Teatre grotesc - 1983

El teatre grotesc del TEI de Sant Marçal

 

  El teatre és fugaç en molts sentits. No ens hem d’estranyar que aquesta fugacitat ens faci ignorar la vinguda a Banyoles de grups i espectacles que mereixen la nostra atenció. Com es el cas de Curial e Güelfa del teatre Curial. I sobretot de Retaule d’amor i mort del TEI de Sant Marçal presentada als Catòlics.

  El TEI de Sant Marçal, i sense ànim d’ofendre a ningú, és possiblement un dels millors grups teatrals de les nostres comarques, i no descobririem res de nou si afirmèssim que no ha d’envejar res a molts grups de Barcelona que traginen els seus espectacles arreu sota l’etiqueta del seu professionalisme.  Els del TEI també ho són de professionals. Però, és clar, són professionals de províncies que no és el mateix que ser de Barcelona. Deu ser per això que aquest any els de la Generalitat han retirat les subvencions al teatre de Girona (si anem errats, i no hi ha contraordre, tot es queda a Barcelona). Segurament, les dues-centes mil pessetes que van concedir l’any anterior al TEI, i les cinc-centes mil al Talaret de Salt, desaquilibrarien la balança dels presupostos desorbitants del Centre Dramàtic.

  Perquè si el que es nega al TEI és la seva professionalitat (que ho dubtem), ningú pot desentendre’s de la seva constància. El TEI de Sant Marçal va nèixer a principis dels setanta com una escissió del nostre TEI banyolí (1967), i des d’aleshores la seva lluita continuada per un teatre actual i modern ha representat l’única alternativa teatral a Girona fins fa ben poc. Perquè si el que es nega és la seva credibilitat, hem de reconèixer la gosadia de les seves propostes, la seriositat dels seus plantejaments i el rigor dels seus espectacles, malgrat que en alguns casos el producte final no hagi estat el que esperàvem.

  El que és cert és que avui per avui el TEI de Sant Marçal és un grup seriós, professional i competent, i ens ho acaba de demostrar amb l’espectacle Retaule d’amor i mort que va ser presentat a Banyoles la diada de Sant Joan. Espectacle basat en dues obres de Michel de Ghelderode, L’escurial i L’estrany genet. I és el tercer espectacle d’aquest mateix autor, després de Fastos infernals i Hop signor!.

  A L’Escurial ens presenten el famós palau de Felip II com un lloc vell i abandonat, on el reu Felip II és atés en les seves últimes fases de decrepitud febril pels seus gossos, el botxí, un monjo i el seu bufó flamenc, Florial. És simplement un joc sobre la decadència del poder. A L’estrany genet, un grup de vells viuen en una habitació d’un hospici, i descobreixen que és la mort que s’acosta cavalcant dalt d’un cavall. Cap dels vells es resigna a morir. Volem viure...De qualsevol manera, malalts, amb el cos ple de llagues i coberta de cucs la nostra pell, però viure!. La mort, però, no ha vingut per ells sinó per un infant que acabava de nèixer en una altra habitació. Cau el teló, mentre els vells inicien una dansa espasmòdica, amb la boca oberta i els punts closos.

  La bogeria poètica, el grotesc, la crueltat que mana de la ploma de Ghelderode són a a l’escenari. Assistim a un espectacle grotesc, fantàstic, monstruós i hipnòtic com una macabra dansa vivent sortida d’algun quadre de l’holandés Brueguel. Perquè Ghelderode crea el seu món, el Flandes medieval, a partir d’una visió del món brutalment grotesca i del dibuix d’unes caricatures malèvoles que presenten enormes deformitats: són descomunalment grossos o cadavèrics, nans d’apariència diabòlica o figures exagerament sinistres. Els seus drames són una curiosa combinacio d’obscenitats i aquel.larre. Com en els quadres de Brueghel, el món és un lloc on el dimoni és l’amo absolut i on regna la perversitat moral. I aixó és senzillament el que el TEI de Sant Marçal va posar al cim de l’escenari, a partir de la interpretació delicada i notable de la majoria dels seus actors, i de la recreació estètica d’aques món d’aquel.larre, combinat tot plegat a la perfecció amb una il.luminació suggerent i un fons musical angoixant.

  Els del TEI de Sant Marçal diuen, estimem Guelderode i ens apassiona. Ens ho han demostrat sobradament. Ah, i que no oblidin els de Barcelona que la seva mateixa crítica barcelonina afirma que El TEI de Sant Marçal és el grup que millor ha representat Ghelderode a Catalunya.

                                                      (Francesc Feliu a la revista El Bagant – Juliol 1983)

Introducció del vídeo -Any 1984-

Teatro i vídeo

 

  La introducció del vídeo i la seva popularització creixent han obert noves possibilitats en nombrosos camps (ensenyament, comunicació, investigació, etc) i, sense voler entrar ara en la discussió de la seva competència amb el cinema i el teatre, el fet és que, lluny d’enfrontar-se directament, aquests espectacles se n’han beneficiat en les noves possibilitats que els ofereix aquest mitjà.

  Així, el cinema se n’aprofita fent servir la videocassette en els rodatges com a eina de prova per la gravació i producció immediata que permet (Carlos Saura a “Carmen”) o com experimentació dels colors utilitzant també aparells electrònics (Antonioni a “El misterio de Oberwald”). El poder passar les imatges de vídeo o pel.licula, i a l’inrevés, fa que s’eixamplin les possibilitats comercials del producte.

  Encara que menys, el teatre no ha pas desaprofitat aquesta eina; de primer, facilita la feina d’arxiu i documentació. Aixi com no va ser possible poder enllaunar els espectacles teatrals fins l’aparició del cinema, el poc cost i la facilitat de manejar l’aparell de vídeo permet que quasevol obra pugui ser gravada sense dificultat. De moment, l’Institut del Teatre de Barcelona i el Centre Dramàtc de la Generalitat tenen cura d’una videoteca teatral que és a la disposició dels aficionats i estudiosos del tema. A Banyoles, el Teatre d’Art ha gravat els seus dos darrers espectacles, i no fa gaire, l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics anunciava l’enregistrament de “Com s’enreda la troca”. Pensem la sort que tindríem si a hores d’ara poguèssim veure, per exemple, les primeres obres del T.E.I. o les representacions de les Nits d’Art.

  Altres grups de teatre han utilitzat el vídeo com un element dramàtic més, provant els nous camps d’experimentació que sempre ens obre la nova tecnologia. Així, Pere Planella utilitzava a “Marat-Sade” dues càmeres i sis pantalles amb projecció simultània d’imatges durant l’espectacle. També, sense anar més lluny, Teatre d’Art integrava el vídeo, el circuit tancat de televisió i la informàtica a “La finestreta”.

