Dècada anys 60 (VI)

Un parell d’obres del “teatro español”

 

La represa de Teatre i Art iniciada el 1960, va tenir en el 1961 una gran activitat, tanta, que es pot dir que no van descansar en tot l’any. Fins i tot es van engrescar a representar un parell d’obres en castellà, atrets sempre per l’espanyolisme imperant en les cartelleres teatrals barcelonines. I ens va semblar que donàvem un pas important estrenant una comèdia que acabava d’obtenir el Premio Nacional de Teatro. L’autor era Miguel Mihura i l’obreta era –com s’anunciava- “de finísimo humor, humana y tierna”. però l’humor castellà no és el mateix que el català i entre nosaltres la llengua ens queda travada i l’hem de desenfilar desengantxant-la de la nostra. Amb tot l’esforç que hi vàrem posar, –diguem-ho clar- vàrem acabar aixafant el castellà. La protagonista – Assumpció Garriga- va fer una creació meravellosa d’una monja detectivesca que sempre estava en escena i l’espectador només tenia al cap que si hagués enraonat en català tots hauriem gaudit molt més. Vaja, que amb una mica més d’esforç hauria estat bé que la comèdia Melocotón en almíbar s’hagués traduit al català. Molt més dolç hauria estat un “prèssec en almívar” traduit pel noi que al costat de l’escenari s’estrenava com a tècnic d’efectes sonors, en Salvador Oliva, futur traductor al català de les obres de Shakespeare. L’autor de la comèdia, Miguel Mihura, havia conreat el dibuix humorístic i el periodisme satíric, col.laborant en la revista La Codorniz. Les seves obres eren caracterizades per un cert modernisme, de rerafons liberal i subtilment iròniques que representaven un intent de renovació del gènere còmic, sense concessions al tòpic. Les més populars van ser Tres sombreros de copa, –comèdia que es feia passar com un antecedent del teatre de Ionesco-, Melocotón en almíbar i la més reeixida, Maribel y la extraña familia.

Al cap de dos mesos, en una funció única que s’anunciava com a Gala Artística, a benefici del les Missions,es presentava un Grup escènic sense nom amb l’estrena d’una “delicada joya escénica del ilustre José Maria Pemán”. Els responsables de l’obra benèfica de les Missions van interessar-se per a què Josep Freixa tornés a l’escena per dirigir i actuar en un grup format a corre-cuita. L’obreta en un acte, La luz de la víspera –melodrama inspirat en la novel.la de Stefan Zweig “Carta a una desconocida” es considerava –per la critica- com un pas en fals de Pemán, qui realitzà amb abundància de trucs de fulletó, resolguent-la d’una forma gairebé cinematogràfica. Es va presentar amb molts d’efectes escenogràfics, però la cosa no va sortir prou bé perquè alguns decorats no arribaren fins a última hora, muntant-se en un temps rècord.. La representació va passar sense pena ni glòria i avui resta com a record de la darrera actuació d’en Pepet Freixa. Amb ell retornaven  a l’escena en Joaquim Colomer i la seva filla, Maria Colomer: els germans Quer, Pere i Carme; amb la col.laboració dels joves Miquel Fèlez i Joan Puigdemont, a més de les actrius Carme Freixa i Elionor Puig. Repetint el sistema de les tradicionals funcions de la Puríssima, a la segona part es va incloure  un  Show de variedades amb dances populars regionals, cançons per grups de nenes dels col.legis de la Providència i Sagrat Cor, amb col.laboració de locutors de Ràdio Gerona. Recordo la funció amb tristesa, allò va ser com una desapassionada passió. La més apassionada la teníem ben aprop, ja que feia pocs dies, amb El diví Mestre ens hi havíem introduït.

Dècada anys 60 (V)

L’homenatge a Santiago Rusiñol.

