1985 - José Bódalo

JOSÉ BÓDALO

 

  Sempre recordaré José Bódalo en l’excel.lent interpretació que oferí fa una colla d’anys a l’escenari del Mercantil de Banyoles en l’obra ”La mujer X”               . Era un jove que al costat de la seva mare. Eugenia Zuffoli havia aprés molt sobre l’art dramàtic. Mare i fill eren argentins i van arribar a Espanya a l’any 1947. Havien de sortir-se’n com podien i per això anaven girant pels pobles amb l’obra esmentada o amb “La enemiga”, un drama de Dario Nicodemi que llavors feia enternir a l’entusiasta públic de postguerra. Des d’aleshores la seva actvitat com a actor fou incessant. Va ser contractat com a galant a la companyia de Tina Gascó i Fernando Granada, i a la d’Amparo Rivelles. També va treballar al teatre Maria Guerrero de Madrid diverses temporades. José Bódalo deu la importància de la seva carrera a la seva memoria priviligiada i a la seva capacitat d’adaptació a qualsevol tipus de paper. Segons un càlcul recent, va estrenar més de dues-centes comèdies de teatre, va fer prop de cent papers al cinema i més de cinc-cents programes a Televisión Española. Va treballar onze anys seguits en un programa setmanal a televisió.

  Entre les obres que va escenificar s’ha de destacar “El rey que muere” d’Eigene Ionesco, per la que va rebre el premi nacional de teatre el 1984. Tres anys abans, a la temporada 1960-61, ja havia guanyat el premi nacional d’interpretació dramàtica.

  El 1963 havia obtingut un gran èxit amb la represemtació de “El rinocerente”, dirigida per José Luis Alonso. El 1980, va aconseguir el premi de la crítica per la seva interpretació a “Panorama desde el puente”, del dramaturg nord-americà Arthur Miller.

  Pioner de la televisió a Espanya, l’actor va debutar amb una posada en escena de “Doce hombres sin piedad”. Després va fer progames teatrals, “telenovelas” i sèries de quasi tots els autors d’aquells moments.

   La seva actuació com a Cañamel a “Cañas y barro”, de l’escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez, el va situar com un dels principals actors de serials televisius.

  Al cinema, Bódalo va debutar amb “Alhucemas” i va intervenir en films com ara “Balarrasa”, “Vuelo 971”, “Teresa de Jesús”, “Cristo negro”, “El salario del crimen” i altres, fins a un centenar de pel.licules.

  Malgrat la crisi de l’espectacle, l’actor no va tenir mai inactivitat. Darrerament la seva actuació a “Volver a empezar”, film per  el qual el seu director, JoséLuis Garci, aconseguí l’Oscar, li va conferir nova notorietat. La crítica americana va arribar a dir que si Bódalo hagués nascut als Estats Units, hauria rebut molts Oscar´s pel seu treball. A partir d’aquell moment, li van ploure a l’actor nombrosos projectes que el col.locaren a la cúspide de la seva carrera. Però la seva mort ha tallat bruscament aquesta ascensió.

( Revista de Banyoles, setembre 1985)

1985. RAIMON en un improvisat auditori

RAIMON

 

  Raimon va començar la seva actuació a la plaça del Monestir amb uns quants poemes de Salvador Espriu i manifestà que ara sempre inclou temes d’Espriu en els seus recitals. Després d’un primer descans, va interpretar les seves cançons més actuals, i mes tard, va recordar les seves composicions.

  Als darrers bancs de l’improvisat auditori musical es va col.locar un grup d’independentistes catalans que brandaven la seva senyera. En un moment determinat de l’actuació, aquest grup de persones van cridar consignes independentistes i a favor de Terra Lliure. Fins i tot, Raimon va llegir un comunicat del Moviment de Defensa de la Terra, la Crida a la Solidaritat, i el Col.lectiu Nacionalista de la Baixa Garrotxa en memòria de Josep Antoni Villaescusa, en el primer aniversari de la seva mort. Tanmateix, fent referència als crits dels independentistes, Raimon va dir: “El recital és el recital i una altra cosa és una altra cosa”.