  Finalment, pels grups de teatre, disposar d’un equip de gravació pels assaigs els facilita la feina de direcció i autocorrecció de l’actor. Aquest, segons després d’haver actuat pot veure’s a la pantalla i esmenar els seus propis errors.

  El vídeo és una eina que tenim a l’abast de la mà, no hem de fer res més que fer-la funcionar. El material que es pot gravar i fer servir per a l’ensenyament, la investigació o la simple diversió és molt ampli.La creació d’una videoteca municipal, des d’aquesta perspectiva, no és pas descabellada.

 

                                    (Jaume Ribera a El Bagant. Juny 1983)

Cultureta banyolina 1984

Piloteig i tasca artística

 

(De la secció La cultureta banyolina de Revista de Banyoles. Juny/Juliol 1984)

 

  Ja ha arribat la cultureta als camps de futbol. Ens ho demostra la representació teatral qua han afaiçonat els jugadors del Real Club Deportivo Espanyol al teatre Martinez Soria de Barcelona amb l’obra de Muñoz Seca “La venganza de Don Mendo” en la que hi destaca el banyolí, o millor dit, el camosenc Miquel Duran que, com saben molt bé els esportistes és el porter suplent de l’equip blanc-blavós. No ens ha d’estranyar que en Miquel porter se’ns mostri tan esparpillat fent el personatge de Don Mendo, ja que som molts els que recordem el seu pare (en Pitu de cala tia”), com des de l’escenari del Mercantil feia malabarismes amb pilotes (o potser eren taronges?) que arreplegava amb les mans, així com també amb un podall de segar herba que després de llençar-los enlaire els escopsava sempre pel mànec, aguantant-se damunt d’una escala del “bastarral” que havia portat de la masia de casa seva a la Perpinyana, escala que aguantava l’altre Duran, en Maurici, periodista “futbolero” i polític de les Cortes en la darrera fornada parlamentària franquista. O sigui, que això de les pilotes i les taules escèniques “ja li ve de família”. En Miquel sap molt bé escopsar pilotes i orginar rialles d’un públic benvolent que aplaudeix els seus futbolistes preferits engrescats a treure la pols d’una peça de museu com “La venganza de Don Mendo”, en una obra benèfica admirable i digne d’aplaudiment pel cluc “periquito”.

  Altres peces de museu que s’han tret dels prestatges polsosos dels arxius teatrals són les quatre obres –drames i farses- d’Anton Txecov – que el grup teatre i Art ha representat al Teatre dels Catòlics davant de varis espectadors que gairebé omplien el teatre durant dos dies per a fer-nos veure que la cultureta banyolina es va afinant i que aquí també sabem païr un excel.lent menjar adobat de cuina soviètica amb plats potser una mica massa atapeïts en els que només hi mancava aquell resquitx de vodka precís per a escalfaïr-los i fer-los un punt més sucosos. Que en tenia de raó l’escriptor Baltasar Gracian quan deia allò de “Lo bueno si es breve, mejor”.

Els Amics del Cercle

L’ENDEMÀ DE BODES

 

Amics del Cercle és un nou grup de teatre que s’estrenà el dia de sant Jordi amb l’obra de Josep Pous i Pagès, L’endemà de bodes. El gruix de components prové de l’Agrupació del Cercle de Catòlics i, ara per ara, per l’obra triada i la manera de fer podríem dir que són la secció jove d’aquesta entitat.

  Quant a L’endemà de bodes, escrita l’any 1904 per un autor que destacà més en la novel.la (Vida i mort d’en Jordi Fraginals) que en el teatre, ens fa dubtar de l’oportunitat de la tria. En escollir un text –en aquest cas- de principis de segle, cal pensar en la voluntat de recuperar un clàssic, o un material que, per la seva temàtica o força dramàtica conserva alguns valors que fan que tingui interès pel públic d’avui. No creiem pas que aquest sigui el cas. Pous i Pagès es mou entre el drama rural i la comèdia de costums sense encertar-la per cap cantó, té una estructura que allarga massa les situacions, les fa pesades. Ni pel tema, ni per la força dramàtica, ni per l’entitat dels personatges té el suficient interés per atreure el públic actual.

  El treball del Grup pot tenir sentit, una certa lògica, quan, deixant de banda la qualitat teatral de l’obra, el que busca és una història, i uns personatges que s’adaptin a les característiques dels actors i permetin el lluïment d’aquests i la diversió del seu públic. (Com l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics). No ha estat pas així. S’ha triat un text amb una bona dosi de dramatisme però que no s’aguanta, la part còmica és mínima  i a algun personatge se li ha donat forçadament una comicitat que l’obra no té. S’ha comptat amb gent jove que no pot fer papers de gent gran. I el que és pitjor, s’ha suplantat el ritme de l’obra al dels apuntadors, als alts i baixos que pot haver-hi entre els actors que s’han après el paper i els que no,en un text que ja és lent per ell mateix.

  Partint d’aquest punt en contra, el muntatge es mou, com l’obra, en l’ambigüitat; les espectatives del públic de passar-ho bé queden diluïdes entre el dramatisme descafeïnat i la comicitat forçada. Això sí, el que va a veure el parent o conegut que fa teatre s’ho passa d’allò més bé quan aquest deixa anar qualsevol ocurrència damunt l’escenari, en un espectacle que s’acosta més a la funció pàrroquial o escolar –amb tots els respectes per a aquestes activitats- que el teatre seriós.

  Malgrat tot, no volem deixar d’esmentar la seguretat i les possibilitats que demostrà, en un paper que per edat no li anava, la Carme Llach.

                                                       (Jaume Ribera a El Bagant.Maig 1983)

 

Repartiment_ Carme Llach (Pepa), Assumpció Geli (Roseta), Josep A. Tudela (Cinto), Jordi Angelats (Rafalet), Jordi Domènech (Xibeques), Josep Coll (Quirze), Esteve Angelats (Joanic), Jaume Albertí (el campaner).

Traspunts. Dolors Juanola, Francesca Juanola

Llum i so. Miquel Rustullet, Ultano Gómez

Escenografia: Jaume Geli, Miquel Terradas, Joan Masó

Veus: Fina Geli, Gemma Geli, Núria Heras

Direcció: Josep Antoni Tudela.

Grp del Cercle, 1984

UNA OBRA DE TENESSEE WILLIAMS

 

Figuretes de vidre

 

  Tanmateix ja és hora que una agrupació teatral banyolina comencés a respirar. Des de les festes de sant Martirià que no havíem vist actuar a cap grup local. Ara, el Grup del Cercle, després de moltes setmanes d’assaig, representarà sota la direcció de Josep Antoni Tudela aquesta famosa obra que tant n’hem sentit a parlar i que mai hem pogut veure representada als escenaris banyolins. FIGURETES DE VIDRE, (coneguda en castellà com “El zoo de cristal”) escrita a l’any 1945, primera obra de Tennesse Williams, i la que li va donar fama internacional.

