Dècada anys 60 (XI)

La Passió de Banyoles (3)

 

El quadre del Diumenge de Rams, essent el més difícil de portar a cap, també en l’estrena va ser el més aplaudit de tota l’obra. Josep M. Capella va ajudar molt en els quadres que jo en dic de guirigalls, els més tumultuosos. Va ser la persona que va saber calmar el galliner i posar ordre en tota aquella olla de grills que esvalotava el galliner de La Passió.

Tots els figurants es van portar molt bé, no solament en aquest quadre del Diumenge de Rams, sinó també en altres quadres com el de Pilat. on barrejats amb la multitud es barallàven amb els crits de Jesús!! i Barrabàs!!. Però, seguim amb els comentaris de S.M., un crític que tot ho trobava bé a la revista Horizontes: “Magnífiques, en general, les decoracions. Sobressurten les que emmarca Els dotze, la taverna de Neguits de Judes, Rams, Sanedrí, i el carrer de Jerusalem, de reiterada aparició. Molt encertada la distribució de figures en el segon quadre, així com inicialment en el requadre de la casa de Simó, talment un quadre d’escola flamenca, magistral la composició del Sant Sopar. Crucifixió, Davallament i Enterrament, admirables. Així surten les coses quan de l’artística en té cura un autèntic artista: Joan de Palau. Superiors els efectes sobre el Ciclorama. Sorprenent la projecció de resplandors i l’aparició de núvols. Senzillament real l’aurora del quadre d’Els dotze. L’efecte de la ressurrecció del Senyor és impressionant des del primer moment. Destaca l’agilitat de les mutacions. Albert Tubert i els seus col.laboradors han supervalorat la nostra Passió. Els actors, en general, han respost amb escreix la confiança que els deposità el director escènic. En la majoria dels casos els papers respectius són més viscuts que representats. I això no solament en els personatges principals sinó també –i això és esperançador- entre les figures secundàries”. I a partir d’aquí el comentari crític ja es tornava propagandístic en dir que “la Comarca i la Província acudeixen a la cita. Pobles, parròquies, entitats i elencs forasters tenen reservades entrades per les pròximes representacions programades. Va encertar –no hi havia cap dubte- qui va dir en les nostres pàgines de Horizontes que La Passió de Banyoles només se’n podia parlar en to triomfal. A la major glòria de Déu”.

En general, les crítiques en els diaris de la província lloaven La Passió de Banyoles, i algunes, com la de Joe a la revista Vida catòlica, de Girona, es deia que “partint de la tradició de l’encontre del nen Jesús amb el petit Barrabàs, en la fugida a Egipte de la Sagrada Família, l’obra de Frederic Corominas recull primerament diversos aspectes de la Vida Pública de Crist, amb el contrapunt del rebel i sediciós jueu com a personatge que serveix per vigoritzar l’acció dramàtica. Ja de plé en el tema de la Passió, culmina en les escenes del Pretori romà escrites en vers com ho és també el quadre en què Magdalena refusa a Barrabàs després de la seva conversió. I a partir de la sentència de Pilat es limita a marcar les acotacions per el muntatge d’una sèrie de quadres sense paraules, en els que es presenten plàsticament els darrers episodis de la redempció. A part els dos quadres versificats, de gran bellesa literària i extraordinària força emotiva, destaquen per la seva originalitat l’elecció dels dotze, la ressurrecció de la filla de Jaire i el tracte entre Judes i el Sanedrí, amb la novetat d’un regateig que mostra la baixesa de la traició. Sobre aquest canemàs, els artistes banyolins han brodat el tapís de les seves habilitats. En l’escenografia, un ciclorama esplèndid permet aprofitar al màxim els efectes de llum i color sobre uns decorats d’un to realista que acrediten el talent del seu realitzador Joan de Palau En la interpretació, amb 150 personatges dels que no és possible destacar-ne un perquè tots, fins els més insignificants, són objecte d’una vertadera creació dramàtica. En la direcció i muntatge amb una sàvia disposició de les figures, l’atrezzo, els efectes, que aconsegiueixen la gran harmonia del triomf artístic i l’exemplaritat temàtica.

Dècada anys 60 (X)

La passió de Banyoles (2)

Eren moltes les persones que col.laboraven a fi de que La Passió resultés ben exitosa. La propaganda ja anunciava l’estrena pel març de 1962, amb vuit representacions en els dies festius de la Quaresma fins el Diumenge de Pasqua. S’editaren tríptics amb publicitat de fondes i restaurants, amb guies de Bañolas pels visitants, amb horaris de misses i notes serioses com les de no permetre’s l’entrada a l’espectacle durant les representacions dels quadres. El tríptic informava que per a la realització i posada en escena de La Passió – Ecce Homo, L’hora de Crist-, fou necessari dissenyar i realitzar: l’escenografia, vestuari, sabateria, perruqueria i muntatge d’un grandiós Ciclorama amb tota la gamma de llums necessaris, adaptar la música i els efectes sonors adequats “per donar vida i esplendorositat a l’obra que l’autor D. Frederic Corominas ha escrit especialment per Bañolas. El millor quadre d’actors, més de 150 personatges en escena, directors escènics, musicals, tècnics electricistes, de gravació, d’efectes d’escenografia i la gran col.laboració de cases comercials i particulars, han contribuït a fer realitat el projecte del Patronat de La Passió”. (……)

El primer acte finalitzava amb el quadre del Diumenge de rams. El segon, que no desmereix de l’anterior, literària i teatralment centra i emmarca la Passió, iniciant-se amb El Sanedrí i acabant amb La comdemna. El tercer acte, encapçalat pel quadre de Pilat, amb la versificació que ja hem lloat, l’obra literària va cedint pas a la plàstica fins a fondre’s amb ella. Crucifixió, Devallament de la Creu, Enterrament, quadres finals saturats d’eloqüents mutismes, de punxants silencis. Apoteòsic, triomfal, la Ressurrecció, Al.leluia. Hem llegit el quadre setze, Les Tres negacions, que no s’ha representat. Ho considerem una magnífica mostra de diàleg il.lustratiu. Posades en escena Les negacions... segurament tindria més sentit la digresió del primer acte, Els neguits...- i restarien més perfilades les figures de Barrabàs i Judes

Amb la direcció escènica d’Ecce Homo, Joaquim Colomer ens ha demostrat una vegada més la vàlua que li tenim reconeguda. Enquadrar a l’escenari del Centre una obra de tal envergadura amb un bon moviment de masses és tasca veritablement difícil i exigeix un total coneixement de la cosa teatral. No ens han sorprès les positives solucions que a tot el conjunt ha donat el sr. Colomer, veterà i ferm puntal de l’escena banyolina”.

La veritat és que si bé fou important la tasca del sr. Colomer en la direcció d’actors, també hem de fer-la extensiva als ajudants que va tenir per resoldre els problemes que li sortien al pas. Faltaven pocs dies per l’estrena de l’obra i encara no s’havia refermat l’escena del final del primer acte: Diumenge de Rams. Amb l’entrada de Jesús damunt la somera, amb més d’un centenar de persones fent voleiar rams damunt l’escenari, amb parades de venedors de fruita i catifes, que havien d’arraconar-se davant l’allau de gent, es formava un garbuix que no hi havia manera de posar calma als aldarulls per més que Colomer s’esgargamallés a crits. Va posar una mica d’ordre Frederic Corominas fent dialogar els personatges dels laterals i els del centre, però seguia l’esvalotament del clamoreig que ho ofegava tot. Allò no podia anar. Fins que Joan de Palau va portar un seu amic de Girona bregat en la direcció escènica de masses: va ser Josep Maria Capella qui va salvar la situació fent barrejar diàlegs entre els actors que eren en escena al mateix temps que la cridòria anava augmentant progressivament fins a l’entrada triomfal de Jesús, on els rams s’aixecaven voleiadissos ben enlaire mentre la música coral d’Al.leluia augmentava en un clímax poderós fins a la caiguda del teló.

