ANY 1981

“MORT ACCIDENTAL D’UN ANARQUISTA”

 

  El diumenge dia 16 d’agost es presentà al Cercle de Catòlics, amb el patrocini de l’Ajuntament de Banyoles, la popular obra de teatre original de Dario Fo “Mort accidental d’un anarquista”, una de les obres teatrals que més éxit assolí la passada temporada a Barcelona, ja que aconseguí estar cinc mesos en representació al teatre Regina, a més a més de realitzar-se’n al llarg de tot aquest estiu un total de 60 representacions per diversos teatres de Catalunya. L’obra, traduïda al català per Guillem Jordi Graells fou dirigida per l’olotí Pere Planella, professional del medi teatral que ha dirigit muntatges com “La bella Helena”, “Heda Gabler” i la versió de “Hamlet” interpretada per Enric Majó que veièrem l’any passat a Banyoles precisament per les mateixes festes d’agost. És una obra d’autèntic teatre popular amb un text dramàtic molt ben construït, amb un ritme molt àgil i un diàleg viu ple d’efectes còmics. Amb un argument d’intriga policial que serveix a l’obra com a contrapunt per una profunda reflexió política sobre les limitacions del poder. Intervingueren en el repartiment els actors Carles Sales, Jordi Bosch, Josep Minguell, Pep Muñoz, Enric Arredondo, i l’actriu Carme Callo, que assoliren una gran actuació. Val a dir que recentment foren premiats amb el “Ciutat de Barcelona” i el millor treball d’actor l’aconseguí Josep Minguell. La sala del teatre dels Catòlics es veié gairebé plena i durant la representació el bon treball de tots els actors aconseguí provocar la riallada, i el públic  esclatà amb grans aplaudiments al finalitzar la representació.

Any 1981

JOSEP COLL I TUBERT. L’AFICIÓ AL TEATRE

(De l’entrevista  de Joan Olivas al seu oncle Josep Coll i Tubert, resident a Orleans (França)

 

L’afició al teatre.- “De petit m’atreia el teatre i anava a veure el grup del Sindicat Agrícola que dirigia mossèn Dausà i el feien al teatre Vila. Anava a veure tots els assaigs del Sindicat i quan feien l’obra jo sabia tots els papers. Actuaven en “Renau”, en Boix, en “Bòta”, en Tarradellas, els pagesos “grossos” del Sindicat. Un dia em van donar un paper que només havia de dir una paraula. Era en el sainet “L’hereu Pruna”. I quan em va veure mossèn Dausà vestit i en barretina em va dir “Sembles en Patufet”.

-I a partir d’aleshores ja vareu formar part del Grup de teatre?

-  Van passar alguns anys, fins que un dia que estàvem una colla d’amics ens van dir: I si fèssim teatre?. Jo havia vist dues o tres vegades als Catòlics “El misteri del bosc” i vam decidir començar amb aquesta obra. Assajàvem a can Xampinya amb en Pepet Carles, en Pere Collell, en Miquel Torres, en Llandrich...L’obra es va representar a l’Ateneu i ja vam anar engrescant-nos, seguint amb “Els mesells”, i a la tercera ja vam buscar dones. De seguida en vam trobar. La primera obra que es va fer amb dones va ser “La fosca”, un drama molt fort sobre un home que el vici l’havia corromput i es va tornar cec. El primer paper el feia la “Saleri”.

- Com s’anomenava l’Agrupació?

- Vam posar-hi el nom de J.A.A.R. (Joventut Artística de l’Ateneu Republicà), i vam fer “El contramestre”, d’en Pitarra, “Les orelles de Don Pau”, “La bona gent” i “L’hereu escampa” d’en Russinyol, “Els vells” i “Mare eterna”, d’Ignasi Iglèsias, “Terra baixa” de Guimerà, “La santa mare”, L’endemà de bodes”, i altres.

- Quin era el quadre d’actors que teníeu?

- D’actors: en Josep Carles, Miquel Boix, Joan Llandrich. Pere Cullell, Josep Pagés, Quim Funtané, Pere Mata... Les actrius eren la Sanz, la Lola Turró, la Maria Barba, la Domènech, la “Martina”, la Caterina Canadell. I els apuntadors, en Met Callís i en Joaquim Torroella. Segurament que me’n descuido d’alguns. Han passat tants d’anys!.

- Vareu anar a fer el servei militar?

-Van declarar-me inutil degut a un “tumor blanc” que tenia al braç i que em va sortir quan de petit vaig caure de la màquina de batre del Sindicat Agrícola.

- Crec que vau ésser president de la societat Ateneu Republicà d’Esquerra...

- Oh, i encara en sóc! –em digue tot somrient- Ningú m’ha dit encara per plegar... Vaig ésser el darrer president. Anteriorment en van ésser en Carles i en Masó.

- Hi havia altres activitats a l’Ateneu Republicà a més del teatre?

- Es va formar l’Orfeó dirigit per en Josep Saderra. Recordo molt bé quan es va estrenar la sardana “La font de l’ametlló” per Pasqua. Va ser un gran èxit. L’Orfeó el componien homes i dones. .

(L’entrevista a Josep Coll Tubert continua amb els següents aparts: Aprovisionament per les botigues banyolines en els anys de la Guerra Civil – Sis mesos al camp de concentració de Saint Cyprien – Entre francesos i alemanys –  Nova vida a Orleans). En referència al teatre a França, em va dir: “

-Hem estat durant molts anys reunint-nos una colla d’espanyols, Vaig crear a Orleans una secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya i els catalans teníem les nostres reunions de manera freqüent. Fins i tot vam formar un grup de teatre que jo, recordant el temps de la meva joventut, vaig dirigir. La colonia era més nombrosa en exiliats de parla castellana i vam fer obres en castellà d’autors com Benavente i Muñoz Seca. Plorar i riure. Com la vida.

(L`’entrevista de quatre pàgines (amb el pseudònim de Xalió d’Abaix), es pot llegir a Revista de Banyoles num. 594 ,juliol 1981.

  Josep Coll Tubert era el meu oncle. Dissortadament no la va poder llegir. Hi han fotografies, entre elles la d’una festa   del primer de maig del 1934, una altra amb la seva esposa, Maria Prat, a Orleans; la d’una representació teatral a Orleans; la d’una trobada de la família Coll a Argelés, i la dels set germans Coll reunits en una trobada al restaurant La Masia de Banyoles en motiu de la seva tornada a Catalunya. Josep Coll visqué durant molts anys a Orleans amb la seva esposa i els fills Janó i Germinal. El seu fill gran, Janó, fou un metge d’investigació del càncer a l’Institut Pasteur de Lille, distingit per la recerca i per la formació d’estudiants. Morí jove. A l’any 2oo8 els familiars banyolins que assistirem a la cerimònia del seu traspàs al mateix Institut Pasteur de Lille, vam poder acomiadar-lo emocionats escoltant una sardana del seu cosí Maririà Font i Coll. El germá, Germinal Coll, -resident a Orleans- vé a visitar-nos cada any.  

