60 anys passejant-me pels escenaris

M’han dit que jo sóc una aproximació molt fidel a alló que se’n diu una institució banyolina. Si aixó és veritat o mentida, no ho sé. El que si puc dir que és cert que he portat cap a seixanta anys passejant-me pels escenaris de Banyoles, i a la meva joventut, per alguns de la que llavors en deiem “província” de Girona. Alguns d’aquells teatres ja no hi son: (el del Catòlics del carrer de l’Abeurador, el del mateix Catolics de la plaça Major, el Modern, el Victoria i el Mercantil. I a Girona, el Centre Cultural. Tots han desaparegut, gairebé tots enderrocats). Si algún reconeixement he rebut per part del Municipi banyolí ha estat el d’haver tingut l’honor d’obrir el teló del nou teatre Municipal quan aquest s’inaugurà l’any 1994, i això ho dec al que aleshores era alcalde de la ciutat de Banyoles, l’amic Joan Solana. I també el d’haver estat homenatjat per sorpresa per uns deu grups teatrals amb motiu dels deu anys del Teatre Municipal de Banyoles.

Enric Tubert

Ha estat una de les persones que més vegades hem actuat junts. Vaig descobrir-lo a la meva joventut, quan ell, més jove que jo, se’m presentà en un teatre d’un poble de la comarca de la Garrotxa dient-me que podria col.laborar amb mi en un monòleg que jo feia en un fi de festa, imitant un personatge andalús. I així vam començar, convertint el monòleg amb diàleg. En un moment donat ell intervenia amb uns quantes imitacions amb accent andalús. Més endavant s’introduí en el nostre grup teatral fent el personatge de Lluiset a l’obra Don Gonzalo o l’orgull del gec, de Llanas, ell fent de pretendent número 1, i jo del taral.lirot Tòful, pretendent número dos. I així vam començar formant una parella molt ben acollida pel públic. Enric Tubert ha estat un dels millors actors del teatre banyolí. Primer fent atzagaiades en els shows muntats per Jaume Farriol i Anton Garcia, i de cop i volta sorprenent al públic de Banyoles i Girona en el personatge del noi enamorat d’Anna Frank en El diario de Ana Frank. El seu major èxit fou en la Rapsòdia en blau, de Jaume Farriol interpretant una diversitat de personatges. S’ha dit que interpretar tants personatges es un xic exagerat. A Banyoles no s’havia fet mai una cosa així. Va ser el primer cop en la història del teatre banyolí que algú s’atreví a fer-ho. Sé que Enric Tubert no ho va fer per demostrar que era millor o pitjor. Ell es divertí molt en fer-los. I ens vam divertir tots, i especialment el públic que amb els personatges de l’Enric Tubert rigué tant com el que jo vaig compondre amb aquell Agustí Banús gamarús que en Jaume Farriol escrigué especialment per a mi. Durant una colla d’anys formàrem un binomi (Tubert-Olivas), en comèdies com les esmentades i a més a més en Dos tipus de pronòstic, Massa temps sense piano, Ronyons de recanvi, El fiscal Requesens, Don Gonzalo i altres. Hi hagué un temps en que quan algú volia saber si la funció del teatre del Cercle de Catòlics seria divertida, solia dir: Si actuen en Tubert i l’Olivas, riure segur!”.

