Dècada anys 70 - Any 1977

LA “GENT D’ARA” VA AMB “RONYONS DE RECANVI”

(Consideracions sobre la inexplicable crisi teatral)

 

  Cadires als passadissos. El teatre de gom a gom. I un públic devot, disposat a passar calor, però sobretot, a veure un grup d’afeccionats que fan teatre. Heus ací, les premises que han dibuixat aquestes nits de Sant Martirià. Algú podria pensar que es tracta d’un fenomen parapsicológic o un miracle del nostre bon Patró. Però, no. Aquesta mena de Companyia que s’ha format fa mes d’un any, ha aconseguit superar les possibilitats certament notables de la parapsicologia i les no menys suposades del nostre Sant. La gent corre a veure’ls, compra les entrades amb temps, s’apilona a l’entrada. Si des de fa tant de temps sentim a parlar de la crisi del teatre, arriba el moment de pensar que no es tracta d’una crisi de medi sinó d’una crisi circumstancial.

  Anem per la “Gent d’ara”. Una obra viscuda ja fa molts anys pels afeccionats banyolins. Una obra que si be respon a una certa qualitat de construcció i una considerable vivesa de diàleg, no supera pas el famosíssím “Orgull del Gec”, amb la qual ”Gent d’ara” presenta determinades concomitàncies temàtiques. Val a dir-ho, la novetat del dia era la “reaparició” de Maria Colomer i Carme Quer. Hi havia expectació. Per molts, allò era una mena de “revival”, un tornar enrera. Un refer amb ulls admirats, una mena d’història privada del nostre teatre. Joan Geli i Jaume Oller, en papers ajustats, d’una innegable i humana comicitat, van desgranar sobre l’escenari el vell problema dels fills que no volen seguir l’ofici dels pares. Xavier Vilanova, Miquel Torrent, Montserrat Oller i Francesc Feliu formaren el grup d’actors que en un fer i refer el diàleg, en un moviment escènic viu i convincent, van trametre al públic el missatge d’un autor que deixava una obra incompleta amb el seu famosíssim “Ves a fer.... novel.les!”. El públic aplaudí, convençut. Refet. En el somriure dels llavis i la vivesa dels ulls, s’endevinava la satisfacció del públic que havia anat al teatre prèviament “convertit”.

  “Royons de recanvi” és una peça d’autèntic passatemps. Una obra molt de “festa major”. Jo crec que l’obra va ser ben escollida, ben treballada, ben representada i ben rebuda. Els afegits a l’obra de Muntañola foren un encert. Els acudits, d’una simplicitat que fregava els límits de la rusticitat, feien diana. I el públic, reia perquè comprenia perfectament que  aquell joc estava construït per a fer riure i res més. L’agraïment espontani de la gent després d’un tip de riure és una mena de satisfacció pels qui han treballat el material còmic.La rialla o el somriure, són la recompensa de l’autor i dels actors. Ben mirat, ja és poca cosa.

  Joan Olivas, magistral, com sempre, feia un oncle estrafolari, que traçava sobre l’escenari una pirueta hilarant. L’Enric Tubert, víctima prevista per la desronyonada, interpretà un primer acte sensacional que, si bé després, se li desdibuixava una mica degut a la mateixa inconcreció del personatge, tornava a assolir, cap al final, moments particularment brillants. Josefina Julbe,veterana, amb més caràcter dramàtic que no pas còmic, va donar vida a un personatge ben construït per l’autor i va compartir amb una revelació, Glòria Cunill, el subratllat femení de l’obra. Joan Solana, en un paper insòlitament còmic, va crear un personatge excepcional: desmemoriat, nerviós, absurd, patèticament humorístic. L’actuació de Joan Solana mereix un punt i apart. Josep Angelats, víctima d’afeccions renals peremptòries, va dramatitzar sobre el tema i sortí pràcticament desronyonat. Miquel Félez, amb una intervenció breu però fulgurant, recreava un tipus de personatge que li va com l’anell al dit. Jordi Domènech, interpretà un jove de tamany natual, amb encert i eficàcia. Tot  plegat, doncs, un èxit més.L’autor Joaquim Muntañola, que era a la sala, fou obligat a saludar. Jo crec que el senyor Muntañola estava content, perquè, els autors, encara que pateixen mentre dura l’obra, al final, solen recollir la satisfacció del públic, que sempre és agraït.