Dècada anys 60 (IX)

La passió de  Banyoles (1)

El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics es va transformar en Patronat Artístic de La Passió de Banyoles. Un cop donat el primer pas amb la provatura d’El diví Mestre calia enfilar l’agulla escrivint el text. Aquesta feina es va encomanar al poeta local, Frederic Corominas. Amb ell vam fer algunes reunions, i en deixar-li llegir l’obra Jesús de Natzarè, d’Àngel Guimerà, crec que aquesta va ser-li una bona guia perquè l’operació comencés a funcionar. Ens anava portant els textos quadre per quadre, i en escoltar la lectura del primer versificat vam adonar-nos que hi hauria moltes dificultats amb l’actuació dels actors, sobretot per alguns de novells. Volíem fugir de les tradicionals Passions on els actuants solen enfonsar-se quan reciten paràgrafs poètics. El primer quadre en vers – Fugida a Egipte- ja estava escrit i vam decidir deixar-lo igual, recomanant a l’autor que escrivís l’obra en prosa per facilitar la dicció de gran nombre d’intèrprets, molts d’ells principiants en l’escena. Uns dies després, en la lectura del segon quadre, els responsables de les actuacions ja vam quedar més satisfets, i a mesura que l’autor ens anava lliurant els  subsegüents textos ja endevinàvem que la cosa podria rutllar.

Tot Banyoles parlava de la futura Passió –era un temps que les Passions estaven de moda- i van ser molts els que es van apuntar a la crida del Patronat per col.laborar en el que sigués. Cap a 105 persones es van reunir a l’escenari del Catòlics per assajar La Passió. En Joan Olivas era el responsable del personal, i a l’escenari, en Joaquim Colomer es feia càrrec de la direcció d’alguns quadres mentre que  en els soterranis de l’escenari, en els vestuaris i allí on podíem dirigirien altres quadres l’Enric Tubert, Joan Olivas, Pere Pagès i Jaume Oller. Al primer pis, damunt la sala-cafè,  Jesús Barba, Josep Maria Mateu i Llorenç Oliva encolaven i preparaven decorats ajudant a l’artista-pintor Joan de Palau lliurat a la llarga feina de confeccionar-ne una vintena. Mai s’havia vist tanta activitat en un local on totes les dependències, els dalts i els baixos es convertien en tallers d’escenografia. Pel costat del ciclorama, Albert Tubert, satisfet ell, aconseguia per fi solucionar el detall tècnic d’una escena que el tenia preocupat: el de la ressurreció final. El treball era intens. S’assajava durant tres o quatre hores cada dia.  Entre bastidors, una trentena de persones realitzaven diversos treballs, uns muntant decorats, altres col.locant vestuari... maquillatge, llums, equips de sonorització... En cases particulars –sobretot en el taller de modistes de Montserrat Llinàs- es confeccionava vestuari, amb la col.laboració d’un bon nombre de dones. En Mateu, encarregat del só s’esforçava per gravar en directe els sons més apropiats, més realistes, pero el realisme d’un temporal amb llamps i trons, gravat al cim del Puig Colomer no li va servir de res, perquè els trons sonaven esquifits i escardalencs. Va trobar la solució anant darrera la pantalla del cinema Victoria reproduïnt la seqüencia de la mort de Jesús en creu a la pel.licula Ben-Hur. En el pròleg de La Passió, en una escena d’un afusellament en els nostres dies es requeria un traqueteig de metralladores i, atrevit com era en Josep Mateu, va anar al Quarter de la Guàrdia Civil per demanar-los-hi permís per gravar en unes maniobres on la Benemèrita disparava metralladores a l’aire lliure. En escoltar la gravació, el traqueteig sonava com una torradora de castanyes. D’una forma o altra se’n va sortir, perquè vista l’escena resultava impressionant.

Dècada anys 60 (VIII)

“El diví Mestre” (i II)

 Joan Olivas i Albert Tubert  eren a l’escenari amb un munt de papers a la mà: “- Guions, són guions de llums, de sons, de moviments de decorats, d’efectes especials”. Tubert feia cara de preocupat: “- No es pot estar tranquil. Hi ha tants detalls que és difícil estar en tot. El carrer de l’Amargura em porta molta feina, però hi ha un altre quadre que em fa posar més nerviós: el de la ressurrecció de Llàtzer. Hem de sincronitzar exactament la cinta magnetofònica amb la cortina, la llum negra i els focus, a més del truc perquè s’aixequi Llàtzer. El truc és senzill però no te’l dic”. Olivas parlava del meravellós quadre plàstic del Sant Sopar: “- És irreal, fantàstic. Hem volgut que sigués com una cosa simbòlica, per això no l’hem tancat en unes parets, en unes circumstàncies. Hem volgut significar que la institució de l’Eucaristia ultrapassa la mesura del temps i de l’espai per a projectar-se a l’eternitat”.

Un romà, amb túnica, majestuós, porta una bombeta a la mà i s’agafa a la conversa: “-Parlant de símbols, aquí em tens fent de Pilat i d’electricista. Coses de la vida!”. És l’Enric Tubert, qui afegeix. “- Sóc especialista en ciclorames, això tan bonic que es veu vermell, groc, blau i de tots colors. Vaig anar a veure’n un a Girona i quan el vam muntar aquí em vaig posar a fer d’electricista. Ja ho veus, en l’obra faig de Ponç Pilat, rentant-me les mans sempre que puc. Pilat era un senyor molt net”.  En Pere Pagès fa de Nicodemus i explica que “vam gravar a l’església del Monestir per les condicions de sonoritat i ressonància. Vaig pujar al presbiteri per gravar la frase: Llàtzer, aixeca’t!!, cridant amb tota la meva força. A la segona vegada que vaig dir “aixeca’t!!, unes dones que estaven agenollades en els darrers bancs, es van aixecar i van sortir a corre-cuita”.  Els vestuaris són plens de soldats romans i poble barbut. Un soldat,. amb un ninot a la mà, em diu que és el degollador dels innocents. És en Jacint Mateu, afeitat de bigoti. Embolicat en un llençol i amb cara pàl.lida, Llàtzer està fumant. És en Salvi Gratacós, molest perquè el públic creu que Llàtzer és un ninot: “L’any que vé vull caminar arrossegant el llençol”.  En Salvi és un dels més incansables treballadors de la Passió. Ell ha fet la creu i la taula del Sant Sopar,a més a més de tenir cura de tot l’atrezzo. Em convida a beure una coca-cola amb els apòstols Pere, Jaume i Joan –Salvador Palmada, Pere Colomés i Salvador Oliva- que estan asseguts bevent i jugant a cartes.  També hi ha Sant Josep –Miquel Batlle- menjant galetes, i un botxí –Joan Turró- amb una fatxa que fa por.  Jaume Baus –Caifàs- està escoltant música en una ràdio portàtil amb Josep Maria Angelats i Anna Albertí –la dona de Pilat-, la nostra premiada com a primera actriu “provincial”. Assumpció Garriga també és allí amb Maria Carme Coll, Jaume Oller, Teresa Garcia, Mercè Tallada i un grup de nens i nenes. Hi ha també Pere Quer i Josep Tallada. I molts altres. Veterans i joventut units en La Passió. Abans de començár es reuneixen tots entre bastidors, es donen unes advertències seguides d’un silenci “·sepulcral”. Es resa una Ave Maria. Seguidament, el poble agafa palmes i llorers i puja a l’escenari. Colomer, Tubert, Olivas i De Palau estan organitzant l’escena. S’encenen els llums de colors del Ciclorama. Els apuntadors es col.loquen als seus llocs. Comença La Passió.

Els quadres d’El diví Mestre van entusiasmar al públic, i la crítica va dir que “l’obra de Josep M. Carbonell és senzilla, amb una trama sense complicacions. L’escenificació molt ben aconseguida, donant-li qualitat els

magnifics quadres plàstics que en nombre de deu s’intercalen al llarg de la representació”. El paper més destacat: el de Judes Iscariot. Uns monòlegs interminables en l’original, a través del que es pretén analitzar l’estat d’ànim, les reaccions, el caràcter i les tortures de l’ànima de l’home que va vendre al Messies. Sortosament, i amb molt bon criterii, bona part d’aquests han estat suprimits. (...) Els 37 actors van complir adequadament en el paper que se’ls assignà. Gràcies a la seva excel.lent actuació, l’obra es va salvar. Foren de gran efecte els jocs luminotècnics i de ciclorama. Molt encertada la introducció d’altaveus amb una ambientació d’efectes sonors i musicals aconseguits a través de magnetòfons. Encertat el vestuari, així com el mobiliari i la perruqueria. En resum: la representació va assolir l’èxit que es mereixia”.

Parlant amb termes cinematogràfics jo diria que aquell Diví Mestre va ser com un tràiler, una anticipació de La Passió de Banyoles que s’estrenaria l’any següent.