  T. Williams va nèixer a Colombus (Mississipi) el 1914. Als tretze anys es va traslladar amb la família a Sant Lluís, on pasaar una joventut difícil fins que aconseguí l’èxit amb l’estrena de “The glass menagerie” (Figurets de vidre),obra bona part autobiogràfica. Wiliams va ajudar, efectivament, la seva germana a formar una col.lecció de figuretes de vidre, i el seu pare treballava en un magatzem de calçat. L’autor ja ho confessa; es tracta sobretot d’una història de records; els sentiments que hi predominen són l’enyorança, la tendresa, a vegades el descoratjament.

  Amb la present versió de B. Vallespinosa –doblement fidel a la lletra i a l’esperit de l’original- l’obra de Williams, autor mundialment conegut i celebrat, començà a ser una peça de Museu de l’escena catalana.,

  Obra de pocs intèrprets (cosa que suposa un gran esforç pel quadre d’actors) serà oferta pel Grup del Cercle amb els següents actors i actrius: Josep A. Tudela, Pep Gómez, Carme Llach, Lali M. Rovira i Ferran Barba. Son part important de l’escenificació, el llum i el so que aniran a càrrec de Miquel Rustullet, Jordi Angelats, Joan Pedro i Esteve Angelats. Com a regidors d’escena col.laboren Asumpció Geli i Joan Bosch.

(Revista de Banyoles, abril 1984)

El teatre que es fa a Banyoles - Any 1984

El teatre banyolí

(De la revista El Bagant)

 

  Doneu un cop d’ull, si voleu, al teatre que es fa a Banyoles i us donareu compte, potser, que ara mateix podem comptar quatre grups o nuclis d’activitat teatral: L’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, Atel.lana teatre, Teatre d’Art de Banyoles i Rialles. Una apreciació superficial podria dur-nos a creure que passem unes temporades de vaques grasses: la situació, però, no és tan esperançadora com sembla. Veiem, sinó, algunes coses que ens duen a creure-ho així.

1.- Podem dir, exceptuant el cas de Rialles, que aquests grups produeixen un sol espectacle a l’any.

2.- Comptant el temps i els esforços esmerçats no tenen un mitjà de públic raonable o bé no assoleixen el nombre de representacions respectables.

3.- No solen tenir ajuts d’entitats –públiques o privades- d’una forma que els permeti una seguretat i contnuitat en la seva feina.

4.- No disposen d’un local permanent on desenvolupar les seves activitats. Això ho ha suplert el Cercle de Catòlics d’una manera no sempre satisfactòria.

5.- Per aquests motius i altres de caire intern la inestabilitat és una característica d’aquests grups.Fet que és extensible als darrers anys del teatre banyolí,

6.- No hi ha una infraestructura adient perquè els interessats en el teatre puguin iniciar-s’hi: prou activitats escolars, poques oportunitats de veure espectacles,

7.- L’única iniciativa amb caràcter regular en aquest camp ha estat la promoció del teatre per la mainada (Campanyes amb el suport de la Caixa, de la Diputació amb els grups gironins TEI de Sant Marçal i Talleret de Salt, i darrerament, les activitats de Rialles).

8.- Les primeres expectatives de consolidació d’un públic de teatre a Banyoles (primera èpocaa del grup Sarau i un cert èxit del cicle fet als Catòlics l’any 79 i altres espectacles vinguts de fora) no quallaren de forma definitiva. Tal vegada per la reducció d’activitat, la progressiva desaparició d’especacles de grups no banyolins, el treball més espaiat d’aquests, la tendència de Teatre i Art a fer un tipus d’obra amb menys ganxo per a l’espectador potencial. La –diguem-ne-,especialització en un sol tipus d’obra de l’Agruació del Cercle de Catòlics tampoc ha ajudat a eixemplar aquest públic de teatre. L’Atel.lana tot just acaba de nèixer i cal veure quin paper  hi jugarà.

                                                                                                                 Jaume Ribera.

Pep Comas

Pep Comas: dels Catòlics al Paral.lel

 

  Ben segur que en el moment de llegir aquest article ja s’haurà produït en el teatre Martinez Soria de Barcelona l’estrena de “Tres boleros” de l’americà Harwey Fierstein. (...) Pels banyolins, encara que sigui des d’un punt de vista paternalista i provincià, té un interés especial; el bateig oficial al teatre professional d’un jove banyolí, en Pep Comas.(...) El més curiós del cas, pensem que són les circumstàncies favorables que han provocat la meteòrica ascensió d’en Pep als escenaris de Barcelona i al costat de reconeguts actors professionals de l’escena catalana, “Quan sortia de veure l’espectacle que va dirigir en Mesalles sobre Brossa, Brossrium, em va cridar en Joaquim Cardona”. Ens comentava en Pep. “Em va dir que buscaven un actor de les meves característiques físiques, que l’anés a veure, si m’interessava, I vaig anar-hi. Em van fer unes proves,...i encara estic amb ells.

  En Pep Comas, el fill del veterinari, té 21 anys, i no fa gaire més de dos que es dedica al teatre. El vam veure per primera i única vegada el maig passat al Cercle  de Catòlics amb el grup Atel.lana, que va presentar “La pau retorna a Atenes”, de Rodolf Sirera. Aleshores ja s’havia traslladat a Barcelona, i seguia un curs d’iniciació a la interpretació a l’Institut del Teatre. En Pep volia ser actor i es preparava per accedir als cursos d’interpretació que es donen en aquell centre. L’octubre passat, però, no va superar les proves d’ingrés. “És un rotllo estrany. No es sap quin és el mètode d’elecció que segueixen i hi entra qui menys esperes. El cas és que van dir-me que a mi m’aniria millor el curs de direcció que el d’actor”. Ni en pep ni ningú (només els déus) sabran mai si això fou el veritable inici de la meteòrica ascensió d’un aprenent d’actor als escenaris del Paral.lel barceloní.

  (...) Sens dubte, l’equip que treballa a “Tres boleros” és un conjunt de professionals competents i reconeguts. L’obra va traduir-la al català l’escriptor Quim Monzó. És en realitat la primera traducció que es fa d’aquesta comèdia des que el maig passat es va estrenar la “La Mamma” de Nova York i que no ha deixat d’acaparar els aplaudiments més fervorosos de la crítica i del públic de Broadway.

  L’ha dirgida en Ventura Pons, director de la pel.lucula “El vicari d’Olot”; l’escenografia és d’Enric Majó. Els actors, a més d’en Pep són: Joaquim Cardona ,que és reconegut d’ençà de la seva interpretació a “Ubu Rei” que va dirigir Albert Boadella al teatre Lliure; Joan Miralles, que l’agost passat vam tenir ocasió de veure a “Terra baixa”  en el paper de l’amo Sebastià; Maria Matilde Almendros, famosa per la seva sèrie televisiva del “Doctor Caparrós” i prou coneguda del públic banyoli; Rosa Morata i Josep Ponce.