  I res més. La tradició teatral, almenys per les festes de Sant Martirià,sembla assegurada. Ara, més que mai, podrem dir que Sant Martirià és ofici, sardanes, concert i teatre.Quatre puntals sòlids per a una festa.

  En sortir al carrer, en la fresca de la nit, tot eren comentaris. Aquesta és la gràcia i la sal del teatre: la impressió de la sortida, el comentari interessant, el somriure a flor de llavis. Els actors, allà dintre, amb la música dels aplaudiments a les orelles, es canviaven de roba,es treien el maquillatge. Com un gest no pas desprovist de sentit. Com un acte de ritual, que tanca en un moment el treball dels assaigs, els nervis de la representació i la glòria efímera dels aplaudiments.Així són, així han de ser, les nits de teatre.

                                                            Jaume Farriol.

Dècada anys 70 - Any 1977

JOAQUIM  MUNTAÑOLA

 

  Crec que gairebé no cal fer la presentació del nostre personatge d’avui. Qui és que no ha llegit alguna de les incomptables historietes que ha escrit Joaquim Muntañola?. Quina és la persona, gran o petita que no hagi vist en “patufets” i periòdics els ninots del cèlebre dibuixant català?

  A Muntañola, simpàtic i cordial, de figura un poc corpulenta, ben plantat encara, i que – agafant-li la seva disposició cinematogràfica- podríem dir que és una semblança amb el Clark Gable de les últimes cintes en la seva maduresa, l’hem trobat a Banyoles on ha vingut per a departir una estona amb els nostres aficionats al teatre que interpretaran el segon dia de les festes de Sant Martirià la seva divertida comèdia Ronyons de recanvi.

  Nascut a Barcelona de classe mitjana, ja de petit fou un gran lector de llibres i revistes. Els seus pares, pobrets i alegrets, van veure com a l’edat de 14 anys el seu fill Joaquim agafava una malaltia a les cames que el feren estar un any sense caminar. Fou aleshores que, per entretenir-se es posà a fer ninots. Ara, ja veieu, que segueix entretenint-se i sortosament amb molta bona salut.

-      Com a dibuixant i escriptor humorístic vareu començar al “Patufet”. Podríeu explicar-nos alguna cosa d’aquella època?

-      El “Patufet” de la primera època és on aprenc a escriure en català, veient les esmenes que el corrector feia als meus originals. El senyor Baguñá, propietari i director també de L’Esquitx em va donar els primers tres duros de plata per una historieta signada Kim. Després, sense jo demanar-li, em va augmentar. En aquells temps, i amb segons qui, passaven aquestes coses. En el Patufet hi escrivia contes i novel.les d’aventures, de per riure, inspirades en Salgari, Juli Verne, Zane Grey, Peter B. Kine, etc. Em divertia molt. Si no hagués estat així, potser no ho hauria fet. Sempre m’ha agradat divertir-me treballant.

-      Després de la guerra vareu continuar escrivint, però en castellà, en una revista que semblava ésser la continuació del “Patufet”. Què me’n dieu d’aquella etapa de “Atalaya?.

-      A “Atalaya” hi feia de tot. Escrivia i dibuixava també seriosament, i fins i tot em vaig treure de la mànega un dibuixant que signava Puig, i que era un servidor agafant la ploma amb l’esquerra. Ho feia per desengrassar, i perquè els lectors no es trobessin en Muntañola fins a la sopa.

-      Parleu-nos de les vostres tires de T.B.O.