Dècada anys 60 (VII)

“El diví Mestre” (I)

Durant la Quaresma de 1961, el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics presentava l’Agrupació Teatral que havia emprès el muntatge i l’escenificació, per damunt de les innombrables, de les complexes dificultats que li van anar sortint al pas, d’unes estampes passionals, unes visions plàstiques, dintre el context de l’obra de Josep Maria Carbonell, El diví Mestre. Aquests quadres plàstics van impressionar els espectadors banyolins que sortien entusiasmats del teatre diguent allò de que era un sensacional espectacle,  amb una sumptuosa presentació escènica i una “gran simfonia de llum i color”. Els passatges evangèlics d’aquest drama sacre van impactar al públic gràcies als efectes especials i a la construcció d’un ciclorama, cosa nova en l’espectacle teatral banyolí. El diví Mestre va ser la provatura i el punt de partida que havia de portar al muntatge d’una Passió totalment banyolina en la preparació del qual ja s’hi estava treballant.

En els quadres passional d’El diví Mestre hi van intervenir 37 actors; la direcció escènica i artística anà repartida entre Joaquim Colomer, Joan Olivas, Joan de Palau i Albert Tubert. Tot plegat impressionat amb grans efectes de llum en el ciclorama. Jaume Farriol, convertit en periodista, es va ficar dins l’escenari fent preguntes als responsables d’aquella primera Passió. Entre personatges gairebé desconeguts, veus peremptòries, moviment de tramoistes transportant mobles i fustatge, amb soroll de martellassos, es va trobar en un ambient plé de sabor i nerviosisme: “Joaquim Colomer tornava a les taules com a actor personificant el personatge d’Anàs”, i destacava “l’esforç i entusiasme de grups d’homes i joves actuants” i “sobretot dels que realitzen el paper més ingrat, que és quedar-se entre bastidors. Un vell travessant l’escenari s’assembla a Josep Maria Mateu. Ho és. “Home, ens havien dit que tu eres un d’aquests homes grisos que es queden entre bastidors”. – Doncs, no. Sóc el que obro la funció. I el que em dius de gris deu ésser pel cabell i el maquillatge”, respon en Mateu, que a més a més és dels que fabriquen la banda sonora. Està il.lusionat: “-Tenim altaveus, amplificadors, cintes magnetofòniques i un ampli stock de discos”. Joan de Palau, suat, en mànegues de camisa i amb un pinzell a la mà és un altre home gris, dels que més es mouen abans de començar i quan el teló concedeix un respir als personatges: “- L’obra que fem – El diví Mestre- no encaixa amb el que pretenem, però aquest any no hi havia altra solució que adoptar una obra escrita per quadres escènics reduïts. L’any vinent tindrem la nostra Passió. Aquest any hem adaptat una línia plàstica, suprimint diàlegs i escenes i intercalant quadres plàstics, música i veus en off. El disseny dels decorats és obra meva, però la realització ha estat feta per Esteve Juncà”. Amb el pinzell a la mà ha transformat el cos i el rostre de Jesus Barba, de cap a peus: “-La pintura i els efectes de llum donen aquest tó peculiar a la seva figura. Per pintar el personatge de Jesus he anat a l’església parroquial per fer-me l’idea de com pintar-lo. L’església era fosca i vaig encendre el llum manipulant varis interruptors. Vaig estar una estona prenent notes, i encara no havia acabat quan se’m va presentar el senyor rector: - “Què has fet, Joan? Tot el poble vindrà alarmat a l’església”. Resulta que sense adonar-me’n havia posat en marxa el dispositiu de totes les campanes”.

“Assegut en un banc hi ha un home de cabell i barba vermellosos. Una bossa penjada del seu cinturó indica clarament la seva personalitat. Jaume Oller opina que el personatge de Judes és desdibuixat, exagerat i en alguna escena, folletinesc: “.M’ha costat ambientar-me, -diu-, la meva veu no és adequada. Haig de forçar-me molt”.  L’espatlla i les cames de Jesús es veuen d’un color morat, amb les pinzellades de Joan de Palau zigzaguejades sobre la pell de Jesús Barba, qui afirma: “-És impressionant encarnar el personatge de Jesús. Em produiex la sensació de que no sóc jo mateix. A vegades tinc por. Sobretot en els moments del quadres plàstics, degut al silenci d’angoixa que hi ha en el públic.Tinc por de posar en ridícul la figura de Jesús”. “- Em deixes estirar la barba?”, li diu en Farriol. “- Amb la meva barba hi fan bromes. I és que Jesús Barba es deixa barba per fer de Jesús”.

Dècada anys 60 (VI)

Un parell d’obres del “teatro español”

 

La represa de Teatre i Art iniciada el 1960, va tenir en el 1961 una gran activitat, tanta, que es pot dir que no van descansar en tot l’any. Fins i tot es van engrescar a representar un parell d’obres en castellà, atrets sempre per l’espanyolisme imperant en les cartelleres teatrals barcelonines. I ens va semblar que donàvem un pas important estrenant una comèdia que acabava d’obtenir el Premio Nacional de Teatro. L’autor era Miguel Mihura i l’obreta era –com s’anunciava- “de finísimo humor, humana y tierna”. però l’humor castellà no és el mateix que el català i entre nosaltres la llengua ens queda travada i l’hem de desenfilar desengantxant-la de la nostra. Amb tot l’esforç que hi vàrem posar, –diguem-ho clar- vàrem acabar aixafant el castellà. La protagonista – Assumpció Garriga- va fer una creació meravellosa d’una monja detectivesca que sempre estava en escena i l’espectador només tenia al cap que si hagués enraonat en català tots hauriem gaudit molt més. Vaja, que amb una mica més d’esforç hauria estat bé que la comèdia Melocotón en almíbar s’hagués traduit al català. Molt més dolç hauria estat un “prèssec en almívar” traduit pel noi que al costat de l’escenari s’estrenava com a tècnic d’efectes sonors, en Salvador Oliva, futur traductor al català de les obres de Shakespeare. L’autor de la comèdia, Miguel Mihura, havia conreat el dibuix humorístic i el periodisme satíric, col.laborant en la revista La Codorniz. Les seves obres eren caracterizades per un cert modernisme, de rerafons liberal i subtilment iròniques que representaven un intent de renovació del gènere còmic, sense concessions al tòpic. Les més populars van ser Tres sombreros de copa, –comèdia que es feia passar com un antecedent del teatre de Ionesco-, Melocotón en almíbar i la més reeixida, Maribel y la extraña familia.

Al cap de dos mesos, en una funció única que s’anunciava com a Gala Artística, a benefici del les Missions,es presentava un Grup escènic sense nom amb l’estrena d’una “delicada joya escénica del ilustre José Maria Pemán”. Els responsables de l’obra benèfica de les Missions van interessar-se per a què Josep Freixa tornés a l’escena per dirigir i actuar en un grup format a corre-cuita. L’obreta en un acte, La luz de la víspera –melodrama inspirat en la novel.la de Stefan Zweig “Carta a una desconocida” es considerava –per la critica- com un pas en fals de Pemán, qui realitzà amb abundància de trucs de fulletó, resolguent-la d’una forma gairebé cinematogràfica. Es va presentar amb molts d’efectes escenogràfics, però la cosa no va sortir prou bé perquè alguns decorats no arribaren fins a última hora, muntant-se en un temps rècord.. La representació va passar sense pena ni glòria i avui resta com a record de la darrera actuació d’en Pepet Freixa. Amb ell retornaven  a l’escena en Joaquim Colomer i la seva filla, Maria Colomer: els germans Quer, Pere i Carme; amb la col.laboració dels joves Miquel Fèlez i Joan Puigdemont, a més de les actrius Carme Freixa i Elionor Puig. Repetint el sistema de les tradicionals funcions de la Puríssima, a la segona part es va incloure  un  Show de variedades amb dances populars regionals, cançons per grups de nenes dels col.legis de la Providència i Sagrat Cor, amb col.laboració de locutors de Ràdio Gerona. Recordo la funció amb tristesa, allò va ser com una desapassionada passió. La més apassionada la teníem ben aprop, ja que feia pocs dies, amb El diví Mestre ens hi havíem introduït.

Dècada anys 60 (V)

L’homenatge a Santiago Rusiñol.