  En Pep Comas va decidir un dia que volia ser actor. Dels Catòlics al Paral.lel, i avui en Pep Comas és actor. Només els déus saben quin és el seu destí.

(Francesc Feliu a El Bagant. Febrer 1983)

Gener 1984 - La Gàbia de Vic

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS

Per La Gàbia de Vic

 

  Continuant les activitats de l’Assemblea de Joves ha tingut lloc al Cercle de Catòlics una representació teatral a càrrec de La Gàbia de Vic, un grup gairebé professional amb una activitat ininterrompuda a partir del 1973 amb un total de 24 obres representades. L’obra que presentaren el 20 de gener fou “Laura a la ciutat dels sants”, adaptació de la novel.la de Miquel Llor per Jaume Vidal i Alcover. Considerada la novel.la (1931) com una obra dins la tradició que va del Modernisme al Noucentisme on s’hi reflectia l’atmòsfera repressora d’una ciutat de comarques, ancorada en el passat, a través d’un bon estudi psicològic. La versió teatral de Vidal Alcover és respectuosa a l’obra, i la interpretació, correcta, amb una escenografia esquemàtica per tal d’adaptar-se als canvis de situació que marca la novel.la. Muntar un espectacle d’aquesta classe era arriscat i difícil i els de la Gàbia de Vic han sabut fer-ho francament bé.

Cap d'Any 1984

Pastorets i “Pastorcillos”

 

Nadal 1983. Cap d’Any 1984

Tres representacions dels Pastorets en la versió catalana. En el repartiment hi figuren: Esteve Angelats, Mariona Angelats, Cesca Sanchez, Jordi Angelats, Joan Pairó, Lluis Tarradellas, Miquel Angelats, Maria Felez. J- A. Tudela, Toni Gala i Paqui Juanola. Control de so i efectes: Miquel Rustullet; Lluminotècnia: Lluis Bosch i E. Angelats; Tramoia i decoració: Joan Masó, Quim Tarafa, Narcís Saubí, Ravent. Regidors d’escena: Francesc Mateu i Pere Bassols. Maquillatge i vestuari: Montse Olivas,  Paqui Juanola  Dolors Liu. Control i direcció musical: Ultano Gómez i Jesús Frigolé.

 

“Los Pastorcillos”. Única representació

  La darrera representació dels Pastorets de Banyoles ha anat a càrrec d’un grup de veterans actors els quals han ofert la sarsuela tradicional en castellà “El Nacimiento del Salvador o la la redención del esclavo”. En el repartiment hi figuraven: Joan Geli, Salvi Gratacós, Josefina Julbe, Carme Planas, Josep M. Angelats, Joan Solana, Josep M. Mateu, Jaume Albertí, Rafel Cuenca, Ravent, i Glòria Figueras.

MARIA ROSA, de Guimerà -1983

“MARIA ROSA”, d’Àngel Guimerà

Presentada per la festa major de Banyoles al teatre Victòria

 

  Hi ha en el muntatge actual una colla d’elements que mereixen ser analitzats. Ens limitarem, però, recollint l’opinió de la crítica especialitzada, a tres aspectes concrets: l’adaptació, la direcció i els autors.

  L’adaptació és de Josep M. Benet i Jornet, que va fer també la de Terra baixa. Com en aquella ocasió, Benet i Jornet a més d’introduïr noves perspectives i noves suggestions, s’atreveix a anar molt més enllà, i ha subratllat temes i moments cenyint només l’alè tràgic que havia composat Guimerà, on el cor (Tomasa, Badori, Calau, El Gepa...) té una personalitat i una força psicològica semblant a la de Maria Rosa o Marçal.

  La direcció d’entrada oferia unes garanties considerables. John Strasberg, americà fill de Lee Strasberg i director actual del Actor Studio (d’aquí han sorgit la majoria de grans actors americans com Brando, Hoffman, Newman...) és un gran coneixedor del teatre realista. Influenciat sobretot per Williams i Miller. Però sembla com si no hagués entès el Guimerà de Maria Rosa, o no ha sabut copsar la intensitat psicològica dels seus personatges. El fet que s’inclini per l’aspecte extern del drama defugint en profunditat la patologia dels personatges, i entrant de ple en la trampa del melodrama: sexe, sang i catsup en un espectacle que té més de cinematogràfic que de teatral. Això no obstant, s’ha de considerar l’excel.lent treball dut a terme, d’una gran bellesa plàstica i precisió, l’encertada i funcional escenografia de Guinovart de bracet a un vestuari impecable de Ibars, i la sorprenent música de Ramon Muntaner.

  Maria Rosa tenia un tercer al.licient, la recuperació pel teatre català de Julieta Serrano (Maria Rosa). Julieta Serrano compleix i prou, i a dir de la crítica sovint es veu superada per la qualitat interpretativa de Montserrat Carulla (Tomasa) que juntament amb Felip Peña (Quirze) es converteix en protagonista de la vetllada. Mario Gas dibuixa amb la seva interpretació esquemàtica, Marçal. La resta (Luchetti, Dalmau, Madern, Valls, Vallès i un llarg nombre de noms) compleix amb la dignitat el rol que se’ls va encomanar.

  Hi ha qui diu que ara és el temps de recuperar la nostra tradició teatral, i que això només es pot fer a través del teatre de l’espardenya, que és l’única tradició teatral que tenim, i que és ampiament acceptada pel públic. Doncs bé, el millor Guimerà és el Guimerà de l’espardenya, i Maria Rosa un dels millors drames de Guimerà.          

(Fragment del comentari de Francesc Feliu a la revista El Bagant. Octubre 1983)

"Don Gonzalo", per la festa major,

“DON GONZALO o L’ORGULL DEL GEC”.

Obra de festa major. Comentari de Frederic Corominas.

Representada per l’Agrupació Teatral del Centre de Catòlics.-

 

  Vaig arribar-hi prou d’hora i em quedà lleure per esplaiar la mirada sobre parets i sostre- tenim entés que hom pensa restaurar-ho aviat,- sobre les portes de cada banda de l’escenari i admirar encara els respectius rètols informatius: el de la dreta, “SALIDA”; el de l’esquerra, “PROHIBIDO FUMAR”, i a més, “SOLO ACTORES/PROHIBIDA LA ENTRADA”. Vaig pensar esparverat:

 - Posats a fer, aquests caralls són capaços de donar-nos el “Don Gonzalo” en castellà.

  Però no; actors i actrius eren gent assenyada i ens el van oferir en l’idioma original. Una obra, d’altra banda (malgrat els anys transcorreguts des de la seva estrena, el “desfase” del fil argumental respecte als nostres costums actuals i també a desgrat del gran nombre de representacions que se n’han donat entre nosaltres) que encara fa impacte i sap mantenir l’interés de l’espectador. Naturalment, a aquest resultat hi contribueix el sòlid conjunt d’intèrprets, un dels més complets que hem tingut a Banyoles i al qual només és equiparable el que havien format, fa molts anys, els Pepet Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli, Quimet Colomer, Andreu Malagelada...

