Dècada anys 70 - Any 1974

LA  DIDA

 

 Quan un membre de la Junta del Cercle de Catòlics m’assabentà que per la festa major vindria la Companyia de teatre català de Maria Matilde Almendros i em digué els tres títols de les obres del seu repertori, no vaig dubtar ni un moment en recomanar-los que fessin LA DIDA. Que ningú ho trobi estrany, ni aquells que van manifestar que  en els Catòlics sempre fan el mateix, puix és inexacte aquesta afirmació ja que LA DIDA és una obra que tot just s’ha representat un parell de vegades en els darrers cinquanta anys, i si no vaig equivocat, la darrera representació que donà a Banyoles la Companyia de Pepeta Fornés ja es deu enfilar cap a la ratlla dels trenta anys.

  Recordo que quan es va celebrar a Barcelona el festival del Centenari del teatre Català – ara fa uns deu anys- es representà entre moltes altres obres, aquesta peça de Pitarra amb la col.laboració del popular Joan Capri que va fer una versió personal del “Baró de santa Agnés”. Doncs bé,, aquesta fou l’obra que obtingué més éxit popular de totes les representades. L’adhesió del públic fou copiosa i pràcticament unànime. I és que LA DIDA, malgrat els seus hòrrids recursos sentimentals, té una humanitat pintoresca d’un parell de personatges i una habilitat consumada en el desenvolupament de l’acció, així com una força satírica d’un sol tipus grotesc, que sempre provoca un esclat plenari de satisfacció.

 

EL DECLIVI.

  Quatre anys després d’haver-se estrenat “La dida”, tornà Pitarra a desenvolupar la mateixa temàtica amb EL DIDOT. Ja en els versos de LO FERRER DE TALL sonaven per tots els escenaris d’arreu de Catalunya, i es succeïren altres èxits populars com EL PUBILL i L’HEREU. En dotze anys escriví més de trenta obres, però moltes no obtingueren l’èxit estrident de les anteriors. I és que els competidors començaren a neguitejar Pitarra. La irrupció al món de l’escena de “Gala Placidia” d’Àngel Guiimerà, el 1879, després del seu triomf als Jocs Florals, despertà la malfiança de l’empresari del Romea que posà obstacles a l’estrena de les obres de Guimerà. Però la qualitat poética de l’autor de “Mar i cel” fa que el vers de Pitarra sembli pobre, i més endavant la crítica es mostra tan dura amb Frederic Soler que s’arriba a emprar el mot “pitarrisme” per designar allò que esdevenia de mal gust. Però creiem que el desdeny no basta per a explicar l’obra d’un home que fou considerat el fundador del teatre català modern, la figura del qual dominà  la nostra escena durant un terç de segle.

Dècada anys 70 - Any 1974

Esteve Albert, amb el record de “Medea” a l’estany de Banyoles.

 

  Esteve Albert i Corp és un poeta i autor teatral, entusiasta promotor d’espectacles com “El Pessebre vivent d’Engordany” i el “Retaule de Sant Ermengol”. A Banyoles li recordem una acceptable “Medea” que portà a les voreres de l’estany l’any 1959, amb Francesc Vals i el nostre bon amic i amant del teatre, conegut de molts banyolins, que fou el malaguanyat Joan Solanas Noes (e.p.d.), de Barcelona. Ara, Esteve Albert presenta a l’Auditorium- Teatre Montjuïc de Girona l’espectacle ”PYRENE” (la llegenda històrica de la fundació dels Pirineus i la població del litoral per celtes i grecs). També presentarà aquest estiu un festival de música i Dansa dels trobadors medievals en homenatge al gironí Berenguer de Palol, “Veles negres” (el curs a través dels segles i les cultures de la civilització mediterrània) i espectacles folklòrics. Val la pena assistir a aquestes representacions que amb tanta il.lusió presenta aquest home que ha dedicat vint anys de la seva vida a relacionar entre ells, als grups inquiets i promocionals del Rosselló, d’Andorra, de Barcelona i comarques.

