Any 1981

CARME QUER (I)

La millor actriu dramàtica del teatre banyolí

 

  Et vam animar quan ens vas dir que aquest any, per Sant Martirià, no podies fer teatre perquè no et trobaves gaire bé. Com que ja ens ho havies dit altres vegades et vam aixecar l’ànim perquè sabíem que era en el teatre com et senties tota una altra, com et senties plena, puig n’era el teu vertader anhel, el teu esplai, la teva gran afició de tota la vida. I com que ens eres imprescindible, ja havíem fet el repartiment comptant amb tu. Com sempre. Eres la nostra figura principal, la nostra primera actriu de caràcter, l’amiga cordial de tot el grup.

  Carme.

  Carme Quer

  Ens has deixat quan et trobàvem més a faltar.Quan encara ens havies de donar molt del teu incomparable bon fer teatral.

  Encara recordem el que ens deies darrerament.

-Hem de fer una obra dramàtica, nois, em sabria greu acomiadar-me d’aquet públic tan obert que tenim ara, sense haver fet un drama.

 Ja ens l’has fet el drama, Carme. El gran drama de la vida. I aquesta vegada, sense trepitjar el teu escenari del teatre dels Catòlics. Aquell dissabte dia 29 d’agost, el teu drama interior, el dels teus sofriments, el que sol sabies tu, el de la teva realitat, va voler-lo finalitzar el Senyor per obrir-te la cortina misteriosa de la vida eterna, alliberadora dels teus sofriments.

  Ara fa un any, en vigílies de les festes de Sant Martirià, ja et trobaves indisposada. Durant uns dies veníem a fer lectura i assajar a casa teva. Allí ens vas ensenyar el teu àlbum, un llibre fet amb cura que hi vas dedicar bons moments de la teva vida. El tinc davant meu, i tornant-lo a fullejar, revisquent-lo amb els meus records, m’afermo amb el que sempre he pensat de tu: que has passat per la nostra escena banyolina, sense estridencies, retinguda, reservada, amb sensatesa i correcció, deixant constància d’un temperament dramàtic únic en la història del teatre banyolí, omplint amb els teus personatges uns caràcters que sense tu no s’haurien pogut realitzar.

  Analitzem-ho, Carme. Contemplem els fulls del teu àlbum, i acompanyeu-me, si us plau, amics del teatre de Banyoles, actors i espectadors, que seguirem pas a pas l’historial escènic de la nostra malaguanyada Carme Quer.

EL PRIMER PAPER DRAMÀTIC.- Vas començar com tantes noietes del teu temps, amb aquelles vetllades rítmiques organitzades per la Parròquia en les festes de la Puríssima, que celebràveu solemnament al matí, amb tot l’estol de “Filles de Maria” a l’església de Santa Maria dels Turers (era a l’any 1946 i llavors en deien la “Archicofradia de Hijas de Maria”), i a la tarda, la senyora Carme de Palau o el senyor Miquel Vilanova us aplegaven a l’escenari del Catòlics en la tradicional vetllada on totes les noies fèieu el vostre numeret començant per l’Himne a la Inmaculada” i seguint amb cançons populars acompanyades al piano per la senyora Maria Figueras de Masgrau i el senyor Josep Maria Dalmau.  Pels fulls del teu àlbium volen els anys de la teva adolescència enregistrant-se nombrosos Pastorets amb el teu nom al Cor dels àngels fins arribar, per fi, a fer el teu primer paper parlat amb el Sant Gabriel, començant seguidament una sèrie de titols fugissers com “Blancaneus”, “Mis Colmado”, “Maria Cris”... que tu recordaves constantment mentre passejàveu amb les teves companyes i anàveu treient el suc de l’anècdota sempre divertida d’aquella airosa primera joventut.

  De seguida vas veure que el teatre t’atreia i l’ocasió per entrar a formar part de l’únic grup teatral banyolí que aleshores actuava (la Sección Recreativa del Círculo de Católicos) la tenies a l’abast de la mà, ja que el teu germà, en Pere, formava part de la Secció, i n’era aquell precisament un bon moment, ja que la “Recreativa” tancava definitivament una època de teatre “per a homes sols” i cercaven noies per començar la nova etapa teatral.

