Any 1981

  CALÍGULA, d’Albert Camus

 

  En l’obra “Calígula”, Camus presenta l’heroi absurd, amb un poder absolut. El jove emperador romà es lliura als excessos més abominables, portant la crueltat fins a refinaments insospitats.  La seva conducta no és pas la d’un foll sinó la d’un home turmentat per una certa angoixa metafísica, que vol ultrapassar fronteres, les del que és possible i arribar fins els límits de la llibertat absoluta. Constatant que “els homes moren i no són feliços”, Calígula vol canviar l’ordre del món. Al final, emperó, es dòna compte que matar no és pas la solució i que la seva llibertat no és pas la bona i s’encamina voluntàriament cap a la mort. El debat ideològic entre Calígula, Escipió i Quèrea dòna lloc a unes escenes plenes de gran bellesa. És una obra que exerceix sobre l’espectador una profunda acció.

  L’obra ha estat representada per Inteatrex a: Palamós, Torroella de Montgrí, Roses, Portbou, Figueres, Girona (3), Castelló d’Empúries, L’Escala, Begur, Palafrugell, Breda.

Presenciada per 1.650 persones. Hi ha 8 representacions contractades per l’any 1981.

Qui és ·inteatreX”

1978 . 25 de novembre, naixement del grup a Palamós.

1979.- 25 de novembre a Palamós. Estrena de “Ricard III”, de William Shakespeare-

1980.- 25 de novembre. Palamós. Estrena de “Annabella,una història més trista”, de John Ford

8 representacions de “Calígula”

21 representacions de “Ricard III”

Què ha fet “inteatreX”

1978.- Any de formació del grup “inteatreX” amb la intenció de portar el teatre arreu de les nostres comarques. S’estrena la primera obra que marca l’inici de l’activitat.

1979.- Any de consolidació del grup i formació d’una certa infra-estructura capaç de dur a terme una acció teatral.

Preparació i estudi de “Ricard III” en l’aspecte artístic.

1980.- Consolidació definitiva del grup amb la incorporació d’elements de diferents comarques.

Primera campanya de llançament del grup arreu dels nostres pobles.

Éxit de la campanya d’estiu amb un notable índex d’assistència ja que varen presenciar “Ricard III” unes 4.ooo persones.

1981.- Presència d’”inteatreX” dins el món del teatre. S’ofereix la representació de tres obres diferents preveient una campanya d’estiu amb unes 20 representacions.

Estrena d’una nova obra el 25 de novembre a Palamós.S’inicia l’experiència cinquena obra que es prepara paral.lalement, dins al mateix grup, emperó centrant-la a les comauqes..

Dins el primer trimestre es porten contractades ja 7 representacions..   

Any 1981

SOLANA I LA CULTURA TEATRAL

 

L’Institut de Batxillerat de Banyoles ha organitzat comptant amb la col.laboració de l’Ajuntament i “La Caixa”, la vinguda del grup de teatre “La Gàbia” de Vic el qual va representar la nit del dissabte 7 de febrer en el teatre del Cercle de Catòlics l’obra de Roland Dubillard LA CASA D’ÓS. La campanya feta pels organitzadors es veié curulla d’èxit puix hi hagué una bona entrada en el local.

 El professor de l’Institut, el nostre amic Joan Solana, home que sent plenament el teatre com s’ha demostrat àmpliament en la seva trajectòria artística, fèu una presentació en la que remarcà l’interés de l’obra com a text literari, exposant-nos que parèssim atenció al bon fer del Grup Teatral de Vic.

  Solana se sent decepcionat en constatar que el teatre a Banyoles no segueixi un bon camí i no pugui veure’s més enlairat. Ho repeteix sovint i procura sobretot d’inculcar-ho als seus alumnes. Sortí també amb la incongruència de dir que l’institut no hauria de ser qui presentés “el bon teatre” a Banyoles puix creu que hi ha altres persones, grups o associacions més adients que haurien de fer-ho. O sigui que, ben debatut, sembla que l’Institut es decideix a portar bon teatre a la nostra ciutat a manca d’altres que podrien i no volen o no poden fer-ho.