Dècada anys 70 - Any 1973

Llegenda de Font Romeu

 

  A  la segona part de la tradicional vetllada de la Puríssima en el Cercle de Catòlics, l’agrupació Amics del Teatre  presentà l’escenificació inspirada en una rondalla original de Pere Mauri Ribas, “Llegenda de Sant Romeu”. Cal dir que aquesta fou una representació ben acurada i que mantingué l’atenció del nombrós públic. En aquestes vetllades  on predomina tant el públic infantil és interessant presentar obres d’aquest gènere, ja que la mainada segueix en interés la representació, cosa que s’havia fet difícil en els darrers anys per l’equivocació de donar a conèixer comedietes intranscendents.

  Encara que s’hagi aconseguit del tot un seguiment de silenci a la sala, l’experiència d’aquest any ha de fer obrir els ulls als organitzadors per tal d’estudiar per la festa de la Puríssima del 74, una obra  de “teatre infantil modern”. Creiem que amb una representació digne d’aquest caire tots hi sortirem guanyant.

  “La llegenda de Font Romeu” fou interpretada per Josep Aurich, Lluis Vila, Jaume Figueras, Josep Figueras P, Francesc X. Feliu, Miquel Figueras, Xavier Olivas, Josep M. Viñas, Joan Palmada i el nen Jordi Angelats.

Dècada anys 70 - Any 1973

JOAN CAPRI – L’AMIC DEL MINISTRE

 

“L’amic del ministre” no és cap obra de teatre. Abans de que en Capri ens parli del ministre han transcorregut gairebé una hora de monòlegs, una hora força avorrida per l’espectador que busqui només la part  més entretinguda. A la segona part es repeteix el monòleg, una mica més “divertit”, i l’acció de l’obra ens ve servida sempre amb l’ajuda del telèfon. En aquest cas la comèdia es ressent d’una gran lentitud i monotonia.

  El decorat: cortina negra (no n’hi ha cap més), quatre cadires, un penja-robes, un tauleta que vol ser un escriptori i un water. Tot tant pobre com el text de l’obra de Carles Valls i Joan Capri.Una sola actriu – Teresa Cunillé- acompanya a Capri en la interpretació. Actua amb correcció oferint-nos quatre personatges femenins.

  Personalment crec que l’actor Joan Capri actua força millor que en els temps dels seus favorables éxits. I no em refereixo als continguts dels monòlegs i improvitzacions, sinó a la manera de dir-los, a les noves expressions i accents del gest. Capri, sens dubte, es repeteix molt, i és possible que els seus entusiastes només parin atenció a la part “xistosa” dels monòlegs. Crec que el millor de l’actor és precisament la seva manera que té d’explicar i no llur capacitat per l’acudit. Per això en obres com L’AMIC DEL MINISTRE passen desapercebudes incompatibles formes i expressions en virtut d’una injustificada expectació per la humorada que resulta ser d’una aclaparadora mediocritat.

Dècada anys 70 - Any 1973

“LA TERRA ES BELLUGA”

 

“La terra es belluga” es podria classificar dintre del teatre èpic: uns fets passats (visualitzats), en aquest cas la història de Galileu Galilei, suggereixen unes situacions actuals, uns problemes importants del nostre temps (també visualitzats) que es concreten en una qüestió moral, un problema generacional i una qüestió social. Globalment parlant podríem dir que és una crítica contra l’immovilisme. Contra la por al canvi, la por a la nova situació, encara que es vegi que aquesta nova situació supera i millora l’anterior.

  Cal deixar ben clar, però, que en l’obra no hi ha, ni hi volem veure, cap crítica contra l’Església ni contra la Bíblia, encara que hi siguin citades, sinó unes referències crítiques a les estructures eclesiàstiques de l’època de la Inquisició i al mal encaminat “ús científic” que es feia d’alguns textos bíblics.