 El doctor Joan Coll Prat fou incinerat i les seves cendres reposen sota un arbre que els familiars vam plantar al Mirador de l’estany de la seva ciutat estimada: Banyoles.

Any 1981

TEATRE POPULAR?

(Jesús Bramon i Jaume Ribera a la revista El Bagant. Juliol 1981)

 

  Després de llegir un article dedicat al teatre popular (Neus Corominas, maig 1981) se’ns imposa puntualitzar algunes de les qüestions que, de manera lleugera i confusa, hi són tractades.

  En primer lloc, tal i com està estructurat l’article (l’exposició de l’origen del teatre popular introdueix una crítica-elogi de la representació de l’obra Els corders de Blanes per l’Agrupació Teatral de Banyoles) dòna a entendre que aquest és el teatre popular que enllaça amb la tradició medieval. Talment, no deixa de ser una conclusió ben curiosa, així com l’anàlisi històrica que ha fet l’articulista per arribar-hi. Per tant, tot fa pensar que no tan sols desconeix el tema, sinò que el manilpua. Veiem-ho:

  La seva concepció teatral (popular) està edificada damunt dos pilars: l’esbarjo que proporciona la intranscendència del tema i “la simplicitat d’esquemes, tan pel que fa al muntatge com a l’actuació dels actors”.

  D’entrada, emprar el mot popular suposa molt més que dir “això és un teatre popular”. S’ha de raonar.

  Entre d’altres coses, popular significaria que aquest és el teatre que vol tot el poble i el seu sembla que està molt lluny de la realitat. Històricament, el mot popular té moltes connatacions i interpretacions que ni tan sols són esmentades a l’article: activitats parateatrals (carnestoltes, festes...) en les quals si que hi participa tot el poble i es fa la seva voluntat; teatre al carrer o a la plaça, el qual si que recull la tradició medieval; teatre al servei de les classes obreres amb preus baixíssims com proposaven el francès Jean Vilar o els alemanys Piscator i Bretch o com proposa Dario Fo... De tota manera, a partir de l’organització professional del treball dels comediants (segle XVI) la demanda d’uns sectors determinats de la població porten a modificar la naturalesa d’aquesta manifestació.

El teatre de la societat es converteix en teatre de societat. Es comença a congelar en una sèrie de convencionalismes i a interessos només a grups ben concrets. Arribats a aquest punt, quin tipus de manifestació teatral podem dir que és popular, la que atreu el major nombre de gent? Llavors quin és el límit numèric per a dir que és popular: mil, deu mil persones?.

  En tot cas, si bé el mot popular pot tenir diverses acepcions, sempre al darrera hi ha latent una ideologia. En quina es recolza aquest teatre popular de què ens parla la Neus Corominas? A l’article, malgrat hi apareixi el mot ideologia, no en queda explícita cap. Fora que sigui la de l’esbarjo, tan relativa com buida de signifiació. La signant sembla associar el mot esbarjo amb rialla, passar-ho bé. Tanmateix no dir res més seria igualar la riallada totalment crítica d’un Dario Fo (Mort accidental d’un anarquista), d’un Savary (Gran Màgic Circus) o d’un Albert Boadella (Joglars- Operació Ubu), posem per cas, amb la riallada (?) totalment descolorida de qualsevol comèdia del mateix tipus que Els corders de Blanes.

  Aquesta comparança pot semblar exagerada i ho és perquè la Neus Corominas sembla oblidar que el teatre popular, el que tot el poble ha preferit quan no hi ha hagut, per entendre’ns, censura de cap mena, ha estat crític,obscè o, si res més no, més proper a la classe baixa que no pas a la classe benastant, la qual ha preferit un passatemps fàcil i sense problemàtica. Per altra part, és ben significatiu que quan la burgesia revolucionària ha deixat de ser crítica, el teatre s’ha trobat desemparat i ha hagut de passar a mans de l’Estat.

  El segon pliar de la idea popular- teatral que dèiem al principi és que “el teatre popular ofereix uns esquemes simples pel que fa al muntatge i a l’actuació dels actors. En aquest cas l’autora també omet en fer referència a les característiques del teatre medieval, el fet que tant en les representacions a les esglésies com posteriorment a les places la peça clau era l’actor (dit jongleur o cabotín en francès), i que fou aquest, en posar-se en contacte amb el poble, qui fèu evolucionar l’art de la representació. Les escenificacons religioses també necessitaven d’un actor (cabotin) que introduís la celebració; més tard aquests foren expulats de les esglésies perque de mica en mica ells començaren a barrejar-hi elements profans. Malgrat tot, van continuar la seva tasca en llocs públics. És a dir, històricament és més important la capacitat dels joglars que no pas la forma o els textos que empraven (moltes vegades era inexistent). Aleshores afirmar aquesta simplicitat d’esquemes o de tècnica teatral no és res més que una deformació que afecta la idea mateixa de concepció teatral.

  Aquesta concepció simplista fa que la mateixa autora de l’article confronti la seva postura amb la que ella anomena teatre intel.lectual, com si el teatre no fos altra cosa que text. Teatre per a minories, diu, sense pensar que tota la gent que va a teatre és una minoria. Està clar que cada tipus de teatre té la gent que es mereix.

  Cal remarcar també l’actitud de posar sempre en primer terme la tradició. Ës clar que qualsevol activitat creativa té uns precedents en les quals s’inspira: quedar-se en aquestes fonts, tot calcant-les, sense servir-se’n per evolucionar seria un anacronisme. Cada època ha evolucionat a partir del que ha heretat i ha trobat la seva expressió en unes formes determinades. Cada temps, doncs, ha de tenir el seu propi llenguatge.

  Per acabar, i per “mantenir viva la flama d’una afecció teatral que sembla aflebir-se” hi ha una solució que diu Brossa tot citant André Delvaux: la millor manera de servir l’espectador és fer honradament el que hom creu que s’ha de fer.

  I això, volem pensar, és el que tots fem, sense desmerèixer el públic.

Any 1981

UNA EXCEPCIÖ EN L’ESQUIFIT MÓN TEATRAL

“¨L’última cinta de Krapp” (Joan Solana a la revista El Bagant. Juny 1981.

 

El dia 25 d’abril d’aquest any el Teatre d’Art de Banyoles va estrenar el seu primer espectacle: L’última cinta de Krapp. Es un treball plenament reeixit. L’esforç de molts mesos d’asaig queda del tot compensat.

  El muntatge, del qual en són principals responsabls Josep Pagés i Jesús Bramon, té dos punts d’apoi enormement sòlids: el text de Samuel Beckett i la interpretació de Jesús Bramon. M’és dificil de qualificar el treball, entre altres coses perquè els adjectius que utilitzaria són molt reiterats i, per tant, buits de contingut. Per això sols diré que en cap moment de l’obra vaig veure l’actor; des de la seva entrada fins el suggestiu fosc final sols hi havia el personatge, en Krapp, potent, malavingut, distorsionat i enigmàtic.  El text exigeix una atenció per part de l’espectador. Es difícil, sens dubte, perquè el llenguatge no és el testimoni oral d’una història, en el sentit tradicional d’aquesta paraula, sinó discurs.