  Cal dir a Joan Solana que els amants del teatre veièm molt bé aquest engegament i molt més bé encara que sigui l’Institut qui ho porti a terme, perquè les iniciatives s’engeguen amb gent d’entusiasme, amb joventut com la d’ell i amb la de les quals ell conviu diariament. Creiem que és en va l’esforç de demanar organitzadors que portin a cap campanyes de cultura teatral. Tots sabem que això a la nostra ciutat és gairebé utòpic. Es tan esquifit aquest panorama de la cultura teatral a Banyoles que únicament l’eixirovament i la moral podrien demanar-la i aixecar-la les associacions amb comissions de Cultura i la del nostre municipi si hagués gent d’empenta i sobretot “joventut” i entusiasme com la que posseix el principal promotor organitzador de la vinguda d’aquest carregament de literatura encerclada en la gàbia vigatana aposentada a l’escenari dels Catòlics.

  Si Solana pogués trobar aquest recolzament que tanta falta fa a Banyoles en l’aspecte cultural, potser es podria il.luminar una mica el fosc panorama teatral. Perquè serà amb el recolzament de tots els que estimen la cultura que l’Institut podrà portar a terme aquestes sessions de teatre-estudi a Banyoles.

  Des d’aquestes pàgines desitgem a Joan Solana que tingui un bon coratge per tirar endavant els seus projectes.Projectes que esperem es converteixin en realitats sense que de cap manera aquests quedin únicament estancats en estudis de teatre a les aules de l’Institut.

                                                      (Galat a Revista de Banyoles – Febrer 1981)

Pastorets 1980

DIVAGACIONS PER A DESPRÉS D’UNS “PASTORETS”

  M’ha arribat a la meva mà un dels fulletons que s’han publicat en motiu dels “Pastorets” que aquest any Banyoles ha pogut contemplar en tres funcions corresponents als dies de Nadal, Cap d’Any i Reis.

  Refusaré explicar al noble i pacient lector les futilitats per  les quals m’arribà el fulletó esmentat, car penso que això correspon a l’nsidiós atzar d’aquesta nostra vida. Em limitaré, per tant, a elaborar un breu discurs on intentaré alinear un recull d’idees, que, si més no, haran servit per a delectar-nos un xic.

  Éxit?. Potser sí. En tot cas no és a mi a qui correspon jutjar-ho. I tampoc és la meva modesta pretensió. De fet, el que té menys importància és escrutar el grau d’èxit que han assolit Els Pastorets en llurs funcions. Més valuós és obrir alguns interrogants. Amb el vostre “fiat” ho faré.

  Primer: Que entén el poble quan diu que Els Pastorets són una tradició?. Segon: Els Pastorets és realment teatre?. Tercer: Quin significat pot tenir el fet que siguin una colla de joves els que ho hagin preparat? Anem a pams, no us sembla? No voldria atabalar-vos de bell antuvi.

  Resposta a la primera qüestió. En els nostres dies constatem la vana presència de dos tipus de subjectes, a saber: uns que s’aferren al passat i no es mouen d’allí, tot en nom de la tradició; els altres que no tenen en compte un passat que ha existit i obliden les nostres més gentils tradicions, tot en nom d’un hipotètic progrés.

  El problema, doncs, és el següent: ni uns ni altres saben que és una tradició.Si fullegem el diccionari que composà, en la primavera de les lletres catalanes, el seny ordenador del nostre verb, és a dir, Pompeu Fabra, veurem que tradició no és res del que pensen aquells personatges. I per mes informació em remeto al llibre indicat. Aconsellant la lectura mastegada de cada un dels mots que defineixen la paraula “tradició”.