 

Abans de la festa Major d’aquell 1961 vaig entrar al Catòlics per veure els treballs realitzats durant l’estiu en què es van reformar l’escenari i vestuaris del teatre. La boca de l’escenari va guanyar un metre i els laterals de dintre van ser ampliats solucionant d’aquesta forma el problema de col.locació de personal i atrezzo per quan es representessin obres de gran espectacle, com seria La Passió que s’estava gestant. Els vestuaris també van sofrir un  gran canvi aprofitant-se molt de lloc. Mentrestant estàvem assajant l’obra de Santiago Rusiñol, Els savis de Vilatrista, una comèdia que ja s’havia representat a Banyoles en la dècada dels anys trenta en una sessió benèfica amb participació d’actors banyolins del Catòlics i actrius de l’Ateneu.  Aquesta versió de 1961 la va dirigir Joaquim Colomer, mentre jo em feia càrrec de la conducció de l’estrena d’El pintor de miracles, sainet en un acte que es representaria el primer dia de l’homenatge a Rusiñol. “-Arreu de Catalunya – explicava Jaume Oller-, en tots els teatres d’amateurs i professionals dedicats al teatre català es representen aquest any obres d’en Rusiñol amb motiu del centenari del naixement de l’artista. Nosaltres no podiem ésser menys i hem escollit aquestes dues obres”.  “-La llàstima –ens deia Joan de Palau, membre del Patronat Artístic acabat de crear- es que no podem presentar al mateix temps una exposició parcial de la seva obra pictòrica, tal com han fet a Olot, ja que així coneixeriem el veritable Rusiñol en aquesta faceta on l’artista va sobressortir més”.  Anna Albertí es trobava amb algunes dificultats, i així ens ho deia: “-El meu paper és diferent de tots els que he interpretat fins ara: la Júlia d’Els savis de Vilatrista és una dona riallera, alegre, d’una alegria tal que amb la seva rialla contínua ha de despertar l’ensopiment dels savis del poble. Això és difícil. El paper m’agrada perquè és totalment diferent del que faré a El pintor de miracles. Aquí és una pobre mare de família amb sis fills, pessimista i realista, que es veu incapaç de tenir una esperança com les del seu marit, que tot el fa viure d’il.lusions”. Aquest pobre “pintor de miracles” el vas fer jo, i el veia difícil perquè era un personatge completament diferent als que tenia acostumat a representar en els darrers temps.

Era un pobre somniador que espera el miracle que els ha de treure de la miseria, un paper dramàtic que veu la pobra de la seva dona que es troba que els diners que guanya el marit no li arriben per a poder comprar aliments per als seus fills, i és natural que una mare així pateixi i es desesperi. Sortosament, Rusiñol li conferia aquella vena humorística tan arrelada en ell, els moments dramàtics eren mitigats per les sortides iròniques que en tot moment deixen anar els personatges.

“El que té de bo  Rusiñol en les seves obres –ens deia Joaquim Colomer- són els seus tipus. L’actor ha d’identificar-se plenament en els tipus que representa”. En l’assaig d’Els savis de Vilatrista vaig poder veure com lluitaven els actors per trobar els seus personatges. En Pere Pagès era el savi amargat, casat amb una dona sàvia; a l’Assumpció Garriga també li costava la seva per aconseguir un tipus mel.lancòlic; en Jaume Baus –fill del veterà actor del mateix nom- tenia una papereta difícil i lluitava per fer el jove Plini enamorat; en Jaume Oller feia un altre savi, enamorat de la ciència i de la Marcel.la, una Neus Masgrau que preferia escoltar els “requiebros” de l’Enric Tubert, qui estava força amoïnat: “- Home, -em deia- acabo d’arribar de viatge de nuvis i ja em donen un paper més llarg que la Quaresma, i au! estudia-te’l en quinze dies. Ara... que allà on hi ha afició ...”  Un notari, amb la seva dona – Josep Maria Angelats i Teresa Garcia- eren els supervivents de l’accident de tartana a El pintor de miracles- que volcaria vinguent al mercat de Banyoles. En Miquel Batlle es convertiria en un guàrdia civil, i la civila era l’Assumpció Garriga. I a en Salvador Palmada el veuriem atacant i defensant al “clero”, segons les seves conveniéncies.. “-El més agradable per a nosaltres -deia Pere Pagès- és això de tornar a actuar en els dies de la festa major de Sant Martirià. Les companyies foranes ens havien ocupat el lloc, però d’ara endavant pensem seguir una tradició que s’havia trencat”.