  Enguany no tinc cap programa de mà i em trobo a faltar noms i personatges; per això deixo de banda aquests darrers i em limitaré a esmentar els actors que bonament pugui. I començo per Josefina Julbe, que feu una deliciosa dama jove; molt ajustades en les seves comeses, la Oller i la gentil cambrera. En Joan Olivas, ja ho he dit altres vegades, és un còmic fòra de sèrie; en aquest cas concret, sabia trobar en el seu personatge, apocat i estòlid, les sortides més desguitarrades i hilarants. Magnífics i divertidíssims en Tubert i l’Oller. En Joan Geli interpretà el seu paper de forma molt diferent de com en altre temps ho havia fet en Pepet  Freixa, però també amb resultat molt eficaç i positiu. En Barba ha guanyat en seguretat i fèu un “Don Gonzalo” molt correcte. A en Xavier Vilanova li vam veure la interpretació més justa i encertada de totes les que li coneixiem. La resta d’actors, el nom dels quals lamento ignorar, no desentonaren en cap moment del conjunt, contribuint en bona mesura a la seva envejable uniformitat.

  En resum i deixant de banda l’exagerat luxe del vestuari emprat pels personatges diem-ne senyorívols, un nou i merescudíssim èxit d’aquesta important formació teatral banyolina. Enhorabona!

Nou Grup Juvenil - 1983

L’ENDEMÀ DE BODES

Debut d’un Grup teatral.-El Grup “Amics del Teatre” del Cercle de Catòlics presentà en dues actuacions el drama rural en tres actes, de Josep Pous i Pagès, “L’ENDEMÀ DE BODES”. Sota la direcció de Josep Antoni Tudela, actuaren Carme Llach (sorprenent en un paper dramàtic de difícil execució), Assumpció Geli, Josep A. Tudela, Jordi Domènech, Josep Coll, Esteve Angelats i Jaume Albertí. Col.laboraren en llum i só, Miquel Rustullet i Ultà Gomez; en l’escenografia, Jaume Geli Julbe, Miquel Tarradas i Joan Masó; de traspunts, Dolors i Francesca Juanola, amb veus de Fina Geli, Gemma Geli i Núria Heras.

  El públic, nombrós en la primera actuació (que oferiren en homenatge a Josep Saderra) aplaudí als finals d’acte i a la cloenda de la representació,

  Aquest Grup teatral (anunciat per Joan Geli com un grup jovenil del Cercle de Catòlics) ha començat meritoriament una nova singladuraa teatral que desitgem vagi prosperant i assolint bons éxits en el futur.El Cercle necessita gent nova per proseguir el fecund i inportant treball dels seus grups de teatre que poden entreseguir-la aquests afeccionats qua van sorgint dedicant-se a aquesta comesa. Josep A. Tudela, que sent el teatre profundament, pot ésser l’home que doni aquest impuls al teatre banyolí, puix a “L’endemà de bodes” hi ha encerts en escenes de “conjunt” que ens demostren que l’home, com a director, pot assolir una tasca ben fructífera.

JOSEP MARIA FLOTATS -1983

 

JOSEP MARIA FLOTATS

 

  Amb motiu de la presentació de la “Comèdie Française” al Gran Teatre del Liceu està d’actualitat la insigne Companyia i el seu primer actor Josep Maria Flotats. Segur que serà un dels màxims aconteixements de la Diada Nacional de Sant Jordi.

  A París, ciutat en el qual el conreu del teatre assoleix cotes culturals memorables i envejables, el que un català en sigui un capdavanter no deixa d’ésser com un miracle, donada la migrada escena que mig vivim. Allà, la “Comèdie” hi ha donat brillants representacions des de la seva fundació el 1680, en el seu marc neoclàssic i barroc, que és una pura meravella. El secular centralisme francés ha obtingut en ocasions resultats positius. A diferència d’altres contrades,amb centralisme i sense resultats, és un fet innegable que el el teatre del que parlem, subvencionat per l’Estat, n’és un clar exemple.(...)

  En un corredor amb la freda racionalitat arquitectònica de finals del XX em trobo de sobte amb l’actriu Claire Vernet, dreta i bella, abillada amb llarga túnica blanca de lli, i un ram de roses roges entre les fines mans, visiblement cansada, però radiant, de la interpretació de fa uns minuts. Em somriu:

-És a mi qu em busca?...Ah!, al senyor Flotats...un moment si us plau.

  Al cap d’uns segons apareix el rostre jovenívol de JMF. L’actor és d’estatura més alta de la que aparenta a l’escenari, potser 1.80. Se m’adreça d’antuvi en francès, ben cordialment, com en la prolongació de la cortesia de la que encara porta la vestimenta que acaba d’interpretar en el paper d’un noble personatge de Mariveaux. Al contestar-li en la nostra llengua em fa ja en català:

-Perdoneu, però és que és sorprenent”. Una persona de Banyoles...Aquí és una mica rar que hi aribin catalans. I més en els vestidors...no hi ha gaires espontanis que ens visitin, i pocs catalans, per no dir-ne cap... I així vos sou del Terraprim de l’Empordà, de Banyoles... que n’és de bonic l’estany!... Mercés de la vostra felcitació. Realment és recomfortant que un català de Banyoles vingui... Sabeu, nosaltres per sant Jordi donem a Barcelona el “Dom Juan” de Molière... Si, aquí les coses em van força bé. La direcció de la Comèdie m’acaba d’oferir un contracte per a deu anys. D’altra banda la Generalitat vol que endegui una campanya en pro del teatre del nostre país, cosa no gens fàcil, sabeu, doncs caldria fer una planificació seriosa a llarg termini. El teatre català ha restat tan abandonat!...cal, com aquell qui diu, començar-ho tot de bell nou...No sé...m’hi vull pensar...caldrien garanties. Aquí a París, pel seu costat, deu anys m’afalaguen molt,però també penso que és molt de temps, potser massa...un problema de llibertat personal. Em trobo amb un veritable trencaclosques...Ai, perdoneu, però la feina em reclama de nou. Mercès de la visita i les meves salutacions als afeccionats al teatre de Banyoles. Veniu al Liceu...”

(Fragment de l’article “L’actor Josep M. Flotats saluda als afeccionats banyolins de teatre” de Jordi Gimferrer, a Revista de Banyoles. 23 abril 1983).