Fer memòria dins un espai nou

La periodista Imma Merino destacà a Punt Diari la importància que tenia pels banyolins la inauguració del nou teatre Municipal que, oficialment es faria el dia 10 d’abril am la presència de la ministra Carme Alborch. “La ministra, però, es perdrà l’espectacle inaugural d’homenatge al teatre popular banyolí, que el nou escenari acollia el 24 de maig de 1995”. Imma Merino escrivi la següent crònica abans de la inauguració oficial del teatre: “Entre uns decorats de paper, com els de les primeres representacions, als anys quaranta, de l’obra a Banyoles, una noia enamorada i un noi ximplet apareixeran a l’escenari en companyia de cotxers i tartaners. D’aquesta manera, amb la representació d’unes escenes de Don Gonzalo o l’orgull del gec,del gairebé oblidat Albert de Sicília Llanas, contemporani d’Àngel Guimerà-, començaran les representacions amb les quals els banyolins estrenaran el Teatre Municipal –un espai polivalent amb capacitat per a 250 espectadors, dissenyat per Lluis Pau – i retran homenatge a una experiència teatral que, a mitjan dels anys 60, també va obrir-se a l’experimentalisme. En tot cas, Don Gonçal o l’orgull del gec – en què un pare tartaner i un fill advocat donen joc al conflicte entre la tradició i el progrés- és una obra ben representativa de la proposta- popular, i malgrat les circumstàncies dels anys 40 i 50, a la vegada fidel a la tradició teatral catalana –dels membres de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, que l’any 1951 va reformar-se amb el nom d’Agrupación Teatral Bañolense. Bona part, però, dels membres d’aquesta agrupació van crear el 1957 una nova secció als Catòlics: Teatre i Art. Un any després, van representar una adaptació teatral del Diari d’Anna Frank, unes escenes de la qual completaran la primera part.. L’obra s’ha escollit pel fet que coincideix amb el 50è aniversari de la mort d’Anna Frank i també perquè amb ella el teatre banyolí va obtenir un cert reconeixement al Municipal de Girona dins del Concurs Provincial de teatre. L’escenografia, però, era prou ambiciosa i complicada com perquè aleshores no pogués dur-se de “bolos” per la comarca i ara no es pugui reproduïr fidelment. Tot just estrenada la dècada dels 60, a Banyoles va començar a gestar-se una Passió que es representaria amb notable èxit de públic fins al 1968. Eren els anys d’efervescència de les “Passions” –Olesa, Esparreguera-, però la dificultat de reunir 200 persones va interrompre la continuîtat. La Passió de Banyoles –Ecce Homo- reviurà fugaçment aquests dies amb una escena entre Jesús, Pilat i Caifàs. Mentre la Passió agonitzava, alguna cosa es removia com perquè l’any 1969 el TEI – Teatre Experimental Independent- es presentés amb Morts sense sepultura, de Sartre. El TEI va transcendir el marc de Banyoles, va arriscar-se amb obres de Camus i Genet, va reprendre els tràgics grecs, però com a tal no estarà present avui a l’escenari del Municipal. La seva influència –ja que va obrir nous camins en el teatre banyolí i gironi –perviurà, però, amb les escenes d’El berenar dels generals, que Teatre d’Art, creat i pràcticament dissolt durant els 80- recuperarà a l’ocasió. RECORDAR UNA ALTRA INAUGURACIÓ I ESPERAR UNA REVIFALLA Joan Olivas, que avui tornarà a representar el ximplet Tòful de Don Gonçal o l’orgull del gec, és l’actor còmic banyolí més brillant de la seva generació. Memòria viva del teatre de la ciutat, Olivas recorda que, ara fa 52 anys, va participar en la inauguració d’un altre espai teatral a Banyoles: el teatre del Círculo de Católics, on no van poder actuar amb dones –“per representar el Tenorio havíem d’anar al Mercantil”, comenta- fins que el bisbe Cartañá va aixecar la “veda”. L’aleshores nou teatre va obrir-se amb l’obra El divino impaciente, del dramaturg del règim José Maria Pemán. “De les 25 persones que hi vam participar, 15 ja estan mortes. De les 10 restants, només n’hi ha dues, en Pere Pagès –que també fa un paper a Don Gonçal –i jo, que viurem activament aquesta nova inauguració”, comenta Olivas. L’escenari del Cercle de Catòlics va acollir els grups teatrals banyolins fins que, l’any 1985, va ensorrar-se el sostre del local. Miquel Torrent, vinculat al grup Teatre d’Art, remarca que aquest fet marca una ruptura dins l’experiència teatral banyolina: “Senzillament, abans disposàvem gratuitament d’un lloc on assajar i representar”. Sense un escenari –malgrat que el mateix Teatre d’Art va estrenar obres, com ara El berenar dels generals al desaparegut i finalment reconvertit Teatre-Cinema Victòria-, el teatre banyolí va disminuir la seva activitat o, en tot cas, va sortir al carrer amb un grup com els Babaus, que aportarà algunes accions a l’espectacle inaugural. L’esperança en la revifalla i renovació teatral banyolina es fonamenta en el nou teatre i també en els joves del Grup Teatral de l’Institut Pere Alsius, que dirigit per l’alcalde Joan Solana recrearà la figura llegendària d’El comte Arnau, a partir dels poemes que Joan Maragall li va dedicar. Imma Merino – El Punt. 24 març 1995.