La presentació de l’Homenatge a Rusiñol va anar a càrrec de l’artista pintor Joan de Palau, qui va fer una introducció amb el tema Els jardins de Rusiñol, explicant-nos la seva personal impressió i admiració que va despertar-se en la seva infantesa quan, amb el seu pare, va veure l’artista pintant en els jardins d’Aranjuez. Seguidament, es va representar El pintor de miracles i com a final l’Agrupació Polifònica de Banyoles, dirigida pel mestre Manuel Saderra i Puigferrer va delectar el públic amb un concert extraordinari en el que es van cantar obres de Bach, Stravinski, Schubert, Civil i del banyolí Pecanins. El segon dia de festa major la representació d’Els savis de Vilatrista va provocar la hiilaritat dels espectadors. Crec que va ser un homenatge modèlic molt ben conjuntat. S’hi veia una organització que ja portava a cap el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics recentment instaurat.

Dècada anys 60 (IV)

Represa de “Teatre I Art” amb alts i baixos

 

A l’estiu de 1960 es va despertar Teatre i Art que recomençava altra volta sota la direcció de Joaquim Colomer en una línia diferent de la dramàtica que havien encetat en la dècada anterior. Ja havien fet provatures en dues comèdies – Com s’enreda la troca i El millor dependent del món- i es proposaven tornar a obrir el teló per a complaure un públic benevolent que desitjava tornar a esclatar en riallades.

Amb un sens fi de situacions còmiques plenes d’acudits van fer riure en una comèdia original de Ramon Turull amb el tema de l’amor per fons: L’amor truca a la porta-. Assajada precipitadament –hi havia poc temps i s’havia de representar en la tradicional Festa dels Pagesos- gairebé tots els actors van acusar una falta d’assaig. El conjunt demanava una mica més d’unitat i seguretat. Tot i això, però, es van salvar per la seva veterania amb un repartiment masculí ben encertat. En Pere Pagès, gairebé sempre en escena, va conduir bé la comèdia. Els animadors, eficaços en gest i mímica varen ser –segons la crítica- en Joan Olivas i l’Enric Tubert. I també calia destacar la creació que en Jaume Oller va fer en el seu insubstancial paper d’escultor abstracte. A les actrius els hi va faltar brillantor. Se’n van sortir bé, però sense abundar en intuició. Anna Albertí i Assumpció Garriga van dominar les situacions; Neus Masgrau, novella a l’Agrupació, va complir en la seva comesa, i al final el públic va aplaudir animant-los per la reorganització.

Vaja, que no es pot anar mai amb presses, i potser entre tots teníem massa al cap un projecte de Passió que vam fer entremig de la següent comèdia, que, aquesta sí que va ser una diversió contínua. Tenía per títol Magnèsia, i era original de J. Fernàndez i Carbonell, un dels millors humoristes del teatre català d’aquella dècada, amb un estil aparentment fàcil, florejat amb uns diàlegs plens d’enginy. L’acció tenia lloc en un país imaginari després de la primera Guerra Mundial. El tema podria ésser d’impacte avui dia perquè tot ell és una farsa sobre la monarquia i se’n podria treure bon profit transportant-la als nostres dies i satiritzant els moments que es viuen actualment a la Pell de brau. Llavors, però, -any 1961- la Monarquia no es veia ni en forat ni en finestra.