-      El senyor Bohigas, fundador i ànima d’aquell TBO em comprava tot el que jo produïa i ho emmagatzemava en uns prestatges que m’impressionaven molt perquè aquells papers de barba meus tenien per veïns, ninots dels admirats Opisso, Castanys, i d’altres.  Quan necessitava vuit duros (en aquells temps eren molts diners) feia de pressa i corrent dues tires, les duia a una guixeta del carrer París, i en sortia corrent per anar-los a gastar de seguida. La manera de convertir en plata uns papers blancs deixaven esmaperduts als meus amics, i sobretot al meu pare,a qui li costava molt més esforç que a mi la “fabricació” de diners per anar a la plaça.

-      -Com us ho endegueu per fer les vostres cròniques esportives humorístiques?

-      -El tema de l’esport, principalment el futbol, és molt agraït, perquè generalment hi ha gent de bona fe, capaç d’aguantar totes les rifades per tal de sortir retratats als diaris. D’altra banda, el futbol és bo de prendre-se’l amb una certa conya, que és com a mi m’agrada prendrem moltes coses.

-      Us porta molt de temps un acudit diari?

-      - No faig un acudit diari. En faig cinc o sis. Els de La Vanguardia els pareixo en sèries de deu o dotze. No em poso mai a rumiar Un acudit. Em penso que no em sortiria. El que m’agrada és que m’encarreguin cinquanta acudits d’un mateix tema. Aleshores surten com les cireres d’un cistell: l’un porta arrossegat a l’altre.

-      - Heu fet alguna exposició dels vostres dibuixos?

-      - Moltes, fa temps. Però el meu instint fenici (?) em duia a fer exposicions monogràfiques, on pràcticament ho tenia tot venut- El “Nadal” a la Sala Rovira, la “Pesca submarina” al local de l’Associació d’aquest esport; el Tenis, a diversos clubs, i l’any passat, una d’esports diversos al Saló Nàutic de Barcelona.

-      Quantes obres de teatre heu escrit?

-      -He estrenat vuit obres de teatre. “Futbol de nit”, “En Baldiri de la Costa”, “Ja tenim 600”, “Dos mesos a Barcelona”, “Ja venen els russos”, “El meu marit té pa a l’ull”, Una noia de bosc” i “Ronyons de recanvi”, passat a televisió amb el títol primitiu de “Els trasplantats”. En tinc d’altres escrites, perquè m’agrada molt més rumiar-les que després posar-les damunt d’un escenari. N’hi ha una gairebé dramàtica, i projectada d’esquena a l’èxit de públic, que potser és de la que em sento menys descontent.

-      - Perquè no seguiu escrivint teatre?

-      -El “fer” teatre comporta una colla de subjeccions a empresaris, locals, actors, directors, crítics, públic, guixeta, etc. que condicionen la independència de l’autor i fan incòmode el ballar-hi pel mig.

-      Com veieu avui l’obra “Ronyons de recanvi”?

-      - L’he rellegida, i trobo, sincerament, que malgrat el temps transcorregut, s’aguanta força, dintre d’aquest tipus de teatre sense pretensions, destinat a l’entreteniment. Amb tot, hi veig el que ja aleshores intentava posar-hi: una crítica als homes que es venen per diners, i una defensa del “menjar poc i pair bé”. Tot això sense carregar les tintes, i sense “mala uva”, cosa que a mi, generalment, no em va.

-      - Quina opinió us mereixen les agrupacions de teatre d’aficionats?

-      - Penso que són una gent admirable, capaços de treure’s hores de son i de lleure per aprendre’s les tirallongues que a l’endemà de l’estrena no seran més que fum. És un cremar-se constant, en bé de l’art, de la cultura i generalment de la bonhomia.

-      Assistireu a la representació de la vostra obra que posarà en escena l’agrupació teatral de Banyoles ?

-      - M’agradaria molt, perquè la gent que he conegut d’aquesta agrupació teatral m’ha semblat molt sana i mereixedora de tota mena d’ajudes. L’inconvenient que pot haver-hi és que jo tinc el vici de treballar dissabtes i diumenges (el futbol em mana) però procuraré fer tots els possibles per ésser prop d’uns amics capaços de posar en solfa les meves ximpleries.Us dono a tots les gràcies per haver-me ressuscitat teatralment, i desitjar que tingueu l’èxit que us mereixeu per la vostra voluntat, i segons tinc entés per la vostra qualitat interpretativa, doncs són molts els qui m’han dit que sou un grup que ho fa molt bé. M’agradaria que els personatges i situacions que he inventat servissin de trampolí per les vostres aspiracions. I si no teniu l’èxit que espereu, penseu que és per culpa meva.

