Any 1981

JOAQUIM COLOMER, L’AMIC

Per Mn.Manuel Pont i Bosch

 

  No recordo quan ni com ens vam conèixer, devia ser, però, en el Cercle de Catòlics i abans, molt abans que jo en fos nomenat Consiliari. El que recordo és la primera impressió que vaig rebre de Joaquim Colomer del qual en tenia referències a través dels seu rival escènic, en Pepet Freixa. Això em podia portar a fer una primera valoració de la persona – en la seva funció d’actor- no massa falaguera. No fou així. Jo no havia vist actuar mai a Joaquim Colomer perquè quan vaig arribar a Banyoles (1954), la cosa teatral –com tot el mateix Cercle de Catòlics- estava força endormiscada. En realitat no hi havia secció teatral, encara que el grup Tubert, Anton Garcia de Palau, i Jaume Farriol, participants també en “l’anar fent” d’”HORIZONTES”, donava ja uns senyals clars d’una inquietud que calia canalitzar.

  No havia vist actuar a Joaquim Colomer, però... qui m’ho pot assegurar?. He de concretar que no l’havia vist actuar en un escenari, però Joaquim Colomer deixava, a tot arreu, la marca de l’actor que duia a dintre. Penso que el veritable actor es descobreix quan demostra una voluntat de servir el teatre, al marge del que el teatre li pugui donar de popularitat. No, Joaquim Colomer no es va servir del teatre per a donar ales a la seva petita vanitat (per altra banda molt lògica en tots els artistes) ni per a cercar aplaudiments. Aquest em sembla que fou el primer tret de la seva personalitat que em va conduir a admirar-lo.

  -Heus aquí – vaig dir-me- un servidor del teatre.

Efectivament, n’era un veritable enamorat. Més tard vaig poder ratificar aquesta opinió. Joaquim Colomer estimava el teatre perquè era el mitjà més adequat a la seva persona per a comunicar-se. A més a més, el teatre li permetia desplegar tots els matisos de la seva personalitat, riquisima en valors humans –cordialitat, simpatia, generositat- i, especialment els sentimentals. Però – i anant una mica enllà- hem de tenir en compte un altre extrem eloqüent: Joaquim Colomer estimava tot el que envolta el món del teatre, ja que el considerava com una escola d’amistat.

-Els assaigs em fan tornar boig- em deia-, però són tan bonics els assaigs!

  Joaquim Colomer, bon amant del teatre, estigué sempre a l’altura de les exigències evolutives teatrals. Tenia una magnífica disposició per l’adaptació, i així, en ell (els que havien tingut la sort de seguir tota la seva trajectòria artística) van poder veure com s’escapava intel.ligentment del classicisme d’un teatre versallesc, gesticulant i cridaner, emfàtic i amanerat que deixava en un lloc secundari la paraula i els silencis, per entrar en la línia sòbria del teatre modern que exigeix la màxma ponderació en el gest, naturalitzant les situacions, mentre es dòna al text la importància real que ha de tenir. Aquest canvi – aquesta capacitat d’adaptació- només el pot realitzar un actor intel.ligent i il.lusionat que sap col.locar-se en l’interior dels personatges per a donar-los vida i que té en compte unes formes de comunicació més austeres i de més treball psicològic. Joaquim Colomer no fou mai un amargat.

  Quan es va constituir l’Agrupació TEATRE I ART (1957-58) als tres noms esmentats: Tubert, Garcia i Farriol, s’hi varen afegir: Oller, Geli, Fontbernat, Pagés i Vilanova... i les noies Julbe, Garriga, Albertí, Bravo i Collell... mentre s’estava preparant tot un esplet de jovenils. Llavors es va sentir la necessitat d’un director i tots vàrem coincidir que Joaquim Colomer reunia els mèrits suficients per a cobrir aquesta responsabilitat. Se li proposà i acceptà. I van començar els maldecaps de la direcció escènica de l’home que sempre havia fet sempre d’actor i que les necessitats dels Catòlics li demanaven un treball de director que pel temperament de Joaquim Colomer, no solament li suposava el sacrifici de no sortir a l’escenari, sinó també la feina d’aprendre’s tots els papers... perque Joaquim Colomer dirigia des de la pròpia identificació amb cada personaatge.

  Després de l’estrena de MARIA CLARA, els components de l’agrupació, estimulats pel desig de fer-me content, varen determinar portar la representació a Anglés, el meu poble. Poc abans de començar, l’actor que portava el pes de l’obra ja que gairebé no es movia d’escena, va sofrir un desvaneixement. El metge, que vàrem anar a buscar de seguida, va considerar que era millor que no actués. S’havia de suspendre la reprentació i el teatre era ple com un ou. Vam fer una reunió d’urgencia sota el mateix escenari i Joaquim Colomer va assumir la responsabilitat de suplir a l’actor indisposat. Em va semblar que havia de comunicar l’anomalia als assistents i així ho vaig fer. Entre bastidors tot anava de bòlit, però al final de la representació, més de quatre em preguntaren quin era l’actor que havia realitzat la suplència. Joaquim Colomer es sabia tots els papers i a l’hora de dirigir escoltava totes les opinions fins que s’havia arrbat a formar els seu criteri.

  S’ha parlat dels problemes que va tenir en el muntatge de “EL DIARIO DE ANA FRANK”. Ës cert. Jugar amb dos escenaris, un damunt l’altre, amb elements corporis i, sobretot, amb la llum, significava un desafiament per Joaquim Colomer que s’havia format en una altra escola. Va estar preocupat molts dies, però la seva preocupació era activa i el seu enginy – una gran intuïció que hem de reconèixer- el portà a trobar la fòrmula màgica per a que tot funcionés amb una total sincronització.

  El dia que vam anar a representar l’obra al Municipal de Girona, l’actriu que interpretava a ANA FRANK, també es va indisposar. Els nervis no l’havien deixat dormir ni menjar i a l’hora de començar l’obra ,la varen trair. Es va superar el problema i els banyolins vàrem guanyar moralmen el concurs. Fets posteriors ens van demostrar que el jurat no havia pas actuat amb una estricta justícia. Els guanyadors ho van pagar perquè es van veure obligats a estrenar uns pastorets (escrits per un membre d’aquell jurat) que varen resultar un fracàs absolut.

  En moments apurats l’experiencia de Joaquim Colomer era decisiva. I era en aquests moments que la seva tasca es feia aflorar més que mai perquè descobríem que Joaquim Colomer no solament dirigia les evolucions dels personatges i els donava lliçons d’entonació, sinó que també era l’amic que parlava amb els actors, estudiava amb cada un d’ells les dificultats concretes d’un paper i fins i tot- i aquest era un treball que fèiem molt de conjunt-  tenia en compte la problemàtica de cada actor que podia explicar el seu rendiment.

  Per a mi, Joaquim Colomer no va ser mai “el senyor Quimet” ni en “Quimet Colomer”. Fou l’amic, l’amic amb el qual, quan ens trobàvem, ens foníem en una abraçada, moltes vegades sense paraules. Fou simplement Joaquim Colomer.