Els Pastorets 1983

Els Pastorets de Banyoles en català

 

Per segon any consecutiu.- Una vegadaa més i seguint una tradició que quasi cent anys, per les festes nadalenques hem tingut entre noisaltres “Els Pastorets”. Aquest any, per segona vegada han estat interpretats en català, en una adaptació de l’olotí Joaquim Danés, i ara, de la mà de Mn. Jaume Angelats s’hi han afegit uns fragments nous. Els que els hem anat a veure, que segurament hauríem estat més de no ésser per la poca capacitat del teatre, ens hem trobat amb uns “Pastorets” canviats, diferents d’altres anys, no tan sols per la llengua sinó fins i tot per la decoració i la manera de fer les coses, que va canviant amb els actors.

  “Els Pastorets” comencen amb la presentació dels personatges, ja típica d’altres anys, però comptant amb la presència de dos àngels dansaires, l’Imma Mariscot i la Marta Artigas. Llavors vé la típica estampa de l’infern, però amb gran sorpresa veièrem que el regne de Luzbel havia canviat, doncs l’escenografia, (a càrrec de Jaume Geli i Miquel Tarradas), era diferent i molt més tètrica que els altres anys. Aquí, els dimonis executaven les seves danses, fins l’aparició de Luzbel, interpretat per Lluis Masgrau i Esteve Angelats, segons els dies, que saberen posar-se molt bé dins els seu paper de “dolent” de l’obra. I a partir d’aquí, en l’escena següent passem al portal on hi té lloc una escena romàntica entre Sara (Mariona Vallmajó) i Uriel (Miquel Angelats), que donaren pas a tot el formiguer de pastors, dirigits  per l’alcalde Borrego, paper que interpretaven Joan Gratacós i Jordi Domènech, que juntament amb el Bato, el secretari (Jordi Angelats), són els dos personatges més simpàtics de l’obra, especialment per a la quitxalla, doncs arranquen les riallades de tothom.

  En altra part de la història, contemplem la lluita entre sant Miquel (el Bé) i Luzbel (el Mal); Sant Miquel estava interpretat per Montse Boix i Mariona Angelats. I és a partir d’aquest moment quan comencen les desventures d’en Bato i Borrego, doncs després de l’aparició de Sant Gabriel (Cesca Sánchez i Rosor Brugada) als pastors, -escena en la que hi té molta importància la il.luminació,- Luzbel comença a perseguir-los amb la intenció de sembrar l’odi entre ells, provocant les situacions més divertides de l’obra; aquesta part s’acaba amb una persecució pel mig de la gent que fèu xisclar a més d’un.  Però, com que tot ha de tenir un final feliç, sant Miquel venç Luzbel i l’envia cap a l’infern, acabant-se així les cabòries dels pastors.que poden anar a adorar l’Infant Jesús. I en la diada del 8 de gener, els Reis Mags tanquen la representació i omplen de caramels les butxaques dels petits.

  Els altres personatges de l’obra foren interpretats per Xavi Frigolé i Josep Coll (Satanàs); Jesús Frigolé i Lluis Masgrau (Soff); Josep Gómez (Isaac). Ramón Marés i “Raven” (Sant Josep). Dolors Julià i Isabel Boix (Maria); i tota la legió de dimonis, angelets i pastors. S’encarregaren de les tramoies Joan Masó, Joan Rigau i Agustí Fontbernat; del maquillatge i vestuari, Montse Olivas i Dolors Liu; de l’atrezzo, Raven; del so i la lluminotècnia, Miquel Rustullet i Jou Royo; de la música, Ultà Gómez, i de la decoració, Jaume Geli i Miquel Tarradas.. La direcció artística anava a càrrec de tot el grup.

  Anotem que enguany hi ha hagut la participació d’una Coral i la col.laboració de l’Esbart de Dansaires de Fontcoberta.

Aa s’han d’endreçar les eines i amagar els personatges, que tornarem a tenir entre nosaltres, si Déu vol, per les pròximes festes nadalenques. Fins llavors, Pastorets!

(Xavi a Revista de Banyoles)

"ELS PASTORETS" des del front de guerra

“ELS PASTORETS” des del front de guerra

 

(De la carta de Ventura Pau escrita a la seva esposa la vetlla de Nadal del 1937)

 

  “Estimada Montse: Celebrant avui la “nit bona de Nadal” que en castellà en diuen “Nochebuena”, hem fet un xic de festa, i jo la vull completar procurant donar-te un xic de l’alegria que voldria que aquest vespre ens poguèssim encomanar...(...). Si et trobes lluny de casa i sobretot en festa assenyalada és quan recordes i trobes més a mancar els éssers estimats i més que recordar-vos, us somnio i em veig en una de les vacances de Nadal, quan jo encara estudiant, ens trobàvem d’amagat al “galliner dels Catòlics per a veure-hi “Els Pastorets”. A casa hi teníem un “palco” abonat: era per sis persones, amb unes cadires altes, les del darrera, perquè es pogués veure bè l’espectacle sense destrorbs, però quasi sempre se n’hi entaforaven set o vuit, que hi cabien perfectament perquè tots eren quitxalla... Jo pujava al galliner per a poder estar al teu costat. Tu em deies que aquella música tan inspirada et recordava alguna òpera d’en Verdi. Em deies que era un plagi de “Nabuco”. Quan s’aixecava el teló per començar l’espectacle es veia un decorat que volia ser l’infern i uns dimonis arrenglerats a banda i banda de l’escenari, vestits de vermell. Unes forques a la mà, banyes al front i una cua cargolada al final de l’espinada. La senyoreta Lluisa Genover al piano, donava el to de la cançó i unes veus gruixudes amb so de caverna de molt endins de la terra feien retrunyar les bambolines del decorat mentre cantaven. “Todos acatamos tu recio poder. Tus esclavos somos. Viva Lucifer”” I ballaven una dansa infernal dirigida per Satan que era el lloctinent del dimoni gros. Aleshores, s’obria una trampa al mig de l’escena i en sortien unes flamarades, fetes amb sofre cremat, que pujaven enlaire i omplenaven l’escena d’una boirina groguenca, que per moments no deixava veure res. I enmig d’aquestes flames anava pujant trampa amunt el dimoni gros. La seva aparició era de difícil interpretació, ja que devia sortir mirant a tothom i fent por. Recordo les mirades del vell Tites i d’en Boixó i més tard d’en Colomer i d’en Geli representant el paper d’en Lucifer. I desplegant els braços. Després va passar revista a tots els dimonis.amb veu de tro, els engegava el seu discurs: “las cuarenta semanas predichas por Daniel, a cumplirse estan cercanas---“ Jo et comentava, que de voluntat n’hi havia molta, però, que per començar, el castellà que parlaven era massa català (qüestió d’accent!) i que a mi em feien riure. Després d’haver explicat en Lucifer, que havia nascut un fill de Déu per salvar el món i jurar que li farien la guerra, ballaven i  cantaven fins a l’exasperació final amb el grit de “Guerra atronadora...”