-      Esperem que l’èxit sigui per a tots: autor i intèrprets.

                                         (Signat: Florenci)

Dècada anys 70 - Any 1977

GENT D’ARA

L’obra d’un autor satíric de principis de segle

 

  Havia sentit parlar moltes vegades de GENT D’ARA entre els components aficionats al teatre de la meva família. Sembla que era una obra que “quedava molt bé” amb el grup que per allà els anys vint i trenta representaven teatre a la societat de l’Ateneu. Els dels Catòlics, no la podien fer perquè, pobrets!,això d’actuar amb dones els hi estava vedat.

  Fou després de la guerra, quan el Bisbe aixecà la veda permetent representar teatre mixte en els Centres Catòlics, i quan passats alguns anys el “Gobierno” autoritzà la parla catalana en els escenaris d’aficionats, com aleshores l’”Agrupación Teatral Bañolense” l’escollí i la portà en el seu repertori passejant-la pels teatres provincials. Al costat de Freixa, Garcia, Baus, Colomer i Vilanova hi debutaven dues noies que donarien un gran relleu a l’obra: eren Maria Colomer i Carme Quer, les mateixes que ara en aquesta presentació que es farà per les festes de Sant Martirià, tornen a l’escena després de molts anys d’absència, per a demostrar-nos amb el seu bon treball artístic que són capaces d’aixecar el to satíric i dramàtic de la deliciosa comedieta d’Eduard Coca.

  Aquesta peça en dos actes fou durant una època molt representada. El seu autor era empleat de ferrocarrils i a hores perdudes, entre tren i tren, es dedicava a escriure pel setmanari satíric barceloní Cu.Cut! que hi col.laborava amb el pseudòni, KOK. És autor d’Aucells de gàbia (1904) (records de la seva vida), i pel teatre escriví únicament Gent d’ara, una paròdia de Sherlock Holmes i el monòleg Casa’t!

  En el “Cu-Cut”, setmanari de “gresca amb ninots” que seguia les directrius de La Lliga, Eduard Coca hi col.laborava assiduament i es féu popular principalment per les seves poesies festives, plenes d’un caire directe i intencionat. Tenia fama de queixar-se sempre de tot en els seus versos.

  Eduard Coca va morir jove, a l’edat de 37 anys. A GENT D’ARA ens demostra que fou un autor dels que en aquella època prenien volada fent un teatre sense altre propòsit que el passatemps, però que comptava amb una àmplia base demogràfica d’espectadors i que posseeix una remarcable importància en tant que fet social. Com en “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, de Llanas, Coca, en el seu teatre posava en escena habituds i tradicions passades, ja amb un to jocós i de bonhomia, i utilitzant els recursos del melodrama sentimental. El conflicte generacional torna altra vegada a fer presència, en aquest cas entre un pare botiguer que vol que el seu fill segueixi la tradició familiar i  un fill que prefereix seguir la carrera d’arquitecte. El conflicte familiar s’engrandeix i és seguit per una sèrie d’amics de “l’amo” que es reuneixen en una ridícula “tertúlia literària” on el joc escènic esdevé mogut i es ridiculitzen personatges com el de l’aficionada literata “Donya Mercedes” ( que interpreta Maria Colomer), i es carrega la punta irònica del “senyor Josep” el seu marit (interpretat per Jaume Oller).