  “La terra es belluga” és també una temptació per a qualsevol director: és una obra de muntatge, dóna una gran llibertat per a procurar fer més directe el missatge del text, incús apoiant les idees i les constatacions semi-exageradament

El “realisme èpic” de l’obra, un dels grans encerts de Jordi Bordas, fou aconseguit a base d’un exhaustiu estudi, per part d’un equip d’entesos, de la vida i fets de Galileu Galilei. Al text hi ha algunes parts tècniques que recolzen aquest realisme que al ser èpic abunda, encara més, en la idea de la lluita dialèctica, que porta l’obra contra l’immobilisme.

  El nostre muntatge ha volgut en principi ser fidel al text. Està d’acord amb les nostres possibilitats, però s’ha fonamentat en un profund estudi de l’original. Aquest ha estat molt treballat, molt pensat, molt meditat, i cada una de les situacions escèniques que veureu davant vostre, pretenen intencionar i potenciar el sentit de les paraules que Jordi Bordas ha posat en els llavis dels personatges.

  “La terra es belluga” pot o no pot agradar, perquè és un muntatge, però el text no deixa de ser un missatge actual, una crida interessada a qualsevol persona d’avui, gran o jove, que consideri que el teatre, a més de divertir, pot dir-nos alguna cosa.

  Sols ens queda convidar-vos a l’estrena a Banyoles de “La terra es belluga” de Jordi Bordas, que l’Agrupació Amics del teatre del Cercle de Catòlics posarà en escena el proper diumenge  dia 21 d’octubre, dintre les festes de Sant Martirià. Vosaltres sereu els qui haureu de fer la segona crítica del muntatge.

                           (Joan Solana a revista “Horizontes”.Octubre1973).

 

“LA TERRA ES BELLUGA”.

Teatre èpic amb intenció didàctica. Una experiència prometedora.

(Crítica  d’Antoni Freixa a la revista “Horizontes”)

  L’obra “La terra es belluga” va dirigida en principi a un públic infantil. Per això la seva intenció és clarament didàctica. El seu llenguatge senzill i entenedor ens introdueix facilment al món interior i a la dinàmica del personatge central: Galileu Galilei. Des d’aquí i a cavall d’un constant paral.lelisme entre la vida i miracles del savi italià i llur aplicació al món dels nostres dies, l’autor llença el seu missatge clar i diàfan.. La vida ha de ser una lluita constant a la recerca d’un món millor. És una crida contra l’estancament i una denúncia de l’immobilisme burgés.

  L’obra resulta plenament vàlida per adults i es segueix amb interés, encara que li falta una certa consistència. Fou escrita en quinze dies i això es nota bastant. No és una obra madurada, ni massa important, emperò en Jordi Bordas demostra tenir intuïció i tacte. “La terra es belluga” és una mostra més d’aquest teatre èpic català, únic gènere que trobem dins la poc fecunda vena del teatre català dels nostres dies.

  EL MUNTATGE. Ha estat un pas endavant el donat per l’Agrupació Amics del Teatre del Círcol de Catòlics i en aquest cas concret cal felicitar al nou director, en Joan Solana. L’obra li ha permés un muntatge molt lliure i suggestiu alhora. Voltat de gent molt jove, ha adaptat el text a l’esperit que mou aquest grup i ha aconseguit que l’espectador es sentís interessat des de la primera escena. Jugant amb una escenografia molt senzilla, centrava l’atenció al personatge i sobretot a la seva paraula. Donava l’impressió d’interessar-li molt més el fons que la forma. La primera part segueix un ritme molt viu, on és constant l’anar i venir des de Galileu als nostres dies; portada amb molta serietat. Després, cap al final es cau en el grotesc i l’obra perd de l’interès inicial. Considero la part sonora totalment innecesària, massa “matxacona” i en desacord amb la senzillesa de l’obra. Potser la cançó d’en Bob Dylan si hagués estat cantada i no recitada li hauria donat més ritme al muntatge.

  En resum, una bona experiència, que de seguir per aquest camí significaria una nova revifalla del bon teatre banyolí.