  No serà, doncs, que a més de la divertida confusió que acabo d’apuntar. Els Pastorets (el nostres, per suposat) pertanyen a una generació que no és la d’ara? No serà que ara està funcionant una tradició diferent? Si, certament. La tradició del jove i de l’infant d’ara difereix, en algunes coses, de la dels seus pares. I Els Pastorets és una d’aquestes coses. La tradició d’ara no és la de mantenir, vulgui o no es vulgui, “El Nacimniento del Salvador o la redención del esclavo” (o sigu “Els Pastorets de Banyoles”). La tradicio d’ara és la de presentar un dimoni (que si no fa por, tant se val) i uns pastors que fan cabrioles damunt l’escenari. I presentar-ho en català (que és la llengua que ens identifica com a  poble), i atenent a les necessitats dels nostres dies. En fi: presentar-nos un espectacle nadalenc corresponent al 1981 i no al 1890 (per posar una data). Això és el que a Banyoles no hem sabut fer.

  Respota a la segona qüestió. Els Pastorets es un espectacle, en el que hi constatem amb una gran claravidència l’arrel de molta gent de teatre a Banyoles. I és un espectacle de Nadal que reclama la seva presentació en aquests dies. També Els Pastorets, repetim-ho- són una cantera d’actors.I això aquest any ha quedat prou clar. Hi ha gent jove, a la qual hem vist poques vegades davant els focus, que s’han revelat com a possibles actors de cara a un futur immediat del teatre banyolí.

  I aquí entrem en l’última i tercera qüestió. Podem afirmar-ho. Hi ha joves capacitats per portar el teatre de Banyoles d’aquí uns anys. Que n’hi ha pocs, molt pocs, és una realitat irrebutjable. Només cal una cosa: que hi hagi algú (o alguns, mai se sap), que ajudi a aquestes tendres sements a germinar en el subtil i il.lustre art dramàtic. I tanta gent bona que té el nostre teatre!. Però vet aquí que tots ells tenen molta feina. El treball els aclapara. Passaran els anys i alguna veu omnipotent dirà:

-I com és que a Banyoles no tenim grups de teatre?.

Llavors sentirem un veu del cel que dirà:

-Es que no s’ha ajudat  la llavor del cel a germinar!.

I no val a dir que no teniu temps. Si no hi hagués temps, a Banyoles no hi hauria ni Centre Excursionista, ni grup de sardanes, ni grup hípic, ni nedadors al Club Natació Banyoles, ni Associació de Pessebristes, ni altres tants i tants grups i penyes que formen l’estrellat de diverses activitats banyolines.

  Així, que redimoni cal fer: Pel que fa referència als Pastorets, els que han de donar el primer pas per sortir d’aquesta carrincloneria de tants i tants d’anys són els escriptors que, joves o no, tenim a casa nostra. Crear un muntatge radicalment nou. Només conservant els essencials (tradicionals) i populars personatges de tots Pastorets: el dimoni, el pastor, l’àngel... I no valen simples traduccions. La “carrincloneria” hi seria igualment. Això si: un espectacle en català i atenent a les més immediates necessitats de l’infant d’avui. Els exemplars dels actuals Pastorets han de quedarse als arxius històrics de la vila. Hem de crear quelcom nou, “modern”, d’ara, i nostre, Ho entenem tots.

  Aquesta és la proposta que faig, adherint-me al fil encetat pel company Frederic. Mercès a tots.

        A.MIC (Revista de Banyoles, Gener 1981)

Nadal 1980

“PASTORCILLOS” I PASTORETS

  Des del25 de desembre fis a mig gener, cada dia festiu s’han anat representant a Banyoles els tradicionals espectacles de “Pastorets”. En el Cercle de Catòlics, un grup entusiasta de jovent ha representat la típica sarsuelas de Molins i Rubió, “El Nacimiento del Salvador o la redención del esclavo”, sota la direcció artística de Josep Maria Angelats, amb l’ànim de copsar la participació de l’espectador infantil. Aquest s’anà lliurant a la col.laboració, primordialment en les danses ben animades per uns joves que saben que la infància necessita precisament engrescar-se i il.lusionar-se participant en l’espectacle.