En el primer acte hi havia una movilitat fòra del comú, i recordo especialment l’arribada del Prefecte de Policia que dòna la notícia als Reis del rapte de la Princesa. El Rei era l’Enric Tubert, i la Reina, l’Assumpció Garriga. El segon acte, en canvi, era gairebé sense moviment escènic ja que tots els personatges –una colla d’infeliços terroristes- eren asseguts al voltant d’una taula planejant una acció revolucionària. Recordo especialment l’arribada del  cap dels terroristes i la seva estupefacció en veure els seus companys asseguts, i a un d’ells –el més baixet d’estatura- treient el cap arran de taula. Ben sorprés diu als companys del grup: “Que reseu abans de començar la reunió?”. – Noooo!... I ara!...” responen. – “Com que veig que aquest està agenollat!”. El que semblava que resava era en Josep Maria Mateu, el més baixet de la colla i el més veterà dels actors allí concentrats. El seu paper de Miquis el va brodar magníficament al costat d’un dels joves que començaven, en Miquel Batlle en el paper de Tiquis. La reunió del grup de terroristes va acabar a la desbandada quan aquests van sentir els estridents xiulets de la policia que arribava. Al Prefecte de Policia li van dir que els terroristes havien col.locat una bomba vora el lloc on ell es trobava. Valent i decidit –en una escena  que vaig executar buscant la bomba amb una cantarella de nen petit com si tot allò fos un joc de criatures: “Buscarem la bomba...” anava dient, “la booomba... la booombaaa”, i de cop, reaccionant, canviant d’expressió, m’adono de la realitat i dic: “Una bomba?... una bomba?.  I arranco a còrrer desapareixent per la porta d’entrada mentre cau el teló i se sent la gran explosió de la bomba.

En aquesta comèdia hi va debutar un jove prometedor que va fer una bona interpretació del personatge de Ministre de l’Interior, en Salvador Palmada, conegut pels banyolins com “en Pol”. La Princesa, abillada luxosament, naturalment que li esqueia molt a l’Anna Albertí, i ajudant a que la farsa quedés ben arrodonida, en Pere Pagès, Jaume Oller, Josep Maria Angelats i Elionor Puig. L’autor de l’obra ens va dedicar una frase que ja el retratava com a excel.lent humorista: “A tots vosaltres, actors de Teatre i Art, que sabent que el món és una vall de llàgrimes esteu disposats a ésser baieta que les eixugui”.

Dècada anys 60 (III)

 Un planter de jovenalla teatral

                                                                   

D’una manera o altra s’havia d’aixecar l’afecció teatral tan decaiguda en els darrers anys en el teatre del Cercle de Catòlics. Per vitalitzar l’escena van posar-se a treballar quatre entusiastes afeccionats: Pere Pagès, Joan Olivas, Enric Tubert i Jaume Oller. Acolliren tota una colla de jovent interessat i que mai havien trepitjat un escenari. Es van posar a assajar dues obres del repertori del teatre català, dues comèdies que havia escollit en Joan Olivas: L’amor vigila, de J. Poal i Aragall, comèdia de caient galant i amorós, i Julieta, filla única, de J.M. Folch i Torres. Ja era un bon auguri poder veure la formació de dos grups juvenils. En Tubert i l’Oller es van posar a dirigir el grup B que representaria L’amor vigila, i en Pagès i l’Olivas el grup A, el de la Julieta...Les comèdies es van estrenar en els mesos de març i abril de 1960 i en algun periòdic van sortir-ne les crítiques que van dir que eren comèdies fàcils –segur que el crític ignorava que en el teatre no hi ha res fàcil-.  La primera era de fons caricaturesc davant les jugades de l’amor que pinten cec i que es perd de vista, i de la Julieta... es va dir que l’argument sentimental era esquitxat d’humor blanc. I en quant als actors, el crític Víctor-Jorge, de Horizontes, deia que tots hi van posar entusiasme, esforç , bona voluntat i gust artístic. Algú va dir que “no hem vingut a veure actors fets, però si a descobrir temperaments i actituds”.

Nosaltres hi vam posar tot el nostre esforç, interessant-nos per la ressurrecció del teatre, i ens va complaure molt escoltar la veu d’un crític que deia que es notava que l’actuació d’aquests juvenils estava subjecte a uns fils invisibles que es deien direcció, mentre que un altre –en el diari Los Sitios de Gerona- opinava que havíem sabut donar als actors un entusiasme i una compenetració en els papers que sols elogis mereixen. Dissortadament aquells grups no van tenir continuïtat i només uns quants joves s’enganxarien a l’escena en un futur immediat, si bé alguns d’ells, en les acaballes del segle tornarien a trepitjar escenari per a recordar els vells temps de la seva joventut.

