representar una obra de Josep Maria de Sagarra, (un autor que durant molts anys la seva obra fou marginada en els Centres Catòlics de la província de Girona), si bé que El fiscal...no és res més que una traducció en prosa d’una obra de Gogol que Sagarra va escriure per a Joan Capri. No hi podia faltar el monòleg caprinià que a mi em feia il.lusió de representar. Em va portar molta feina aprendre’m el text del fiscal protagonista de l’obra, però per sort vaig poder lliurar-me a estudiar-lo en unes vacances d’estiu a Arbúcies passejant-me pels bells paratges de La Corbadora. El dia de l’estrena vaig tenir la mala sort d’arribar tard als

vestuaris del teatre, quan tot ja era a punt i tots patien per la meva absència. Per aquesta causa vaig haver de maquillar-me ràpidament sense poder fer-lo més adequat per la figura del fiscal. Tot i aquesta inconveniència del maquilllatge, em sembla que la crítica de Farriol fou benèvola: Joan Olivas interpretà la figura del fiscal i li donà tota l’estona una actitud característica, de perfecte cagadubtes matrimonial que centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada amb certa lentitud acabés, finalment arribant al bon port de l’aplaudiment final. Tots esperàvem l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi interpretat fins

ara. I a fe, que se’n va sortir magníficament. Ell i l’Enric Tubert van guarnir una acció ben lligada, sàviament complementada, rica de gestos i d’expressions. I després de les vacil.lacions de l’arrencada, varen adreçar l’acció cap a un segon acte curull d’encerts i que culminava el final de l’acte, en una escena deliciosa, en la que, col.locats tots els actors en presència de la protagonista, assolien una plenitud realment admirable. Aquest final del segon acte, quedarà dintre el gènere de comèdia humorística, com un encert antològic. Formidable!

El que no sabia Jaume Farriol era que aquell final el vaig arranjar per donar més força humorística en la cloenda de l’escena. Hi tenia la mà trencada en fer arranjaments per aconseguir uns rítmics i jocosos finals. Ja amb Ronyons de recanvi ho havia provat. Potser per això, l’autor em digué que desconeixia l’obra. Ho havia fet amb altres obres i mai cap autor se’m va queixar. Al contrari, alguns fins i tot m’ho van agrair.