  No hi ha mancat res del que s’acostuma a fer més vistosos aquests espectacles: llum, sonoritat -defectuosa, per cert- maquillatge relluent per la llum negra, efectes en ciclorama- i sobretot un enfervorit desvetllament de tot un grup que qui més qui menys tots han anat aportant el su esforç per reviure altra volta el missatge nadalenc en l’escenari on fa gairebé un segle es va representant en aitals diades. Els noms d’aquests joves prometedors que han portat a terme Els “Pastorcillos” d’enguany bé mereix que siguin esmentats: Esteve Angelats (Luzbel), Miquel Tarradas (Satan), Joan Gratacós (Borrego), Jordi Angelats (Bato), Josep M. Gratacós (Soff), Miquel Angelats (Uriel), Carme Mariscot i Montse Boix (Sant Miquel),Mariona Angelats, Agnés Teixidor (Sant Gabriel). A més a més de tot un estol de pastors, cors de dimonis (això de “cors” és un dir, perquè ¿quan arribarà el dia que els dimonis siguin de veritat un “Cor” i no hagin de necessitar el tan masegat “play back”?, soldats romans, Josep, Maria i el “nin” i una parella de dansaires que executen un ballet potser una mica massa llarg, que són l’Imma Mariscot i la Marta Artigues.

  El diumenge “passat festes”, el Grup del Casal Parroquial d’Arbúcies representà “Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús” de Josep Maria Folch i Torres, i el diumenge següent els mateixos Pastorets eren posata a escena per una agrupació de les escoles de la mare de Déu del Remei, els quals ja l’havien representat  a les Escoles i a l’Asil. I per acabar direm que a la finca de Casa Nostra un altre grup d’alumnes d’aquell col.legi representaren unes escenes d’uns Pastorets arranjats per unes srtes. de la Institució. No hi mancaren els efectes de llum i so per fer quedar bocabadats als pares dels alumnes que no regatejaren aplaudiments per tots els que amb llurs esforços van fer possible aquestes representacions nadalenques, que aquest any, com ha quedat comprovat han estat diverses i abundants.

Desembre 1980

“ElS PASTORETS DE BANYOLES”, UNA OBRA CASTELLANA

 

  Certament és una pena que es tracti d’una obra castellana,expressament escrita per als aficionats olotins i que aquí encara hi hagi la barra –sigui dit sense mala intenció d’anomenar-los “Els Pastorets de Banyoles”, quan, apart el veïnatge d’una trentena de quilòmetres, no hi ha absolutament res en comú entre aquesta revellida representació nadalenca, plena d’àngels cantarins i dimonis que ja no espanten ni les criatures, i la nostra particular manera de ser. Es podia admetre la seva adopció quan constituïa una novetat, sobretot perquè a Catalunya no hi havia cap obra equivalent prou reeixida i fins i tot en l’època durant la qual l’ús del català s’enfrontava obertament amb les delicades susceptibilitats de “la autoridad competente”. Però des de fa temps ja no és aquest el cas: tenim en primer lloc els magnífics “Pastorets” d’en Folch i Torres, amens com ho solen ser totes les seves obres teatrals i d’una indiscutible qualitat literària. I a més, ara tenim el dret d’expressar-nos en el nostre idioma.

  Continuar ferms i tossuts amb la mateixa obra (d’estructura tan passada de moda) un any sí i l’altre també, resulta francament ridicul.

  D’altra banda, entre nosaltres hi ha tot un planter de joves escriptors i compositors, plenament capacitats –si se’ls hi proposa i ells es decideixen a fer-ho- per a donar-nos en aquest sentit una bella sorpresa. Aleshores si que amb tota justícia podríen ésser anomenats “Els Pastorets de Banyoles”.

  Vosaltres, els actors, perquè no hi doneu una empenta i deixeu d’una vegada aquesta carrincloneria de tants i tants d’anys?.

      (Frederic Corominas, Qüestions banyolines. Revista de Banyoles. Desembre 1980)

Nadal 1980

PASTORETS 1980

  Son les cinc de la tarda. És l’hora que en el teatre dels Catòlics una colla de jovent s’hi aplega per assajar Els Pastorets. Enguany tindrem Pastorets tots tres dies: per Nadal, Cap d’Any i Reis. Per això ja fa prop d’un mes que  s’han començat a preparar. Aquest any encara és més aconsellable que s’assagi més, car hi ha algú que hi treballa per primera vegada. I cal que aquesta gent tingui temps de sintonitzar amb l’obra.