  Ja vas causar un gran impacte davant d’un públic nombrós que t’aplaudí sorollosament en una única escena que tenies en “EL DIVINO IMPACIENTE”. Eres una mare afligida que abraçada als genolls de Francisco Javier li donava gràcies per haver curat al teu fill malalt. Era un final d’acte impressionant on ja es va descobrir el teu temperament dramàtic quan desgranaves emocionada el vers melodiós de José Maria Pemán.

MADRE,. ¡Bendito!

JAVIER.- ¡No llores!

MADRE.- De amor

Son las lágrimas que lloro.

 Que oigan todos el favor:

!Me ha despertado mi flor!

!Me ha devuelto mi tesoro!

JAVIER.- No la escuchéis,

Que no es cierto.

MADRE.- ¿Como no, si estaba muerto

mi niño, cuando él llegó?

Heladito estaba y yerto,

que mi mano lo tocó:

como nieve del nevero;

los ojos sin luz ni brillo;

ya poniéndose amarillo

como la flor del romero.

Y yo, como loca: “Quiero

Que venga el padre Javier”.

“Y el padre qué puede hacer?”

“No importa: una madre quiere,

Cuando un hijo se le muere,

Los imposibles poder!”

Y llega el padre: le toca

Con su báculo; la boca

Le acerca... !y ha revivido!

JAVIER.- !No hagáis caso de esta loca!

MADRE.- Es verdad...! Yo os juro que

Revivió al rozar su báculo!..

Any 1981

EL TEATRE DE TITELLES I MARIONETES

 

 A diferents barris de Banyoles en el marc de les festes d’agost s’organitzaren una sèrie de manifestacions teatrals, per als nens, que presentaren les companyies Can Panxut ( a la plaça de les Rodes), i La Serpentina (a la plaça Major). Ambdues tenen una mateixa característica, i constitueixen un exemple d’un altre tipus de teatre: el teatre de titelles i marionetes.

Companyia Can Panxut.- El seu fou un espectaccle de titelles tradicional a partir d’una rondalla de Joan Amades, Blancaflor. Una història clàssica de princeses, prínceps, dimonis i titelles varis de la literatura infantil. Al mig de la història, i segurament com a conseqüencia de la procedència de la majoria d’actors (del grup de teatre Talleret de Salt), introdueixen a la reresentció de titelles un nou element: l’actor de carn i os, que traspassa l’espai del teatret per a recrear ell mateix el titella. A més, inclouen la presència d’un actor pallasso (semblant als germans Poltrona) que dirigeix des de fora i provoca el públic). Plàsticament un espectacle no gaire agraciat, amb una certa cadència en el ritme. A destacar la introducció de l’actor/titella qe no queda ben resolt, malgrat la bona intenció de la idea.

La Serpentina.- El seu epectacle d’una hora es divideix en dues parts. La primera és una versió de la rondalla mallorquina de Joan d’es Racó, El cap del drac. Una història tradicional d’una princesa per casar, el drac i el cavallet salvador molt ben recolzada per les marionetes de tija alta, dissenyades esplèndidament pel mateix grup, i que es mouen plenes de vida dins el teatrí meravellosament dirigides per en Josep Maria. La segona part és la Festa Major, del propi grup, amb personatges més humans i la introducció d’elements tradicionals del folklore: gegants, nins, cavallers, cotonines, bastoners, castellers... que en un ritme desenfrenat –pel bon afer dels titellaires- es succeeixen un darrera l’altre, en uns moments d’acció trepdant, i una riquesa visual considerable.

(Francesc Feliu a El Bagant. Setembre 1981).

ANY 1981

“MORT ACCIDENTAL D’UN ANARQUISTA”

 