INAUGURACIÓ TEATRE MUNICIPAL (II)

Un cop acabada la representació d’unes escenes de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” arribà el torn de Teatre i Art: JAUME FARRIOL.- Nosaltres vam començar amb “El fill del senyor Rafeques” i, de seguida ens vam inclinar per una mena de “revistes teatrals cómic-musicals que van ser, successivament “Cantando baja l’alubia”, “Llevando chanclas”, “Visicletas imperiales” i “”Pan, amor i ratafia”... Era un “divertimento” tant o més per nosaltres que pel públic i s’hi barrejaven els gags amb les cançons. Va ser una etapa irrepetida en l’àmbit banyolí i va ser el precedent d’una jove agrupació: Teatre i Art, i d’un teatre més ambiciós que es va concretar en “Una història qualsevol”, l’any 1957. Després van venir “Maria Clara” i “En la ardiente oscuridad” amb la qual vam quedar finalistes del primer –i últim- concurs de teatre provincial, on vam concursar amb “El diario de Ana Frank” l’any 1958. Després van seguir “El millor dependent del mon”, “L’amor truca la porta”, “Melocotón en almíbar”, “Els savis de Vilatrista... D’aquella etapa que es va acabar a principis dels seixanta l’hem volgut il-lustrar amb un fragment del “Diario de Ana Frank”, l’obra més emblemàtica. Es tracta de l’escenificació del diari escrit per Anne Frank, on es recull l’experiència de la vida clandestina que va portar ella i els seus pares, junt amb altres amics jueus, en un àtic d’Amsterdam, per tal de no ser detinguts per la Gestapo. A través de diverses escenes curtes, s’explica la vida en l’amagatall, amb problemes personals i de convivencia, i sobretot, amb la por de ser detinguts i deportats. Els personatges que veureu son uns quants noms propis de la llarga llista de víctimes de l’holocaust. Hem triat dues escenes. A la primera es descriu l’arribada d’un nou refugiat. A la segona, la celebració de la festa del Hanuka, amb petites alegries i un gran sobresalt. (Representació dels quadres a càrrec de Josefina Julbe, Angelina Tarafa, Joana Collell, Enric Tubert, Jaume Farriol, Pere Pagés i altres). JOSEP ALSINA.- A la dècada dels seixanta s’estrena La Passió i es registra un intensa activitat de diferents grups. S’alternen i conviuen Teatre i Art amb l’agrupació jovenil del Cercle de Catòlics, l’Agrupació Dramàtica de Banyoles, Amics del Teatre, un incipient Teatre Experimental Independent, Sarau i Teatre d’Art. D’aquesta etapa que abarca la dècada dels setanta i acaba el vuitanta-cinc amb l’ensulsiada del teatre dels Catòlics, en podríem citar una llarga llista d’obres que van ser representades pels diferents grups, obres com ”Els corders de Blanes” d’Amics del Teatre, fins a “Calígula” o “Estricta vigilància” del TEI, des de la “Magnèsia” del Grup Jovenil del Cercle fins a “Ulls de gat negre dintre la fosca” o “Vent de garbí i una mica de por” del Sarau, des del “Jo seré el seu gendre” o “No es mai tard si s’arriba d’hora” de l’Agrupació del Cercle, fins a “La pau retorna a Atenes” o “Els mites de Bagot” del grup Atel-lana, des de “Figuretes de vidre”, del Grup del Cercle, o “La núvia portava cua” de l’Agrupació del Cercle fins a “El berenar dels generals” i típiques comèdies com “El carro del vi”, Amor...direcció prohibida”, “L’amor venia en taxi”, amb clàssiques com “Los blancos dientes del perro”, “Fang”, “L’aniversari, de Txecov, Antígona en versió de Muñoz Pujol, “Morts sense sepultura”, “Calígula, Ona, Els Tarcisis.... (I fins aquí arribo amb els papers retallats i perduts. N’he trobat més sobre la inauguració del teatre Municipal i segurament que el que he transcrit no és l’original que es va llegir aquell dia. Acabo dient que l’espectacle Homenatge seguí amb representacions d’escenes de La Passió de Banyoles, El berenar dels generals i El comte Arnau).