 

Abans de la festa Major d’aquell 1961 vaig entrar al Catòlics per veure els treballs realitzats durant l’estiu en què es van reformar l’escenari i vestuaris del teatre. La boca de l’escenari va guanyar un metre i els laterals de dintre van ser ampliats solucionant d’aquesta forma el problema de col.locació de personal i atrezzo per quan es representessin obres de gran espectacle, com seria La Passió que s’estava gestant. Els vestuaris també van sofrir un  gran canvi aprofitant-se molt de lloc. Mentrestant estàvem assajant l’obra de Santiago Rusiñol, Els savis de Vilatrista, una comèdia que ja s’havia representat a Banyoles en la dècada dels anys trenta en una sessió benèfica amb participació d’actors banyolins del Catòlics i actrius de l’Ateneu.  Aquesta versió de 1961 la va dirigir Joaquim Colomer, mentre jo em feia càrrec de la conducció de l’estrena d’El pintor de miracles, sainet en un acte que es representaria el primer dia de l’homenatge a Rusiñol. “-Arreu de Catalunya – explicava Jaume Oller-, en tots els teatres d’amateurs i professionals dedicats al teatre català es representen aquest any obres d’en Rusiñol amb motiu del centenari del naixement de l’artista. Nosaltres no podiem ésser menys i hem escollit aquestes dues obres”.  “-La llàstima –ens deia Joan de Palau, membre del Patronat Artístic acabat de crear- es que no podem presentar al mateix temps una exposició parcial de la seva obra pictòrica, tal com han fet a Olot, ja que així coneixeriem el veritable Rusiñol en aquesta faceta on l’artista va sobressortir més”.  Anna Albertí es trobava amb algunes dificultats, i així ens ho deia: “-El meu paper és diferent de tots els que he interpretat fins ara: la Júlia d’Els savis de Vilatrista és una dona riallera, alegre, d’una alegria tal que amb la seva rialla contínua ha de despertar l’ensopiment dels savis del poble. Això és difícil. El paper m’agrada perquè és totalment diferent del que faré a El pintor de miracles. Aquí és una pobre mare de família amb sis fills, pessimista i realista, que es veu incapaç de tenir una esperança com les del seu marit, que tot el fa viure d’il.lusions”. Aquest pobre “pintor de miracles” el vas fer jo, i el veia difícil perquè era un personatge completament diferent als que tenia acostumat a representar en els darrers temps.

Era un pobre somniador que espera el miracle que els ha de treure de la miseria, un paper dramàtic que veu la pobra de la seva dona que es troba que els diners que guanya el marit no li arriben per a poder comprar aliments per als seus fills, i és natural que una mare així pateixi i es desesperi. Sortosament, Rusiñol li conferia aquella vena humorística tan arrelada en ell, els moments dramàtics eren mitigats per les sortides iròniques que en tot moment deixen anar els personatges.

“El que té de bo  Rusiñol en les seves obres –ens deia Joaquim Colomer- són els seus tipus. L’actor ha d’identificar-se plenament en els tipus que representa”. En l’assaig d’Els savis de Vilatrista vaig poder veure com lluitaven els actors per trobar els seus personatges. En Pere Pagès era el savi amargat, casat amb una dona sàvia; a l’Assumpció Garriga també li costava la seva per aconseguir un tipus mel.lancòlic; en Jaume Baus –fill del veterà actor del mateix nom- tenia una papereta difícil i lluitava per fer el jove Plini enamorat; en Jaume Oller feia un altre savi, enamorat de la ciència i de la Marcel.la, una Neus Masgrau que preferia escoltar els “requiebros” de l’Enric Tubert, qui estava força amoïnat: “- Home, -em deia- acabo d’arribar de viatge de nuvis i ja em donen un paper més llarg que la Quaresma, i au! estudia-te’l en quinze dies. Ara... que allà on hi ha afició ...”  Un notari, amb la seva dona – Josep Maria Angelats i Teresa Garcia- eren els supervivents de l’accident de tartana a El pintor de miracles- que volcaria vinguent al mercat de Banyoles. En Miquel Batlle es convertiria en un guàrdia civil, i la civila era l’Assumpció Garriga. I a en Salvador Palmada el veuriem atacant i defensant al “clero”, segons les seves conveniéncies.. “-El més agradable per a nosaltres -deia Pere Pagès- és això de tornar a actuar en els dies de la festa major de Sant Martirià. Les companyies foranes ens havien ocupat el lloc, però d’ara endavant pensem seguir una tradició que s’havia trencat”.

La presentació de l’Homenatge a Rusiñol va anar a càrrec de l’artista pintor Joan de Palau, qui va fer una introducció amb el tema Els jardins de Rusiñol, explicant-nos la seva personal impressió i admiració que va despertar-se en la seva infantesa quan, amb el seu pare, va veure l’artista pintant en els jardins d’Aranjuez. Seguidament, es va representar El pintor de miracles i com a final l’Agrupació Polifònica de Banyoles, dirigida pel mestre Manuel Saderra i Puigferrer va delectar el públic amb un concert extraordinari en el que es van cantar obres de Bach, Stravinski, Schubert, Civil i del banyolí Pecanins. El segon dia de festa major la representació d’Els savis de Vilatrista va provocar la hiilaritat dels espectadors. Crec que va ser un homenatge modèlic molt ben conjuntat. S’hi veia una organització que ja portava a cap el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics recentment instaurat.

Dècada anys 60 (IV)

Represa de “Teatre I Art” amb alts i baixos

 

A l’estiu de 1960 es va despertar Teatre i Art que recomençava altra volta sota la direcció de Joaquim Colomer en una línia diferent de la dramàtica que havien encetat en la dècada anterior. Ja havien fet provatures en dues comèdies – Com s’enreda la troca i El millor dependent del món- i es proposaven tornar a obrir el teló per a complaure un públic benevolent que desitjava tornar a esclatar en riallades.

Amb un sens fi de situacions còmiques plenes d’acudits van fer riure en una comèdia original de Ramon Turull amb el tema de l’amor per fons: L’amor truca a la porta-. Assajada precipitadament –hi havia poc temps i s’havia de representar en la tradicional Festa dels Pagesos- gairebé tots els actors van acusar una falta d’assaig. El conjunt demanava una mica més d’unitat i seguretat. Tot i això, però, es van salvar per la seva veterania amb un repartiment masculí ben encertat. En Pere Pagès, gairebé sempre en escena, va conduir bé la comèdia. Els animadors, eficaços en gest i mímica varen ser –segons la crítica- en Joan Olivas i l’Enric Tubert. I també calia destacar la creació que en Jaume Oller va fer en el seu insubstancial paper d’escultor abstracte. A les actrius els hi va faltar brillantor. Se’n van sortir bé, però sense abundar en intuició. Anna Albertí i Assumpció Garriga van dominar les situacions; Neus Masgrau, novella a l’Agrupació, va complir en la seva comesa, i al final el públic va aplaudir animant-los per la reorganització.

Vaja, que no es pot anar mai amb presses, i potser entre tots teníem massa al cap un projecte de Passió que vam fer entremig de la següent comèdia, que, aquesta sí que va ser una diversió contínua. Tenía per títol Magnèsia, i era original de J. Fernàndez i Carbonell, un dels millors humoristes del teatre català d’aquella dècada, amb un estil aparentment fàcil, florejat amb uns diàlegs plens d’enginy. L’acció tenia lloc en un país imaginari després de la primera Guerra Mundial. El tema podria ésser d’impacte avui dia perquè tot ell és una farsa sobre la monarquia i se’n podria treure bon profit transportant-la als nostres dies i satiritzant els moments que es viuen actualment a la Pell de brau. Llavors, però, -any 1961- la Monarquia no es veia ni en forat ni en finestra.

En el primer acte hi havia una movilitat fòra del comú, i recordo especialment l’arribada del Prefecte de Policia que dòna la notícia als Reis del rapte de la Princesa. El Rei era l’Enric Tubert, i la Reina, l’Assumpció Garriga. El segon acte, en canvi, era gairebé sense moviment escènic ja que tots els personatges –una colla d’infeliços terroristes- eren asseguts al voltant d’una taula planejant una acció revolucionària. Recordo especialment l’arribada del  cap dels terroristes i la seva estupefacció en veure els seus companys asseguts, i a un d’ells –el més baixet d’estatura- treient el cap arran de taula. Ben sorprés diu als companys del grup: “Que reseu abans de començar la reunió?”. – Noooo!... I ara!...” responen. – “Com que veig que aquest està agenollat!”. El que semblava que resava era en Josep Maria Mateu, el més baixet de la colla i el més veterà dels actors allí concentrats. El seu paper de Miquis el va brodar magníficament al costat d’un dels joves que començaven, en Miquel Batlle en el paper de Tiquis. La reunió del grup de terroristes va acabar a la desbandada quan aquests van sentir els estridents xiulets de la policia que arribava. Al Prefecte de Policia li van dir que els terroristes havien col.locat una bomba vora el lloc on ell es trobava. Valent i decidit –en una escena  que vaig executar buscant la bomba amb una cantarella de nen petit com si tot allò fos un joc de criatures: “Buscarem la bomba...” anava dient, “la booomba... la booombaaa”, i de cop, reaccionant, canviant d’expressió, m’adono de la realitat i dic: “Una bomba?... una bomba?.  I arranco a còrrer desapareixent per la porta d’entrada mentre cau el teló i se sent la gran explosió de la bomba.