  El diumenge dia 16 d’agost es presentà al Cercle de Catòlics, amb el patrocini de l’Ajuntament de Banyoles, la popular obra de teatre original de Dario Fo “Mort accidental d’un anarquista”, una de les obres teatrals que més éxit assolí la passada temporada a Barcelona, ja que aconseguí estar cinc mesos en representació al teatre Regina, a més a més de realitzar-se’n al llarg de tot aquest estiu un total de 60 representacions per diversos teatres de Catalunya. L’obra, traduïda al català per Guillem Jordi Graells fou dirigida per l’olotí Pere Planella, professional del medi teatral que ha dirigit muntatges com “La bella Helena”, “Heda Gabler” i la versió de “Hamlet” interpretada per Enric Majó que veièrem l’any passat a Banyoles precisament per les mateixes festes d’agost. És una obra d’autèntic teatre popular amb un text dramàtic molt ben construït, amb un ritme molt àgil i un diàleg viu ple d’efectes còmics. Amb un argument d’intriga policial que serveix a l’obra com a contrapunt per una profunda reflexió política sobre les limitacions del poder. Intervingueren en el repartiment els actors Carles Sales, Jordi Bosch, Josep Minguell, Pep Muñoz, Enric Arredondo, i l’actriu Carme Callo, que assoliren una gran actuació. Val a dir que recentment foren premiats amb el “Ciutat de Barcelona” i el millor treball d’actor l’aconseguí Josep Minguell. La sala del teatre dels Catòlics es veié gairebé plena i durant la representació el bon treball de tots els actors aconseguí provocar la riallada, i el públic  esclatà amb grans aplaudiments al finalitzar la representació.

Any 1981

JOSEP COLL I TUBERT. L’AFICIÓ AL TEATRE

(De l’entrevista  de Joan Olivas al seu oncle Josep Coll i Tubert, resident a Orleans (França)

 

L’afició al teatre.- “De petit m’atreia el teatre i anava a veure el grup del Sindicat Agrícola que dirigia mossèn Dausà i el feien al teatre Vila. Anava a veure tots els assaigs del Sindicat i quan feien l’obra jo sabia tots els papers. Actuaven en “Renau”, en Boix, en “Bòta”, en Tarradellas, els pagesos “grossos” del Sindicat. Un dia em van donar un paper que només havia de dir una paraula. Era en el sainet “L’hereu Pruna”. I quan em va veure mossèn Dausà vestit i en barretina em va dir “Sembles en Patufet”.

-I a partir d’aleshores ja vareu formar part del Grup de teatre?

-  Van passar alguns anys, fins que un dia que estàvem una colla d’amics ens van dir: I si fèssim teatre?. Jo havia vist dues o tres vegades als Catòlics “El misteri del bosc” i vam decidir començar amb aquesta obra. Assajàvem a can Xampinya amb en Pepet Carles, en Pere Collell, en Miquel Torres, en Llandrich...L’obra es va representar a l’Ateneu i ja vam anar engrescant-nos, seguint amb “Els mesells”, i a la tercera ja vam buscar dones. De seguida en vam trobar. La primera obra que es va fer amb dones va ser “La fosca”, un drama molt fort sobre un home que el vici l’havia corromput i es va tornar cec. El primer paper el feia la “Saleri”.

- Com s’anomenava l’Agrupació?

- Vam posar-hi el nom de J.A.A.R. (Joventut Artística de l’Ateneu Republicà), i vam fer “El contramestre”, d’en Pitarra, “Les orelles de Don Pau”, “La bona gent” i “L’hereu escampa” d’en Russinyol, “Els vells” i “Mare eterna”, d’Ignasi Iglèsias, “Terra baixa” de Guimerà, “La santa mare”, L’endemà de bodes”, i altres.

- Quin era el quadre d’actors que teníeu?

- D’actors: en Josep Carles, Miquel Boix, Joan Llandrich. Pere Cullell, Josep Pagés, Quim Funtané, Pere Mata... Les actrius eren la Sanz, la Lola Turró, la Maria Barba, la Domènech, la “Martina”, la Caterina Canadell. I els apuntadors, en Met Callís i en Joaquim Torroella. Segurament que me’n descuido d’alguns. Han passat tants d’anys!.

- Vareu anar a fer el servei militar?

-Van declarar-me inutil degut a un “tumor blanc” que tenia al braç i que em va sortir quan de petit vaig caure de la màquina de batre del Sindicat Agrícola.

- Crec que vau ésser president de la societat Ateneu Republicà d’Esquerra...

- Oh, i encara en sóc! –em digue tot somrient- Ningú m’ha dit encara per plegar... Vaig ésser el darrer president. Anteriorment en van ésser en Carles i en Masó.

- Hi havia altres activitats a l’Ateneu Republicà a més del teatre?

- Es va formar l’Orfeó dirigit per en Josep Saderra. Recordo molt bé quan es va estrenar la sardana “La font de l’ametlló” per Pasqua. Va ser un gran èxit. L’Orfeó el componien homes i dones. .