  Continuaven els quadres, interpretats ara pels pastors. Eren uns homes senzills vestits amb samarres de pell de bè (que devien estat curtides a can Franch), i túniques fetes de retalls comprats a can Pons o a can Corominas, i calça curta – que en aquells temps no es devia conèixer- i representaven al poble nòmada, que amb els seus ramats corrien d’un lloc a l’altre en cerca d’herba fresca pels seus xais i cabres, amb l’esperança de poder un dia arribar al lloc on segons les Santes Escriptures havia de nèixer el Messies. Els manava l’alcalde Borrego, ajudat del Bato, que li feia de secretari. Els dos carregats de filosofies de poble i eren els causants d’unes peripècies que ens feien riure molt. Quan ho recordo, veig a en Maurici Garcia i a l’Andreu Malagelada, a en Freixa i a en Baus, l’un a cavall de l’altre i fugint del llop que els persegueix. En el seu personatge, un àngel se’ls apareixia per anunciar-los que el Messíes per ells esperat, havia nascut en una cova de Betlem. Aleshores en Llucifer ajudat d’en Satan (que era en Tarafa) els hi posen tota mena de traves i entrebancs perquè no hi vagin, fins que l’àngel Sant Miquel i l’Arcàngel Sant Gabriel acompanyats d’un exèrcits d’angelets, els ajuden a poder-hi arribar, aconseguint fer tornar els dimonis a l’infern, i ells enmig de càntics de glòria s’entornen cap al cel. A l’arribar a Betlem, precedits per en Baus (vull dir per Soff, hi ha l’alliberació d’un esclau, l’Uriel, que era representat pel noi de cala Serafina i que de content de veure’s en llibertat cantava un magnífic “solo” que començava així: “Cual buscan las flores, del sol, el calor; Dios de mis mayores, yo busco tu amor...” i tots plegats acabaven  adorant al fill de Déu, que estava a la falda d’un home que s’havia disfressat de Mare de Déu.... Fent memòria a tot això, recordo que un any, tu i jo ja festejàvem (em sembla que fou el 1933), amb un amic meu, també universitari, ara combatent en el costat que en diem franquista, vàrem fer de soldats romans, en aquells Pastorets. Sortiem un moment per cuadrar-nos militarment. Carai!, érem soldats-. I diguèrem de cara al públic: “No servimos a un embustero”, i fent mitja volta desapareixíem entre les bambolines. Ara, d’aquells dimonis, àngels i pastors, que tots èrem amics i ens apreciàvem, ens estem matant en els fronts de combat perquè hem devingut enemics.. En les representacions dels “Pastorets”, hi havia catòlics d’idees politiques de dretes que estan combatent en el costat republicà, i soldats d’idees esquerranes que l’aixecament miltar els ha sorprés en la zona nacional on complien el servei militar. Quin desordre més absurd!.

  Al posar punt final a la carta que he transcrit datada el 24 de desembre del 1937, recordo que vaig sortir al defora de la casa on hi teníem l’habitatge els oficials de la Plana Major de la Brigada, vaig fer un xic de passejada pels voltants -camins glaçats entre marges coberts de neu-, mentre feia un repàs mental del que havia escrit. De la llunyania, en direcció sud, arribaven els retrunys de les canonades que explotaven en el front de Terol que l’exèrcit Popular de la República havia conquerit i aquell bom-bom continu del canó i l’explosió dels obusos, em fèu pensar. És la música de Wagner que ofega la tranquil.litat dels cants senzills i suaus del “Nabuco” verdià. En el front també s’hi interpretaven uns “Pastorets” tràgics.

(Publicat per Ventura Pau i Soler, desembre de 1982 a Revista de Banyoles)

Inteatrex

Inteatrex

 

SAVONAROLA

 

  Sota la direcció del banyolí Martirià Coll, el grup Inteatrex porta pels escenaris de les comarques, l’obra de Michael Suffran, “Savonarola, el plaer de Dèu sol”.

  Aquest grup de teatre no es cansa de lluitar per una “vertadera normalització

sense demagògia, del teatre a casa nostra”. Ells creuen que si bé això és una tasca de tots, als ajuntaments pertoca, mitjançant les conselleries de Cultura.passar al davant i programar, organitzar i patrocinar tota una temporada cultural, en la qual el teatre ha de tenir-hi un important paper. Perquè el teatre tornin a ser una festa viva, que mou a la gent i enriqueix els pobles, “Inteatrex” portà durant tot l’estiu passat, i gairebé cada dia, el teatre a les places i carrers dels nostres pobles, En la temporada passada presentaren a diferents llocs a un clàssic del  teatre modern: Luigi Pirandello, amb l’obra “Enric IV”; la tragèdia de John Ford “Anabella, una història molt trista”, i “El casament del llauner”, de John M. Synge. Ara, passada la temporada estiuenca es renoven amb l’escenificació sobre el frare florentí “Savonarola” en una adaptació lliure d’Inteatrex del text francés de Suffran.

  Aquest grup, a Banyoles solament l’hem vist amb el “Calígula” de Camus, i el “Ricard III” de Shakespeare.

El Talleret de Salt

El Talleret de Salt

 

“ESTRUÇOS D’ESCENARI”

 

  El Col.lectiu de Dramaturgia del Talleret de Salt presentà el dissabte 27 de novembre al Cercle de Catòlics un espectacle construït a l’entorn de textos de Shakespeare treballats amb les traduccions de Josep M de Sagarra, La gènesi d’aquest espectacle arrenca d’una vella idea del Talleret de treballar fragments de Skakespeare per representar-los amb pocs actors, sense passar per la dura imposició d’un inacabable repartiment que qualsevol comèdia o tragèdia de l’anglès comporta. Han recercat un fil conductor o un text paral.lel que permet lligar l’espectacle de manera convincent amb fragments de textos skakesperians de “Romeu i Julieta” i “Otello”. El Talleret de Salt ha fet un bon treball amb una representació de gran interés. A la manera pirandelliana – el teatre dintre el teatre- ens han ofert una representació amb un joc escènic excel.lent. Creiem que el Talleret de Salt n’és l’Agrupació de més qualitat que tenim a les comarques gironines.

  En el repartiment hi figuraren Ferran Frauca, Xixu Masó, M-. Assumpció Frauca, Julià Colomer, Pilar Prats, Delfí Nierga, Josep Domènech i Miquel Matarradona. La direcció d’actors la portà en Quim Masó i el muntatge és obra del col.lectiu del Talleret.

Grup Atel.lana 1982

Grup Atel.lana - 1982

 

DE PETITS ERRORS A PETITS ENCERTS

(Fragments de la crònica de Joan Solana a la revista El Bagant)

 

  El grup Atel.lana, renovat, va presentar al públic –fonamentalment jove- que omplia la platea del teatre del Cercle de Catòlics una versió de Els Mites de Bagot de Xavier Romeu.