  El recital va ser organitzat per l’Ajuntament de Banyoles. Pràcticament es van tancar els carrers que donen a la plaça del Monestir. Uns minuts abans que el cantant valencià sortís a l’escenari, la policia municipal i algun organitzador van instal.lar unes tanques des de la porta de l’església fins on s’acaben els seients. A les deu, les persones que van anar a missa van poder sortir per aquest passadís sota les mirades dels assistents al recital de Raimon.

  RAIMON va manifestar que “el recinte és meravellós, encara que m’agraden més els teatres per a actuar, ja que en aquests llocs els llums estan ben col.locats i es poden fer les coses ben fetes. A l’aire lluire cal improvisar sempre una cosa o una altra. Aquest ofici s’hauria de fer als teatres. Si no, hi ha el perll que la cançó, que no és música clàssica, es converteixi en una cosa de l’estiu. I que no hi hagi res al darrera. Arreu del mòn, aixó funciona al revés: a l’hivern, a la ciutat. I a l’estiu la gent fa vacances. A l’estiu hi ha un altra tipus d’actuacions, com és ara els Balls o coses semblants. És un altre gènere que està molt bé”.

  A la pregunta de si estem molt endarrerits respecte a altres paísos en l’organització dels recitals, Raimon respón que “el sistema és diferent. Som una miqueta d’aquells que mai no deixem d’anar amb una sabata i una espardenya”

  Raimon hivernarà durant un temps, però ja té programades actuacions per a la pròxima primavera. Un grup d’universitats nord-americanes ha reclamat la seva presència i pensa muntar-s’ho bé per a passar-se un mes i mig per terres nord-americanes.

  De tota manera, això no el fa sentir-se gaire optimista respecte a la força que pugui tenir la cançó fora del nostre país i opina que el món musical està totalment dominat per la llengua anglesa. No obstant això, reconeix que ell ha actuat fins i tot al Japó, i es que veu que a tot arreu hi ha gent oberta, amb ganes de sentir coses noves, encara que no sàpiguen ben bé que és Catalunya.

(Publicat a Revista de Banyoles. Sense signatura. Setembre 1985).

Any 1985 - Història d'un sostre (III)

Des del sostre del “Cercle”

 

  I vingué la “Nova Canço” i Raimon. Pi de la Serra, la Bonet, l’Ovidi, la Mota i en Subirachs. I s’escalfaven les mans de tant aplaudir la Polifònica de Banyoles. I el naixement de grups renovelladors de teatre: “Teatre i Art” amb “El diario de Ana Frank” i les nits de sant Isidre, i els muntatges güellinians, i la pluja de Ponsatí amb “Fang”...

  I l’arribada dels 600 i de la televisió que va capgirar-ho tot.

  Aleshores ja no es veien espectacles majoritaris. De cop i volta la sala es tornava a buidar. I entraven cercles reduïts amb sessions de cine club en projeccions de pel.licules en 8 i 16 mm., fòrums, col.loquis, reunions i conferències. De tant en tant algun discurs conflictiu amb policia d’incògnit entre el públic,(exactament com en aquella manifestació de treballadors de l’HOAC),... I mainada, sempre mainada, amb “Fiestas en el aire”, “Torbellinos” i fins i tot “Noches del turista” pels estrangers. I escoles, casals d’estiu,tarcisis, i els darrers sospirs de les funcions de les “Filles de Maria”... I l’Albert Boadella diguent Si a cops de destral destrossant el ciclorama. I els primers ulls oberts d’estupefacció davant la primera destapada pectoral femenina amb Els Joglars... I la Junta indecisa amb el Si i amb el No... I amb la fermesa d’una nova junta inèdita dintre una societat catòlica del poble, mai tan oberta com en aquells moments en que donava entrada a tots els grups de polítics en les campanyes electorals.