  L’última cinta de Krapp és una especulació sobre/a a partir de/en temps: el gran enemic de l’home, encara que del tot necessari per a la vida (si no existís el minut que fuig no hi hauria el plaer que ho és perquè és caduc).

  Krapp, el personatge de l’obra, fixa records a les cintes cada any, el mateix dia. Nosaltres el trobem en el seu 69 aniversari –feliç tastador de plàtans (que veiem) regats amb un alcohol ( que ens imaginem)-fonent-se- infeliç- tot escoltant les realitats (ja fictícies) d’una cinta de trenta anys (la cinta és l’única sensació objectiva d’aquell temps captable encara sensorialment) i barallant-se -tendrament ridícul- amb el llenguatge per poder xifrar pa que alimenti la fam de records dels propers anys.

El muntatge.- A partir d’una excel.lent traducció de Jaume Ribera, el Teatre d’Art ha encertat un muntatge –escenografia (senzilla), il.luminacó (equilibrada, quina gran troballa l’evolució cap al fosc final!), maquillatge (expressionista), vestuari (arcaic) interpretació –que sempre està al servei d’aquest text que es complementa perfectament amb ell, la qual cosa indica un treball de taula seriós (excepcional a les nostres comarques) i una humilitat que els ha exigit de posar en primer terme el joc de fidelitats necessari per a qualsevol obra ben feta; fidelitat a l’opció formal, a l’opció estructural i a l’opció de lectura de text.

Espectacle nou.- L’última cinta de Krapp és un espectacle actual, nou, que et reconcilia amb el teatre perquè veus que encara té un llenguatge propi (per tant té vida) i perquè constates que hi ha persones al servei exclusivament del fet teatral, persones que no han caigut en les temptacions a les quals cedeixen grups i individus que fan prevaldre els seus propis interessos als de l’Art teatral. Hi ha qui ha criticat l’opció dels membres de Teatre d’Art invocant la seva desconnexió amb el gust del públic. Davant d’aquest judici em ve a la memòria l’anècdota que explicava en Gabriel Ferreter sobre les relacions de Carles Riba amb la cultura oficial. Es va decidir que Riba traduís les Vides paral.leles de Plutarc; Ferreter comenta: el fet que Riba, un home que havia de traduir Sòfocles, Eurípides, Pindar, que el senyor Cambó el fes perdre deu anys de la seva vida traduínt Plutarc és absolutament grotesc. A part de defensar la llibertat de l’artista en general, crec que cal, sobretot, defensar la llibertat de l’artista exigent que no vol perdre el temps en textos de segona fila (amb això no vull pas dir que aquest sigui l’únic tipus de text teatral vàlid. El que dic, simplement és que és de primera fila).

Poc públic.- El dia de l’estrena al teatre Cercle de Catòlics de Banyoles hi havia pca gent. Menys del que es podia preveure. No hi ha públic per aquest tipus de teatre, es pot dir que no hi ha societat per aquest tipus de teatre. La repressió cultural ferotge que sofrim ens extirpa des de la capacitat de pensar a la de sentir, passant per la de disfrutar de veritat. El teatre necessita una especial sensibilitat i poca gent la té, simplement perquè s’ha fet molt poc –en aquesta anys- per ressuscitar sensibilitats enterrades – en aquells anys-. Però malgrat això, repeteixo, hi havia menys públic del previst. Un autor castellà, José Ruibal, apreciat i estrenat a Nova York, davant d’una constatació semblant deia: “Durante la època franquista me detenian cada vez que regresaba a España. En comisaria era interrogado y pasaba encarcelado algunos dias.. Pero parecian contar con uno. Ahora no. Al llegar aqui experimento la sensación de entrar en un lugar deshabitado. No soy detenido, ni nadie muestra interés en montar una obra mía. Creo que la policia franquista sentía más curiosidad hacia mi teatro que los actuales dirigentes culturales....

Any 1981

L’AGRUPACIÓ TEATRAL O LA TRADICIÓ PERMANENT

(Article de Jaume Ribera a la revista El Bagant, núm, 2. Maig 1981)

 

  La visió d’Es corders de Blanes escenificada per l’Agrupació teatral del Cercle de Catòlics ens porta a fer unes reflexions que hem cregut interessant portar a aquesta secció.

  Hem de dir que no varem poder participar de la joia de l’enriolat públic que omplia la sala del Cercle de Catòlics i celebrava, una darrerra l’altra, les ocurrències dels actors. L’obra em sembla una adaptació molt fluixa que donava voltes a a una anècdota de la qual en Joaquim Ruyra en traguè un conte ben fet, però que no donava per a més.

  Em sembla, també que la representació es salvava pel bon fer de Joan Olivas, sempre dintre el seu tipus de tòfol bon jan, l’eficàcia de Joan Geli per adaptar-se a qualsevol tipus de paper i les taules de Jaume Oller, Enric Tubert i Carme Quer. I prou.

  I ara les reflexions.

   En primer lloc, cada ú tria el tipus de teatre que li agrada fer. Aquí si que no hi ha discussions, Ara bé, creiem que hi ha una sola cosa a tenir en compte a l’hora de jutjar una feina, es faci el que es faci: la qualitat. I els treballs que els hi hem vist no en tenen. Assistir a una representació de l’Agrupació vol dir que ja saps el que vas a veure: un text fluix i repetitiu, amb ocurrències i acudits, sovint de segona mà, que serveixen de pretext per a construir uns personatges còmics que tornen a veure a cada nova estrena. Es el retorn dels tres actes i l’apuntador, una opció clara per la reiteració d’un mateix tipus d’obra de rialla fàcil,recolzada en una interpretació eficaç. Un producte que no decep a un públic ja guanyat per endavant.

  D’altra banda, els muntatges pateixen d’una manca de direcció,. Millor dit, aquesta no existeix, no hi ha cap concepció global de l’espectacle ni res que se li assembli. Solament l’actor i el seu paper, cadascú per ell.

  Ara per ara, aquest tipus de teatre només té sentit com a homenatge o per a  ressuscitar glòries passades. Si només es pretén això, no en parlem més. En cas contrari, el teatre ha evolucionat molt des d’abans de la guerra cap aquí.

  En segon lloc, i l’Agrupació n’és conscient, el públic que té demana aquest tipus d’obra. Ens sembla, però, que això no és un obstacle per a canviar. Es clar que ells es mouen bé dintre la comèdia, Doncs no cal sortir-ne. Però escollim obres de provada qualitat; si el teatre català no ofereix prou material,recorrim a autors forans. De textos, segur que se’n troben.

  Ens consta que l’Agrupació està contemplant la possibilitat de provar aques canvi (a prou feines insinuat amb la tria d’El cap i la fi) i que  entre les obres que es consideren hi ha Vent de garbí i una mica de por, de Mª Aurèlia Capmany, Massa temps sense piano, d’Alexandre Ballester i El malalt imaginari, de Molière.