  El muntatge tè la dignitat que confereixen per una banda l’evidència d’un treball continuat durant molt temps de preparació; de discussió del text al voltant d’una taula o de prova de les diferents opcions damunt l’escenari, i per altra banda la tensió i les ganes d’agradar d’uns actors que varen voler jugar-s’ho tot a l’acte de la representació.

  L’espectacle és interessant per la suggestivilitat plàstica d’algunes escenes,(la introducció, el joc amb l’ombra en el moment del poema), per la compenetració interpretativa i pels subratllaments musicals d’alguns silencis dels actors (...) L’espai escènic és simple: una cortina negra tanca els laterals i el fons, amb l’excepció d’un rectangle on es projecten les diapositives. Només dos objectes damunt l’escenari: dos daus. El canvi de les cadires, proposades per Xavier Romeu, pels daus és un encert d’aquest muntatge. Els personatges diuen que volen jugar amb ells¸s’estableix un constant paral.lelisme entre aquesta voluntat i el que els objectes representen.

  (...) El so es compagina a la perfecció amb els moments que ha de potenciar. Ben gravat i ric en matisos. El vestuari és tan simple com l’espai. Tots els actors van en mitges negres. La majoria duen samarretes de colors, El joc de colors que podria haver estat interessant queda totalment diluït per la poca llum, per un maquillatge poc ric i per la poca vivesa dels propis colors.

  En general la interpretació té un bon nivell. Els actors diuen bé el català (en alguns moments hi ha una cantarella que s’hauria de corregir), es compenetren perfectament i demostren l’organització prèvia dels moviments (sobretot en les composicions de grups). Hi ha moments especialment brillants, D’altres no ho són tant; la causa principal l’hem de buscar en l’excessiva afectació dels actors que, penso que equivocadament, volen trascendentalitzar allò que diuen.

El text. Ja hem dit que l’espectacle està basat en el text Els mites de Bagot. L’han modificat i li han afegit una introducció i un final. Tot plegat, com diuen en el programa, vol ser una crítica a “una societat de la qual formem part tots”. Aquesta crítica no és directa, sinó a tavés d’una paràbola: uns nois volen jugar a abastar el sostre –ho volen fer perquè són amics- posant un dau damunt de l’altre, però resulta que això està prohibit. L’obra presenta els succesius fracasos del protagonista, Bagot, i les fugides dels seus amics fins que es queda sol i vençut.

  Des del meu punt de vista el text s’ha fet vell. Em penso que no té cap incidencia en el públic d’avui dia. (...)

Els mites de Bagot, ple de petits encerts i de petits errors no és un espectacle perfecte, però sí que és digne. Aconsegueixen de comunicar amb el públic mitjançant la seva il.lusió de fer-ho bé, cosa a la qual no s’arriba quan s’escull un camí massa fàcil, quan el grup es considera a un nivell superior al del públic o quan la representació és el preu que s’ha de pagar per cobrar una subvenció. I recordem que si una representació no és un acte de comunicació d’uns actors amb uns espectadors, és una estafa.

(Text complet publicat a El Bagant. Desembre 1982)

Grup Atel.lana -Any 1982

Grup Atel.lana – Any 1982

 

“ELS MITES DE BAGOT” .

 

El novell Grup de teatre Atel.lana, que fa pocs mesos es va estrenar en l’acurada representació de l’obra de Rodolf Sirera “La pau torna a Atenes”, portà a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics a primers de novembre un excel.lent muntatge de l’obra de Xavier Romeu “Els mites de Bagot”. Hom recorda encara el gèlid muntatge d’aquesta obra ofert per la companyya de Joan Gual a la plaça del Monestir durant unes “Nits d’Art” estiuenques (en les que es potencià la dicció en detriment de l’escenografia) i no pot deixar de lloar el bon conjunt de l’Atel.lana en muntatge i interpretació. Si bé en alguns moments li mancava una major compenetració en  acoblament diàleg-projecció de diapositives, no desdeix de que es formés un tot harmònic i ben portat bloc digne d’aplaudiment. En direcció col.lectiva actuaren els germans Josep i Joan Gratacós, Lluis Masgrau, Joan Oliver i les noies Rosó Brugada i Mariona Grivé. L’equip tècnic n’era format per l’Agustí Fontbernat, l’Ester Planas i en Jou Royo; de regidor hi treballà en Xavi Xargay i es cuidà del llum i del só en Miquel Rustullet.

Festa Major amb la "troca musical" - 1982

“COM S’ENREDA LA TROCA., Comentari de Frederic Corominas a Revista de Banyoles

 

  Vet aquí una obra teatral (original d’Emili Graells i Castells, d’argument i construcció senzills; potser una mica antiquada, però gràcies a l’art i dedicació plena dels intèrprets i a les divertides incrustacions musicals que hom ha tingut l’encert d’afegir-hi, es guanya la simpatia i, ben sovint, la franca riallada del públic, que omplí de gom a gom la sala en les quatre representacions que s’hi oferiren.Entre les actrius cal citar Josefina Julbe, Assumpció Geli (ha sabut assimilar una llarga i important tradició familiar) i Carme Llach; entre els actors, Joan Geli, les bones taules del qual el feren sortir airós d’alguna situació una mica compromesa, Josep M. Angelats, potser de mímica excessivament ufanosa; Josep Antoni Tudela, que destaca per la naturalitat i el saber estar a l’escena; Jaume Alberti; i Ferran Barba, sorprenent en una deliciosa intervenció musical. Tots, en conjunt, a un nivell més que notable, si bé en determinats moments, les entrades i sortides d’escena s’efectuessin per una porta equivocada.

  He deixat a a posta per el final el nom d’en Joan Olivas, perquè, realment, es tracta d’un cas apart. Al llarg dels meus records teatrals que arrenquen poc més o menys de l’any 1920, o sigui quan jo en tenia deu, he conegut i admirat uns quants artistes còmics banyolins de diferents estils, si bé tots d’excel.lent factura. Probablemnt me’n deixare alguns, però ara em venen a la memòria els noms d’en Celso Mas, l’Andreu Malagelada, en Maurici Garcia; quan convenia, en Pepet Freixa; el magnífic Jaume Baus, l’Enric Tubert...i en Joan Olivas, que està en la línia de qualsevol d’ells quan atenyien els seus millors moments, perquè sap trobar el gest oportú i convertir l’expressió mes innocent o la més desguitarrada, en una actuació tan còmica i absurda com vulgueu, però en definitiva possible, verossílmil, perquè és la que correspon al personatge que interpreta,o més ben dit, que crea i al qual dòna vida, en una dimensió estrictament personal.

  La vila de Serinyà, on ja actuaren l’any passat amb grandíssim èxit, els reclama de nou per tal d’actuar-hi en la seva festa major, diada de Sant Andreu. És de creure i ho celebrem, que ja hi tenen l’èxit assegurat.