  I tots mirant el sostre i les parets que tornaven a tenir els vestits descolorits. Jo ja havia perdut l’esplendorositat dels meus anys de joventut i moltes vegades havia de fixar la mirada cap al meu alt  sostre que em resguardava. Des da dalt de les golfes sentia buferades  tramuntanesques, i vaig veure pujar gent entesa que deien que si bé teniem molts anys, tant el sostre com el teulat èrem forts i resistents, i que només calia reforçar-nos alguna costella.

  Espectacles infantils de “Rialles”, la nova promocó d’Òmnium Cultural pels pobles de Catalunya, centenars i

 

centenars d’escolars amb llurs mestres en plans culturals de les escoles, grups d’animació, i... teatre, sempre  teatre, amb naixements i sobrenaixements de grups, alguns que duraven de Nadal a Sant Esteve, i d’altres que passaven, els que van i venen i tornen sempre amb bona voluntat i esperit de “sacrifici” en hores d’assaig... ¡Quantes coses he vist sobre  la platea i damunt l’escenari del teatre de la plaça Major...!. Gent que ha rigut, gent que ha plorat, gent que ha cridat i s’ha enfadat. Gent que ha aplaudit i que ha picat de peus estrepitosament, que ha ballat, ha saltat, ha rodat... Parelles que s’han besat, que s’han barallat, que s’han reconciliat... I gent que s’ha adormit... de tota clase, treballadors, burgesos, rics i pobres, tots aplegats sota meu, sota aquest sostre que té seixanta, setanta anys, ja no ho sé, sóc vell, però encara podria fer molts més anys si no fos l’amenaça del costellam d’aquest teulat...d’aquesta encavallada que se m’acosta,,, que em cau al damunt...Sobretot que no hi hagi ningú a sota!...Aquesta gent...aquest jovent...aquests infants que tant estimo...hi ha un silenci total a la sala...Sembla que no hi ha ningú... M’esforçaré aguantant.me una mica el pes d’aquesta costella que em travessa...!. ¡¡¡Baixo!!!---¡¡¡ Caaaaaiiiicc...!!!

(El sostre esmicolat és una runa sobre el pati de butaques del teatre de la plaça Major. A través d’una espessa

polseguera veu un altre sostre, immens, curull de guspireig d’estrelles. En contemplar aquell blau-negre lluminós, el sostre té en els darrers sospirs un bell somriure).

(Publicat a Revista de Banyoles. Maig 1985)

  

 

Any 1985 - Història d'un sostre (II)

Des del sostre del “Círculo de Católicos”

  Va ser a l’any 1943 quen vaig veure entrar personal nou. Estaven cofois els aficionats al teatre de la “Sección Recreativa del Círculo de Católicos” que havien abandonat el local del carrer de l’Abeurador per estrenar el teatre de la plaça. Es va omplir de gom a gom aquell 7 de març per escoltar els versos ben rimats de Pemán en un “Divino impaciente” de fort impacte ciutadà. Començava una nova etapa que duraria més de quaranta anys. Prou que ho vaig veure en els rostres xirois dels aficionats al teatre que cada vespre assajaven durant dotzenes de mesos. Jo ja estava una mica pansit, però em vaig alegrar en veure aquella colla de nois que s’”estufaven” en poder fer comèdia per primera vegada amb noies. Feien obres de Pemán, de Maeterlinck, de Pous i Pagés, de Folch i Torres i d’en Llanas. Joves i veterans, tots junts. També hi havia grups de més joves i infants que representaven dotzenes de sainets. Tots s’aplegaven damunt l’escenari travessant els passadissos sota el cobert dels “Catòlics”. Els diumenges – cada diumenge-, teatre i més teatre repartit per diferents grups. Eren els anys quaranta i cinquanta... Quina activitat...! Feia temps que no es veia allò...! Entremig, companyies professionals: Martori, Marsillach, Fornés, Jofre, Gener, personal que es dedicava al doblatge de pel.licules i que els dies festius venien als Catòlics per quatre “quartos” i contents perquè sortien del poble proveïts amb conills o patates comprades als pagesos de la comarca, i del bon pa de les fleques banyolines que els reanimava en aquella àpoca estraperlística. Sota el meu sostre obrien fiambreres i treien el ventre de pena després de les representacions.