En aquesta comèdia hi va debutar un jove prometedor que va fer una bona interpretació del personatge de Ministre de l’Interior, en Salvador Palmada, conegut pels banyolins com “en Pol”. La Princesa, abillada luxosament, naturalment que li esqueia molt a l’Anna Albertí, i ajudant a que la farsa quedés ben arrodonida, en Pere Pagès, Jaume Oller, Josep Maria Angelats i Elionor Puig. L’autor de l’obra ens va dedicar una frase que ja el retratava com a excel.lent humorista: “A tots vosaltres, actors de Teatre i Art, que sabent que el món és una vall de llàgrimes esteu disposats a ésser baieta que les eixugui”.

Dècada anys 60 (III)

 Un planter de jovenalla teatral

                                                                   

D’una manera o altra s’havia d’aixecar l’afecció teatral tan decaiguda en els darrers anys en el teatre del Cercle de Catòlics. Per vitalitzar l’escena van posar-se a treballar quatre entusiastes afeccionats: Pere Pagès, Joan Olivas, Enric Tubert i Jaume Oller. Acolliren tota una colla de jovent interessat i que mai havien trepitjat un escenari. Es van posar a assajar dues obres del repertori del teatre català, dues comèdies que havia escollit en Joan Olivas: L’amor vigila, de J. Poal i Aragall, comèdia de caient galant i amorós, i Julieta, filla única, de J.M. Folch i Torres. Ja era un bon auguri poder veure la formació de dos grups juvenils. En Tubert i l’Oller es van posar a dirigir el grup B que representaria L’amor vigila, i en Pagès i l’Olivas el grup A, el de la Julieta...Les comèdies es van estrenar en els mesos de març i abril de 1960 i en algun periòdic van sortir-ne les crítiques que van dir que eren comèdies fàcils –segur que el crític ignorava que en el teatre no hi ha res fàcil-.  La primera era de fons caricaturesc davant les jugades de l’amor que pinten cec i que es perd de vista, i de la Julieta... es va dir que l’argument sentimental era esquitxat d’humor blanc. I en quant als actors, el crític Víctor-Jorge, de Horizontes, deia que tots hi van posar entusiasme, esforç , bona voluntat i gust artístic. Algú va dir que “no hem vingut a veure actors fets, però si a descobrir temperaments i actituds”.

Nosaltres hi vam posar tot el nostre esforç, interessant-nos per la ressurrecció del teatre, i ens va complaure molt escoltar la veu d’un crític que deia que es notava que l’actuació d’aquests juvenils estava subjecte a uns fils invisibles que es deien direcció, mentre que un altre –en el diari Los Sitios de Gerona- opinava que havíem sabut donar als actors un entusiasme i una compenetració en els papers que sols elogis mereixen. Dissortadament aquells grups no van tenir continuïtat i només uns quants joves s’enganxarien a l’escena en un futur immediat, si bé alguns d’ells, en les acaballes del segle tornarien a trepitjar escenari per a recordar els vells temps de la seva joventut.

Alguns d’aquests joves van actuar en els espectacles que en el Cercle de Catòlics entretenien els espectadors en les tardes dels diumenges. No sé a qui se li va acudir –prenent el títol d’un programa radiofònic- de batejar-les com a Fiestas en el Aire, però el cas és que aquestes festes van ésser molt ben rebudes per l’Agrupació de Pares de Família que, per fi, vèien un esplai i un espai d’acolliment per als seus fills. Les Fiestas van durar gairebé tota la dècada, i de tant en tant hi col.laboraven els novells actors amb altres de més experts i fins i tot alguns veterans i joves i grans Cursetistes – de Cursets de Cristianitat- que s’hi van lliurar per fer el que ells en dèien “apostolat”.

Dècada anys 60 (II)

Temps d’equilibris (2)

Res canviava a la ciutat en les primeries de la década dels anys seixanta. Fins i tot se celebraven Primeros de Mayo, festa “dignificada” sota l’advocació de San José Artesano. No hi havia cap classe de manifestacions. Ningú sabia el que era una “manifestació”, ni els obrers de l’empresa Gimferrer que anaven en processó cap a l’Ofici Solemne de l’església parroquial, igual que els ancians de la població que encetaven la dècada de bracet de padrins i padrines en l’Onzè Homenatge a la Vellesa. S’homenatjava amb gran solemnitat el Pare Butinyà –125è aniversari del seu naixement- amb assistència de totes les Excelentíssimes Autoritats civils i eclesiàstiques, amb el bisbe Cartañá al capdavant, i en els Catòlics es feia una lectura de la seva obra teatral La venjança del martre, llegida per membres de l’Agrupació Teatre i Art. La Polifònica també hi col.laborava oferint un concert extraordinari, com havien fet l’octubre passat en la inauguració de les noves instal.lacions del Club Natació Banyoles. A l’estany hi havia moviment i en el record d’aquell any 1960 hi resta un altre Concert de la Polifònica en el paratge dels desmais on van cantar la sardana Somni, de Manuel Saderra, amb lletra de mossèn Manuel Pont, el sacerdot que s’acomiadava dels banyolins en una nit poètica amb “la foscor davallant pel pendís de ponent, quan tot l’estany és un càlid signe d’argent”.

Tot l’estany era una preocupació pels esportistes del rem.. Demanaven que s’havia d’allargar i fer-lo també més ample per aconseguir una pista de dos miil metres rectes a utilitzar en els campionats d’Europa. I els visitants il.lustres, amb Samaranch al capdavant van poder veure la pista eixamplada, igualment com Don Juan Carlos de Borbón que va extasiar-se contemplant les aigües manses i prometent una segona visita.

Uuiiii...! Una cosa és dir i l’altre fer. La que vindria –i haurien de passar encara molts anys!- seria la seva nora -convertida en princesa Sofía- amb els seus tres fills que s’embarcarien sense por en una barca dels Corominas. El que tinc per segur és que cap d’aquests Borbons va entrar al Museu Darder i això que en aquelles primeries dels seixanta s’havien estrenat

sales noves. No s’hi entrava molt als museus en aquell temps, i això que ja es començava a veure transitar turistes estrangers, molts més que no pas paisans espanyols. La gent de la pell de brau encara no es desplaçava i si ho feia era en algunes excursions en autocar.

Tanmateix, però, hi hagué una gran concentració de treballadors de les quatre províncies catalanes. Banyoles va veure’s invadida per centenars d’obrers que venien en autocars a celebrar una Gran Jornada Catalana de la H.O.A.C. “Acción Católica Obrera). Aquesta sí que va ser una gran manifestació de catalanisme. Evidentment que hi havia vigilància policial –no es veien perquè tots anaven vestits de paisà- i hom s’adonava que hi havia control per tal que ningú es passés, sobretot en els parlaments en el Cercle de Catòlics, insuficient per a  enquibir tots els assistents. Hi havia presidència eclesiàstica a l’escenari –el bisbe auxiliar de Barcelona, Dr. Jubany; el bisbe de Vich, Dr. Masnou; el Dr. Estela en representació del bisbe de Girona; el nostre sr. rector, mossèn Joan Serra; consiliaris i representacions dels dirigents de les províncies catalanes... Molt d’entusiasme, molta germanor en un dinar sota els desmais de l’estany, amb treballadors catalans, acabant-se la Jornada amb una processó fins a l’església de Porqueres. Una jornada catalana que va preocupar molt als dirigents del Règimen. Els banyolins vam contemplar el pas dels obrers catalans per carrers i places i pel passeig de l’estany i ens vam dir que recordariem durant molt temps la seva alegria, els seus cants i les seves oracions per la pau mundial que tots desitjàvem. I també vèiem i ens adonàvem de les seves preocupacions, la de tots els obrers que havien de fer equilibris per demostrar-nos que res estava canviant.