  Portar un piló d’obres fetes, una certa continuïtat,comptar amb actors d’una llarga experiència i que es mouen en soltura dalt l’escenari i tenir un públic adicte,són trumfos que no s’han de desaprofitar. Només manca una cosa: oferir uns bons muntatges.

 

Agrupació teatral del Cercle de Catolics. Neix l’any 1977 per a representar “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, com a homenatge a l’actor banyolí Pepet Freixa.

  Des d’aleshores ha escenificat les obres següents: 1977: “Gent d’ara”, “Ronyons de recanvi”, 1978; “Distret però no tant”, “El fiscal Requesens”, 1979: “El cap i la fi”, “L’amor venia en taxi”, 198o: “Jo seré el seu gendre”, “Julieta, filla única”, 1981: “Els corders de Blanes”.

Any 1981

TEATRE POPULAR

Per Neus Corominas (Revista de Banyoles. Maig 1981)

  No hi ha cap  dubte, avui, que el teatre medieval gira entorn de les celebracions religioses i que l’origen de les representacions teatrals es troba a les esglèsies. A mida que passa el temps aquestes celebracions adquireixen un aspecte i una fussió més populars; així passen a la plaça pública, amb un bagatge cada vegada més gran d’elements profans. D’aquí arrenca l’inici del teatre actual.

  El teatre fou concebut, doncs, per a una funció popular i no tan sols com esbarjo, però també com a reflex de la problemàtica humana; sentiments, frustracions, ideologies, fantasies, comportaments..., i d’aquesta manera adquireix una dimensió i el seu veritable sentit.

  No seria vàlid, creiem, l’existència d’un teatre com a joc intel.lectual únicament, que per altra banda aprofitaria tal sols una mínima part de la societat, justament aquella part que gaudeix del privilegi d’una formació cultural per damunt de la “mass media”, Hem de reconeixer, però i no faltaria més, els valors de diversos tipus de teatre. Deixant a part tota mena de consideracions tèoriques direm que el segle XX és molt ric en experiències teatrals i que han sorgit tècniques noves que han dut aquest camp d’expressió artística cap a una situació més actualitzada, si bé per altra part, també trobem grups d’intèrprets especialitzats en la representació d’obres clàssiques.

  Al marge de l’esmentada producció teatral culta, hi ha una permanència de teatre popular que ofereix uns esquemes simples pel que fa a muntatge i a l’actuació dels actors; tal com queda indicat és el teatre popular del qual trobem l’arrel justament en l’època medieval. I bé sembla que la missió d’esbarjo que en part també persegueix, és prou vàlida perquè aquests tipus de representacions puguin, encara avui, tenir consistència. 

  Som a Serinyà, diada del Roser i 65è Homenatge a la Vellesa, a dins d’un envelat a punt de rebentar de tanta gentada. L’obra que presenta l’Agrupació Teatral de Banyoles, “ELS CORDERS DE BLANES” –escrita per Coma Soley sobre el text d’un deliciós conte de Joaquim Ruyra- pertany al nivell de teatre popular a què hem vingut referinit-nos.

  El llenguatge constitueix l’eix entorn del qual gira l’obra. L’aparició de frases fetes, refranys, vulgarismes i tòpics, enquadra bé els personatges en un registre popular. Com a contrast de la llengua col.loquial, crida l’atenció l’ús de termes pertanyents a llenguatges específics (“obscurantista”, “racionalista”, “mediocre”, etc), que aconsegueixen arrodonir encara més el personatge reaccionari, molt ben interpretat per en Joan Olivas, del qual en fa una autèntica creació. L’actor malmet els termes esmentats (segons l’ús que ell en fa i de forma intencionada, naturalment) i li serveix per aconseguir la tipificació del personatge.

   L’obra s’organitza justament a partir d’un error, d’una discordança lingüistica: :corders”, “corderos”. Es podria parlar també d’un problema de bilingüisme en el cas d’una comunitat catalana obligada a emprar el castellà com a llengua oficial.

  La creació de situacions comporta a vegades la més inesperada improvisació; això fa que l’obra no decaigui en cap moment (recordem la interrupció en plena escena a causa dels forts i llargs aplaudiments dels espectadors).

  Cal esmentar encara l’actuació de l’hostaler (en Jaume Oller) i l’advocat (en Joan Geli), els quals deixen fermança de les seves possibilitats interpretatives ( i el mateix podem dir de la resta d’actors i actrius) a través d’una hiperbolització de formes.

  En definitiva, “Els corders de Blanes” ens ha semblat una comèdia entretinguda, fàcil, ben representada i, sobretot, adient per a mantenir viva la flama d’una afecció que sembla afeblir-se de dia en dia.

Any 1981

JOAQUIM COLOMER, L’AMIC

Per Mn.Manuel Pont i Bosch

 

  No recordo quan ni com ens vam conèixer, devia ser, però, en el Cercle de Catòlics i abans, molt abans que jo en fos nomenat Consiliari. El que recordo és la primera impressió que vaig rebre de Joaquim Colomer del qual en tenia referències a través dels seu rival escènic, en Pepet Freixa. Això em podia portar a fer una primera valoració de la persona – en la seva funció d’actor- no massa falaguera. No fou així. Jo no havia vist actuar mai a Joaquim Colomer perquè quan vaig arribar a Banyoles (1954), la cosa teatral –com tot el mateix Cercle de Catòlics- estava força endormiscada. En realitat no hi havia secció teatral, encara que el grup Tubert, Anton Garcia de Palau, i Jaume Farriol, participants també en “l’anar fent” d’”HORIZONTES”, donava ja uns senyals clars d’una inquietud que calia canalitzar.

  No havia vist actuar a Joaquim Colomer, però... qui m’ho pot assegurar?. He de concretar que no l’havia vist actuar en un escenari, però Joaquim Colomer deixava, a tot arreu, la marca de l’actor que duia a dintre. Penso que el veritable actor es descobreix quan demostra una voluntat de servir el teatre, al marge del que el teatre li pugui donar de popularitat. No, Joaquim Colomer no es va servir del teatre per a donar ales a la seva petita vanitat (per altra banda molt lògica en tots els artistes) ni per a cercar aplaudiments. Aquest em sembla que fou el primer tret de la seva personalitat que em va conduir a admirar-lo.

  -Heus aquí – vaig dir-me- un servidor del teatre.

Efectivament, n’era un veritable enamorat. Més tard vaig poder ratificar aquesta opinió. Joaquim Colomer estimava el teatre perquè era el mitjà més adequat a la seva persona per a comunicar-se. A més a més, el teatre li permetia desplegar tots els matisos de la seva personalitat, riquisima en valors humans –cordialitat, simpatia, generositat- i, especialment els sentimentals. Però – i anant una mica enllà- hem de tenir en compte un altre extrem eloqüent: Joaquim Colomer estimava tot el que envolta el món del teatre, ja que el considerava com una escola d’amistat.

-Els assaigs em fan tornar boig- em deia-, però són tan bonics els assaigs!