  A les vigílies de Sant Martirià em netejaven espolsant-me les teranyines amb l’escala llarga de can Trull, perquè havia d’estar ben lluent a fi de que els espectadors, a mitja part, abans de tornar a reemprendre les riallades o les ploramiques de les “mares”, “dides” i “mil.lionaris del Putxet”, tot mirant enlaire poguèssin dir: “Fa molt goig aquest sostre!...

  I per Nadal semblava que la llum que es desprenia de la meva emmotllura era molt més clara quan veia brincar amb samarra de pastor saltant per la llotja de dalt fins al passadís d’abaix, a un Bato àgil i esverat corrent a abraçar-se al seu company, alcalde Borrego, abans de que el dimoni gros els deixés baldats a puntades de peu.

 

Des del sostre del “Canigó”

  Era pels anys cinquanta quan la sala va estrenar vestit nou. Mai havia estat tan bonic amb aquella repintada. La sala d’espectacles dels Catòlics feia goig de debó amb les noves parets de saca que tapaven la fibra de vidre per la millor sonorització del local, amb canalobres elèctrics als costats i amb la llum amagada dintre l’emmotllat. Va fer el miracle una nova empresa que sota el nom de Financiera Cinematogràfica tornaria a portar el cinema a la sala. Encara recordo el primer programa del Canigó. Els porters i acomodadors anaven tots uniformats. Allò feia respecte. Vaig trontollar quan pels altaveus sonava el Virolai. No s’havia escoltat mai en una sala de cinema!. Potser era més estrany perquè en aquells temps no era freqüent escoltar un “himne català”. Era evident, però, que no lligava gaire el Virolai amb la projecció d’una pel.licula en la que la despampanant Maria Montez mostrava generosament les seves cuixes.

  Entremig, seguien les representacions dels aficionats del “Círculo” en els dies claus –Sant Martirià, Nadal, Puríssima, Mare de Déu d’Agost-, mentre que a l’escenari del Canigó, per animar la gent a omplir la sala es rifaven parelles de pollastres en les darreries de l’imperi ·”financiero-Canigóístic”, que va acabar com el rosari de l’aurora, amb la nova empenta del “Círculo” renovat, convertit llavors en “Cercle” obert a tothom amb la revifalla de “La Passió de Banyoles”, on mai tanta gent havia fet tremolar un sostre d’admiració.

Any 1985- Història d'un sostre (I)

Des del sostre de can Vila

  Primer vaig èsser sostre de Can Vila, on les parelles dansaven sota meu al compàs de la música d’Els Juncan´s. Eren robustos pagesos, pellaires, botiguers, moliners, manyans i culleraires que apretaven la cintura de l’enforcadora d’alls, de la modista, la mitjonera o la noia de sa casa que posava els ulls en blanc contemplant-me el rectangle lluminós.

  També pel passadís del mig les llanternes enfocaven les cadires on les parelles havien descobert el nou espectacle del “cinematògrafo” i a les fosques podien contemplar els rampells de la Bertini, els salts sobre el cavall de Rio Jim o les estupefactes mirades de Perla Blanca lligada sobre la taula de la serra metàl.lica que havia de travessar-la abans del “Continuarà en el pròxim capítol”.

  

Des del sostre de l’Ateneu

  Després viag ésser sostre de l’Ateneu Republicà d’Esquerra on la gent plorava, cridava i s’esbatussava damunt d’un escenari de boscos entrenyinats, de cases de pagès amb llars de foc desmesurades i patis blaus amb testos de flors marcides.

  A la pantalla es veien les escorrialles del cinema mut amb l’aire pur dels horitzons del paisatge nordamericà quan el travessava el  Cavall de Ferro, i fins i  tot vaig ataüllar la gent impressionada quan avançaven soldats pel cementiri de creus caigudes de la pel.licula “Sin novedad en el frente”, amb el desconeixement que camps de batalla com els que es veien projectats en el llençol serien dintre poc per les terres dels voltants. A la sala el silenci era trencat únicament pel monòton i persistent carrisquejar de cloves d’avellanes i cacahuets esclafats amb rosegades d’espectadors amb ulls atònits fixats a la pantalla platejada.