  Han començat a assajar el ball dels dimonis al compàs de les conegudes notes. En Jordi, que en aquells moments no és a l’escenari, ens diu que està “una mica espantat, insegur”, ja que és un dels que fan el debut en Els Pastorets. Ell intenta –diu- “posar-me dins del personatge del Bato”.

  També parlo amb en Xari, el que treballa en l’espai escènic,on, per cert, sento a dir que hi hauran modificacions. Parlem de l’escenografia d’Els Pastorets. Ell creu que “cada acte ha de tenir un caire diferent, penso que uns Pastorets necessiten una decoració molt oberta, de cara al públic. La meva il.lusió seria que el púbilc se sentís al cim de l’escenari, que tot fòssim uns pastors o uns dimonis”. Recordem que altres anys n’hi ha hagut de transformacions, més o menys accidentals”.

   Quan els dimonis han acabat de dansar (aquests són els més joves) pugen a l’escenari els àngels i els dimonis “grossos”. Observo que aquests petits dimonis s’ho agafen amb molta afició.

  La Carme (S. Miquel) i l’Esteve (Luzbel) realitzen un bon treball, amb un diàleg segur i enèrgic en tot moment. En Josep Mª, sempre atent, els corregeix el més petit error.

  Quan acaben, assalto a l’Esteve. Li dic que aquest any sembla que Els Pastorets s’han revifat. A que et sembla que es deu això?-perque ho fa el jovent?- “El que ens interessa és quelcom que faci viure el Nadal, tant als grans com als petits. Ho fem nosaltres perquè crec que ens toca fer-ho.Això és feina que hem de fer els joves”. Encara li faig més preguntes: no creus que Els Pastorets ja estan superats?. Ell respon segur: “No. Els Pastorets és una cosa que sempre pot anar a més. Tod depén de la fantasia i la joia que s’hi posi”.

  A tots se’ls veu molt animats, malgrat les dificultats que suposo deuen haver de superar. “ Potser la dificultat més gran – diu la Carme-és que tots hem vist Els Pastorets, i a l’hora de fer-los sense donar-nos compte fem Els Pastorets que hem vist sempre, i ens costa d’identificar-nos en el nostre paper, i fer-lo a la nostra manera”. Creus convenient crear uns altres Pastorets?. “S’haurien de canviar. De moment hem introduït algunes reformes a aquests.  S’haurien de traduir aquests al català”. La proposta de la Carme queda a l’aire.

  M’assec. L’assaig continua. A tot l’equip que aquest anys ens presentarà Els Pastorets se’l veu amb una gran voluntat de fer unes representacins dignes dels Pastorets que sempre hem vist. Em sembla que l’intent és aquest. I crec que aquest senzill objectiu és molt important, sobretot de cares al futur. Aquesta gent serà la que més endavant sabrà fer coses noves, o reformar les velles. El que importa és que gent jove hi treballi”.

A.Mic (Revista de Banyoles, Nadal 1980

Any 1980

JULIETA, FILLA ÚNICA

 

  Està vist que el públic que acostuma a assistir a les funcions teatrals és, per regla general, de gustos i aficions conservadores, poc amic de provatures i innovacions massa atrevides. Va a veure, empès per la propaganda o per mera curiositat, aquesta cosa revolucionària i que actualment s’ha posat de moda, anomenada “un muntatge”, a vegades encertat, curiós, original de bona llei, d’indubtable mèrit; d’altres, potser  les més un capriciós passatemps i prou, amb el sol propòsit d’”épater” la massa majoritària i amorfa dels “vells” que sobrepassen la trentena d’anys i no diguem la d’aquells  que ja poden començar a comptar arrugues (i sobretot els que ja no les poden ni comptar!). Lògicament, aquesta massa habituada a considerar les representacions teatrals com un petit esqueix de la vida real (adobada amb el degut complement de fantasia que el tema comporta, però sempre dintre d’un context visual que no s’allunya del món de cada dia), se sent, davant dels espectacles de nou encuny, o bé gratament sorpresa si l’encert hi ha estat present o al contrari, absolutament estafada quan l’autor i el director del muntatge no saben per quin mar naveguen, a desgrat dels bons propòsits. I aleshores és quan el públic, escamat, comença a desertar per acabar donant peu a la crisi i a les lamentacions. Diuen que s’ha d’educar el gust de la gent. D’acord; però, ja sabem cap on cau la veritat teatral?.