1995: Inauguració del teatre Municipal

Extracte del diari EL PUNT (26 març 1995). Crònica de Gemma Busquets “La inauguració del teatre va servir també per retre un homenatge al teatre banyolí de tots els temps. Uns acomodadors d’allò mes diligents i preocupats perque tothom s’assegués on pertocava, van ser els primers de rebre els banyolins al nou teatre. Babaus es presentava així fora del seu àmbit d’actuació: el carrer. El grup, l’únic estable a Banyoles en els últims cinc anys, presentava dins del Municipal la galeria de personatges que els seus membres passegen sovint pels carrers. El públic estava encuriosit al teatre. La majoria dels banyolins, però es mostraven contents del que veien, tot i que consideraven que la sala era massa petita. Joan Olivas, un dels actors de l’Agrupació Teatral Banyolina, va obrir el teló del Municipal per presentar Don Gonzalo o l’orgull del gec, estrenada per primer cop a Banyoles el 1920. En la introducció de l’obra, Olivas va demanar perdó als assistents per l’ineluctable pas del temps: “Les persones envelleixen, els personatges no”. Olivas, però, perfectament caracteritzat de Tòful, va fer riure els banyolins i també va ser el primer dels actors de trepitjar l’escenari del municipal. El diario de Ana Frank, representada pel grup Teatre i Art, va posar la nota emotiva de la nit: una Anna Frank de mitjana edat revivia l’experiencia d’una nena de 13 anys a les golfes d’una casa de l’Amsterdam ocupat pels nazis. Es van reviure també bons moments amb representacions d’escenes de La Passió, El berenar els generals i El comte Arnau.

Revifarem el teatre a Banyoles?

Entre els papers esbarriats he trobat set folis que vaig llegir en un debat cultural. No cal transciure’ls. Només deixar-ne constància amb aquestes línies finals: Revifarem el teatre a Banyoles? Sóc el primer a desitjar-ho, I per això avui he volgut a ésser aquí recollint el convit del servei de Cultura i Educació de l’Ajuntament, per reflexionar col.lectivament sobre el teatre a Banyoles. Perquè, malgrat tots els inconvenients que en el món d’avui es troben, tinc esperança de que el teatre es revifi a la nostra ciutat. Tinc esperança de que part d’algunes persones que han fet teatre tornin als escenaris banyolins; i tinc esperança de que els joves s’hi acostin per descobrir-lo. I és amb aquesta esperança, i dintre de les meves limitacions que avui m’ofereixo per endegar aquest revifament que cal donar al fet cultural teatral. No sé fins a quin punt puc arribar per a donar a tots els interessats aquesta injecció d’entusiasme que cal per a reanimar l’apaivagat escalf teatral. Jo, ara sóc un jubilat, i si bé com he dit tinc les meves limitacions, no em manca, gràcies a Déu, l’entusiasme. Malgrat els inconvenients, segueix viva la meva afició, i encara que sol, m’he sabut espavilar per mantenir-me en activitat; en aquests darrers cinc anys he pogut conèixer el món dels rodatges de cinema, he intervingut en tres treballs de televisió, i no ha mancat mai la meva col.laboració a tots els que me l’han sol.licitat, com la d’un apartat d’interpretació en un Taller de teatre a Girona o en la direcció d’un organitzat grup teatral a Fontcoberta. Amics, tenim a la cantonada un teatre per estrenar en el carrer Pere Alsius. I d’aquí uns anys potser en tindrem un altre de renovat, el Catòlics de la plaça major. Asseiem-nos i engresquem-nos per parlar d’aquests teatres, ajuntem-nos per parlar seriosament per a la formació de grups de jovent de cara al teatre del 2000. Per tal de que l’afecció al teatre torni a despertar-se necessitem de tots, joves i grans. Avivem-lo procurant que no sigui una flor d’estiu o d’hivern. Asseiem-nos junts per parlar de teatre. I de vídeo, i de televisió. Perquè el món dels mitjans audiovisuals és avui un complement fusionat amb el medi cultural teatral. I de cinema. Una altra cosa que n’havíem de parlar però que assignat no ens ho permet. Però si que cal dir- que l’any que vé es celebren els Cent anys del naixement del cinema, i crec que hi ha maneres de fer alguna cosa a Banyoles. Amb el meu amic Miquel Blanch, com a membres fundadors del Cinema Club Banyoles, ens oferim a desempolsar els nostres arxius per si es pot fer una exposició d’història del cinema a la nostra ciutat. Asseiem-nos, doncs, per parlar del fet del teatre a Banyoles. I formem-lo entre tots, grans i joves afeccionats, perque el teatre torni a ésser el que ha estat sempre a Banyoles: una llarga i viva tradició cultural. Banyoles, any 1994.