Dècada anys 60 (II)

Temps d’equilibris (2)

Res canviava a la ciutat en les primeries de la década dels anys seixanta. Fins i tot se celebraven Primeros de Mayo, festa “dignificada” sota l’advocació de San José Artesano. No hi havia cap classe de manifestacions. Ningú sabia el que era una “manifestació”, ni els obrers de l’empresa Gimferrer que anaven en processó cap a l’Ofici Solemne de l’església parroquial, igual que els ancians de la població que encetaven la dècada de bracet de padrins i padrines en l’Onzè Homenatge a la Vellesa. S’homenatjava amb gran solemnitat el Pare Butinyà –125è aniversari del seu naixement- amb assistència de totes les Excelentíssimes Autoritats civils i eclesiàstiques, amb el bisbe Cartañá al capdavant, i en els Catòlics es feia una lectura de la seva obra teatral La venjança del martre, llegida per membres de l’Agrupació Teatre i Art. La Polifònica també hi col.laborava oferint un concert extraordinari, com havien fet l’octubre passat en la inauguració de les noves instal.lacions del Club Natació Banyoles. A l’estany hi havia moviment i en el record d’aquell any 1960 hi resta un altre Concert de la Polifònica en el paratge dels desmais on van cantar la sardana Somni, de Manuel Saderra, amb lletra de mossèn Manuel Pont, el sacerdot que s’acomiadava dels banyolins en una nit poètica amb “la foscor davallant pel pendís de ponent, quan tot l’estany és un càlid signe d’argent”.

Tot l’estany era una preocupació pels esportistes del rem.. Demanaven que s’havia d’allargar i fer-lo també més ample per aconseguir una pista de dos miil metres rectes a utilitzar en els campionats d’Europa. I els visitants il.lustres, amb Samaranch al capdavant van poder veure la pista eixamplada, igualment com Don Juan Carlos de Borbón que va extasiar-se contemplant les aigües manses i prometent una segona visita.

Uuiiii...! Una cosa és dir i l’altre fer. La que vindria –i haurien de passar encara molts anys!- seria la seva nora -convertida en princesa Sofía- amb els seus tres fills que s’embarcarien sense por en una barca dels Corominas. El que tinc per segur és que cap d’aquests Borbons va entrar al Museu Darder i això que en aquelles primeries dels seixanta s’havien estrenat

sales noves. No s’hi entrava molt als museus en aquell temps, i això que ja es començava a veure transitar turistes estrangers, molts més que no pas paisans espanyols. La gent de la pell de brau encara no es desplaçava i si ho feia era en algunes excursions en autocar.

Tanmateix, però, hi hagué una gran concentració de treballadors de les quatre províncies catalanes. Banyoles va veure’s invadida per centenars d’obrers que venien en autocars a celebrar una Gran Jornada Catalana de la H.O.A.C. “Acción Católica Obrera). Aquesta sí que va ser una gran manifestació de catalanisme. Evidentment que hi havia vigilància policial –no es veien perquè tots anaven vestits de paisà- i hom s’adonava que hi havia control per tal que ningú es passés, sobretot en els parlaments en el Cercle de Catòlics, insuficient per a  enquibir tots els assistents. Hi havia presidència eclesiàstica a l’escenari –el bisbe auxiliar de Barcelona, Dr. Jubany; el bisbe de Vich, Dr. Masnou; el Dr. Estela en representació del bisbe de Girona; el nostre sr. rector, mossèn Joan Serra; consiliaris i representacions dels dirigents de les províncies catalanes... Molt d’entusiasme, molta germanor en un dinar sota els desmais de l’estany, amb treballadors catalans, acabant-se la Jornada amb una processó fins a l’església de Porqueres. Una jornada catalana que va preocupar molt als dirigents del Règimen. Els banyolins vam contemplar el pas dels obrers catalans per carrers i places i pel passeig de l’estany i ens vam dir que recordariem durant molt temps la seva alegria, els seus cants i les seves oracions per la pau mundial que tots desitjàvem. I també vèiem i ens adonàvem de les seves preocupacions, la de tots els obrers que havien de fer equilibris per demostrar-nos que res estava canviant.

Dècada anys 60 (I)

Temps d’equilibris (1)

La foto d’un escalador fent equilibris per la muntanya –publicada a la portada de la revista Horizontes- semblava el símbol dels inicis d’aquella dècada dels anys seixanta. L’article editorial deia que no ens hem de sorprendre dels impressionants equilibris dels escaladors quan són a punt d’assolir el cim. “Fer equilibris és una facultat humana que tots acostumem a utilitzar sovint. Els països i els partits polítics fan equilibris per evitar ruptures i desavinències. Fan equilibris els financers que treuen endavant negocis fabulosos. Fa equilibri l’àrbitre per conduir a bon terme un partit de fútbol. I sobretot, fa equilibris, molts equilibris, el pare de família que se les veu negres per arribar a fi de mes. I aquest és l’equilibri més popular entre nosaltres. En moltes famílies la política d’estabilització ve practicant-se des de fa molt temps, havent-se aconseguit veritables miracles. I tot gràcies a la tècnica de l’equilibri”.  La tècnica equilibrista, que es feia del vint al trenta de cada mes quan el treballador esperava amb candeletes el sou que tardava a arribar.

Potser per això, per aprendre a saber fer equilibris, la dècada començava amb un Cicle de Conferències d’Orientació Familiar, organitzades per l’Associació de Pares de Família de Banyoles. Per altra banda, tot continuava igual. Per Setmana Santa, les Quaranta Hores seguien essent solemnes i els “jóvenes y doncellas de la ciudad” hi assistien amb devoció. A Banyoles hi havia feina i per aquest motiu cap treballador va fer cas de la crida de l’Oficina de Colocación de la Delegación Comarcal de Sindicatos que obrien inscripcions per anar a treballar a Alemanya. Ja s’ho faran!”, deien els treballadors banyolins que estaven molt bé a la seva ciutat, mai tan ben dit, perquè era una ciutat amb semàfor. Ho deia Jaume Farriol a la revista Horizontes. “Los que hemos recorrido nuestras calles montados en un carro tirado por un burro melancólico o en una bicicleta con la rueda desinflada, sentimos un nudo de emoción en la garganta. Nuestra circulación ha crecido a pasos agigantados y, ahora, el semáforo indica –además de precaución- su mayoria de edad. Los tiempos románticos del burro y la bicicleta han pasado, Con gesto admirativo y emocionado saludamos a las direcciones únicas, a los semáforos y a los urbanos”.

A més de semàfors s’inaugurava la nova instal.lació eléctrica a la plaza de España. Mai s’hi havia vist tanta llum, cosa que no agradava gaire a la joventut que a les fosques s’esvalotava saltant i ballant la sardana Baixant de la font del Gat a la festa de la plaça. Però, per les festes de Sant Martirià

al capvespre s’encenia la lluminària en el moment de passar la processó amb les relíquies del Sant Patró mentre s’interrompien les sardanes. Encara es feien processons, si bé en la de Corpus anava de baixa la confecció de catifes en les que alguns pocs comerciants, davant dels seus establiments adornaven amb serradures tenyides de colors per mandra d’anar a recollir ginesta a la muntanya. Sota el tàlem portava la Custòdia el nou senyor rector, mossèn Joan Serra, qui havia succeït a mossèn Ferran Simon que va morir a primeries del 1960 (Rector a la parròquia de Santa Maria dels Turers des del 1946). Res canviava a la ciutat en les primeries de la década dels anys seixanta.

La dècada dels anys cinquanta ( i XX )

Final de dècada amb ànims decaiguts

 

El teatre d’afeccionats anava de gairell. Hi hagué molta confiança amb el naixement de Teatre i Art, però poc temps va passar perquè aquell clima es dissipés en abandonar l’escena alguns d’aquells prometedors joves. El teatre d’afeccionats estava decaigut. Hi mancava una injecció moral per tornar-lo a vitalitzar. Es confiava que el Centre Catòlic, amb la presència d’un home actiu com el nou consiliari mn. Manuel Pont, podria dir ben aviat algunes paraules  optimistes sobre la nova formació que havia de continuar la tradició teatral de la nostra ciutat. Però aquesta injecció no arribava. Un article a la revista Horizontes era com un toc d’alerta: “No sabem si algú s’ha aturat a pensar en el que representa tenir un teatre i una secció teatral en la vida d’un poble. És veritablement una cosa molt seriosa. Significa o hauria de significar, l´index major de cultura, ja que la seva acció és directa i la paraula, la paraula de cada circumstància, ha de manifestar-se en la seva integretat humano-literària. Però el teatre no és únicament escola de bones costums, sinó també com una paret on les dolentes cauen afusellades. Indica el grau de cultura d’un poble, i malament si no existeix, perquè sempre el poble està a l’assalt amb la seva deixadesa i la seva desgana característica. Aleshores es recòrre al cinema, on tot ens ho donen fet, o a rebre el que ens manin, en el ben entés de no fer cap esforç pel nostre compte”.