  Recordo haver sentit dir a Freixa i Garcia que l’obra era inacabada, puix l’autor va morir sense poder escriure el tercer acte. No sé que hi ha de cert en això, però potser avui no es veurà tan escapçada com es trobava en aquells temps. La frase final del “senyor Josep” crec que té avui força actualitat. És aquesta:

-      Vosté és un home de bé, actiu, treballador, una pedra important de l’edifici social. Perteneix a un gremi respectable sota tots conceptes... però s’ha endurit en el negoci. A vosté el domina el manar. Ditxós manar!. Però pensi que ja s’ha acabat l’imperi del despotisme. Ara els que han de manar, manen; però els que han d’obeîr, acostumen a fer el que els hi sembla”.

  Prometedora nit de les festes de Sant Martirià aquesta en la que es representarà una altra obra “de repertori” dels aficionats banyolins i en la que retornaran a l’escena dues actrius llarg temps absents, Maria Colomer i Carme Quer, i que esperem que d’ara endavant puguin seguir col.laborant per enaltir amb la seva presència artística el teatre a Banyoles.

Dècada anys 70 - Any 1977

Diversos aspectes del teatre

“Escuadra hacia la muerte”

 

  El dissabte dia 6 d’agost en sessió de nit tingué lloc en el Cercle de Catòlics una representació teatral a càrrec de l’Agrupació Amics del Teatre de Banyoles que posaren en escena l’obra escrita en castellà per Alfonso Sastre ESCUADRA HCIA LA MUERTE. Els actors i l’equip tècnic foren els següents:

Actors: Agustí Barceló, Lluis Soler, Lluis Vila, Jaume Figueras, Pere Josep i Jordi Domènech. Decorats a càrrec de Jordi Casadevall. Control de llum: Joan Celrà. Música i só: Pinito. Vestuari i utilleria: Raven. Maquillatge: Glòria Cunill. Direcció:Pere Josep.

  Gairebé tots sentim la necessitat en les nostres hores lliures de dedicar-nos a alguna activitat fora del nostre àmbit professional. Com a aficionats som membres actius en el camp de les lletres, de l’art o de l’esport. Es sacrifiquen les hores de repòs, però, aquestes, no tenen valor davant la satisfacció de millorar-se.

  El teatre és escola i ha d’ensenyar les formes del bon parlar, de presentació, de vestir, de raonar... El públic vol viure l’escena i el personatge. El públic no admet que les escenes se li facin interminables esperant que l’actor vagi repetint, sense ànima, el que sap que ha de dir,perquè abans ha escoltat a l’apuntador des de la seva butaca.

  Indubtablement que quan s’aixeca el teló en un escenari d’aficionats ha sigut a base de grans sacrificis de tots els que intervenen – estudi de papers, assaigs, muntatge, etc-, però perquè això tingui el seu profit ha d’oblidar-ho i lliurar-se totalment al seu art.

  Una obra de teatre mal representada, perdrà sempre forçosament una bona part de les seves qualitats. I, al contrari, una obra mediocre però ben representada, guanyarà sempre i tot sovint mantindrà el seu equilibri.

  D’aquí ve la importància de l’actor en el teatre, i perquè el resultat sigui assolit amb èxit, caldrà que el valor de l’obra i les qualitats dels actors vagin lligats. Els comediants han de donar vida al text escrit i fins i tot de vegades afegir-hi amb llur treball un relleu i uns valors nous. La col.laboració dels actors, doncs, és d’una gran importància.

  Quin és el deure d’un bon actor?. Tothom ho sap: identificar-se en el possible en el paper, encarnar exactament el personatge, desfer-se de tots els prejudicis i lliurar-se per complet al nou tipus que ha de fer viure, deixar a un costat el seu caràcter i els seus gustos i fer-se seva la psicologia de l’home que parlarà i viurà a través d’ell. I com més assoleixi el “deixar d’ésser ell” per “ésser l’altre”, millor actor serà, perquè l’actor no ha de recordar-se del seu nom i ha d’oblidar els seus problemes, igual com si canviés per unes hores la seva ànima, en un avatar artístic.

  L’art de l‘actor té també els seus secrets i la seva ciència. L’experiència dels altres grans actors pot servir-los de molt. I també el tracte dels autors. Hi ha actors que s’han interessat, sempre que els era possible, per conèixer l’autor de l’obra que havien de representar. Aquest coneixement pot ésser a través dels seus escrits, articles i obres. Però conscientment, no es pot deixar guiar per unes frases ben construïdes i per una il.lusió,moltes vegades fonamentada en la fantasia personal.