Alguns d’aquests joves van actuar en els espectacles que en el Cercle de Catòlics entretenien els espectadors en les tardes dels diumenges. No sé a qui se li va acudir –prenent el títol d’un programa radiofònic- de batejar-les com a Fiestas en el Aire, però el cas és que aquestes festes van ésser molt ben rebudes per l’Agrupació de Pares de Família que, per fi, vèien un esplai i un espai d’acolliment per als seus fills. Les Fiestas van durar gairebé tota la dècada, i de tant en tant hi col.laboraven els novells actors amb altres de més experts i fins i tot alguns veterans i joves i grans Cursetistes – de Cursets de Cristianitat- que s’hi van lliurar per fer el que ells en dèien “apostolat”.

Dècada anys 60 (II)

Temps d’equilibris (2)

Res canviava a la ciutat en les primeries de la década dels anys seixanta. Fins i tot se celebraven Primeros de Mayo, festa “dignificada” sota l’advocació de San José Artesano. No hi havia cap classe de manifestacions. Ningú sabia el que era una “manifestació”, ni els obrers de l’empresa Gimferrer que anaven en processó cap a l’Ofici Solemne de l’església parroquial, igual que els ancians de la població que encetaven la dècada de bracet de padrins i padrines en l’Onzè Homenatge a la Vellesa. S’homenatjava amb gran solemnitat el Pare Butinyà –125è aniversari del seu naixement- amb assistència de totes les Excelentíssimes Autoritats civils i eclesiàstiques, amb el bisbe Cartañá al capdavant, i en els Catòlics es feia una lectura de la seva obra teatral La venjança del martre, llegida per membres de l’Agrupació Teatre i Art. La Polifònica també hi col.laborava oferint un concert extraordinari, com havien fet l’octubre passat en la inauguració de les noves instal.lacions del Club Natació Banyoles. A l’estany hi havia moviment i en el record d’aquell any 1960 hi resta un altre Concert de la Polifònica en el paratge dels desmais on van cantar la sardana Somni, de Manuel Saderra, amb lletra de mossèn Manuel Pont, el sacerdot que s’acomiadava dels banyolins en una nit poètica amb “la foscor davallant pel pendís de ponent, quan tot l’estany és un càlid signe d’argent”.

Tot l’estany era una preocupació pels esportistes del rem.. Demanaven que s’havia d’allargar i fer-lo també més ample per aconseguir una pista de dos miil metres rectes a utilitzar en els campionats d’Europa. I els visitants il.lustres, amb Samaranch al capdavant van poder veure la pista eixamplada, igualment com Don Juan Carlos de Borbón que va extasiar-se contemplant les aigües manses i prometent una segona visita.

Uuiiii...! Una cosa és dir i l’altre fer. La que vindria –i haurien de passar encara molts anys!- seria la seva nora -convertida en princesa Sofía- amb els seus tres fills que s’embarcarien sense por en una barca dels Corominas. El que tinc per segur és que cap d’aquests Borbons va entrar al Museu Darder i això que en aquelles primeries dels seixanta s’havien estrenat

sales noves. No s’hi entrava molt als museus en aquell temps, i això que ja es començava a veure transitar turistes estrangers, molts més que no pas paisans espanyols. La gent de la pell de brau encara no es desplaçava i si ho feia era en algunes excursions en autocar.

Tanmateix, però, hi hagué una gran concentració de treballadors de les quatre províncies catalanes. Banyoles va veure’s invadida per centenars d’obrers que venien en autocars a celebrar una Gran Jornada Catalana de la H.O.A.C. “Acción Católica Obrera). Aquesta sí que va ser una gran manifestació de catalanisme. Evidentment que hi havia vigilància policial –no es veien perquè tots anaven vestits de paisà- i hom s’adonava que hi havia control per tal que ningú es passés, sobretot en els parlaments en el Cercle de Catòlics, insuficient per a  enquibir tots els assistents. Hi havia presidència eclesiàstica a l’escenari –el bisbe auxiliar de Barcelona, Dr. Jubany; el bisbe de Vich, Dr. Masnou; el Dr. Estela en representació del bisbe de Girona; el nostre sr. rector, mossèn Joan Serra; consiliaris i representacions dels dirigents de les províncies catalanes... Molt d’entusiasme, molta germanor en un dinar sota els desmais de l’estany, amb treballadors catalans, acabant-se la Jornada amb una processó fins a l’església de Porqueres. Una jornada catalana que va preocupar molt als dirigents del Règimen. Els banyolins vam contemplar el pas dels obrers catalans per carrers i places i pel passeig de l’estany i ens vam dir que recordariem durant molt temps la seva alegria, els seus cants i les seves oracions per la pau mundial que tots desitjàvem. I també vèiem i ens adonàvem de les seves preocupacions, la de tots els obrers que havien de fer equilibris per demostrar-nos que res estava canviant.