  Joaquim Colomer, bon amant del teatre, estigué sempre a l’altura de les exigències evolutives teatrals. Tenia una magnífica disposició per l’adaptació, i així, en ell (els que havien tingut la sort de seguir tota la seva trajectòria artística) van poder veure com s’escapava intel.ligentment del classicisme d’un teatre versallesc, gesticulant i cridaner, emfàtic i amanerat que deixava en un lloc secundari la paraula i els silencis, per entrar en la línia sòbria del teatre modern que exigeix la màxma ponderació en el gest, naturalitzant les situacions, mentre es dòna al text la importància real que ha de tenir. Aquest canvi – aquesta capacitat d’adaptació- només el pot realitzar un actor intel.ligent i il.lusionat que sap col.locar-se en l’interior dels personatges per a donar-los vida i que té en compte unes formes de comunicació més austeres i de més treball psicològic. Joaquim Colomer no fou mai un amargat.

  Quan es va constituir l’Agrupació TEATRE I ART (1957-58) als tres noms esmentats: Tubert, Garcia i Farriol, s’hi varen afegir: Oller, Geli, Fontbernat, Pagés i Vilanova... i les noies Julbe, Garriga, Albertí, Bravo i Collell... mentre s’estava preparant tot un esplet de jovenils. Llavors es va sentir la necessitat d’un director i tots vàrem coincidir que Joaquim Colomer reunia els mèrits suficients per a cobrir aquesta responsabilitat. Se li proposà i acceptà. I van començar els maldecaps de la direcció escènica de l’home que sempre havia fet sempre d’actor i que les necessitats dels Catòlics li demanaven un treball de director que pel temperament de Joaquim Colomer, no solament li suposava el sacrifici de no sortir a l’escenari, sinó també la feina d’aprendre’s tots els papers... perque Joaquim Colomer dirigia des de la pròpia identificació amb cada personaatge.

  Després de l’estrena de MARIA CLARA, els components de l’agrupació, estimulats pel desig de fer-me content, varen determinar portar la representació a Anglés, el meu poble. Poc abans de començar, l’actor que portava el pes de l’obra ja que gairebé no es movia d’escena, va sofrir un desvaneixement. El metge, que vàrem anar a buscar de seguida, va considerar que era millor que no actués. S’havia de suspendre la reprentació i el teatre era ple com un ou. Vam fer una reunió d’urgencia sota el mateix escenari i Joaquim Colomer va assumir la responsabilitat de suplir a l’actor indisposat. Em va semblar que havia de comunicar l’anomalia als assistents i així ho vaig fer. Entre bastidors tot anava de bòlit, però al final de la representació, més de quatre em preguntaren quin era l’actor que havia realitzat la suplència. Joaquim Colomer es sabia tots els papers i a l’hora de dirigir escoltava totes les opinions fins que s’havia arrbat a formar els seu criteri.

  S’ha parlat dels problemes que va tenir en el muntatge de “EL DIARIO DE ANA FRANK”. Ës cert. Jugar amb dos escenaris, un damunt l’altre, amb elements corporis i, sobretot, amb la llum, significava un desafiament per Joaquim Colomer que s’havia format en una altra escola. Va estar preocupat molts dies, però la seva preocupació era activa i el seu enginy – una gran intuïció que hem de reconèixer- el portà a trobar la fòrmula màgica per a que tot funcionés amb una total sincronització.

  El dia que vam anar a representar l’obra al Municipal de Girona, l’actriu que interpretava a ANA FRANK, també es va indisposar. Els nervis no l’havien deixat dormir ni menjar i a l’hora de començar l’obra ,la varen trair. Es va superar el problema i els banyolins vàrem guanyar moralmen el concurs. Fets posteriors ens van demostrar que el jurat no havia pas actuat amb una estricta justícia. Els guanyadors ho van pagar perquè es van veure obligats a estrenar uns pastorets (escrits per un membre d’aquell jurat) que varen resultar un fracàs absolut.

  En moments apurats l’experiencia de Joaquim Colomer era decisiva. I era en aquests moments que la seva tasca es feia aflorar més que mai perquè descobríem que Joaquim Colomer no solament dirigia les evolucions dels personatges i els donava lliçons d’entonació, sinó que també era l’amic que parlava amb els actors, estudiava amb cada un d’ells les dificultats concretes d’un paper i fins i tot- i aquest era un treball que fèiem molt de conjunt-  tenia en compte la problemàtica de cada actor que podia explicar el seu rendiment.

  Per a mi, Joaquim Colomer no va ser mai “el senyor Quimet” ni en “Quimet Colomer”. Fou l’amic, l’amic amb el qual, quan ens trobàvem, ens foníem en una abraçada, moltes vegades sense paraules. Fou simplement Joaquim Colomer.

Any 1981

EL “MEU” SENYOR QUIMET

Per Jaume Farriol

 

  La notícia m’ha arribat una mica desdibuixada en el temps i en la distància: s’ha mort el senyor Quimet. Suposo que de forma inesperada. En un home de la seva vivacitat, la mort ha de resultar sempre, sorprenent i inesperada.

  Alguns dels meus companys li deien en Quimet Colomer, amb una resolta i natural confiança. Per a mi, ves a saber per quins atavismes jovenils, ha estat sempre el “senyor” Quimet. Qüestions de llenguatge, certament. El costum, ja se sap. Perquè de fet, en la seva forma de ser i en la nostra relació personal no hi hagué pas cap mena de component  jeràrquic. Ésser el director del grup teatral on hom actua, no confereix cap distància autoritària. Però les coses són com són i ara no és pas el moment de plantejar  una qüestió que mai se m’havia acudit de formular-me: el perquè i el com, el que per altres era en Quimet, per a mí era el senyor Quimet.

  L’havia conegut des de la meva infància. Ja sigui enmig de les seves indescriptibles evolucions diabòliques de “dimoni gros”, fins a d’altres indeterminables demostracons teatrals.  En tot cas, els records importants del senyor Quimet venen aureolats per llum de colors i bambalines. La seva funció social, laboral, familiar, esportiva, queden en un terme llunyà, esquemàtic.

  Teatre i Art, fou una etapa important en les nostres relacions personals. Ell ens dirigia. Nosaltres érem joves i atrevits. I ens embarcàvem en il.lusionades aventures, Una va ser “Diario de Ana Frank” que nosaltres vàrem emprendre en el marc d’un concurs “provincial” de teatre. Recordo el moment que ens va demostrar que sabia el que es portava entre mans. L’escena de l’arribada dels Frank i l’altre matrimoni a la mena de golfa que els havia d’amagar de la persecució nazi era complexa: set personatges es movien per l’escena, parlaven gairebé simultàniament. Peter (Enric Tubert) i Ana (Josefina Julbe) es barallaven.. El primer assaig resultà un pandemònium indescriptible. El segon, una confusió total. Vàrem haver de deixar-ho còrrer i tots marxàrem a casa amb la convicció que ens havíem embarcat en un viatge que acabaria en naufragi. El senyor Quimet, capficat, donava la impressió, segunt els termes nàutics, que havia perdut la carta de navegar.