  LA INTERPRETACIÓ.- Molts actors feien la seva primera experiència dalt l’escenari, i la veritat és que donaren mostra de formar un conjunt disciplinat i eficient. Alguns dels debutants apuntaren unes bones aptituds teatrals i si no destaco a ningú és perquè no ho crec pas oportú i perquè el que sobresortí fou veritablement el conjunt.

  Actuaren per ordre d’aparició en escena. Ramon Rabell, Miquel Feixas, Irene Oliver, Josep Font Miquel Figueras, Carme Pérez, Magdalena Escobosa, Josep Pagés, Jesús Bramon, Lluis Vila, Miquel Duran, Josep  Aurich, Glòria Xargay, Josep Figueras i Xavier Feliu.

Dècada anys 70 - Any 1973

Els pledejaires

 

  A la tarda del dilluns dia 16 de juliol unes noies que passaven pels carrers de Banyoles repartint programes ens invitaren a la representació teatral que tindria lloc el mateix dia a la Llotja del Tint. Organitzada la cosa a correcuita, ja presentíem una buidesa calfreda dintre el marc incomparable de l’edifii del carrer de sant Pere. Efectivament, a la nit ens trobàvem al primer pis del Tint acompanyats d’un parell de dotzenes d’espectadors contemplant la tarima on es desenrrotllaria l’acció de l’obra ELS PLEDEJAIRES original de Jean Racine, en versió catalana de F. Aleu. Els actuants eren del N.G.T.U. “Nou Grup de Teatre Universitari” de Barcelona. Els dirigeix Frederic Roda Fàbregas. El Grup va estrenar l’obra a Granollers, presentant-la seguidament al Romea de Barcelona, seguint després en una “tournée” que en els últims dies estigué ben replena (dissabte a Port de la Selva, en motiu de la concessió dels “Premis de teatre Josep M. de Sagarra”, diumenge a la casa de Cultura de Girona, i el dilluns, de passada, a Banyoles.

  L’obra “Les plaudiers” fou escrita per Jean Racine l’any 1688 i és una de les poques comèdies que escrigué l’autor francès, puix la seva millor producció està en les tragèdies. ELS PLEDEJAIRES té molts elements procedents de la “Comedia dell’arte” i el mateix autor pensà en escriure-la en la probable estrena per part dels comediants italians que durant molts anys s’instal.laren a París visquent de les rendes d’aquell important moviment renovador.

  “Els pledejaires” és una sàtira bastant ingènua sobre el funcionament de la Justícia, i en l’embolic es manegen interessos económics i familiars,desembocant en un animat enfrontament dels pledejaires entorn d’un dissortat gos que s’ha cruspit un missérrim capó. L’autor ens explica que per els seus pledejaires el que compta és la pugna i la martingala judicial, molt més que el que s’aireja davant dels tribunals, els quals, de passada descobreix tots els seus draps bruts.

  La primera part de la comèdia és bastant avorrida, millorant en la segona meitat, en la que ressalten les troballes purament escenogràfiques, agençades per un “nou” personatge “Mateu Tramoia”, interpretat per el director Frederic Roda, qui va disposant l’escena sobre una reduïda tarima. Veritablement excel.lent la recreació de vestuari, així com la interpretació de tot el conjunt del N.G.T.U., que foren, a més del propi director, les Srtes. Rosa M. Ferez i Montserrat Mirabet, i els actors Damià Barbany, Jordi Faura, Joan Ollé, Ignaci Roda i Francesc Romeu.

  Aquesta ha sigut la primera representació teatral que ha tingut lloc a la Llotja del Tint. Hi hagueren deficiències de visura que podien haver-se superat en un escenari un poc més enlairat. Potser hauria quedat tot més perfecte d’haver-se muntat l’espectacle en els baixos del Tint. Algunes de les arcades allí disposades en sentit diferent a les del primer pis podrien afavorir les representacions en quan a espai pels actors i en quan a visibilitat pels espectadors. Es podria tenir en compte en altres representacions.