(L’entrevista a Josep Coll Tubert continua amb els següents aparts: Aprovisionament per les botigues banyolines en els anys de la Guerra Civil – Sis mesos al camp de concentració de Saint Cyprien – Entre francesos i alemanys –  Nova vida a Orleans). En referència al teatre a França, em va dir: “

-Hem estat durant molts anys reunint-nos una colla d’espanyols, Vaig crear a Orleans una secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya i els catalans teníem les nostres reunions de manera freqüent. Fins i tot vam formar un grup de teatre que jo, recordant el temps de la meva joventut, vaig dirigir. La colonia era més nombrosa en exiliats de parla castellana i vam fer obres en castellà d’autors com Benavente i Muñoz Seca. Plorar i riure. Com la vida.

(L`’entrevista de quatre pàgines (amb el pseudònim de Xalió d’Abaix), es pot llegir a Revista de Banyoles num. 594 ,juliol 1981.

  Josep Coll Tubert era el meu oncle. Dissortadament no la va poder llegir. Hi han fotografies, entre elles la d’una festa   del primer de maig del 1934, una altra amb la seva esposa, Maria Prat, a Orleans; la d’una representació teatral a Orleans; la d’una trobada de la família Coll a Argelés, i la dels set germans Coll reunits en una trobada al restaurant La Masia de Banyoles en motiu de la seva tornada a Catalunya. Josep Coll visqué durant molts anys a Orleans amb la seva esposa i els fills Janó i Germinal. El seu fill gran, Janó, fou un metge d’investigació del càncer a l’Institut Pasteur de Lille, distingit per la recerca i per la formació d’estudiants. Morí jove. A l’any 2oo8 els familiars banyolins que assistirem a la cerimònia del seu traspàs al mateix Institut Pasteur de Lille, vam poder acomiadar-lo emocionats escoltant una sardana del seu cosí Maririà Font i Coll. El germá, Germinal Coll, -resident a Orleans- vé a visitar-nos cada any.  

 El doctor Joan Coll Prat fou incinerat i les seves cendres reposen sota un arbre que els familiars vam plantar al Mirador de l’estany de la seva ciutat estimada: Banyoles.

Any 1981

TEATRE POPULAR?

(Jesús Bramon i Jaume Ribera a la revista El Bagant. Juliol 1981)

 

  Després de llegir un article dedicat al teatre popular (Neus Corominas, maig 1981) se’ns imposa puntualitzar algunes de les qüestions que, de manera lleugera i confusa, hi són tractades.

  En primer lloc, tal i com està estructurat l’article (l’exposició de l’origen del teatre popular introdueix una crítica-elogi de la representació de l’obra Els corders de Blanes per l’Agrupació Teatral de Banyoles) dòna a entendre que aquest és el teatre popular que enllaça amb la tradició medieval. Talment, no deixa de ser una conclusió ben curiosa, així com l’anàlisi històrica que ha fet l’articulista per arribar-hi. Per tant, tot fa pensar que no tan sols desconeix el tema, sinò que el manilpua. Veiem-ho:

  La seva concepció teatral (popular) està edificada damunt dos pilars: l’esbarjo que proporciona la intranscendència del tema i “la simplicitat d’esquemes, tan pel que fa al muntatge com a l’actuació dels actors”.

  D’entrada, emprar el mot popular suposa molt més que dir “això és un teatre popular”. S’ha de raonar.

  Entre d’altres coses, popular significaria que aquest és el teatre que vol tot el poble i el seu sembla que està molt lluny de la realitat. Històricament, el mot popular té moltes connatacions i interpretacions que ni tan sols són esmentades a l’article: activitats parateatrals (carnestoltes, festes...) en les quals si que hi participa tot el poble i es fa la seva voluntat; teatre al carrer o a la plaça, el qual si que recull la tradició medieval; teatre al servei de les classes obreres amb preus baixíssims com proposaven el francès Jean Vilar o els alemanys Piscator i Bretch o com proposa Dario Fo... De tota manera, a partir de l’organització professional del treball dels comediants (segle XVI) la demanda d’uns sectors determinats de la població porten a modificar la naturalesa d’aquesta manifestació.

