Teatro i vídeo
La
introducció del vídeo i la seva popularització creixent han obert noves
possibilitats en nombrosos camps (ensenyament, comunicació, investigació, etc)
i, sense voler entrar ara en la discussió de la seva competència amb el cinema
i el teatre, el fet és que, lluny d’enfrontar-se directament, aquests
espectacles se n’han beneficiat en les noves possibilitats que els ofereix
aquest mitjà.
Així, el cinema se n’aprofita fent servir la videocassette en els
rodatges com a eina de prova per la gravació i producció immediata que permet (Carlos
Saura a “Carmen”) o com experimentació dels colors utilitzant també aparells
electrònics (Antonioni a “El misterio de Oberwald”). El poder passar les
imatges de vídeo o pel.licula, i a l’inrevés, fa que s’eixamplin les
possibilitats comercials del producte.
Encara que menys, el teatre no ha pas desaprofitat aquesta eina; de primer,
facilita la feina d’arxiu i documentació. Aixi com no va ser possible poder enllaunar
els espectacles teatrals fins l’aparició del cinema, el poc cost i la facilitat
de manejar l’aparell de vídeo permet que quasevol obra pugui ser gravada sense
dificultat. De moment, l’Institut del Teatre de Barcelona i el Centre Dramàtc
de la Generalitat tenen cura d’una videoteca teatral que és a la disposició
dels aficionats i estudiosos del tema. A Banyoles, el Teatre d’Art ha gravat
els seus dos darrers espectacles, i no fa gaire, l’Agrupació Teatral del Cercle
de Catòlics anunciava l’enregistrament de “Com s’enreda la troca”. Pensem la
sort que tindríem si a hores d’ara poguèssim veure, per exemple, les primeres
obres del T.E.I. o les representacions de les Nits d’Art.
Altres grups de teatre han utilitzat el vídeo com un element dramàtic
més, provant els nous camps d’experimentació que sempre ens obre la nova
tecnologia. Així, Pere Planella utilitzava a “Marat-Sade” dues càmeres i sis
pantalles amb projecció simultània d’imatges durant l’espectacle. També, sense
anar més lluny, Teatre d’Art integrava el vídeo, el circuit tancat de televisió
i la informàtica a “La finestreta”.
Finalment, pels grups de teatre, disposar d’un equip de gravació pels
assaigs els facilita la feina de direcció i autocorrecció de l’actor. Aquest,
segons després d’haver actuat pot veure’s a la pantalla i esmenar els seus
propis errors.
El vídeo és una eina que tenim a l’abast de la mà, no hem de fer res més
que fer-la funcionar. El material que es pot gravar i fer servir per a
l’ensenyament, la investigació o la simple diversió és molt ampli.La creació
d’una videoteca municipal, des d’aquesta perspectiva, no és pas descabellada.
(Jaume Ribera a El Bagant. Juny 1983)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada