Any 1981

TEATRE D’ART BANYOLES. ESTRENA D’UN BECKETT

 La presentació de L’ULTIMA CINTA DE KRAPP es revesteix d’una certa novetat. Un grup nou, Teatre d’Art, ofereix una obra del premi Nobel de Literatura de l’any 69, traduïda del francés per Jaume Ribera i revisada de l’anglès per Salvador Oliva, ambdós gent d’aquí.

  Parlar de l’obra després de sis mesos d’haver-la encetat resulta atraient i difícil alhora. En tot cas valdrà més la pena potser deixar constància del treball fet. Les intencions, l’emmarcament, la lectura que se n’ha fet formen part de l’espai inviolable de cada u, després d’haver fruït, des de la cadira teatral d’un text d’aquest home, imprescindible en el teatre d’aquest segle, del nostre segle.

  L’spai inviolable de cada u, aquesta obertura respecte a l’espectador, té continuació en l’esperit que ha presidit tot el muntatge. La concepció del treball teatral com un tot, des de la primera lectura fins al disseny del cartell anunciador i el procés sel.lectiu dels elements dramàtics, han conformat una manera de treballar.

L’OBRA I L’AUTOR.- Krapp acaba de complir 69 anys. Ve de celebrar-ho a la taverna. Una vegada cada any, pel seu aniversari grava una cinta magnetofònica. Abans de fer-ho, però, n’escolta una altra gravada fa trenta anys. Krapp escolta, recorda.

  Més endavant, com cada any,en gravarà una altra. I aixi succesivament.. D’aquesta manera es podria descriure, emmarcar (?) “’l’acció”. Però, no passa res: “El que no passi res pot esdevenir una forma de presentar els més extraordinaris i profunds succesos, de la mateixa manera que succeir moltes coses pot arribar a ser una manera de presentar el buit” (Alfonso Sastre).

  Krapp, “l’home que es fa vell – o un món- concentra l’atenció sobre tot allò que abans ha viscut i que és el seu propi passat. I ho fa perque s’adona que ja no li queda res més”. (Maurici Serrahima).

  No hi ha solució, no és possible sortir-se’n, sembla dir Beckett sense explicar-ho. I al capdavall aquesta és l’actitud que es troba reflectida en el desenvolupament de tota la seva obra artística. La qual va des del cinema (“Film” amb Buster Keaton) amb ràdio fins al teatre, la novel.la o la poesia, sempre aconseguint la màxima expressivitat. Beckett ha calculat i estudiat tots els llenguatges (paraula, veu, mim) perquè afectessin el menys possible la seva intencionalitat.

  D’altra banda, transporta igualment aquestes inquietuds en els seus personatges i quan parla d’ells diu que “les incerteses i ambigüitats que els envolten són elements essencials pel seu impacte total”.

                                                                                           Teatre d’Art