  Sota meu van sonar per primera vegada en una societat banyolina els esclats musicals de les tonades europees dels anys trenta: valsos de Strauss i Franz Lehar, cançons picaresques de la francesa Josephine Baker i cuplés atrevits de l’espanyola Carmelita Aubert. Eren els moments alegres de les tardes dels diumenges dels anys de la guerra incivil sota el meu sostre acollidor de la sala de la plaça de la República.

 

Des del sostre de l’”Español”

  I vingué el 1939 amb cants de victòria. A la sala –ara de la plaça “ de España” hi entraven soldats i jovent amb boines vermelles i camises blaves amb fletxes vermelles brodades, entonant el”Cara al sol” sense entendre ben bé el que cantaven, però rient i disfrutant amb les bajanades d’en “Pamplinas”, d’en “Jaimito” i d’en Charlot convertit en “Carlitos” perquè havia de desaparèixer tot el que feia flaire de comunisme.

  Va arribar un dia que vaig començar a tremolar. A sota meu s’hi havia muntat una pista de patinatge perquè el jovent de la postguerra rasqués l’emporlanat fent cabrioles arriscades amb patins llogats al nou empresari de la sala,  convertida en “Teatro- Baile- Café Español”. I els “divos” sarsueleros em fimbrejaven amb els seus espinguets quan cantaven “Maruxa”, “ La Dolorosa” o “La tabernera del puerto”... I vinga ballarugues estrictament vigilades per la llarga onada del nou règim victoriós.

Any 1985. Història d'un sostre (I)

1985. L'ensulsiada del teatre dels Catòlics

Els pastors tenen raó

 

  Hi ha una dita, entre pastors i carboners, que s’ajusta massa bé a la conjuntura banyolina, en relació amb l’ensulsiada del teulat dels Catòlics: “Quan t’ha caigut la barraca et dones compte del que val l’aixopluc...”.

  Com l’anell al dit ve, al nostre entendre, la dita dels bosquetans quan es repassen les estadíistiques del “Cercle” a les quals hem tingut accés, durant les entrevistes mantingudes pertocant a la informació sobre aquest succés lamentable, i provincialment sense conseqüencies luctuoses i irreparables.

  Arrodonint xifres, a la baixa, veiem les següents, que corresponen a l’exercici 1984:

-27 sessions de “la Caixa de les escoles”... 11.000 infants.

-17 sessions de “RIALLES”...4.000 infants.

-Activitats extraescolars i vetllades de col.legis d’EGB, INEM i FP...2.700 assistents

- Temporada nadalenca: Pastorets... 1.500 espectadors.

- Sessions de teatre (agrupacions locals i d’altres), concerts, conferències, assemblees, Setmana Joventut, reunions diverses, etc... 6.500 assistents.

  En resum... 27.700 persones.

  ( No s’han comptat els assaigs, reunions preparatòries, etc)

  Tenen també la seva eloqüencia, pertocant a l’activitat i vigor de la centenària i degana societat banyolina, les dades econòmiques següents:

  Obres que, dins un pla d’arranjament i moderació de la sala, s’havien portat a terme abans del sinistre:

-Ampliació de la instal.lacio elèctrica; potència, conduccions, quadre de comanament, llums d’emergència.

-Revisió i reforma de les sortides de seguretat (panys, etc)

- Revisió, renovació i ampliació del nombre d’extintors.

- En total: 1.500.000 pessetes

- Reforçament de l’entarimat de l’escenari, revisió de la tramoia i adecentament dels vestidors: 500.000 pessetes.

- Equip nou de calefacció_ 1.200.000 ptes.

  Com a passos pròxims, estava programat el canvi de les butaques, la reforma dels lavabos, el canvi de cortinatges, pintura parets i fustam, etc. Evidentment, Banyoles no pot quedar “amb la barraca enlaire”...com diuen els pastors.

(Revista de Banyoles, abril 1985