Dècada anys 60 (II)

Temps d’equilibris (2)

Res canviava a la ciutat en les primeries de la década dels anys seixanta. Fins i tot se celebraven Primeros de Mayo, festa “dignificada” sota l’advocació de San José Artesano. No hi havia cap classe de manifestacions. Ningú sabia el que era una “manifestació”, ni els obrers de l’empresa Gimferrer que anaven en processó cap a l’Ofici Solemne de l’església parroquial, igual que els ancians de la població que encetaven la dècada de bracet de padrins i padrines en l’Onzè Homenatge a la Vellesa. S’homenatjava amb gran solemnitat el Pare Butinyà –125è aniversari del seu naixement- amb assistència de totes les Excelentíssimes Autoritats civils i eclesiàstiques, amb el bisbe Cartañá al capdavant, i en els Catòlics es feia una lectura de la seva obra teatral La venjança del martre, llegida per membres de l’Agrupació Teatre i Art. La Polifònica també hi col.laborava oferint un concert extraordinari, com havien fet l’octubre passat en la inauguració de les noves instal.lacions del Club Natació Banyoles. A l’estany hi havia moviment i en el record d’aquell any 1960 hi resta un altre Concert de la Polifònica en el paratge dels desmais on van cantar la sardana Somni, de Manuel Saderra, amb lletra de mossèn Manuel Pont, el sacerdot que s’acomiadava dels banyolins en una nit poètica amb “la foscor davallant pel pendís de ponent, quan tot l’estany és un càlid signe d’argent”.

Tot l’estany era una preocupació pels esportistes del rem.. Demanaven que s’havia d’allargar i fer-lo també més ample per aconseguir una pista de dos miil metres rectes a utilitzar en els campionats d’Europa. I els visitants il.lustres, amb Samaranch al capdavant van poder veure la pista eixamplada, igualment com Don Juan Carlos de Borbón que va extasiar-se contemplant les aigües manses i prometent una segona visita.

Uuiiii...! Una cosa és dir i l’altre fer. La que vindria –i haurien de passar encara molts anys!- seria la seva nora -convertida en princesa Sofía- amb els seus tres fills que s’embarcarien sense por en una barca dels Corominas. El que tinc per segur és que cap d’aquests Borbons va entrar al Museu Darder i això que en aquelles primeries dels seixanta s’havien estrenat

sales noves. No s’hi entrava molt als museus en aquell temps, i això que ja es començava a veure transitar turistes estrangers, molts més que no pas paisans espanyols. La gent de la pell de brau encara no es desplaçava i si ho feia era en algunes excursions en autocar.

Tanmateix, però, hi hagué una gran concentració de treballadors de les quatre províncies catalanes. Banyoles va veure’s invadida per centenars d’obrers que venien en autocars a celebrar una Gran Jornada Catalana de la H.O.A.C. “Acción Católica Obrera). Aquesta sí que va ser una gran manifestació de catalanisme. Evidentment que hi havia vigilància policial –no es veien perquè tots anaven vestits de paisà- i hom s’adonava que hi havia control per tal que ningú es passés, sobretot en els parlaments en el Cercle de Catòlics, insuficient per a  enquibir tots els assistents. Hi havia presidència eclesiàstica a l’escenari –el bisbe auxiliar de Barcelona, Dr. Jubany; el bisbe de Vich, Dr. Masnou; el Dr. Estela en representació del bisbe de Girona; el nostre sr. rector, mossèn Joan Serra; consiliaris i representacions dels dirigents de les províncies catalanes... Molt d’entusiasme, molta germanor en un dinar sota els desmais de l’estany, amb treballadors catalans, acabant-se la Jornada amb una processó fins a l’església de Porqueres. Una jornada catalana que va preocupar molt als dirigents del Règimen. Els banyolins vam contemplar el pas dels obrers catalans per carrers i places i pel passeig de l’estany i ens vam dir que recordariem durant molt temps la seva alegria, els seus cants i les seves oracions per la pau mundial que tots desitjàvem. I també vèiem i ens adonàvem de les seves preocupacions, la de tots els obrers que havien de fer equilibris per demostrar-nos que res estava canviant.