L’esforç l’haurà de fer una ciutat adormida que potser es desvetllarà guaitant un esdevenidor prometedor veient l’arribada a Roma del simpàtic Joan XXIII. I amb l’entrada de pantalles de cristall a les cases, aquesta “televisión que pronto llegará” com deia la cançó” i que, per desgràcia ens “españolizaria” a tots. Però també se’ns obririen més els ulls mirant un país que nosaltres anàvem fent mentre representàvem obres de teatre en la nostra llengua; llengua que vibrava i s’anava despertant quan fullejàvem llibres a la biblioteca i quan, dintre les nostres llars, repassàvem les ja permissibles Obres Completes de Maragall, Verdaguer, Rusiñol i Sagarra.

 

En l’apassionada dècada següent atalaiarem el camí que provaran de traçar en aquest sentit els afeccionats banyolins al teatre.

La dècada dels anys cinquanta (XIX)

Aficionats forans i “Filles de Maria” locals

Dins les programacions teatrals diumengeres del Cercle de Catòlics es van presentar en aquella dècada dels anys cinquanta alguns grups teatrals d’aficionats de les comarques gironines. Esmentem-ne alguns: la Companyia de Sarsueles Teixidor-Elíes, de Figueres, amb Los claveles i La contrata, amb la primera tiple Carme Jordi, el tenor Carles Mallol i com a actor còmic en Jaume Reixach; l’Agrupació del GEiEG de Girona, amb El port de les boires, de Tapias i Vendrell; Aficionados de Palafrugell, amb Nosotros, ellas y el duende, de Carlos Llopis; Patronat Artístic- Recreatiu de Salt, amb Clara, però no gaire, de Ramon Folch i Camarasa; Casal Popular de Palafrugell, amb La cena de los Tres Reyes, de Victor Ruiz Iriarte; Casal Marià d’Olot, amb El preu de la glòria, de Lluis Rossich; el Centre Catòlic d’Olot, amb La herencia, de Joaquín Calvo Sotelo.

I només ens resta a dir que gairebé cada any, per la festa de la Puríssima, les Filles de Maria de Banyoles oferien Selectas Veladas Teatrales que començaven amb el cant de l’Himno a la Inmaculada seguint amb cants rítmics i fragments de sarsueles (el cant i ball de Las lagarteranas no hi faltava mai), i a la segona part una representació teatral - amb obres com Maria Cris, Nido de golondrinas, etc, dirigides per Doña Carmen de Palau y de Romà i Miquel Vilanova, amb direcció musical de la senyoreta Lluisa Genover o Doña Maria Figueras de Masgrau. A finals de la dècada les puríssimes vetllades s’anaren extingint. Una de les últimes que tenim registrades és la de l’any 1957 en què després dels cants rítmics de consuetud es va representar la comèdia Solo un maniquí, d’Angelina Montells. La revista Horizontes diu que “las señoritas que la interpretaron fueron premiadas con nutridos y prolongados aplausos. Un ruidoso éxito”.

La dècada dels anys cinquanta (XVIII)

Medea. Teatre clàssic a l’estany

Amb la meitat de professionals i l’altra meitat d’afeccionats es va presentar a la plaça de les Rodes la Compañía de Teatro Portátil Alvarez Quintero. A l’estiu de 1957 ens ofegàvem de calor sota el tendal contemplant Marianela, La malquerida, Los marqueses de Matute, Blancanieves y los siete enanitos,  i altres. Renovaven diariament el repertori, i amb preus populars van tenir un bon èxit. En acomiadar-se del públic banyolí van voler fer-ho actuant en el Cercle de Catòlics amb dues obres molt populars: La herida luminosa, de Josep Maria de Sagarra, traduida al castellà per José Maria Pemán, i La muralla, de Joaquin Calvo Sotelo. Des de l’escenari es van acomiadar emocionadament les actrius Angelita Aparicio i Lina Marcet.

I en el darrer estiu de la dècada, el teatre va anar a l’estany. A l’aire lliure, en el paratge entre els Banys Vells i el Club Natació, en dues nits caloroses es va representar la tragèdia grega, Medea, d’Eurípedes, traduida al català per Esteve Albert – especialista en realitzacions a l’aire lliure, com el Pessebre Vivent,d’Andorra i Pyrene, a França-. La direcció escènica va sobressortir amb una coordinació eficaç en el moviment dels actors, envoltada de prometedora joventut com l’enorme caràcter de Conxita Egea i la bona dicció de Francesc Vals, actuant també com a coordinador, un barceloní amic dels afeccionats al teatre banyolí, en Josep Solanas i Noès, un agent d’assegurances, director escènic del Centre Catòlic de Sants, que quan es trobava a Banyoles venia al teatre del Catòlics a donar-nos un cop de mà.

El cop de mà més important en la representació de Medea a l’estany, va ser el que va donar en “Quim de la Brigada” de l’Ajuntament en disposar d’un foc a terra que havia de cremar en el paratge de l’estany. Enmig de la representació  no hi havia manera d’encendre el foc, fins que, amagat darrera uns matolls va aparèixer en Joaquim Congost bufant el caliu per refer la flamarada. No cal dir que aquest entrebanc va provocar una gran riallada en el  públic que admirava la tragèdia grega que va seguir endavant fins a la gran espectacularitat on els protagonistes dins una barca s’endinsaven aigües enllà de l’estany.

La dècada dels anys cinquanta (XVII)

Teatre professional. (III). Joan Capri

 

A l’any 1956 es va anunciar per primera vegada l’aparició de Joan Capri, acompanyat per Paquita Ferràndiz, Maria Matilde Almendros, Pere Gil, Joan Velilla i Emilia Baró. Era per les festes de la Mare de Déu d’Agost quan es va presentar aquesta Companyia al teatre Victoria amb l’obra de Xavier Regàs, Camarada Cupido. Una nota curiosa en el programa informava que l’obra -més de 300 representacions a Barcelona- es representava sense apuntador des del dia de la seva estrena. Tots esperàvem que sortís el nou actor en escena pelant una poma en el seu primer monòleg d’èxit, però ni en Capri ni la poma van aparèixer en escena. Ens van escamotejar el monòleg i l’actor devia preferir anar a nedar a la seva piscina del Club Natació Barcelona abans que desplaçar-se pels poblets de la província gironina. Hauríem d’esperar encara un parell d’anys per conèixer al famós actor cómic. Va aparèixer en una comedieta excessivament reiterativa que tenía per títol Pum, pum...i el va matar!, original d’Armenteras i el mateix Capri. Era una comèdia tan insípida que si no hagués sigut perquè esperàvem més de Capri ja hauríem marxat al final del segon acte, però, sortosament, l’actor apareixia en el tercer acte, que fou gairebé tot ell un monòleg en el que el comediant s’hi va recrear tal com ell desitjava. Joan Capri va crear un personatge desmanegat, amb una gràcia peculiar en la seva flexibilitat interpretativa que li anava molt bé, enllaminant el públic des que sortia a escena. En la següent obra presentada a Banyoles, Romeu de 5 a 9, original de Valentí Moragas, Capri va tornar a ser el salvador d’un naufragi total en una comèdia molt deficient, en la que ni Teresa Cunillé ni Lluis Nonell van sortir-ne airosos. Capri va surar gràcies a un personatge bonatxàs i sentimental que, amb la seva ingenuïtat, malgrat la caricatura, vessava humanitat.

La dècada dels anys cinquanta (XVI)

Teatre professional (II)

 

La darrera obra de Tàpias i Vendrell –evidentment estaven de moda aquests dos autors catalans- la va portar la Companyia de Maria Vila, amb Ramon Duran, Mercé Bruquetas i J. Castillo Escalona: Passaport per a l’eternitat fou un encert d’interpretació i direcció escènica a càrrec del que no faltava mai a la cita, Esteve Polls.