El teatre de la societat es converteix en teatre de societat. Es comença a congelar en una sèrie de convencionalismes i a interessos només a grups ben concrets. Arribats a aquest punt, quin tipus de manifestació teatral podem dir que és popular, la que atreu el major nombre de gent? Llavors quin és el límit numèric per a dir que és popular: mil, deu mil persones?.

  En tot cas, si bé el mot popular pot tenir diverses acepcions, sempre al darrera hi ha latent una ideologia. En quina es recolza aquest teatre popular de què ens parla la Neus Corominas? A l’article, malgrat hi apareixi el mot ideologia, no en queda explícita cap. Fora que sigui la de l’esbarjo, tan relativa com buida de signifiació. La signant sembla associar el mot esbarjo amb rialla, passar-ho bé. Tanmateix no dir res més seria igualar la riallada totalment crítica d’un Dario Fo (Mort accidental d’un anarquista), d’un Savary (Gran Màgic Circus) o d’un Albert Boadella (Joglars- Operació Ubu), posem per cas, amb la riallada (?) totalment descolorida de qualsevol comèdia del mateix tipus que Els corders de Blanes.

  Aquesta comparança pot semblar exagerada i ho és perquè la Neus Corominas sembla oblidar que el teatre popular, el que tot el poble ha preferit quan no hi ha hagut, per entendre’ns, censura de cap mena, ha estat crític,obscè o, si res més no, més proper a la classe baixa que no pas a la classe benastant, la qual ha preferit un passatemps fàcil i sense problemàtica. Per altra part, és ben significatiu que quan la burgesia revolucionària ha deixat de ser crítica, el teatre s’ha trobat desemparat i ha hagut de passar a mans de l’Estat.

  El segon pliar de la idea popular- teatral que dèiem al principi és que “el teatre popular ofereix uns esquemes simples pel que fa al muntatge i a l’actuació dels actors. En aquest cas l’autora també omet en fer referència a les característiques del teatre medieval, el fet que tant en les representacions a les esglésies com posteriorment a les places la peça clau era l’actor (dit jongleur o cabotín en francès), i que fou aquest, en posar-se en contacte amb el poble, qui fèu evolucionar l’art de la representació. Les escenificacons religioses també necessitaven d’un actor (cabotin) que introduís la celebració; més tard aquests foren expulats de les esglésies perque de mica en mica ells començaren a barrejar-hi elements profans. Malgrat tot, van continuar la seva tasca en llocs públics. És a dir, històricament és més important la capacitat dels joglars que no pas la forma o els textos que empraven (moltes vegades era inexistent). Aleshores afirmar aquesta simplicitat d’esquemes o de tècnica teatral no és res més que una deformació que afecta la idea mateixa de concepció teatral.

  Aquesta concepció simplista fa que la mateixa autora de l’article confronti la seva postura amb la que ella anomena teatre intel.lectual, com si el teatre no fos altra cosa que text. Teatre per a minories, diu, sense pensar que tota la gent que va a teatre és una minoria. Està clar que cada tipus de teatre té la gent que es mereix.

  Cal remarcar també l’actitud de posar sempre en primer terme la tradició. Ës clar que qualsevol activitat creativa té uns precedents en les quals s’inspira: quedar-se en aquestes fonts, tot calcant-les, sense servir-se’n per evolucionar seria un anacronisme. Cada època ha evolucionat a partir del que ha heretat i ha trobat la seva expressió en unes formes determinades. Cada temps, doncs, ha de tenir el seu propi llenguatge.

  Per acabar, i per “mantenir viva la flama d’una afecció teatral que sembla aflebir-se” hi ha una solució que diu Brossa tot citant André Delvaux: la millor manera de servir l’espectador és fer honradament el que hom creu que s’ha de fer.

  I això, volem pensar, és el que tots fem, sense desmerèixer el públic.

Any 1981

UNA EXCEPCIÖ EN L’ESQUIFIT MÓN TEATRAL

“¨L’última cinta de Krapp” (Joan Solana a la revista El Bagant. Juny 1981.

 

El dia 25 d’abril d’aquest any el Teatre d’Art de Banyoles va estrenar el seu primer espectacle: L’última cinta de Krapp. Es un treball plenament reeixit. L’esforç de molts mesos d’asaig queda del tot compensat.