  L’endemà pujàrem a l’escenari, altra vegada. Des del pati de butaques, un senyor Quimet segur, transformat, ens indicà posicions, pauses, moviments. Havia resolt el trencacolls i ja, des d’aquell dia, “El diario de Ana Frank” seria  una fita del teatre local. En sortir, el senyor Quimet ens va explicar com havia resolt el problema:

-Ahir no podia dormir. Vaig plantejar l’obra sobre una taula; cada actor era una mongeta, un cigró, una avellana, un pèsol... Vaig estudiar tots els moviments com si fos una partda d’escacs.

  No cal dir que la nostra admiració l’afermà al seu lloc de director, de forma irrefutable.

  Després vingueren altres obres, altres moments, diferents ocasions i diverses circumstàncies. I van passar anys. I fets. De tant en tant, ens vèiem, ens saludava, xerravem. Xerrava. Ell era un xerraire impenitent, un home obert i afablement garlaire. Era una presència cordial que s’obria pas entre la gent només per fer-te arribar la seva efusió convertda en estreta, inconfusible, encaixada.

  El van operar de la gorja. Va perdre la parla. Jo no sé la tragèdia interior que, un home com ell, degué experimentar en la seva adversa circumstància. Ell, val a dir-ho, ho va dissimular. Va continuar somrient, va obrir-se pas entre la gent, va encaixar, va parlar, malgrat tot, amb la seva perpetua afonía quirúrgica, amb la seva nova veu, esbufegant i opaca.

  Ara, definitivament, ha callat. La seva figura que formava part d’un paisatge ciutadà concret –els introvertits veiem sempre l’entorn, tant si és animat com ananimat, amb un concepte de paisatge. –s’ha esborrat per incorporar-se a un altre panorama: el paisatge extens, punyent, o amable, dels nostres records. Ell hi viu ara. Hi viurà sempre. Perquè, aquesta es una de les qualitats més impressionants de la condició humana: la de viure en l’amor i la voluntat dels altres, convertit en imatge, en sentiment i en record. O sigui que ell viurà mentre visquem nosaltres. Ell “serà” mentre siguem nosaltres. Per això, ara i ací amb la pena inevitable del mai més” l’incorporo a la galeria entranyable del “per sempre”.

  Només espero i desitjo que, a l’altre món, sigui com ha estat en aquest: actiu, optimista, cordial, amable. I que, cada any, al Nadal del cel, pugui fer els pastorets amb veu retrobada. Serà bonic tornar a sentir, algun cop, els seus bruels diabòlics, les seves impressionants exclamacions dramàtiques:

 “Siempre serás, ho, Miguel,

Quien con pérfidos desmanes

Destruyas los altos planes

Del desdichado Luzbel”.

  Només que ara, el “meu” senyor Quimet, podrà fer els pastorets amb una altra mena d’àngels.

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (i IV)

  La passió per “La Passió”

  L’obra de Colomer havia de tenir un coronament  important com a director teatal. I aquest  l’assoliria amb LA PASSIÓ DE BANYOLES, escrita per Frederic Corominas a començament dels anys seixanta.  Però en una obra d’envergadura que requeria un nombre molt important d’actors, no podia pas ésser realitzada per un home sol. Per això en Colomer es veié reforçat en la direcció artística per Joan de Palau j Josep Maria Capella. Del ressó que tingué “La Passió de Banyoles” no cal parlar-ne. La interminable corrua de gent que venia de fora n’han donat testimoni parlant-ne com una de les millors “Passions” fetes a Catalunya. La televisió i els cotxes foren la causa de que aquesta deixés de representar-se al cap d’alguns anys. I és que fou totalment impossible retenir 150 persones en escena durant set setmanes seguides. Desvantages del progrés.

  Quimet Colomer no tan sols tingué al seu cárrec la direcció compartida d’actors en “La Passió”, sinó que també aportà la seva figura a l’escena en el quadre “El Sanedrí”, interpretant el personatge d’Anàs, una de les seves darreres actuacions, ja que a causa d’una operació a la gorja es veié impedit del que li donava més notabilitat, gallardia i personalitat: la seva veu.

 

L’abraçada de germanor d’un gran home de teatre

  La veu d’en Colomer, vibrant, trèmula, neguitosa, imperiosa, apassionada, excitable i afectable, no s’ha pogut  impressionar ni tan sols en una cinta magnetofònica. La veu que havia cantat en orfeons, polifòniques i corals, la veu gallarda del “Ferran” d’El misteri del bosc”, la veu trèmola del financer avariciós de “La fallida”, la suau i càlida de l’”Ignacio” d’El divino impaciente”, la dèspota i exigent del pinxo “El Negre” d’El milionari del Putxet”,la soferta i angoixosa de l’”Agustinillo” Manos de plata”, l’enèrgica i dominadora veu amb rialla sardònica del Luzbel dels Pastorets, i sobretot pels aficionats al teatre, la veu imposant, imperiosa, cridanera, però al mateix temps manejable i complidora, la veu que dirigia a la joventut teatral banyolina, aquella veu tan inconfundible restà silenciosa durant una bona colla d’anys.

  Tots els aficionats de Banyoles en tenim un record inesborrable del “senyor Quimet”, aquest home que en els darrers anys no podia actuar ni dirigir però que no deixava mai de venir a saludar-nos quan actuàvem a l’escenari dels “Catòlics” o del Mercantil, i que ens abraçava emocionat amb els ulls annegats de llàgrimes volent dir-nos moltes coses, però que havia de desdir-s’en perquè no podia expressar-se amb la seva inconfundible veu. Aquesta abraçada emocionada amb la seva incontenibe emoció queda en nosaltres. És l’abraçada de germanor del gran amic, del gran home de teatre que ha estat pels aficionats a l’escena banyolina, en Joaquim Colomer i Badia.

(En aquest reportatge de la Revista de Banyoles,num.589, abril 1981, hi ha cinc fotografies. En una d’elles hi veièm Josep Freixa procurant animar a un Joaquiim Colomer compungit. Dos actors “forts” de l’escena banyolina units en fraternal abraçada).