Dècada anys 60 (I)

Temps d’equilibris (1)

La foto d’un escalador fent equilibris per la muntanya –publicada a la portada de la revista Horizontes- semblava el símbol dels inicis d’aquella dècada dels anys seixanta. L’article editorial deia que no ens hem de sorprendre dels impressionants equilibris dels escaladors quan són a punt d’assolir el cim. “Fer equilibris és una facultat humana que tots acostumem a utilitzar sovint. Els països i els partits polítics fan equilibris per evitar ruptures i desavinències. Fan equilibris els financers que treuen endavant negocis fabulosos. Fa equilibri l’àrbitre per conduir a bon terme un partit de fútbol. I sobretot, fa equilibris, molts equilibris, el pare de família que se les veu negres per arribar a fi de mes. I aquest és l’equilibri més popular entre nosaltres. En moltes famílies la política d’estabilització ve practicant-se des de fa molt temps, havent-se aconseguit veritables miracles. I tot gràcies a la tècnica de l’equilibri”.  La tècnica equilibrista, que es feia del vint al trenta de cada mes quan el treballador esperava amb candeletes el sou que tardava a arribar.

Potser per això, per aprendre a saber fer equilibris, la dècada començava amb un Cicle de Conferències d’Orientació Familiar, organitzades per l’Associació de Pares de Família de Banyoles. Per altra banda, tot continuava igual. Per Setmana Santa, les Quaranta Hores seguien essent solemnes i els “jóvenes y doncellas de la ciudad” hi assistien amb devoció. A Banyoles hi havia feina i per aquest motiu cap treballador va fer cas de la crida de l’Oficina de Colocación de la Delegación Comarcal de Sindicatos que obrien inscripcions per anar a treballar a Alemanya. Ja s’ho faran!”, deien els treballadors banyolins que estaven molt bé a la seva ciutat, mai tan ben dit, perquè era una ciutat amb semàfor. Ho deia Jaume Farriol a la revista Horizontes. “Los que hemos recorrido nuestras calles montados en un carro tirado por un burro melancólico o en una bicicleta con la rueda desinflada, sentimos un nudo de emoción en la garganta. Nuestra circulación ha crecido a pasos agigantados y, ahora, el semáforo indica –además de precaución- su mayoria de edad. Los tiempos románticos del burro y la bicicleta han pasado, Con gesto admirativo y emocionado saludamos a las direcciones únicas, a los semáforos y a los urbanos”.

A més de semàfors s’inaugurava la nova instal.lació eléctrica a la plaza de España. Mai s’hi havia vist tanta llum, cosa que no agradava gaire a la joventut que a les fosques s’esvalotava saltant i ballant la sardana Baixant de la font del Gat a la festa de la plaça. Però, per les festes de Sant Martirià

al capvespre s’encenia la lluminària en el moment de passar la processó amb les relíquies del Sant Patró mentre s’interrompien les sardanes. Encara es feien processons, si bé en la de Corpus anava de baixa la confecció de catifes en les que alguns pocs comerciants, davant dels seus establiments adornaven amb serradures tenyides de colors per mandra d’anar a recollir ginesta a la muntanya. Sota el tàlem portava la Custòdia el nou senyor rector, mossèn Joan Serra, qui havia succeït a mossèn Ferran Simon que va morir a primeries del 1960 (Rector a la parròquia de Santa Maria dels Turers des del 1946). Res canviava a la ciutat en les primeries de la década dels anys seixanta.