  El muntatge, del qual en són principals responsabls Josep Pagés i Jesús Bramon, té dos punts d’apoi enormement sòlids: el text de Samuel Beckett i la interpretació de Jesús Bramon. M’és dificil de qualificar el treball, entre altres coses perquè els adjectius que utilitzaria són molt reiterats i, per tant, buits de contingut. Per això sols diré que en cap moment de l’obra vaig veure l’actor; des de la seva entrada fins el suggestiu fosc final sols hi havia el personatge, en Krapp, potent, malavingut, distorsionat i enigmàtic.  El text exigeix una atenció per part de l’espectador. Es difícil, sens dubte, perquè el llenguatge no és el testimoni oral d’una història, en el sentit tradicional d’aquesta paraula, sinó discurs.

  L’última cinta de Krapp és una especulació sobre/a a partir de/en temps: el gran enemic de l’home, encara que del tot necessari per a la vida (si no existís el minut que fuig no hi hauria el plaer que ho és perquè és caduc).

  Krapp, el personatge de l’obra, fixa records a les cintes cada any, el mateix dia. Nosaltres el trobem en el seu 69 aniversari –feliç tastador de plàtans (que veiem) regats amb un alcohol ( que ens imaginem)-fonent-se- infeliç- tot escoltant les realitats (ja fictícies) d’una cinta de trenta anys (la cinta és l’única sensació objectiva d’aquell temps captable encara sensorialment) i barallant-se -tendrament ridícul- amb el llenguatge per poder xifrar pa que alimenti la fam de records dels propers anys.

El muntatge.- A partir d’una excel.lent traducció de Jaume Ribera, el Teatre d’Art ha encertat un muntatge –escenografia (senzilla), il.luminacó (equilibrada, quina gran troballa l’evolució cap al fosc final!), maquillatge (expressionista), vestuari (arcaic) interpretació –que sempre està al servei d’aquest text que es complementa perfectament amb ell, la qual cosa indica un treball de taula seriós (excepcional a les nostres comarques) i una humilitat que els ha exigit de posar en primer terme el joc de fidelitats necessari per a qualsevol obra ben feta; fidelitat a l’opció formal, a l’opció estructural i a l’opció de lectura de text.

Espectacle nou.- L’última cinta de Krapp és un espectacle actual, nou, que et reconcilia amb el teatre perquè veus que encara té un llenguatge propi (per tant té vida) i perquè constates que hi ha persones al servei exclusivament del fet teatral, persones que no han caigut en les temptacions a les quals cedeixen grups i individus que fan prevaldre els seus propis interessos als de l’Art teatral. Hi ha qui ha criticat l’opció dels membres de Teatre d’Art invocant la seva desconnexió amb el gust del públic. Davant d’aquest judici em ve a la memòria l’anècdota que explicava en Gabriel Ferreter sobre les relacions de Carles Riba amb la cultura oficial. Es va decidir que Riba traduís les Vides paral.leles de Plutarc; Ferreter comenta: el fet que Riba, un home que havia de traduir Sòfocles, Eurípides, Pindar, que el senyor Cambó el fes perdre deu anys de la seva vida traduínt Plutarc és absolutament grotesc. A part de defensar la llibertat de l’artista en general, crec que cal, sobretot, defensar la llibertat de l’artista exigent que no vol perdre el temps en textos de segona fila (amb això no vull pas dir que aquest sigui l’únic tipus de text teatral vàlid. El que dic, simplement és que és de primera fila).

Poc públic.- El dia de l’estrena al teatre Cercle de Catòlics de Banyoles hi havia pca gent. Menys del que es podia preveure. No hi ha públic per aquest tipus de teatre, es pot dir que no hi ha societat per aquest tipus de teatre. La repressió cultural ferotge que sofrim ens extirpa des de la capacitat de pensar a la de sentir, passant per la de disfrutar de veritat. El teatre necessita una especial sensibilitat i poca gent la té, simplement perquè s’ha fet molt poc –en aquesta anys- per ressuscitar sensibilitats enterrades – en aquells anys-. Però malgrat això, repeteixo, hi havia menys públic del previst. Un autor castellà, José Ruibal, apreciat i estrenat a Nova York, davant d’una constatació semblant deia: “Durante la època franquista me detenian cada vez que regresaba a España. En comisaria era interrogado y pasaba encarcelado algunos dias.. Pero parecian contar con uno. Ahora no. Al llegar aqui experimento la sensación de entrar en un lugar deshabitado. No soy detenido, ni nadie muestra interés en montar una obra mía. Creo que la policia franquista sentía más curiosidad hacia mi teatro que los actuales dirigentes culturales....