Crisi del teatre?

En un dels programes radiofònics que tenia al meu càrrec a l’emissora local vaig llegir un article que es publicà al diari Avui on l’escriptor Ramon Solsona digué, entre altres coses: “Amb la represa de la vida cultural catalana, es va haver de reinventar el teatre. Només un Capri o un Pau Garsaball mantenien l’antiga força dels actors ribotejats per l’escenari. La vella companyia amb noms de capçalera i amb aprenents que s’iniciaven amb papers de tercera fila va donar pas a les cooperatives i les creacions col.lectives van substituir l’obra d’autor. A la crisi del teatre tradicional, es va respondre amb teatre experimental, amb una obsessió febrosa per l’originalitat. Sorprendre, provocar, reinventar el text, fins i tot rebentar-lo... En una reaccio contra la comercialitat i els decorats convencionals, contra la rutina. De resultes d’aquesta commoció, el concepte teatre s’ha eixamplat tant que hi cap tot, des de la sola gestualitat fins a la nuesa pura del text. Pau Garsaball definia les noves modalitats teatrals com el crit i la tombarella. Va ser un xerampió que va deixar moltes víctimes pel camí, des d’espectadors fastiguejats fins a actors que no van sobreviure a la duríssima travessa del desert. Només a força de tenacitat, sacrificis personals i afany de superació, el teatre ha tornat a tenir presència ciutadana. I continua essent una lluita per la supervivència. Queden alguns tics de mal teatre experimental com en queden del teiatru. Però el retorn del text és una de les bones noves dels darrers quinze anys. Això vol dir que torna –a poc a poc- la dicció acurada i que tornen –a poc a poc- els dramaturgs, aquests éssers que des de fa segles omplen o buiden les platees segons allò que han escrit en uns fulls que prèviament són blancs. Catalunya va recuperant el teatre. Amb mil problemes, amb companys fràgils i locals que d’un moment a l’altre es poden convertir en garatges o hamburgueseries, amb subvencions polèmiques, capelletes, vedettismes desaforats, programacions estranyes, fracassos anunciats... Eppur si muove. Si el públic respon, per alguna cosa deu ser. Crisis del teatre? Si, sempre. Vitalitat, doncs”. Evidentment que l’autor es referia al teatre professional, però això també va per a nosaltres, els afeccionats que tota la vida ens hem dedicat al teatre. I per això vaig acabar l’espai radiofònic dient: “Estem a la vigília de les festes de Sant Martirià i el teatre a Banyoles no el veièm enlloc. Únicament, avui, aquesta nit, veurem a Maria Àngels Gonyalons en el seu espectacle musical Memory, en el Mercantil. Aplaudim a l’Ajuntament perquè almenys ha fet portar un espectacle encara que sigui a les vigílies de les festes. Els dies claus, però, els de les festes de Sant Martirià, els escenaris banyolins restaran buits. Perdó. He dit escenaris? On són els escenaris? El del Catòlics, enfonsat; el del Victòria, enderrocat; el del Nou Victòria, embarrancat; el del Mercantil, empantallat... A Banyoles, la crisi del teatre és perquè no hi ha escenaris on es pugui actuar. De jovent aficionat al teatre, n`hi ha. Es van forjant grups jovenils en escoles, i esperem que tots estiguin a punt pel dia que a Banyoles hi hagi teatres. Quan arribi aquest dia, aleshores sí que podrem dir Vitalitat. Si aquest any no podem fer-ho, esperem que a les festes de l’any vinent ja poguem parlar de Vitalitat teatral banyolina”. ( A Ràdio Banyoles, 1-10-1992).