  Quan s’ha estudiat una obra pot decidir-se a la primera lectura. Aquí no s’ha donat massa importància a aquesta labor. Es munta al voltant d’una taula, o bé a l’escenari amb el paper a la mà i sense decorats. Aquestes lectures expressives poden durar varis dies, i així es va profunditzant amb el text, al mateix temps que paraulegen actors i un públic, naturalment reduït.

  Si aquest darrer aspecte de la “lectura expressiva” era el més adequat per a donar a conèixer l’obra de Sastre a Banyoles, tampoc cal que els actors no oblidin els altres aspectes, ja que tots són primordials per tal que puguin ressorgir les agrupacions banyolines amb la vitalitat que desitgem.

(Galat a Revista de Banyoles. Agost 1977)

Dècada anys 70 - Any 1977

PEPETA FORNÉS

 

 Una actriu ben coneguda a la nostra ciutat ha mort recentment a Barcelona. Era una gran actriu de l’escena catalana Pepeta Fornés. Els qui recordem les seves actuacions no podem menys d’evocar la seva memòria amb admirativa i cordial emoció. Va pertànyer a una generació que s’identificava amb el període més brillant del teatre català en la qual va contribuir decisivament a la seva esplendor.

        A Banyoles li recordem la seva interpretació de “La mare” de Santiago Rusiñol, així com també “El pati blau” del mateix autor, “Mossèn Janot”, de Guimerà, “L’hostal de la Glòria, de Sagarra, “Amàlia, Amèlia i Emilia” de Millà i altres comèdies que ens portava per donar relleu a les festes de Sant Martirià en els anys quaranta i cinquanta en el teatre del Círcol de Catòlics. Abans, emperò, havia actuat en els teatres Mercantil i Modern i gairebé sempre en Companyia pròpia en la que hi figurava de primer actor el seu marit Antoni Martí. A Barcelona havia estrenat obres de Sagarra, Artís, Millàs i Raurell, etc. Pepeta Fornés era especialment admirada per la seva vivacitat, la flexibilitat del seu temperament artístic i la seva perfecta dicció.

(Galat, a Revista de Banyoles- Agost 1977)

Dècada anys 70 - Any 1977

Tres agrupacions teatrals banyolines

 

  Van errats els qui afirmen que el teatre està en crisi a la nostra ciutat, ja que en el moment actual es pot dir que estan en actiu tres agrupacions. El grup de joves que dirigeix Joan Solana van representar a l’Institut de Girona i a Palafrugell l’obra de la Capmany Vent de garbí i una mica de por; el grup de “veterans” del Cercle de Catòlics s’han desplaçat darrerament a Darnius on han obtingut un gran èxit amb “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, de Llanas, i segons sembla el grup d’Amics del Teatre conjuntament amb aficionats de Girona estan assajant l’obra de Alfonso Sastre “Escuadra hacia la muerte” per representar-la molt aviat. Que hi hagin tres grups teatrals a Banyoles és una notícia ben important, ja que possiblement això no s’havia vist des de feia molts anys. Ara sols falta que tots aquests elencs sàpiguen mantenir una excel.lent compenetració i una bona avinença.

  Que recordin que hi hagué un temps que la competència teatral a la nostra ciutat entre “dretes” i  “esquerres” (Catòlics i Ateneu) era molt estesa, però que en un moment donat sabien tots unir-se per actuar conjuntament i formar el gran bloc d’aficionats banyolins.

Dècada anys 70 - Any 1977

GOODSPELL

 

  El dia 5 de juny.el grup “Fusta” de Barcelona va presentar en el Cercle de Catòlics l’espectacle musical “Goodspell”, organitzat pel grup de teatre “Sarau” format recentment a Banyoles.