De pas per Banyoles vam tenir ocasió de presenciar una de les Companyies més ben conjuntades d’aquells anys, la de Ismael Merlo, que va presentar una atrevida humorada que tenía per títol La vida en un bloc, original de Carlos Llopis, amb actors i actrius que més endavant gaudirien de bona fama en el teatre espanyol: Milagros Pérez de León, Charo Soriano, Encarna Paso i José Vivó.

Va tornar també Enric Guitart, l’actor que en la dècada anterior se’ns va mostrar afectat amb la seva mà al pit amb petulància de mosqueter descorrent les cortines de Felipe Derblay. Amb deu anys més, Guitart va donar un tomb. Ja no era el d’aquella vella escola de crit i afectació, ja no era aquell Guitart que va tenir crítiques molt dures amb un Hamlet mutilat i arranjat al seu gust. Amb Las manos de Eurídice –presentada al Mercantil- va saber trobar la seva “gallina d’ous d’or”. Es tractava d’un llarg monóleg original del brasiler Dr. Pedro Bloch, i que l’actor s’hi va recrear amb una gran interpretació. També va poder cridar tant com podía, però igualment va saber matisar i mantenir en tot moment una tensió i un equilibri d’efectes que des del gest a la paraula, del moviment fins al detall més mínim, va ser inmillorable. Pel seu treball en aquesta obra, Guitart va obtenir premis d’interpretació i va representar el monòleg arreu d’Espanya més de dues mil vegades.

Una de les comèdies més brillants d’aquell temps la vam poder veure al teatre Victoria gràcies a que l’empresa va contractar en un dia feiner –per tant, pocs espectadors a la sala- la Compañía de Teatro de Cámara de Barcelona (premio Nacional de Teatro 1953). Dirigida per Antonio Cabo i Rafael Richart, la comèdia La luna es azul, original de Hugh Herbert, va ser interpretada per Berta Riaza –l’extraordinària “Ana Frank” de Madrid i Barcelona-, Ricardo Lucía, Rafael Navarro i Enrique Navas.

La dècada dels anys cinquanta (XV)

Teatre professional (I)

 

El teatre professional que es veia a Banyoles en la década dels anys cinquanta seguia el mateix traçat de la década anterior si bé amb menys quantitat. En les primeres festes majors encara ens endinyaven sarsueles a tot drap. La “gran Compañía de Ramon Guitart” ens va portar Bohemios, La del soto del parral, La marcha de Cádiz i El huèsped del sevillano. La junta del Catòlics va fer un gran esforç per portar aquesta Companyia convidant a un actor cantaire molt conegut a Banyoles pels nostàlgics de la sarsuela: Mariano Beut. Aquest actor-cantant havia fet llargues temporades al vell i enderrocat Teatre Principal de la plaça de la Vila Vella, i a Banyoles hi va trobar antics companys i va plorar en públic en el comiat d’aquest sarsueler espectacle amanit amb la música de la “gran orquestra Barcelona” reforçada amb fagots, tímpans i oboes, cosa mai vista a Banyoles. Amb aquesta “grandiositat orquestral” van finalitzar les grans temporades sarsueleres i festa-majoneres de caire professional.

A la festa major de 1952 el panorama canviava una mica amb la presència de les companyies de Pepeta Fornés i Antoni Martí, amb Ramon Martori i amb Elvira Jofre-Pere Gener. Les dues companyies – Farnés i Martori- van fer treure mocadors per plorar a Chiruca, d’Adolfo Torrado i En un burro, tres baturros, d’Alberto Novión. En canvi, Jofre-Gener oferien teatre català i també van fer enternir el públic en sessions de tarda i nit amb El romanç de Bernadette, original d’Emili Graells amb apuntacions poètiques de Domènec Juncadella. En el programa s’anunciava que la seva estrena en el Romea de Barcelona fou un èxit apoteòsic, i que ningú se la deixés perdre perquè l’escena de l’aparició de la Verge i de la pelegrinació eren memorables.

 

A partir de 1957 les companyies professionals ja rodaven fent “bolos” per les quatre províncies de Catalunya, i així es va poder disposar en succesives festes majors d’estrenes de comèdies com No és mai tard si s’arriba d’hora, Ella i ella, i altres del repertori del Romea que encapçalaven actrius com Mercè Bruquetas, Teresa Cunillé i actors com Carles Lloret i Lluis Nonell. D’aquestes comèdies catalanes cal destacar la que ens va portar la Companyia de J. Castillo Escalona, L’amor venia en taxi, original de Rafael Anglada que ell mateix es va fer càrrec de la interpretació del personatge del taxista  assolint una feliç  i divertida creació. La comèdia, molt enginyosa, i amb alguns efectes de sorpresa va ser ben portada a escena, dirigida per Esteve Polls, i amb Maria Vila, Mercé Bruquetas, Ferran Velat i altres. A l’estiu, en el teatre Victoria també ens visitaven Companyies de teatre català, algunes com la Companyia Maragall, dirigida també per Esteve Polls, que van presentar Jo seré el seu gendre, original de Jaume Vilanova, amb Teresa Cunillé, Mercé Bruquetas, Maria Vila, Lluis Nonell, Ramon Duran i Domènech Vilarrasa. Comèdia d’èxit que la mateixa Companyia tornaria a portar a Banyoles al cap de tres mesos en el Círcol de Catòlics en els dies de festa major.

El programador del cinema Mercantil, Pere Vaqué, també s’interessava –si bé no tant com en la dècada anterior- de contractar Companyies entremig de setmana en funcions que sempre solien ésser amb escassetat de públic. Vam poder veure la Companyia del que es considerava el millor actor de teatre clàssic d’aquella época, Alejandro Ulloa, qui va recitar-nos els versos de Shakespeare traduïts per Tomás Borràs a Otelo. I també ens va tornar a portar el drama de Parker, El cardenal, força decepcionant ja que es recordava l’excepcional interpretació que n’havia fer Enric Borràs.

La dècada dels anys cinquanta (XIV)

La pujança musical i el declivi teatral

 

En acabar-se la dècada –el 26 de novembre de 1959- el Cercle de Catòlics es vestia de gala per rebre trenta veus masculines i trenta-cinc de femenines que van formar l’harmoniós conjunt de la Polifónica de Banyoles, sota la direcció de Manuel Saderra i Puigferrer. Era el temps de la pujança musical i el declivi teatral. La cara trista d’aquell Nadal se’ns va exposar en el lamentable espectacle dels Pastorets. Ja feia alguns anys que no eren el que tots desitjàvem que fossin. La interpretació, la decoració, la presentació escènica, tot estava descuidat en aquest espectacle nadalenc que demanava a crits una bona direcció.. Es representaven desacuradament i es tenia l’esperança que en el 1960 tornaria a renèixer l’afició amb uns Pastorets renovats. A les pàgines d’Horizontes, Joaquim Colomer deia que “si se n’estrenen uns de nous han de ser de qualitat”, però que “s’haurien d’alternar amb els tradicionals Pastorcillos en Belén”. Pere Quer creia convenient la introducció d’uns nous Pastorets i confiava “amb l’inspirada ploma de mossèn Manuel Pont per escriure’n uns de nous”, però també que “el cicle nadalenc s’hauria de començar i acabar amb els tradicionals”. Pere Pagès també creia necessari el canvi “per uns altres de més moderns i dinàmics, perquè de la manera que s’estan representant és totalment contraproduent posar-los en escena”. Francesc Figueras reconeixia com a “molt bona la iniciativa d’estrenar-ne uns de nous”, creient també que “els tradicionals “no han de morir”; de la manera que es fan els actuals amb tan poca responsabilitat, ja s’han convertit en “un ball de passada”. Josep Freixa considerava “un disbarat dels grossos deixar de representar els actuals Pastorets”, si bé creia necessari “ampliar-los amb més música i color i suprimint part del recitat”. Miquel Vilanova  deia que “el que siguin reemplaçats depèn de la qualitat dels nous, però encara que els nous siguin superiors, es podrien alternar amb els tradicionals; aquests poden resultar anacrònics però tenen moltes qualitats teatrals, si bé difícils d’adaptar a les noves modalitats interpretatives”. I finalment, Jaume Baus es negava totalment a reemplaçar-los, admetent que els nous podien ésser de tanta o més qualitat que els tradicionals.

Amb els tradicionals “Pastorcillos” –que encara haurien de durar molts i molts anys- començava el declivi teatral a la nostra ciutat. En la pròxima dècada les coses del teatre haurien de canviar radicalment.