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (III)

 

Teatre i Art i “El diario de Ana Frank”

  Entremig, Colomer ens oferia sota la seva direcció, una obra que ell considerava com una de les seves millors actuacions, “MANOS DE PLATA”, de Serrano Anguita, on el seu personatge, “Agustinillo”, el va viure amb ple sentiment. Després d’aquesta intervenció vindria un període llarg d’absencia en els escenaris, fins que forçat davant la insistència d’uns joves que demanaren la seva col.laboració com a director, constituïren, amb mossèn Manuel Pont, la nova agrupació TEATRE I ART. El teatre havia evolucionat i així ho veieren aquell grup encapçalat per Jaume Farriol, Enric Tubert, Jaume Oller, Joan Geli, Anton Garcia, Miquel Félez, Josefina Julbe, Anna Albertí, Assumpció Garriga, Joana Cullell, Dolors Bravo, amb la col.laboració d’algun “jove veterà” com en Pere Pagés. Es feien muntatges complicats. Ja s’havien arraconat els decorats de paper i d’aleshores endavant es farien servir peces soltes amb blocs adaptables com en els jocs de “puzzles”. Era el temps del decorat anomenat “corpori” i es donava primordial importància als efectes de llum, que més endavant amb la incorporació del “ciclorama” s’aconseguirien efectes de meravella. Però era aviat encara per aquesta innovació lluminística, si bé els joves esmentats ja n’havien donat alguna prova espor[adica en una sèrie de “revistes blanques”. Ara som al moment de presentar per primera vagada a Banyoles a autors de categoria com Buero Vallejo (EN LA ARDIENTE OSCURIDAD( i de donar el primer impacte a la provincia amb el muntatge de EL DIARIO DE ANA FRANK. Fou en aquesta obra on Colomer acosegu’i el seu millor treball com a director. En un escenari diviidit en quatre espais, els personatges s-havien de moure en un ritme continu conjuminat amb els efectes lluminotecnics. Un espectacle d-aquesta mena no s-havia vist mai a Banyoles, i en Colomer es vei’e immers en aquesta peripecia de la que no sabia si s-en sortiria.. Els entusiastes joves actors l-animaren i un d-ells el sorprengu’e un dia portant/li un petit teatret que havia construït amb tot l-escenari muntat. Colomer es veia salvat. Pass[a nits de vetlla jugant amb el seu teatre. I fent moure les peces que tenia gravades amb els noms dels personatges. D-aquesta manera els assaigs anaren a la perfecci’o i es pogu’e arribar a l-estrena a la nostra ciutat =i en el teatre Municipal de Girona, aconseguint-se un dels  èxits m’es importants en la història del teatre banyolí. Els joves de TEATRE I ART amb el seu altre “jove” director, Joaquim Colomer, arribaren a una fita important, i una actriu, Anna Alberti, assolia en aquesta obra el premi a la millor actriu de la província en el Concurs Provincial de teatre. Mèrit que indubtablement el podia gaudir el seu direcor, ja que es pot dir que la jove actriu la fèu en Colomer,el qual l’ensenyà, com un nou Pigmalió, a saber tenir una bona dicció, a saber caminar amb soltesa i expressar-se en gest contingut, a ajudar-la en tot a ser aquesta bona actriu que més endavant hauria de donar-nos interpretacions excel.lents com en les obres de Santiago Rusiñol ELS SAVIS DE VILATRISTA i EL PINTOR DE MIRACLES.

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (II)

 

Postguerra: Teatre-ressopó i el miracle d’”El divino impaciente”.- Acabada la guerra incivil, un cop organitzada altra volta la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics es tornaren a reposar les antigues obres del teatre catòlic per a homes. Vingueren les primeres estrenes en castellà: “De tú a tú”, “¿Quien es el culpable?”, “La flor del espino”, etc., fins que es donà permís per a representar teatre en català “únicament” en teatres d’entitats recreatives  catòliques. Aleshores es tornaren a treure dels prestatges les obres tradicionals ja esmentades que a més a més de ser representades als “Catòlics” ho eren també pels pobles de “pagès”. En la postguerra, anar a fer teatre en un poble de “pagès” ens era per a nosaltres aficionats, una gran il.lusió. I es que entremig hi havia el seu bon ressopó amb bons plats de mongetes amb botifarra o aquell “llom” que per a molts era un somni. Llavors vingué l’aventura d’”EL DIVINO IMPACIENTE”.

  Quan en Freixa va fer el repartiment, en Joaquim Colomer no sé per quins motius no hi tenia paper, però per un percanç a la llar d’un dels actors – en Miquel Vilanova- que havia interpretat el personatge de Ignacio de Loyola a l’estrena en els “Catòlics vells del carrer de l’Abeurador-en no poder actuar, s’hagué de donar el paper a en Colomer.  Era el dia de la inauguració del nou local a la plaça de “España” i en vigílies d’estrena es plantejava de si s’havia de suspendre la representació. En Colomer ens animà a tots per tirar endavant; ell faria l’”Ignacio”. En un dia s’estudià el paper, i com si no hagués passat res es portà a cap la representació d’”El divino impaciente” –amb dones per primera vegada- i en Colomer assolia un èxit extraordinari.

Organitzador de la vinguda de Companyies de Professionals.- Sota la direcció d’en Pepet Freixa, després d’”El divino impaciente”, la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics oferia una sèrie d’obres en castellà com “Cisneros”, “Los que quedamos”, “La casa” (sempre Pemán), “La educaión de los padres”, (que més endavant agafaria com a obra de repertori l’actor professional Paco Martinez Soria),  i en Colomer combinava les seves actuacions amb la tasca organitzadora de portar companyies forànies de teatre professional en les tardes dels dies festius al nou escenari del teatre “dels Catòlics”. Així, gràcies a ell vam poder veure actuar a Ramon Martori, Adolfo Marsillach, Elvira Jofre, Pere Gener, Pepeta Fornés, Antoni Martí, Antoni Gimbernat, Joan Carratalà, i altres actors i actrius del teatre català, que en aquells anys es veien obligats a “guanyar-se la vida com a dobladors de pel.licules en els estudis cinematogràfics barcelonins, i els diumenges sortien “a provincias” actuant en obres de teatre català, en els teatres d’entitats catòliques, únics llocs on els hi eren permeses llurs actuacions en la llengua que aleshores en deien “vernácula”. ”

Any 1981

JOAQUIM COLOMER I EL TEATRE (I)

 

Quan en Quimet era un gallard jove.- En el seu bon temps fou l’actor més destacat de l’antiga escola teatral banyolina. No n’hi havia cap més com ell per declamar amb veu creixent intensament, fins arribar al paroxisme quan rematava la frase final per aconseguir l’aplaudiment eixordador de la Galeria i del Paradís de l’acollidor local del Cercle de Catòlics del carrer de l’Abeurador.

  Començà de molt jovenet en Quimet Colomer, amb tota una colla de nois com en Freixa, en Baus, Vilanova, , Maurici Garcia, Tarafa i altres, i arribà a fer estremir la concurrència jovenil que assistia gairebé cada diumenge a les representacions teatrals que es portaven a cap a l’entitat. Les noies s’emocionaven en escoltar les tirallongues planyívoles amb somics i sanglots del jove i gallard Quimet Colomer en els drames i tragèdies escrites expressament pel “teatre catòlic”, únic i exclusivament per a representar amb personal masculí. EL CALVARI DE LA VIDA, EL LLAÇ ETERN, EL MISTERI DEL BOSC, ARRAN L’ABÍS o LA FALLIDA eren obres que es representaven moltes vegades durant els anys vint, i el jovent d’aleshores hi acudia a veure’ls per entusiasmar-se cada vegada més.

  Era un temps en què en el teatre professional “tallava el bacallà” l’Enric Borràs, i en el seu teatre grandiloqüent i efectista s’hi enmirallava l’afeccionat d’aquell moment.