  L’espectador s’adona que aquest espectacle és un exemple clar del que podrien ser els muntatges que avui es porten al cim d’un escenari: moviment constant, ritme, música, moments d’una veritable bellesa plàstica, una constant comunicació Actor-Espectador. Qui era a la sala l’hi va ser difícil d’inhibir-se com generalment solem fer, sinó que li vingueren unes ganes de participar en el desenvolupament de l’obra, cantar, alegrar-se, pujar dalt de l’escenari i acceptar el vi que els actors oferiren...

  Cert, que els qui ja havíem vist l’obra per Companyia professional, ens donà la sensació de que era una còpia d’aquella versió.

  -Efectivament, nosaltres vam limitar-nos a reproduir amb certes modificacions i aportacions personals el que havíem vist fer... –ens dirien elles.

  Qui ens parla és una d’aquestes noies que no fa gaire estava damunt de l’escenari. És la primera obra del grup “Fusta”, d’aquest grup de noies, totes elles molt joves, entre els quinze i disset anys..

-       Com va sortir el grup “Fusta”?

-       Fa un parell d’anys, les noies del col.legi anàrem a veure a Barcelona, “Goodspell” feta per els professionals. Ens entusiasmà tant l’obra i el muntatge, que en les hores lliures que teníem, tot un grup comentàvem l’obra...D’aquestes discussions va sortir l’idea de representar-la. Que quedi clar, que en un principi, només volíem fer una cosa que havíem vist i ens havia agradat moltíssim.

  També va agradar als banyolins. Perquè certament, l’obra ha agradat al públic que no està massa acostumat a veure espectacles d’aquest tipus amb aquest acostament entre actors i espectadors, i amb una senzillesa no esperada. Hem sentit que vosaltres mateixes us ho heu fet tot, no és així?

-       Doncs, si. Una vegada decidides tornàrem a veure cinc o sis vegades més l’obra. Primer, com a sessions de treball, preníem notes, gravàbem els diàlegs i les cançons... Quan tinguérem el material, cada una de nosaltres va escollir el paper que ella creia que més l’hi anava. Llavors, entre totes ho anàrem muntant tot, escoltant consells, però el treball és tot nostre.

-        Un treball molt digne, seriós i efectiu...

-       -Tingues en compte que les primeres vegades no va ser com avui, era molt més esquemàtic, molt poc aconseguit.

-         Evidentment, es noten les quinze representacions que porten amb aquesta increïble espontaneïtat i naturalitat que ens fa difícil de creure que sigui la primera obra del grup; aquest ritme sorprenent, la constant movilitat i la perfecta coordinació escènica.

-       - Hem millorat des de les nostres primeres representacions. Això ha estat possible corregint les faltes que al llarg de les quinze representacions hem anat trobant. Tingues en compte que la primera representació va ser una experiència portada a terme després d’haver assajat durant tres mesos, un cop a la setmana. Cada fi de setmana, ens reuníem totes a un col.legi de monges on hi ha un petit escenari, allà vam muntar el nostre “Goodspell”, d’una manera molt senzilla...

-         Extraordinàriament senzill, però molt ben aconseguida.

Algunes opinions del públic

-El text em va deixar indiferent, però vaig quedar satisfet del muntatge i la interpretació.

- No m’interessa el tema. Em sorprengué la movilitat i l’agilitat.

- Em va agradar molt, moltíssim. Molt bona interpretació, amb una perfecta coordinació.

- Molt bé. Em va agradar la manera de fer-ho, la comunicació existent entre actors i públic.

- Deixant de banda el text, s’ha de reconèixer que el treball va ser molt seriós. Crec que un gran encert ha estat la constant mobilitat, i aquesta gran senzillesa i naturalitat.

- Molt bé. Una obra molt airosa, gens pesada i feta amb moltes ganes i entusiasme.

- Molt bé. Fet amb gracia i agilitat.

-Extraordinari el fet de que gent de quinze i setze anys demostrés una gran seguretat i veterania impròpies d’aquesta edat, tanmateix ho tinguéssim aquí tot això!

- Molt espontani i bona interpretació. Es mereixien més públic.

                     (F.X. a Revista de Banyoles. Hi ha una foto de Jaume Ribera).