Any 1981

L’AGRUPACIÓ TEATRAL O LA TRADICIÓ PERMANENT

(Article de Jaume Ribera a la revista El Bagant, núm, 2. Maig 1981)

 

  La visió d’Es corders de Blanes escenificada per l’Agrupació teatral del Cercle de Catòlics ens porta a fer unes reflexions que hem cregut interessant portar a aquesta secció.

  Hem de dir que no varem poder participar de la joia de l’enriolat públic que omplia la sala del Cercle de Catòlics i celebrava, una darrerra l’altra, les ocurrències dels actors. L’obra em sembla una adaptació molt fluixa que donava voltes a a una anècdota de la qual en Joaquim Ruyra en traguè un conte ben fet, però que no donava per a més.

  Em sembla, també que la representació es salvava pel bon fer de Joan Olivas, sempre dintre el seu tipus de tòfol bon jan, l’eficàcia de Joan Geli per adaptar-se a qualsevol tipus de paper i les taules de Jaume Oller, Enric Tubert i Carme Quer. I prou.

  I ara les reflexions.

   En primer lloc, cada ú tria el tipus de teatre que li agrada fer. Aquí si que no hi ha discussions, Ara bé, creiem que hi ha una sola cosa a tenir en compte a l’hora de jutjar una feina, es faci el que es faci: la qualitat. I els treballs que els hi hem vist no en tenen. Assistir a una representació de l’Agrupació vol dir que ja saps el que vas a veure: un text fluix i repetitiu, amb ocurrències i acudits, sovint de segona mà, que serveixen de pretext per a construir uns personatges còmics que tornen a veure a cada nova estrena. Es el retorn dels tres actes i l’apuntador, una opció clara per la reiteració d’un mateix tipus d’obra de rialla fàcil,recolzada en una interpretació eficaç. Un producte que no decep a un públic ja guanyat per endavant.

  D’altra banda, els muntatges pateixen d’una manca de direcció,. Millor dit, aquesta no existeix, no hi ha cap concepció global de l’espectacle ni res que se li assembli. Solament l’actor i el seu paper, cadascú per ell.

  Ara per ara, aquest tipus de teatre només té sentit com a homenatge o per a  ressuscitar glòries passades. Si només es pretén això, no en parlem més. En cas contrari, el teatre ha evolucionat molt des d’abans de la guerra cap aquí.

  En segon lloc, i l’Agrupació n’és conscient, el públic que té demana aquest tipus d’obra. Ens sembla, però, que això no és un obstacle per a canviar. Es clar que ells es mouen bé dintre la comèdia, Doncs no cal sortir-ne. Però escollim obres de provada qualitat; si el teatre català no ofereix prou material,recorrim a autors forans. De textos, segur que se’n troben.

  Ens consta que l’Agrupació està contemplant la possibilitat de provar aques canvi (a prou feines insinuat amb la tria d’El cap i la fi) i que  entre les obres que es consideren hi ha Vent de garbí i una mica de por, de Mª Aurèlia Capmany, Massa temps sense piano, d’Alexandre Ballester i El malalt imaginari, de Molière.

  Portar un piló d’obres fetes, una certa continuïtat,comptar amb actors d’una llarga experiència i que es mouen en soltura dalt l’escenari i tenir un públic adicte,són trumfos que no s’han de desaprofitar. Només manca una cosa: oferir uns bons muntatges.

 

Agrupació teatral del Cercle de Catolics. Neix l’any 1977 per a representar “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, com a homenatge a l’actor banyolí Pepet Freixa.

  Des d’aleshores ha escenificat les obres següents: 1977: “Gent d’ara”, “Ronyons de recanvi”, 1978; “Distret però no tant”, “El fiscal Requesens”, 1979: “El cap i la fi”, “L’amor venia en taxi”, 198o: “Jo seré el seu gendre”, “Julieta, filla única”, 1981: “Els corders de Blanes”.