La rialla sardònica de “Luzbel”.-  La veu vigorosa i engolada d’en Colomer, que sabia fer vibrar fins al tremoleig, assolia un climax perfecte en les llargues declamacions del “Luzbel” dels “Pastorets”. S’ha dit – i ho reconec- que en Quimet Colomer fou un dels millors intèrprets de la figura del demoníac personatge. Durant molts anys, si es parlava dels Pastorets de Banyoles i s’evocava la figura de “Luzbel”, s’havia de pensar certament en la rialla sardònica que expel.lia la gorja d’en Colomer. Fins en Joan de Palau, en la caricatura que li fèu per a una entrevista d’en Rigau a la revista “Horizontes” el veié d’aquella manera “ “mefistofèlica” (mireu el dibuix d’en Joan de Palau a la portada de la Revista de Banyoles, num 589, abrl 1981). Encara recordo la impressió que em causà, quan el meu pare, de petit, em portà als vestuaris del teatre del Cercle de Catòlics per “ensenyar-me els dimonis”. La visió del rostre d’en “Luzbel Colomer”, no em va deixar dormir durant tota la nit.

  El “Luzbel” l’interpretà una infinitat de vegades. Gairebé podríem dir fins que no va poder actuar degut a la seva indisposició a la gorja. A la meva joventut – ho recordo bé, en Colomer, de Luzbel, em feia còrrer molt esverat per l’escenari en el meu tràngol del  pastor Bato. Els meus companys d’aventures pastorívoles poden prou afirmar que en Colomer actuava amb tanta “naturalitat” i amb tanta “força dramàtica” que no escatimava pas els cops. De bofetades, cops de puny i puntades de peu n’arreplegàvem per tots cantons i solíem acabar la representació ben estomacats Ës clar que primer l’havíem fet còrrer fins a deixar-lo esgotat, ja que aleshores teníem molt de delit i no paràvem de fer-lo enrabiar. Al cap i a la fi, allò era la substància bàsica d’aquella escena pastorívola del lligament dels dos pastors pel dimoni.

  En tot i això cal repetir que el vers desgranat en castellà per la seva enèrgica veu, solia ésser acabada sempre per una descàrrega d’aplaudiments que l’esperonaven - perquè no?- a cercar en tots els personatges que interpretava aquesta declamació propensiva envers el clímax.

Any 1981

TEATRE D’ART BANYOLES. ESTRENA D’UN BECKETT

 La presentació de L’ULTIMA CINTA DE KRAPP es revesteix d’una certa novetat. Un grup nou, Teatre d’Art, ofereix una obra del premi Nobel de Literatura de l’any 69, traduïda del francés per Jaume Ribera i revisada de l’anglès per Salvador Oliva, ambdós gent d’aquí.

  Parlar de l’obra després de sis mesos d’haver-la encetat resulta atraient i difícil alhora. En tot cas valdrà més la pena potser deixar constància del treball fet. Les intencions, l’emmarcament, la lectura que se n’ha fet formen part de l’espai inviolable de cada u, després d’haver fruït, des de la cadira teatral d’un text d’aquest home, imprescindible en el teatre d’aquest segle, del nostre segle.

  L’spai inviolable de cada u, aquesta obertura respecte a l’espectador, té continuació en l’esperit que ha presidit tot el muntatge. La concepció del treball teatral com un tot, des de la primera lectura fins al disseny del cartell anunciador i el procés sel.lectiu dels elements dramàtics, han conformat una manera de treballar.

L’OBRA I L’AUTOR.- Krapp acaba de complir 69 anys. Ve de celebrar-ho a la taverna. Una vegada cada any, pel seu aniversari grava una cinta magnetofònica. Abans de fer-ho, però, n’escolta una altra gravada fa trenta anys. Krapp escolta, recorda.

  Més endavant, com cada any,en gravarà una altra. I aixi succesivament.. D’aquesta manera es podria descriure, emmarcar (?) “’l’acció”. Però, no passa res: “El que no passi res pot esdevenir una forma de presentar els més extraordinaris i profunds succesos, de la mateixa manera que succeir moltes coses pot arribar a ser una manera de presentar el buit” (Alfonso Sastre).

  Krapp, “l’home que es fa vell – o un món- concentra l’atenció sobre tot allò que abans ha viscut i que és el seu propi passat. I ho fa perque s’adona que ja no li queda res més”. (Maurici Serrahima).

  No hi ha solució, no és possible sortir-se’n, sembla dir Beckett sense explicar-ho. I al capdavall aquesta és l’actitud que es troba reflectida en el desenvolupament de tota la seva obra artística. La qual va des del cinema (“Film” amb Buster Keaton) amb ràdio fins al teatre, la novel.la o la poesia, sempre aconseguint la màxima expressivitat. Beckett ha calculat i estudiat tots els llenguatges (paraula, veu, mim) perquè afectessin el menys possible la seva intencionalitat.

  D’altra banda, transporta igualment aquestes inquietuds en els seus personatges i quan parla d’ells diu que “les incerteses i ambigüitats que els envolten són elements essencials pel seu impacte total”.

                                                                                           Teatre d’Art

ANY 1981

TORNEN “ELS SIS CORDERS DE BLANES”

 “Els corders de Blanes” que tant d’èxit assoliren el dia de Samt Josep en la inauguració de l’envelat de la festa del Ram de la Fusta, tornaran a estar presents a Banyoles, aquesta vegada a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics. L’autor de l’obra, Vicenç Coma i Soley fou un comediògraf ple de recursos i d’enginy per fer moure els personatges amb gran desinvoltura. Si aquests són viscuts pel grup banyolí de l’Agrupació Teatral del Cercle, no és res d’estrany que la gran comicitat no decaigui en el decurs de l’obra, mantenint sempre l’espectador amb el somriure a flor de llavis.

  Quan acabà la comèdia enmig de grans aplaudiments a l’envelat, vam pujar a l’escenari, i mentre els intèrprets guardaven amb gran cura les faixes i gipons, les gorres de satí, els “refajos” i les espardenyes de pinxo, els hi vam preguntar si tenien intenció de tornar a fer l’obra. No estaven encara decidits, però en haver passat quinze dies i davant la petició de molts que no assistiren a la representació, ara ho han determinat.

-Si, la tornarem a fer la nit de Pasqua al Cercle de Catòlics –ens diuen- , i aquesta vegada la farem ”al nostre aire”. Penseu que el de l’envelat ha estat una experiència. Hem hagut de fer un teatre “diferent”, ja que a fi de que tothom pogués sentir-nos bé l’hem representada forçant la veu, d’una manera baladrera. Ens vam fer un tip de cridar ja des del primer dia d’assaig, i ens va donar un bon resultat, però més que res hem quedat molt esgotats. Fer teatre en un envelat no és el mateix que fer-lo en una sala adequada amb més bona acústica., Per això en el teatre dels Catòlics podrem matisar molt més la veu i fer l’obra amb el nostre aire natural.