  No és estrany que quan una companyia, professional o d’aficionats, té el bon criteri d’oferir-nos una obra escrita a la manera clàssica i interpretada també d’acord amb els motlles tradicionals, aconseguexi, tot i tractar-se com en el present cas d’una reposició, d’omplir el teatre de gom a gom, fins al punt d’esgotar les localitats en cada una de les dues sessions ofertes i, sobretot, que els espectadors en surtin no ja contents, sinó autènticament entusiasmats.

  L’obra escollida, contribució a l’homenatge que el poble de Catalunya dedica enguany, centenari del seu naixement, a l’il.lustre i benemèrit escriptor Josep Mª Folch i Torres (reconeixença de l’importantíssima tasca de catalanització que al llarg de la seva vida dugué a terme de cara a tots els àmbits socials i a totes les edats), és la divertida comèdia en tres actes, el darrer dividir en dos quadres, intitulada “Julieta, filla única”.

  Moltes vegades, si bé no tantes com seria de desitjar, hem vist en acció el magnífic “Grup de teatre” del Centre de Catòlics. Queda lluny, per la culpa del cinema i la televisió, l’època de les representacions setmanals amb obra diferent cada vegada; però és indubtable que el deseiximent, les “taules”, que llavors adquirien els intèrprets amb l’abundor d’actuacions, ara ho aconsegueixin amb una imprescindible, intensa i meritòria profusió d’assaigs.. El resultat aquest cop, es fèu palès ja a les primeres de canvi i es mantingué viu, sense la més petita defallença, de cap a cap de l’obra, fins que la cortina es clogué per darrera vegada.

  I el més bonic, des del punt de vista de l’espectador, és que tots els actuants es manifestaren com un sol bloc on no hi havia fissures ni punts febles, on tot rutllà talment un engranatge perfecte, sense sotregades ni grinyols. Fins a tal punt fou així que assoliren, amb la difícil facilitat dels veritables artistes, que el públic entrés de ple en la “realitat” de la ficció que se li oferia i s’hi sentís talment identificat, i es neguitegés amb els neguits de Julieta, deliciosament incorporada per Glòria Cunill; amb les tafaneries i tripijocs de bona jeia, amb els emotius records de la Dida (Carme Quer) amb  el gest i l’expresió de la boníssima actriu banyolina. Així mateix, Montserrat Oller, amb les monomanies fisonòmiques de la senyora Salustiana, i Carme Llach, tan ben identificada amb la semineuròtica Tití; Jaume Oller, còmicament perfecte en el paper de Jeroni Bancal; el debutant Ferran Barba (Albert), que tot i les seves timideses se sabé endur el primer premi en forma de Julieta); l’Enric Tubert, pare, un belluguet de tal manera nerviós i magistral que només d’apareixer a l’escena ja ens feia ballar el cap a tothom; en Xavier Vilanova que sabé encertar i comprendre el tipus ampul.lós i campanut del senyor Granadell; l’Enric Tubert, fill, segur sobre la petja familiar, en el paper de ídem; el devassal de rialles lligat (com sempre a la impertorbable i despistada seriositat de Joan Olivas, aquest cop posat en una missió domestica útil per a qualsevol servei, i per acabar, l’aprofitat i besunya Patau, en la persona de Josep M. Angeats.

  En resum. Una gratíssima vetllada, però amb una doble recança final, l’enyor de tantes altres obres deixades pel creador d’”En Patufet” (si no recordo malament, la Companyia d’en Jaume Borràs representà en el desaparegut Teatre Principal una memorable “Ventafocs”) i el migrat nombre d’actuacions d’aquest magnífic grup d’aficionats banyolins, que amb la seva dedicació (quan s’ho proposa) sap revifar i mantenir entre nosaltres la flama del bon art teatral.

(Frederic Corominas a Revista de Banyoles,num 579, novembre 1980)