Nota afegida el mes d’abril del 2014:

Dos dels actors que actuaren en “Els pledejaires” foren Frederic Roda i Joan Oller. Extracto les seves biografies:

FREDERIC RODA. Fou un director, crític teatral i promotor cultural català. El 1954 va fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona de la quan en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus (Shakespeare, Brossa, Ionesco, Espriu, Bretch. Txècov). El 1963 promogué el premi Josep Maria de Sagarra i exercí la crítica teatral a “Destino” i La Vanguardia. De 1970 a 1980 fou subdirector de l’Institut del Teatre a Barcelona. El 1995  va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Morí a l’any 2006.

JOAN OLLER.- Professor de l’Institut del Teatre i director de Sitges Internacional del 1992 al 2001. Membre de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure el 2003 i 2004. Col.laborà en programes de ràdio i televisió. Director d’escena en espectacles del Dagoll Dagom. El 1977-78 va dirigir dos éxits que van consolidar la seva carrera: “No hablaré en clase” i “Quan la ràdio parlava de Franco. Director escènic aCentre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Muntatges a “Antígona” de Salvador Espriu; produccions al teatre Grec de Gran Teatre del Liceu, i un llarg etcètera. JOAN OLLER ha estat el director dels actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya, des de l’any 2009

Dècada anys 70 - Any 1973

Estampes d’una Passió

 

  En la passada Setmana Santa l’Agrupació Amics del Teatre del Cercle de Catòlics reuní a una bona colla de joves per embrancar-se en l’aventura de la representació d’una Passió. L’obra escollida fou I.N.R.I., original de Mn. Agustí Burgas, que durant molt de temps fou més coneguda per “La Passió de Figueres”. En la versió lliure que ens presentaren d’aquesta obra s’afegiren textos de ECCE HOMO. L’HORA DE CRIST”, de Frederic Corominas, acreditada com La Passió de Banyoles”, de tan bon record a la nostra ciutat. També s’hi agregà alguna poesia de Mn. Cinto Verdaguer,  agençant-se una mescla ben desconcertant, puix tal com quedà l’estructura dels quadres, la fragmentària història de  lladregots capitanejats pels gestes de l’obra figuerenca i els incomplets emplaçaments de les sortides del Barrabàs de l’obra banyolina, quedaren sense cap mena de il.lació, compresant-se en una incoherència aclaparadora. Bé que a mida que avançava la representació i es desfeien els lligams argumentals de les dues obres, donant entrada als quadres de “Passió”, l’execució guanyava en tots sentits ressaltant primordialment la poesia i prosa de Frederic Corominas, que ens feia reviure tota la vivesa del llenguatge de La Passió de Banyoles”. El quadres de “Judes no perdona” i “Pilat” dignificaven aquestes estampes enaltides per la extraordinària bellesa dels decorats de Joan de Palau, que es destacaven en gran relleu quan en alguns moments hi sapigueren donar uns bons reflexes de luminotècnia.

El “Amics del Teatre” han fet un assaig per una nova “Passió”, que realitzada amb l’empenta que porten, podria donar fruits. Es veuen noves cares jovenils que prometen,i són ells els qui ho han d’ensolcar. Per realitzar el que es proposen en l’esdevenidor, és necessari en primer lloc aconseguir una bona unió en treball d’equip. Si la solidaritat fos sòlida, invariable, l’intent podria reeixir. Abans, però, d’emprendre la peripècia, aconsellaríem als “Amics del Teatre” que llegissin l’obra de Frederic Corominas, i de bon principi s’aturessin en el pròleg, en aquesta “Mort de l’Home”, que ells han tornat a escenificar aquest anys. La força viva, l’esgarrifança, l’emoció que produeix en l’ànima de l’espectador la imatge del Crist afusellat, encara pot tornar a donar-se en tot el llarg de l’obra en una nova línea de teatre modern. La nova o la mateixa “Passió” banyolina, seguint la trajectòria marcada per aquest principi, podria donar excel.lents resultats.

  Podría, però, tornar a fer renéixer l’afició, avui tan displicent?.

  Heus aquí l’enigma.