El teatre grotesc del TEI de Sant Marçal
El teatre és fugaç en molts sentits. No ens
hem d’estranyar que aquesta fugacitat ens faci ignorar la vinguda a Banyoles de
grups i espectacles que mereixen la nostra atenció. Com es el cas de Curial e Güelfa del teatre Curial. I sobretot
de Retaule d’amor i mort del TEI de
Sant Marçal presentada als Catòlics.
El TEI de Sant Marçal, i sense ànim d’ofendre
a ningú, és possiblement un dels millors grups teatrals de les nostres
comarques, i no descobririem res de nou si afirmèssim que no ha d’envejar res a
molts grups de Barcelona que traginen els seus espectacles arreu sota l’etiqueta
del seu professionalisme. Els del TEI
també ho són de professionals. Però, és clar, són professionals de províncies que
no és el mateix que ser de Barcelona. Deu ser per això que aquest any els de la
Generalitat han retirat les subvencions al teatre de Girona (si anem errats, i
no hi ha contraordre, tot es queda a Barcelona). Segurament, les dues-centes
mil pessetes que van concedir l’any anterior al TEI, i les cinc-centes mil al Talaret
de Salt, desaquilibrarien la balança dels presupostos desorbitants del Centre
Dramàtic.
Perquè si el que es nega al TEI és la seva
professionalitat (que ho dubtem), ningú pot desentendre’s de la seva
constància. El TEI de Sant Marçal va nèixer a principis dels setanta com una
escissió del nostre TEI banyolí (1967), i des d’aleshores la seva lluita continuada
per un teatre actual i modern ha representat l’única alternativa teatral a
Girona fins fa ben poc. Perquè si el que es nega és la seva credibilitat, hem
de reconèixer la gosadia de les seves propostes, la seriositat dels seus
plantejaments i el rigor dels seus espectacles, malgrat que en alguns casos el
producte final no hagi estat el que esperàvem.
El que és cert és que avui per avui el TEI de
Sant Marçal és un grup seriós, professional i competent, i ens ho acaba de
demostrar amb l’espectacle Retaule d’amor
i mort que va ser presentat a Banyoles la diada de Sant Joan. Espectacle basat
en dues obres de Michel de Ghelderode, L’escurial
i L’estrany genet. I és el tercer
espectacle d’aquest mateix autor, després de Fastos infernals i Hop
signor!.
A L’Escurial
ens presenten el famós palau de Felip II com un lloc vell i abandonat, on el
reu Felip II és atés en les seves últimes fases de decrepitud febril pels seus
gossos, el botxí, un monjo i el seu bufó flamenc, Florial. És simplement un joc
sobre la decadència del poder. A L’estrany
genet, un grup de vells viuen en una habitació d’un hospici, i descobreixen
que és la mort que s’acosta cavalcant dalt d’un cavall. Cap dels vells es
resigna a morir. Volem viure...De
qualsevol manera, malalts, amb el cos ple de llagues i coberta de cucs la
nostra pell, però viure!. La mort, però, no ha vingut per ells sinó per un
infant que acabava de nèixer en una altra habitació. Cau el teló, mentre els
vells inicien una dansa espasmòdica, amb la boca oberta i els punts closos.
La bogeria poètica, el grotesc, la crueltat
que mana de la ploma de Ghelderode són a a l’escenari. Assistim a un espectacle
grotesc, fantàstic, monstruós i hipnòtic com una macabra dansa vivent sortida d’algun
quadre de l’holandés Brueguel. Perquè Ghelderode crea el seu món, el Flandes
medieval, a partir d’una visió del món brutalment grotesca i del dibuix d’unes
caricatures malèvoles que presenten enormes deformitats: són descomunalment grossos
o cadavèrics, nans d’apariència diabòlica o figures exagerament sinistres. Els
seus drames són una curiosa combinacio d’obscenitats i aquel.larre. Com en els quadres
de Brueghel, el món és un lloc on el dimoni és l’amo absolut i on regna la
perversitat moral. I aixó és senzillament el que el TEI de Sant Marçal va posar
al cim de l’escenari, a partir de la interpretació delicada i notable de la
majoria dels seus actors, i de la recreació estètica d’aques món d’aquel.larre,
combinat tot plegat a la perfecció amb una il.luminació suggerent i un fons
musical angoixant.
Els del TEI de Sant Marçal diuen, estimem Guelderode i ens apassiona. Ens
ho han demostrat sobradament. Ah, i que no oblidin els de Barcelona que la seva
mateixa crítica barcelonina afirma que El
TEI de Sant Marçal és el grup que millor ha representat Ghelderode a Catalunya.
(Francesc Feliu a la revista El Bagant – Juliol 1983)
